Mallorca: Colònia Alemanya, Terra d'Eunucs

Era la única que em faltava per conèixer. He estat ja varies vegades a Menorca, un parell de vegades a Eivissa, una vegada a Formentera, i alguna vegada havia d’anar a Mallorca. Curiosament amb els temps que corren, ha estat per motius de feina que hi he pogut anar. La previsió era molt favorable per a poder gaudir de l’illa. Quatre dies allà i només 10 hores teòriques de feina. Això em deixava en una situació molt i molt òptima per poder gaudir del primer solet estiuenc i de les sorpreses que pogués amagar Mallorca. Dit i fet, a primera hora del dilluns em vaig dirigir cap a l’aeroport per agafar l’avió que m’havia de dur fins allà. Cap problema en el viatge, i al cap d’unes hores ja arribava al meu destí: un hotel situat a la Colònia Sant Jordi, ubicada al sud de l’illa. Després d’una primera jornada d’adaptació, ja vaig poder entreveure per on anaven els trets. Per una banda la constatació de que la més grossa de les balears era, sense cap mena de dubte, el més semblant a una colònia alemanya. Ja se que no estic descobrint res de nou, però dins meu encara hi quedava una espurna d’esperança de trobar-hi alguna cosa més. Malauradament no va ser així. En qualsevol indret on anés, la llengua vehicular era sempre en primera instància l’alemany, i en un segon terme, i per més decepció, el castellà.
El segon dia de ser allà, coincidia amb el primer partit de les semifinals de la Champions League, en el que s’enfrontava el millor equip del mon (sense cap mena de dubte) contra el Chelsea. Vaig veure el partit a l’habitació de l’hotel i per desgràcia es va quedar en un curt 0 a 0. Dintre meu hi quedaven ganes de més, i com que el partit ja s’havia acabat, vaig sortir a fer una cervesa a la zona del port. La meva intenció era poder refrescar-me els neguits alhora que comentar la jugada amb algú que s’hi prestés. Va ser en aquell moment en el que un altre tòpic es va manifestar amb força. Tothom que no fos alemany, o gairebé tothom, resultava que era seguidor d’un equip al que no fa dos dies els vam apallissar de manera vergonyosa. Deixant de banda aquest aspecte, vaig intentar interactuar amb la gent que anava venint al bar. Va ser llavors quan se’m va fer evident una de les descobertes més impactants d’aquells quatre dies: Tomeu Penya (a part de tenir nom de camell) és adoptat. Suposo que dit així, a la valenta, sembla una afirmació molt agosarada, però aquelles hores de cervesa i bar em van permetre obtenir proves prou concloents. M’explicaré. Tot estant a la barra, amb la meva Estrella ben fresca, vaig sentir darrera meu una veu femenina prou peculiar. La meva condició de curiós va fer que el meu coll portés a terme un gir d’uns 180 graus fins a poder posar cara a aquella veu. En contra del que esperava aquella veu pertanyia a un home, de complexió prou robusta i amb cara de pocs amics. Vaig permetre’m una gran rialla interna adornada amb un lleu somriure. Curiós vaig pensar. Tot hagués quedat aquí si no fos perque al cap d’una estoneta una veu de timbre similar es va deixar sentir entre els crits germànics. Altra vegada vaig girar el cap tot encisat per la curiositat. Justa la fusta! Era altra vegada un paio, aquesta vegada no tan gros, però amb la mateixa veueta femenina. A partir d’aquest moment vaig decidir dur endavant un petit, i alhora inútil, estudi d’aquest fenomen. Les evidències enfortien la teoria al temps que aquelles veus convertien la situació en quelcom semblant a “Los niños del coro”. Una premissa que no oblidaré amb força temps. Sens dubte. Per a mi l’Illa de Mallorca sempre serà Colònia Alemanya, Terra d’Eunucs.

