Blog & Decker

Mallorca: Colònia Alemanya, Terra d'Eunucs

2009-05-05T11:24:00.004+02:00

Era la única que em faltava per conèixer. He estat ja varies vegades a Menorca, un parell de vegades a Eivissa, una vegada a Formentera, i alguna vegada havia d’anar a Mallorca. Curiosament amb els temps que corren, ha estat per motius de feina que hi he pogut anar. La previsió era molt favorable per a poder gaudir de l’illa. Quatre dies allà i només 10 hores teòriques de feina. Això em deixava en una situació molt i molt òptima per poder gaudir del primer solet estiuenc i de les sorpreses que pogués amagar Mallorca. Dit i fet, a primera hora del dilluns em vaig dirigir cap a l’aeroport per agafar l’avió que m’havia de dur fins allà. Cap problema en el viatge, i al cap d’unes hores ja arribava al meu destí: un hotel situat a la Colònia Sant Jordi, ubicada al sud de l’illa. Després d’una primera jornada d’adaptació, ja vaig poder entreveure per on anaven els trets. Per una banda la constatació de que la més grossa de les balears era, sense cap mena de dubte, el més semblant a una colònia alemanya. Ja se que no estic descobrint res de nou, però dins meu encara hi quedava una espurna d’esperança de trobar-hi alguna cosa més. Malauradament no va ser així. En qualsevol indret on anés, la llengua vehicular era sempre en primera instància l’alemany, i en un segon terme, i per més decepció, el castellà.
El segon dia de ser allà, coincidia amb el primer partit de les semifinals de la Champions League, en el que s’enfrontava el millor equip del mon (sense cap mena de dubte) contra el Chelsea. Vaig veure el partit a l’habitació de l’hotel i per desgràcia es va quedar en un curt 0 a 0. Dintre meu hi quedaven ganes de més, i com que el partit ja s’havia acabat, vaig sortir a fer una cervesa a la zona del port. La meva intenció era poder refrescar-me els neguits alhora que comentar la jugada amb algú que s’hi prestés. Va ser en aquell moment en el que un altre tòpic es va manifestar amb força. Tothom que no fos alemany, o gairebé tothom, resultava que era seguidor d’un equip al que no fa dos dies els vam apallissar de manera vergonyosa. Deixant de banda aquest aspecte, vaig intentar interactuar amb la gent que anava venint al bar. Va ser llavors quan se’m va fer evident una de les descobertes més impactants d’aquells quatre dies: Tomeu Penya (a part de tenir nom de camell) és adoptat. Suposo que dit així, a la valenta, sembla una afirmació molt agosarada, però aquelles hores de cervesa i bar em van permetre obtenir proves prou concloents. M’explicaré. Tot estant a la barra, amb la meva Estrella ben fresca, vaig sentir darrera meu una veu femenina prou peculiar. La meva condició de curiós va fer que el meu coll portés a terme un gir d’uns 180 graus fins a poder posar cara a aquella veu. En contra del que esperava aquella veu pertanyia a un home, de complexió prou robusta i amb cara de pocs amics. Vaig permetre’m una gran rialla interna adornada amb un lleu somriure. Curiós vaig pensar. Tot hagués quedat aquí si no fos perque al cap d’una estoneta una veu de timbre similar es va deixar sentir entre els crits germànics. Altra vegada vaig girar el cap tot encisat per la curiositat. Justa la fusta! Era altra vegada un paio, aquesta vegada no tan gros, però amb la mateixa veueta femenina. A partir d’aquest moment vaig decidir dur endavant un petit, i alhora inútil, estudi d’aquest fenomen. Les evidències enfortien la teoria al temps que aquelles veus convertien la situació en quelcom semblant a “Los niños del coro”. Una premissa que no oblidaré amb força temps. Sens dubte. Per a mi l’Illa de Mallorca sempre serà Colònia Alemanya, Terra d’Eunucs.

TV t-RES

2009-01-19T15:09:00.004+01:00

En alguns temes, els de casa, sempre hem tingut algunes coses que es podrien catalogar de curioses. Entre altres rareses n’hi ha una en concret que m’estic replantejant degut a com estan anant les coses. Resulta que a tots els aparells de televisió de casa sempre hem tingut un ordre de canals diferent al de la majoria de llars. Propiciat per un aspecte tecnològic (el primer televisor en color que vam tenir sempre s’engegava pel primer canal) vam establir que TV3 estigués al número 1 per tal que sempre al posar-lo en marxa sortís la televisió catalana. Seguint amb la mateixa política, el 33 estava en el segon, TV1 en el tercer i TV2 al quart. Segurament us extranyareu que comparteixi amb vosaltres aquest replantejament, però diguem que si acabo prenent aquesta decisió, aquesta serà una conseqüència d’una realitat que últimament m’entristeix, per no dir que em fot d’una mala llet increïble. M’estic referint al nivell de qualitat que està tenint la televisió pública catalana. La davallada ja fa temps que s’olorava, tot i que quan van nombrar a la Mònica Terribas Directora de TV3 semblava que la cosa podia anar a millor. L’efecte va ser totalment contrari. Per una banda el nomenament del càrrec va suposar la pèrdua d’un dels millors programes de la graella televisiva de TV3: “La nit al dia”. Com a substitut ens han obsequiat amb un paupèrrim producte anomenat “L’hora Q”, conduït per la nefasta Helena Garcia Melero acompanyada de moltes lacres dels mitjans de comunicació catalans. Entre d’altres, l’infumable Lluís Canut i el molt justet Quim Vila. Tot això compactat en un format tipus “lateshow” que de ben segur triplica en pressupost a “La nit al dia”, a la vegada que queda lluny de la qualitat informativa del mateix.
Seria agoserat per part meva forjar aquesta opinió tant negativa tan sols per aquesta patinada. El problema és que de patinades en porten ja moltes. Algú recorda un programa, que per fortuna ja no està en antena, anomenat “Vinagre”? Un subproducte lamentable i insultant que per més inri ocupava un dels anomenats primetime’s d'antena. Afegint-se a aquest cúmul de despropòsits TV3 també ens ha regalat tristos programes com "Objectiu Pastorets" i aquella espècie de Gran Hermano a la catalana, ranci entre els rancis, anomenat “La Masia”. I què me n’heu de dir de les falques que ens han regalat aquest nadal? Hi sortien els presentadors de la majoria de programes, jugant amb aquell mític joc que feiem de petits amb un full de paper doblegat en el que calia dir un número i posteriorment un color, i et sortia algún calificatiu tipus “tonto”, “guapo”… Almenys, tot i ser uns xinorris teníem clar que al obrir hi havia de sortir alguna cosa. La gent de TV3 ni això. Ni tan sols un trist Bon Nadal!! En fi...
Alguns opinareu que hi ha d’haver programes per a tots els gustos. Totalment d'acord, però el que més desencoratja és que la programació de la Televisió de Catalunya està optant cap a aquests programes buits de contingut, al mateix temps que elimina de la seva graella els pocs programes que valien la pena. Algú em pot explicar que ha passat amb “Silenci” i “Loops”? Quins han estat els motius perque deixessin d’emetre’ls? Pocs programes bons que hi havia... Massa cultura i poca audiència? Quantitat en detriment de qualitat, vaja...
Entre totes aquestes decisions i la obsessió de mantenir fòsils mediàtics en antena, aquesta colla de brètols estan malgastant els fons públics per elaborar una televisió per a borregos. Tota una irresponsabilitat per part seva.
Senyor Joan Majó (Director de la corporació catalana de radio i televisió) i senyora Mònica Terribas: soc conscient que el replanteig que exposava al principi vostès el poden considerar una tonteria. Hi tenen tot el dret. El que no es pot permetre és que les tonteries les facin vostès, i malauradament últimament no fan altra cosa.

Impunitat selectiva

2008-12-29T18:52:00.004+01:00

Vivim en una societat en que l’obligació d’assumir responsabilitats es medeix amb diferents escales. Qui no ha hagut de respondre davant la presentació d’algun tràmit fora de termini? Qui no ha hagut de descarregar un cotxe plè de trastos, i al tornar a la zona de càrrega i descàrrega s’ha adonat que a part de la suor i un cert mal d’esquena, també s’endú un paperet groc en forma de multa? Malaluradament, no ens queda més remei que jugar segons les normes establertes, perque de no fer-ho s’et persegueix fins aconseguir el que volen! Qualsevol mitjà és vàlid per tal que facis el que pertoca. Embargaments de comptes, embargaments de nòmines, inhabilitació pública… Un llarg etcètera per tal de garantir l’assumpció, per part teva, de les responsabilitats que et són pròpies. Un criteri que no critico, tot i que no comparteixo al cent per cent. El problema no rau en com s’afronta el cumpliment de les obligacions socials i de convivència per part de les persones anònimes com nosaltres, sinó en el tracte preferencial que obtenen aquells que més càstig mereixerien. M’explicaré. Un gran exemple és la gestió del darrer conflicte bèlic a Irak (encara latent…). Els senyors Bush i Aznar o Aznar i Bush (ara tinc un dilema per allò de que el burro va al davant...) van defensar davant de tot el món que l’ocupació de l’Irak era totalment necessària, donada l’existència corroborada d’armes de destrucció massiva. Cap mostra de desacord per part de la població civil va modificar les seves intencions. Un desacord que ells mateixos, i curiosament al haver finalitzat les seves legislatures, van acabar recolzant en el mateix moment que confirmaven el que tothom ja sabia. I la responsabilitat d’aquest error garrafal qui l’assumeix? A part de totes les victimes, mortals o no, ningú més. Aquest parell de desgraciats encara van amb el seu somriure de hiena tot remenant la cua pel món. No han pagat ni pagaran pel que han fet.
En altres àmbits les coses no han anat pas massa diferent. Un individu anomenat Madoff, amb quatre tripijocs, ha aconseguit defraudar milions i milions d’euros, fins al punt de desestabilitzar ell solet les economies de molts països. Aquest individu, tot i no haver-hi dubtes de la seva responsabilitat en el frau, campa lliure, fent una vida al més pur estil Rockefeller, amb la simple molèstia d’un braçalet localitzador per tal que no s’escapi del país… No hauria d’estar florint-se en la cel·la més humida de la presó més remota?
I és que el dia a dia és testimoni de milers de cagades de l’alçada d’un campanar, i per les quals ningú n’acaba responent. Casos com el del finançament acordat en l’Estatut d’Autonomia (retallat i retallat) que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que el govern espanyol en boca del senyor Zapatero es va comprometre a complir, són en l’ordre del dia. Ni aquest últim, ni el govern català, supeditat en tot moment per la política del PSOE, han complert el seu compromís… Els terminis van caducant, del finançament res de res, i d’assumpció de responsabilitats encara menys...
A nivell local també ens trobem constantment en situacions similars. A un servidor li cau el món als peus quan algú que diu abanderar les esquerres socials i l’ecologisme, tot fent ús de la posició de regidora, es gasta 214.000 € de les arques consistorials per fer el que ella considera un Nadal Sostenible. Ningú, com sempre, mou fitxa per tal de responsabilitzar-ne la negligència, . L’única cosa que ens queda són uns cons lletjos perquè sí i de dubtós nivell de sotenibilitat. En els dies que vivim, potser hagués valgut la pena destinar aquests diners a ajudar al cultivador d’arbres de nadal, donat que vénen èpoques de vaques flaques? Comptant la compra dels avets, i les despeses posteriros per un adequat transplantament dels mateixos, quants arbres creieu que es podrien haver comprat amb 214.000 €? Tenint en compte que un avet d’uns 2 metres d’alçada surt per uns 20 €, i que fent números molt a l’engròs, un de més gran pot arribar a sortir per uns 100 eurets, la xifra resultant es bastant esfereïdora. Senyora Mayol: Vostè hagués pogut comprar (avet més, avet menys) uns 2000 arbres! Una despesa totalment excesiva, però francament... no tant com la que vostè ha fet! Creieu que tornarà de la seva butxaca tots els euros malversats? Jo en dubto. Creieu que humilment deixarà el seu càrrec per incompetència? No em feu riure…
I així van les coses: cap dels que té una responsabilitat, o si més no una repercusió, social assumeix les conseqüències del seus actes. Cap d’ells.
Això si, demà jutjaran a un periodista Irakià, del qual no se’n tenen noticies oficials, per haver llençat un parell de sabates al ximpanzé Bush (prego als simis que disculpin la comparació).

Lamentable!

Missàntrop a contracor

2008-12-08T20:27:00.002+01:00

Comptava amb poc més de sis mesos de vida i ja hi vaig passar el primer estiu. Després d’aquest, el van seguir molts altres dies. Dies que es van convertir en mesos i anys. Mitja vida gaudint d’aquest preciós paratge, les seves formes, les seves llums… Ara però em barallo amb tota una mescla de sentiments contradictoris que en cap dels casos puc atribuir a aquesta terra que tant m’estimo. Sentiments que se’m desprenen al observar el meu entorn i constatar que hi ha coses que no suporto. Aspectes que em fan posar malalt, la solució dels quals es fa totalment impossible en els dies que vivim.
És en dies com avui que aquest malestar es fa més present. Després d’haver estat tres dies a Alp un servidor hauria d’estar encantat de la vida amb el temps que ha gaudit. Malauradament no és ben be així. Em nego a deixar que totes aquestes coses m’amarguin l’existència, però em deixen un regust amarg, i força acidesa d’estómac.
Passar tres dies compartint espais amb tota una colla de personatges que m’inspiren moltes coses, menys paraules boniques, fa que la sensació que et queda després d’un cap de setmana com aquest, sigui una mica desagradable. No voldria que ningú pensés que em crec en disposició de jutjar sobre qui pot i qui no pot gaudir d’aquesta terra. No és això. La única cosa que demano és que tant uns com els altres ens permetem gaudir-ho amb un mínim de respecte. Un respecte que, a dia d’avui, és gairebé inexistent en la majoria de persones, i que jo, en un indret que m’estimo tant, constato amb més tristesa. Cotxes corrent a velocitats desmesurades pel mig del poble, on la gent hi passeja despreocupada. Gent que toca el clàxon dels seus llampants vehicles , trencant així el poc silenci que quedava, pel sol fet que el cotxe de davant s’ha aturat a descarregar unes coses. Gent que ens regala amablement les seves cançons amplificades pels potents equips de so que porten instalats als seus cotxes tunejats. En resum, un cúmul de situacions que acaben per fer-te decidir per quedar-te a casa, i inentar tenir el mínim contacte amb tota aquesta barbarie. Aquesta opció encara és possible.
Quan arriba l’hora de marxar, es fa palès l’altre gran punt crític: El viatge de tornada. No parlo de les cues que s’han de fer. Es decisió nostra pujar a la Cerdanya o no fer-ho, o el que és el mateix, fer o no fer aquestes grans currues. El que si que em posa de molt mala llet és veure com s’imposa per sobre de tot el benefici individual per sobre del comú. Gent que creu estar per sobre dels demés, i que farà tot el que calgui per sortir-ne guanyant, tot i sabent que perjudiquen els demés. Es creuen més llestos que la majora, suposo.
Abandonar la carretera general, per entrar als pobles per on passa la carretera, per tal d’estalviar-se uns quants metres d’embús…això està a l’ordre del dia. Un embús que per culpa seva acaba sent més gran, al haver de deixar que s’incorporin. Entrar a una benzinera, per sortir 200 metres més endavant… Qualsevol opció és bona mentre s’estalviin una part de cues. I als demés? Doncs als demés que els hi donin pel cul. Pot semblar exagerat, però ells mateixos no tenen cap mena d’escrúpols per acceptar aquesta actitud tant egoista. La seva resposta acaba sent: “fes-ho tu també…”.
Amb actituds com aquestes, no és d’extranyar veure com estant anant les coses.
Amb tristesa me n’adono que m’estan convertint en una especie de missàntrop sense cap ganes de ser-ho…
Com deia abans, malauradament la solució és totalment impossible en els dies que vivim.

202, amb sort, els resultats de primera

2008-06-12T18:21:00.004+02:00

Entre d’altres coses, les persones tenim la particularitat de fer múltiples celebracions. Partint dels dies per a tot (dia mundial pel càncer, dia mundial de la dona,... tot té el seu dia) fins als aniversaris de les diverses coses o persones que ens envolten, ens podríem estar la vida de celebració en celebració. Malgrat això hi ha festivitats que per la seva transcendència tenen més importància que d’altres. Aquest és el cas del motiu d’aquest escrit. El dia 16 de maig del 1988 va iniciar la primera emissió ininterrompuda d’un dels més grans invents de la història: El teletext.
Si be al Regne Unit ja existia, els espanyols no van saber o poder emetre’l fins passat algun que altre any....concretament 16. Com sempre en l’avantguarda de les noves tecnologies....
El motiu que m’ha portat a escriure, però, no és pas aquest endarreriment tecnològic sinó el fet de que aquest gran avenç hagi complert 20 anys. Dues dècades navegant (per dir-ho d’alguna manera) entre pàgines fixes, pàgines rodants amb diverses subpàgines...
No negaré mai que quan aquesta tecnologia va sortir a la llum, va ser un gran pas cap a la modernitat, però el que tampoc penso negar, tot el contrari, és que en dia d’avui es tracta d’un dels invents més obsolets del món mundial.
No es pot dir que sigui una persona molt entesa en tecnologia, però el que si que tinc clar és que si ens posem a comparar les prestacions del Teletext amb altres eines de les que disposem, la cosa és de jutjat de guàrdia. Vivim en una societat en la que podem posar-nos a parlar amb algú que estigui a l’altra punta del planeta, a través d’una webcam, i en canvi hi ha vegades que és impossible distingir amb claredat la informació que surt reflectida en alguna pàgina del Teletext. Pretens mirar els resultats de la jornada de futbol, i t’has de dedicar a desencriptar un codi de símbols estranys i lletres amb diferents accents i dièresis. Un joc de cucanya divertidíssim. I el que és més divertit és que, en el seu dia, l’objectiu inicial d’aquest “avenç” tecnològic va ser oferir la possibilitat de llegir els subtítols de determinada programació, a les persones amb problemes auditius. No em vull ni imaginar el que deu ser veure una pel·lícula qualsevol, tot interpretant el símbols que van apareixent al més pur estil jeroglífic. Pots haver vist un dramon, i en canvi al explicar-lo a algú, expliquis alguna cosa semblant a Batman i Robin, i els seus PIM! PAM! PUM! *! @ Ç SPLASH... I més val no parlar dels dibuixos (si se’n pot dir així) amb uns píxels d’un centímetre per costat. I el que és més fort, són les tarifes per posar-hi anuncis que amb una mica de sort es puguin llegir!! Des de 700€ fins a la impressionant xifra de 4.900€!!!! Em sembla increïble!
El que és més curiós, és que al buscar informació del Teletext, la seva història, i altres dades d’interès, m’he trobat amb alguna informació prou curiosa. Si partim d’una comparativa amb aquest mateix blog (amb això no vull dir que aquest espai de deliri personal hagi de servir de referent) ens trobem davant d’una dada molt curiosa. Tot i que aquí es llegeixen absolutament totes les lletres que prèviament escric, acompanyades de les corresponents imatges, resulta que en els dos anys que fa que hi escric he tingut poc més de 2200 visites. Una xifra molt normaleta, que es converteix en miserable si tenim en compte que TVE afirma que diàriament fan ús del seu Teletext 3 milions i mig de persones!! Imagina si realment fos un sistema útil, en el que s’hi pogués navegar de manera similar a com ho fem per internet!! En fi...
Des d’aquí no em queda més que felicitar al Teletext per aquests 20 anys, i només per aquests 20 anys, perque tota la resta es una caca gegant punxada d’un pal!!

Antena3 o Goma2 ??

2008-05-26T17:34:00.006+02:00

Per una mínima convivència cal adaptar l’actuació de les persones a cada situació concreta. Això no és cap secret, i en canvi de vegades sembla que sigui complicat d’entendre. Posem per cas que anem de colònies amb nens d’uns 8-10 anys. Imaginem que en el transcurs de la visita de reconeixement de la casa ens aturem davant d’una porta, i girant-nos cap a tot el grup de nens, els advertim que per res del mon es pot obrir aquella porta. Quina creieu que serà la conseqüència? Creieu que serien molt obedients, o be que l’advertiment serviria per encendre la curiositat dels nanos? Tots sabem que aquesta darrera possibilitat és la que més s’ajusta al comportament d’un nen. M’equivoco?
Una cosa similar passa amb la gent adulta. Fa falta poca cosa perque algun aspecte sense importància acabi prenent un protagonisme desmesurat. A tots ens ha passat alguna vegada el fet d’observar un gra, un tic o qualsevol altre petit defecte del nostre interlocutor, i no poder apartar-ne més la vista. És superior a nosaltres. Es per aquesta raó que l’anunci que vaig sentir ahir a la nit em va fer tenir els pitjors presagis. Resulta que ahir, en el transcurs del típic zapping mandrós de diumenge a la nit, vaig veure com la cadena televisiva Antena 3 anunciava un dels seus programes, tot explicant el seu contingut. Fins aquí, res de l’altre món, si no fos justament pel contingut. El programa en qüestió, anomenat “GPS Testigo directo” pretén abordar, el dilluns 2 de juny, el sucós tema dels tòpics. Aspectes com el nivell d’anglès dels espanyols, o com la tolerància a la immigració ajudaran a camuflar el que ells anomenen un “Experiment sociològic”, i que segons la meva opinió, no suposa cap altra cosa que la flama que encén el ble a la intolerància y a les rancúnies gratuïtes. Una espècie de demagògia que sembla que pretengui enardir a l’apologia de la violència. Fer créixer l’odi sense contemplar les magnituds que pot arribar a prendre. Aquest experiment sociològic ells els descriuen literalment així a la seva web: “Los reporteros del programa han realizado decenas de ‘experimentos' por todo el país. Por ejemplo, han viajado con coches "decorados" con multitud de símbolos españolistas a Euskadi y Cataluña o con simbología nacionalista a Murcia y Sevilla para comprobar cómo eran recibidos allí los vehículos.”. Què? Què us ha semblat? Bonic no?
Senyors (per dir-ho alguna manera) del consell d’administració d'Antena 3: Creuen vostès que amb la responsabilitat que ostenten al dirigir un mitjà de comunicació com el seu, poden prendre’s la llibertat d’escalfar els ànims en un país en el que ja prou malament estan les coses?
Quin ha estat el seu propòsit? Donar a conèixer als seus telespectadors una realitat desconeguda per ells? Va home, va! No ens prengui per estúpids! Saben tant be com jo que no és la primera vegada que es tira llenya al foc, tot inundant les converses de carrer de farses i mentides, amb l’únic objectiu d’escalfar encara més els ànims.

Cretins! El que estan fent és ensenyar la porta que no cal obrir als nanos de les colonies!
No negaré que ja no els tenia massa simpatia, però amb aquesta última gesta m’han demostrat que són uns autèntics amorals. Tant li fa que l’única cosa que el seu missatge aconsegueixi sigui la ràbia entre pobles, la violència, el terrorisme i la pena de tants innocents. Tant li fa. Tot això és justificat si aconsegueixen sortir, al costat d’altres cadenes i programes, com la que ha tingut l'espai televisiu amb més audiència de la setmana. Qui no perdria els principis per un premi tant i tant important? Cretins!!
Segons la meva opinió, és tant terrorista el que prepara o fa detonar la bomba físicament, com qui ho fa amb els seus missatges incendiaris.

Això és el que vostès poden provocar. Allà vostès, amb la seva consciència.... Ai no, sovint m’oblido que alguns mitjans de comunicació d’això no en tenen. Així van les coses...

Sete, PallaSete

2008-05-21T10:27:00.003+02:00

Vivim en una societat sense sentiments ni prioritats. En un dia en el que el part de la ministra Chacón ocupa les portades de la majoria de diaris (ja és trist!), hi ha una notícia que ha quedat en segon terme, malgrat la seva enorme transcendència.
Un barceloní nascut cinc anys i un dia abans que jo, passa per una (una altra) temporada complicada. Un home que ha entretingut tantes i tantes velades amb les seves proeses (per dir-ho d’alguna manera) i que en canvi ara és el protagonista d’una història ben trista. Una cursa que ha acabat amb caiguda (prou habitual en ell també). Fill de bona família (no he entès mai perquè les famílies amb peles han de ser bones...) i d’empresaris del motor, aquest típic “niño mono” va tenir-ho molt fàcil per iniciar-se en les competicions de motocicletes. Des del trial, passant pel motocross, es va iniciar en el món de les carreres de velocitat a la copa Gilera. No va ser fins el 1996 que va debutar al campionat del món, amb una Honda de 250 cc. A partir de llavors es van començar a assentar els pilars sòlids d’un gran espectacle. No es tracta pas d’informació contrastada, però es comenta que a rel del seu debut en la categoria del quart de litre, se’l va batejar amb el nom que l’ha fet popular. Resulta que tant l’equip de mecànics, com els propis patrocinadors no feien més que avisar-lo de totes les cagades que potencialment era capaç de fer. Recriminacions com ara “Se te va a caer la moto”, “Se te van a subir los humos...”, “Se te va a pinchar la rueda”.... I li va quedar. En Sete Gibernau, inútil dins i fora dels circuits, és protagonista d’una de les trajectòries més tristes i alhora més divertides de l’esport professional. Capaç del pitjor, té el privilegi de presentar-se com un dels pocs pilots que no ha acabat una cursa del Mundial de Motociclisme per haver-se quedat sense benzina. Quin gran dia aquell. Tot un festival de l’humor. En el Gran Premi de la República Txeca, mentre lluitava per la primera plaça, i tot just a un kilòmetre de la línia d’arribada, va esgotar fins l’última gota del seu dipòsit. Tampoc va poder córrer la seva última cursa, la de comiat, degut a una lesió que es va complicar amb més d’una caiguda.
De fet, sempre s’ha vinculat la figura d’aquest pilot amb la mala sort. L'altra explicació que hi trobo (poc creïble) era atribuir-ho a fenòmens paranormals. Sigui com sigui, aquesta mala sort sí que es pot atribuir a algú en concret. Es tracta de Valentino Rossi, que amb un parell d’ous, i després que el niñato Gibernau plorés perque segons ell “Il Dottore” havia fet una maniobra il·legal, va afirmar que mentre ell corregués a la categoria de MotoGP, el senyor Gibernau no guanyaria cap més carrera. Dit i fet! Res de res! No va tornar a guanyar res més, a part d’una “muñeca chochona” en una fira d’Albacete, ciutat natal de la persona amb qui compartia tota la seva mala sort. Tenien tantes ganes de compartir coses, i fer cas al que deien els capellans “en la riquesa i la pobresa, en la fortuna i la dissort...” (malgrat casar-se pel civil) que al final, després de retirar-se a l’octubre del 2006, es van casar sis mesos més tard, a l’abril del 2007. Confiaven que seria la cursa de la seva vida. No ha estat així. Després d’un any de matrimoni han anunciat públicament la seva separació. Les motos no tenen marxa enrera, i als pilots no els agraden segons quin tipus de gomes. Tractant-se de qui es tractava, la Cañadas ho tenia clar: “Si se’m tira, segur que falla!”, i no tenia cap intenció de deixar de ser una model casi anorèxica per ser el palillo amb oliva d'un Dry Martini. Les conseqüències dels temors de la Cañadas (així com tota la seva trajectòria esportiva) van acabar donant lloc al seu altre sobrenom: Palla-sete.
Confiem que el nano es recuperi, i ens torni a obsequiar amb altres moments estelars. Mentre això no arribi, simplement dir: Gràcies Sete per tants bons moments!

Carta d'un usuari desconcertat

2008-04-17T13:16:00.005+02:00

Benvolguts senyors arquitectes, enginyers, electricistes, i altres professionals involucrats,

Ja fa força temps que volia escriure’ls aquesta carta per tal de resoldre tota una sèrie de dubtes que se’m presenten força vegades al llarg del meu dia a dia. No voldria ser extremista i afirmar que no faig altra cosa que donar-hi voltes per tal d’entendre-ho. No és això. En realitat es tracta d’una incògnita de moments concrets i de resposta desconeguda.
Aniré al gra. Intentaré posar-los en situació, per tal que una vegada els ho hagi explicat, puguin interpretar correctament l’orientació dels meus dubtes, i donar-me una resposta que els pugui resoldre. Procediré doncs.
Com qualsevol persona d’aquest món mundial, haig de dedicar moltes hores a treballar per tal de poder guanyar diners, i d’aquesta manera fer rics a alguns pocs, mentre ens fem pobres tots els altres. No pretenc entrar en aquest delicat tema, ja que l’única cosa que aconsegueixo és encendre’m, i per contra, no soluciono res. Així que passaré per alt el tema de pagar, i continuaré parlant del tema treballar. Com exposava anteriorment, dedico com gairebé tothom un terç del meu dia a escalfar una cadira ubicada en un edifici, on hi ha altres cadires, i altres persones. El fet és que durant aquesta jornada laboral, i com a resultat dels cafès amb llet i l’aigua que vaig ingerint durant les 8 hores, acabo havent de satisfer algunes necessitats, i en conseqüència, dirigint-me a fer miccions controlades (com diria algú que conec) als lavabos de la feina. Un cop soc allà el procés és força rutinari. Entrar als serveis, escollir una de les tres portes que et queden davant, entrar i encendre el llum, si no està encès ja. Aquí voldria aturar-me, ja que considero que estem davant d’un tema molt important i que sovint s’ha deixat de la mà de Déu.
Vostès sabran millor que ningú quines són les tendències actuals quan es parla d’il·luminació de lavabos en edificis d’oficines (també existeix el mateix problema en bars, restaurants, consultes mèdiques...vaja...casi a tots els espais públics), però no m’equivoco si els dic que més o menys el que es porta es podria resumir en:

• Llum que s’acciona manualment, amb una duració d’encesa determinada controlada per un temporitzador.

• Un llum al·logen situat al mig del sostre del lavabo (Les mesures habituals d’un lavabo acostumen a ser si fa no fa, 1,5m x 1,8m...).

Arribats a aquest punt, crec que és necessari fer un anàlisi detallat d’aquests dos aspectes, donat que a primera vista no semblen pas massa crucials, però una vegada endinsats en l’estudi, de seguida ens adonem que hi ha coses prou incomprensibles. Concretaré una mica per que no hi hagi mals entesos.
Comparteixo amb vostès la necessitat de posar un temporitzador al llum, donat que la gent (mal educada, cal dir-ho!!) no sap apagar el llum quan surt d’un lloc. Fins aquí, correcte. Les dificultats es fan presents quan el temps fixat en el temporitzador no cobreix el temps mitjà utilitzat en aquest tipus de necessitats. A tots ens ha passat d’estar, de peu o asseguts..., fent les nostres coses, i veure com tot d’una aquell llum que et feia veure clar l’orifici destinatari d’allò que ens sobra, s’apagava deixant-nos en la penombra. I ja se sap que “Sempre plou sobre mullat”. No només s’apaga el llum, sinó que sovint et trobes que algú de vostès es va oblidar (i això no és en tots els casos) de posar el típic led vermell que permet veure l’interruptor que ens ha de portar altra vegada la claror als nostres ulls. Resultat, toca palpar la paret per tal de trobar aquell maleït interruptor. Sovint la inspecció manual obté els resultats esperats, i altres vegades no hi ha manera. Tot això, clar està, cal fer-ho mentre a les fosques intentes posar aquell raig, ara ja descontrolat, dins aquella tassa esdevinguda invisible. Però els problemes mai venen sols, i sovint palpar la paret no és una solució eficaç. I perquè? Doncs perque moltes vegades aquell interruptor està a una distància impossible per una persona que ha d’estar apuntant a les fosques, mentre estira el braç cap enrere. Inassequible fins i tot per una persona com jo, dotada amb uns braços considerablement més llargs que els de la majoria. I el problema és que a les fosques no es pot estar segur de si s’hi arriba o no, així que l’única opció que ens queda és continuar palpant la paret (i ves a saber com està la paret...ja ens entenem!).
Però quan el llum està encès, no pensin vostès que queden solucionats tots els inconvenients. Com he dit anteriorment, la majoria de lavabos disposen d’un llum al·logen central, en el sostre, per tal d’il·luminar el petit habitacle. S’hi han fixat vostès que un mateix sempre es fa ombra? El llum no serveix mai per il·luminar la tassa del wàter, sinó que ens omple de claror l’esquena i el clatell, mentre has d’anar movent el cap per no fer-te ombra a tu mateix. Sincerament és com si el llum d’un museu enfoqués el marc i no la tela. Perque no el posen sobre la tassa enlloc d'ubicar-lo on quedi maco?
Confio que aquestes paraules no els hagin molestat (o si més no, no els hagin molestat tant com el que molesta haver de palpar la paret...). Dir-los que estaré encantat de resoldre qualsevol dubte que els hagi pogut quedar sobre la meva explicació, i que resto a l’espera d’alguna resposta satisfactòria per part seva. En cas de no rebre cap comunicació al respecte, els informo que procediré (tal i com ja feia fins ara) a recordar-me de les seves mares mentre continuo palpant la paret. Espero que això no els ofengui.
Dit això, m’acomiado de vostès sense cap esperança que el sentit comú s’imposi, tant en aquesta com en tantes altres situacions.

Un usuari desconcertat.

D'això se'n diu "Fer-ne un gra NASA!"

2008-04-16T13:41:00.005+02:00

Ja no se quantes vegades m’he trobat amb aquesta disjuntiva, i per contra en cap d’elles he obtingut una resposta que em calmés el neguit. Em sento lligat i obligat a jugar al joc de la incertesa, tot i seguint les canviants normes que van imposant la comunitat de científics. No és cap secret que la ignorància escampa les pors, i malgrat aquesta premissa, els homes hem lluitat per fer minvar aquest desconeixement, o dit d’una altra manera, hem anat fent gran el sac de les pors. Ara tenim consciència d’una infinitat de formes en les que podem estirar la pota. Algunes passen per un procés llarg i destructor, mentre que altres poden acabar la teva biografia amb un punt i final ràpid i contundent.
Són les persones amb ànsies de descobrir (a les quals respecto enormement), combinades amb l’incandescència dels mitjans de comunicació, els que fan que avui en dia un bistec pugui ser un focus perillós de contaminació, enlloc d’un aliment bo i necessari. És aquest perillós còctel d’informació i ciència el que transforma el problema del canvi climàtic en una disbauxa d’opinions capaces d’embolicar la troca al més convençut. Per dir-ho d’una altra manera, es podria afirmar que dia rera dia ens trobem amb una lluita interna per decidir a qui ens volem creure.
Algunes d’aquestes notícies tenen fonament científic (o això diuen) i d’altres acaben desencadenant el mateix efecte que les anteriors, simplement sustentades per la mera creença o superstició cap alguna cosa. Aquest es el cas de Nostradamus, catalogat en l’actualitat com el profeta de les catàstrofes del món, i tingut en consideració no fa pas masses anys (al 1999, concretament) per la seva predicció de la fi del món (una obsessió que mai he entès...perque s’ha d’acabar de forma planificada? En fi...).
El fet és que cada un cert temps apareix en els mitjans de comunicació alguna notícia incendiaria que omple els titulars de la majoria de mitjans de comunicació, i crea grans i sàvies converses de cafè, alhora que certa alarma social. Un tema molt recorregut és el que parla de tot allò provinent de l’espai exterior. Sense anar més lluny, el conegut per molts com el setè art, ha volgut representar aquesta amenaça en grans produccions de caire èpic en el que els habitants de la terra s’enfronten a un enemic còsmic o be marcià.
Un dels temes preferits ha estat sempre el referent als meteorits i és justament en aquest perill en el que s’ha regit la notícia que ha aparegut avui en “El Periodico”. Aquesta vegada no perseguia cap voluntat d’alteració de la tranquil·litat popular (tenint el món com el tenim no se si és adequat parlar de tranquil·litat). Aquest cop, les pretensions han anat més properes al que hauria de perseguir tot mitjà de comunicació: Limitar-se a informar. La notícia explica com un nen alemany de 13 anys, Nico Marquardt, ha estat el responsable de fer veure a la NASA (en principi una de les agències espacials més ben preparades) que havia comès un error en uns càlculs. Uns càlculs referents a la trajectòria de l’asteroide Apophis, y a la possibilitat de que es produís un impacte entre aquesta bola de ferro i iridi, amb un diàmetre de 320 metres, i el nostre estimat planeta,la Terra i el terra dels nostres peus. I quin error van cometre us preguntareu? Es va produir un error informàtic? No es va calcular correctament la densitat d’aquest objecte? Res d’això. Resulta que tota una colla de científics, situats en l’elit de la seva disciplina, no van ser capaços de tenir en compte que l’asteroide podia xocar contra algun dels 40.000 satèl·lits amb que es creuarà, camí de la terra. 40.000!!!! No un, ni dos, ni tres... 40.000!!!! La pregunta que se’ns pot plantejar és: Quins mitjans tenia aquest nano, que la NASA no disposa, per haver pogut constatar aquest error? Ha de ser alguna tecnologia fora de sèrie, la que permeti superar-los, no? Doncs.... be, millor que jutgeu vosaltres mateixos. Aquest nano disposava d’un: ..... TELESCOPI!! Ooooohhhhh...... Impressionant, no? Prodigi de la ciència....
A mi, que m’ho expliquin, perque no ho entenc!

Abans buscar culpables que assumir responsabilitats

2008-04-14T18:44:00.004+02:00

Ahir era diumenge. Un gran dia per fer totes aquelles coses que els altres dies de la setmana no pots fer. De fet, el dissabte acostuma a servir per fer tot el que has de fer, i el diumenge per tot el que vols fer. Entre tantes coses, a mi m’agrada molt esmorzar, ja a mig matí, absorbint el solet mentre vaig llegint el diari (del dia, si pot ser...). Ahir vaig poder dedicar-me a aquest gran plaer. Assegut a la terrassa d’un bar, en bona companyia, i amb “La Vanguardia” entre els dits vaig entregar-me amb cos i ànima a tots els estímuls que aquell dia de jove primavera m’oferia: el sol escalfava de valent, el cafè era bo, i la companyia encara millor. Tot hagués estat paradisíac si en la seixantena de pàgines impreses de “La Vanguardia” les notícies haguessin estat lluny de les habituals desgràcies i mentides. Com cada dia del món mundial, les lletres encadenades que omplien els grisosos fulls d’aquella edició pregonaven a crits casos de barbàrie humana, de mentida política i altres bajanades. N’hi va haver una que em va cridar l’atenció. No és que fos “la bona notícia” entre aquell mar de llàstima informativa. No. Es tractava d’una entrevista que li havien fet al que durant dos dècades va ser el president del Comitè Olímpic Internacional, el senyor (per dir-ho d’alguna manera) Juan Antonio Samaranch. Entre moltes altres coses, n’hi va haver una que em va cridar molt l’atenció (de fet era el titular, però tampoc se’m pot demanar massa, un diumenge al matí...): “Si se quiere castigar a China, no es justo utilizar los juegos”. De seguida l’afirmació va fer que la l’àcid làctic del cafè amb llet anés augmentant el seu PH... No m’esperava aquest posicionament. Creia sincerament que assumirien les responsabilitats i les conseqüències de les seves decisions, encara que fos mantenint un silenci sepulcral respecte aquest trist afer. Però no...no va ser així. El titular es veia reiterat en quasi totes les respostes de l’expresident del COI, convertint-se així en un altre desencís de la decència. Perque demanen explicacions als que posen en tela de judici la idoneïtat de la nominació de La República Popular de la Xina, enlloc de fer autocrítica i admetre que potser (encara que sigui potser) no va ser una bona idea? No és prou evident la estructura i la idiosincràsia totalitàries del govern xinès? Un govern que, malgrat fonamentar-se en un règim dictatorial, estableix una divisió de poders (eina creada per pensadors demòcrates del s. XVIII per tal d’evitar justament l’abús de poder). La divisió es va establir de la següent manera: L’estat, el Partit, i l’Exercit. Al capdavant de l’estat hi trobem el president de la República Popular de la Xina (mira que n’arriba a ser d’irònica aquesta nomenclatura): El senyor (bastant menys senyor que el de l’entrevista) Hu Jintao. Com a responsable del Partit hi trobem el Secretari General, càrrec que ocupa...a veure com es deia... ui! Com el cap de l’estat: Hu Jintao. Quina casualitat... I per últim, hi trobem l’exèrcit, comandat pel President de la Comissió Militar Central , altrament conegut per Hu Jintao. Popular aquesta república, eh??
El fet és que el senyor Samaranch pretenia fer palesa la injustícia que s’està cometent al criticar, de forma activa, l’elecció de Xina com a seu d’uns Jocs Olímpics.... Perfavor!!!! Quina indecència una afirmació com aquesta! No la vam pas permetre nosaltres amic Juan Antonio, aquesta tria! Si no recordo malament, l’elecció de la seu d’uns jocs olímpics corre a càrrec del Comitè internacional! Així que enlloc d’anar buscant els culpables de la situació que s’està vivint a dia d’avui, potser que mirem qui ha estat el responsable de que això arribés a passar, no creu?
I per concloure una aparició tant brillant, no podia faltar un número ben impactant. Estic segur que va mesurar les seves paraules per tal d’aconseguir el màxim climax en les reaccions de l’ignorant lector (com ara jo), i francament no es va quedar pas lluny. Una afirmació com ara “...la política es la política, y el deporte, el deporte....” es el colofó perfecte per una compareixença digne d’un gran cretí. Com pot pronunciar aquesta gran mentida i quedar-se tant ample? Ridícul!!

