Far-Sants!!

No és la primera vegada, sinó tot el contrari. En vistes de les vegades que això es repeteix, qualsevol diria que vivim en un mon irreal, amb grans dosis de ficció, i amb la impossibilitat d’explicar empíricament les coses. Sincerament no crec que la realitat que vivim sigui tan volàtil i desconeguda. Però ells segueixen insistint en la força dels actes sobrenaturals, o altrament dit miracles. Ara resulta que a Karol Wojtyla volen beatificar-lo (una gran moda últimament). Segons el seu postulador i màxim defensor d’aquesta causa, l’ex pontífex va sanar, en terres franceses, a una monja que patia Parkinson. Justament una monja...vaja. I és que si tenim en compte que des de fa un fart d’anys corre una expressió popular que diu que la fe mou muntanyes, seria possible que una persona creient i practicant, amb una dolença com la del parkinson, pugui arribar a ignorar els símptomes de la malaltia, i mostrar un estat de salut aparentment normal?? Francament quan parlem de religions les coses fugen de la normalitat podent esperar qualsevol desenllaç. Ara, i permeteu-me que sigui escèptic en tot això, tot això dels miracles, i de persones santes... no se jo com agafar-m’ho. El que sempre he trobat curiós, si no graciós, és el fet que ningú es planteja beatificar-me a mi, un matat de turno... Potser el meu cas és una mica extrem, però per exemple perquè ningú proposa la beatificació de la meva mare?? Sempre he dit que és una santa (com totes les mares vaja), i a més a més no paren de fer miracles, dia si dia també. S’ha de tenir algun do, o ser especial per a poder pujar tres criatures, tenir la casa com una patena, la nevera plena, un plat calent sempre a taula, roba neta i planxada a l’armari i a sobre portant un sou a casa. No creieu que això son motius reals per declarar santa a una persona?? Que va fer el nostre amic Wojtyla, a part de pronunciar sons totalment incomprensibles, suportar el parkinson com va poder, i fer el titella durant els últims anys? I l’amic( o no!) Escribà de Balaguer? Que coi va fer a part de crear un moviment que el podríem definir de “sectari”? Perquè carai necessitem més sants morts?? Perquè no ens dediquem a valorar les actuacions d’aquelles persones de carn i ossos que es passen els dies treballant, i que fan mèrits de sobres per guanyar-se aquest cel que tant anuncien. Però no, les coses no funcionen així. Per l’església seguim naixent per patir per tal d’aconseguir la pau eterna quan ens morim. Doncs sincerament, jo penso viure la vida intensament i en pau, i quan em mori (sense patir espero) ...doncs....deixaré de fer-ho, i llestos!

Titelles per a Petits Titelles...

Hi ha causes i causes, i entre aquestes n’hi ha de més justes i de menys. N’hi ha que es defensen amb criteri, sempre procurant la millor imatge del motiu i d’aquells que la defensen, i també n’hi ha que justament el criteri brilla per la seva absència. El problema ve quan no només la causa esta fora de lloc, sinó les seves estratègies de defensa i divulgació també. Aquest és el cas viscut a Almeria i Murcia, en el que uns i altres han cregut necessaria fer apologia de l’odi i del menysteniment cap als catalans, la seva llengua, la seva cultura, etc. Fins aquí, malauradament, la situació es podria considerar com a prou normal, dades les actuacions que ens han regalat alguns membres de la política d’aquest país i del veí, així com del poder judicial i del poder militar, entre molts d’altres. El més greu de la situació que ara ens concerneix és que els destinataris d’aquests missatges eren uns 50.000 nens i nenes i el canal una representació de titlles. Aquests nanos, sense adonar-se’n, han vist com uns missatges de caire xenòfob, anaven assentant-se en els seu jove inconscient. Fins aquí, la situació no hauria de ser crítica, ja que tothom està exposat a mil opinions i aberracions al llarg d’un dia. El que si converteix aquesta actuació en perillosa és el fet de que tots aquests inputs que la criatura rebia en aquesta farsa d’animació infantil, són el pa de cada dia per ells. Senten els grans parlant del tema, en termes d’allò més “educatius”, senten per la televisió les opinions d’algun que altre personatge amb més sang al cap que matèria gris, i com no, no voldria deixar-me aquelles persones que surten cada dia a les avorrides noticies que es miren els pares, i que amb tota la seva arrogància insulten i desprestigien tota una cultura, una gent, una història. Gent amb una responsabilitat pública (obviada constantment) que fan dia rera dia d’aquesta persecució, la seva raó de viure.
Ens hem passat la vida dient i defensant a tort i a dret que cal protegir als nanos de determinats continguts. Segons sembla, des del gener, una persona amb un cigarret als dits es una mala influencia per als més petits, així com tot el contingut pornogràfic que corria per les cadenes de televisió local. Estic plenament d’acord amb aquestes consideracions, però si ho passem tot pel mateix sedàs, actuacions com la de les titelles haurien d’estar perseguides, jutjades i penades. El més greu de tot: l’activitat de caire infantil estava subvencionada amb diners públics, i promoguda pel seu alcalde (curiosament del PP).
Utilitzar la Cultura com a canal per difondre opinions ràncies com aquestes a nens i nenes... diu poc...molt poc... poquíssim... massa! d’aquesta gent. Però com deia el meu avi “D’on no n’hi ha, no en raja!”