TV t-RES

En alguns temes, els de casa, sempre hem tingut algunes coses que es podrien catalogar de curioses. Entre altres rareses n’hi ha una en concret que m’estic replantejant degut a com estan anant les coses. Resulta que a tots els aparells de televisió de casa sempre hem tingut un ordre de canals diferent al de la majoria de llars. Propiciat per un aspecte tecnològic (el primer televisor en color que vam tenir sempre s’engegava pel primer canal) vam establir que TV3 estigués al número 1 per tal que sempre al posar-lo en marxa sortís la televisió catalana. Seguint amb la mateixa política, el 33 estava en el segon, TV1 en el tercer i TV2 al quart. Segurament us extranyareu que comparteixi amb vosaltres aquest replantejament, però diguem que si acabo prenent aquesta decisió, aquesta serà una conseqüència d’una realitat que últimament m’entristeix, per no dir que em fot d’una mala llet increïble. M’estic referint al nivell de qualitat que està tenint la televisió pública catalana. La davallada ja fa temps que s’olorava, tot i que quan van nombrar a la Mònica Terribas Directora de TV3 semblava que la cosa podia anar a millor. L’efecte va ser totalment contrari. Per una banda el nomenament del càrrec va suposar la pèrdua d’un dels millors programes de la graella televisiva de TV3: “La nit al dia”. Com a substitut ens han obsequiat amb un paupèrrim producte anomenat “L’hora Q”, conduït per la nefasta Helena Garcia Melero acompanyada de moltes lacres dels mitjans de comunicació catalans. Entre d’altres, l’infumable Lluís Canut i el molt justet Quim Vila. Tot això compactat en un format tipus “lateshow” que de ben segur triplica en pressupost a “La nit al dia”, a la vegada que queda lluny de la qualitat informativa del mateix.
Seria agoserat per part meva forjar aquesta opinió tant negativa tan sols per aquesta patinada. El problema és que de patinades en porten ja moltes. Algú recorda un programa, que per fortuna ja no està en antena, anomenat “Vinagre”? Un subproducte lamentable i insultant que per més inri ocupava un dels anomenats primetime’s d'antena. Afegint-se a aquest cúmul de despropòsits TV3 també ens ha regalat tristos programes com "Objectiu Pastorets" i aquella espècie de Gran Hermano a la catalana, ranci entre els rancis, anomenat “La Masia”. I què me n’heu de dir de les falques que ens han regalat aquest nadal? Hi sortien els presentadors de la majoria de programes, jugant amb aquell mític joc que feiem de petits amb un full de paper doblegat en el que calia dir un número i posteriorment un color, i et sortia algún calificatiu tipus “tonto”, “guapo”… Almenys, tot i ser uns xinorris teníem clar que al obrir hi havia de sortir alguna cosa. La gent de TV3 ni això. Ni tan sols un trist Bon Nadal!! En fi...
Alguns opinareu que hi ha d’haver programes per a tots els gustos. Totalment d'acord, però el que més desencoratja és que la programació de la Televisió de Catalunya està optant cap a aquests programes buits de contingut, al mateix temps que elimina de la seva graella els pocs programes que valien la pena. Algú em pot explicar que ha passat amb “Silenci” i “Loops”? Quins han estat els motius perque deixessin d’emetre’ls? Pocs programes bons que hi havia... Massa cultura i poca audiència? Quantitat en detriment de qualitat, vaja...
Entre totes aquestes decisions i la obsessió de mantenir fòsils mediàtics en antena, aquesta colla de brètols estan malgastant els fons públics per elaborar una televisió per a borregos. Tota una irresponsabilitat per part seva.
Senyor Joan Majó (Director de la corporació catalana de radio i televisió) i senyora Mònica Terribas: soc conscient que el replanteig que exposava al principi vostès el poden considerar una tonteria. Hi tenen tot el dret. El que no es pot permetre és que les tonteries les facin vostès, i malauradament últimament no fan altra cosa.