Esto pasa de marrón oscuro

2008-04-03T17:48:00.002+02:00

Demència prolongada en el temps, i estesa entre la gent d’aquest maltractat món en el que convivim amb penes i treballs. Aquesta seria una de les mil definicions possibles que es podrien fer per tal de plasmar en paraules com estan anant les coses. Tothom creu tenir raó, i ningú es planteja perque és ell el que la té, i no pas l’altre. Què té la seva visió (o la meva), que la faci més bona que la dels demés? Normalment res. El fet és que, donat l’alt grau de convenciment de cada una de les postures, la defensa d’aquestes es converteix en una lluita casi a vida o mort, en la que es fa difícil trobar punts intermitjos. Una lluita casi a vida o mort? Casi? Ric de l’absurditat de l’afirmació mentre ploro davant el seu lamentable i cru significat. I és que la societat d’avui en dia va sempre agafada de la mà de conflictes i violència, i justifica la seva primitiva actitud amb la seva tancada forma de veure les coses. Conflictes “mediàtics” com ara el del Pròxim Orient, o el del Pèrsic , així com també gran quantitat d’animalades varies, repartides per tot el planeta es podrien resumir amb aquest concepte: “Jo penso això, i tu el contrari...així que et mato (com a mínim) i d’aquesta manera evito el maldecap d’haver d’intentar entendre la teva postura”. El problema s’agreuja quan, a tota aquesta barbàrie innata de les persones, se li ajunten els mitjans de comunicació, per tal d’encendre més els ànims a base d’un bombardeig constant de missatges, molts sovint tendenciosos. Resultat: accentuació màxima d’aquest gran defecte humà. Sense anar més lluny, una televisió de Gaza, controlada per Hamas, ha cregut convenient fer sortir un titella (aquesta vegada parlo de la joguina...) que representava a un nen palestí, empunyant “l’espasa de l’Islam”, mentre matava a un altre nen, vestit amb d’indumentària militar dels Estats Units, i simbolitzant el titella (aquesta vegada no parlo de la joguina...) del president d’aquest país. Una cafrada... I encara amb més raó, si us dic que l’espai televisiu en qüestió va adreçat a un públic molt innocent, i encara més suggestionable: Els nens. N’hi ha per penjar-los del pal més alt! Enlloc d’intentar transmetre alguns valors com ara la tolerància, el respecte... per tal d’aportar solucions a aquest conflicte de violència perenne, han preferit alimentar el monstre del rancor i la venjança. Lamentable!
I clar, tal i com sempre passa, mentre els uns s’entretenen incitant la violència, els altres maten el temps posant-la en pràctica. El resultat? El contingut de les notícies d’un dia qualsevol. Sense anar més lluny, el dia 24 del mes passat, una agència de publicitat austríaca va publicar una notícia que donava fonament a tot el que he comentat anteriorment. Resulta que una dona es va proposar atracar un banc amb una de les armes preferides dels palestins i els israelians: les bombes. Va entrar a l’entitat bancària, i dirigint-se a una de les caixeres, va amenaçar de que faria explotar el paquet que portava a les mans si no li donaven tots els diners (quina demanda!! poc original la dona...). Fins aquí, pels interessos de la dona, semblava que tot funcionava. La mala sort (afegida a la ingenuïtat natural de la dona), es va acabar convertint en la companya de projecte de la pobra delinqüent. Amb un moviment brusc, la caixa va impactar en el mostrador, provocant d’aquesta manera l’explosió del paquet... Una explosió que va ser molt diferent a la que la pobre noia de finestreta s’esperava. Tot de sobte una forta pudor es va estendre per la oficina bancària, obligant a totes les persones a sortir al carrer en busca d’una mica d’aire fresc...o si més no que no fes tanta catipén. Bombes fètides! Bombes fètides!! Mare de déu!! No em queda més remei que riure pels descosits mentre aplaudeixo a la pobre aprenent de Dioni, pel fet d’haver triat una tècnica inofensiva, o si més no, No letal.
Estaria molt be que aquesta colla de bàrbars, violents i egoistes, que van infligint mort i desgràcia per tot arreu on ells creuen convenient, aprenguessin una mica de la forma de pensar d’aquesta senyora: Robar potser si, però mai matant innocents!

¿Como estan ustedes?

2008-02-01T18:41:00.000+01:00

Estem tot just a inicis de febrer, i en canvi tinc una sensació molt pròpia dels períodes estivals. Una sensació que jo almenys he viscut alguna vegada i m’ha molestat sobremanera. Imagineu la situació. Estàs a casa, relaxat, amb un cafè i un llibre, gaudint de la pau que proporcionen les vacances guanyades amb masses dies de treball. De cop i volta, es comença a sentir com una furgoneta, empaperada fins les bugies de cartells llampants, i amb l’ajut de quatre megàfons collats al sostre, anuncia el seu magnífic espectacle. Un espectacle que, evidentment, i segons ells, és el més famós del mon del circ, carregat amb els números més sorprenents i perillosos que mai han vist els ulls d’un home...bla, bla, bla. El problema ve quan el “Circo Mundial (tots són mundials...no se perquè...) de Moscou...” no és la única caravana que ha decidit plantar el campament a la bucòlica localitat, i un altre circ anuncia amb més cartells, i amb un volum més estrident que l’altre, les excel·lències del seu show. Les conseqüències es tradueixen en una allau de propaganda, i un malestar generalitzat contra aquesta colla d’artistes.
Això és el que em passa a dia d’avui. “I quins circs hi ha actualment a Barcelona?”, us preguntareu. No és això. No és tracta d’una colla d’artistes, sinó d’una colla de pallassos. Una colla de pallassos que amb les seves sofisticades furgonetes en forma de mítings, van anunciant els seus espectacles, afirmant que els seus números són els millors.
No se si algú em segueix o no, però des de fa uns dies, tot i que encara som en precampanya, la varietat d’homínids “Politicus Trolerus” m’ha estat inflant la bossa dels patracols fins a límits insospitats. Per una banda tenim el PSOE, que si algú no se s’ha adonat, es defineixen com un partit socialista i d’esquerres. Els pallassos del Circ mundial (si tots ho son, aquest també) socialista han presentat el seu número estrella davant del seu públic (o no...). Retornar a les persones que hagin fet la declaració de renda la meravellosa xifra de 400 €, sigui quin sigui el nivell de renda. Malgrat sembli que em tiro pedres sobre la meva teulada (que en certa manera és així) em sembla una promesa electoral vergonyosa, i faltada de lògica, de principi a fi. Avui en dia el socialisme es defineix (a grans trets) com totes aquelles iniciatives orientades a reduir les diferències econòmiques entre classes, redistribuint la riquesa en la societat per tal d’oferir oportunitats a tots aquells individus que no hi poden tenir accés. Parlant en plata, i vist des del meu punt de vista, això significa que és el govern, l’encarregat de garantir que tota una sèrie de serveis/necessitats socials quedin cobertes. M’equivoco? Llavors com pot ser que aquests senyors anuncien als quatre vents que hi ha superàvit, i que sobren 8.000 milions d’euros per any? Ah clar...és veritat...tenim el millor servei sanitari del mon mundial (m’hi estic acostumant a això...), sense llistes d’esperes, ni camilles als passadissos... Ah! Ara sí que l’encerto, tenim la millor xarxa de guarderies públiques d’Europa... uix....això tampoc és així... I les infraestructures? Millor que no hi entrem, que ja són prou grossos els forats que s’han fet! I llavors senyor “Zapatero sus zapatos”? Em pot explicar d’on li sobren, aquests calers? O potser, i dic només potser, ens trobem davant d’una promesa populista per tal de guanyar vots?
Clar que millor que siguin ells els que guanyin aquests vots, perque si els guanyen els altres, llavors si que hem begut oli. Els senyors de les gavines, continuant amb la seva línia habitual, que recorda grises èpoques franquistes, amb l’església com a companya de taula i Catalunya com a principal enemic, continuen amb la seva demagògia carregada de supèrbia i els habituals detalls feixistes.
I el pitjor de tot, és que encara queden 38 dies de veure passar furgonetes, els seus cartells, i aquell so metàl·lic i distorsionat dels megàfons, escopint mentides difícils de digerir. Democràcia? DemoGràcia que em fa això...per no plorar!

Ens devem a les paraules...o no

2008-01-30T19:09:00.000+01:00

De petits érem cruels. I de fet, afirmant això em quedo curt, perque la realitat és que de petits érem molt i molt cruels. Teníem una mescla d’ingenuïtat i crueltat que ens convertia en petits monstres satànics, capaços del gest més tendre, i a la vegada, de la cafrada més bèstia. Sense anar més lluny, a l’escola sempre hi havia aquella persona a la que, amb la força que et proporcionava el grup, criticaves i en feies mofa sense cap mena de consideració (a dia d’avui, a un servidor el penediment se li fa present). Entre moltes altres coses, els nanos d’aquella edat (i no només els d’aquella edat) ens divertíem molt posant sobrenoms als companys de classe, i sobretot, si el nano en qüestió tenia un nom o be un cognom que donés una mica de joc, llavors la conya estava servida. Cognoms com “Gabarró” de seguida es convertien en “Cagarró”, la que es deia “García”, de seguida la batejaves com “L’Arpía”, i la pobre "Sanaüja" ben aviat passava a ser la “Santatruja”. I és que des de sempre els noms i els cognoms de les persones ha estat un focus d’humor força important. Durant la innocent infantesa ens fèiem un fart de riure amb el mític nom “Dolores Fuertes de Barriga”. A mesura que la picaresca s’anava fent la mestressa de bona part de les nostres reflexions, vam canviar els acudits més lleugers, per altres jocs de paraules una mica més treballats (i que curiosament sempre eren noms d’un de la classe d’un amic...). Noms com ara “Aitor Tilla”, “Henry Dículo”, “Elena Nito”, “Lola Mento”, “Jesús Tituto” o “Elsa Pato” van formar part de llargues hores de rialles. Ara, veient-ho des de la distància, crec que allà vaig descobrir la força del llenguatge, i les múltiples interpretacions que se li podien donar als mots, en funció de com tinguessis moblat el terrat (que en el meu cas, tela marinera...). Van anar passant els anys i així com amb la majoria de coses, vam introduir la vessant sexual en aquests ingeniosos doble sentits. Aviat els noms més neutres van ser substituïts per alguns més pujats de to. Entre molts d’altres, el boca a boca feia arribar a totes les escoles noms com ara “Felipe Zones”, “Tomàs Turbado”, “Leonor Gasmo”, “Jorge Nitales”, “Leandro Gao”, etc.
Tot i això, una de les coses que sempre m’ha fet molta gracia era quan el propi destí, o si voleu, la pròpia casualitat, fa que el cognom acabi vaticinant el devenir del pobre individu, o reflecteixi d’una manera o d’una altra la situació concreta d’aquella persona. Per exemple, algú que es digués “Cristià”, i per contra fos més ateu que ningú. Algú que portés el cognom “Rico” i en canvi passés certa penúria. Aquest és el cas del protagonista de la notícia que he trobat avui. Resulta que un jugador de futbol albanès, va patir un accident durant un partit amistós que jugava el seu equip, el Fortuna Dusseldorf, contra el Bayern de Munich. El que li va passar és... Bé, gairebé que només us diré el nom del jugador. L’individu en qüestió es deia Kastrati. Algú s’arrisca a dir que li va passar?
Collons! Quines coses te la vida...

Perquè?

2008-01-25T19:29:00.000+01:00

No és la primera vegada que dic una cosa semblant. Però és que realment sento una vergonya enorme quan em trobo davant de situacions d’aquesta índole. Una vergonya que no te res a veure ni amb la timidesa, la introversió, el ridícul... No. No te res a veure amb tot això. És la vergonya de saber que formo part d’una cosa de la qual, sovint, no vull ser-ne partícep. Més d’un pot preguntar-se: “Què pot ser tan greu, que s’hagi d’introduir d’aquesta manera?”. Parlant sense embuts, quan m’assabento de notícies com la que avui ha publicat El Periodico, sento vergonya de la naturalesa humana. Si! És això! Sento moltíssima tristor al constatar que la gent actua així, anteposant el benefici individual per davant de tot. No hi fa res que hi hagi algú que en pugui sortir perjudicat. No hi fa res que fiquem el dit dins la ferida de la tragèdia. No hi fa res!
La notícia en qüestió està introduïda pel següent titular (que parla per si sol): “Un conductor que mató a un ciclista en La Rioja demanda a los padres del fallecido por daños en el coche”. Quina autèntica burrada! –he pensat jo – però no he deixat que el meu cap tragués conclusions precipitades, sense tenir prous arguments per fer-ho. Així doncs m’he disposat a endinsar-me en la notícia per poder jutjar amb propietat. Quins grandíssims fills de puta!! Això ha estat lo següent que he pronunciat en veu alta. Resulta que la notícia explica els fets que van ocórrer l’agost del 2004 prop de la localitat Riojana de Castañares de la Rioja. Resulta que el cabronàs d’en Tomàs Delgado Bartolomé, que tenia llavors 43 anys, es va endur per endavant un nano de 17 anyets, l’Enaitz Iriondo Trinidad, quan aquest es dirigia amb la seva bicicleta cap al Camping on estava passant les vacances. Aquest desgraciat, segons els informes pericials, conduïa el seu Audi A8 a la moderada velocitat de 173 Km/h, quan la màxima velocitat permesa eren 90 Km/h. No satisfet amb això, el perit també va determinar que portava una taxa d’alcoholèmia superior a la permesa. En definitiva. Un cúmul de circumstàncies que van acabar provocant un xoc que va fer que el pobre nano volés una bona quantitat de metres. Només d’imaginar-me el dolor que pot arribar a sentir un pare davant d’un accident així fa que se m’encongeixi el cor. Però aquest malparit, no satisfet amb tot el mal infringit a aquesta pobra gent, i assessorat (de ben segur) per un advocat sense escrúpols ni principis, va creure oportú presentar una demanda als pares del pobre Enaitz, per danys al seu vehicle assassí, així com també una compensació per les despeses de llogar un cotxe per poder continuar treballant. En total 14.000 € pel primer concepte, i 6.000 pel darrer.
Com pot dormir tranquil aquest indesitjable? Si ja ha de ser difícil viure amb el pes a la consciència d’haver comès un error tant greu com el seu, no vull ni imaginar la falta de dignitat que es necessita per actuar així.
Sempre m’he considerat una persona que va en contra de tot el que tingui relació amb la violència, i en canvi, per culpa de gent com aquesta, sento despertar dins meu una ràbia que per res del món desitjo sentir. Però per desgràcia no puc deixar de pensar que aquest tio mereix el més cruel dels càstigs. I és llavors quan m’adono que la meva vessant més salvatge i primitiva pren força, casi en contra de la meva voluntat. De quina pasta estem fets? Perque la gent és així? Perque els homes sempre acaben sent profetes d’una de les contradiccions més grans de l’existència humana: “Mantenir una baralla constant amb tothom amb l’objectiu de poder viure més tranquils”. No ho entendré mai...

Fer-se el suec

2008-01-22T17:13:00.000+01:00

De ben segur que si algú ens digués, sense més, que ens estem fent els suecs, entendríem de seguida el que proven de dir-nos. El llenguatge popular te aquestes coses. El que també te, és que la majoria de persones no sabria dir el perquè s’utilitza aquesta expressió quan es vol donar a entendre que la persona s’està fent l’orni, el desentès, o fins i tot, el tonto. De fet, en l’origen de la dita, no es parlava dels suecs de Suècia, sinó que erròniament el temps ha acabat alterant el significat per un simple mimetisme fonètic. De fet l’origen el trobem al mot llatí “Soccus”, un tipus de calçat que usaven les dones i els comediants de l’època. Es tractava d’una sabata molt similar al que avui en dia anomenem esclop, o com també s’anomena en la llengua del país veí, zueco.
Malgrat això, no voldria ser més papista que el papa defensant acèrrimament el significat d’aquesta expressió. És més, en aquesta ocasió, realment em convé més el sentit adulterat de la dita, que no pas el real.
Perquè? M’explicaré. Qui no recorda aquella sèrie d’acudits en que es parlava del “colmo dels colmos”. Respostes com “perdre un Imperdible” estaven en l’ordre del dia. Ara, però feia molt de temps que no em trobava en una situació d’aquestes fins que he llegit un titular d’una publicació (no m’atreveixo a dir-ne diari) que crec que la gran majoria ha tingut alguna vegada a les mans. Resulta que en el “20 minutos” s’ha publicat una notícia d’aquelles que no passa desapercebuda. La notícia parlava d’una farmacèutica de Goteborg (d’aquí el rotllo inicial sobre Suècia i els esclops) que segurament es farà la sueca. Començaré pel principi, i així segurament m’explicaré millor. Resulta que en el pàrquing d’un edifici d’apartaments de la ciutat de Goteborg un empleat de la neteja va trobar un paquet que li va semblar sospitós. El paquet en qüestió feia un sorollet constant, a la vegada que, també es movia a talment com si estigués tremolant. De seguida la policia de la ciutat sueca va enviar un equip d’experts en explosius per tal que desactivessin l’artefacte. Dit i fet. L’equip especial d’antibombes va acordonar tota la zona, i de la mateixa manera que ho fan a les pel·lícules, va disposar tot un dispositiu de seguretat per intervenir el paquetet. Precaució, suors fredes... De fet ja m’imagino la situació: “La caixa ja era oberta. Ara venia l’hora de la veritat. Observar el tipus d’explosiu i procedir a la desactivació. L’artificier va donar primer cop d’ull, i a jutjar per la cara d’estupefacció del policia, tothom deuria témer lo pitjor. Amb la decisió que s’espera de tot un professional va ficar la ma a la caixa, i amb un gest ràpid va mostrar el temut explosiu....”. Estic segur que cap dels que es trobaven darrera del cordó policial es podia creure el que veien els seus ulls. Tot un desplegament de mitjans per acabar desactivant un...consolador! Boníssim!! Tota una unitat d’agents especials destinats a aturar una joguina que acostuma a generar crits que supliquen el contrari: “no paris, no paris...”.
El millor de tot, encara que sembli impossible, ja no és la pròpia notícia (que per ser sincers no te desperdici) sinó el que acaba afirmant en les últimes línies: “Las investigaciones de la Policía se centran ahora en dar con el dueño o la dueña del juguete sexual”. Com?? Poca feina, no?
Serà per tornar-li? O per preguntar-li on l'ha comprat?

Convergència i Unió o Conveniència i Unió??

2008-01-18T17:52:00.000+01:00

“Que be!! Demà ve la Mary M.!!” ens hem dit forces vegades en Xavi i jo. Deixant al marge el fet de si som més o menys guarros i desordenats, és innegable que estem contentíssims de pagar-li els diners que li paguem perque ens ajudi a mantenir la casa molt més neta del que nosaltres la teníem.
La Mary M és marroquina, i a part de ser força callada, és una persona que de moment ha demostrat ser molt treballadora i responsable. Això, lògicament és el que ha pogut deixar veure des que és aquí, però no em vull oblidar de la demostració de força, coratge, i com no, de necessitat que va fer en el moment de marxar del seu país, de la seva terra, del costat de la seva família per venir aquí, i poder demostrar que....és molt treballadora i responsable. Em mereix molt de respecte la gent com ella.
Hi ha gent, en canvi, que sembla que el respecte se l’hagin deixat a casa, si és que mai l’han tingut, clar. Segurament em direu que això és el pa de cada dia, i que en general la gent segueix per política (i mai més encertat) aquesta línia d’actuació. Segurament si, i malgrat em dolgui molt, a aquesta gent, la única cosa que els hi podria dir és que discrepo de les seves opinions, però per educació haig de respectar que les tinguin. Però quan resulta que l’individu que diu això és un personatge que porta més de trenta anys visquent a costa de tots i cada un de nosaltres, aleshores per mi està clar que perd aquest dret a la llibertat d’expressió arbitrària. És més, entenc que está obligat a mostrar encara més respecte. Malauradament no és així. El senyor (per dir-ho d’alguna manera) Duran Lleida, acompanyat de tots els seus amiguets de CIU, ha tingut la poquíssima vergonya de presentar un eslogan per les eleccións generals del 9 de març en el que hi transllueixen idees al més pur estil Hitlerià. L’eslogan, que de ben segur algú de vosaltres ja haurà quedat petrificat al llegir-lo, diu el següent: “La gent no se’n va del seu país per ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom”. Com????? Que s’han begut l’enteniment??? Segurament el que s’ha begut son les ampolles de whisky dels seus lots de nadal (que com podem imaginar, també els hem pagat nosaltres!!).
I és que la pregunta que al llegir això se’m presenta no és altra que: I què entén el Sr. Duran per tothom? Ahhhh....ja ho entenc! Potser deu estar parlant dels 200 milions de turistes que venen cada any a Catalunya? O potser dels consums que suposen tal moviment turístic (els milions de litres d’aigua que consumeixen els hotels, el consum energètic tant de l’estada, com del viatge...)? O potser es refereix als Ronaldinhos, Eto’o’s i Messis varis?
Per desgracia, el senyor Duran (que es defineix com un polític de centre i per contra parla i actua com un conservador de dretes ratllant el feixisme més ranci) resulta que menysvalora a la gent que ve a casa nostra i que amb el seu treball contribueix al creixement del nostre estimat país. I no només això, sinó que es prèn la llicència de dir qui te lloc i qui no a Catalunya. disculpi'm l'atreviment, però això no és competència seva, senyor Duran!
Per sort, la meva Catalunya no és pas la seva!
Ets benvinguda i valorada, Mary M. A la meva catalunya sempre hi tindràs lloc!

Famós però desconegut

2008-01-16T19:11:00.000+01:00

Un bon dia un suís anomenat Bernhard Weber va tenir una idea que ha acabat donant molt de sí. Aquest senyor, en un rampell de mestratge, va decidir que calia mobilitzar la població mundial perque decidissin quines eren les noves 7 meravelles del mon, donat que, entre altres coses, de les considerades “Les set meravelles del Món” només en queda una en peu. El fet es que va crear una pàgina web per tal que la gent hi entrés i votés d’entre 200 monuments els que ells creien que eren els set millors. D’aquesta llista de 200, es va passar a una altra de 77, fins aconseguir reduir-la fins a 7: Les set noves meravelles del món. La llista la composen: El Cristo Redentor de Rio de Janeiro, la Piràmide de Chichén Itzá, situada a la península del Yucatán (com tots sabeu, suposo...), el Coliseu Romà, el Taj Mahal al nord de l’India, La Gran Muralla China, Petra (capital de l’Imperi Nabataean) i per últim, el Machu Pichu a Cuzco.
Per ser sincer, no soc un interlocutor massa vàlid per jutjar aquesta votació, ja que no he tingut la sort de visitar cap de les set. Això no treu que no tingui prou sentit comú com per pensar que no s’han considerat alguns indrets mítics en l’esmentada votació. Be, de fet podríem extreure una llista molt llarga, perque tal com s’ha dit sempre, “sobre gustos no hi ha res escrit”. Jo, però, vull centrar-me en un d’aquests mites geogràfics, i alhora un d’aquests mites oblidats. M’estic referint a la famosa i alhora desconeguda “Reserve Africaine de Sigean”. Us diu alguna cosa aquest nom? Resulta que ja fa força temps que hi dono voltes, i no deixo de sorprendre’m, ja no tant per l’existència d’aquest resort, sinó per la política de Màrqueting que porten a terme des de fa ja anys. No és que em consideri un entès amb aquest tema, però això no m’impossibilita a trobar curiositats en “la campaña” (perque només n’he conegut una) que porten anys utilitzant.
Suposo que us estareu preguntant de que collons estic parlant. Deixeu que m’expliqui. Resulta que des de fa un any i mig treballo a la zona del Baix Llobregat. Entre moltes altres característiques, aquesta part de la geografia catalana és un dels afortunats indrets escollits pels responsables de promocionar aquesta especie de parc zoològic, per ubicar-hi la seva publicitat. Una publicitat que, després d’un sondeig que he anat duent a terme en els últims dies en el meu entorn més proper, realment ha assolit l’objectiu que perseguia, o si més no l’essencia més bàsica d’aquest objectiu. Dit així sona a metafísica avançada, però no em refereixo a res més que al fet que la gent recorda haver vist aquests anuncis (segurament ara que llegeixes això confirmes la meva hipòtesi), però per contra ningú en sap absolutament res. Be, per ser sincer, no és veritat que ningú no m’hagi pogut mig-explicar com és aquest peculiar indret. De tots els bons amics francesos que tinc, el que millor parla el català em va dir una vegada que es tractava d’un lloc bastant lleig, en el que els animals no tenien massa bones condicions de vida. Malauradament no he pogut contrastar mai aquesta informació, tot i que poso confiança cega en les paraules del nano de la bretanya. Sigui com sigui, trobo que s’hauria d’aprofundir en aquest aspecte, perque es tracta d’una de les estratègies de Màrqueting més estrafolaries que he conegut mai. Si fa no fa (almenys fins no fa massa, aquest va ser el meu cas) es com haver sentit mil vegades “ ...hi ha certes retencions a l’alçada del Papiol...” i no tenir massa idea d’on coi para aquest indret. O jo encara diria més (en un petit homenatge als germans Dupond), és com parlar del joc de la Galeta. Tothom sap com es juga, però ningú hi ha jugat mai...o això diuen! Eeeeeeecsss!!!!!!

Ai...que diu el meu reietó?

2007-10-08T11:58:00.000+02:00

N’hi ha que de vegades (per no dir sempre) em fan gracia.
La llista seria molt llarga si pretengués plasmar-la en lletres i espais, així que no ho penso fer. Tot i això no m’estaré de comentar l’individu que m’ha fet més gracia en els últims dies. Espero que la colla de venuts feixistes (que alguns anomenen jutges) que dominen les decisions del Tribunal Constitucional no em vinguin a buscar, acompanyats de la policia militar, acusant-me d’injúries a aquesta monarquia imposada que regenta aquest país que fa tant de temps que ens oprimeix. No tinc cap mena de dubte que la majoria ja sabeu de qui parlo. El fet és que aquest titella de la herència constitucional, altrament conegut com a rei d’espanya, va creure adequat sortir en defensa de...de...en realitat no tinc ni idea de que collons pretenia defensar. Simplement va creure que una aparició pública per calmar els ànims era el que necessitàvem els catalans. No soc ningú per parlar en boca d’altres, però pel que fa a mi, el que digui o deixi de dir aquest instrument polític ni em calma ni calmarà mai la necessitat de que se’ns reconegui d’una vegada per totes com la nació que som. Tot i això, ell (o el que pren les decisions per ell, perque no te pinta de ser massa capaç de decidir) ho va creure convenient, i per això em trobo escrivint aquestes intranscendents reflexions. Aquest senyor va aparèixer, i vull creure que sense saber el que es deia, recalcant literalment el següent: “Los valores de la convivencia democrática, del entendimiento y del respeto mutuo, de la tolerancia y de la libertad han determinado el más largo periodo de estabilidad y prosperidad en democracia vividos por España, en el marco del modelo de Monarquía parlamentaria que sustenta nuestra Constitución”. Dit així ja sona a burrada, però ja ni us ho explico si fem l’exercici de desglossar cada una de les idees (és una forma de parlar, clar!) que conté l’afirmació. Comencem pel principi: “Los valores de la convivencia democrática...”. Conviure democràticament...que be que sona, mare de déu! Només m’agradaria fer un petit apunt sobre aquest concepte. La democràcia es basa, i s’ha de basar sempre, en el dret del ciutadà a influir obertament i de manera legal en el procés de presa de decisions. Altra vegada, que be que sona! Només sona be, perque avui en dia és la gran utopia del catalans. Com coi podem decidir el que volem, si l’eina establerta per aquest casos, la consulta popular, ens està prohibida en funció de la naturalesa de la consulta? Be, potser el titella constitucional no hi va caure en això... Continuem. “...del entendimiento y del respeto mutuo...”. Embolica que fa fort!! Posar la paraula respecte en boca d’aquesta gent es tot un insult, perque si tant ens respectessin, perque no respecten el fet de que no vulguem formar part d’aquest país que ells tant s’estimen? Que se’l confitin i ens deixi tranquils, no? Però no! Tant que parlen d’entesa, i aquí no vol entendre’ns ningú!. Seguim que això va per llarg. “...de la tolerancia y de la libertad...” Jajaja!!! Festival de l’humor!! Fa massa temps que no som lliures. A part, si no ho tinc mal entès, la tolerància procura perque es respecti a les demés persones en el seu entorn, és a dir en la seva forma de pensar, de veure les coses y lògicament en la seva forma de sentir aquestes coses. La tolerància es el respecte amb igualtat, i sense distinció de cap tipus. Com a il·lusió no està gens malament, oi senyor monarca? Però clar, parlar d’igualtat amb vostè és absurd, ja que és un concepte que no pot ni tan sols d’imaginar. Per una banda és un mantingut que no ha hagut de fotre en tota la vida un pal a l’aigua (ni ells ni tot el seguici de dropos que el rodegen). Miro de trobar la igualtat per alguna banda, i francament no me’n surto. Potser en els drets i els deures... bufff...que va!! Resulta que, tal i com estipula l’article 56 punt 3 de la constitució espanyola, la figura del rei és inviolable (és a dir que no li poden donar pel cul com estan fent ells dia sí, dia també amb nosaltres), i al mateix temps és una figura que no està subjecta a responsabilitat. Si fa no fa, això ve a dir que si mai us atropella el rei ningú respondrà. És més, no ens hauria d’estranyar que ens culpessin a nosaltres mateixos d’autoatropellar-nos, o el que seria encara més habitual, que ens tatxessin de “separatistas violentos catalanes que han querido atentar contra la monarquía española, y contra todos los españoles poniendose delante de su coche....” Com collons pretén sortir per asserenar els ànims, i mostrar el camí correcte cap a una perfecta convivència quan ell representa tot lo contrari?
I es queixen que s’estan cremant fotografies del rei...ridícul!! Realment el que es mereixerien, ell i tota la calanya de putos feixistes, és que els hi fotessin un pal pel cul i els ruixessin amb força benzina, mentre esperen que algú encengui la flama. Per fer-ho, jo crec que l’Incendiari, i autèntic terrorista, Jimenez Losantos seria un bon candidat per fer-ho. Només caldria encendre la cama de fusta que gentilment li van regalar els de Terra lliure, i esperar a l’espectacle.
Com vaig dir al inici de l’article anterior, “De somnis en tenim tots!”

Un somni fet "realitat"

2007-10-03T10:16:00.000+02:00

De somnis en tenim tots.
De fet, en els dies que vivim, els somnis prenen un paper especial pel sol fet que són de les poques coses gratuites que encara ens queden. N’hi ha molts, en els quals jo m’hi incloc, que vivim els somnis com una via d’escapatoria quan, sense massa esforços, ens adonem que la situació s’allunya del que relament ens agradaria. Alguns ens anomenen somniatruites per posar esperança a segons què. Però de fet, si sempre s’ha dit que mentre hi ha vida hi ha esperança, no seria cap error dir que mentre hi ha esperança, hi ha vida, no? Be, no m’estendré en això, perque sinó no explicaré res del que m’havia proposat. El fet és que no tothom viu els somnis d’aquesta manera, sinó que n’hi ha d’altres que encara els viuen de forma més profunda. Gent que dels somnis en treu records. Gent a la que la realitat se li fon dins la nebulosa dels somnis fins a arribar a confondre tota la seva experiència. Jo he conegut alguna persona així. Sense anar més lluny alguns afortunats (o no) com jo tenim l’oportunitat diàriament d’escoltar en “Milnoucents” i tota la seva estranya mescla d’aventures i vivències. El fet és que aquest personatge no és dels que perden més els papers (que no vol dir que no faci), sinó que hi ha individus que porten aquesta afició fins a un extrem malaltís. Qui no recorda l’Enric Marco? Un home que va sustentar la seva vida en un fals i dolorós record i una partida d'escacs amb un membre de les SS. Un home que amb la seva necessitat de tenir un somni, va guiar pel camí de la mentida a totes les persones que estimava. Un home que fins i tot va obtenir un gran reconeixement, per acabar sent conegut per tothom (i no com ell pretenia). Un mentider innocent de culpa; un culpable massa innocent. Dels pocs supervivents d’Auswitch que no hi va ser mai.
L’Enric Marco, però, no és l’únic que tendeix a confondre els somnis (per no dir malsons) amb la vida real. Al llarg dels darrers dies, han anat apareixent moltes notícies relacionades amb una noia, l’Alicia Esteve. Sembla ser que aquesta noia, amb un atac de lucidesa, va creure convenient començar a explicar alguna història per tal d’obtenir certa quota de popularitat (una cosa que pel que es veu l’omplia molt). El fet és que es va autonombrar una de les 19 persones supervivents de les plantes on van impactar els avions del 11-S. Batalletes que, de quedar-se així, no fan massa mal a ningú. Tot i això, al igual que el nostre amic Enric, la Alicia va voler anar una mica més enllà en els seus propòsits. Tant és així que, tot prenent el fals nom de Tania Esteve, es va erigir, de forma encara desconeguda, com la presidenta d’una de les associacions de víctimes de l’11-S, aportant el seu estimable, i alhora fals, testimoni. Una afició que ja li ve de família: tant el seu pare com el seu germà van ser processats i empresonats per falsedat documental i frau. Una bona herència, genètica o no, que la va portar a que un bon dia, s’hagués convertit en una víctima de la gran massacra de l’11-S, que perdés un novio imaginari en el mateix atemptat, que atribuís una antiga lesió que tenia a la mà al mateix accident, que hagués estat en coma durant cinc dies després de l’accident (curiosament, en aquells dies també estava assistint de forma regular a les classes d’ESADE), etc. Vaja un fart d’imaginacions cobertes amb els millors vestits de la mentida. I és que ja m’ho deien a casa: “S’agafa abans un mentider que a un coix”. Quanta raó!
I el millor de tot sabeu que és? Doncs que en breu, no ens ha d’estranyar trobar-la com a col·laboradora d’algun d’aquests vomitius programes que omplen la graella televisiva d’aquest cony de país. Riure de les desgracies dels altres, o més ben dit, riure d’alguns pobres desgraciats, el veritable esport nacional. No m'extranya que surtin de sota les pedres! Pel que sembla, és un futur prometedor.

Blancura Total

2007-07-26T12:45:00.000+02:00

Qui més qui menys, dedica unes hores al dia a pensar per a ell mateix. Pensaments sovint poc aprofitables per l’alt grau de fantasia i utopia que contenen. Són aquells moments en que la imaginació frueix sense reserves donat que no hi ha ningú que et pugui debatre, i ni tan sols tractar-te d’il·lús, per tenir unes idees tant desvariades. I tal com passa amb moltes coses d’aquesta vida, quan dos elements iguals s’uneixen, el creixement és exponencial. M’explicaré de forma més planera perque em sembla que m’estic embolicant. Això mateix em va passar a mi ara fa uns quants dies. En una conversa que vaig tenir a altes hores de la matinada amb algú que vaig trobar per casa, vam començar a estirar el fil del cabdell de la paranoia fins a veure’ns capaços de fer una afirmació prou agosarada, per be que possible (d’aquí que ara estigui intentant plasmar-ho en paraules). Tot va sorgir quan destacàvem la força d’inducció que tenia la publicitat, i en conseqüència la responsabilitat que requeria el seu tractament. Responsabilitat que, per altra banda, amb un anàlisi superficial ja se’n te prou per veure que no es té en compte. Sigui com sigui, el dilema que se’ns va presentar va ser: Que passaria si de sobte es comencés una campanya de publicitat en la que no es promocionés res? Pensàvem amb les conseqüències que suscitarien una colla d’anuncis en Blanc. Si, si. Tal com ho heu sentit. Que passaria si els cartells publicitaris del carrer apareguessin, d’un dia per l’altre, en blanc? De fet, la mentalitat pròpia de les persones ens portaria a buscar la resposta més coherent possible. Aquesta seria, si fa no fa, atribuir el fenomen a un error de l’empresa de publicitat, a l’impàs entre un anunciant i un altre, o simplement una mera coincidència... De ben segur que no hi donaríem importància. La cosa marxaria un pèl més lluny quan de sobte comencessin a aparèixer espais en blanc en diaris, revistes i publicacions varies. Aquí segurament començarien algunes especulacions de forma aïllada. El tema començaria realment a prendre cos quan la reina dels mitjans inclogués en la seva programació espais publicitaris que deixessin la pantalla en blanc durant un lapse de temps concret. Seria a partir d’aquell moment que les conjetures començarien a ser les protagonistes de les converses de carrer. El Vox Populi acabaria de fer la feina restant, i els múltiples intents d’explicar aquella incògnita guanyarien pes a marxes forçades. Qui més qui menys atribuiria la campanya a una estrategia impulsada per les altes esferes amb la intenció d’alinear a la població sota uns cànons pretesos. Vaig gaire errat? Jo crec que no massa...
El fet és que molta gent intentaria trobar un vincle entre la publicitat en blanc i el desig de control de la població per part dels estaments de govern, i en canvi, segons la meva manera de veure-ho, la situació es podria definir com la del “Caçador Caçat”. Un caçador que en forma de ciutadania dóna peu a que se’l domini, carregant les armes que posteriorment els han de disparar. Però per desgràcia aquesta és la realitat que vivim, i fins que la gent no s’adoni que el poder no l’ostenta el que vol, sinó el que pot, no estarem en situació de canviar les coses a la mesura de les nostres necessitats reals, diferents (almenys en el meu cas) que les necessitats que han pretès crear-nos. Depèn de nosaltres...i això no deixa de preocupar-me.

¿El gay nace o se hace?

2007-06-15T19:06:00.000+02:00

Tots sabem, malgrat ens dolgui, que agafar un diari és sinònim de depressió i encongiment del cor. Tot són desgràcies, tot és violència, tot és abús. És per això que llegir avui les pàgines d’El Periodico ha suposat un petit parèntesi en aquest drama informatiu. Notícies com aquestes fan que, malgrat els seus protagonistes ratllin la subnormalitat, a un se li dibuixi un somriure a la cara. Resulta que mentre uns discuteixen sobre les conseqüències, directes i indirectes, de l’enriquiment d’urani per finalitats bèl·liques, a altres se’ls acudeixen idees absurdes provocades per la constant inhalació d’àcids diversos. Idees com la de la notícia que us he comentat. Pel que es veu, als estats units (una societat que oculta de forma molt eficaç qualsevol indici d’intel·ligència) està corrent per internet la notícia de que un laboratori d’Ohio, ha estat treballant des del 1994 per desenvolupar el que ells anomenen una arma biologica no letal. Dit així sona a molt xungo, ja que malgrat no mati, les conseqüències que pot portar atribuïdes una bomba biologica poden ser alarmants. Tot i això, en aquest cas l’alarma no deixa de ser graciosa. El titular en qüestió, que el pentagon no ha desmentit sinó tot el contrari, és el següent: “La propuesta de una bomba que transforma los soldados enemigos en homosexuales agita internet”. Llegit el titular, i com es evident, la curiositat et porta a clicar sobre el link i informar-te de què va tot plegat. Dit i fet. Només començar amb la lectura, i concretament amb les dues primeres línies, una primera rialla es presenta descarada. El contingut d’aquestes ratlles inicials diu literalment el següent: “La descabellada idea de una bomba que transforma a soldados enemigos en homosexuales que prefieren hacer el amor a la guerra...”. Us imagineu la estampa? Boníssima!! Tota una colla de paios, vestits de soldat, recreant els Village People en el propi camp de batalla. Uns recollint les poques margarites que s’han salvat del pas dels tancs, uns altres comentant entre ells, al més pur estil “Loca” lo be que els hi queda la sivella del cinturó... Però clar, el dubte a mi m’assalta quan penso en el desenllaç de tot plegat, és a dir, que fan una vegada els tenen a tots transformats en Priscilla Reina del Desierto. Perque m’imagino a tot un batalló suplicant ser el primer en ser immobilitzat i registrat. En definitiva, un show digne de ser vist! No m’estranyaria que el principi fonamental per elaborar l’esmentat compost biològic hagi sortit d’un edifici tot blanc, però no pas d’un hospital, sinó de la residencia del subnormal que presideix aquell cony de país!