La merda de la muntanya no fa pudor...

La saviesa del refranyer popular es un d’aquells aspectes que per mi no es poden discutir. Sempre m’ha entusiasmat la quantitat de refranys i expressions populars que es poden aplicar a la vida del dia a dia. De fet, encara que inconscientment, tots fem el mateix. Ens valem de la seva saviesa sense i tan sols valorar l’ajuda que això ens suposa. N’hi ha que en fan un us abusiu, i més d’una persona semblen costumaris amb cames. Però si se’n fa un bon us, es tracta d’un dels recursos més útils de tots. Però com en totes les coses d’aquest món no son perfectes, i al igual que un sistema operatiu, tenen alguna cosa o altre que falla, fent trontollar una mica l’excel·lència de la que parlàvem. M’explicaré. En la meva modesta opinió, jo diria que tots els refranyers populars, siguin en una llengua o en una altra, són exactament iguals pel que fa a la seva utilitat i importancia. Però clar, es aquí quan es presenten els primers problemes, els primers missatges d’error. Per exemple, en català diem que “Una Flor no fa estiu”, i en canvi en castellà es diu que “Una flor no hace verano” (altrament conegut com verculo). Així doncs en que quedem? A qui hem de fer cas? O es que potser a Catalunya les flors creixen més tard que a Espanya... Aquest seria un dels casos, però n’hi ha molts més. Per exemple, sempre s’ha dit “Com més serem més riurem”, però per altra banda també hi tenim l’expressió de “Pocs i ben avinguts”. Per tant en que quedem? Si riem molt, no es senyal que estem ben avinguts?? Però en canvi diu que millor ser pocs per estar ben avingut... total que es crea un buit semàntic. Llavors hi ha les reduccions lògiques, al més pur estil matemàtic que acaben donant uns resultats si més no molt curiosos. Per exemple tenim que “Qui no guarda quan te, no menja quan vol” Fins aquí d’acord. Però també trobem que “Qui llança un fesol no menja quan vol”. Per tant podríem dir sense por d’equivocar-nos que “Qui no guarda quan te llança un fesol”. O per exemple una altra parella que diu “Qui no menya merda, no està gras” i “El que no mata engreixa” per tant d’aquí en podem extreure que el que no engreixa mata, i en conseqüència que el que no està gras no s’engreixa i per tant això el mata. Per tant podríem dir per simple regla de tres que “Qui no menja merda es mata” o el que vindria a ser el mateix “El que menja merda, no es mor”. Així doncs tots a menjar merda, no?

En busca del fuego...