Impunitat selectiva

Vivim en una societat en que l’obligació d’assumir responsabilitats es medeix amb diferents escales. Qui no ha hagut de respondre davant la presentació d’algun tràmit fora de termini? Qui no ha hagut de descarregar un cotxe plè de trastos, i al tornar a la zona de càrrega i descàrrega s’ha adonat que a part de la suor i un cert mal d’esquena, també s’endú un paperet groc en forma de multa? Malaluradament, no ens queda més remei que jugar segons les normes establertes, perque de no fer-ho s’et persegueix fins aconseguir el que volen! Qualsevol mitjà és vàlid per tal que facis el que pertoca. Embargaments de comptes, embargaments de nòmines, inhabilitació pública… Un llarg etcètera per tal de garantir l’assumpció, per part teva, de les responsabilitats que et són pròpies. Un criteri que no critico, tot i que no comparteixo al cent per cent. El problema no rau en com s’afronta el cumpliment de les obligacions socials i de convivència per part de les persones anònimes com nosaltres, sinó en el tracte preferencial que obtenen aquells que més càstig mereixerien. M’explicaré. Un gran exemple és la gestió del darrer conflicte bèlic a Irak (encara latent…). Els senyors Bush i Aznar o Aznar i Bush (ara tinc un dilema per allò de que el burro va al davant...) van defensar davant de tot el món que l’ocupació de l’Irak era totalment necessària, donada l’existència corroborada d’armes de destrucció massiva. Cap mostra de desacord per part de la població civil va modificar les seves intencions. Un desacord que ells mateixos, i curiosament al haver finalitzat les seves legislatures, van acabar recolzant en el mateix moment que confirmaven el que tothom ja sabia. I la responsabilitat d’aquest error garrafal qui l’assumeix? A part de totes les victimes, mortals o no, ningú més. Aquest parell de desgraciats encara van amb el seu somriure de hiena tot remenant la cua pel món. No han pagat ni pagaran pel que han fet.
En altres àmbits les coses no han anat pas massa diferent. Un individu anomenat Madoff, amb quatre tripijocs, ha aconseguit defraudar milions i milions d’euros, fins al punt de desestabilitzar ell solet les economies de molts països. Aquest individu, tot i no haver-hi dubtes de la seva responsabilitat en el frau, campa lliure, fent una vida al més pur estil Rockefeller, amb la simple molèstia d’un braçalet localitzador per tal que no s’escapi del país… No hauria d’estar florint-se en la cel·la més humida de la presó més remota?
I és que el dia a dia és testimoni de milers de cagades de l’alçada d’un campanar, i per les quals ningú n’acaba responent. Casos com el del finançament acordat en l’Estatut d’Autonomia (retallat i retallat) que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que el govern espanyol en boca del senyor Zapatero es va comprometre a complir, són en l’ordre del dia. Ni aquest últim, ni el govern català, supeditat en tot moment per la política del PSOE, han complert el seu compromís… Els terminis van caducant, del finançament res de res, i d’assumpció de responsabilitats encara menys...
A nivell local també ens trobem constantment en situacions similars. A un servidor li cau el món als peus quan algú que diu abanderar les esquerres socials i l’ecologisme, tot fent ús de la posició de regidora, es gasta 214.000 € de les arques consistorials per fer el que ella considera un Nadal Sostenible. Ningú, com sempre, mou fitxa per tal de responsabilitzar-ne la negligència, . L’única cosa que ens queda són uns cons lletjos perquè sí i de dubtós nivell de sotenibilitat. En els dies que vivim, potser hagués valgut la pena destinar aquests diners a ajudar al cultivador d’arbres de nadal, donat que vénen èpoques de vaques flaques? Comptant la compra dels avets, i les despeses posteriros per un adequat transplantament dels mateixos, quants arbres creieu que es podrien haver comprat amb 214.000 €? Tenint en compte que un avet d’uns 2 metres d’alçada surt per uns 20 €, i que fent números molt a l’engròs, un de més gran pot arribar a sortir per uns 100 eurets, la xifra resultant es bastant esfereïdora. Senyora Mayol: Vostè hagués pogut comprar (avet més, avet menys) uns 2000 arbres! Una despesa totalment excesiva, però francament... no tant com la que vostè ha fet! Creieu que tornarà de la seva butxaca tots els euros malversats? Jo en dubto. Creieu que humilment deixarà el seu càrrec per incompetència? No em feu riure…
I així van les coses: cap dels que té una responsabilitat, o si més no una repercusió, social assumeix les conseqüències del seus actes. Cap d’ells.
Això si, demà jutjaran a un periodista Irakià, del qual no se’n tenen noticies oficials, per haver llençat un parell de sabates al ximpanzé Bush (prego als simis que disculpin la comparació).