Qui diu que ja ho havíem vist tot?

2007-04-05T18:19:00.000+02:00

Des que van assolir l’èxit es pot dir que la trajectòria d’aquesta colla ha estat sempre una caixa de sorpreses. Només pel fet de tenir l’edat que tenen, i encara veure’ls dalt de l’escenari, talment com si tinguessin 20 anys, ja diu molt d’aquests paios. Si durant molts anys han estat provocatius, i reivindicatius, l’etapa d’artistes de la Imserso no està gens lluny del que el seu currículum prometia. Sense anar més lluny les últimes gires sempre han estat envoltades de polèmica. M’he dedicat a buscar una mica d’informació de les noticies que giraven entorn els Rolling, perque si be recordava alguna cosa, no era capaç de parlar-ne amb seguretat, i totes elles, llegides una rera l’altra converteixen aquests últims mesos en un recital de despropòsits. No cal anar massa lluny per acumular forces històries. De la gira que van anunciar que farien durant l’any 2006 a la que van acabar fent hi va haver tot un mon. Tot va començar quan el guitarrista del grup, Keith Richards – gran protagonista d’aquest escrit – per un motiu que encara em sorprèn, va patir una lesió al cap. Resulta que, amb 59 anys al paio no se li va acudir res més que pujar a un cocoter quan passava una temporada a Nova Zelanda, amb la mala sort de que va caure i es fa donar un fort cop al cap... (si més no curiós!!). A resultes d’aquest accident el mític grup va haver de suspendre els concerts que havia de fer tant a Barcelona com a Madrid. La cosa no es va quedar aquí, sinó que a part d’aquests dos concerts, van haver de suspendre també els concerts previstos a Brussel·les, Göteborg, San Petersburg, Brno (República Txeca), Varsòvia, Atenes, Zagreb i Frankfurt. No estan gens malament les conseqüències de la tonteria del Richards!! Però vaja....un accident el pot tenir tothom... El fet és que malgrat l’incident, els fans espanyols dels Rollings encara disposaven de l’opció d’anar a veure els seus ídols musicals als concerts que tenien previstos a El Ejido i a Valladolid. Tot hauria quedat com una anècdota si no fos que com acostuma a passar, sempre plou sobre mullat. Primer ja va haver-hi un avís del que podria passar, quan Ron Wood, el també guitarra dels Rollings, va haver de ser ingressat en una clínica de desintoxicació degut al seu consum excessiu d’alcohol. La gira quedava pendent d’un fil, però per sort dels fans, tot va quedar en un ensurt i en unes quantes ampolles de whisky: els concerts de Valladolid i El Egido seguien en peu!! Però tal i com sempre s’ha dit en la llengua del país veí, “No hay dos sin tres”, així que alguna cosa més havia de passar. A falta d’un dia pel concert de Valladolid del 14 d’agost, van anunciar que també el suspenien degut a una fonia de Mick Jagger, l’altre dinosaure del mític grup. Encara quedava El Egido...però no! Es va acabar suspenent pel mateix motiu!! Quina gira, eh? Uns cracks!!
L’última notícia que he sentit, però, ha superat totes les meves previsions. Com tothom sap, malgrat l’edat que ja tenen, el motor de vida d’aquesta colla de músics ha estat la farra i la droga en abundància. Doncs resulta que en una entrevista, l’home de la caiguda lliure des de l’alçada dels cocoters australians (Keith Richards) va afirmar lo següent, amb aparent tranquil·litat: “La cosa más rara que he intentado esnifar? Mi padre, esnifé a mi padre", va declarar a la revista britànica New Musical Express (NME). "Él fue incinerado y yo no pude resistirme a mezclarlo con un poco de cocaína", va explicar a la entrevista. "Bajó bastante bien y yo todavía sigo vivo", va afegir, assegurant que "a él no le hubiera importado". No se vosaltres, però a mi m’ha deixat glaçat! Només d’imaginar-m’ho...en fi!! I qui diu que amb l’edat, un acaba posant seny???

Terrorisme Paral·lel

2007-03-15T12:28:00.000+01:00

La situació comença a ser desesperant. De fet haig de fer veritables esforços per calmar la ira que em desperta l’actitud d’aquesta colla de desgraciats, i haig de reconèixer que sovint la sang em puja al cap i rebento en desqualificatius i insults. Em costa, no hi puc fer més.
Des de fa una bona temporada la política espanyola està substituint amb escreix el buit deixat pels grans hermanos i las islas dels famosos de torn. L’espectacle és summament denigrant, i més si tenim en compte que, a diferència d’aquests programes de televisió, els polítics tenen la funció de representar i defensar els interessos dels ciutadans, aspecte que tenen oblidat des de fa temps. Bàsicament han reduït la activitat política a tocar els pebrots contínuament, i a barallar-se talment com si encara fossin al pati de l’escola. No defenso cap dels partits polítics, ja que fa temps que cap opció política mereix la meva deferència, però diguem que dintre de lo dolent, hi ha una colla d’energúmens units sota idees pre-democràtiques que atrauen la majoria dels meus retrets, per dir-ho suaument. I és que els senyors dels PP estan en una línia digna de les seves pròpies crítiques.
M’explicaré. En els últims temps, i sobretot a rel de l’excarceració de De Juana Chaos, els caps de turc del PP han tingut una actitud susceptible de que ells mateixos hi anessin en contra. Perque? Doncs perque per mi es tant terrorisme el que fan uns com el que fan els altres. Es tan injusta la seva postura com la de qualsevol comando d’ETA. Resulta que la banda terrorista, per tal de aconseguir els seus interessos, que des de fa tant de temps persegueixen, han anat sempre en contra dels interessos de la ciutadania en general, creient que els seus drets estan per sobre dels de qualsevol, i oblidant tots i cada un dels seus deures. Si fa no fa és exactament el mateix que porten fent els senyors del partit popular des d’aquell fatídic 11 de març. Concretament, va ser a partir del 14, dia en que van perdre la possibilitat de governar unilateralment, tal i com havien fet fins llavors. És en aquest instant en el que aquests senyors - seguidors acèrrims dels ideals d’una hiena amb bigoti inconstitucional – van començar la seva campanya terrorista particular. I perque terrorista? Doncs perque ells, al igual que ETA, han procurat defensar els seus interessos sense importar el que se’ls posi pel davant. El més important son ells, passant per sobre de les obligacions que els hi suposa tenir 148 escons de la cambra. Han cregut que no tenir la majoria – o el que ve a ser el mateix, estar en minoria – significa exclusivament fer el paper d’oposició torracollons. No nego que el paper de l’oposició és important en un govern, però confondre això amb generar el màxim de divergències en una societat per tal d’obtenir els seus beneficis, ho trobo indignant. Estan creant una tensió entre la gent per tal de recuperar el que, segons ells, el terrorisme els hi va treure. I el més trist de tot és que van ser ells mateixos els detonants d’aquell terrorisme. Això si, consideren greu escriure segons quins articles (no cal parla de De Juana Chaos, sinó que fins i tot amb el cas de l’Oleguer ha quedat palès), però no ho és pas fer una apologia continuada a la divergència social.
Son tant terroristes uns com els altres, amb la diferència que a uns els persegueix la justícia i als altres aquesta els empara. Vergonyós!!

A la forca!!!!!

2007-02-08T13:47:00.000+01:00

Soc conscient que la majoria de vegades el que explico en aquest blog no és cap novetat ni res per l’estil, però aquesta vegada es pot dir que el que explico ha estat en boca de tothom des de fa un parell d’anys! Com que avui m’he llevat tard a causa d’alguna que altra partida de dards, amenitzada amb cocteleres i cervesa, no he pogut llegir el diari, i a la que he tingut un moment a la feina m’he connectat a la vanguardia digital per veure que havia passat mentre jo era fora... El fet és que en primer terme, i com no podia ser d’una altra manera en el país de la faràndula i el xafardeig, la mort de la germana de la Leti ocupa bona part de la pàgina principal. Sincerament no m’alegro ni em deixo d’alegrar pel succés. Si us soc sincer, m’importa un puto rave! Tant o més que tots els suïcidis que es produeixen dia si, dia també. De fet, si normalment no puc entendre la solució del suïcidi, aquesta vegada menys, ja que pots comptar els problemes que tenia aquesta persona!! Bufff... una pila!! Anda ya! Però vaja, el que m’ha portat a tornar a escriure aquestes ratlles no és pas la vida de tota aquesta colla de cràpules, sinó un titular que apareixia en segon terme a la web de la vanguardia, i que ha tingut la capacitat d’encendre’m la sang fins a fer-la bullir! Resulta que “oh sorpresa, oh dolor, oh campos de soledad, mústios collados....” el senyor Aznar ha cregut convenient afirmar d’una vegada per totes, i sense cap sensibilitat al ridícul (ja fa temps que la van perdre aquests cabrons!) el que tots sabíem des de fa molt de temps: “Aznar reconoce ahora que en Iraq no había armas de destrucción masiva pero que "todo el mundo" lo creía”. Serà desgraciat aquest paio!!! Resulta que durant un cicle de conferències en el que hi intervenien alguns dels expresidents del govern espanyol, el mandril aquest es va omplir la boca dient que ell te el "problema de no haber sido tan listo y no haberlo sabido antes, pero es que, cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía". A veure un moment senyor del somriure de hiena amb bigoti inconstitucional: Quan es refereix a que ningú ho sabia, exactament que és el que vol dir? Ho dic bàsicament perque no acabo de seguir-li el fil. Més que res perque si no recordo malament es parlava de mils i mils de persones arreu d’espanya, manifestant-se en contra d’una guerra absurda i interessada. I si només fos espanya encara, perque aquestes xifres es repetien per tot el mon. Així doncs, exactament, que és el que ha pretès dir-nos amb això de que no ha estat lo suficientment llest? Perque si pretenia sorprendre li asseguro que no ho ha aconseguit! Estava tant clar el fet de que a Irak no hi havia Armes de destrucció Massiva, com que vostè és un autèntic borderline. Un arrogant, amb la intel·ligència d’un mosquit i la mateixa malícia i l’avarícia dels pitjors dictadors que ha hagut de patir la història. I el pitjor de tot és que malgrat haver fet de manera lamentable la feina que li pertocava, malgrat haver mentit una vegada i una altra, malgrat haver enganyat a tot un país.... malgrat tot això, aquest pocavergonya no ha d’assumir cap responsabilitat! Com podem demanar a tot un país que actui segons les normes, que compleixi amb les seves obligacions, i que assumeixi les responsabilitats de les seves faltes, quan algú que en principi hauria de predicar amb l’exemple, s’ho passa pel forro? No, si ja dic que no m’estranya que es doni importància a la mort de la germana de la Leti! En fi...Lamentable!!!!

AVEure si arriba ja!!!

2006-12-28T17:43:00.000+01:00

Aquest treball de camp va començar a principis de Juliol. Això no vol dir que abans no hagués tingut l’ocasió de començar a estudiar aquest fenomen, però diguem que no es va donar el cas. Resulta que des de l’esmentada data un servidor ha tingut l’oportunitat de descobrir el fabulós món del viatjant. Per raons de feina, he estat aquests últims sis mesos recorrent el país veí, ja sigui en tren com en avió. Del primer no en tinc cap mena de queixa, perque fins i tot podria afirmar, i sense cap mena de reserva, que m’agrada anar en tren. Respecte el segon, el transport aeri, la sensació que em deixa és força diferent. Diguem que tot plegat es un galimaties, i això que en principi és el mitjà més modern que tenim. Per començar, per agafar un avió, cal anar fins a l’aeroport de la ciutat en qüestió, que sovint acostuma a estar a prendre pel cul. No es que em preocupin les despeses del transport, perque aquestes estan totalment cobertes per l’empresa, sinó que això ja suposa haver de marxar una bona estona abans de casa. Però com sempre, les pitjors coses mai venen soles, i la previsió del temps no es limita exclusivament al trajecte fins l’aeroport, sinó que a més cal ser-hi com a mínim (i sempre i quan només portis equipatge de ma) mitja hora abans. Per tant, i tenint en compte aquell temps destinat al “persidecas”, com a mínim abans d’enlairar-te necessitaràs entre una hora i una hora i mitja. No està gens malament! Però un cop allà les coses no son pas bufar i fer ampolles! Resulta que arribat a l’aeroport has de passar els fantàstics controls. Un exemple molt gràfic és el de les persones que per mala sort els toca viatjar amb un ordinador portàtil, i que a sobre han de passar més d’un dia fora, perque llavors la cosa comença a ser casi digne de malabarista. Cal treure l’ordinador de la funda i posar-lo en una d’aquelles safates, en una altra safata hi hem de posar tot allò metàl·lic que pugui pitar al passar per sota els arcs, sense l’excepció del cinturó. Així que en resum tenim una safata amb l’ordinador, una altra amb totes les altres coses, una jaqueta, una bossa petita de viatge, i només tens dos mans... Complicat, no? Doncs imagineu-vos que li passa a un paio de constitució com la meva, que a sobre s’ha d’aguantar els pantalons perque sense cinturó li cauen... En fi, lamentable! No m'estranya que hi hagi persones, com ara la de la notícia, que no tinguin clar el que passen per l'escaner.
Però clar, no s’acaba aquí l’assumpte, perque si alguna cosa te el transport aeri es que sempre hi ha les típiques ofertes de “compre un billete para Madrid y llevese gratis un retraso de como mínimo media hora!!”. Així que entre la previsió, el viatge, l’antelació, els putos controls i el retard corresponent poden passar entre dues hores i mitja i tres hores des del moment que surts de casa fins que l’avió s’enlaira.
I és que el transport aeri està fent molt mal a les persones, i ja no només per que els pren el seu temps (una cosa totalment irreemborsable), sinó perque els està afectant la capacitat de fer ús de la raó. Perquè? Doncs perque en els diferents espais dels aeroports, terminals i avions, s’hi poden veure les tonteries més grans hagudes i per haver! Per exemple, quan veus la gent fent cua de peu, palplantada esperant per embarcar (entrar en l’avió) malgrat que per megafonia s’hagi anunciat un retard de dues hores. Ells, erre que erre, esperant que succeeixi el miracle. Com si no sabessin que en temes d’avions i aeroports els miracles no existeixen!! Una altra situació en la que em faig un fart de riure es quan l’avió, després d’aterrar, i un cop al lloc pertinent, s’atura completament. És en aquell moment en el que la gent salta del seient, com si tinguessin una molla sota al cul, i corren a buscar les seves pertinences als portaequipatges. Però clar, excepte els que han aconseguit fer-se amb mig metre quadrat del passadís, la resta semblen tots una colla de Gepruts de Notredamme, perque si alguna cosa te un avió es que en l’espai de les butaques no s’hi pot estar de peu. Però ells ni immutar-s’hi! De peu i amb tot el tors tort durant una bona estona, fins que obren les portes. I el pitjor de tot és que això ho fan després de la odisea que han hagut de passar per arribar fins allà. I és que al final de tot entre unes coses i les altres, el viatjar amb avió s’acaba traduint en tot un acte de fe. Cal creuar els dits i sense protestar (bàsicament perque no serveix de res) deixar que els senyors Spanair, Aireuropa, Vueling, Iberia, i la mare que els va parir a tots plegats ens prenguin el pèl, el temps i els diners!! No, si ja m'ho deia la meva mare: “No vagis amb males companyies!!!”

Fer-se el sord: més econòmic que evitar una mort!!

2006-12-07T18:00:00.000+01:00

Sempre he pensat que manifestar-se en contra d’una injustícia, tot infligint-ne una altra a algú totalment aliè a la problemàtica, es tant o més injust que els primers. I a què treu cap tot això? Doncs en el fet que ahir un miler de motoristes (mig miler segons els mossos...com no, diferències!) es van manifestar per les carreteres catalanes, concretament per les diverses vies de sortida de Barcelona, per tal de fer sentir la queixa que porta anys sent el seu cavall de batalla: els guarda-rails. Per molt que sigui i em senti també motorista, no hi vaig participar pel què he comentat al principi. Això no treu que estigui totalment d’acord en que és una salvatjada haver de sortir amb la moto sabent que hi ha uns ferros a banda i banda de la carretera que serien capaços de partir-te en dos en menys que res! Una protesta a la que s’ha respost sempre amb mentides podrides disfressades de promeses des de fa molts anys! Així que si be no secundo el tipus de manifestació triat, estic més que a favor de que, d’una vegada per totes, se’ns faci cas!
La manifestació d’ahir no va ser tampoc un acte molt radical, ja que en cap moment van tallar les carreteres ni res per l’estil, tal com han fet mil vegades els pagesos amb els seus tractors, els taxistes, els veïns egoistes de la vall d’Hebron tot protestant per la narcosala... Simplement es van limitar a circular, amb tot el dret del mon, a la velocitat mínima permesa. Estic d’acord que això va perjudicar a l’altra gent, però diguem que les conseqüències van ser força reduïdes: tot es va saldar amb 11 km de circulació lenta (només que hagués fet bon temps s’haguessin produït també!). I davant de tot això, quina ha estat la resposta del cos de Mossos d’esquadra? Doncs en el signe al que ja ens te habituats! Segons han comunicat oficialment aquest migdia procediran a multar a tots aquells motoristes que hagin pogut fer la més petita infracció. Collons!!! I que carai en traureu carallots?? Seguir engrossint les arces (la que sembla la principal missió de casi tots els cossos de policia d’aquest país!!) al mateix temps que iniciar una batalla en la que de ben segur ningú guanyarà (tal com passa en totes les guerres!!). Davant d’una resposta com la que han anunciat els mossos, les protestes seran més sonades, més molestes i com no tan injustes com el que les ha provocat! I el que em fa gràcia, es que sempre que hi havia un tema d’aquests aprofitava per criticar una de les persones de la política catalana que pitjor em cau, la senyora Tura. Ara però ja no hi és, i no es pot dir que la trobi a faltar, però no per això penso deixar de ser crític! Senyor Saura. T’has passat la vida professant a tort i a dret, juntament amb tots els teus amics de partit, que cal mirar de fer polítiques socials, i vetllar pel benestar del poble català. Com ens ho farem ara que ostentes el càrrec de conseller d’interior?? Ens haurem d’empassar les paraules mentre intentem passar el mal d’estómac que es te quan es fa quelcom malfet? Viurem amb la mentida com ho acostumen a fer tots els polítics? Malauradament aquesta última te tots els números per que sigui veritat. Com ens hem de veure, no senyor Saura? Fent fora ocupes (abans els defensaves), autoritzant càrregues policials (abans les rebies)... D’això jo en dic “Vendre’s l’ànima al Diable!”

Acabar pillat pels ous...mai més ben dit!!

2006-12-07T13:49:00.000+01:00

No és la primera vegada que parlo de la caiguda d’autèntics mites de la infància. Cap al més de febrer d’aquest any que ja s’acaba, vaig reflexionar sobre el meu amic TEO i les seves aventures, però aquesta vegada el mite te un carisma diferent, vaja… o si més no, és una forma de dir-ho. Segur que tots recordeu una sèrie de televisió que feien a Antena 3, en els seus primers anys d’emissió, que es deia Salvados por la Campana. Aquella sèrie va ser tot un èxit, i per una raó o una altra a mi em va marcar molt. De fet jo he catalogat un determinat col·lectiu de gent amb el nom d’un dels seus personatges, per lo be que crec que els defineix. Us diu res el nom de Dustin Diamond? Lògic!! No us pot sonar de res, però en canvi si us dic el nom del personatge que tenia a la sèrie segur que com a mínim us sonarà: Screech. El recordeu ara? Es el de la foto, però amb uns anys més! Resulta que per aquelles contradiccions de la vida, el paper que encarnava en aquella sèrie, i que el va dur a la fama, ha estat també el seu principal problema. Perquè? Doncs pel mateix que els ha passat a tants d’altres. Va quedar tant encasellat en aquell paper, que es feia molt difícil posar-lo en altres tessitures i no veure sempre aquell pringat d’institut americà. Des que es va començar a emetre la sèrie, cap al 1989, fins que finalment es va treure d’antena, les coses ja li estaven be al jove actor, però quan va voler consolidar la seva carrera en el mon de l’espectacle va ser quan van començar els problemes. No hi havia manera de poder trobar alguna cosa més que els tristos papers d’actor supersecondari (per no dir de bulto) així com també shows d’humor en bars i tuguris de mala mort. En resum, que les feines que trobava li feien impossible mantenir el ritme de vida de quan estava a la fama, però tal i com acostuma a passar, això no va fer que canviés les seves pretensions, i per tant tot ha acabat com la crònica d’una mort anunciada. El nano està arruïnat, i per això ha començat diferents iniciatives per tal de tirar la situació endavant. El primer dels intents per reconduir la seva situació econòmica va ser sortir a un programa de televisió per demanar ajuda als televidents i així aconseguir no perdre la casa. Dit i fet, el paio esperava que tot venent samarretes per la causa al preu de 15 dòlars (o per 20 dòlars en el cas de voler-la amb un autògraf...en fi...) podria reorientar la situació, però no ha estat així. Així que en vistes de l’èxit, calia ser més dràstic amb la solució. Com que el problema era l’encasellament artístic que patia, al mateix temps que la pobre situació econòmica, en Dustin ha volgut matar dos ocells d’un tret, i ha cregut que la millor sortida a tot plegat era el Porno. Clar i català, ha rodat el seu vídeo casolà (Aquí teniu un fragment sense sexe) tot esperant que les coses li vagin millor.
Jo no se si l’alternativa que ha triat li salvarà els números, però el que si que tinc clar és que a mi el fet de veure l’Screech amb dues ties alhora em motiva moltíssim, perque si un pringat com ell (d’imatge, encara que sigui) ho pot aconseguir, què no podem fer els altres??
Gràcies Screech!! Encara que la gent no ho sàpiga veure, jo hi veig la teva bona fe, i les ganes d’ajudar i motivar a la gent a assolir els seus reptes i objectius!
Actes com aquests t’honoren!!!

Dubtar l'evidencia, cagada segura!!!

2006-11-10T17:59:00.000+01:00

Sempre hi ha hagut la creença que l’avenç en el temps suposava l’augment de la coherència i el sentit comú. Hem crescut amb el convenciment
de que l’experiència viscuda ens havia preparat per poder resoldre i condemnar les diferents situacions que es van presentant. Però com acostuma a passar en la majoria de coses, de lo que realment es diu al que realment acaba sent hi ha unes distàncies sovint incomprensibles. Una comprensió que es veu impossibilitada pel fet de pretendre ratificar una vegada i una altra l’expressió de que “L’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra”. I és que resulta que aquest matí, donant un cop d’ull ràpid a la premsa, he trobat una titular que m’ha cridat l’atenció, bàsicament pel fet de que no m’esperava trobar notícies com aquestes en els temps que vivim. Vull creure que la majoria de vosaltres us haguéssiu quedat tant parats com jo, si haguéssiu llegit: “La Universidad de Santiago decide hoy si Franco sigue siendo un Doctor Honoris Causa”. No se vosaltres, però jo m’he quedat bastant perplex. He tingut la sensació de que no podia ser que algú amb dos dits de front fes un planteig similar. Imagineu-vos que un alumne de la mateixa Universitat, amb un tarannà relativament conflictiu, durant una classe i davant de tota la resta dels alumnes així com del professor, no se li acut res més que pujar a sobre la taula del docent, i cagar-se sobre els papers, la maleta i els estris d’aquest. Sense més. Obviant qualsevol cosa que s’assembli el més mínim al respecte i a la educació. Fins aquí suposo que tothom ha estat capaç d’imaginar-s’ho, perque malauradament estem acostumats a veure grillats que van totalment girats i passats de voltes. Els que de ben segur costaria més d’imaginar és que en vistes del que l’alumne havia fet, el “Consello de Gobierno” de la universitat es reunís per tal d’analitzar si l’alumne es mereix ser condecorat com a doctor honoris causa. Posaria la ma al foc que ningú, i repeteixo, ningú deu haver contemplat aquesta opció! Perquè? Doncs perque omplir de merda les coses pot ser objecte de moltes respostes però rarament serà premiat amb una distinció com aquesta. Avui també sortia al diari que el metge Carlos Cordón ha estat investit amb aquest honor per la Universitat de Barcelona, després d’haver dedicat la vida per solucionar una de les pitjors malalties de la societat actual: el càncer. Així doncs, havent vist què és el que cal perque se’t distingeixi com a Doctor Honoris Causa, i per quines actuacions mai l’atorgarien, què podem dir davant del fet que el “Consello de Gobierno” s’hagi de reunir per decidir si aquell grandíssim fill de puta se’l mereix o no, havent escampat arreu del país tota la seva merda, i no haver fet res per aconseguir una societat millor i més justa, sinó tot el contrari!!
Mentre la gent encara dubti quan es tracta de jutjar aberracions d’aquest nivell, com podem pretendre que el sentit comú s’imposi?

Resignació o anarquia...dilema forçat!!

2006-11-09T13:34:00.000+01:00

Tot just fa una setmana dels últims comicis a Catalunya. Unes eleccions que des del meu humil punt de vista han estat més contraproduents que no pas beneficioses. Quin tipus de democràcia tenim en aquest país? No podem oblidar-nos de la habitual forma de fer les coses, al més pur estil d’un circ, encara que només sigui per constituir un govern amb unes mínimes garanties? Hem d’estar fent el número contínuament per tal que enlloc ens prenguin en serio? No penso amagar que estic molt dolgut amb el que ha passat en aquestes eleccions, així com durant tota la campanya. Diguem que ha estat la segona part de la pel·lícula que es va estrenar el 2003, i com sempre s’ha dit: “Segones parts mai han estat bones”. Com hauria de ser bona si la primera ja va ser, en el sentit més ampli de la paraula, lamentable. Resulta que amb el sistema actual, els vots emesos per gran part dels catalans, s’utilitzen sense autorització prèvia pels fins que convinguin, o dit d’una altra manera, es venen al diable a canvi de poder papallonejar amb certa dosis de poder. De que serveix que jo doni el meu vot a alguna formació política, si aquesta, abans fins i tot de que em pugui guardar el carnet d’identitat a la cartera, ja l’han venut al millor postor. Quin concepte haig de tenir jo de tota aquesta gent, quan resulta que m’han obligat a votar una cosa en contra de les meves idees? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, quan el més coherent hagués estat posar el meu granet de sorra en el camí cap al reconeixement de Catalunya com a nació? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, quan el més normal hagués estat contribuir amb una Catalunya més conscient amb l’entorn que ens rodeja? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, per tal d’evitar que determinats individus siguin presidents de la Generalitat?
La trista història de sempre! Moltes preguntes i poques respostes, o dit amb plata, poques veritats. Estic fart de sentir parlar de partits de dretes, partits de centre i partits d’esquerres. Fart d’haver d’escoltar com parlen de polítiques socials, polítiques econòmiques, polítiques d’immigració.... Fart de constatar que tant uns com els altres son un clar exemple d’ambició desmesurada, amb l’únic objectiu – comú per tots – de tenir poder a les seves mans. Com podem esperar, innocents de nosaltres, que es respecti la nostra identitat i el nostre dret a poder dir, amb la cara ben alta i plena d’orgull, que som Catalans? Com podem pretendre que la imatge de tots nosaltres sigui bona, si els emissaris escollits per transmetre la nostra condició de nació, són uns mandrils dignes d’estar engabiats a qualsevol zoo del mon? Com podem jutjar la incomprensió i la condemna que realitzen bona part dels d’espanyols cap al nostre sentiment nacionalista català, si els pregoners encarregats per fer-ho, es dediquen a anteposar els interessos individuals i de partit per davant dels interessos del país que amb molt d’honor haurien de defensar.
Sempre he criticat la utòpica anarquia argumentant-ne les raons, però en vistes de que la gent no és capaç d’abstenir-se de les ànsies de poder, em començo a plantejar que abans que algun individu d’aquests gestioni les meves necessitats, prefereixo ser jo el meu propi gestor. Tal com em deien a casa: “Preu per preu, sabates grosses”.

Malsons tenyits de realitat

2006-10-16T18:57:00.000+02:00

Ja fa uns dies que un malson turmenta les meves nits i els meus despertars. Un somni que si molt no m’erro pot succeir-se almenys fins passades més de dues setmanes, i aquesta visió del que ha d’arribar m’enterboleix la vista al temps que em flaquegen les cames. Perque carai han de ser tant reals les imatges? D’on surt la plasticitat de totes i cada una de les coses que es van apareixent en la història? Soc conscient del que afirmen varies teories del somni al respecte, com ara que els somnis no deixen de ser una representació adulterada de la realitat que vivim, però tot i això no deixa d’inquietar-me. De fet, ve a ser aquesta última definició la que en un principi em tranquil·litza, per passar, en breus instants de temps, a un cangueli màxim vers la possibilitat de quedar-me adormit. Se que pot semblar una mica esquizofrènic, però estic convençut que qualsevol persona en la meva situació estaria si fa no fa igual. Resulta que així que el cansament venç la resistència a la son, la història es repeteix amb ben poques, imperceptibles i irrellevants diferències. La escena comença a la meva habitació. En un primer moment un ensurt de grans dimensions se’m presenta davant la idea d’haver-me adormit, i no és fins que reflexiono, que recordo que malgrat ser dimecres, és festiu. Sabent això adapto el procés de llevar-me a la quantitat de temps de què disposo, és a dir, molt. Un cop dutxat i arreglat surto al carrer, amb el casc i les claus de la moto a les mans. M’hi enfilo, poso les claus al contacte, premo el botó d’engegada i em dirigeixo, Hospital Militar avall, cap al barri, el meu veritable barri. Del trajecte, al llevar-me, poques coses en recordo, però això tampoc és un fet extraordinari, ja que sovint, producte del capficament, al arribar als destins em sorprenc pel fet de ser-hi. El fet és que en el somni, el destí sempre és el mateix: la imponent Escola Industrial. En un obrir i tancar d’ulls, temps necessari per lligar la moto i treure’m el casc, ja he creuat tot el jardí, i soc dins d’un dels edificis, senyalat amb un cartell a la porta amb el cartell “U-161”. Donant un cop d’ull a esquerres i dretes (mai més ben dit) m’adono que estic en el col·legi electoral disposat a exercir el meu dret/obligació a votar per les eleccions autonòmiques. Seguint el mateix protocol de cada vegada, em situo a la taula on hi ha les paperetes, per tal d’agafar la que vull. La que vull? Heus aquí un dels factors de terror del malson. Que coi haig de votar? Però si només fos això es podria suportar, però és que de cop i volta, i sortint del res, una especie d’homenets, perfectament detallats, i amb les formes i les veus de tots i cada un dels candidats. Us imagineu una col·lecció d’Argamboys, tots posats sobre una taula plena de paperetes, recitant les seves promeses electorals? L’AirgamMas, amb un excés de gomina i de supèrbia, venent el DVD de CiU talment com si fos un top-manta de Pedralbes. L’AirgamMontilla, amb els seu Castellà catalanitzat (o viceversa, segons com es miri) repetint l’eslògan “Ningú no farà més per Catalunya, Ningú no farà més per Catalunya”, mentre jo em poso a plorar al veure lo fotudes que estan les coses. Però sempre diuen que després de la tempesta surt el sol, i si parlem de sol, que millor que veure lo sol que s'ha quedat l’AirgamCarod, amb la faixa castellera i sense abandonar els deliris de grandesa, tot repetint (per no dir implorant) que no tanquen la porta a cap possible pacte. Mentretant, l’AirgamSaura es posa les mans al cap veient el dispendi de paper que suposen unes eleccions, i proposa com a possible solució fer-ho amb paper de fumar, perque a part de reciclar, segurament disminuiria l'abstenció dels joves. Mentre tant l'AirgamPiqué, intenta fer-se l'important reciclant idees del PSUC per tal que el seu programa electoral sigui algo més que una foto d'un gra al cul. Ja us podeu imaginar que en un tres i no res, la taula de les paperetes s’acaba convertint en algo semblant a una guarderia. És llavors, en el punt més àlgid de la cridòria, que em desperto tot suat.
Que deu voler dir aquest somni? Hi podria haver algun nexe amb la realitat? Malauradament, però, la política catalana està força pitjor!!

Tots els camins porten a.....on soc jo!!!

2006-10-16T10:35:00.000+02:00

Ja fa molt de temps que tenia pendent una petita dissertació sobre la famosa i quotidiana teoria del “Lloc de Pas”. Dit així pot arribar a sonar com una bajanada pròpia d’algú que no és capaç de frenar els deliris durant les seves sortides nocturnes. No negaré mai aquesta possibilitat, però en aquest mateix instant, i amb la claredat que proporciona la no ingestió de cap mena de beguda alcohòlica, segueixo creient i defensant l’existència d’aquesta teoria de curiosa naturalesa, i d’explicació encara més difícil. El millor que puc fer és mirar de posar-vos en situació, i de ben segur que en un tres i no res entendreu de que coi estic parlant. Tots estareu d’acord amb mi si afirmo que tots nosaltres tenim la necessitat de mantenir el nostre espai personal lliure de qualsevol intrusió. Sense anar més lluny, si durant un trajecte en metro, amb tot el vagó per nosaltres, entrés algú i s’assegués just al nostre costat, colze amb colze, creuríem que s’està atemptant contra el nostre espai vital, a la vegada que ens sentiríem molt incòmodes. M’equivoco? Estic segur que no! En canvi, en una de les múltiples contradiccions del nostre comportament, som capaços d’obviar aquesta necessitat i limitar l’espai personal a la més mínima expressió. Aquest és el cas de les manifestacions i dels concerts, en els que podríem estar amb l’esquena d’un paio davant dels morros, el colze de l’altre tocant-nos l’esquena, els peus d’uns quants trepitjant-nos... i malgrat això, no sentir en cap moment que han violat el nostre espai. I és justament en aquestes situacions quan pren força la teoria que anteriorment comentava. Quants de vosaltres no heu intercanviat la sensació d’intrusió de l’espai per la sensació d’estar sempre en el Lloc de Pas? Quantes vegades heu pensat: “Quina mala sort, ens hem anat a posar en el lloc per on tothom passa!”? Estic segur que moltes, i el més trist de tot és que malgrat canviar de lloc al llarg de l’acte, la gent segueix passant pel vostre costat... Vaig errat? Diria que de moment no! I llavors la pregunta que jo em faig és: Si tots tenim aquesta sensació, podríem afirmar que tots els llocs d’un concert son de pas, i per tant més que públic el que hi ha són transeünts? I si tothom creu que està en el lloc de pas, exactament qui son els que passen???? És en aquest moment que la teoria pren un caire més abstracte. Potser hauríem de contemplar la intervenció de factors que s’escapen a la nostra percepció, com ara els diferents mites i creences religioses que existeixen. Sense anar més lluny em ve al cap una cosa que sempre he sentit repetir a la gent gran (devots per excel·lència) així com també a algun individu “jove” del meu entorn proper: “Estem aquí de pas”. Quanta raó!!! Com podien saber tot això la gent gran?? Quantes vegades hem pensat que els nostres avis estaven anys lluny de la modernitat, i que difícilment entendrien determinades evolucions de les coses? I en canvi ara resulta que tenen resposta per tot, ja siguin les coses més bàsiques i simples, com aquelles que ni nosaltres som capaços de respondre amb l’ajuda d’internet!!! Ja ho diu el savi refranyer popular: “El dimoni en sap més per vell que per dimoni”.

Qui la fa la paga...o més ben dit la cobra!!

2006-10-13T11:37:00.000+02:00

Ahir era un dia en el que no hi havia res a celebrar. Tot i això, i seguint amb les habituals ganes de veure la part bona de les coses, no negaré que vaig gaudir enormement el fet de que fos una festivitat laboral. D’altra banda, no és cap secret que n’hi va haver molts que van viure el dia amb el mateix fervor o més que el meu, malgrat fer-ho per motius ben diferents. Alguns, moguts per la seva fe religiosa, van obsequiar a la verge del Pilar amb milions de flors tot esperant que l’ofrena es traduís en bona ventura. Altres van congregar-se en racons de dictadura, abanderats amb ocellots inconstitucionals, tot fent saber un sentiment arrebossat d’anacronisme, i farcit d’idees ràncies. No penso fer-me mala sang davant d’aquestes activitats feixistes, perque de ser així, necessitaria un tractament de diàlisis de per vida. Però aquests insensats no van ser els únics a celebrar aquest sentiment patriòtic, ja que de forma oficial, i seguint tots i cada un dels preceptes que marca l’articulat de la constitució, es va celebrar la ja habitual desfilada del poder militar del país veí. Un “passeig” que se’m fa molt i molt difícil de justificar. Perquè? Doncs bàsicament perque sempre he considerat que és un error de grans dimensions confondre la identitat d’un poble amb la seva capacitat armamentística. O dit d’una altra manera creure’s forts pel que es te, i no pas pel que s’és. El fet és que, per unes raons o per unes altres, tota una colla de militars van sortir al carrer de Madrid per tal de mostrar els seus uniformes, les seves armes, i com no, ensenyar al poble que durant l’últim any, i després de molt d’esforç han aconseguit caminar en files rectes. Un gran repte, no creieu? No només van sortir els soldadets dels diferents cossos, sinó que també ho va fer la ja tradicional cabreta de la legió, així com també tota la flota de vehicles que molt “amablement” i sense més opció, tots hem subvencionat. Però clar, un espectacle així congrega molt de públic (sobretot per aquelles terres...) i d’entre els assistents s’hi podia trobar tota la calanya política identificada, en major o menor mesura, amb aquestes idees. Una identificació traduïda en la posició adoptada durant tot l’espectacle, talment com si fossin soldats de lleva, amb el mentó cap amunt i la mirada qui sap on. Segons el protocol es tracta de l’actitud esperada per a molts. Una actitud de respecte, al mateix temps que de reconeixement, cap a unes idees i unes actuacions que no necessariament comparteixen. Si fa no fa be a ser el mateix que havien d’haver demostrat una colla de gent a Martorell que van increpar de forma equivocada a un parell de desgraciats com son l’Acebes i el Piqué. No justifico el que van fer, però entenc que van pagar amb una altra agressió les múltiples agressions verbals que ens profereixen . A casa sempre m’havien dit que “Cadascú cull el que sembra”, i sincerament aquests individus porten molt de temps sembrant. Com no vigilin passaran del minifundi al latifundi i la superfície de sembrat es traduirà en una gran collita. I que passa normalment amb les collites excessives? Doncs o deixes que es podreixi, o baixes el preu de venta, convertint el producte en quelcom assequible per tots. Com al final tothom vulgui tenir accés a la collita, lo del dimecres quedarà com una anècdota al costat del que pot arribar a passar. No serà que no se’ls ha avisat!! Aquesta és la moneda amb que poden cobrar!!

Igualtat? Palaus per tothom!!!!