Aquest any, o més ben dit, aquest estiu hi ha un dels aconteixements més esperats per als que ens agrada el futbol: El mundial!! Aquelles tardes de principis d’estiu, tirat al sofà veient un Rumania-Estonia que, malgrat no ser millor que un partit de segona, te una miqueta més d’emoció. Ja veurem aquest any com funcionarà el tema de les retransmissions, perque últimament si vols veure futbol sense haver de pagar t’has de tragar el partit de crios de l’escola de davant de casa i encara. I és que les coses no son com eren abans! Ja no hi ha aquelles col·leccions de cromos que gairebé tots nosaltres havíem fet, o si més no les havíem començat, ni tampoc aquells partits de la “selección espanyyyyyyyyola” amb la quinta del Buitre, etc. Quins moments...
El que és totalment innegable és que ha passat a ser una de les cites més importants, ja sigui a nivell de l’esport com a nivell de logística i publicitat. Al seu costat queden altres competicions de menys pes, com ara els mundials d’atletisme – cobert o descobert -, l’Europeu de gimnàstica, els jocs olímpics d’hivern... Ostres, els jocs d’hivern...quina aconteixement més curiós, seguit per minories i amb un ressò molt reduït en comparació als olímpics d’estiu, o al mundial que comentàvem. Però en canvi no es pot negar que els que els segueixen, ho fan amb autèntic fervor, malgrat les inclemències climàtiques i com no, la quantitat d’entreteniment que segons quin esport d’aquests suposa.
Sense anar més lluny, el dilluns passat, un “supporter” incondicional dels jocs d’hivern va robar la torxa amb el foc olímpic a la rellevista que la portava. De fet no anava sol, sinó que anava amb set dels seus amics, amb els que compartia la seva afició pels esdeveniments esportius de poca consideració. Però el millor de tot és que el personatge en qüestió era espanyol!! Tal com ho sentiu. Els nostres veïns, estan a tot arreu, i sempre ficats en embolics considerables. En aquest cas l’aventura es va saldar amb una condemna de tres mesos, convertits en una multa de 3000 €. Pel que es veu, la rellevista, la senyora Eleonora Berlanda (una mescla entre la Leonor de Borbó i l’Alfredo Landa), es va veure envoltada de sobte per vuit individus, entre ells l’espanyyyyol Juan Antonio Fernandez Sorrocho, el qual surt a la fotografia en el moment de treure-li la torxa de les mans.
Segons fonts oficials els detinguts, l’espanyol i un italià que estava amb el grup, així com els interrogats, van justificar la seva acció dient que formaven part d’un grup anarquista i que la única cosa que volien aconseguir amb la seva actuació era la de protestar contra la tergiversió que s’està fent de el veritable esperit olímpic. Jo aquest camelo no me l’acabo de creure. Jo posaria la ma al foc que ho van fer per altres motius! És més, estic totalment segur que ho van fer per tal de tenir foc a ma per la festa d’aquest dissabte a la Plaça de la Virreina (http://w3.bcn.es/fitxers/gracia/sapobla.007.pdf). No creieu?

Els Pallassos de la Tele...