Lamentable!

Missàntrop a contracor

Comptava amb poc més de sis mesos de vida i ja hi vaig passar el primer estiu. Després d’aquest, el van seguir molts altres dies. Dies que es van convertir en mesos i anys. Mitja vida gaudint d’aquest preciós paratge, les seves formes, les seves llums… Ara però em barallo amb tota una mescla de sentiments contradictoris que en cap dels casos puc atribuir a aquesta terra que tant m’estimo. Sentiments que se’m desprenen al observar el meu entorn i constatar que hi ha coses que no suporto. Aspectes que em fan posar malalt, la solució dels quals es fa totalment impossible en els dies que vivim.
És en dies com avui que aquest malestar es fa més present. Després d’haver estat tres dies a Alp un servidor hauria d’estar encantat de la vida amb el temps que ha gaudit. Malauradament no és ben be així. Em nego a deixar que totes aquestes coses m’amarguin l’existència, però em deixen un regust amarg, i força acidesa d’estómac.
Passar tres dies compartint espais amb tota una colla de personatges que m’inspiren moltes coses, menys paraules boniques, fa que la sensació que et queda després d’un cap de setmana com aquest, sigui una mica desagradable. No voldria que ningú pensés que em crec en disposició de jutjar sobre qui pot i qui no pot gaudir d’aquesta terra. No és això. La única cosa que demano és que tant uns com els altres ens permetem gaudir-ho amb un mínim de respecte. Un respecte que, a dia d’avui, és gairebé inexistent en la majoria de persones, i que jo, en un indret que m’estimo tant, constato amb més tristesa. Cotxes corrent a velocitats desmesurades pel mig del poble, on la gent hi passeja despreocupada. Gent que toca el clàxon dels seus llampants vehicles , trencant així el poc silenci que quedava, pel sol fet que el cotxe de davant s’ha aturat a descarregar unes coses. Gent que ens regala amablement les seves cançons amplificades pels potents equips de so que porten instalats als seus cotxes tunejats. En resum, un cúmul de situacions que acaben per fer-te decidir per quedar-te a casa, i inentar tenir el mínim contacte amb tota aquesta barbarie. Aquesta opció encara és possible.
Quan arriba l’hora de marxar, es fa palès l’altre gran punt crític: El viatge de tornada. No parlo de les cues que s’han de fer. Es decisió nostra pujar a la Cerdanya o no fer-ho, o el que és el mateix, fer o no fer aquestes grans currues. El que si que em posa de molt mala llet és veure com s’imposa per sobre de tot el benefici individual per sobre del comú. Gent que creu estar per sobre dels demés, i que farà tot el que calgui per sortir-ne guanyant, tot i sabent que perjudiquen els demés. Es creuen més llestos que la majora, suposo.
Abandonar la carretera general, per entrar als pobles per on passa la carretera, per tal d’estalviar-se uns quants metres d’embús…això està a l’ordre del dia. Un embús que per culpa seva acaba sent més gran, al haver de deixar que s’incorporin. Entrar a una benzinera, per sortir 200 metres més endavant… Qualsevol opció és bona mentre s’estalviin una part de cues. I als demés? Doncs als demés que els hi donin pel cul. Pot semblar exagerat, però ells mateixos no tenen cap mena d’escrúpols per acceptar aquesta actitud tant egoista. La seva resposta acaba sent: “fes-ho tu també…”.
Amb actituds com aquestes, no és d’extranyar veure com estant anant les coses.
Amb tristesa me n’adono que m’estan convertint en una especie de missàntrop sense cap ganes de ser-ho…
Com deia abans, malauradament la solució és totalment impossible en els dies que vivim.