2006-09-27T18:16:00.000+02:00

Es un tema que està molt de moda. En els últims vint anys s’han anat fent passos per tal d’aconseguir l’objectiu sense poder dir que hi hem arribat. I es que la igualtat de drets entre homes i dones ha estat un punt d’actuació important durant el la segona meitat del segle vint i principis del vint-i-u. S’han vist progressos importants que de ben segur, i en l’opinió de la feminista més fanàtica, no han estat suficients, mentre que pel masclista més ranci ha suposat un excés, alhora que una pèrdua de temps. No penso posicionar-me vers cap d’aquestes postures, ja que entenc que es un tema molt i molt parlat i per contra gens solucionat (gràcies a l’extremisme dels dos bàndols, i “l’ajut” del mitjans de comunicació). El fet és que ara s’ha reobert el debat, amb l’afegitó de la sang blava. Resulta que la Leti i el principito estan embarassats, i es en aquest moment que cal resoldre (o no...) la desigualtat per raó de gènere en la successió del tron. I això exactament en que ens influeix? Ens veurem afectats per les seves necessitats, quan per contra ells no se’n veuen gens per les nostres? Pel que sembla ara estan començant a plantejar-se la possibilitat de que s’hagi de modificar la constitució. Modificar-la? Però si tot just fa un parell d’anyets, quan es parlava dels referèndums que es volien celebrar a Catalunya i a Euskadi, es contemplava aquesta possibilitat i va ser descartada perque segons ells, la constitució no podia ser tractada com qui renta una camisa. Només podia ser modificada per coses transcendentals pel país. Ara resulta que la successió d’una monarquia imposada i mancada de sentit en una societat com la que vivim és un aspecte de gran importància i transcendència per tot el país i els seus ciutadans. Quins pebrots! Però lo més fotut és que no és pas aquesta la raó que donen, sinó que, emparant-se en les tendències socials, ho emmascaren com si es tractés d’una equiparació dels drets per raó de gènere. Perque carai s’omplen la boca aquesta gent, quan dubto que tinguin consciència del que són els drets dels ciutadans. La raó del dubte s’origina en la premissa de que els integrants de la família reial no s’han hagut de preocupar mai per garantir que algun dels seus drets es complís. Així doncs en nom de qui o de que es permeten el luxe de parlar del que no coneixen. Però ja no és només aquest factor, sinó que el que és més insultant per a la intel·ligència humana és el que fet de que parlin d’igualtat i d’equiparació. Que n’han de saber ells del concepte d’igualtat? Lo màxim que poden saber del concepte d’igualtat és que la Leonor és igual que la mare del rei (però això és un conflicte que han d’arreglar entre el Juanca i el principito). Una gent que no es capaç d’entendre el concepte “no arribar a final de més”, o be que no s’ha trobat mai davant d’una injustícia flagrant, segons la meva modesta opinió, no pot ni podrà mai parlar d’igualtat. Dos poden considerar-se iguals quan riuen pel mateix, ploren les mateixes penes, persegueixen somnis semblants...i per sobre de tot quan són conscients que aquests mateixos somnis, en el cas d’aconseguir-los, els costaran molt d’esforç... I havent fet aquesta reflexió és quan realment se’m planteja la inquietud de saber com son els somnis d’aquesta gent. Per naturalesa la gent associa els somnis amb els desitjos d’aconseguir alguna cosa, bàsicament perque somiar és gratis. Així doncs, tota aquesta colla, en que omplen les nits de son profund? M’és impossible determinar-ho, però el que tinc clar és que no les destinen a pensar el que diuen, perque de ser així, no ens veuríem obligats a sentir bajanades d’aquestes dimensions!!

Venuts per venuts!!!

2006-09-22T12:01:00.000+02:00

Estic completament segur que al llarg dels anys hem sentit més d’una vegada l’expressió “S’ha de predicar amb l’exemple”. Per alguna raó és una expressió que la gent intenta obviar per la responsabilitat inherent que normalment porta incorporada. Responsabilitat que ens obliga a ser els primers a fer allò que pretenem que facin els altres. El problema ve donat perque sovint exigim algunes coses que nosaltres no hem fet ni fem mai. És en aquesta situació quan no tenim cap mena de dret a queixar-nos. “Haver-t’ho pensat abans” ens deien sempre els pares. El fet és que ara mateix estem en una situació en la que segurament, si ens ho haguéssim pensat abans, podríem exigir alguna cosa. Potser que us expliqui de que parlo, perque m’estic començant a embolicar. Qui més qui menys s’ha pogut assabentar del rebombori que ha armat un tal senyor Mújica respecte l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Segons aquest home, en ús de les seves competències com a Defensor del Poble, l’Estatut que va entrar en vigor el dia 9 d’agost d’aquest mateix any te 112 articles dels 223 que són inconstitucionals, així com també 4 de les 15 disposicions addicionals. No entraré a discutir si el motor d’aquest recurs prové de la ja ancestral persecució a la identitat catalana, però el que si que em pregunto es si està complint o no amb les obligacions del seu càrrec. El que vull dir és que malauradament, i a efectes burocràtics, no puc negar que soc espanyol, i resulta que els meus interessos com a “poble” que soc no s’estan veient defensats sinó tot el contrari. Qui estableix els drets que s’han de defensar? No espero obtenir resposta, però continuant amb el refranyer popular ara em ve al cap que casa també m’han repetit mil vegades que “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”, i és justament el que en la meva modesta opinió ha fallat aquesta vegada. M’explicaré. Resulta que el recurs del senyor Mújica jo l’entenc com una manca de respecte cap a la decisió que tot un poble va prendre democràticament. Una decisió resultat d’un referèndum que segons aquest paio també és inconstitucional. I perque tant de peu a generar conflicte? Personalment considero que tot el que ha passat i està passant amb el text de l’estatut d’Autonomia és culpa (digueu-li responsabilitat si voleu) dels representants polítics catalans. Com podem pretendre que la gent respecti la nostra opció, si ni tan sols els partits polítics van saber anteposar les voluntats del poble a les pròpies de partit? Com pretenem que el Defensor del poble defensi els nostres drets, si les persones que vam escollir perque ens representessin han estat jugant a la puta i a la ramoneta durant tota la negociació? Com podem esperar que la gent ens prengui en serio si els caps visibles de la política catalana semblen nens d’escola barallant-se per ser el primers de sortir de classe. Segurament el que els ha faltat ha estat justament això: quedar-se més estones a classe i poder entendre així que ser un representat polític no és vetllar per qui surt mes temps en pantalla. No podem pretendre que la gent respecti la nostra identitat si els encarregats d’aconseguir-ho són incapaços de remar cap a la mateixa direcció, o dit d’una altra manera, són els primers a atemptar contra els interessos de Catalunya i els interessos dels catalans. L’única conclusió que en trec és que tan li fot que siguin d’esquerres, de centre, de dretes, nacionalistes, feixistes, independentistes... El poder te un preu, i aquest es renegar de la teva identitat. Vendre’s o no, es la seva elecció!

L'espera de la Raó...Tot un acte de fe!!

2006-09-14T19:12:00.000+02:00

Sempre s’ha establert un lligam molt directe entre l’església i l’educació. De fet, els primers centres educatius estaven sustentats per l’església. No penso entrar a discutir si la opció d’educació religiosa es millor, pitjor, diferent..., simplement afirmar que aquesta dupla ha anat sovint junta. Partint des de l’experiència més propera de que disposem, és a dir els nostres pares, podem adonar-nos que, qui més qui menys, tots havien anat a una escola religiosa. Els nois, segons les històries que tant hem sentit dels nostres progenitors, anaven a les escoles de capellans, caracteritzades per la mala jarandia, i els arguments feixistes de molts dels que es feien dir erròniament professors. Les noies, per altra banda se les havien de veure amb les estimades monges. Unes dones que si be, al igual que passava amb els capellans, n’hi havia de molt bona pasta, la gran majoria es caracteritzaven per ser unes resignades disposades a fer passar per la pedra de l’amargura totes les noies que passessin per les seves aules. Però no voldria entrar a criticar el sistema educatiu sustentat en la religió, sinó deixar molt clar que l’educació i la religió han anat sempre agafades de la ma. És per això que em va sorprendre tant un comentari que va deixar anar el líder espiritual de l’església, el senyor Mazinguer Z. Amb tota tranquil·litat, i amb una inconsciència més pròpia d’un adolescent, va afirmar amb seguretat que “La teoria de la evolució era totalment Irracional”. Us deixaré una mica de temps per assimilar l’afirmació. Irracional???? Com pot algú afirmar i creure, reforçat per una gran fe, que la creació d’aquest mon va ser obra divina, i en canvi considerar que una teoria amb una notable base científica és irracional? Algú li hauria d’explicar a aquest senyor que la raó es fonamenta en fets, mentre que la fe es basa en creences. Però casi que passo... no hi ha res pitjor que intentar fer entendre alguna cosa a una persona que gira el cap al mon real.
Un mon real que te lloc per molts i molts individus que per una rao o per una altra destaquen per sobre de la majoria. Aquest és el cas del molt estimat senyor Joan Clos Voll Damm. Un paio capaç de dir quantitat de tonteries i coses sense sentit en molt poc temps. Confusions i errors difícils d’imaginar, com és el cas de la última compareixença pública del que havia estat (per desgràcia la nostra) l’alcalde de Barcelona en els últims anys. Un home que amb la seva estranya capacitat de fer-se embolics ja va tenir la primera ocasió de cagar-la en la presa de possessió del seu nou càrrec, ministre de la cartera de consum, industria i turisme. El problema és que seguint amb la seva línia d’actuació no va poder limitar-se a jurar el càrrec davant de la constitució espanyola, i tot cofoi i amb aquella agilitat verbal que el caracteritza va incloure la cartera de justícia, i va eliminar la industria. Així doncs es va erigir com el primer ministre del país veí de la cartera de Justícia, consum i turisme! Perque? Doncs perque ell és així!!!! Se que no és una resposta, però tinc por d’intentar trobar-ne una de més lògica i que en Mazinguer Z se assabenti, i en conseqüència em titlli d’irracional.

N'hi ha per tots els gustos!!!

2006-09-01T18:20:00.000+02:00

Avui és primer de mes. Juntament amb el mes de gener, el setembre te una característica especial que no tenen cap dels altres 10 primers de mes: Es un dia de bons propòsits. Molta gent ha tornat a la feina avui, i qui no ho ha fet, ho farà dilluns, i la gran majoria coincideixen en la necessitat o la voluntat de marcar-se una mica les metes que volen assolir al llarg del curs. Si fa no fa és el mateix que es fa el dia 1 de gener, en el que la gent es planteja deixar de fumar, començar un règim, canviar de feina...., però més enfocat a l’activitat diària, com ara estudiar molt i aprovar-ho tot, treballar fort per aconseguir aquella plaça que saps que ha de sortir, fer el curs aquell que saps que tant be et pot anar, però que et fa tanta mandra... D’una manera o d’una altra la gent es planifica els mesos que han de venir, de forma més o menys conscient, però ho acaben fent. Suposo que es deu tractar d’algun aspecte de la psicologia del comportament humà, o alguna cosa per l’estil, però sigui com sigui es una evidència. I per si algú tingués dubtes potser hauria de reflexionar sobre el perquè d’un política de ventes que comparteixen unes quantes empreses, i que se sustenta en aquest principi no escrit. I de que va aquesta política? Doncs com ja us n’haureu adonat, el setembre es un mes en que comencen tots els col·leccionables del mon mundial. És realment un món apassionant, i que es capaç d’englobar una diversitat de gustos i aficions enorme. Aficions com els cotxes, els soldadets de plom, les nines, els robots, les maquetes, l’aeromodelisme, la sotura, la cuina, les motos..... i una infinitat més estan representades en aquests col·leccionables. Realment hi ha algunes col·leccions que son d’edició expressa per al col·lectiu freaky, perque de no ser així, se’m fa molt difícil entendre quina és la visió comercial dels responsables d’aquesta branca de producte. Col·leccions com ara “Caballeros de las cruzadas” en la que es recreen en figures de plom els caballers (si es que se’n pot dir així) que per la seva cara bonica i en nom d’una religió tant feixista com qualsevol dictadura, creien estar en posició de pelar aquell que no accedís a convertir la seva fe. En la mateixa línia bèl·lica hi ha col·leccions com ara “Los Blindados más poderosos y legendarios” o be “Aviones de combate de la 2ª guerra mundial”. Si ja em costa entendre que la gent, sigui 1 de setembre o 22 de maig, decideixi iniciar una col·lecció, encara m’al·lucina més els que ho fan amb coses relacionades amb la guerra, i lligades amb les massacres més sagnants de la història de la humanitat.
No tots els col·leccionables, però, recreen aspectes violents, sinó que n’hi ha d’altres que es caracteritzen per la futilitat d’aquests. Hi ha col·leccionables per tots els gustos, començant per didals de cosir, i passant per ventalls, per nines anomenades Mariquita Perez, per miniatures d’obres mestres de la literatura, per llevataps antics... En resum, que n’hi ha per tots els gustos! Concretament entre dues editorials n’editen 134 de diferents. Sabent aquest número no m’estranya que n’hi hagi de tant rares i freakys. Jo encra no m’he decidit per cap d’aquestes. No n’hi ha cap que em motivi suficient com per poder prendre el compromís d’acabar-la. De fet no se perque m’enganyo, perque segurament només una part més que ridícula acaba la col·lecció mentre la majoria es queda pel camí, això si, havent-se gastat unes peles, i tenint una mica més de merda a casa! Sigui com sigui, estic esperant que surti la que realment em te entusiasmat: “Los Alcaldes Socialistas de Barcelona Designados por el mismo partido, y por la Gracia de Dios”, amb fascicles i figuretes dels casos de Narcís Serra (pròfug a ministre, Maragall (pròfug al centre de desintoxicació) i Clos (pròfug amb sense aturador).
Quins pebrots!!!!!!!!!

Ves en pau.....i no tornis!!!!!!

2006-08-30T19:40:00.000+02:00

Avui és un dia de victòria, al mateix temps que de derrota. Un dia que convida a aixecar les copes, i brindar per a temps millors, mentre lamentem amb la cua entre cames haver estat derrotats. Potser us semblarà que no te cap sentit el que estic dient, però segur que si m’explico una mica, més d’un estarà d’acord amb mi. Qui em coneix una mica sap que hi ha alguns personatges públics als que tinc un “apreci”especial. Aquest és el cas de l’alcalde d’aquesta ciutat, el senyor Joan Clos VollDamm. Un paio que va passar a ser batlle de Barcelona, de forma accidental l’any 1997, després de que el seu predecessor, el senyor Maragall cregués convenient deixar el càrrec per preparar-se per ser president. El més greu de tot aquest assumpte és que malgrat les seves carències evidents en diversos aspectes, ha estat elegit dues vegades per sufragi. Com pot ser? Un paio que ha donat signes evidents de com no ha de ser un alcalde, o si voleu, i per no limitar-ho tant, com no ha de ser una persona que ostenti un càrrec públic. El fet és que tal com deia al principi avui és un dia de contradicció sentimental. Una contradicció que ve donada per l’alegria que he sentit quan, al arribar al bar on esmorzo al matí, m’he trobat la notícia a la portada del diari. Finalment hem aconseguit deslliurar-nos d’aquest inútil personatge, o més ben dit, ens l’hem tret de sobre i l’hem encolomat a uns altres. No vull ni imaginar-me com pot anar el Ministeri d’indústria, turisme i comerç tenint aquest paio com a màxim responsable. Si li haguessin donat la cartera de sanitat, encara hagués tingut una mica de sentit, gràcies al coneixement anestèsic que té: és de calaix que per quedar-se tant tarat ha d’haver tastat tots i cada un dels productes que va estudiar a la carrera de medicina. En canvi, de les noves responsabilitats, tot el que en deu saber deu anar lligat amb el turisme, i ho coneix gràcies al Fòrum, així que crec que no cal fer cap comentari. D’indústria i comerç no se si en sap res, però de no ser així, estic segur que ens esperen estones de riure amb ganes. És aquesta doncs la vessant bona d’aquest afer, però tal com us he dit, n’hi ha una que justament és tot el contrari. Durant molt de temps, mentre em cagava mil vegades amb la merda d’alcalde que teníem, i amb les seves magnífiques ocurrències, em naixia l’esperança de que algun dia el sentit comú s’imposaria, i el vot del ciutadà enviaria aquest element al carrer. Ara, però, m’haig de fer a la idea de que aquest tio podrà afirmar, sense cap mena de reserva, que sempre que es va presentar en unes eleccions municipals les va guanyar. No se per vosaltres, però per mi això és un insult a la democràcia, al mateix temps que a la intel·ligència humana. Considero que la raó i l’enteniment han estat derrotats de forma contundent pel pallasso número u de la política catalana i han condemnat la poca il·lusió que em quedava envers tot l’entramat polític.
Per més inri, la persona que l’ha de substituir porta el cognom “Hereu”. Vull creure que l’etimologia d’aquest nom de família distarà molt de la línia d’actuació del nou alcalde, perque de no ser així, haurem sortit de l’aigua per acabar al fang.

Lladres, Xoriços i Polítics

2006-08-29T13:55:00.000+02:00

Ara feia molt de temps que no trobava una notícia d’aquesta naturalesa. I és que sempre m’he declarat un fanàtic de les notícies de lladres i robatoris. No és que tingui cap simpatia per les persones que perpetren aquestes accions, i ni molt menys comparteixo que aquesta sigui una sortida, però malgrat això, aquesta activitat acostuma a donar situacions molt còmiques. Aquesta vegada la història comença de la mateixa manera que la majoria, i a mesura que avancen els esdeveniments va prenent vida pròpia. Resulta que a Buenos Aires, un senyor anomenat Sergio Villagra va creure pertinent, pels motius que sigui, entrar a robar a una casa. A diferència d’altres vegades, aquest cop el lladre va optar entrar a la vivenda malgrat hi fossin els propietaris, i per tant es va trobar amb un problema afegit. Tant era així que el primera cosa que havia de fer era aconseguir que el senyor de la casa deixés d’oposar resistència, i d’aquesta manera pogués fer la seva “feina” sense entrebancs. Dit i fet es va dedicar amb cos i ànima a reduir aquella conducta reactiva. A base de crits, i mentre amenaçava amb una arma blanca, anava aconseguint calmar al propietari. Tot i això, les coses no sempre surten com un planifica, i entre crit i crit, i amb un grau elevat de mala sort, la dentadura del lladre va sortir disparada, anant a parar a sota un sillonet. El paio, intentant mantenir la calma, va mirar de trobar, sense massa sort, la pròtesi dental, al mateix temps que amenaçava al propietari amb el ganivet perque deixés de moure’s. En un descuit del mangui, el senyor de la casa va poder deslliurar-se de la subjecció del lladre, i immediatament es va posar a cridar per tal d’intentar alarmar els veïns. Veient la situació en Sergio va tocar el dos cames ajudeu-me, abans de que els crits de la seva víctima alertés a la policia, i la història acabés malament per a ell. El que no s’imaginava l’amic és que a través de la seva dentadura, i després d’uns mesos de feina, els pèrits odontològics de la policia federal Argentina van poder determinar la identitat del lladre. Gràcies a això en Sergio va poder tornar a mastegar, però amb el petit inconvenient d’haver-ho de fer a la garjola! El problema és que no tots els lladres acaben entre reixes! Sobretot els que se n’acostumen a salvar son aquells que, rera la imatge “respectable” que passegen, amaguen un dels pitjors lladres que existeixen. Aquest és el cas de la família dels polítics. No dic que tots siguin uns pispes, però si que s’ha pogut constatar que molts naveguen entre la llum i la penombra. I si no que li preguntin al senyor Osvaldo Pereira, del partit Liberal i social de l’estat brasiler, que llest com la gana va veure la oportunitat de fer unes peles aprofitant-se justament del fet de ser candidat a unes eleccions presidencials. La magnífica idea del senyor va ser vendre els espais gratuïts que han de cedir les televisions per a poder fer la propaganda electoral, i d’aquesta manera fer uns calerons extres. Per dos minuts i quatres segons, pretenia treure’n 470.000 euros! El problema se’l va trobar quan va equivocar el receptor del seu missatge. Resulta que la persona amb qui comentava aquesta possibilitat era periodista, i no només això, sinó que a part estaven filmant les propostes del senyor (per dir-ho d’alguna manera!) Pareira. El que no se és si va ser més trista la proposta, o la posterior excusa. Segons aquest desgraciat (s’han acabat les paraules educades per aquests cabrons!) pretenia simplement recollir fons per la campanya. Ell ho classificava com una ajuda... Quin podrit dels collons!!! Es tan aberrant la actuació d’aquest paio, que veure com pronuncia una paraula tan noble com “ajuda”, m’indigna enormement!!
Donat que és un candidat a unes presidencials, jo faria el que fos per ajudar-lo a aconseguir el que realment volen els seus votants! Sumir-lo en la més estricta misèria, perque pogués constatar el verdader significat de la paraula Ajuda.

Acció-Reacció, i un bon fart de tonteries!!

2006-08-29T09:44:00.000+02:00

Hi ha elements que al estar en contacte reaccionen. N’hi ha que ho fan de forma més contundent que d’altres, però tota reacció s’acostuma a percebre d’una manera o d’una altra. Des que érem ben petits ja anàvem descobrint les diferents reaccions que es produïen al nostre entorn. La primera parella de coses que vam ajuntar va ser la caca i el cul, i de seguida vam veure clar que en la mesura del possible havíem de deixar enrera aquell costum, bàsicament perque la irritació de baixos devia ser terrible. Mica en mica vam anar superant aquestes petites coses, per enfrontar-nos a d’altres més complexes. La reacció de tocar una olla al foc, o be un tronc encès de seguida ens va enviar el missatge de que tornar a fer aquella acció era de burros (i la de vegades que ens hem cremat! Així de burros devem ser...). De la mateixa manera ens va passar amb els dits i els endolls, amb el sabó i els ulls, amb els ganivets i els talls, amb el córrer i el caure... En resum, un futimé de coses que vam anar aprenent al llarg dels anys. Quan ja teníem una capacitat més gran per a raonar i aprendre les coses, les reaccions que érem capaços de provocar eren també de conseqüències majors que les anteriors. Vam ajuntar una pedra amb un cotxe, amb el posterior fart de córrer. Vam ajuntar les catorze anys amb el tabac, amb la pertinent addicció. Vam ajuntar les ganes d’alguna cosa amb la falta de diners, per acabar tancats en un quartet del “Galerias Preciados” amb un vigilant molt mal carat. Vam ajuntar els estius amb les noies, amb el corresponent mal d’amor... Totes i cada una de les coses que ajuntàvem tenien una repercussió en el nostre dia a dia. En plena edat de ebullició, vam ajuntar la universitat amb els 18 anys, amb un resultat acadèmic lluny del que s’esperava. De la unió de l’alcohol amb els porros en vam treure una molt mala estona, una copiosa vomitada, i una de les primeres ressaques que recordem. Del fet d’ajuntar un explotador amb la primera ocupació laboral, en vam obtenir la certesa de que “mai més” acceptaríem un tracte semblant (no ha estat ben be així...però vaja!).
Mica en mica anàvem prenent nota de tot allò que no podíem ajuntar, o be que calia fer-ho amb precaució. Totes i cada una de les experiències que anàvem vivint ens permetia crear un arxiu de les situacions que havíem d’evitar repetir. És evident que la meva experiència personal no te perque ser el model que tothom va seguir, però m’hi jugaria alguna cosa en que, en certa mesura la majoria va passar pel mateix procés d’aprenentatge.
Es llavors quan m’adono que malgrat la gran majoria hem estat capaços d’identificar allò que no ens convenia, per mitjà de l’assaig-error, n’hi ha que no n’aprenen malgrat haver estat protagonistes d’autèntiques burrades. Aquest és el cas de la unió dels Espanyols amb els Estats Units (la crême de la crême!). En els últims anys hem pogut ser testimonis de la magnitud de la burrada resultant d’ajuntar els americans i els nostres veïns espanyols. Tot i això, i a diferència de la majoria dels mortals, resulta que no han estat capaços d’aprendre la lliçó dels seus errors garrafals. Ara resulta que s’ha tornat a produir una unió d’aquest tipus, i com no podia ser d’una altra manera, el resultat ha estat de lo més absurd. Que als EEUU hi fan un campionat d’escopir pinyols d’oliva? Doncs en vistes de la burrada de campionat, i com no podia ser d’una altra manera, un espanyol va presentar-s’hi. Però clar, tenint en compte que un dels principis actitudinals més populars es “Si hay que ir se va, pero ir pa na es tonteria!”, ja ens podem imaginar quin va ser el resultat. Molts pinyols, molts llançaments, molt d’esforç, i molta tonteria, i com que en tonteria difícilment algú els supera, al final l’espanyol es fa endur el trofeu (per dir-ho d’alguna manera!)

El trio Calavera

2006-08-28T10:04:00.000+02:00

Vivim en una societat moguda per tres motors de propulsió. Uns motors que no tenen res a veure ni amb la mecànica, ni amb la física ni amb cap ciència o tecnologia relacionada amb la cinètica, sinó amb el que realment acaba movent el món: Els Diners, els que tenen el poder i els que tenen més poder encara. Estem immersos, per no dir totalment absorbits, per un sistema econòmic en que tot el que tingui finalitats i motivacions econòmiques, passarà per davant del benestar de les persones. Malauradament les coses estan així, i les úniques persones o estaments amb poder suficient per a modificar aquesta tendència, són justament uns defensors acèrrims d’aquest sistema desbocat. Per si algú encara no ha lligat caps, acompanyant els diners (o capitalisme extrem) en la funció motriu, jo hi situo els governs per una banda, i l’església per l’altra. Es tracta d’una opinió personal, però que estic segur que molts compartireu reflexionant-hi un instant. Malgrat això, i si bé la identificació d’aquest tres elements ha estat senzill, no he aconseguit determinar en quin grau de força actua cada un d’ells. Qui predomina per sobre de qui? Qui porta la veu cantant? Per alguns, la única i verdadera força la te Déu, i per tant la paraula i voluntat de l’església hauria de passar per sobre de qualsevol altre premissa. Per uns altres l’ànsia de poder camuflada amb el nom de política és el que hauria de regir el dia a dia de la nostra societat. Per acabar, hi ha qui considera que els diners estan en un nivell per sobre dels altres dos factors. Consideren que l’economia disposa de la seva pròpia font d’energia i per tant està per damunt d’institucions i persones.
Jo em defineixo com un “inculte relatiu” en aquests temes, i per tant no soc capaç d’afirmar quin seria l’ordre d’importància. Així doncs, la única cosa que puc fer és utilitzar la tècnica de la deducció a l’absurd, creuar els dits i esperar que surti alguna cosa amb una mica de sentit. Anem a veure, per on començo... Una possibilitat és intentar desxifrar quin és l’origen del poder que ostenten. Els governs, lluny de si l’ús que en fan és adequat o no, basen la seva força en el poder que el ciutadà els ha delegat. L’església, per la seva part, basa la seva hegemonia en un poder adquirit al llarg de la història (sense ficar-me amb els mitjans utilitzats), i encara vigent avui en dia. Per últim, els diners són capaços de dur una societat sencera cap a una situació de crisi profunda amb una simple baixada del preu del diner, o una pujada dels tipus d’interès.
Aquests resultats la veritat és que no em revelen cap dada significativa, i això em torna a situar altra vegada al punt de partida. Donat que la meva faceta deductiva no ha estat suficient per resoldre el dilema, intentaré fer ús d’una altra eina que vaig aprendre a la facultat. Quan estudiàvem dret, tant si era dret constitucional, com sindical, com laboral, afirmàvem que una de les fonts del dret era la Jurisprudència (conjunt de sentències prèvies), així que podria provar si en aquest cas utilitzar una tècnica similar em dona resultats. Així doncs, com que no necessito sentències, sinó resultats de possibles enfrontaments entre els tres poders, m’he posat a buscar notícies que hi tinguessin alguna relació. Dit i fet m’he trobat amb una que m’encaixa a la perfecció. El titular diu així: “Multan a un cura que aparcó mal su coche por una extremaunción”. Resulta que a un capellà que estava en un hospital li van demanar si podia anar a donar la extremunció a una pobre dona que moria al seu llit. L’home, conscient de les seves responsabilitats laborals (per dir-ho d’alguna manera) es va dirigir cap allà, i donada la gravetat de la situació no va prestar la més mínima atenció al lloc on deixava el cotxe. En resum, multa al canto, i ara que? De moment ja han pagat, per tant potser son els diners els que manen... Però qui cobra aquests diners? Els governs, per tant potser manen ells... I l’església amb tot això que hi diu? Tant li fot el que diguin. El que han de fer és no queixar-se, ja que m’agradaria saber d’on treuen els quartos! I no em crec una història com la dels pans i els peixos...
Alguna sugerència de qui mana realment?

Telebrutícies....o no!

2006-08-24T13:48:00.000+02:00

Es de domini públic que l’entorn que ens envolta ens influeix enormement en la nostra actuació. Qui no ha sentit alguna vegada a algú dient “Avui estic com el dia...”, referint-se al mal humor que li transmet el mal temps, o be l’eufòria encomanada per algun que altre acte festiu. I és que en certa mesura es podria dir que estem sota el domini del que ens envolta, i el nostre comportament es veu sèriament condicionat per tot allò que ens queda a una distància suficient com per influenciar-nos. En els diversos àmbits en els que ens movem en el nostre dia a dia, i a través de tots els sentits, percebem la informació de tot el que ens envolta ubicant-ho gairebé instantàniament en la nostra escala de benestar. Una escala que talment com si es tractés d’una balança, decantarà la nostra percepció en direcció positiva o negativa, en funció dels imputs rebuts. Si be cada un de nosaltres, en funció – bàsicament – de la nostra experiència, establim la gradació d’aquest benestar, en línies generals tots tendim a considerar agradables unes coses, i a menysprear-ne d’altres. Per exemple, la gran majoria de nosaltres se sentiria incòmode, i fins i tot alterat, si haguéssim de treballar sentint tot el sant dia crits i baralles dels nostres companys o superiors... I qui no ha estat mai en algun lloc en el que el fàstic s’ha convertit en el teu acompanyant fidel? Un lavabo brut, un magatzem abandonat, una habitació de parets grogues i d’olor rància... En definitiva mil i una situacions en les que hem fet el possible per acabar el que haguéssim de fer, i així poder tocar el dos d’aquella font de nàusees. Però clar, hi ha vegades que la fugida no és tan fàcil, i és llavors quan la situació es complica. Aquest és el cas de la feina. Perquè? Doncs perque tots hem treballat en condicions que deixaven molt que desitjar, i que alhora les hem hagut d’aguantar perque, a excepció d’alguns pocs, la resta depenem de la feina per anar tirant. És per això que tots nosaltres acabem buscant aquella ocupació laboral que es proporcioni aquell entorn que creiem més adequat en funció de la nostra escala de benestar. I si no, que li preguntin al presentador de les noticies d’una cadena sueca, que va veure incorporat el sexe en el seu entorn laboral. Els més volàtils de ment segur que s’han imaginat el paio en mig de bacanals de periodistes, hostesses i presentadores, però lamento refredar aquest clímax creatiu, perque el tema no va per aquí. Resulta que als companys de feina d’aquest paio, mirant de fer més agradable la seva jornada laboral, els va venir de gust mirar-se una pel·lícula porno a les pantalles del plató dels informatius. Fins aquí cap problema, si no fos que, com sempre passa en aquest tipus de temes, un descuit acaba fent-ho sortir a la llum. Entre col·legues no hi ha problema. Lo fotut, realment, és que a part dels teus col·legues se n’assabenti mig país! En resum, que la emissió va començar, i ningú va pensar en apagar aquell monitor. Resultat: un parlant de guerres, de fam i de política (desgràcies en conjunt, vaja...) mentre per darrera la guerra va per una altra banda. Estic segur que el presentador es volia fondre. El que no tinc clar es si era per la vergonya, o be per la calentura que portava. Cinc minuts va durar el porno en aquell monitor. Temps suficient com per que uns quants posessin el crit al cel, i els altres ens aficionessim....mmmm.......vull dir...s’aficionessin als telenotícies.

La Gràcia del Contrast

2006-08-22T09:47:00.000+02:00

Ja diuen que tot lo bo s’acaba. I és que ahir, les últimes orquestres, ajudades per les habituals cantades d’havaneres, van posar fi a les festes majors de Gràcia d’aquest any. Els veïns dels diversos carrers van esgotar les últimes gotes de vida de la decoració que tanta suor, esforços i patiments els havia suposat al llarg dels darrers dotze mesos, alhora que el cap ja els jugava la mala passada d’estar pensant en el projecte de l’any que ve. Un comportament curiós, ratllant l’estupidesa si voleu, però totalment humà i habitual. És innegable que com en la majoria de coses d’aquesta vida, les festes de gràcia han gaudit d’un contrast de sensacions més que considerable, i només feia falta passejar-te pel barri, tot donant un cop d’ull, per constatar moltes contradiccions difícils d’entendre (si més no per a mi). De la mateixa manera que el fet de decorar els carrers suposa una lluita brutal entre les ganes i el comentari tant i tant repetit: “Aquest segur que és l’últim any” dels veïns Graciencs, hi ha hagut molts altres aspectes que es contradeien entre sí. Sense haver d’anar més lluny, curiós que hi hagi tota una sèrie de gent que es desvisqui per deixar preciós un carrer, mentre hi ha molta altra gent que, per incapacitat o be per involutant, no entenen que és vergonyós anar trencant la feina i les il·lusions dels altres. Però no tot, en aquestes festes gira exclusivament entorn de la decoració dels carrers. Aspectes com el vestuari es veien contraposats contínuament. Tant si passava un “unborjaporqueyolovalgo” per davant d’un rastes, com si ho feia un Punk per davant d’un Skin Head, els sentits captaven la gran diversitat d’aquesta festa. Però no pel fet que hagi sortit la paraula diversitat, aquests encontres havien de ser sempre amistosos, sinó que alguna que altra vegada acabava a mastegots entre uns i altres. Heus aquí una gran contradicció. Sortir de festa, i voler pegar-se... No ho entendré mai! Però vaja, no voldria que els contrastos que abans comentava semblessin centrats en la falta de sentit comú d’alguns indesitjables. No! N’hi ha hagut de totes les naturaleses i gustos. Mentre a la Virreina et cobraven 3 euros per una cervesa, un “paki” (amb tots els respectes, sobretot!) te la venia per un euro i mig. Mentre uns consumien alcohol fins a quantitats desmesurades, altres anaven més fumats que la visera de Fidel Castro. Mentre uns no bevien perque havien de conduir, altres anaven borratxos perduts justament perque un altre ja conduïa. Mentre a les quatre del matí un dormia en estat totalment etílic, repenjat a qualsevol cantonada, un altre cridava eufòric esperonat justament pel verí somnolent de l’anterior. Mentre un optava per la recepta tradicional de l’entrepà de pa amb tomàquet i pernil, altres es decantaven per la contundència dels ja mític Shawarma i Falafel.
El fet és que d’una manera o d’una altra, podem estar segurs que any rera any podem gaudir d’unes festes amb un encant molt especial. L’ambient càlid de l’estiu – regat espontàniament amb alguns ruixats intermitents – complementat amb la alegria inherent a qualsevol acte festiu, fan que durant una setmana es puguin viure unes fabuloses nits d’agost. Fins i tot gairebé podria afirmar que no tenim res a envejar de ningú a aquest respecte. Dic fins i tot, perque hi ha un interrogant que va rebotant-me pel meu cervell en estat postvacacional, i que em fa adonar que algo falla . Senyor Clos, agrair-li sincerament el gran esforç que deu haver fet per aconseguir que tant la nit del divendres, com la del dissabte el metro obrís les 24 hores en motiu de les festes de gràcia (que si no m’equivoco duraven tota la setmana...però vaja!). El que no acabo d’entendre és que dues putes nits de metro siguin tan complicades d’aconseguir, quan a Madrid el metro obre en aquest horari tots els mesos d’estiu. No serà pel que paguen, perque mentre ells paguen un euro per una xarxa de metro de més de 190 parades, nosaltres paguem 1, 20 € per només 116 estacions!! No ho entenc senyor Clos. Clar que demanar-li que m’ho expliqui vostè es totalment contradictori a la voluntat de comprendre-ho!

Satis-FER o Satis-NO FER, aquesta es la Qüestió

2006-08-04T12:50:00.000+02:00

Vaig entrar a treballar ara farà un mes exacte. En aquest període he pogut anar situant-me i constatant que la feina compleix la majoria d’expectatives que jo m’havia fet. Vist des d’aquest punt de vista es podria dir que estic satisfet. I com puc estar tant segur d’això? Doncs perque entenc que des del moment en que les meves expectatives en certa mesura s’han vist cobertes haig d’estar content. Tot despertant la meva vocació amagada de petit científic puc arribar a relacionar-ho tot amb una petita formula, i fent us de la vella tàctica de l’assaig error puc anar esbrinant si realment es satisfacció el que tinc respecte aquesta nova feina. La formula ve a ser la següent: S = P – E, en la que "S" és la satisfacció resultant respecte la nova feina, la "P" són les percepcions que n’he obtingut, i "E" les expectatives que jo me n’havia fet. Així doncs donant valor a cada una de les variables sabré si el signe de la meva satisfacció es realment positiu, i per tant confirma les meves sensacions inicials, o si pel contrari es negatiu, i en conseqüència falla alguna cosa en aquest nova ocupació laboral.
L’ordre d’anàlisi més lògic entenc que és el que comença avaluant quines expectatives m’havia fet. No us amagaré que, tot i no dir-ho obertament per no ser malastruc, tenia moltes esperances en aquesta feina. Ja portava massa temps ballant d’una empresa a l’altre, sense passar la majoria de vegades per la sortida, i per tant sense cobrar els 20.000. Aquesta inestabilitat m’afectava en força coses del meu dia a dia, com es el cas dels diners, en la possibilitat de fer una mínima previsió en el temps, en la seguretat en mi mateix... En resum que desitjava que la nova feina em minimitzes al màxim aquestes preocupacions. I realment ha estat així? Per resoldre aquest dubte cal que em miri quina ha estat la percepció que jo n’he tingut. La feina m’agrada, em sento a gust amb l’ambient que hi ha, hi ha un projecte molt interessant, puc aprendre motes coses, i em donarà una experiència que em serà molt útil el dia de dema, etc. En fi, que no cal ser cap geni per afirmar que la percepció que en tinc fins ara es força bona. Tant bona com per ser major que les expectatives que hi havia posat, i en conseqüència, tant bona com per que li doni un signe positiu a la meva satisfacció? Doncs està clar que em puc equivocar, però a hores d’ara, posaria la ma al foc i afirmaria convençut que tal com estan les coses en dia d’avui, estic satisfet!
Tot i això no voldria semblar massa fàcil d’engatussar, i és per això que no vull limitar el meu estudi a una mera formula, de la qual no en tinc cap certesa contrastada. Així doncs hauria de buscar altres factors que em permetin observar el meu grau de satisfacció. Millor que comenci altra vegada pel principi, i a partir d’aquí podré anar construint un esquema lògic d’anàlisi. Som-hi doncs. Tal i com ja he comentat a l’inici de l’escrit vaig començar el dia 3 de juliol, es a dir fa exactament un més. A part d’això el dia d’avui te alguna cosa en especial? Ups...doncs si. Mira per on! Resulta que avui mateix començo vacances. Començo avui fins el dia 21 d’agost, que hauré de tornar a estar aquí, al peu del canó. Així doncs, deixant lliure altra vegada la meva afició pels números, tenim que per 31 dies de contracte (dels quals n’he treballat 25) faré14 dies de vacances (sense contar aquest primer cap de setmana, clar!). Si calculo quina proporció de dies treballats per dies de vacances em trobo que cada 1,7 dies treballats en faig un de vacances! O el que be a ser el mateix: tenint en compte que el conveni laboral estableix una jornada laboral anual total de 1736 hores, es a dir 217 dies, això vol dir que al final de l’any acabaré fent...a veure....mmmm..... un total de 127 dies de vacances, que traduït en mesos equival a la modesta xifra de quatre mesos i una setmana. Clar que aquí encara hi haig de comptar el mes de vacances que també estableix el conveni, així com els 14 dies dels festius locals. Així doncs i fent els números una mica a l’engròs tinc que amb aquestes condicions al cap de l’any acabaria fent cinc mesos i tres setmanes de vacances. No se si us convenç o no, pero jo, jo estic satisfet!!!

Sindicats amb deliris de Divinitat!