Un al final ja no sap que pensar! Portem amb aquesta història un futimé de temps, i malgrat això encara hi ha gent que es permet el luxe d’anar a la seva i fer perillar la feina, que d’una manera o d’una altra, s’ha anat fent al llarg de tot aquest temps. De fet les conversacions van començar ja a l’inici del 2005, però no va arribar al parlament fins ja entrat l’estiu. I en tot aquest temps que ha passat? Doncs francament i des de la meva modesta posició, he anat veient que passaven moltes coses, i la veritat és que moltes em feien bastanta ràbia. Per una banda hem tingut els detractors de qualsevol cosa que portés el nom d’estatut , però clar, aquesta postura ni és nova , ni ens sorprèn ni crec que poguéssim canviar (i menys tal com estan ara els ànims...). El que si que estava a les nostres mans, o si més no a les mans dels nostres representants electes, era el mantenir una imatge d’unió, de remar tots a la una per tal d’arribar a la consecució d’un Estatut que defensés els drets dels catalans com a Nació (Si!! He dit Nació, i a qui no li agradi que si foti fulles!!). Però per desgracia la meva, i la de molta més gent, aquests senyors que segons ells representen el poble català, s’han dedicat a vetllar perque s’assolissin els seus respectius objectius de partit, deixant de banda, i aquí hi ha el més greu, les voluntats dels catalans. Al llarg de tota la negociació, prèvia l’aprovació del text en el parlament, ja hi va haver-hi actuacions dels partits més semblants a les pataletes d’una criatura malcriada, que no pas d’algu que en teoria et representa. Finalment, a finals de setembre vam aconseguir tenir un text aprovat, això si, havent hagut de pagar el caríssim preu d’haver força pena durant les negociacions. La premsa estrangera, com ara el Mundo, ABC, la cope, Antena3, i molts d’altres que no pronuncio per tal d’evitar urticària a la llengua, es va encarregar de desprestigiar la política catalana, i el que es més greu, al poble català. Aprovat al parlament va venir la negociació a nivell estatal. Aquí les desconsideracions cap a nosaltres han estat un continu, i les provocacions i insults han anat agafats de la ma de l’Estatut des de llavors. Ara però semblava que s’havia pogut arribar a un acord, i que finalment podríem veure fet realitat l’aprovació de l’Estatut. Però no, perque encara no havíem fet tot el ridícul que podíem! Ara ha sortit el meu gran amic Carod Carellot, i en un atac de rabietes, ha dit que com que ell no porta la veu cantant, que no accepta! Collons!! No em molesta el fet de que no hi hagi acord, ni que les negociacions s’allarguin per la normal diferencia ideològica dels partits. Això no es el que em treu de polleguera, sinó que és el més normal. El que si que em repateja l’estómac es el fet de fer aquest ridícul tan sonat!. Qui coi ens hauria de prendre en serio amb aquesta actitud infantil?
I per si fos poc amb la guerra que ens hem muntat entre nosaltres, tenim també els de sempre, els del costat obscur, els pallassos de la tele, que ens van regalant dia si dia també amb guspires d’humor i absurd.Ara resulta que el senyor Rajoy vol convocar un referèndum a nivell estatal per l’Estatut . A veure un moment... no havien dit que convocar referèndums era il·legal, i més quan tocaven temes de traspàs de competències, d’autodeterminació o fins i tot d’independència pura i dura. Doncs com pretenen convocar ara ells un referèndum? I a sobre, que coi han de fer els veïns del país del costat opinant de l’Estatut? No són interlocutors vàlids! Deixem que segueixin fent el ridícul ells, i perfavor, ja prou de desvirtuar les nostres conviccions amb escenes i rebequeries!! Deixem de nedar Contracorrent!

Millores(o no) del CLOS de la Guàrdia Urbana...