202, amb sort, els resultats de primera

Entre d’altres coses, les persones tenim la particularitat de fer múltiples celebracions. Partint dels dies per a tot (dia mundial pel càncer, dia mundial de la dona,... tot té el seu dia) fins als aniversaris de les diverses coses o persones que ens envolten, ens podríem estar la vida de celebració en celebració. Malgrat això hi ha festivitats que per la seva transcendència tenen més importància que d’altres. Aquest és el cas del motiu d’aquest escrit. El dia 16 de maig del 1988 va iniciar la primera emissió ininterrompuda d’un dels més grans invents de la història: El teletext.
Si be al Regne Unit ja existia, els espanyols no van saber o poder emetre’l fins passat algun que altre any....concretament 16. Com sempre en l’avantguarda de les noves tecnologies....
El motiu que m’ha portat a escriure, però, no és pas aquest endarreriment tecnològic sinó el fet de que aquest gran avenç hagi complert 20 anys. Dues dècades navegant (per dir-ho d’alguna manera) entre pàgines fixes, pàgines rodants amb diverses subpàgines...
No negaré mai que quan aquesta tecnologia va sortir a la llum, va ser un gran pas cap a la modernitat, però el que tampoc penso negar, tot el contrari, és que en dia d’avui es tracta d’un dels invents més obsolets del món mundial.
No es pot dir que sigui una persona molt entesa en tecnologia, però el que si que tinc clar és que si ens posem a comparar les prestacions del Teletext amb altres eines de les que disposem, la cosa és de jutjat de guàrdia. Vivim en una societat en la que podem posar-nos a parlar amb algú que estigui a l’altra punta del planeta, a través d’una webcam, i en canvi hi ha vegades que és impossible distingir amb claredat la informació que surt reflectida en alguna pàgina del Teletext. Pretens mirar els resultats de la jornada de futbol, i t’has de dedicar a desencriptar un codi de símbols estranys i lletres amb diferents accents i dièresis. Un joc de cucanya divertidíssim. I el que és més divertit és que, en el seu dia, l’objectiu inicial d’aquest “avenç” tecnològic va ser oferir la possibilitat de llegir els subtítols de determinada programació, a les persones amb problemes auditius. No em vull ni imaginar el que deu ser veure una pel·lícula qualsevol, tot interpretant el símbols que van apareixent al més pur estil jeroglífic. Pots haver vist un dramon, i en canvi al explicar-lo a algú, expliquis alguna cosa semblant a Batman i Robin, i els seus PIM! PAM! PUM! *! @ Ç SPLASH... I més val no parlar dels dibuixos (si se’n pot dir així) amb uns píxels d’un centímetre per costat. I el que és més fort, són les tarifes per posar-hi anuncis que amb una mica de sort es puguin llegir!! Des de 700€ fins a la impressionant xifra de 4.900€!!!! Em sembla increïble!
El que és més curiós, és que al buscar informació del Teletext, la seva història, i altres dades d’interès, m’he trobat amb alguna informació prou curiosa. Si partim d’una comparativa amb aquest mateix blog (amb això no vull dir que aquest espai de deliri personal hagi de servir de referent) ens trobem davant d’una dada molt curiosa. Tot i que aquí es llegeixen absolutament totes les lletres que prèviament escric, acompanyades de les corresponents imatges, resulta que en els dos anys que fa que hi escric he tingut poc més de 2200 visites. Una xifra molt normaleta, que es converteix en miserable si tenim en compte que TVE afirma que diàriament fan ús del seu Teletext 3 milions i mig de persones!! Imagina si realment fos un sistema útil, en el que s’hi pogués navegar de manera similar a com ho fem per internet!! En fi...
Des d’aquí no em queda més que felicitar al Teletext per aquests 20 anys, i només per aquests 20 anys, perque tota la resta es una caca gegant punxada d’un pal!!

Antena3 o Goma2 ??