2006-08-02T12:10:00.000+02:00

Quins subnormals!!! No tinc més paraules al respecte!!! Quan temps haurà de passar perque la gent, i més concretament la perillosa espècie dels sindicalistes, entengui que no poden exigir els seus drets en detriment dels drets dels demés deixant el camí ple de víctimes del seu puto victimisme. Sempre s’ha dit que els sindicats lluiten per preservar els drets dels treballadors (si més no això es el concepte...) i en canvi no prediquen mai amb l’exemple! Gràcies al que em van explicar durant els estudis de relacions laborals, tinc una idea prou fonamentada del que son els drets i els deures d’un treballador. Un coneixement que si molt no m’erro s’hauria d’exigir a qualsevol persona que es fes anomenar representant dels treballadors. Resulta que entre molts dels drets recollits en l’articulat de l’Estatut dels treballadors s’hi troba el dret que te tot treballador a gaudir de vacances (article 38). Unes vacances que en cap cas poden ser substituïdes per una compensació econòmica, o el que ve a ser el mateix, han de ser gaudides per llei. Per tant, suposo que fins aquí tots estareu d’acord amb mi en que les vacances son un dret dels treballadors, i per tant tota aquesta colla de gent agrupada en sigles varies: UGT, CGT, CCOO i SPM (Sa Punyetera Mare), haurien de posar tots els mitjans i esforços per tal d’evitar que res es posés entre les vacances i els treballadors als que tant s’omplen la boca de representar. Però com molt be diuen en castellà “del dicho al hecho hay un trecho”, i com no podia ser d’una altra manera, després de la vaga il·legal convocada pels sindicats, els perjudicats per tot plegat no van ser altres que pobres desgraciats com tu o com jo, que joiosos de marxar de vacances es van fotre de morros contra una nova vessant de terrorisme. I és que per molt que es digui lo contrari, per mi el que ha passat a l’aeroport del prat ha estat terrorisme en tota regla, i per tant s’ha de castigar tal i com es mereix. Aquesta gent, creient-se els abanderats dels drets dels treballadors (amb el temps han demostrat amb escreix que no son més que una farsa més del sistema), han dut a terme un segrest massiu de gent amb el “petit” afegit de coartar les llibertats de milers i milers de persones, al mateix temps que atemptaven contra la seguretat de moltíssima gent. I davant de tot això que passarà? Es permetrà que la direcció d’Iberia, pressionada per les putes amenaces dels de sempre, acati les voluntats d’aquests cabrons, amb l’única intenció d’intentar minimitzar els efectes del que ja és la pitjor situació viscuda en aeroports espanyols (per no dir europeus...)?? Qui pagarà per això? El treballador que es va sumar a la vaga (alguns, no vull ni imaginar-me sota quines pressions!), o el desgraciat que ara deu estar assegut al seu despatxet? I és que és necessari aclarir que aquests que diuen que defensen els treballadors, estan deslliurats de l’obligació de treballar a l’empresa que els contractés al seu dia (malgrat segueixin cobrant d’ells), consumint les hores sindicals (en bona part cedides per altres representants electes) i portant una ritme de vida d’autèntic vividor. Però millor que deixi de parlar d’aquest impresentables perque no en trauré res més que sulfurar-me. El que realment vull denunciar és el fet que tants i tants treballadors que van secundar la vaga no s’adonessin del mal que feien a gent com ells, i que el comentari que més es va arribar a sentir va ser el de “a mi me joden, yo te jodo a ti!” Trist oi? Doncs el pitjor és que aquest comentari també va sortir dels propis afectats pel conflicte, que en un atac d’egoisme i mala baba, van tallar l’accés a l’aeroport a molta gent. Gent que potser haguessin pogut marxar amb el seu vol i que no ho van fer per la ràbia d’uns altres. Tot plegat es llastimós!! Però el que més pena em fa es veure i constatar que la gent només es mira el melic, i que la consideració i la convivència han passat a la categoria de valors històrics deixant pas a l’egoisme a qualsevol preu!

Una mica de Crema Anglesa??

2006-07-29T12:25:00.000+02:00

No se si deu ser pel fet d’estar en una illa, o simplement perque, tal i com sempre ha dit la veu popular, ells son així i no cal buscar-hi més raons. De sempre han estat objecte de mil i una bromes, al mateix temps que se’ls ha catalogat de sonats, de borratxos, y també de ser un pel llardosos. No vull entrar en si les etiquetes que se’ls han penjat al llarg de la història son merescudes, o pel contrari ha estat un altre cas de difamació gratuïta, però el que tinc clar és que no penso girar l’esquena al que entenc que ha de ser de domini públic. Estic segur que la majoria de vosaltres em donareu la raó quan sapigueu de què parlo. Resulta que a Gran Bretanya, país de “Lords” i de “Sirs” (si més no segons ells), s’està preparant el major campionat de Strip Poker que mai s’hagi organitzat. Tot va començar com una broma. Pel que es veu, el dia equivalent al nostre dia dels innocents, un prestigiós corredor d’apostes va voler prendre el pèl a la gent convocant el concurs. A diferència del que passa en crides força més sèries, la gent va mostrar un interès immediat en l’esdeveniment. La resposta va ser tal que el senyor en qüestió, va considerar necessari organitzar l’acte. Segons el mitjà en el que he llegit la notícia, la motivació ve donada pel fet de poder-se proclamar guanyador del primer Campionat Mundial de Strip Poker. I una merda!!! El que passa és que la gent va més sortida que el canto d’una taula, i no deixa passar la més mínima oportunitat de veure un parell de pits! Pel que sembla hi haurà uns dos-cents participants, cent homes i cent dones, que lluitaran per erigir-se amb la impressionant distinció de Campió Mundial de Strip Poker. Ho posaran al Cv? En fi... El que tinc claríssim és que, quan la competició estigui ja avançada, el Cafè Royal de la plaça Picadilli (escenari del torneig) recordarà més un càmping i no pas una cafeteria, de la quantitat de tendes de campanya que es podran arribar a veure. Clar que això no serà res en comparació a una altra iniciativa que han tingut també a Anglaterra. Pel que sembla, la cadena de Televisió britànica “Channel Four” ha tingut una idea brillant per tal de poder recaptar diners per una causa solidaria. Sempre s’ha dit que “Es diu el pecat, però no el pecador”, però com que en certa mesura el pecador ja l’he dit, llavors encara amb més raó haig d’explicar-vos quin és aquest “Pecat” (per l’església segur que les cometes hi sobren!!). Resulta que amb l’objectiu de recaptar diners per defensar el sexe segur i la educació sexual, l’esmentat canal de televisió ha organitzat la primera marató televisada de masturbació. Com ho sentiu! Pel que es veu ja fa cinc anys que se celebra algo similar a San Francisco, però per primera vegada s’emetrà en antena! Espectacular! I suposo que tractant-se d’una causa solidaria la participació serà general, i l’allau de famosos serà brutal. M’estic imaginant el príncep Carles, pelant-se-la com un mandril, observat de prop per la Camila, al mateix temps aquesta juga amb un artefacte de làtex llarg i prim. Desagradable, eh? Doncs ja no diguem la reina mare!!! Això si, la cadena televisiva ja ha anunciat que el programa s’emetrà en horari d’adults. I que passa? Que als adults ningú ens ha de protegir d’aquest tipus de continguts?? Està clar que si tothom que participés en la marató fos del pal Victoria Beckham el programa es deixaria mirar, però només de pensar en la participació de la típica anglesa, blanca com una glopada de llet i amb una cara de bulldog més que considerable, ja se’m regira l’estomac.
No ho se... potser estic sent massa negatiu i ens hauríem de plantejar de fer l’esforç de veure el got mig ple, en comptes de mig buit. Penseu en la sort que tenim de que la Thatcher ja faci uns anys que està inactiva...

Egoisme vs. Convivència

2006-07-24T17:10:00.000+02:00

Ahir estava que treia foc pels queixals. No és que justament ahir passés alguna cosa en concret que em girés l’humor de cop, sinó que vaig poder constatar, per enèsima vegada, que el món està ple de gent egoista, sense escrúpols i per sobre de tot, individualista! La veritat és que em costa molt discernir quin és el sentiment que se’m desperta, però tinc clar que vaga entre la ràbia i la impotència, amb una gran dosi de “perquès”. No se si us haureu posat a reflexionar mai sobre aquest tema, però jo, últimament, no faig més que donar-hi voltes sense aconseguir res de positiu, sinó tot el contrari: em foto d’una mala llet que no em porta enlloc. I és que fa molt temps que veig que han anat desapareixent tota una sèrie de valors i de principis de la nostra societat, per donar pas a un individualisme total, caracteritzat per considerar el propi benestar per sobre del de qualsevol altre persona o grup. I en què he anat veient aquestes actituds que, des del meu particular i modest punt de vista, son tant deplorables? Doncs bàsicament en la tranquil·litat en que la majoria de la gent transgredeix les normes, escrites o no, amb l’únic objectiu de satisfer les seves voluntats, o el que be a ser el mateix trepitjant si fa falta, el que ho impedeixi. La transgressió ha substituït el respecte de la mateixa manera que l’egoisme ha retirat la convivència. Per exemple, per posar-nos en situació, què passa en la gran majoria de semàfors de Barcelona? La gent respecta el senyal? La gent surt quan el semàfor està verd? No! I perquè? Doncs per molt que hi he donat voltes no he arribat a trobar una resposta convincent. Hi guanyen res? Doncs no! Sovint s’acaben aturant altra vegada en els següent semàfor. I llavors perque collons no poden esperar-se a que estigui verd? Perquè han de sortir en el mateix moment en que el ninotet verd comença a pampalluguejar? I si els hi dius alguna cosa, llavors que passa? Doncs simplement et miren amb aires de suficiència mentre pensen per dintre que ells fan el que volen! El que volen fins el dia que algú, venint per l’altre carrer passi un semàfor en àmbar (en tot el seu dret) i s’emporti per davant aquest egoista dels pebrots, daltònic per voluntat pròpia. I sincerament, com que es el que volia no em sabria greu per ell, però si pel pobre desgraciat que se l’ha emportat pel davant. Aquest viurà amb aquesta pesada càrrega tota la vida, sense ni tan sols haver-ho escollit. Un altre cas que em sulfura es la conducció per autopista. Entre moltes i moltes normes de circulació, n’hi ha una que la sents i ressents mil i una vegades: S’ha de conduir per la dreta. Sense més complicació que això! I la gent que fa? Doncs seguint amb la línia d’abans: El que volen!! El més freqüent és que condueixin pel carril del mig (en una via de tres carrils), si be hi ha els més xulitos “porqueyolovalgo” que no abandonen el carril esquerra ni que els matin. Potser tenen la sensació que anar per la dreta només està reservat per la gent que porta un vehicle modest i no pot córrer més. I tal com dèiem anteriorment, que passa si els hi dius algo? Doncs que se’t queden mirant amb la mateixa indiferència, sabedors que no estan actuant be, i sense cap mena de remordiment ni qüestionament al respecte. Perque aquesta necessitat de saltar-s’ho tot a la torera? Perque no son capaços d’entendre unes normes que fins els més petits comprenen i accepten sense discutir, malgrat la seva reduïda capacitat de raonament? Des del moment en que la gent no és capaç de respectar la convivència, passant per davant les necessitats individuals, estarem abandonant la nostra sort a l’egoisme màxim, i per tant substituint la rao pels impulsos més animals!! En vistes d'això, i si be sempre he defensat tenir els animals en llibertat, no em faria res veure aquesta colla de burros dins d'una gàbia!!

Xerraires elevats a la màxima potència!

2006-07-21T12:52:00.000+02:00

Porto uns dies amb una idea voltant-me pel cap. De fet més que una idea és un dubte o una pregunta que se’m fa difícil contestar donat l’ampli ventall de possibles respostes que se m’acuden. En els últims dies m’he creuat amb personatges que tenien una característica en comú. Tots ells, a la seva manera, tenien, per no dir patien, una necessitat imperiosa de parlar pels descosits. N’hi ha que ja coneixia la seva faceta d’oradors compulsius, i n’hi ha que sense haver-los vist a la vida, amb les primeres frases ja he pogut imaginar del que són capaços. Tot i tenir certs aspectes en comú, no tots pateixen aquestes dolències de la mateixa manera. N’hi ha que per explicar una anècdota, han de passar prèviament per gran part de les experiències que, segons el seu criteri, tenen un cert lligam amb el tema del monòleg (és agosarat parlar de conversa...), provocant així al nostre cap un efecte similar al del salvapantalles, deixant la nostra atenció cap aquell focus d’informació en un estat de somnolència o standby. El més curiós d’aquesta varietat d’etern xerraire és que no necessita en cap moment de la intervenció de l’altra persona, sinó que qualsevol expressió per part nostra, per petita i involuntària que sigui, els és suficient per reafirmar-se en la seva voluntat de continuar taladrant.
Un altra varietat d’orador compulsiu és el que no només no pot aturar les ànsies de fotre la tabarra, sinó que a sobre li és impossible no recórrer a la fantasia i la imaginació. Imaginació tant desbordada que al cap d’una estona d’escoltar aventures dignes de l’Indiana Jones, un en té el nas ple, i acaba deixant-lo amb la paraula a la boca amb més o menys bones maneres. Aquest tipus de corcó, a diferència de l’anterior, necessita com si fos aire el sentir-se escoltat, i no es conforma només amb això, sinó que a part busca per tots els mitjans crear al seu oient un sentiment d’admiració respecte la seva excitant i moguda vida. Total: en poc temps t’adones de quin peu calça, i aviat ets un expert en no fotre-li el més mínim cas. Ara m’adono que m’és molt difícil parlar d’aquesta varietat de locutor d’aventures extraordinàries sense veure la imatge d’una persona en concret. Alguns ja sabeu de qui parlo! (Powerrr!).
Però no tot es redueix als matxaques de turno, sinó que l’altra dia, en el taxi que em portava a casa vaig descobrir una varietat molt estranya. De fet n’havia sentit a parlar, però no creia que fos possible que realment existís. Es tracta del que en podríem anomenar el xerraire satèl·lit. En essència es molt similar als que hem vist anteriorment, però en la pràctica gestionen la parla d’una forma diferent. Resulta que vaig pujar al taxi, vaig dir l’adreça de casa, i va començar l’entranyable trajecte. Fins aquí tot normal. Ben be fins a tres quartes parts del camí el silenci que regnava feia impossible imaginar el desenllaç que tindria el viatge. Durant tot aquell primer tram la situació em va semblar més que normal i no vaig parar atenció a les reaccions que pogués tenir el taxista. Ara, mirant-m’ho des de la distància, suposo que el paio deuria estar prement els llavis i mirant d’aguantar sense obrir la boca el màxim temps possible. No va poder, i en un atac de pura llibertat em va preguntar per les vacances. La meva resposta gairebé monosil·làbica li va ser suficient per posar-se en orbita, i iniciar un monòleg de tots els problemes de la seva vida i més. Aquest senyor s’ho devia estar passant molt malament sense parlar, perque l’arrancada que va tenir va ser sensacional. Em va explicar els problemes familiars, els problemes professionals, el deteriorament de la ciutat... en definitiva, que va abordar tots els temes que el preocupaven. I us puc ben assegurar que el preocupaven, perque vam estar parats davant de la porta de casa meva durant uns deu minuts, i al paio li era totalment igual. Tant li feia que deixés de guanyar diners. Ell volia parlar, i ho va fer! Us puc ben assegurar que l’home va acabar feliç!!!
Si tots tinguéssim aquesta capacitat de donar prioritat a allò que volem, i no pas allò que la gent espera, segur que aconseguiríem viure molts moments de felicitat com el que va viure el taxista. Jo per la meva banda ho intentaré!!

Quien me ha visto y quine me ve!!

2006-07-14T17:10:00.000+02:00

Es curiós el fart de canvis que vivim al llarg de la nostra vida. De fet des que naixem no parem de canviar. Partint del canvi físic, passant pel canvi de vestuari i aturant-nos també en el canvi ideològic, tots i cada un d’aquests aspectes han anat modificant-se, moguts sovint per dues forces principals: la voluntat de canvi i, en contraposició, la necessitat de canvi. Quan amb prou feines aixecava un pam de terra, el meu mon, les meves necessitats, els meus desitjos no anaven massa més lluny dels que ara considerem com a bàsics i primitius (si be alhora són sovint els que, en dia d’avui, anhelem amb més desig). Tots els canvis que vam anar visquent en aquests primers anys van ser moguts principalment pel motor de la necessitat. Una necessitat, la qual desconeixíem, i que van haver de ser uns altres (els pares majoritàriament) els que van procurar perque quedés coberta.
Van haver de transcórrer uns anys perque deixés de ser un crio innocent i divertit, per passar a ser un adolescent amb més grans a la cara que neurones al cap. Durant tot aquest període en la gran majoria de situacions la voluntat va trepitjar la necessitat, tot i parlar en boca seva. Camuflàvem rera la necessitat tot allò que volíem, tant si es tractava de canviar la nostra imatge per assimilar-la a alguna o altra tribu urbana, com si preteníem creure en ideologies que havíem sentit que existien, malgrat no saber-ne més que la façana. A excepció de casos aïllats, com el pas de l’escola a l’institut o el canvi de la veu, la resta de modificacions que va anar patint el nostre dia a dia estaven sostinguts sobre paper mullat, sobre fonaments que crèiem sòlids, tot i no aguantar-se per enlloc. Per sort, i tal com diuen els avis, la vida t’acaba posant a lloc, i passat aquest període de màxima tonteria vaig anar posant seny, encara que a velocitats poc apreciables. El canvis seguien arribant, i els anàvem passant de llarg sense ni tan sols adonar-nos en. De fet, no es que no patíssim totes i cada una d’aquestes modificacions, però com passa amb la majoria de situacions, un cop deixades enrera, ens semblen poca cosa. Així vam anar canviant de novia, vam passar de l’institut a la facultat, vam deixar enrera uns grups d’amics, i en vam incorporar d’altres... Un servidor fins i tot va canviar radicalment l’enfoc del seu futur professional, veient-se d’aquesta manera obligat a tornar-se a posar a estudiar, mentre seguia treballant pels matins. D’aquell temps ençà, he marxat de casa els pares i visc sol, he deixat de fumar tabac, ja no tinc la meva primera moto.... I fins fa poc tinc una nova feina, i una nova moto. I que ho ha motivat tot això? Es tracta només d’unes idees que se’m van posar al cap i no he parat fins que ho he aconseguit? En certa mesura si, i en certa mesura no. Diguem que laboralment he deixat una feina que no em donava cap garantia, però que en canvi em permetia viure com un autèntic rei, per passar a treballar en una empresa en la que hi ha un projecte clar i interessant, amb vistes de futur. Malgrat això, no tot pot ser tant bo, i es pot dir que he “sortit perdent” pel que fa a l’horari, l’uniforme, i la mobilitat. Mobilitat que per altra banda ha millorat molt amb la moto de nova adquisició. Necessitat? Voluntat? Les Dues! I com pot ser? Doncs perque al veure clar que necessitava un canvi, ha estat el desig i les ganes de fer-lo el que al final m’hi han portat de cap.
Les necessitats obren camins, i les ganes donen les forces!!
I jo amb tot això, estic content!!

Cegos i Mundials!!!!

2006-06-29T12:27:00.000+02:00

Ahir va ser un dia en el que les coses van anar posant-se al seu lloc. La gent que havia viscut i patit la derrota de la selecció espanyola va haver de resignar-se a pensar que aquesta vegada ningú podria dir que els havien fet fora a quarts. Millor quedar-se a vuitens per si de cas. Els que vam celebrar la victòria del combinat francès, ara hem de buscar un equip amb el que anar, perque fins la nit del dimarts les predileccions eren clares: a favor de tots els equips que juguin contra espanya i a favor de tots els equips africans. Però ara ni hi ha ni una cosa ni l’altra. Els que tampoc no estaria gens malament que els posessin al lloc son els locutors de la Ser i la Cope, entre ells el Ronxes Camacho, que entre molts altres desqualificatius, afirmaven que tots aquells que no pensessin com ells érem uns desgraciats i van desitjar que ens moríssim. La veritat és que no s’equivocava gaire. Prefereixo morir-me abans que haver de sentir emoció al escoltar aquest himne, o vibrar amb el joc d’una selecció que m’és tan estrangera com la d’Alemanya. Però lluny de la pèrdua de papers d’aquesta colla de rancis, el mundial continua, i penso acabar de disfrutar-lo de la mateixa manera que l’he disfrutat fins ara. És el que te ser orfe de selecció. I com que això del mundial es una cosa que mou molta gent i diners, aquest estiu se celebraran dos mundials més. Primer començarem amb el de Basquet, un mundial que promet bastant, i al setembre se celebrarà el darrer mundial de l’estiu: El primer mundial de llançament de carros de la compra!!! El que sentiu! Resulta que a un directiu d’una cadena de supermercats se li va acudir la idea d’organitzar una competició com aquesta, i d’aquesta manera fer-se també una publicitat que segur que li anirà be al negoci. La iniciativa s’ha anat propagant i la cadena de supermercats planeja instaurar-ho a la resta de supermercats en un termini relativament curt.
La competició constarà de dues categories diferents, adults i nens, i consistirà en el llançament del carro de la compra des d’una determinada distància, amb l’objectiu de fer-lo entrar en el carril delimitat amb ferros on normalment es desen els carros. Si aquest tipus de competició te èxit no m’estranyaria que els següents a fer una activitat d’aquesta naturalesa siguin els de sempre, els americans. Clar que en el cas que el campionat se celebrés a l’estat de Califòrnia, aquest podia veure’s afectat per una de les últimes problemàtiques socials que pateixen. No patiu, que no és res greu, és simplement que durant el transcurs de la competició, algun carro es podia veure desviat pel fet d’haver xocat amb un Pelicà drogat. Segurament deveu pensar que el que vaig drogat soc jo, però no traieu conclusions precipitades, que ara us ho aclareixo. Resulta que la colònia de pelicans de la costa californiana està patint les conseqüències d’ingerir unes algues que els hi produeixen uns efectes molt semblants a la borratxera. Perque us en feu una idea hi ha varis exemplars que han xocat ja amb vehicles de lo cegos que van. Si això passés a casa nostra, segur que l’amiga Tura ens responsabilitzaria a nosaltres de la drogodependència dels animals i perseguiria a tots aquells vàndals i incívics que llencessin carros de supermercat. El primer és lo important!! El problema ve pel fet que sigui la Tura la que decideix que va primer i que va després!! Com sempre...

OPA a espanya des de l'exili

2006-06-28T14:34:00.000+02:00

Quin dia el d’ahir! Des de primera hora ja es respirava en l’ambient aquella sensació de que alguna cosa havia de passar durant la jornada. La gent estava neguitosa, els mitjans de comunicació analitzaven del dret i del revés totes les dades de que disposaven, i la calor apretava de mala manera. Abans però de les grans ocasions, què millor que fer un aperitiu? Doncs dit i fet una petita prèvia abans del gran espectacle. Jugaven Brasil contra Ghana. Malauradament per l’últim equip africà que quedava en competició, la selecció Canarinha va anar a resoldre l’eliminatòria el més aviat possible, i en deu minuts ja guanyava. El partit va continuar en la mateixa línia fins al final. Un 3 a 0 prou contundent, i suficient per situar-se a quarts de final. Llavors va arribar el torn d’espanya. S’enfrontaven a la selecció francesa per primera vegada en un mundial, i degut a aquesta novetat, molts sentiments estaven en joc durant aquells 90 minuts. Històricament les relacions entre els francesos i els espanyols han estat marcades per guerres, baralles i disputes, i frases com “estos cabrones que nos queman los camiones” es van sentir durant tot el dia d’ahir. Fins al moment de l’inici del partit. El patriotisme espanyol estava present arreu, però seria absurd negar que érem molts els que desitjàvem una derrota del país que ens te presoners. El partit va començar molt be per la selecció espanyola, i abans de la primera hora de partit ja guanyaven per un a zero amb un gol marcat de penal. França va tornar el matx a la igualada amb un gol just abans de la mitja part, i a la segona van arribar els altres dos gols de França. Els diaris espanyols, la majoria de televisions es van omplir la boca afirmant que aquell seria el darrer partit de Zidane com a professional en la selecció, i encara que no s’ha pronunciat, falta veure si no haurà estat l’últim del Raulín!! I és que des que espanya va guanyar el primer partit contra Ucraïna, hem hagut d’escoltar titulars com ara “El mundial d’espanya” o be “Campeones del Mundo”, i ara en canvi tothom sabia que es tractava d’una selecció inexperta. Quins pebrots!! De totes maneres, a part de la victòria de França, el millor de tot és l’entrenador de la selecció gala. I perque? Francament (valgui la redundància) no és pot dir que sigui gràcies a ell que es van classificar per quarts, perque el joc dels Blaus ha deixat molt que desitjar durant tota la competició. Tot i això aquest senyor de nom Raymond Domenech s’ha guanyat la meva simpatia, i segur que la de molts com jo. Resulta que en una roda de premsa un periodista espanyol, fent una demostració de pur mestratge, va voler punxar l’entrenador al preguntar-li sobre si tindria el cor dividit, donats els seus orígens espanyols. El senyor Domenech, sense pels a la llengua, va voler deixar clar que ell se sentia Català, i no pas espanyol, i que no podia fer res al respecte, ja que era un sentiment molt profund, i transmès directament pels seus pares, republicans catalans que es van veure obligats a exiliar-se a França durant la Guerra Civil del 36.
Que millor que aquesta espanya que tantes coses havia de fer i guanyar, se’n vagi amb la cua entre cames, havent perdut contra una colla de "negros" (segons l’Aragonés...) que els hi cremen els camions i que els entrena un “polaco de mierda”.

Farts d'aquesta Merda!!

2006-06-27T14:28:00.000+02:00

Ja fa molt de temps que crec necessari parlar d’un tema que tots coneixem, que tothom mira d’evitar, i que només es parla obertament quan l’ambient està alterat i la gent ha anat embalant-se progressivament.
I doncs? Que és el que ha passat perque hagi pres la decisió de parlar-ne d’una vegada per totes? Millor que comenci des del principi, perque sinó no ens entendrem. Resulta que des que vaig entrar en el mon laboral hi ha hagut sempre una cosa que no he arribat a entendre mai, i que per molt que hi he donat voltes no he aconseguit trobar-li sentit. A partir d’aquí demano disculpes perque el tema anirà sent cada vegada més escatològic, però cal parlar-ne. Resulta que com cada dia, resultat de la quantitat d’aigua que bec durant un matí, he anat a buidar el líquid de les olives al lavabo de la feina. Com cada dia també, al entrar m’ha atacat un perfum massa natural i poc agradable per ser algo bo. Qui collons va a cagar a la feina??? No ho puc entendre!! Està clar que sempre et poden venir els cinc minuts, i per tant, donada la urgència, fer ús d’aquesta instal·lació de la empresa, però cada dia??? No se si algú compartirà la meva opinió, però és que les vegades que he tingut aquesta urgència (molt poques per sort), la incomoditat ha pogut amb mi. Sempre em passa pel cap que en el moment que surti del lavabo em trobaré algú de morros, i aquest a la vegada posarà una cara d’asfíxia i intoxicació considerable, mentre em clava una mirada d’acusació totalment fonamentada. Però en canvi hi ha gent que aquest problema no el te, i va regalant els seus aromes a tots els seus companys de feina! Però clar, ningú ho diu! Sempre son els altres! I és que no se exactament el perquè, però tot el que fa referència amb temes escatològics porta a la mentida o a la invenció de terceres persones. Amb lo fàcil que es sortir de casa cagat i pixat, tal i com deia el meu avi. Un altre exemple el trobem entre els nois, en l’acció típica de mirar de treure la derrapada de rigor, tot fent punteria al fons de la tassa. Malgrat que al preguntar-ho lo primer que es fa es posar cara com de fàstic per acabar negant-ho, si coincideix amb una nit en la que en general tothom augmenta els seu estat etílic, al final tothom acaba admetent que ha jugat a aquest joc de punteria. És curiós...
El que no acabo d’entendre és la contradicció que es presenta amb aquest tema. Vull dir que la majoria de gent s’esmerça per negar o amagar que ha deixat la merda en un lavabo o un altre, i en canvi hi ha tota una gent que no fa més que escampar merda per tot arreu i alhora se’n senten orgullosos de fer-ho. Com pot ser que un s’amagui de fer una “Grande i Libre” per por del què diran, i en canvi altres es reafirmen en la voluntat de que tot tornés a ser com en els orígens d’aquesta expressió. Com pot ser que evitem tractar temes d’aquesta naturalesa, i en canvi la majoria estem amb la merda fins el coll. Suposo que estem tan acostumats a que ens fotin la merda d’altres per sobre que quan parlem de la nostra, ja n’estem farts!!

Misèria per uns i Miserables els altres!!

2006-06-22T14:22:00.000+02:00

“En casa de herrero, cuchillo de palo”. Perquè? Perquè carai aquesta frase es compleix amb tanta regularitat? És típic que un metge descuidi la seva salut, que un cuiner mengi a casa seva menjar precuinat, que un professor maleduqui els seus fills, que un polític sigui normalment políticament incorrecte... Vaja, un futimé de casos que confirmen l’expressió. L’últim cas que he conegut no te desperdici, la veritat! Resulta que la ministra de treball polonesa, com a extra a part de la política, va obrir un supermercat. Resulta que un periodista va voler infiltrar-se com a treballador del supermercat durant un mes per tal de poder demostrar que l’expressió del principi, en el mon de la política, es compleix molt sovint! Després d’aquest període, el periodista va fer públiques les seves conclusions, i tal com era d’esperar aquestes no deixaven a la senyora ministra en massa bona posició. Pel que recull en el seu article publicat al diari “Fakt”, la senyora ministra incomplia, en el seu supermercat, gran part de la normativa laboral polonesa. Contractes dubtosos, sous en negre, salaris miserables, hores extres impagades, incompliment de la normativa sanitaria i de prevenció de riscos laborals, fins a idear maneres d’enganyar a les inspeccions legals. Vaja, en definitiva, que la colega era una perla de les bones!! I a sobre amb el càrrec que ostenta!!! Quins pebrots!!! I el que em fa més gràcia és que el ministeri de treball no ha volgut fer comentaris al respecte. No m’estranya!!! Que coi vols que diguin!!! Suposo que a hores d’ara jo, en la seva situació, ja hauria desitjat mil vegades fer-me invisible durant una bona temporada!! I és que poder fer-se invisible es tot un somni per molts. Jo mateix he somiat mil vegades poder fer i desfer sense que ningú em veiés!!! Si sent de carn i ossos ja la he liat molt, sent invisible seria brutal la quantitat de gamberrades que arribaria a fer!! Però de moment la invisibilitat queda molt lluny. El que no està tant lluny és el camuflar el timbre del mòbil. Segur que ara tots pensareu que estic penjat, i que el silenciador del mòbil ja fa temps que existeix. Totalment d’acord, però el nou sistema que ha sortit supera amb escreix l’acció de silenciar el telèfon. Pel que sembla han desenvolupat un so de freqüència molt alta que resulta inaudible per molts adults, però no pels adolescents. Això comporta que molts alumnes d’institut facin us del seu telèfon a les classes així com també en indrets en els que la utilització de l’aparell està prohibit. L’objectiu inicial d’aquest so d’alta freqüència, desenvolupat per una empresa de seguretat, era la de dissoldre les agrupacions d’adolescents davant de certes botigues de Gran Bretanya, i en canvi ha resultat ser una eina molt útil pels adolescents per transgredir totes les normatives al respecte. A qui segur que li hagués anat molt be és al ex-conseller del PP, que ha estat expulsat per haver votat “SI” en el referèndum per l’estatut. Estic segur que hagués donat el que fos perque aquell telèfon deixés de sonar per retreure-li el fet d’haver actuat segons els seus principis, i en acord a tots els seus drets. Els que no han donat cap sorpresa son els amics del PP, que seguint amb la seva línia d’actuació, han fet gala de la seva voluntat excloent, feixista i antidemocràtica. En la seva línia, vaja!!!

Eleccions o condemnes?

2006-06-21T13:46:00.000+02:00

Ens passem la vida escollint el que és millor per nosaltres, o si més no el que creiem que ens beneficiarà més en un futur. De fet comencem a fer eleccions des de ben petits, i d’aquestes n’hi ha que són més transcendentals que d’altres, donada la seva possible repercussió en la nostra vida. És aquí on sempre he cregut que hi ha un error. El fet d’haver de decidir una sèrie de coses que ens afectaran al futur quan tot just ets un cap verd ho trobo aberrant. En el meu pas per l’escola, l’institut i la facultat les eleccions han estat constants, i si be les més recents ja tenien tot un rodatge al darrera que ajudaven a enfortir els fonaments de la decisió, quan era un xinorri esbalotat qualsevol decisió que prenia tenia una mancança més que considerable de raó i de consciència. Com havia de saber jo, quan tot just tenia 13 anyets, si m’aniria més be pel futur estudiar anglès o francès? Vaig triar francès. Perquè? I què coi se jo! I que coi sabia jo llavors!! Però clar la decisió l’havia de prendre, i això vaig fer! Em vaig equivocar? Doncs no ho se, però segurament ara la tria seria una altra. Igualment, qui m’assegurava als 16,que decidir estudiar ciències era una bona elecció? D’acord que els números m’agradaven i no se’m donaven malament, però això no era cap garantia d’èxit, i malgrat això, amb la meva inconsciència d’adolescent, vaig decantar-me cap a les mates, la física i la química. Vaig errar el camí? Tampoc ho crec, però el que tinc clar és que a la situació que estic ara mateix hi hagués pogut arribar havent triat la opció lletres. I si seguim amb aquest ordre cronològic, amb 17 anys vaig haver d’optar a entrar a diferents facultats. Que carai havia d’estudiar? Que volia fer quan fos gran? Amb que volia guanyar-me la vida? I un cop decidit això, podria realment guanyar-me la vida? Com collons pretenien que dugués a terme una reflexió de les diferents possibilitats, i prosseguís prenent una decisió conscient, quan al cap no hi tenia més que les ganes de pillar borratxeres de calimotxo i enrotllar-me amb totes aquelles noies que em feien gràcia. Però malgrat totes aquestes incongruències, vaig acabar decidint el que en un principi seria la meva professió. Ho ha estat? Doncs no! Em sorprèn? Doncs tampoc, la veritat!! I és que sempre he estat del parer que la vida està muntada al revés. Durant els primers anys cal veure moltes coses, conèixer nous mons, noves experiències, i quan el bagatge acumulat fos suficient, cap als 75 o 80, llavors prendre totes aquestes decisions. Fer-ho com ho estem fent ens hipoteca el futur. I ja no parlo només de la decisió concreta, sinó de l’actitud que acompanya cada elecció. Com podia ser conscient que com més estudiés més fàcil serien les coses? Impossible!! Al cap hi tenia pits i xibeques!! Procurar que durant tots els cursos les notes fossin bones, per tal que arribat al punt de decidir els estudis universitaris, tingués nota suficient per entrar a qualsevol carrera, era si més no una utopia. Quanta gent ha hagut de dedicar uns anys a aconseguir acabar, amb esforços, una carrera que ni tan sols van triar, i que en la majoria de vegades no els desperta cap interès ni motivació? Molts!
Doncs per aquesta mateixa situació estan passant tota una colla de xavals que des d’ahir i fins demà estan examinant-se de la selectivitat. Sempre s’ha dit que “Si t’arrisques et pots equivocar, però si no t’arrisques ja t’hauràs equivocat”. En certa mesura hi estic d’acord, però considero que afrontar tants factors de risc, sense la consciència necessària és com començar una casa per la teulada. Te molts números de caure!!

Que la sort t'acompanyi!!

2006-06-20T14:18:00.000+02:00

La sort ha estat sempre un concepte difícil d’explicar. De fet no és només l’explicació el que és complicat, sinó l’entendre el perque hi ha vegades que la sort apareix, i en canvi n’hi ha d’altres en que sembla que es rigui de nosaltres. De fet hi ha qui ha cregut sempre que la sort és una mescla entre l’esforç, la tenacitat i la oportunitat, reacis de creure que algun factor desconegut i incontrolable pugui influir en allò que volem tenir sota control. Però des del meu punt de vista la sort està més enllà d’una mera oportunitat, o d’un gran esforç. Es tracta de quelcom inexplicable i misteriós que acaba decantant les coses cap a una banda o cap una altra, sense tenir, la majoria de vegades, ni capacitat ni temps de reacció. I és que la mateixa cultura popular ha anat molt lligada a aquest concepte, i mai ha intentat explicar el perque de la seva existència, sinó que s’ha limitat a advertir d’aquelles situacions que, ja sigui per l’experiència prèvia, ja sigui per creences vàries, són propícies a portar bona o mala sort. I el que és més divertit és que modifiquen sovint la nostra actitud, malgrat tenir un grau d’escepticisme considerable cap a tot allò que no te una explicació coherent, física o realista. I sinó perque la gent, malgrat ser reticent a creure’s aquestes històries, mira de no passar per sota una escala? o gairebé mai obre un paraigües en un lloc tancat? o tem els dimarts 13 i evita els colors grocs en dies importants? Tal com diu l’expressió popular, ningú vol “temptar la sort” o be ningú vol temptar-la massa, Ningú? Home, hi ha qui qui ha arriscat més del que realment podia, i s’ha acabat picant els dits, i en canvi hi ha qui ha buscat molt les pessigolles a la fortuna, i aquesta li ha acabat somrient. A part però d’aquests dos extrems, hi ha el que te mala sort sempre. Passi el que passi, sigui el dia que sigui aquestes persones estan tocades per la mala astrugànça, i tot el que proven i tot el que toquen per raons inexplicables s’acaba torçant, i acabant com el rosari de l’Aurora. Qui no recorda en Frank Spencer, que amb la seva rutina diària era capaç de posar-te el cor en un puny, i la pell de gallina, amb cagades rera cagades. Però no fa falta un personatge fictíci per trobar un exemple. A la vida real també se’n troben. Aquest és el cas d’un nom que parla per si sol, d’una persona que per A o per B la sort li ha girat l’esquena i que, sense voler fer llenya de l’arbre caigut, ha donat grans tardes d’humor involuntari. Si algú encara no sap de qui parlo, el millor serà que digui el nom i que sigui el que sigui... bufff... quins nervis... Sete Gibernau!!!!!! .....no ha passat res? Buffff...doncs aprofitem mentre duri!! Resulta que aquest senyor està marcat per la sort, però en connotació negativa. El que no li hagi passat a aquest pilot és perque deu ser completament impossible que succeeixi (fins i tot amb la intervenció de la sort). Ha caigut sol de la moto quan ho tenia tot fet, se li ha acabat la benzina a la última volta de la cursa, ha tingut tots els problemes mecànics del món del motor.... Però la última ha estat el colmo del colmo!!! Aquest cap de setmana va tenir un desgraciat accident (veient les repeticions jo li atribueixo a ell bona part de culpa, però vaja... això és un altre tema) i va haver de ser traslladat amb ambulància a l’hospital de la Vall d’Hebron amb la clavícula trencada. Mala pata oi? Doncs això no es res!! Perque de camí cap a l’hospital el vehicle sanitari amb el que anava va patir un accident provocant la caiguda del pilot al terra de l’ambulància!! Que més li pot passar a aquest home? Exactament no ho se, però jo li recomanaria que deixés tota activitat de risc perque pot acabar molt malament. Tinc un sentiment de contradicció, perque amb ell m’he fet bons farts de riure, però si no ho aturem, aquest paio pot acabar malament!!

Bon Viatge Caspolino!!!

2006-06-16T14:03:00.000+02:00

Llocs d’aquests són els que donen identitat a un barri, a una ciutat. Indrets que han escampat la seva màgia per tots els racons i que han arribat al cor d’aquells que valoràvem i defensàvem la seva existència. I és que ahir, tot pujant cap a casa, vaig passar per la Plaça Gala Placidia, i al aturar-me al semàfor, com aquell qui no vol la cosa, la vista se me’n va anar cap al Caspolino. Segurament hi haurà molta gent que per aquest nom no sabrà de que parlo, però només que digui que es tracta dels caballitos estic segur que tothom pensarà: “Ah vale! No sabia que es digués Caspolino...”. De fet es tracta del típic lloc que tothom coneix, però ningú en sap el nom real. Molts hi hem passat molt bones estones. De ben petit, i com a cosa excepcional, la meva padrina em pujava als caballitos. Quan ja era una miqueta més gran vaig poder gaudir d’aquella atracció que tant m’havia al·lucinat i mai m’hi deixaven pujar: Els Autos de Xoc! Tot i això potser l’atracció, per dir-ho d’alguna manera, a la que més hores hi havia dedicat eren els futbolins. Aquelles tardes de dissabte fent l’indio per tot arreu sempre tenien reservada l’estona d’intentar fotre aquelles pilotetes blanques que apareixien al calaix despres de posar els cinc duros, dins una o l’altra porteria. Porteries que moltes vegades estaven taponades per algun dels nostres jerseis fins que ens pillaven i ens fotien la gran bronca. Són aquestes vivències individuals les que el converteixen en un indret amb molta història a les espatlles. Una història que es va veure truncada el dia 6 de febrer del 2005, quan definitivament el Caspolino va tancar les portes i amb elles les magnífiques atraccions. Des de llavors ha restat amb les persianes baixades esperant que alguna mostra del capitalisme extrem que impera actualment a la ciutat s’apoderi d’aquell entranyable, i alhora estratègic, racó. Ara pel que sembla ja ho deu haver comprat algú, perque al mirar ahir, vaig veure que ja no hi havia sostre. L’havien tirat a terra, i amb les bigues i les teules ha desaparegut la possibilitat de que algú, de la mateixa manera que estic fent jo ara, d’aquí vint anys recordi la màgia inherent d’aquell petit i curiós parc d’atraccions.
Han tirat a terra el lloc on molts nanos van plorar, on d’altres van riure pels descosits, on Salvador Puig Antich va deixar-se la cartera amb vestigis de mort, que el va acabar portant a la detenció, on jo vaig descobrir el futbolín, on aquella parella es va fer el primer petó, on aquells pares veien orgullosos els seus fills embadalits per l’estranyesa d’aquell bonic cau, on... on hi posaran alguna oficina bancària, botiga de roba o cibercafè que mai podrà oferir la possibilitat de que un nano plori, que d’altres riguin pels descosits, que jo hi descobreixi alguna cosa, que aquella parella es faci el primer petó, que aquells pares vegin amb orgull els seus fills embadalits. No hem perdut només un espai, unes parets i un sostre, sinó que hem perdut bona part de la nostra història, tant la passada com la futura. Es llàstima que siguin sempre les coses bones les que desapareixen!