Avui torno a gaudir de la oportunitat de poder parlar d’un dels temes que més m’apassiona...o més ben dit que més m’altera. Es tracta del nostre més conegut i estimat anestesista. Aquell que a la facultat algú l’havia d’haver advertit dels efectes que podia suscitar un consum excessiu d’analgèsics i similars. El tema que m’ocupa (i això en la meva situació “d’assimilat al funcionariat” és molt!) fa referència a la nova adquisició del cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Un cos policial, comandat en última instància pel senyor Joan Clos Voll Damm, i per tant amb un ordre de prioritats que dista molt del que tindria qualsevol persona amb dos dits de front. Aquest senyor, que alguns s’atreveixen a dir-li alcalde, està fent de Barcelona una forumciutat de lo més forumcosmopolita i amb les millors forumprestacions... I al final de tot, en vistes de l’historial d’aquest paio, acabes constatant que tot ell es com un forum-col dels més molestos! M’explicaré, perque si no pensareu que em carrego al cap de l’ajuntament de Barcelona simplement per gust (que en bona part és així, perque enganyar-se!!). Però no, aquesta i la majoria de vegades m’ha donat motius per fer-li algun que altre comentari. En la meva llegida de diari - habitual ja en aquest lloc de treball - m’ha tornat a sorprendre i a indignar (com no!) una nova actuació de la Guàrdia Urbana. Resulta que els municipals de la capital catalana poden ja ostentar de disposar d’un vehicle capaç de sancionar, o altrament dit fotre multes, a unes velocitats fora mida. Perque ens en fem una idea ho comparen amb les multes que posarien deu agents del cos en tot un dia al carrer (com les prostitutes...). A nivell de xifres parlen de unes 190 sancions al dia. Això si, cal deixar clar, però, que el motiu comú de totes aquestes sancions és només l’estacionament. Fins aquí la mesura no hauria de ser polèmica, perque és innegable que la gent es passa pel forro les normes i es paren en doble fila on els hi va més be, si no, es pugen a la vorera o aparquen al pas de peatons. La única cosa que si discuteixo és que aquest vehicle, dotat de les millors i més modernes tecnologies no era priotari al meu entendre. Primer no creu que hauria de solucionar, entre molts d’altres, el problema de daltonisme general que pateix la gent, no respectant ni un semàfor, i confonent el verd pampalluguejant d’uns peatons amb el vermell més intens dels vehicles. O potser també es podria fer alguna cosa contra els “motoratones”, amb les seves escuters, trucades fins la cadena, sovint sense retrovisors, ni llums ni res de res, el casc posat com qui porta un boina, això en els casos que en porten! Però clar això és complicat controlar-ho, i seguint la llei del mínim esforç en matèria sancionadora, el millor és gastar-se uns calerons en un cotxe, i d’aquesta manera dos paios asseguts al seient d’un cotxe ingressen a les arques municipals molts diners, i això és el que interessa! Res de controlar les actituds perilloses, res de sancionar imprudències...Perque hauria de fer-ho si la diferencia d’ingressos entre una actuació i l’altre es tant abismal? Sincerament senyor alcalde (el tracto de senyor tot i que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena!) la ciutat va de mal en pitjor!! Dediqui els esforços que calen per vetllar per la seguretat del ciutadà d’una vegada i deixi de preocupar-se per la feina mínima i els diners fàcils.
http://www.lavanguardia.es/web/20060124/51226321868.html

Rigor Mortis.....Rigor??

Bon dia a tothom i més concretament a ningú!!
Hi ha coses que per molt que te les expliquin son impossibles d’entendre, o si més no, cap justificació que ens donin ens serveix per trobar-hi la raó de ser.
Situacions en les que les evidències més evidents (valgui la redundància) no són suficients per defensar la teva postura, fent que els nervis se’t posin a flor de pell, i que per descomptat no aconsegueixis resoldre el problema o més ben dit el malentès. Sense anar més lluny, una dona de 42 anys nascuda a Barcelona i resident a Màlaga no porta 14 anys intentant demostrar que no està morta. Tal com ho sentiu! Un dia de desembre del 1994 un jutjat de primera instància declara la defunció de la senyora en qüestió, Maria Antonia Calvo Pascual, entenent-se com a data de la mort el dia 1 de gener del 1992.
Des de llavors aquesta senyora ha hagut de veure’s les cares amb un munt de funcionaris (com els meus companys de feina!) intentant defensar la seva existència física, sense cap resultat òptim als seus interessos. Fins al punt que no pot contraure matrimoni perque consta que està morta, amb l’evident trasbals de la parella, no ja perque no s’hi pugui casar, sinó pel fet de que a passat a ser objecte de tot un seguit de bromes, totes de naturalesa necrofilica!
Només d’imaginar-me la situació, estic segur que jo en el seu lloc perdria els papers de mala manera. Arribar a algun lloc i veure que, en comptes d’ignorar-te, que això ja puteja, et tracten per mort, tot i disposar de la prova més concloent de totes: el meu cos mateix. I per si fos poc, i com sempre acostuma a passar, no hi ha unanimitat en el conflicte entre els diferents cossos administratius. Per uns està morta i ben morta, i d’altres li expedeixen el carnet d’identitat en data de setembre del 2005
I es que com son les coses, eh? Resulta que una pobra dona, amb l’únic desig de poder fer una vida normal i corrent, la donen per morta, i en canvi, tots aquells que els haurien relament de donar per morts (si no matar-los!) resulta que segueixen movent la cua com qui res. Que Injust!!
En fi, que mentre la justícia segueixi perdent el temps amb subnormalitats d’aquest nivell, i tingui com a representants a senyors com l’Hernando ( el de les sevillanes!) no em sorprèn que Los Santos encara no estigui a la garjola!