Per una mínima convivència cal adaptar l’actuació de les persones a cada situació concreta. Això no és cap secret, i en canvi de vegades sembla que sigui complicat d’entendre. Posem per cas que anem de colònies amb nens d’uns 8-10 anys. Imaginem que en el transcurs de la visita de reconeixement de la casa ens aturem davant d’una porta, i girant-nos cap a tot el grup de nens, els advertim que per res del mon es pot obrir aquella porta. Quina creieu que serà la conseqüència? Creieu que serien molt obedients, o be que l’advertiment serviria per encendre la curiositat dels nanos? Tots sabem que aquesta darrera possibilitat és la que més s’ajusta al comportament d’un nen. M’equivoco?
Una cosa similar passa amb la gent adulta. Fa falta poca cosa perque algun aspecte sense importància acabi prenent un protagonisme desmesurat. A tots ens ha passat alguna vegada el fet d’observar un gra, un tic o qualsevol altre petit defecte del nostre interlocutor, i no poder apartar-ne més la vista. És superior a nosaltres. Es per aquesta raó que l’anunci que vaig sentir ahir a la nit em va fer tenir els pitjors presagis. Resulta que ahir, en el transcurs del típic zapping mandrós de diumenge a la nit, vaig veure com la cadena televisiva Antena 3 anunciava un dels seus programes, tot explicant el seu contingut. Fins aquí, res de l’altre món, si no fos justament pel contingut. El programa en qüestió, anomenat “GPS Testigo directo” pretén abordar, el dilluns 2 de juny, el sucós tema dels tòpics. Aspectes com el nivell d’anglès dels espanyols, o com la tolerància a la immigració ajudaran a camuflar el que ells anomenen un “Experiment sociològic”, i que segons la meva opinió, no suposa cap altra cosa que la flama que encén el ble a la intolerància y a les rancúnies gratuïtes. Una espècie de demagògia que sembla que pretengui enardir a l’apologia de la violència. Fer créixer l’odi sense contemplar les magnituds que pot arribar a prendre. Aquest experiment sociològic ells els descriuen literalment així a la seva web: “Los reporteros del programa han realizado decenas de ‘experimentos' por todo el país. Por ejemplo, han viajado con coches "decorados" con multitud de símbolos españolistas a Euskadi y Cataluña o con simbología nacionalista a Murcia y Sevilla para comprobar cómo eran recibidos allí los vehículos.”. Què? Què us ha semblat? Bonic no?
Senyors (per dir-ho alguna manera) del consell d’administració d'Antena 3: Creuen vostès que amb la responsabilitat que ostenten al dirigir un mitjà de comunicació com el seu, poden prendre’s la llibertat d’escalfar els ànims en un país en el que ja prou malament estan les coses?
Quin ha estat el seu propòsit? Donar a conèixer als seus telespectadors una realitat desconeguda per ells? Va home, va! No ens prengui per estúpids! Saben tant be com jo que no és la primera vegada que es tira llenya al foc, tot inundant les converses de carrer de farses i mentides, amb l’únic objectiu d’escalfar encara més els ànims.

Cretins! El que estan fent és ensenyar la porta que no cal obrir als nanos de les colonies!
No negaré que ja no els tenia massa simpatia, però amb aquesta última gesta m’han demostrat que són uns autèntics amorals. Tant li fa que l’única cosa que el seu missatge aconsegueixi sigui la ràbia entre pobles, la violència, el terrorisme i la pena de tants innocents. Tant li fa. Tot això és justificat si aconsegueixen sortir, al costat d’altres cadenes i programes, com la que ha tingut l'espai televisiu amb més audiència de la setmana. Qui no perdria els principis per un premi tant i tant important? Cretins!!
Segons la meva opinió, és tant terrorista el que prepara o fa detonar la bomba físicament, com qui ho fa amb els seus missatges incendiaris.

Això és el que vostès poden provocar. Allà vostès, amb la seva consciència.... Ai no, sovint m’oblido que alguns mitjans de comunicació d’això no en tenen. Així van les coses...