Putes per fills de puta!!!

2006-06-15T13:37:00.000+02:00

El món està ple de desgràcies (i de desgraciats també!! cal dir-ho ben alt!), i normalment aquestes mai venen soles. N’hi ha que difícilment s’haguessin pogut evitar, i d’altres que han acabat en una desgràcia major per culpa dels desgraciats que comentava abans. I és que la història de la humanitat ha viscut calamitats inoblidables, i moltes d’aquestes amb un responsable concret. I el més curiós que és que n’hi ha que repeteixen, ja sigui de manera directa o indirecta, però la seva ombra sempre voleia per allà. Aquest és el cas dels EEUU, un país que no ha brillat mai per les seves decisions intel·ligents (tenen per president un border line!!), i que ha estat involucrada, en diferent mesura, en un futimé de barbaritats. Sense anar massa lluny trobem l’aniquilació en massa que va fer dels indis americans pels volts del 1860 i l’usurpació de les seves cultivades i riques terres. Això va ser una de les moltes burrades, perque una mica menys d’un segle després, aquest intel·ligentíssims americans van creure que carregar unes bombes atòmiques en unes de les seves avions i llençar-les sobre Hiroshima i Nagasaki era la solució definitiva al conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial. Amb aquells absurds bombardejos van morir en el mateix instant 150.000 persones i 100.000 persones van quedar greument ferides. A part de les morts provocades per la mateixa bomba cal sumar-hi les que posteriorment van morir a causa de les radiacions nuclears. Es calcula que els afectats (morts i ferits) van ser dels volts d’uns 450.000 sobre d’una població de 645.000 persones. Una autèntica massacre!! Però tot i això aquesta gent segueix liant-la i sembla que tinguin total immunitat. Després hi va haver-hi la guerra del Golf Pèrsic, motivada exclusivament per la riquesa en forma de cru que disposava Kuwait, per molt que ells van dir que ho feien per defensar un país sense mitjans per fer-ho! Anda ya!!! Els assassins més grans de la història i pretenien fer creure que s’havien convertit en les germanetes de la caritat. Uns anys després encegats de ràbia per l’atemptat a les torres (un genocidi perpetrat per uns altres desgraciats) van creure necessari fotre’s en una guerra contra Irak, i el règim dictatorial de Sadam Husseín. En aquesta guerra no van voler-hi anar sols, i es van envoltar dels imbècils que tenia per allà a la vora. El senyor Blair i el senyor Aznar van ser els escollits, donat el seu grau de subnormalitat. Dit i fet allò va suposar moltes víctimes innocents a Irak, i alhora un atemptat a Madrid en el que també hi van deixar la vida molta gent. Encara hi ha molta merda per sortir d’aquesta puta guerra, però segur que seguiran quedant impunes. La última bajanada perpetrada per aquesta colla d’impresentables és fondre’s bona part de les ajudes destinades als damnificats pels huracans Rita i Katrina, en despesen gens humanitàries. Tal qual!! Resulta que dels 5.000 milions d’euros destinats en un inici, aquesta gent se’n va patejar 800!!!!! I no estem parlant d’una despesa que es pogués minimament justificar, sinó que aquesta gent de la FEMA (l’Agència Federal per a la Gestió d’Emergències) es fa fondre la pasta en joies, viatges, putes i fins i tot una operació de canvi de sexe!!!!!!! Però com poden passar coses d’aquestes??? I mentrestant la gent de Nova Orleans encara deuen treure aigua dels racons per buscar alguna cosa per menjar. Fills de puta!! Tal com diu un que jo se: “Iros del mundo no disimuleis!!!!!”

"A todo cerdo le llega su San Martín"

2006-06-13T13:36:00.000+02:00

Et despertes pel matí, mires per la finestra i t’adones que fa un dia preciós. T’aixeques del llit, passes per la dutxa, esmorzes alguna cosa, i tant radiant com el sol que cau amb justícia, surts al carrer. El dia promet, i amb aquesta idea enfiles carrer amunt per anar a fer una volta pel barri. Mentre camines penses que seria fantàstic que res trenqués aquesta sensació de benestar, de calma i tranquil·litat amb que has començat aquest dia assolellat. Xino xano, vas passejant pel barri amb un somriure a la cara que descriu molt be com et sents. De cop i volta, sense temps per reaccionar, aquest somriure es converteix primer en una cara d’estranyesa, per deixar pas a una cara de curiositat que canvia instantàniament a una cara de repugnància mesclada amb mala llet. Cagun dena!! Tota la calma i tota la tranquil·litat van marxant a marxes forçades mentre et comencen a envair unes ganes boges de penjar a algú. Ja està el porc de turno que passejat el seu xuxo llardós (m’encanten els gossos, però quan et passa això només et ve la imatge d’un gos llardós....si més no a mi) que no ha recollit la tova del coi d’animal, i que posteriorment jo he trepitjat, provocant-me un canvi d’humor radical, una sensació de fàstic substancial i una sabata plena de merda de gos!! Que collons els hi costa recollir la cagada del seu estimat animal de companyia? Perque haig de pringar jo per algo que ni m’hi va ni m’hi ve? Que potser he triat jo tenir gos? No! Per alguna cosa no en tinc!!! Que potser tinc la necessitat de comprovar la consistència de la tova del coi de xuxo? Tampoc!! Ni la tinc ni crec que la tingui mai!! I mentre tant que hi fa l’ajuntament per evitar que els alguns guarros que tenen gos, deixin la cagada del gos al mig del pas?? La de Barcelona res de res! S’omplen la boca de mala manera, i la merda segueix als carrers. És massa feina controlar això! Com sempre la llei del mínim esforç!! Exigir molt i donar poc! La trista història de l’ajuntament de Barcelona! En canvi, l’ajuntament de Granollers, si més no en temes d’aquest, ha demostrat que hi ha una solució efectiva contra aquesta gent tant guarra. La primera iniciativa que van dur a terme va ser controlar que la gent llancés les escombraries fora dels contenidors. Com ho va fer-ho? Doncs regalant unes bosses d’escombraries amb la particularitat d’anar marcades amb les dades de cada veí. Aquesta mesura va reduir amb escreix el problema! Ara, amb el problema de la caca de gos, han decidit fer us de l’escarni i el ridícul per frenar aquesta desagradable actitud. Resulta que personal del consistori es dedicarà a observar als amos amb els seus gossos, i enlloc d’increpar al guarro en el mateix moment (per tal d’evitar la típica resposta: “ara ho anava a recollir...”) prefereixen deixar passar la persona, recollir l’excrement de l’animal, posar-lo en una bossa i donar el “regal” al porc en qüestió en el moment en que el ridícul que pugui sentir sigui major. Em sembla collonut!!! La vergonya i el ridícul és per mi una de les armes més eficaç per modificar actituds!!!! La notícia especifica que per tal d’evitar una reacció violenta de l’amo del gos, calia utilitzar un llenguatge amable... I una merda com la del seu gos!!!!!! El que reaccionés malament, si depengués de mi, li enclastaria la merda a la cara!!! D’aquesta manera sabrà que és estar pringat d’una merda que no es seva, sense voler-ho!!! Ja ho diuen els castellans “A todo cerdo le llega su San Martín”.

S'agafa abans un mentider que un coix!!

2006-06-12T12:26:00.000+02:00

Ens passem la vida mirant de descobrir quin són les persones que ens envolten. No és pas estrany sentir de tant en tant que algú que has conegut no era el tipus de persona que creies, o be que no t’esperaves certa reacció d’algú al que pensaves conèixer. El fet és que qui més qui menys guarda algun secret inconfessable, i quan aquest, per aquelles coses de la vida, surt a la llum, llavors sembla que tot el nostre entorn es desplomi sense contemplacions. Aquest és el cas d’en José Antonio López de Pablo, al que les coses se li van escapar de les mans (al meu entendre... vaja) i ha acabat sortint escaldat de la situació que ell mateix es va crear. Resulta que aquest personatge, alhora que la seva clínica dental, ha estat denunciat per una família pel que en conjunt es pot catalogar de mala praxis. De fet aquesta família ha denunciat al senyor Lopez de Pablo perque entre d’altres coses havia empastat 14 queixals a la filla, tots ells sense usar cap mena d’anestèsia o similar, i extret tres queixals del seny provocant-li amb la intervenció infeccions a les genives i a la mandíbula. Clar que els despropòsits no van quedar aquí, perque tal com acostuma a passar tots els membres d’una família acostumen a anar al mateix dentista, i en conseqüència el pare es trobava amb una pròtesi sobre la tauleta de nit que no es podia posar del mal que li feia, i la mare se’n recordava del dentista i de la seva feina cada vegada que mastegava... En resum, tot un seguit d’animalades que pel que sembla les hauria de pagar cares. Fins i tot li podrien retirar la llicència... De fet li podrien retirar la llicència si realment en tingués, perque resulta que aquest senyor no era dentista, sinó protèsic dental, i les úniques pràctiques que podia dur a terme no passaven del fer i polir peces dentals postisses. Algú pot pensar que el paio desconeixia la prohibició en aquest sentit, però hi ha alguna que altra evidència que demostren el contrari. De ben segur que en son moltes, però la que és més definitiva és que la clínica anava a nom d’un tal Manuel A.B. I qui era aquest paio? No se si es una prova prou concloent, però resulta que les infermeres anomenaven al desaprensiu protèsic amb aquest nom, Manuel, en lloc d’anomenar-lo José Antonio. Una confusió? Desenganyem-nos! La família el coneixia amb el nom de Manuel, així que quan es va destapar la caixa dels trons, la sorpresa va ser prou majúscula. Tot i això, sempre plou sobre mullat, i si de moment tota la història es totalment rocambolesca, encara falta la millor part! Resulta que el fer desgràcies dentals no era la única ocupació que omplia el temps a aquest element. Combinava aquesta pràctica amb la política! Però no amb una simple afiliació o similar. No! Seguint amb l’exageració que mantenia fent de dentista, el paio amb la política no va voler ser menys: Resulta que el senyor Jose Antonio Lopez de Pablo és l’alcalde de Garriguella, un poble de l’Alt Empordà d’uns 750 habitants. Impressionant la manera de complicar-se la vida d’aquest tio. El que més em costa d’entendre és com es pot mantenir una farsa de tals dimensions sense tenir un mal de panxa constant? Suposo que deu ser qüestió de tenir molt d’estómac.
El que si que m’ha quedat molt i molt clar, un cop assabentat de tot això, és que, per una banda, gairebé tots els polítics són iguals, i que per l’altra jo també soc Dentista, Indepen-Dentista!!!!!

Tot un infern

2006-06-08T14:31:00.000+02:00

Realment hi ha d’haver gent per tot, i només llegint unes quantes notícies dels diferents diaris d’aquest país t’adones que realment és així. En aquests mitjans hi trobes notícies nacionals, notícies internacionals i notícies que pel seu contingut i protagonistes son pròpies d’una altra galàxia. Per exemple a Anglaterra, el dimarts passat va tenir lloc un fet, molt freqüent per la seva banda, però molt esperpèntic per totes les coses que es van succeir en posterioritat al fet causant. Millor que deixi de banda aquest llenguatge d’advocat d’estar per casa, i parli en plata, perque segur que ens entendrem millor. Algú te present quin dia era el dimarts? Segur que si perque les televisions i els diaris se’n van fer ressò. Exacte, dimarts era el 6 del 6 del 6! Per alguns el dia de Satanàs. Hi ha hagut gent que havia elucubrat diferents profecies en relació a aquesta data i al futur de la humanitat. Alguns afirmaven que naixeria el profeta del mal, el rei dels inferns... Altres creien que el propi Dimoni triaria aquesta data per imposar el mal i les tenebres per tot el mon... El fet és que el dia ja ha passat, i el mon segueix existint. La única versió que encara guarda opcions de fer-se realitat és la que creu que el dimarts va néixer la bèstia, el rei del subsòl. És aquesta possiblitat la que m’ha portat a investigar sobre aquest tema i m’he trobat amb una notícia que guarda molta relació amb aquesta opció. Resulta que el dimarts 06/06/06, tal com passa cada dia, van néixer molts nadons, i entre tots aquests parts n’hi va haver un, a l’hospital de Bristol, que va néixer a les 06:06h., i que per si fos poc, segons el que posa en l’article pesava també 6 lliures i 6 onces, és a dir 2,897 Kg. Fins aquí es podria tractar d’un cúmul de casualitats, si no fos que la mare es definia com una gran aficionada del cinema de terror i una apassionada de la pel·lícula “La Profecia”. Una pel·lícula que si no recordeu narrava la història d’un matrimoni que, després de perdre una criatura en el part, se’ls hi donava la possibilitat d’adoptar un nen recent nascut que havia perdut la mare en el part. Tota la pel·lícula versa sobre la vida d’aquest nano, i el misteri que l’envolta. Un misteri que s’acaba convertint en una maledicció i en una evidència de que es tracta de l’Anticrist. El nano en qüestió l’anomenen Damien, el mateix nom que li han posat els pares del nadó nascut el dimarts 06/06/06 a les 06:06h. i amb un pes de 6 lliures i 6 onces. Quina ment més retorçada la dels pares, no? Està clar que per ells aquelles dades no eren més que pures coincidències, i la tria del nom només havia estat en memòria a la seva pel·lícula preferida, però igualment és una manera de crear una ombra que el seguirà durant molt de temps. Imagineu que el nano, per un creuament de cables com hem tingut tots plegats, li fot la traveta a un altre, i aquest es fa mal. Quins creieu que serien els comentaris dels pares, així com el d’altra gent? No m’estranyaria que anessin tots enfocats en aquesta direcció: que si es malvat, que si es satànic, que si es el mal en persona... Pobre nano, no? Quina estela que li ha tocat arrossegar per culpa d’unes contraccions en un dia que no tocaven juntament amb la gracieta dels pares.
Ara estic pensant que si mai tinc una criatura, ja sigui nen o nena, m’agradaria que nasqués el dia 01 de juny, i li diria Rocio Jurado en la seva memòria!

A veure si això PETA!!

2006-06-07T14:48:00.000+02:00

Qui no ha sentit alguna vegada l’expressió: “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”. Estic segur que a la majoria de nosaltres ens l’han dit alguna vegada o altra. El problema és que normalment l’àmbit d’aplicació de tal expressió és molt reduït, per no dir que es limita exclusivament als aspectes més personals, i en conseqüència fomenta l’individualisme. Cadascú mira per ell mateix, ignorant, en el cas de ser necessari, qualsevol obstacle que se’ns posi pel davant i potenciant així l’egoisme imperant d’aquesta desestructurada societat. El fet és que hi ha gent que lluita per tota una sèrie de causes que no els toquen directament, però que consideren injustes i fora de lloc. Aquest és el cas d’un grup de gent unida en l’organització anomenada PETA (no és cap brometa ni res per l’estil, sinó que es tracta de l’organització per el tracte ètic als animals) que fan el que fa molts i molts anys que hauríem d’haver fet nosaltres. Resulta que aquesta colla estan duent a terme una campanya per tal de lluitar contra una de les tradicions més primitives, alhora que sàdica i sagnant, del nostre país veí, Espanya: Els putos toros!! La seva protesta ha consistit en diverses mobilitzacions davant diferents ambaixades espanyoles, com és el cas de l’ambaixada espanyola a Washington DC, la de Roma, la de Brussel·les i la de Berlin. En tots els casos els activistes anaven casi en pilotes, i amb pancartes en forma de senyal de transit amb missatges molt clars i concisos en contra de tal salvatjada. Entre moltes coses m’ha cridat molt l’atenció que en la protesta que es va fer a Washington hi hagués una pancarta en Català (foto de l’article). És impossible saber si la noia en qüestió és catalana o no, però sigui com sigui és trist que es vegi un missatge com aquest als putos EEUU i en canvi, a casa nostra, no siguem capaços d’organitzar, d’una vegada per totes, una protesta que acabi amb aquesta barbàrie. Però en el país que vivim tothom es mira primer el melic, i si te temps, pot, o simplement en te ganes fa alguna cosa més. És aquesta la nafra constant de la societat en la que vivim, i el problema és que cada vegada va a més. M’agradaria veure que passaria si per exemple es bloquegessin tots els repetidors de senyal de telefonia mòbil... Segur que tothom es mobilitzaria per protestar per aquesta immoral decisió, i si fes falta també s’aniria despullat. Però clar, han de ser situacions en les que la gent pugui veure perillar el seu benestar particular, i les seves pertinences, perque de no ser així la gent no mou ni un dit. I on ens portarà això? Doncs a ser el que ells volen que siguem: burros de consum amb la boca tancada i obedients a tot el que se’ns diu. I una merda!! Per que no prenem exemple d’aquesta gent del PETA i comencem a bellugar-nos? Hi ha punts crítics per donar i per vendre, com és l’abús de contribucions que paga el ciutadà, l’abús de poder de bona part del govern, la corrupció en la majoria de les estaments públics, la legalització de la prostitució, l’habitatge assequible, els salaris a nivell europeu, la despesa armamentística, la contundència de l’actuació de tots els cossos policials, els peatges, les llistes d’espera dels hospitals, la precarietat laboral... No són prou motius per començar a moure’ns? Doncs som-hi!!

Millor l'alternativa!

2006-06-06T14:57:00.000+02:00

En un dia com avui en el que els sisos es repeteixen de forma (per alguns) satànica trobo que es un bon moment per afirmar que sempre m’ha agradat el paper d’advocat del diable. No és que professi admiració per allò obscur, ni res per l’estil, sinó que el que sempre miro és de que les coses no siguin o be blanques o be negres. Sempre he cregut que cal respectar i donar a conèixer totes les escales de grisos que hi ha entre aquests dos colors, perque és justament aquest degradat el que dota la vida d’una riquesa meravellosa. De la mateixa manera que si una fotografia fos exclusivament en Blanc i negre, la vida necessita de tots els colors possibles per no semblar, talment com la fotografia, una vinyeta de còmic. És per això que he cregut necessari parlar avui i aquí, de la FIFI, de la Wild Cup, de Grenlandia, de Gibraltar, del Tíbet, de Zanzíbar y de Xipre del Nord, entre d’altres.
I la pregunta és: “De què va tot plegat?”. Doncs bàsicament es tracta d’una activitat paral·lela a la que acapararà tot l’espai mediàtic durant aquest estiu: El mundial de futbol d’Alemanya. Resulta que entre el 29 de maig i el 3 de juny s’ha celebrat el mundial de futbol alternatiu amb seleccions esportivament poc destacades o be de països no reconeguts per a les Nacions Unides. Només pel sol fet de ser alguna cosa alternativa, ja fa que un s’ho miri amb uns altres ulls, però si a sobre reconeixen el dret de poder jugar a les seleccions que per motius que mai entendré, no estan considerades oficials, doncs llavors encara més. Resulta que aquesta competició es caracteritza pel seu ambient distès, alegre, i en bona part també de reivindicació. Per començar el futbol prenia una altra dimensió, tant a nivell del campionat, com a nivell dels jugadors, ja que una bona representació d’aquests anava força sobradet pel que fa als quilos de més. Els jugadors, amb les samarretes apretades a la corba de la vida, sortien agafats de go-go’s molt curtetes de roba, enlloc del típic nen de tots els estadis, i les mascotes quedaven lluny de la imatge bucòlica que pretén donar sempre la FIFA, ja que en aquest cas, i de forma molt encertada al meu entendre, les mascotes representen a al Tip i Tap (mascotes en el mundial d’Alemanya 1974) amb trenta anys de mes, malafeitats, i amb una cervesa a les mans. En definitiva una realitat com un temple que s’assembla molt més a la que viu la majoria que segueix el futbol.
I és que si més no es tracta d’una organització que te una mentalitat oberta, i realista, no com la FIFA, ja que per exemple Grenlàndia no es considerada una selecció oficial perque no disposa de cap estadi amb herba, donat única i exclusivament a les dures condicions climàtiques que s’hi donen. Lamentable!! I és que qualsevol actitud excloent, sense tenir fonaments sòlids, és llastimosa, alhora que vergonyosa.
De cara a la pròxima edició podríem fer l’equip de Catalunya - selecció nacional exclosa de la FIFA de manera dictatorial - i juntament amb Gibraltar podríem tocar els ous als putos feixistes de turno, veient com el seu estimat país dels collons es desmembra a velocitats forçades. Primer el futbol i més endavant ja atacarem amb la INDEPENDÈNCIA!!

Dements Dement-ides

2006-06-02T13:42:00.000+02:00

Abans es deia que es tornaven bojos i ara es parla de demència senil. I és que es innegable que les persones grans perden facultats arribada una certa edat, arribant a fer un retrocés que fa molt mal de veure, i que de ben segur que mentre en son conscients, fa molt mal de viure. L’edat però no està escrita enlloc, ni fixada per ningú, sinó que afecta de manera molt diferent a uns i altres. De fet, i sense anar més lluny, l’agosarat protagonista va demostrar que amb els seus 72 anyets, ni demència senil ni històries, sinó un parell de pebrots d’allò més ben posats! Resulta que el senyor Julian, sorià de naixement, i resident a la població saragossana de Pinseque, mentre es passejava per les afores de l’esmentada localitat es va trobar que al creuar la via de tren de la línia Madrid-Saragossa, el va sorprendre un tren de mercaderies. L’home, amb un atac de pur mestratge va optar per l’opció, la única que hi havia, de tirar-se al terra, bocaterrosa, entre el dos rails, i va esperar que tot el tren de mercaderies ( que normalment son més llargs que un dia sense pa) li passes pel damunt. El maquinista, que al adonar-se de la presencia d’en Julian havia aturat el comboi, va explicar que al baixar de la màquina va veure l’home deambulant per la via. No m’estranya francament! Després que et passi un tren per sobre, lo mínim que et pot passar és que estiguis una mica atordit. El fet és que es va avisar al 061 (l’agent que fa 54 després del mític 007), i el van portar amb la UVI mòbil fins l’Hospital Clínic de Saragossa, on li van fer unes revisió completa abans de donar-lo d’alta. Impressionant! I després diuen que al fer-te gran perds facultats! I una merda! Tant li fot que tinguis més o menys edat, que si no hi ets tot, no hi ets tot! I si no que els hi expliquin als dos següents personatges, que amb una falta total d’irrigació sanguina al cervell, van fer una autèntica demostració del que es estar dement de veritat. De primer plat tenim un il·luminat d’Australia, en Samuell, que es va quedar al càrrec d’una criatura de 13 mesos, filla de la seva novia, mentre aquesta havia anat al gimnàs. Resulta que la pobra criatura es va vessar una beguda per sobre, i l’amic Samuell, fent gala de la seva manca d’intel·ligència, va agafar a la pobre nena i la va posar a l’assecadora durant uns pocs minuts. Pocs però suficients per a produir-li cremades als peus i a les mans. L’amic va ser detingut després de la denuncia dels metges que van atendre la nena. El que també està per tancar es un paio que, després que la seva dona li descobrís un missatge al mòbil d’una presumpta amant, va voler demostrar-li fins quin punt era gran el seu amor per ella. Dit i fet que quan l’esposa li va demanar explicacions es va entaular una discussió que va acabar amb una gran prova d’amor: va agafar un ganivet i es va tallar el membre per tal que es creies la seva fidelitat. Els fills, que estaven a casa en aquell moment, no van poder afirmar si havia estat la dona l’autora del tall o be si pel contrari havia estat una auto-mutilació. El que està clar és que de dements n’hi ha per tots els gustos, però els pitjors de tots son aquells que ho són perque es creuen les seves mentides, i en conseqüència viuen una realitat paral·lela a la que vivim la resta de mortals.
Podríem tancar-los aquests també, no?

Segones parts, o terceres...mai han estat bones!!

2006-05-31T10:54:00.000+02:00

Ser reincident és un factor que sovint està mal vist, per no dir condemnat i penat. Està clar que la reincidència pot ser de mil maneres diferents, i per tant el grau d’acceptació d’aquesta és molt dispar en funció de cada cas. Per exemple, quan érem petits, la primera vegada que fèiem una trastada, normalment se’ns picava els dits, però se’ns explicava amb calma que allò no ho havíem de fer, que no estava be...vaja, bones paraules per tal que ho entenguéssim. Si per qualsevol cosa se’ns acudia repetir-ho les conseqüències eren pitjors, i com a mínim una clatellada ens queia segur.
Sense anar més lluny la reincidència ha fet que el protagonista d’aquesta notícia sortís més mal parat que no pas si només ho hagués fet un cop. Resulta que el senyor va ser detectat i fotografiat per un radar per passar-hi excedint el límit de velocitat en 128km/h (s’havia d’anar a 50 i el paio anava a 178 km/h. No esta mal!), i sense cap problema l’amic va fer la volta a la rotonda que hi havia al final del carrer, i vinga, no content amb la primera foto, va tornar a passar per veure si en el segon intent sortia millor! El radar el va tornar a detectar, aquesta vegada no arribava a superar de 100 km/h el límit de velocitat en un nucli urbà, però per poc li va anar (143 km/h). Dit i fet, dues multes de més de 1000€, la retirada de carnet, i unes fotos precioses!! Està clar que li hagués caigut el pel amb la primera foto, però també és innegable que la reincidència no l’ha afavorit gens ni mica.
A qui tampoc l’ha afavorit la reincidència ha estat al senyor James Blunt, i a la seva cançó “You’re Beautiful”. Estic segur que molts coincidireu amb mi, si afirmo que la promoció de la cançó d’aquest senyor va ser excessiva, arribant a l’extrem d’arribar a agafar certa animadversió cap a l’èxit de Blunt. Doncs la mateixa sensació van tenir els oients d’una radio anglesa, que van fer la petició a la cadena radiofònica perque retiressin la cançó d’antena perque entenien que se n’estava fent un ús mediàtic excessiu. Dit i fet, la cadena local ha entès que el que manava era la voluntat dels seus oients, que no havien de cedir davant les pressions comercials d’aquest estil, ja que com ells afirmaven orgullosos, no es tractava de res més que d’una cadena d’abast local.
I en la mateixa línia, la reincidència no ha estat tampoc exemplar aquest cap de setmana. Alguns pensareu que si no hi ha futbol, no pot ser que es reincideixi en alguna cosa durant tot un cap de setmana. Doncs si! Resulta que he sentit una frase, entre moltes altres, un futimé de vegades, i al meu entendre sense cap justificació coherent. Us diu alguna cosa la frase “se encuentra estable dentro de la gravedad”? Doncs és l’afirmació que tots els enviats dels incontables mitjans de comunicació deien en les seves connexions, quan informaven de l’estat de salut de la Rocio Jurado. Sense voluntat d’ofendre, però no m’importa en absolut el seu estat de salut!! Bombardejar i ocupar totes les franges horàries amb aquesta noticia no te nom!!
Sabeu a què m’ha portat aquest abús de l’espai públic? A desitjar (i que consti que no he volgut mai mal a ningú) que aquesta pobra dona es mori d’una vegada, o que es morin tots els que col·loquen tota aquesta porqueria en la programació diària de la televisió. Que trist no?

Prou de vessar la nostra pròpia sang!!

2006-05-29T12:33:00.000+02:00

Un 15 de juny de fa casi 30 anys, concretament de l’any 1977, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques d’espanya, després de viure, o més ben dit, malviure durant molts anys en l’opressió d’una dictadura. Aquell període, comprès entre els anys 1936 i 1975 és recordat per aquells que el van patir com una de les èpoques més crues de les seves vides. És per això que la possibilitat de decidir democràticament va ser rebuda amb entusiasme al mateix temps que amb escepticisme. Tot i això la jornada electoral es va celebrar sense massa complicacions i el senyor Adolfo Suarez, de la UCD es va proclamar president del Govern espanyol. Aquella victòria, sense voler entrar en les persones que es van presentar, així com tampoc en els diferents colors polítics que hi havia en aquell llavors, va ser una victòria per a la democràcia, i per a la gent que tant havia lluitat per aconseguir-la. Des de llavors aquell sistema havia de ser el que establís les bases de tot el funcionament polític espanyol, i requeria de l’esforç i la participació de tothom.
I és que la democràcia, per una banda havia de garantir el respecte dels drets de tots els ciutadans, però per l’altra viure en un país democràtic comporta unes obligacions i uns deures que al meu entendre són inexcusables. Tot i això pel que es veu, i havent passat ja tres dècades, hi ha encara gent que no ha acabat d’entendre que la democràcia, en tant que sistema representatiu, necessita de l’opinió del poble. Jo si més no ho veig així. Pel que es veu, però, hi ha tota una colla que no ho veuen igual, i no només es limiten a això, sinó que no escatimen esforços per sortir-se amb la seva. Aquest és el cas del referèndum del 18 de juny en el que pel que es veu hi ha qui pretén desvirtuar-lo, i eximir-lo d’un caràcter democràtic per mi indiscutible. Resulta que segons uns quants, entre els quals hi ha ERC (la que va ser la meva opció política en les autonòmiques anteriors, però que dubto que ho sigui en les properes, per raons que trobo evidents) la campanya publicitària que va engegar el govern català per tal de fomentar la participació en la consulta popular havia de ser retirada ja que la consideren tendenciosa i partidista. I la pregunta del milió és: “Que deia la campanya, perque fos tan tendenciosa?”. Qualsevol persona, havent sentit la notícia, creuria que en la campanya hi havia algun missatge rotllo “Vota si”, o “Vota no”, o “No votis Si”, o “No votis No”... Vaja, les possibilitats de missatges partidistes són infinites, però ves per on el missatge de la campanya que va iniciar el govern català no s’assemblava a cap dels que poguessin sortir en aquesta llista. De fet la publicitat deia exclusivament: “Vota, 18 de juny”. Tendenciós el missatge, eh? Cagun dena!! Segons aquesta gent, el govern català no pot finançar una campanya que fomenti la participació, o dit d’una altra manera, el govern català no pot convidar al ciutadà que exerceixin el que és el seu Dret, i alhora el seu Deure.
Sincerament, començo a estar molt fart de les pataletes infantils d’aquests senyors que han arribat gairebé a negar els seus principis ideològics per tal de tenir presència en l’actualitat de la política catalana. Això no és un joc, senyors, és el meu futur!!!

Con faldas y a lo Loco!

2006-05-26T10:13:00.000+02:00

Si avui mateix sortíssim al carrer per preguntar a la gent quin creuen que és en dia d’avui l’aspecte que els produeix més sensació d’inseguretat i de por, de ben segur que la majoria afirmaria que es tracta de la nova onada de robatoris que està visquent Catalunya. I és que lluny d’entrar en els motius que puguin tenir aquesta gent per veure’s avocats a cometre aquest delicte, estem parlant d’una de les situacions que més ràbia desperten alhora que generen una impotència immensa. Qualsevol podria pensar que parlo sense coneixement de causa, però us asseguro que se del que estic parlant. Entrar a casa i veure que l’espai està més buit, que les coses no son al seu lloc i que el desordre que es veu no és gens habitual et fa fer un bot al cor que es difícil d’explicar. La ràbia creix per segons per deixar pas a una gran impotència. I el més fort és que jo us parlo d’unes sensacions que vaig experimentar quan tot just tenia consciència del que significava sentir allò. Jo era un xinorri, i segurament no vaig saber copsar tot el mal que allò va fer als meus pares, perque moltes coses se m’escapaven o se m’amagaven directament, però si que era capaç de veure que la mare i el pare tenien una tristesa als rostres que no era gens normal de veure. I ara això últimament ho estan patint un futimé de persones de Catalunya amb l’afegit que ara els manguis no es limiten a entrar sense fer soroll i emportar-se tot allò que puguin, sinó que directament es deixen veure, actuen amb violència i s’emporten tot el que volen i més. Sincerament que no ho desitjo a ningú! I davant de tot això quina solució s’ha buscat la nostra estimada consellera d’interior? Doncs de la mateixa manera que hauria fet qualsevol han reforçat la presència dels Mossos d’Esquadra en les zones més afectades. Fins aquí tot correcte, si no fos que resulta que l’entranyable senyora Tura no ha enviat agents del cos dels Mossos, sinó tota una colla de xavals que encara estan en període de pràctiques!! Curiós no? De fet ve a ser com si el barça, el passat 17, de maig hagués enviat a jugar a l’estadi de Saint Denís tot l’equip del Barça B. No hagués tingut cap sentit oi? Sigui com sigui, tant si surt be la iniciativa com si no, la culpa serà sempre nostra! I és que no se com ni perquè però aquesta senyora, una espècie de barreja entre llet agra i pa sec, no te mai la responsabilitat de res, i sempre s’expulsa les puces com una professional! Que si culpa dels Okupes, que si culpa dels conductors, que si culpa de les festes de gràcia... No m’estranyaria gens que per consignes directes d’aquest coi de dona, la policia de Cadis ens culpi de l’incident que va patir la senyoreta Letizia quan un cop d’aire li va aixecar les faldilles i va deixar entreveure les vergonyes de tota una futura reina. No ens hauria de sorprendre que adjudiquessin el cop d’aire a un grup d’insurgents que defensen la tramuntana i respecte els quals s’ha de tenir tolerància zero.
Per sort això li ha passat a la Leti, que dintre el que hi cap sempre ha tingut una mínima classe vestint-se, perque si per exemple, per posar un cas a l’atzar, li hagués passat a la Tura, jo crec que lo dels robatoris hagués quedat en un segon terme en les preocupacions dels catalans, i que aquells culots de color marronós, de mida i formes dels anys 40, passarien a formar part dels malsons de tots nosaltres. Només de pensar-ho fins i tot a mi se’m posen els pels de punta, alhora que m’entren unes nàusees que... que....perdoneu-me un moment!!!!

Torna el Mercadeig!

2006-05-25T13:01:00.000+02:00

Els que us he vist últimament sabeu que estic mirant de canviar-me la moto. De fet porto amb aquesta idea ballant-me pel cap molt de temps, però en els últims mesos ja van dues temptatives força més series. La primera es tractava de la moto d’en Mad ( El meu amic del Joc), però després de fer uns quants números vaig haver d’acceptar que no estava en situació d’afrontar aquella despesa (i això que era una molt bona ocasió). La segona ha estat aquesta setmana, i el resultat encara està per veure. De moment ja he superat la primera prova: saber que no haig de pagar a la declaració de RENDA. A partir d’aquí passo a la segona fase, que és posar a vendre la moto que tinc ara, per tal de tenir líquid per comprar-me l’altra. És en aquesta segona fase quan m’he trobat amb una sorpresa força curiosa. He rebut una resposta (de fet és la primera i única que he rebut) a l’anunci que havia penjat a internet, que m’ha deixat alucinant. El mail deia literalment això: “Contraoferta: hola soy augusto, estoy interesado en tu moto, pero me interesaria cambiarla, tengo 75m2 de parquet y 80 ml de zocalo su precio en el mercado es de 1800 euros aproximados, (un poco mas) si te intereza te lo cambio directo. salu2 augusto”. Parquet? Si jo el que necessito és líquid!! Tot i això puc entendre l’amic Augusto, perque per provar no hi perd res. El fet és que mogut per aquesta idea del “trueque” he començat a investigar, i resulta que és una activitat que cada vegada és més freqüent. La sorpresa màxima ha estat quan mirant, mirant m’he trobat amb la gesta d’un paio americà que a base d’anar canviant objectes ha aconseguit obtenir el lloguer d’un apartament a Phoenix gratuït durant un any. El tema més rellevant és saber amb què va començar la seva proesa. Resulta que aquest paio va començar la roda de canvis amb un clip de color vermell. En ple mes de Juliol aquest paio, Kyle MacDonald, va penjar una fotografia del clip vermell en el seu blog, amb un text al costat que posava que el canviava per alguna cosa més gran o millor. Dit i fet la gent va començar a participar en el que en principi era més aviat un joc. El primer canvi el va fer per un bolígraf en forma de peix, perque posteriorment el canviés per un pom de porta fet a ma. Aquest pom va acabar a les mans del propietari d’una barbacoa, i aquesta va ser canviada per un generador elèctric vermell com el clip, que a la vegada va ser canviat per un cartell de neó i un barril de Budweiser. I és aquí on ve el canvi que més em costa de creure. Segons el senyor MacDonald diu que va canviar el barril i el cartell per una moto de neu. Comoooor? El fet és que segons ell va ser així, i la moto de neu li va servir per bescanviar-la per un viatge, i posteriorment aconseguir una furgoneta que li va servir per fer el trueque amb una discogràfica per firmar un contracte per gravar un disc. És aquest contracte el que li va servir per obtenir un any de lloguer gratis d’un apartament de Phoenix. I encara no es dona per satisfet, així que ja anirem seguint com avança el tema. Jo mentrestant ja he pensat en el meu propi negoci de canvi: Canvio unes inversions que tinc fetes en segells per un equip professional de ciclisme. El que no se es si hi perdo o hi guanyo amb tot això... Potser millor un clip vermell!!

Ja tenen dia!!

2006-05-24T12:13:00.000+02:00

A casa sempre havia sentit l’expressió “Hi ha més dies que llonganisses”. Quan m’ho deien pretenien calmar les meves ànsies per fer i per tenir tot allò que volia. Ara però, per mi, aquesta expressió ha pres una altra dimensió degut bàsicament a la curiosa necessitat de que tots els col·lectius tinguin un dia concret per a celebrar que existeixen com a grup, i que defensen la seva causa. Que si el dia mundial de l’aigua, que si el dia mundial de l’alimentació, que si el dia mundial sense tabac, que si el dia mundial de la salut... Totes les causes tenen el seu dia, i el problema és que els dies d’un any son limitats. Estic segur que ja deuen coincidir dues causes en un sol dia però el que no se és si hi ha algun dia en que les causes coincidents siguin alhora contradictòries entre sí, com per exemple el Dia de l’orgull gay coincidint amb el dia mundial dels catòlics conservadors. En resum que totes les causes disposen d’un dia per reivindicar-se, i per no ser menys un dels col·lectius amb més força dels últims anys ha volgut també instaurar el seu dia, i per tant demà 25 de maig ho celebraran. Celebraran el Dia de l’Orgull Friki. Tal com ho sentiu. Aquest col·lectiu de paios curiosos, sovint desconcertants ha cregut que en tant que grup consolidat havien de tenir la seva pròpia diada. I suposo que us preguntareu: “Perque el dia 25 de maig?”. Jo hagués proposat tots els 29 de febrer per acabar de fer les coses rares, però no, com no podia ser d’una altra manera, els frikis han decidit aquesta data per tal de commemorar l’estrena de “La Guerra de las Galaxias”. Impressionant!! De seguida que he vist la notícia m’ha cridat l’atenció, però res comparat amb el que he anat flipant a mesura que anava llegint. Resulta que aquest grup de gent tenen el seu propi manifest en el que defineixen qui son, que fan i que volen. Al principi del manifest ens regalen amb una frase digna de frikis: “Porque hay Día del Padre, de la Madre, del Trabajo, de la Mujer Trabajadora, del Orgullo Gay... comenzaremos una campaña a nivel nacional para que a los frikis -que ya somos legión- se nos tome en serio y no nos definan como niños grandes". Tal i com comença aquest manifest, i sabent la passió que tenen pel tema Star Wars, un no acaba de quedar-se tranquil pensant que en qualsevol moment aquesta colla pot començar el seu “Ataque de los clones” particular, i llavors potser haurem de córrer. Per sort un es queda més tranquil quan veu que es tracta d’un moviment ben estructurat, i que tenen el seu decàleg de drets i deures. Entre els drets que segons ells ostenten hi trobem el dret a ser més friki encara (important!), a no tenir parella i ser verge (definitivament aquests paios no hi toquen!!) o també al sobrepès i la miopia (això és un dret o una conseqüència? En fi...). Però en la vida s’ha de donar i rebre, i per tant també han volgut establir les seves obligacions com a frikis, i francament no tenen desperdici: tots enfocats a radicalitzar encara més la seva raresa. El que si que m’ha deixat parat, lligat amb el que comentava de “El ataque de los clones”, es que tant en els drets com en els deures, hi ha un concepte molt nazi, o si més no a mi m’ho sembla: dominar el mon. Confio que tot sigui tan inofensiu com disfressar-se de Dark Vader, perque si no anem llestos!!!
Jo mentretant reivindico el dia mundial dels dies mundials!!