Pizza Marinera (Tela de nom) - II

La Segona captura

Pizza Marinera (Tela de nom)

Mare de Déu, com estan les coses en aquest país!! La veritat és que la tensió es palpa en l’ambient, i realment hi ha hagut moments en la que es podia tallar amb ganivet. Entre el tan polèmic Estatut, el recent (i inacabat encara) trasllat dels papers de Salamanca (altrament coneguda com Onearmedpersonroom), el famós boicot del cava durant les festes de nadal... En definitiva, tot un seguit de circumstàncies que han fet créixer el recel i el ressentiment cap a tots els catalans, la nostra llengua, les nostres empreses...
De fet està ple d’exemples corrent de correu en correu, com si es tractés d’un virus qualsevol (per les paraules i les expressions que s’utilitzen es podrien catalogar així). Que si l’Alcampo, que si l’empresa que renuncia a uns clients pel sol fet de ser catalans, etc. Vaja, un seguit de casos que posen els pels de punta a qualsevol (qualsevol que en tingui, clar...). I entre mig de tot això et trobes iniciatives i actuacions que intenten fer l’efecte invers sobre aquest curiós boicot. Consum exclusiu de productes etiquetats en català, empreses catalanes... i fins i tot un llistat, que també corre via mail, de totes les empreses a les que es pot comprar i un altre amb totes les que cal evitar donades les seves manifestacions feixistes i ràncies, com ara la versió castellana de l’”Inthecountry”. I entre mig de tot aquest merder, de tot aquest foc creuat ens trobem amb alguna empresa que amb les seves actuacions sobrepassa amb escreix els intents dels seus col·legues, i acaben identificant-se davant de tothom, evidenciant el seu clar posicionament. Un dels que m’ha cridat més l’atenció és Telepizza. Jo des de fa uns dies que no m’alimento de res més que de pizza d’allà. Per esmorzar, per dinar, per berenar, per sopar, pel ressopó, que si en sobra la congelo... en resum, que el que calgui per tal de recolzar actuacions tan arriscades i plenes d’ideologia com la que està protagonitzant Telepizza davant de tothom. I és que podria haver triat mitjans en el que la repercussió de tal actuació tingués uns efectes mínims en el seu negoci, però ells, més xuslescos que ningú han decidit que el mitjà a través del qual farien saber a tothom el que realment pensaven havia de ser Internet!! Quins pebrots més ben posats tu!!! No crec que fos capaç de transmetre-us correctament el que es pot veure a la pàgina de Telepizza, i per tant el millor seria que ho miressiu vosaltres mateixos. Ja us aviso que hi haurà gent que no podrà veure-ho (va en funció del sistema operatiu i el navegador...o això m’han dit), i es per això que us he fet alguna captura de pantalla perque ho comproveu!
Telepizza és la vida!!! A partir d’ara serà freqüent veure una estelada al costat del seu logo...o no.... qui sap!
L’adreça és: http://www.telepizza-online.com/Internet/Login/login.aspx i també http://www.telepizza-online.com/Internet/Login/Registro.aspx

Per nadal cada ovella al seu corral... encara que tard!!