Sete, PallaSete

Vivim en una societat sense sentiments ni prioritats. En un dia en el que el part de la ministra Chacón ocupa les portades de la majoria de diaris (ja és trist!), hi ha una notícia que ha quedat en segon terme, malgrat la seva enorme transcendència.
Un barceloní nascut cinc anys i un dia abans que jo, passa per una (una altra) temporada complicada. Un home que ha entretingut tantes i tantes velades amb les seves proeses (per dir-ho d’alguna manera) i que en canvi ara és el protagonista d’una història ben trista. Una cursa que ha acabat amb caiguda (prou habitual en ell també). Fill de bona família (no he entès mai perquè les famílies amb peles han de ser bones...) i d’empresaris del motor, aquest típic “niño mono” va tenir-ho molt fàcil per iniciar-se en les competicions de motocicletes. Des del trial, passant pel motocross, es va iniciar en el món de les carreres de velocitat a la copa Gilera. No va ser fins el 1996 que va debutar al campionat del món, amb una Honda de 250 cc. A partir de llavors es van començar a assentar els pilars sòlids d’un gran espectacle. No es tracta pas d’informació contrastada, però es comenta que a rel del seu debut en la categoria del quart de litre, se’l va batejar amb el nom que l’ha fet popular. Resulta que tant l’equip de mecànics, com els propis patrocinadors no feien més que avisar-lo de totes les cagades que potencialment era capaç de fer. Recriminacions com ara “Se te va a caer la moto”, “Se te van a subir los humos...”, “Se te va a pinchar la rueda”.... I li va quedar. En Sete Gibernau, inútil dins i fora dels circuits, és protagonista d’una de les trajectòries més tristes i alhora més divertides de l’esport professional. Capaç del pitjor, té el privilegi de presentar-se com un dels pocs pilots que no ha acabat una cursa del Mundial de Motociclisme per haver-se quedat sense benzina. Quin gran dia aquell. Tot un festival de l’humor. En el Gran Premi de la República Txeca, mentre lluitava per la primera plaça, i tot just a un kilòmetre de la línia d’arribada, va esgotar fins l’última gota del seu dipòsit. Tampoc va poder córrer la seva última cursa, la de comiat, degut a una lesió que es va complicar amb més d’una caiguda.
De fet, sempre s’ha vinculat la figura d’aquest pilot amb la mala sort. L'altra explicació que hi trobo (poc creïble) era atribuir-ho a fenòmens paranormals. Sigui com sigui, aquesta mala sort sí que es pot atribuir a algú en concret. Es tracta de Valentino Rossi, que amb un parell d’ous, i després que el niñato Gibernau plorés perque segons ell “Il Dottore” havia fet una maniobra il·legal, va afirmar que mentre ell corregués a la categoria de MotoGP, el senyor Gibernau no guanyaria cap més carrera. Dit i fet! Res de res! No va tornar a guanyar res més, a part d’una “muñeca chochona” en una fira d’Albacete, ciutat natal de la persona amb qui compartia tota la seva mala sort. Tenien tantes ganes de compartir coses, i fer cas al que deien els capellans “en la riquesa i la pobresa, en la fortuna i la dissort...” (malgrat casar-se pel civil) que al final, després de retirar-se a l’octubre del 2006, es van casar sis mesos més tard, a l’abril del 2007. Confiaven que seria la cursa de la seva vida. No ha estat així. Després d’un any de matrimoni han anunciat públicament la seva separació. Les motos no tenen marxa enrera, i als pilots no els agraden segons quin tipus de gomes. Tractant-se de qui es tractava, la Cañadas ho tenia clar: “Si se’m tira, segur que falla!”, i no tenia cap intenció de deixar de ser una model casi anorèxica per ser el palillo amb oliva d'un Dry Martini. Les conseqüències dels temors de la Cañadas (així com tota la seva trajectòria esportiva) van acabar donant lloc al seu altre sobrenom: Palla-sete.
Confiem que el nano es recuperi, i ens torni a obsequiar amb altres moments estelars. Mentre això no arribi, simplement dir: Gràcies Sete per tants bons moments!