La peülla d'espanya

2006-05-23T13:18:00.000+02:00

Hi havia una vegada una parella acabada de casar que volien fer una pota de xai al forn. Quan ja tenien tots els ingredients es van posar a preparar la cuixa. Sense pensar-s’ho gens ni mica, la noia va agafar el ganivet i es va disposar a tallar tot el peu de l’animal. El noi la va increpar dient-li que no calia tallar la punta, que la cuixa de xai es feia sencera. La noia ho va negar i es va justificar argumentant que la seva mare sempre ho feia d’aquella manera. Com que no es posaven d’acord van decidir anar a veure la mare de la noia i preguntar-li el perque la punta de la pota s’havia de tallar. La dona els va explicar que sempre s’havia fet així i que sempre havia vist la seva mare – l’àvia de la noia – cuinant la cuixa de xai sense el peu ni les ungles. Així doncs, ja posats que s’havien embarcat en saber el perque s’havia de tallar la punta de la pota de xai per fer-la al forn, van anar a demanar a l’àvia que els resolgués el dubte. La entranyable dona, amb molta calma i bonhomia, va escoltar l’exposició dels fets de la jove parella, i sense immutar-se el més mínim els va espetar que ella tallava la punta de la cuixa del xai, perque al forn de casa seva no hi cabia sencera.
I és que totes les coses tenen la seva explicació en els seus orígens, i en una setmana en la que una de les notícies més rellevant és el resultat del referèndum de Montenegro, potser ha arribat el moment de cridar ja n’hi ha prou i exigir davant de qui sigui que es respectin els nostres orígens i que ens permetin la possibilitat de poder decidir el que volem ser. No és cap secret que hem arribat a un punt en les relacions amb espanya en que el retorn es casi impossible, i que per tant hem d’arriscar-nos i tirar cap endavant. Durant més d’un any (coincidint amb les negociacions de l’estatut) les desqualificacions i els insults cap als catalans han estat en l’ordre del dia, i francament entenc que és força absurd intentar mantenir les coses tal i com estan. Es com si hi hagués algú que s’entossudís a mesclar aigua i oli. Potser remenant força ràpid ens dona la sensació de que realment s’estan mesclant, però és pura ficció, perque al deixar-ho reposar s’evidencia que segueixen havent-hi les dues capes, i res ens fa pensar que podem arribar a aconseguir tal proesa.
Als catalans ens està passant si fa no fa el mateix. Els espanyols en general tenen la fixació de que els catalans hem de ser espanyols per pebrots, i si algú en demana el perque, la única resposta que obté és tan absurda com res: “Sempre ha estat així”.
Senyors espanyols i corresponents representants: si en un tema tant banal com cuinar una cuixa de xai, l’argument de que “sempre ha estat així” és de lo més absurd, en temes tan seriosos com la identitat d’un poble hauria de ser delicte. Així que deixeu de tocar-nos el voraviu i deixeu-nos coure la cuixa de xai tal i com volem: Sabent que surti el que surti serà Catalana!

Si la muntanya no va al piano...

2006-05-22T14:59:00.000+02:00

Déu n’hi do quina setmana! Vist des de la distància sembla que hagi passat una eternitat, però de fet no ha estat més que una setmaneta. Això si, una setmana culminada amb una gran festa major (gran en tant que qualitat i no pas quantitat). El fet és que aquest cap de setmana han estat les festes del Passatge, i com ja era d’esperar han estat tot un festival. Començant el divendres a la nit, amb l’orquestreta de rigor i un disc-jockey força curiós, ja vam adonar-nos que aquelles festes prometien. Tant divendres com dissabte l’ambient que es va viure al carrer va ser genial, i es va acabar de arrodonir amb la paella popular del diumenge. Quatre bombones de butà, una pila de musclos, dues bosses senceres de cloïsses, molts escamarlans i 20 kg. d’arròs entre molts altres ingredients van ser necessaris per alimentar una bona colla de veïns afamats. I clar, durant l’estona de la preparació una cerveseta anava de conya per passar la set i la calor, i després també entrava finíssima per acompanyar l’arròs. És més, també va passar de conya durant la sobretaula, i perque no dir-ho, al vespre amb les havaneres. En resum que la cervesa va córrer a dojo, al igual que havia passat durant les nits del divendres i dissabte. Per sort, vam poder arribar a la festa amb un bon entrenament, ja que el dimecres la fèiem bona al celebrar la victòria del Barça en la lliga de xampinyons fins a altes hores, i amb forces copes a sobre. Però realment la setmana va començar amb la caminada a Montserrat. La tarda del dissabte sortíem de la plaça Bonanova caminant cap a Montserrat. Per davant teníem els 52 km. i moltes hores de caminar. Sabíem que caminats tots aquests quilometres arribaríem al formiguer de turistes i creients en que s’ha convertit la muntanya de Montserrat. I es que sovint es molt bo saber que és el que et trobaràs, perque d’aquesta manera un es pot anar preparant. I si no que els hi preguntin a uns voluntaris anglesos, que fent una feina de neteja de deixalles del pic més alt de les Illes Britàniques (de 1.346m) van trobar-se a dalt de tot un piano. La sopresa va ser evident, i un altre grup de voluntaris, especialistes en la restauració d’obres d’art van pujar per a preparar el trasllat de l’instrument per tal de poder esbrinar des de quan està el piano allà dalt. El que serà més difícil és determinar el perque i el com aquell piano vertical, havia anat a parar allà. El que tinc clar és que si hi va haver algú que el va pujar fins dalt, aquest és un autèntic campió, i ni la caminada a Montserrat, ni la celebració del dimecres, ni totes les festes del passatge superen el desgast que havia de suposar pujar un piano dalt de tot d’una muntanya. Lo màxim similar que jo he pogut fer aquests dies es agafar unes turques com un piano, però clar...son dues coses diferents.

Ball de números d'una final

2006-05-17T10:57:00.000+02:00

Avui és un dia de futbol. Es digui el que es digui, i sense entrar en si realment hauria de ser així, la final de la Xampinyons League paralitzarà tota la gran part de la ciutat de Barcelona i de la resta de poblacions de Catalunya. Qui més qui menys ha fet els seus pronòstics, i a part dels que es mouen pels desitjos del cor (en certa mesura tots ens hi movem), molts han fonamentat la seva predicció a través dels números dels dos equips, les estadístiques en totes les competicions... I és que l’estadística i la numerologia son disciplines que molts utilitzen per tal de predir els resultats de manera (segons ells) més fiable. I és que de dades n’hi ha moltes i de molts colors. Cadascú ha d’agafar aquelles que creu que li donaran un resultat coherent. Jo mateix he fet els meus càlculs, i la veritat és que la sorpresa ha estat majuscula! Anem per parts. Resulta que la última vegada que vam tenir oportunitat de “disfrutar” (es un dir perque ens van fotre una pallissa) veient el Barça jugant una final de la lliga de campions va ser el 19 de maig del 1994. Des de llavors ha passat gairebé dotze anys. Concretament han passat onze anys i 363 dies, o el que ve a ser el mateix 4381 dies (tenint en compte que els anys 96, 2000 i 2004 van ser de traspàs). Si convertim els dies en hores tenim la burrada de 105.144 hores, i si encara anem més lluny, i ho passem a minuts, llavors la xifra ja espanta: 6.308.640 minuts!!
Suposo que us preguntareu el perque de tants números si no serveixin de res! Calma, calma que tot arribarà. Resulta que les culés hem hagut d’esperar 6.308.640 minuts per poder veure un parit que tan sols en dura 90!! Això vol dir que per cada minutet de la final hem hagut d’esperar 70.096 minuts! Un preu molt car no? I aquí és on entra la numerologia. De bones a primeres el número no te res d’especial, però si ens el mirem ben mirat, trobem un missatge molt clar. Només hem d’escriure el numero en un paper, i girar el paper. Que llegiu? Jo hi llegeixo 9 GOOL. Es un senyal, però que vol dir? He estat donant-hi voltes, i se m’acuden diferents opcions. Una és que al minut nou es marcarà un gol, el que no queda gens clar és quin equip el marcarà. Una altra opció és que el dorsal 9 marcarà un gol, però serà l’Eto’o o serà el Reyes? L’altra opció és que durant la final es marcaran 9 gols, però de quina manera? Arribant als penals o sense arribar-hi? Perque si es sense arribar als penaltis llavors es preveu un partit de collons!!! Com veieu cap de les opcions ens assegura res, però com avui es marqui un gol al minut 9, o be marquin els dorsals “9” o alguna de les altres opcions us asseguro que fliparé una miqueta bastant! Sigui com sigui serà un partit que penso gaudir al màxim, i espero que sigui tot un espectacle, però de colors blaugrana, siusplau!! Demà, si he encertat alguna predicció em podeu trobar a les Rambles, amb una tauleta de càmping fent la primera pela com endeví (como me has puesto...), i si ni tan sols m’hi acosto, els ingenus haureu estat vosaltres per creure en coses tan abstractes!
Sigui com sigui els que segur que guanyaran seran els jugadors, però ja no només el partit, sinó una millonada de collons. Fem números del que es trauran?

48 amb gust de 52

2006-05-15T14:03:00.000+02:00

Un calçat còmode i una motxileta amb ganyips i aigua ja serien suficients per començar. Això i una bona dosi de ganes i de moral. I és que la moral hi juga un paper molt important en gestes d’aquesta naturalesa. Potser millor que expliqui de que parlo. Hi ha qui ja ho sap i alhora hi pot haver-hi gent que no, però és que aquest cap de setmana he viscut una experiència nova, i molt contradictòria en ella mateixa: sortir caminant de Barcelona amb els ànims al màxim per arribar a Montserrat absolutament destrossat. Aquest era l’objectiu, o dit d’una manera el desenllaç de la sortida d’aquest cap de setmana. Tota l’aventura va començar el dissabte a la tarda. Eren quarts de vuit quan una colla de 37 persones sortíem de davant del número 3 del carrer Sant Joan de la Salle. L’ambient era d’allò més festiu i les rialles eren els protagonistes de l’inici de la caminada. La primera etapa va transcórrer amb total normalitat, i al arribar a Sant Cugat tot era bon humor. Allà ens hi esperava un entrepà de llom i un bon got de caldo que ens havien preparat el magnífic grup d’avituallament(als quals els envio un sentit agraiment). Eren ja les onze quan sortíem per fer la segona etapa. Va ser llavors que ens vam adonar que la lluna plena ens donaria la llum suficient per caminar sense haver de menester ni lots ni frontals. Els acudits seguien, i es pot dir que aquest tram va ser el que menys va costar a tot el grup. Però no tot podia ser tan senzill, i sortint del segon punt de trobada, a l’estació de Rubí-Les Fonts, vam començar a fer els 15 quilometres que ens deixarien clar que l’experiència no l’acabaríem sense haver de patir. Aquell tram va ser absolutament trencador i hi va haver molts factors que van influir en que la gran majoria acabes força derrotat un cop a Vacarisses. Per una banda portàvem ja una bona tirada, i es començava a notar que les cames i els peus havien caminat més del normal, i per l’altra el veure un cartell indicatiu cap a Terrassa, en el que deia que hi havia 8 km, quan per nosaltres havia estat una vida, i un trenca cames.
El fet és que vam començar el quart tram amb els ànims ratllant el terra, però ves per on que el fet de fer-se de dia al mateix temps que començàvem a veure la muntanya Montserrat molt a prop van afavorir que la moral es recuperés i que la gent arribés a Monistrol amb els ànims suficients per afrontar els últims 4 quilometres dels 52 totals. No tothom es va veure amb cor de fer aquest darrer esforç, entre els quals m’hi haig d’incloure. Un cert problema de fregaments traduïts en encetament van privar que acabés la gesta. Però francament estic molt i molt content. Però ja no només pel fet d’haver caminat 48 quilometres del tiron (cosa que no havia fet mai) sinó perque molts van aconseguir el que s’havien proposat als sortir de Barcelona, i sobretot perque cap de nosaltres va patir cap problema greu, a excepció de les llagues i el cansament!
I és que es tracta d’una cosa que no tornaré a fer mai més a la vida (si està a les meves mans triar, clar!) però que en canvi estic molt content d’haver-ho casi fet, i més encara d’haver-ne format part!!
Per mi els 48 km que vaig fer tenen tot el gust de 52 que van fer la majoria!!
Felicitem-nos doncs!!!

Un policia sempre serà un policia...per desgràcia!!!

2006-05-12T14:13:00.000+02:00

I encara proven de justificar-se!! Segur que en algun moment o altre sortirà la senyora Tura per intentar treure foc al problema, i per confirmar que en breu s’obrirà una investigació. Quins pebrots!! I és que diguin el que diguin, tots els cossos policials són de la mateixa calanya, i si creuen que han de fer us de la violència, tiren pel dret, i si veuen necessari fer ús (o més ben dit abús) del poder que la placa i les armes els hi proporcionen, doncs es fa i llestos!
Aquest mateix raonament deu ser el que va seguir una Mosso d’Esquadra de Girona, en un restaurant de la mateixa ciutat, quan es va creure amb el dret de solucionar un descuit seu a expenses de la gent que estava sopant en el mateix establiment. Resulta que la impresentable en qüestió va anar a sopar a un restaurant de Girona, acompanyada d’un altre mosso, dues companyes policies i més gent, i cap a la una de la matinada, havent acabat ja de sopar, va anar cap al lavabo a rentar-se les mans. Va arribar als excusats, es va treure els anells que duia, i es va rentar les mans. Havent acabat, va tornar cap on eren els seus companys, i no va ser fins al cap d’una estona que es va adonar que s’havia deixat els anells al lavabo. Va tornar per agafar-los i es va trobar amb l’agradable sorpresa de que no hi eren. Arribats a aquest punt, crec que és necessari que fem un exercici de posar-nos en situació per tal de poder avaluar si la reacció que va tenir la senyora te alguna similitud amb la que tindríem qualsevol de nosaltres. Que faríeu en una situació així? Jo quan llegia la notícia m’he vist parlant amb el responsable del local, donant-li el numero de telèfon i demanant-li que si sortien els anells per favor em truquessin. La majoria haguéssiu fet com jo. Crec que és de sentit comú. Però ara, fet aquest exercici de posar-nos en situació, tornem a la història que ens concerneix. Resulta que la senyora en veure que els anells no hi eren ho va dir de pressa i corrents als companys de velada, i el mosso d’esquadra, company de la despistada, es va dirigir a la única taula que quedava ocupada al local, en la que hi havia un grup d’ex-alumnes de l’escola de les Dominicanes, per tal de demanar si els havien vist. Entre el grup de joves hi va haver reaccions diverses: unes van donar la seva negativa i altres van ser reticents a respondre, tot i que el mosso els havia comentat que els anells valien molts diners. Davant d’aquesta situació els astuts agents dels cossos policials van creure que no hi havia cap més sortida que retenir aquella gent al local i procedir a un exhaustiu registre de totes i cada una de les joves que hi havia en aquella taula. Segons sembla només un dels policies va mostrar la placa, mentre que la resta es va identificar amb la peliculera expressió “Policia Secreta”. Al cap d’una hora de show, no van trobar res de res, i les noies van poder marxar. Quins pebrots!!!!!!
Estimadíssima senyora Tura: quan vostè parlava de la Tolerància zero, a que es venia a referir? Perquè tothom veu només la brossa en l’ull dels demés?? No estaria malament que aquesta tolerància zero l’apliqués vostè als seus Gossets de Tura, perque no paren de sortir notícies en les que els senyors estan perdent els papers, i justament son els que menys els haurien de perdre!!
Tolerància zero sí, però per tothom i d’una vegada per totes!!!!!!!!

Lliures de somiar ser Lliures

2006-05-11T12:40:00.000+02:00

Somiar és de les poques coses d’aquest mon que és totalment gratis. De fet suposo que és justament per això que m’agrada tant somiar. I quan somio amb temes de diners llavors ja no em para ningú. De fet m’he fet ric de mil maneres diferents, i cada una més fantàstica que l’anterior. M’ha tocat la loteria, m’he trobat maletes plenes de diners, he recollit bitllets que queien del cel, he tret diners d’un caixer, i aquest no ha parat de treure bitllets i bitllets... Vaja, mil maneres diferents de somiar que em faig ric. Però no és això el que realment m’encanta, sinó que el que realment em posa fora de mi és el planificar com gastar-los. Això si que em xifla! He comprat pisos als germans, cotxes, he donat diners als pares perque deixin de treballar i disfrutin de la vida com ells saben... De fet si ara em toquessin 1000 milions de peles a la loteria sabria perfectament com gastar-los, com invertir-los, com regalar-los... Ho he fet tantes i tantes vegades que no em vindria de nou. Però clar, no tot és tan fàcil com en els somnis, i els diners no venen a les teves mans perque sí. Tot i això hi ha vegades que s’ajunten una sèrie de circumstàncies, i talment com si es tractés d’un dels meus somnis, a algú li cauen diners a les mans de forma impensable, i sense dedicar-hi el més mínim esforç. I si no que els hi preguntin a uns xavals canadencs de 13 i 14 anys que han estat arrestats per atracar bancs. Suposo que llegint fins aquí us pensareu que m’he begut l’enteniment, i que atracar un banc no te res de fantàstic ni d’inesperat. Teniu raó, però la cosa guanya en qualitat quan resulta que t’assabentes que atracaven els bancs sense cap mena d’arma. Alguns pensareu que utilitzaven la típica tècnica de la ma a la butxaca simulant una pistola, però no, ni tan sols això! Resulta que aquests xavals arribaven al banc, i un cop davant de la finestreta feien lliscar un full de paper amb una nota en la que demanaven que els hi donessin els diners. Els treballadors dels bancs, seguint les ordres expresses dels directors de les entitats de donar els diners en cas de robatori, en veure la nota donaven els diners als nanos. I vinga, cap a casa que no ha estat res! I així set vegades en dos mesos! Son culpables?? Ostres, doncs jo tinc els meus dubtes, perque de fet és el paio de la finestreta que al veure una nota de l’estil “Dóna’ns els diners”, els hi ha donat la pasta. Sembla realment un somni, no?
Això si, en un dia com avui, no podien passar per alt els somnis d’un referent dels segle vint, per no dir de la historia de la humanitat. I és que avui fa 25 anys que es va morir en Bob Marley. Un Marley que va dedicar la vida als somnis, tan seus com dels demés, i que va fer de la música i la religió Rastafari principis de vida per molta gent. Un paio que només amb 36 anys de vida va aconseguir fer realitat molts dels seus somnis, cosa que la majoria de gent no aconsegueix en el doble d’anys. I perquè? Doncs perque creia en els seus somnis, i és per això que escrivia cançons i les cantava. Per tal de fer saber a la gent que calia estar preparats per que en algun moment tocaria alçar-se i lluitar per la llibertat, la llibertat de tots, la llibertat de fer realitat els nostres somnis. Perque si be els somnis son gratis, el més important de tot, és que són sinònim de llibertat.

Qüestió de credibilitat...suposo!

2006-05-10T11:02:00.000+02:00

Sorpreses n’hi ha de molts colors i tamanys, i lògicament de més agradables i de menys. Alhora hi ha qui catalogaria determinades sorpreses com a desagradables i en canvi hi ha qui faria tot el contrari. Podríem dir doncs, que les sorpreses són una cosa personal, i que per tant cadascú les ha de viure a la seva manera.
I si no que li preguntin al francès que després d’un accident de cotxe, va veure que havien caigut d’algun lloc del cotxe, talment com si d’alguna peça es tractés, uns fardos amb haixís. Concretament després de l’accident van caure 3,2 kg de cannabis, o el que en valor econòmic equival a gairebé un milió de peles!! Com qui no vol la cosa. El paio en un acte que jo no se si hagués fet, va portar els fardos a la gendarmerie. Perque no ho hagués fet?? Segur que els més mal pensats pensen que m’ho hagués guardat tot per fumar-m’ho però el que realment m’hagués fet pensar el anar o no a la policia és la incertesa de si em creurien. Vaja, posant-me en la pell del policia (es una activitat de risc i desagradable que no heu de fer sense la supervisió dels vostres pares) dubto que com a poli em cregués un paio jovenet que em porta gairebé 6.000 euros en costo, al·legant que li havien caigut, així perque si, del seu propi cotxe, però que ell no en sap res. Mmmm....no se, no se.... El més fort de tot és que la cosa no va quedar així, sinó que com sempre passa després d’un accident, el cotxe va anar al taller per reparar els desperfectes, i és allà quan va aparèixer la segona sorpresa. Resulta que no només portava els tres quilets de xocolata, sinó que repartits per tot el cotxe n’hi portava 18 més, o el que és el mateix cinc milions i mig de peles! I en vistes d’això, i pel que posa a la notícia, la policia va seguir creient-se el paio. Això, per mi, si que és una sorpresa! I el que és pitjor es que això va passar a França, i a mi, quan vaig ser allà, em van desmuntar el cotxe a la frontera amb suïssa. Es més, em van estar estona i estona mirant la navalleta que porto sempre amb les claus, per veure si s’havia tallat alguna cosa amb aquella fulla. I resulta que a un paio li cauen 3 kilos de costo, i posteriorment n’hi troben 18 més, i no li diuen ni mu. Segons la gendarmeria la droga portava en el cotxe uns vuit anys, tenint en compte que va ser l’últim canvi de propietaris del cotxe. Parlen que l’individu en qüestió podria haver estat engarjolat abans de poder desfer-se del material, i allà s’havia quedat. A mi que em diguin el que vulguin, però això fa pudor, o si més no costa molt de creure. Clar que, el que realment em costa de creure, o si més no d’imaginar, és el que es fa amb tot el haixís que s’incauta. Sempre s’ha dit que es destrueix, i la única manera que jo conec per destruir-lo es cremar-lo. Així que, com es fa per treure’s les oposicions de cremador de costo incautat? Tot i que molt em sembla que deu ser un lloc on només hi entren enxufats (no parlo de drogues) i en surten col·locats(no parlo de feina).

I ara què?

2006-05-09T14:43:00.000+02:00

Alguns ja m’ho han sentit a dir alguna vegada. Fins i tot amb algú hem fet projectes per convertir aquesta frase en un eslògan. I és que francament no n’hi ha per menys.
Què hem de fer? Com ens en sortim?? què ens passarà? Com acabarà? Com ho arreglem? Quin camí hem d’agafar??... vaja.... en definitiva: I ara què?
Des de fa una bona temporada em trobo que en la majoria d’àmbits que m’envolten la qüestió hi va com anell al dit, i de fet no deixa de preocupar-me, ja no pel fet de tenir preguntes (la curiositat és la base del coneixement) sinó pel fet de no obtenir respostes. Hi ha qui discutiria la manca de respostes, però des del meu modest punt de vista, crec que és vital que diferenciem el que són les respostes del que suposa rebre informació. Amb això vull dir que si jo li preguntés a algú quina edat te, ell em podria donar molta informació com ara “vaig néixer a tal lloc, de petit era molt grassonet, tinc dos germans petits, vaig anar a l’escola del carrer.....”, però res del que m’hauria explicat em respondria la pregunta. Doncs la mateixa sensació tinc dia rera dia quan llegeixo un titular al diari, o quan miro les noticies de la televisió, o quan escolto els programes de debat polític, o quan... I perquè? Doncs per la pedreta que portem a les sabates des de fa gairebé un any: l’Estatut. Es trist que defineixi un text que ha de procurar el benefici del meu país com una pedreta a les sabates, però tal com s’ha portat tot plegat entenc que la comparació és bona. I el pitjor de tot és que cada vegada la pedreta molesta més, i tot per culpa d’aquestes persones que creuen que tenir poder de representació significa que el que volen ells és per nassos el que vol la gent. Anem a pams, senyors meus! No podem confondre representació democràtica amb democràcia autoritària.
Resulta que el divuit de juny els catalans ens trobarem davant d’una taula amb sobrets i dos classes de papers, i jo, si més no amb el que se ara, no podré evitar que se’m repeteixi una vegada rera l’altra “I ara què?”. Perque sincerament no se que haig de fer, i com jo suposo que bona part dels catalans. La situació és digne de les millors comèdies d’embolics, perque veure que el partit més catalanista amb representació al govern (ERC) tingui la mateixa opinió que el partit popular amb un tema com l’estatut trenca tots els esquemes. Sentir sentències lapidàries d’uns, per després veure com els mateixos les contradiuen no ajuda massa a tenir les coses clares. I mentre tant ningú explica als catalans en quina situació estem i que suposa a curt, mig i llarg termini el vot a favor del “si”, i tres quarts del mateix amb el vot a favor del “no”. Però suposo que això no deu ser rellevant. El més important és que els que diuen que ens representen facin el màxim d’escàndol i espectacle per tal d’obtenir la màxima quota de pantalla. Això és la única cosa que sembla que els interessi.
Això és el que volem? Jo no!! Així doncs companys: I ara què?

Que se n'ha fet del "Qui Paga Mana"??

2006-05-08T12:11:00.000+02:00

Quan no és un nap és una col, però d’una manera o d’una altra ens exprimeixen fins l’ultima pela que tenim a les butxaques. I és que al final, t’hi pares a pensar, i resulta que ens toca pagar absolutament per tot. Vols circular amb el teu vehicle pel carrer? Doncs paga! Vols aparcar el cotxe al carrer, perque no tens diners per poder circular? Doncs paga també! Que vols sortir de la zona metropolitana de Barcelona? Doncs vigila perque et trobaràs un peatge als morros i com sempre...a pagar! Que durant cinc anys has estat estudiant una carrera, dedicant-hi esforços, temps i com no diners, i finalment has aconseguit aprovar totes les assignatures i per tant tenir el Títol... Doncs paga per tenir aquest coi de paper que ja has pagat amb suor i diners durant cinc putos anys! I perque? Doncs perque cal pagar per tot, i a diferència del que ens venen sempre, ni de bon tros rebem tot el que donem. Però ara hem arribat a un moment que ja no només ens fan pagar, sinó que ens ja ens diuen com ho hem de fer. Sense anar més lluny, a les caixes d’estalvis només es poden anar a pagar rebuts en unes hores determinades. Per exemple en la meva oficina només es poden pagar rebuts de 8:00 a 10:00. Collons!! Tan pagar, tan pagar, i ni tan sols podem fer-ho com vulguem! I perque estic tant excitat avui, amb el tema dels nassos? Doncs perque fent l’ullada general que faig cada matí a la premsa diària he trobat una notícia que m’ha indignat. No es pot dir que l’iniciativa del personatge en qüestió fos una cosa innovadora, perque la veritat és que no ho és (tots ho hem pensat més d’una vegada), però si que fa bullir la sang. Resulta que un veí d’Àvila, fart de veure que tot el benefici del seu treball marxava a velocitats forçades per pagar rebuts, impostos i taxes, va prendre la determinació de que aniria a pagar un rebut amb una mica de suelto. Vaja, qui diu una mica de suelto diu 22 kg. de ferralla, en monedes d’un, dos i cinc cèntims. Un total de 11.976 monedes. L’ajuntament no va acceptar el pagament, al considerar que s’estava infringint una normativa europea del 1998, que estipula la prohibició amb les excepcions de costum que diuen literalment “excepto la autoridad emisora y las personas expresamente por la legislación nacional del Estado miembro emisor, ninguna parte estará obligada a recibir mas de 50 monedas en cada pago”. Ells si volen si que poden! Quins pebrots!
El més trist de tot és que el concepte pel qual se li exigeix el pagament de 190 euros és el d’un vado que ell no ha demanat. Es tracta d’una persiana o be d’una porta d’un estil similar a la d’un garatge, per la qual l’ajuntament ja creu que hi ha motiu suficient per estar obligat a abonar aquest import.
No se que pensareu vosaltres però per mi es prou motiu de queixa. I a sobre no pot ni pagar com vol! La pròxima vegada pot fer papiroflexia amb els bitllets, i seure a esperar a que surti una llei que ho prohibeixi. D’això se’n diu “ser cornut i pagar el beure”, i malauradament en aquest sentit som molts els que anem amb banyes, i els de sempre els que paguem!

Qüestions de compromís

2006-05-03T12:37:00.000+02:00

Des que menjo d’aquesta ma, tot el que fa referència al Medi Ambient em concerneix. Qualsevol notícia que tingui alguna cosa en comú amb aquesta santa casa me la miro i remiro amb uns altres ulls. De fet ve a ser el mateix que quan el nostre pare feia qualsevol cosa i nosaltres creiem que era el millor, i que segur que estava ben fet, perque home...ho havia fet el Pare!! Doncs en certa mesura a mi m’està passant una cosa similar amb el Medi Ambient. Si be abans ja tenia consciència de la importància de cuidar el nostre entorn, ara a més, tinc la visió de la feina que es fa, en línies generals, per tal d’aconseguir reduir aquesta constant contaminació. I és que una de les coses que si que he vist és que el departament de comunicació de l’Agència de Residus de Catalunya dedica temps i esforços a conscienciar a la gent a base de programar diverses activitats i campanyes. I és que sempre s’ha dit que cal predicar amb l’exemple i el departament mira de que així sigui. De fet no només han de predicar amb l’exemple tots aquells estaments públics relacionats amb el medi ambient, sinó que qualsevol figura política i social hauria de tenir la responsabilitat de transmetre aquestes línies de bona conducte amb l’entorn. Sense anar més lluny, l’alcalde de tota ciutat hauria de ser la persona més compromesa de totes! Per exemple, l’alcalde de Londres, el senyor Ken Livingstone (te nom de joc d’ordinador!) porta 15 mesos portant la seva pròpia campanya d’estalvi de recursos alhora que d’informació i conscienciació. Amb el cap ben alt i amb un rictus de seguretat, aquest senyor afirma que porta 15 mesos sense tirar la cadena després de pixar. 15 mesos!! Em sembla molt i molt be!! De fet si tenim en compte que en una cisterna de wàter hi caben entre 6 i 10 litres d’aigua, i que cada dia podem anar a buidar l’aigua de les olives unes tres vegades, això converteix l’actuació de l’alcalde de Londres en un estalvi de 10.800 litres d’aigua. Bravo! Felicitats de part meva!! Si tothom prengués exemple segurament les coses anirien d’una altra manera. I si no, perque no comparem l’actitud del senyor Livingstone amb la del nostre estimat Joan Clos Voll Damm. Que fa l’alcalde per predicar amb l’exemple? Doncs sense anar més lluny, afirmar amb un somriure “made in lifting” que el dia 22 de setembre en motiu del dia escollit per la UE com el “Dia sense cotxes” va anar a treballar amb el cotxe. Concretament, se li va acostar un periodista i li va preguntar confiant que el senyor batlle donés la resposta esperada. Aquella resposta de l’estil “he anat amb bicicleta fins l’ajuntament” o be “he agafat el meravellós transport públic de la ciutat”. Però no es va obtenir cap d’aquestes respostes, sinó una totalment inesperada pel dia, però totalment previsible tenint en compte l’emissor que la deia. El senyor va contestar amb aquella soltura que el caracteritza: “he anat amb cotxe!! ... amb sense aturador, clar!”. En fi, tot el respecte pel medi ambient que professa el nostre alcalde, suposo que es tradueix en els quatre arbrets de merda que va col·locar a la plaça del fòrum. I que més volem?? Es que com som, eh!! Mai en tenim prou!!! Cert! De fet ja en tenim massa!!!!

La ITV del que es diu i s'escriu...

2006-05-02T11:23:00.000+02:00

En tots els àmbits de la vida és essencial fer una parada en el camí, mirar cap enrera i valorar si el que hem fet, el que em dit o el que hem volgut és realment el que necessitàvem, o per contra vam equivocar-nos. Es tracta, sovint, d’un acte reflex, que d’una forma semi-inconscient ens fa analitzar les coses per veure si hem anat pel bon camí. Justament això és el que ahir vaig estar fent amb els meus germans i els meus pares. No, no cregueu que vam fer una teràpia familiar de resultats dubtosos. No, no es tracta d’això. En el transcurs del sopar van sortir a la conversa un parell de temes que anteriorment jo havia comentat en aquest mateix espai, i clar, les idees de molts sovint fan modificar l’opinió d’un de sol. En aquest cas la xerrada familiar va permetre ampliar les dades i les informacions que tenia jo en un parell de temes.
Xerrant, xerrant va sortir el tema del robatori de la cúpula de l’estadi de la Cartuja. Resulta que a diferència del que deia la notícia del 24 d’aquest més, la cúpula no va ser robada, sinó que va ser venuda. El que sentiu! Pel que es veu, el solar on van col·locar l’estructura era d’un particular, i va ser aquest mateix el que es va vendre el solar juntament amb tot el que hi havia dins. Així que van fer prou bon negoci, perque si be la cúpula estava valorada en 280.000 € (47 milions de peles) pel que es veu l’ajuntament en va pagar 800.000€ (gairebé el triple!). És més, gairebé estic segur que ja existeix un comprador, i aquest no pot ser altre que el mateix consistori de Sevilla. Així es pot dir que aquesta gent ha fet un negoci rodo, com el mateix estadi!Un altre dels temes que van sortir tot sopant és el de la recollida de signatures que va fer el PP, així com tot el desplegament que van fer per portar-les al congrés. En l’article del 26 d’aquest mes vaig entrar una mica en el número de fulls que en principi portaven signats. Ells parlaven de 876 caixes, que a raó de 2500 fulls per caixa (cinc paquets de cinc-cents fulls) feien un total de 2.200.000 fulls de paper. En aquell llavors em vaig indignar perque les signatures no tenien cap mena de valor jurídic i anirien a les escombraries de pet, i per tant tot el paper s’havia malgastat sense miraments. El que vam ampliar amb els de casa van ser certs aspectes que de bones a primeres no eren tan evidents, però que a la que hi pensaves es veien claríssimament. M’explicaré. Resulta que si portaven 2.200.000 fulls, i presentaven 4 milions de firmes, a cada full hi anaven només dues signatures, una pel davant i l’altre pel darrera (com el ball de la marinera). Primer fet curiós....quines firmes més grosses! Segurament no va ser així, sinó que es deurien equivocar amb el numero de caixes que portaven. Si fem el càlcul partint del numero de firmes que van presentar, i contant que a cada full i tirant molt curt hi poden haver 30 firmes (per davant i per darrera, es el ball de la marinera....quina cançó més estranya!! Un dia en parlarem...) ens van sortir 53 caixes, que repartides entre les 10 furgonetes que van portar vol dir que portaven cinc caixes per furgoneta i les furgos que portaven no eren petites que diguem. Així doncs, com es menja això? Com la majoria de coses que han fet aquesta gent: Amb patates quan governaven, i ara que no son al govern, amb una bona rialla!!

De casi morts a Immortals

2006-04-27T13:09:00.000+02:00

Passar a la posteritat ha estat sovint el somni de molta gent. Hi ha qui ha dedicat la vida a aconseguir-ho, i no se n’ha sortit, i en canvi hi ha qui no ha fet mai mèrits, i seran recordats. De fet tots nosaltres, en certa mesura, mirem de fer les coses de tal manera que, lluny de passar a la posteritat, siguin recordades per aquells a qui apreciem i estimem. Ara em ve al cap una frase d’un tantra del Dalai Lama, que va molt lligada a aquest tema. Ve a dir: “Comparte tu conocimiento; es una manera de conseguir la inmortalidad”. Tan fàcil com això. I és que el cert és que la gent sempre pretén anar massa ràpid, i massa lluny. Quantes notícies han arribat a sortir de paios que en un creuament de cables espectacular en lia una de molt grossa per tal de formar part, a ser possible, de la història de la humanitat. L’exemple més clar és el Llibre dels Records Guiness. La de vegades que he vist algun d’aquests sonats i he pensat: “a qui se li acut una burrada com aquesta?” i el següent que em balla pel cap és “Poca feina han de tenir per dedicar hores i hores a una cosa tant banal”. I és que entre el llibre dels Record Guiness i el mític programa “Que apostamos?” s’han vist la majoria d’animalades enfocades a pasar a la posteritat. Sempre que surt aquest tema, amb els amics, em ve al cap una prova del programa del Ramón Garcia en la que sortia un paio que des d’un metre i mig de distància, ficava monedes que llançava amb les orelles dintre un got. La perícia del paio quedava totalment demostrada, perque realment entraven gairebé totes dintre, però tot i això no deixa de sorprendre’m que a algú se li pugui acudir que plegant-se l’orella d’una determinada manera i recolzant la galta sobre una taula podia ficar una moneda dintre un got situat a un metre i mig de distància. El que si que és indubtable és que en el cas de que aquest paio hagués mort ( espero que no sigui així) en aquest moments jo li estaria donant una mica d’immortalitat, una empenteta cap al seu desig de ser recordat.
Tot i això, no tothom ha hagut de lluitar per aconseguir aquest objectiu, sinó que n’hi ha d’altres que passen a la posteritat per una casualitat, perque passaven per allà... Aquest és el cas de dos personatges de la política espanyola, que en una situació que hagués pogut acabar en tragèdia (també hi anava el pilot), en van sortir il·lesos, al mateix temps que amb una popularitat reconeguda mundialment. Segurament creureu que se m’està parant el cap, i que no n’hi ha per tant, però es que el que he llegit avui reforça totalment el que us estic dient. Resulta que segons sembla (encara no he pogut fer la comprovació definitiva) al Google Earth, una aplicació del Google que permet veure tot el mon a través de fotografies aèries, hi podem trobar la plaça de toros de Móstoles. I que? Doncs que allà va ser on el Rajoy i la Esperanza Aguirre van passar a formar part de la història mundial. I perque mundial? Doncs perque pel que es veu a la imatge del Google Earth de la citada plaça, hi surt un helicòpter, amb la mateixa orientació que estava aquell dia. Pel que sembla, per l’hora que es van fer les fotografies, podria perfectament ser el mateix aparell que minuts mes tard va acabar menjant la pols del terra! Si realment es veritat, ho trobo de lo millor que he sentit últimament. De gairebé morir-se a passar a ser una mica més immortals. Catxis!!

Polaritat Teòrica

2006-04-26T18:18:00.000+02:00

La política: curiosa disciplina. L’etimologia d’aquesta paraula ens diu que prové de la paraula grega “Politeia”, que en paraules d’avui dia ve a ser la Teoria de la ciutat. De fet també es podria definir com a un conjunt de moltes teories (Poli, prefix que be a significar molts i Teia, teoria). I tota aquesta introducció a raó de què? Doncs bàsicament perque miro de trobar explicació a la política que estem vivint, alhora que a l’actuació d’aquells que en principi es podrien anomenar Teòrics de la ciutat, o seguint amb la línia anterior, Multi-teòrics. I és aquí on les coses es comencen a explicar per si soles. M’explicaré.
Alguna vegada us ha semblat sentir o observar una contradicció en el món de la política? Una? Un futimé!! I que passa quan la sents? Doncs que et fots d’una mala llet que espanta les mosques! Des que en tinc memòria, hi ha hagut molts partits que s’han omplert la boca dient que per res del mon pactarien amb no se quin altre partit, i quan ha arribat el moment, han canviat de camisa, i han pactat amb qui ha fet falta per tal d’estar en la repartició del pastís. En resum, que la definició de Multi-teòrics els hi va com anell al dit, en aquest i a molts d’altres perque per desgràcia això ha estat el pa de cada dia en la curta història de democràcia d’aquest país. La història més recent, però, no va començar fins fa poc més de dos anys. Qui no recorda unes fotografies a las Azores? Qui no recorda que ens van dur a la guerra en el nostre nom? I qui no recorda que es va amenaçar en tancar a la garjola aquell que pretengués saber l’opinió del poble a través d’un referèndum, per tractar-se segons ells, d’un acte inconstitucional? Però clar, allò eren altres temps, i llavors, la teoria absolutista era la que es portava. Ara però tot ha canviat, i com que d’absoluta la única cosa que tenen és la deficiència, ara creuen tenir tot el dret com a ciutadans de poder convocar un referèndum perque tot un país opini d’allò que ni coneix. I el que és millor és que tal com va passar anteriorment, afirmen que el que els hi porti la contrària, actuarà de forma inconstitucional. Com si la constitució fos seva! El fet és que la cúpula del Partit Popular es va presentar ahir a la porta del congrés de diputats, amb una desena de furgonetes carregades amb més de quatre milions de suposades firmes (unes 876 caixes plenes) per tal d‘aturar que l’Estatut de Catalunya tiri endavant. Quatre milions de firmes que juridicament no tenen cap mena de valor, tot el contrari que el valor que te tot el paper que es va gastar: 876 caixes a rao de cinc paquets de 500 folis cada un això fa un total de 2.200.000 fulls. Per no servir de res, es un bon gasto. Però això ja és un altre tema. Seguint amb el que estàvem, el líder del PP, un cop finalitzada la descàrrega de les firmes, va voler fer unes declaracions sense opció a preguntes. La seves paraules van ser: "la iniciativa más respaldada de la historia de la democracia". Clar! Perque les manifestacions que es van organitzar en tot el país en contra de la guerra, això eren trobades per caminar plegats gran via amunt gran via avall... Quins pebrots!! Mentre aquesta gent que es fan anomenar polítics s‘agafi al peu de la lletra la definició de Multi-teòrics, aquest país seguirà sent el que és: el fabulós mon de la farandula dirigida per Pajares i Esteso.

La intransigència dels que es queixen d'injustícia

2006-04-25T11:12:00.000+02:00

Ja fa temps que aquest tema em sulfura. De fet des que va començar el conflicte cada vegada que en sentia parlar o be en veia imatges per la televisió m’indignava, i em segueix indignant ara. Pensar que vivim envoltats de gent egoista que no fa més que exigir sense plantejar-se cedir el més mínim em posa de molt mala llet. I es que resulta que al final, després de 44 manifestacions (tallant les rondes la majoria de vegades) la narcosala que s’havia instal·lat a la Vall d’Hebron, ha fet les maletes i ha marxat. Avui en el seu lloc només hi queda la gespa descolorida per la falta de llum, i poca cosa més.
Durant un temps algú se m’hagués pogut dirigir retraient-me que no era un interlocutor vàlid, pel sol fet de no ser veí del barri, però ara ja ningú em pot dir res al respecte, perque des de desembre soc tan veí com qualsevol. I per tant, i com a veí que soc, estic en posició de objectar, i mostrar la meva disconformitat amb les mobilitzacions que han dut a terme els meus “veins” per tal que la narcosala marxes de la Vall d’Hebron.
Resulta que tothom vol tenir els millors serveis al barri, volen un millor transport públic, volen més espais verds per que els nanos puguin jugar, volen una escola pública per l’educació dels seus fills.... I tot això que volen què coi ho motiva? Doncs una necessitat! La necessitat de viure en un indret ben comunicat, la necessitat de tenir un espai perque els crios juguin, la necessitat de portar els fills a l’escola... Però clar, i aquí ve el que més m’indigna: Mentre les necessitats d’uns i les dels altres vagin en la mateixa direcció fantàstic, però si no, llavors el que eren víctimes defensant els seus drets, es converteixen talment en tirans intransigents, amb l’únic objectiu d’evitar que un determinat col·lectiu cobreixi, amb el mateix dret que tothom, les seves malaurades necessitats. I és que ara resulta que els drogoaddictes són una estament inferior de la societat, i cal que, de la mateixa manera que es va fer amb els leprosos als primers segles de la història, els aïllem de la societat i evitem que mantinguin el mínim contacte amb el barri, la gent i per descomptat amb el servei que tant i tant necessiten. A la merda!! I ho dic amb totes les lletres i ben alt! Es tant important que un nano tingui educació al barri, com que un drogodependent pugui superar la seva addicció i reinsertar-se en la societat!! Es tan important que les soles de les sabates no se’ns gastin gràcies a un magnífic transport públic com que el drogoaddicte pugui tenir accés a uns estris que si més no evitin el contagi de malalties com ara el sida!!
Però clar...tenir això al barri comportarà problemes (com si no n’hi hagués abans) alhora que ens omplirà les cantonades de perduts, borratxos i drogates! Quina burrada!! Al costat de casa els pares hi havia una escola de monges, i no per això estava el carrer a rebentar de mares superiores, ni res per l’estil!!
En fi, que segur que aquell que pensés el contrari, ho seguirà fent es digui el que es digui, però jo no penso quedar-me callat! Ho dic, i amb veu ben alta: Sí a la Narcosala de la Vall d’Hebron!! Sí a les narcosales que facin falta i allà on facin falta!!!

Robar el que tapa o Tapar el que es roba?

2006-04-24T13:05:00.000+02:00

La gent està fatal. Definitivament cada vegada hi toquen menys....o hauria de dir hi toquem menys? No!! M’hi nego!! No es pot comparar les tonteries que puc arribar a fer jo, amb les animalades de dement que sents per les notícies. Sense anar més lluny, la notícia que ha sortit aquest cap de setmana dels profanadors de tombes de Girona ha fet mèrits propis per entrar en el Top Ten dels Actes Macabres. Que es profani una nínxol ja per si sol és de depravat, però que a sobre es remeni, s’agafin uns ossos, i com aquell qui no vol, es prepari un caldet amb l’ajuda d’un fogonet de càmping gas i unes pastilles avecrem per potenciar els sabors, això ja passa de mida!! Tot el cap de setmana hem estat discutint amb uns o amb uns altres els motius que poden portar a la gent a fer un acte d’aquesta naturalesa, i malgrat les hores invertides, i la saliva malgastada, no n’hem tret l’aigua clara. Està clar que la gent no hi toca. De sonats n’hi ha hagut sempre, n’hi ha i n’hi haurà, però per molt sonat que s’estigui un necessita un motiu per fer les coses. Quin era el seu? La gana? De ben segur que no! I llavors? A què treu cap l’acció? La única cosa a la que vam arribar és que es deuria tractar d’algun joc de rol o similar portat a l’extrem. Si no és això, llavors a mi que m’ho expliquin...perque això em supera.
Els que si que s’han superat són els tios que es van emportar, per no dir robar, el que de ben segur es el botí més pesat i voluminós de la història dels robatoris d’aquest país. Us posaré en situació. Recordeu que l’equip espanyol de tenis va guanyar una copa Davis que es jugava a Sevilla? I recordeu que en aquella competició es va estrenar una cúpula que tapava tot l’estadi de la cartuja, i que el convertia en l’estadi de tenis cobert més gran d’Europa? Be, sigui com sigui, està tot dit. Resulta que la cúpula que es va estrenar en aquella ocasió, i que era un dels orgulls de la ciutat de Sevilla, va ser robada durant aquesta setmana santa. I suposo que us esteu preguntat com es roba una cúpula d’un estadi. Jo m’he preguntat el mateix (això és justament el que m’ha cridat l’atenció), i llegint la notícia tampoc n’he tret l’aigua clara. Algunes coses si que he aclarit, però n’hi ha d’altres que em costen molt d’imaginar. Anem a pams. Resulta que la cúpula va estar instal·lada, tapant l’estadi de la Cartuja, durant uns tres mesos, fins que finalment l’Ajuntament va creure adient treure-la i guardar-la en un solar propietat de l’ajuntament. Així doncs, cap al març del 2005 van fer tota l’operació, deixant al cúpula guardadeta al solar. Segons sembla, i per decisió del consell de govern de l’ajuntament de Sevilla, es va acordar que s’instal·laria un sistema de seguretat per preservar la cúpula de qualsevol dany. Tal com sempre passa, les paraules se les va emportar el vent, i la cúpula va quedar en el solar com si d’un cotxe de desguàs es tractés. Total que en vistes de les facilitats (això és un dir) uns paios van decidir robar-la. I ara ve el que realment sobta: Com collons es poden emportar una cúpula que pesa 105 tones i que te una superfície de 3250 m2 (això són casi 60m x 60m!)? Ningú va veure res? Ni les grues que la van aixecar, ni els camions que la carregaven, ni res... em sembla espectacular! Es com si algú roba l’estàtua de Colón, i ningú no veu res! Impossible! En fi...
Si els ajuntaments no son capaços de veure això com collons pretenen acabar amb les corrupcions dels consistoris??

Qüestió de Pebrots

2006-04-21T13:30:00.000+02:00

Quantes vegades us heu trobat dient alguna expressió de l’estil “els te molt ben posats”, o “quins collons que te” al veure que algú fa alguna gesta espectacular, arriscada, i que segurament nosaltres no faríem. El que és innegable és que moltes vegades aquestes expressions van acompanyades d’un comentari o d’un pensament de l’ordre de “està sonat!!” o “li falta un bull!!!”. Per exemple uns turistes espanyols, acompanyats d’una noia del país, van ser detinguts per la policia romanesa, al entrar de nit al que es diu que havia estat el castell del Comte Dracula. Pel que es veu, van saltar la reixa que separava l’espai públic del privat, i van accedir a la propietat a través del pati. Un cop els van detenir, van voler justificar-se dient que volien experimentar sensacions fortes. A mi se m’acuden moltes maneres d’experimentar-les sense haver de saltar la reixa d’una propietat privada en un país estranger. Però suposo que això deu anar a gustos. Per exemple quatre persones es van armar de valor i van dur terme una de les gestes més heroiques i alhora arriscades que he sentit en els últims temps. Seguint amb la meva predilecció per tot el que fa referència al món dels lladres he trobat una notícia que ha fet que aquest gènere prengués encara més rellevància en el meu rànquing particular de temes d’interès. Us posaré en context. Resulta que aquests quatre paios van planificar i perpetrar un robatori, ben entrada la matinada, en una de les urbanitzacions de l’extra radi de Girona. El fet és que els quatre atrevits van entrar forçant una finestra de la planta baixa de la casa i no va ser fins que van pujar a la primera planta que es van trobar amb el propietari, que es va despertar al notar la presencia dels paios dins la seva habitació. Especial el cas? De moment no massa, però com en tot, el millor ve al final. Resulta que el que converteix aquest robatori en un acte digne de dir “quin pebrots que tenen!!” és el fet que el propietari medís 2,21 m. i que tingués una cara digne de trobar al castell on van entrar el xavals d’abans. Resulta que els tios havien planificat entrar a robar a casa d’en Roberto Dueñas!! Pel que es veu el jugador no va oposar la més mínima resistència, i mentre l’amenaçaven amb un tornavís el van lligar de mans i peus. D’acord, estic d’acord que es tracta del típic cas en el que les aparences enganyen, però tot i això aquest paio és enorme! Per molt tornavís que tinguessin, simplement que el Dueñas estirés el braç ja n’hi hauria prou per mantenir a ratlla aquell tornavís. Jo l’he tingut al costat i us asseguro que fa molt de respecte! Imagineu-vos el enrabiat...fa por eh!! Potser no hi estareu d’acord, però jo ho haig de dir: lo d’aquests quatre paios mereix que es digui: “quins collons!!!” Clar que aquesta expressió no sempre te aquest significat, sinó que moltes vegades s’atribueix a algú que, agafant un exemple a l’atzar, col·loca en el govern d’un país un conseller que encara no fa ni un més havia estat titllat d’extorsionar a diversos càrrecs públics del seu propi partit, i el que és més greu, sense que se’n detractés el més mínim, sinó tot el contrari. Estareu d’acord amb mi que en aquest cas l’expressió també s’hi escau, no?
Quins Collons!! (al meu entendre amb tota la raó del mon)

20 de Abril de... de... de... 20 d'Abril i prou!!

2006-04-20T09:10:00.000+02:00

“Veinte de abril del noveinta, hola chata, como estás?”. Això és justament el primer que m’ha vingut al cap quan m’he assegut al davant de l’ordinador. Llavors m’he posat a mirar la Vanguardia per veure que havia passat al mon. Resulta que no se que ha passat al mon, perque m’he distret amb dos temes, i ja m’he perdut. El primer, els canvis en el govern. Sempre he estat dels que ha pensat que “Renovar-se o morir”, però el que no entenc és perque si el conseller de governació va ser discutit no fa ni un mes, i el senyor president el va ratificar, ara el fan saltar com si res. A que juguem? En fi...quan hi hagi més teca per entrar-hi a fons, ja ho faré...
De moment em dedico a l’altra tema que m’ha fet perdre el fil de la lectura que portava: l’Hemeroteca. Resulta que tinc accés a l’hemeroteca d’aquest diari, i donat que havia començat la jornada laboral amb la cançó dels Celtas Cortos, m’he preguntat que va passar un dia com avui de fa molts anys. El primer any que m’ha sortit, per defecte, ha estat el 1979, i com que tan m’era un o l’altre he començat a fullejar el diari (Cliqueu a la imatge per veure-la a tamany real). De la mateixa manera que amb un diari del dia, el primer que he fet ha estat donar un cop d’ull a la portada, en la que hi surt el nomenament de Narcís Serra (el del piano) com a alcalde de Barcelona. Segur que era molt millor que el clos! Vist això, dono un cop d’ull a la primera plana en busca de més informació d’aquest nomenament, i patapam, allà hi trobo la paraula, la que hem estat sentint tant de temps: “Estatut”. El Serra, en el discurs de possessió del càrrec d’alcalde va reivindicar, davant del propi Tarradellas (no és el de la pizza), l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. M’ha fet molta gràcia aquesta coincidència. Però clar, ja que hi era, no només m’he quedat amb aquesta anècdota, sinó que de seguida m’he sentit temptat per veure com eren les notícies de successos de llavors. Realment la lectura ha estat molt profitosa, i m’ha deixat clar que les notícies d’abans no tenen res a envejar a les d’ara. La primera que m’ha cridat l’atenció afirmava que una persona s’havia passat 28 anys en un manicomi dels estats units. Fins aquí no és tan estrany, si no fos que el motiu de que estigués allà internat era que ningú no l’entenia quan parlava, ja que utilitzava una llengua que resultava incongruent i plena de despropòsits. Vint-i-vuit anys després, algú molt brillant (deuria ser americà) va descobrir que potser la llengua que parlava no era tan rara, ja que 800 milions de persones la parlaven!!! Resulta que el paio era chino!!! Propi dels yankees, no? Mentre encara em sobreposava de la notícia anterior, un altre titular m’ha semblat interessant, i dit i fet, m’he disposat a llegir-lo. Justa la fusta!! L’article te força xixa també! El titular diu: “Olvidado en la carcel durante 18 dias”. Resulta que un ciutadà austríac, anava en un cotxe amb un altre paio Hungar. Resulta que van patir un accident relativament greu, i la policia va detenir als dos ocupants del vehicle. El conductor, que pel que es veu anava mamat, va sortir al cap de poques hores, mentre que l’acompanyant, el xaval austríac de 18 anys, va ser oblidat a la seva cel·la, i com que els policies anaven una mica liats de feina, es van despistar i se’l van deixar allà. Quan el van trobar el paio estava desnodrit i deshidratat. Vaja, fet una merda!
Pel que es veu el dia 20 d’abril es dia de canvis. Uns surten de la trena, els altres dels sanatoris, i els que haurien d’estar realment tancats, els nostres estimats polítics, resulta que ja no treballen per nosaltres, o si més no no tots. Bon vent i barca nova!!

Dar(se) el Lote en el mundial

2006-04-19T11:19:00.000+02:00

Potser algú pensarà que ja n’hi ha prou de parlar de futbol, però no puc obviar el partit que vaig veure ahir, el que vaig arribar a patir, el que vaig disfrutar... Vam guanyar, vam jugar be, i el millor de tot, sense cap mena de dubte és que dimecres que ve Sant Tornem-hi!!! La última prova que ens separa de poder viure una altra final de la lliga de campions! I per si fos poc, acabada la lliga, la Champions i tot plegat....El Mundial!!!! Realment als que no els agradi aquest esport deuen estar fins al gorro de la piloteta dels coll.... però és el que hi ha. No s’hi pot fer més. I és que només falten un parell de mesos per l’esdeveniment en qüestió, i tots els equips així com la organització estan acabant d’enllestir els últims detalls abans de la competició. Sense anar més lluny la Ciutat de Leipzig s’està preparant per rebre una munió d’esportistes i aficionats que de ben segur poden saturar la ciutat. Davant de la perspectiva que la ciutat pugui acabar desbordada, els organitzadors estan muntant uns paquets, segons ells uns lots de “primers auxilis”, amb els que en principi pretenen cobrir les necessitats de tota la gent que trepitjarà el la ciutat. Entre totes les coses que hi han posat, la notícia en qüestió ha volgut posar èmfasi principalment en dos objectes i en la seva utilització. Vaja, de fet l’article defineix un ús que a mi se m’ha fet estrany...potser també per l’objecte que acompanya. En aquests “lots d’emergència” hi podran trobar condons i kleenex, entre d’altres coses. El condons no especifica per quina activitat s’han de menester, si be crec que no cal, però en canvi els kleenex si que explica com utilitzar-los. Segons la notícia els mocadorets de paper són literalment “para que los seguidores puedan secarse los ojos después de una derrota”. D’acord, serveixen per això. Però llavors perque no els ha esmentat quan parlava d’un xiulet i d’unes tiretes. Es com si jo ara us dic que sobre la taula hi havia un consolador i un pot de nata montada. Qui coi pensa que la nata és pels maduixots?? Ningú!! La nostra ment fa associacions d’idees directes, i per molt que pretenguin justificar la posició de la nata, pel cap no hi sents més que: “ja...si, si, nata pels maduixots..si, si...” I és que per naturalesa acostumem a fer relacions inconscients de les coses. El que està clar és que els Kleenex, ja siguin per assecar les llàgrimes com per l’ús que se’n vulgui fer, acabaran sent útils. I ara que hem tret el tema de la utilitat, i en una relació d’idees d’aquestes inconscients que deia, m’ha vingut al cap com deurien ser els “lots d’emergència” durant el mundial d’Espanya del 82. Que hi deuria haver-hi? La típica figura del toro i el torero per posar sobre la tele? Una ampolla de calimotxo? (en aquella època encara no estava perseguit el botellon), Un CD del Fary amb la cançó del carro? L’àlbum i cromos de la col·lecció de Panini? Una postal del 23-F, amb el Tejero i el tricorni? Vaja, que segur que havia de ser un paquet molt i molt complet. De fet segur que Espanya va ser la precursora d’aquest tipus de servei perque per una banda tot el país està ple de “paquetes”, i per l’altra si acoto la vista i em miro... Pa que te voy a contar!!

Me gusta el furgol...nianonianiaro....

2006-04-18T13:42:00.000+02:00

Avui, encara que no ho vulguem és dia de futbol. Estic d’acord que per aquells que no els agrada el futbol aquests fanatismes són un conyàs, i que veure com un futimé de malalts (en els quals m’hi haig d’incloure) van molta estona abans a un bar per agafar i reservar lloc, és de les coses més absurdes que hi ha. En això estem d’acord, però defenso aquells a qui els agrada tant el futbol, perque sincerament ho crec, és una font d’emocions espectaculars. De fet el futbol ha propiciat un fart d’imatges peculiars i curioses, provocades bàsicament per la màgia del futbol. Tot i això no seria just, si no diguéssim que el futbol també ha propiciat casos molt tristos, en els que la violència i la agressivitat han embrutat aquell espectacle amb el que tanta gent disfruta. Però no voldria que la gent es quedés amb aquestes lamentables imatges que tots recordem, sinó que vull realçar el futbol, l’espectacle, la màgia, i com no, els individus que van, i segueixen incondicionalment el seu equip. Sense anar més lluny, un pobre paio que, incondicional com pocs, seguia el seu equip “manquepierda” el van multar per fumar un cigarret del riure mentre mirava el partit. Concretament el xaval estava mirant el partit que jugava el seu equip, el Cordoba, contra el Valladolid, partit en el que es va consumar el descens de categoria del mateix Cordoba. Malgrat això, el nano segui allà, veient la caiguda precipitada dels seus colors, i en un atac per calmar els neguits, per sobreposar-se a la tristesa va agafar xocolata del moro, i treballant, treballant, i embolica que fa fort, aviat el va tenir llest. Arribats en aquest punt, la única cosa que quedava per fer era fotre-li foc, i vinga amb les pipades. Coneixent els efectes d’aquest tipus de cigarrets estic segur que devia veure les coses d’una altra manera. Fins aquí, el paio no va tenir més mal de cap que el fet de pensar que perdien la categoria. Però sempre plou sobre mullat, i en un cúmul de mala sort, uns policies nacionals van veure el tio amb el seu canuto. Malgrat intentés dissimular llençant la canyeta al terra, el van enxampar de plè, i clar, va ser impossible burlar la sanció. Una sanció que, sumada a la pèrdua de categoria del seu equip, devia deixar al xaval fet una coca. Per començar, multa de 3001 €, i per si fos poc també la prohibició durant cinc anys a accedir a qualsevol recinte esportiu. Toma candela!! Ni a l’Skating pot anar!! Total per una canyeta que s’estava fumant! Això si, tots els últres que propinen pallisses a tort i a dret, aquests segueixen tan panxos, perque és força més complicat empapelar un paio com aquest, que no pas un pobre tio, desanimat pels resultats del seu equip i amb un porret a les mans.
El que està clar és que avui els cigarrets del riure correran, i segurament no seran per animar els decaiguts, sinó per calmar les taquicàrdies que provocarà un partit com el d’aquest vespre. Jo per si de cas, i donat que la meva ocupació laboral m’ho permet, ja estic concentrat a l’Hotel Medi Ambient. He sortit a fer un passeig per les immediacions, ja torno a estar tancat, pensant només en el partit. Ara que hi penso...pobre paio el del Cordoba!!!

De Patilles a Pitillos

2006-04-13T10:20:00.000+02:00

Alguns de vosaltres sabeu el que és igualar-se les patilles, oi? Bàsicament els nois, clar...Segur que us ha passat mes d’una vegada que la de l’esquerra és més llarga, per tant l’escurço una mica i pam...t’has passat, i quina solució hi ha? Doncs fer més curta la dreta...i així anar fent fins que et quedes sense patilles. Suposo que us preguntareu de que coi estic parlant. Tranquils, ara m’explico. De la mateixa manera que amb les patilles de tant retallar al final et quedes sense (i sempre et cagues en tot perque ho consideres un error), ara resulta que el col·lectiu de rancis anti tabac volen fer el mateix amb el fumar. Anar retallant, anar retallant...i de la mateixa manera que amb les patilles, també crec que és tracta d’un error. Ara resulta que els nostres amics de CIU amb un atac de pur mestratge han cregut convenient reclamar la separació entre els fumadors i els no fumadors... Fins aquí tot normal. Restaurants separats, locals de nit separats, habitacions d’hotels diferenciades... Separació, vaja! El fet és que si una cosa tenien en comú tots aquestes prohibicions (o si voleu dir-ho més fi, restriccions) es que es tractava de llocs tancats i per tant ho respecto totalment. Però tal com us deia abans els nostres amics de convergència, i més concretament el senyor Josep Maria Guinart, Alcalde de l'Escala, han iniciat una campanya al congrés per tal que es delimitin les zones de fumadors i no fumadors a les platges!! El que sentiu!! Però qui carai s’han cregut que son aquesta gent! Ja n’hi ha prou de prohibicions, ja n’hi ha prou de coartar la llibertat de tots per satisfer les voluntats d’uns quants. Anem a veure senyors meus: Si no recordo malament, les platges són un espai obert, a l’aire lliure i per tant sense cap necessitat de regular ni delimitar zones de fumadors i zones d’antitabaquistes (perque de fet és el que son. Gent intolerant malgrat ho neguin). Puc entendre que pot arribar a molestar, però com moltes coses en aquesta societat, perque per sort o per desgràcia convivim en aquest mon molts milions de persones, i és inevitable que les coses d’uns molestin als altres, però no per això s’ha de posar restriccions a tot. Es com si jo, fent us d’un càrrec polític, i seguint les meves preferències, determino que com que no suporto la pudor a perfumeria que fan moltes dones i homes al entrar al metro, doncs reclamés la prohibició, encara que sigui en determinades zones, de posar-se colònies i similars. I em quedo tan panxo!! O ja que son els simpàtics de CIU els que volen portar aquesta iniciativa al congrés, a mi no m’agrada gens la cara del Mas, i ningú te perque forçar-me a mirar-la. Estic fart d’estar a casa meva, on hi faig el que em dona la gana, i haver de veure la seva cara a les notícies, o als diaris. Em molesta tant com un cigarro mal apagat. Tinc el dret a acabar amb tot el que no m’agrada? No va haver-hi un paio que es va dedicar a fer això i la història la titllat de Dictador i d’autor de genocidi... Però clar, com que el tema està de moda, doncs fotem-li llenya! Quins pebrots!! Fa prop de deu mesos que vaig deixar de fumar cigarrets (segueixo amb els del riure) però em sulfura que els típics “antitabac”, fent us de la normativa vigent, s’aprofitin per escombrar cap a casa seva.
Així que de tot cor m’agradaria dir: “Senyor Mas, si alguna vegada, des de la platja estant, una bafarada de nicotina li penetra pels narius, faci una cosa: tregui’s el tanga de cuir que porta i que, aprofitant l'ocasió, és lamentable (lease em molesta!) i se’l fot com una mordassa. Si tot i olorar aquella olor a ranci, encara creu que el tabac li molesta, llavors com diria un paio de bigoti molt còmic, vagi-se’n senyor Mas, vagi-se’n!!"

Orientar Nens i Nens Orientals

2006-04-12T13:54:00.000+02:00

Sempre s’ha dit que els nanos són la base pel futur, i que l’educació d’avui ha de servir per que el dia de demà puguin afrontar la vida amb plenes garanties. Una educació que queda repartida en molts i molt diversos àmbits, i talment com si d’esponges es tractés, van absorbint tot allò que veuen i que viuen. Tots, en certa mesura, tenim un paper d’educadors d’aquestes noves generacions, començant pels pares, lògicament, i passant per l’escola i els extraescolars. Entre aquests extraescolars la diversitat és impressionant, i trobem des de les coses més modernes o actuals (arts marcials, capoeira, danses orientals...), així com també una vessant més clàssica com ara estudiar música, fer algun esport d’equip, i com no, un dels més clàssics, la catequesi. La nostra generació encara va ser molt de catequesi, o si més no en el meu entorn. Actualment, i és una opinió personal, aquest extraescolar està anant de cap a caiguda, seguint potser un paral·lelisme amb la mateixa institució de l’església. El fet és que encara es fa, i si fos per l’amic de la següent noticia, no duraria massa en la llista d’opcions dels pares. Perquè? Doncs perque de la mateixa manera que menjar un ou ferrat amb sucre és totalment fastigós, barrejar la doctrina catòlica amb la pornografia també suposa un xoc frontal de creences. Resulta que el professor, un teòleg croat de 26 anys, va creure convenient donar als seus alumnes a tall de material de reforç un CD en el que hi podien trobar el que ell mateix anomenava com a Preceptes Espirituals. Dit i fet, amb el seu ordinador portàtil al davant va començar a fer les copies d’aquest disc. En va copiar uns 15, i un cop fet, va suggerir que fessin còpies a tots els companys que ho poguessin necessitar. El que no va veure és que en el CD que va gravar, se li va colar un vídeo pornogràfic, fet que va comportar que els nanos s’agafessin els preceptes espirituals amb més ganes. De fet diuen que el vídeo el van veure uns 300 alumnes... El que no se és si els preceptes espirituals també els van consultar els 300. L’escola ha anunciat que investigarà el que ha passat, però mantenen la postura de que el professor fins el moment havia tingut una actuació exemplar.
Clar que per exemplar, l’activitat extraescolar escollida (suposo)pels pares d’un nen xinès de 6 anyets. Segons afirma la notícia en qüestió el nano és capaç de fer 30 flexions en 10 segons, i per si fos poc diu que en tres hores i vint-i-dos minuts va fer 10.130 flexions!!! Segons el pare de la criatura, el nano va començar a fer flexions als quatre anys, i pel que es veu en dos anys ha agafat una velocitat i una força fora mesura. Jo tinc els meus dubtes però la notícia afirma que n’hi ha imatges. De fet el mateix pare afirma que properament aniran a Pekin per participar en un programa per donar a conèixer les capacitats del xaval, i en posterioritat intentar batre el record guiness actual, amb 24 flexions en 10 segons. Una burrada, vaja!! No em vull ni imaginar el nano sortint a la pel·lícula del CD del professor de catequesis. Seria com veure una peli porno a càmera ràpida, estil Benny Hill. Per cert... quin clàssic en Benny Hill. Un dia d’aquests li hauré de fer el meu homenatge particular, però avui no que el cap em dona voltes només de pensar en la velocitat del xinito!

Cantades d'altura!!

2006-04-11T15:02:00.000+02:00

Com que en aquesta vida tot sembla funcionar en acord al que marquen les modes, jo no vull ser menys. Ahir parlava del tema dels avions, i per seguir a “la page” avui seguiré indagant en el tema, perque jo diria que hi ha molta teca. Buscant buscant he trobat una notícia prou impactant i com que la veritat és que no tinc massa més cosa a fer doncs us l’explicaré. Va molt lligada amb el que ahir comentava del terrorisme, i diu així: Hi havia una vegada....
Ara en serio. Resulta que el terror i la por s’han anat fent els protagonistes del transport aeri, i ara sembla que qualsevol indici es susceptible de ser interpretat com terrorisme en tota regla. Si en la notícia d’ahir, per fer-se unes galloles al lavabo de l’avió ja es pensaven que eren terroristes manipulant Antrax, imagineu en quantes situacions els cossos de seguretat (no massa “brillantes de luces” normalment) poden creure que ets un terrorista buscat als cinc continents. Doncs això és el que li va passar a un pobre paio de 23 anys, d’origen Indi, però de nacionalitat Britànica, que en el taxi de camí cap a l’aeroport, on havia d’agafar l’avió que el tornava a Londres, va estar cantant unes cançons de Led Zeppelin i de The Clash. Un cop a l’aeroport, les típiques coses de sempre: Facturar l’equipatge, passar pels controls diversos, embarcar per la porta i l’hora indicades (sempre i quan no hi hagués retards), seure en la teva butaca i a preparar-se pel viatge. Fins aquí tot correcte. Però clar, sempre hi ha el ciutadà llest com la gana, savi com ningú, que veu els dolents a hores lluny, i que en conseqüència amb tot això i com a ciutadà compromès amb les forces de l’ordre, avisa a la policia si alguna cosa li ha semblat sospitosa. I qui era aquesta vegada el confident? Les hostesses del text d’ahir? Els mariners de les galloles, que no volien ser els únics pringats de turno? Doncs cap d’ells. El que va anar de xivato va ser el taxista. I la pregunta que tothom espera és perquè? Doncs tan senzill i evident com que el paio, que feia mala pinta (recordem que era d’origen indi...no te jode!!) cantava cançons reaccionaries que exaltaven la violència i la revolta. En l’article hi ha algunes traduccions de les cançons que cantava, i tothom estarà d’acord amb mi que eren dignes d’un xalat terrorista, amant de la violència, enemic dels valors humans més essencials, com ara la pau... Vaja un perill públic. Un perill com milions i milions de persones que han seguit i cantat les cançons de dos dels conjunts musicals més bons i coneguts de la història. El pobre paio el van fer baixar de l’avió, el van interrogar amb la llei antiterrorista als morros, amb el culet apretat com mai de lo cagat de por que estava, i tot perque “London calling to the faraway towns Now that war is declared-and battle come down”. Els següents en anar a la presó seran els Europe, per cantar el compte enrera del llançament d’alguna o altra bomba, després els Sex Pistols per cridar obertament que son anticristians (es a dir, integristes islàmics...), sense oblidar-se dels Queen, que amb la seva cançó Killer Queen deixen ben clares les seves intencions, i per últim el Fary. No és que les seves lletres diguin res sospitós, però la seva música és insofrible!!! En fi...quin món el nostre!!!

Terroristes de Palla!!

2006-04-10T13:36:00.000+02:00

Per tothom és sabut que des que es va perpetrar un dels atemptats més bèsties de la història de la humanitat , el fet de viatjar amb avió s’ha convertit en una prova d’obstacles. Una cosa semblant a una gincama de controls policials en els que en principi han de detectar qualsevol aspecte que pogués ser considerat com a perillós per la seguretat del viatge. El que deia, res que no fos de domini públic.
Suposo que cada país deu tenir les seves línies d’actuació al respecte, però si més no seria necessari que tots els països remessin cap a la mateixa direcció, perque sinó la feina d’uns no serveix per a res, degut a la mala feina dels altres. Per que us en feu una idea, fa uns mesos, vaig haver d’anar una setmana a Madrid, i al passar pel control de metalls van veure que portava a la motxilla un obridor d’ampolles. El portava perque alguna vegada l’hauria posat allà, i allà es va quedar. Com tots els obridors te una petita fulla de ganivet que serveix per tallar el caputxó. En veure’l em van dir que allò no ho podia passar i que s’havia de quedar allà. Quin remei, no era plan de discutir. Vaig deixar l’obridor allà i vaig continuar la gincama. I mentre em feia mala sang perque aquells paios s’havien quedat amb el meu obridor (que tot sigui dit, el tenia des que estudiava hostaleria...) em va venir una imatge al cap que em va deixar perplex. Resulta que de sempre porto una navalla com a clauer de les claus, i això ho havia pogut passar sense el més mínim problema! Quina seguretat eh?? Doncs clar, de que serveix que uns països tinguin aquest lamentable control, i en canvi d’altres perdin els papers de mala manera, amb l’obsessió de la seguretat. M’explicaré. Resulta que he trobat una notícia que no te desperdici....vaja....si que en te si de desperdici. En un aeroport de París, concretament en un vol cap a Hong Kong, hi viatjaven tres mariners de les illes del pacífic sud. Resulta que per uns motius que ara encara desconec (diguem que desconec els motius no pas el que van fer), els tres mariners es van anar aixecant per torns per anar al lavabo abans de que l’avió procedís a enlairar-se. L’hostessa de vol, va trobar estranya l’esmentada processó i va voler entrar al lavabo per veure si tot estava en ordre. La sorpresa va venir quan va observar una substància blanca sospitosa, i va advertir a la policia de fronteres conforme es podia tractar d’un atemptat amb ANTRAX. Em puc imaginar el desplegament de la policia francesa, ja que si per lo dels estudiants gairebé han tret l’exèrcit al carrer, imagineu si es tracta de la seguretat nacional! Van fer desembarcar als tres mariners i van pujar a l’avió per analitzar la situació alhora que la estranya substància. La policia de fronteres va poder constatar sense massa problemes que es tractava simplement d’una buidada de dipòsits d’uns passatgers que res tenien a veure amb el terrorisme. No em vull imaginar que hagués passat si això hagués succeït a espanya. S’haguessin obert dues línies d’investigació de les quals la primera (totalment improbable) apuntava a una descàrrega de dipòsits d’uns mariners calents com una torradora, mentre que la segona (la mes segura) apuntava a ETA (man-ETA).

Salvem el Medi Ambient...

2006-04-07T13:24:00.000+02:00

Que tindrà aquesta santa casa perque tot el que li concerneixi quedi viciat i podrit de mala manera? M’explicaré. La majoria sabeu quina es la meva actual ocupació laboral, i també teniu present que el volum de feina que faig dia si i dia també se surt molt dels cànons habituals, sempre cap a la baixa. En resum, que parlant en plata, podríem dir que la meva ocupació actual es basa en tocar-me els pebrots tot el sant dia mirant de trobar alguna cosa per fer. De fet per la majoria això no és una sorpresa, però és que avui he viscut una experiència que no ha fet més que incrementar la meva sensació de que això es una casa de putes, i a sobre jo encara no he sucat! (deu ser perque soc d’ETT). El fet és que no fa més de mitja hora que hem “celebrat” (no tinc altre nom per definir el que hem fet) un simulacre d’incendis, i tal com he anat observant des que soc a la casa, tot allò que sigui susceptible de comportar una pèrdua de temps cal treure-li tot el suc possible. Dit i fet, cap a un quart d’una ha començat a sonar l’alarma d’incendis amb un volum suficient per despertar tots aquells treballadors que estaven fet una becaineta. El fet és que amb la sirena sonant com si es tractés d’un atac aeri hem baixat a través de l’escala d’incendis fins el pàrquing i d’allà fins el carrer. Un cop allà he vist que ja que s’hi havia posat, havien tirat la casa per la finestra, i hi havia un desplegament tan exagerat que fins i tot la gent del carrer estava indignada. Perque us en feu una idea, a mesura que la gent anava sortint per la rampa del pàrquing anava contemplant la desfasada organització d’aquell simulacre. Dos cotxes dels mossos d’esquadra i un de la urbana, juntament amb els policies que anaven dintre (sempre me’n oblido d’aquests!) han començat a tallar el trànsit bloquejant tota la zona, i en conseqüència a gent que no tenia res a veure amb aquella història. Camions de transportistes, missatgers amb les seves motos, alguna que altra pija del barri amb el seu mercedes esportiu (aquesta no m’ha fet gens de pena, no se perque...)... vaja! No contents amb això tampoc deixaven acostar-se a menys de 150 metres de l’edifici, i per tant la gent que tant tranquil·la passejava pel carrer havia de fer una volta tremenda per anar on tenien previst. Un taxi que ha arribat just en el moment en que la gent començava a sortir portava a una senyora gran que anava a visitar-se a la consulta de la clínica tres torres, i al aturar-se a la cantonada, els mossos li han dit que per res del mon podia quedar-se allà i que havia d’avançar el vehicle lluny del radi de 150 metres. Contrariat, el taxista s’ha allunyat una mica, i la sorpresa ha estat meva quan he vist que la pobre dona anava molt feixuga de moviments, i que entre les crosses, el moneder, els mossos i la mare que els va matricular tenia prou feines per caminar cap a l’entrada de la consulta. Al cap d’una bona estona ens han dit que ja podíem tornar a entrar, mentre el mossos buscaven pels voltants de l’edifici. Que collons buscaven?? Que no sabien que era un simulacre? I clar...segur que mentrestant, a la pobra dona de les crosses i el moneder ja li havien fet “el tirón” amb una moto i l’havien deixat plegada al terra... Però clar el primer és el primer...

Digne d'Animal Lekter...

2006-04-06T12:58:00.000+02:00

Els extrems no són ni han estat mai una bona postura (no parlo d’aquest tipus de postures, bruts!!) i el més fort és que en tots o quasi tots els casos es compleix la premissa. La última vegada que he pogut constatar-ho ha estat aquesta última setmana. En aquest cas es tracta de que fer amb els animals. Per una banda ens trobem els desgraciats de l’ajuntament de Marbella, i amb ells el puto Sr.Roca, que si be no te res a veure amb els waters, és ven cert que està cobert de merda!! El fet és que tots vam poder veure ahir les imatges de l’interior de la casa d’aquest malparit. Podríem discutir si la caça esportiva és una activitat racional, o si per contra és un crim i una salvatjada. El que si que és indiscutible és que tenir tots aquells animals dissecats al menjador de la casa es de malalt. A mesura que anava veient les imatges la boca se m’anava omplint amb un fill de puta en majúscules, mentre m’imaginava lo be que quedaria el cap d’aquest paio penjat de la sala de plens de l’ajuntament. Diguem que veure un animal dissecat no és de les coses mes desagradables que hi havia a la casa, sinó que es van veure imatges que si més no a mi em van posar els pels de punta (i això que es complicat!). Una de les imatges que em va marcar va ser veure un Miró considerat com una obra única i de valor incalculable penjat a la paret del lavabo. Quins collons... Tot i que el que realment em va fotre la pell de gallina va ser el veure que tota la casa estava plena de cendrers. Ooohhh! Fumava!! Que collons, tant me fot que fumés!! El problema és que els cendrers estaven fets amb una pota d’elefant. No he aconseguit cap fotografia, però si més no a mi em van donar molt yuyu. Entre això i les mil mafies que tenia montades aquest imbècil es mereixeria estar tancat tota la vida en una garjola (si vol i si no també li portarem tots els seus estimats animals dissecats a la seva cel·la. Estaria tant còmode!! I en el cas que sortís (cosa del tot segura malauradament) l’haurien de fer treballar fins que es morís per tal d’anar tornant (encara que simbòlicament) tot el que s’ha embutxacat a base de fraus. Però no voldria excitar-me massa amb el tema, perque de fet jo volia parlar dels extrems, i concretament del tracte que rebien els animals. Si be el “Sr. Water” no tenia cap mena d’escrúpols amb les pobres bèsties, hi ha gent que actua de forma totalment contraposada. Avui he llegit que a Madrid s’estrena la primera obra de teatre per gossos. Increïble! Segons els creadors d’aquest curiós espectacle l’espectacle consisteix en llegir uns contes per relaxar-los per continuar amb un espectacle de malabars per tal de cridar la seva atenció. El que els responsables han volgut deixar molt clar en els amos dels gossos (que es queden a fora durant l’espectacle) és que no s’alimentarà ni s’utilitzarà als animals, sinó que els gossos seran única i exclusivament espectadors de luxe. L’entrada a l’espectacle costa dos euros, i en aquest preu ja hi ha inclòs l’espectacle i la recollida de les toves.
A mi que em diguin el que vulguin, però ni animals dissecats, ni animals al teatre! Tot plegat, una animalada! Una animalada tan grossa com posar una arracada a un gos valorada en 60.000€, i perdre el gos! En fi...