Ja venen!! Prepareu-vos perque la rebuda ha de ser especial. Fa tant de temps que hi pensàvem, i finalment hem aconseguit que estiguin amb nosaltres! I mira que hi havia gent escèptica respecte aquest tema, i ara en canvi què? Que hi diuen al respecte? Francament jo els entenc, perque semblava la història interminable. Però ara ja ens en podem oblidar de tot això perque ja estan de camí. De fet l’operació ha començat a primera hora de la matinada, i pel que diuen ha aplegat a bastants efectius. Concretament parlen de dues furgonetes per al transport, dotze “lecheras”, varies dotacions de la policia municipal, uns quants treballadors, un centenar de periodistes, algun que altre curiós, més d’un ranci inculte i 500 caixes.
Tota la operació va generar molta activitat al carrer, tot i ser l’hora que era. Malgrat les dificultats inherents de qualsevol activitat d’aquestes característiques, els encarregats de dur a terme la tasca es van trobar amb entrebancs afegits, molts malintencionats al meu parer. Però clar, com no podia haver-hi mala baba tractant-se d’un tema com aquest! Per si algú no em segueix, m’estic referint a la primera tanda del trasllat dels papers de Salamanca. Com us comentava la cosa no va ser fàcil, i va haver-hi més d’una jugadeta pel camí. Per començar l’Ajuntament de Salamanca no va autoritzar la càrrega i descarrega davant de les portes de l’arxiu, i per tant en conseqüència cada viatge que es va fer va suposar una caminadeta per als treballadors. Però aquí no acaba l’assumpte, perque clar com més llarg fos el camí, més temps tenien alguns desaprensius transeünts per insultar i llençar improperis. Així que davant d’aquestes hostilitats es va fer un desplegament de les forces seguretat que, i això m’ho suposo, no va fer sentir orgullós a cap dels agents que hi participava. Ha de ser fotut això d’haver de protegir una actuació que per ella mateixa et rebenta l’estómac. Gairebé es podria titllar de provocació, perque després del merder que ha suposat tot això dels papers.... però jo em pregunto: que tindrà d’especial el paper de Salamanca? Més fi? més satinat? més sofert? la pega enganxa més? paquets de 100?
En resum, que estan venint cap aquí dues furgonetes carregades amb 250 caixes cada una, escortades per tres “lecheras” de la Nacional i un cotxe de la policia local. I cap on anaven? Doncs en contra del que pugui semblar, abans passaven per Madrid!! Suposo que no faran com la típica furgoneta del Circo Paraiso, amb els megafons a tot drap, passejant-se per la capital del país veí, cridant als quatre vents: “Ja estan aquí los papeles de Salamanca, con una única función antes de instal·lar-se definitivamente en los archivos catalanes”. Doncs si, finalment vindran per formar part del patrimoni històric de la nostra Nació...o això tampoc es pot dir ara?

...es que tenim un problema tècnic!

No es pot negar que els avenços que s’han anat fent en el món de la ciència són espectaculars. Sense anar més lluny, parlem per telèfon sense ni un cable per allà, enredant-se entre les cames, i per si fos poc a sobre ho podem fer a gairebé tots els indrets del món. I d’Internet que me’n dieu? Francament és una de les millores més bèsties que hem pogut viure tots nosaltres. De fet, no em sorprèn que, al intentar explicar-li de que va això d’Internet a la meva àvia, ella posi uns ulls com unes taronges al principi, per acabar deixant-ho per inútil. Entenc, o si més no me’n puc fer una mínima idea, del que li deu passar pel cap quan els seus nets, amb paraules ben rares, proven d’explicar-li que es pot veure i parar amb algú a través de l’ordinador, que en pots treure cançons, que et pots cartejar amb algú... En fi, el que tots donem per la cosa més normal del món. I pel que fa als avenços en la industria del motor? De fet, hi ha hagut canvis que, en el seu moment, van ser tot un descobriment (malgrat ara no s’hi doni gens d’importància....fins que et falten, clar!) però que en canvi no s’han ajustat gens a la previsió que s’havia fet a nivell de pel·lícules futuristes. Ni els cotxes volen, ni funcionen amb escombraries, ni hi ha robots...
Tot i això, encara que en aquest camp la evolució tecnològica no hagi estat la que s’esperava, hi ha camps en els que els avenços són totalment incommensurables. Ningú pot portar la contraria, si dic que la medicina, per exemple, és una d’aquelles disciplines en les que les novetats s’han anat succeint dia rera dia, i amb canvis més que notables. Sense anar més lluny avui al “20 minutos” m’he sorprès amb un titular que m’ha deixat atònit. Per si voleu veure’l vosaltres mateixos l’adreça és : http://www.20minutos.es/noticia/82687/0/ORIENTEMEDIO/SHARON/RESPIRADOR/.
El titular be a explicar la utilització d’una tècnica de xoc totalment novadora, i de la que encara no es poden predir els resultats, o si més no a mi se’m fa difícil imaginar-me com pot acabar. Si més no una cosa tinc clara: Mai havia sabut d’una tècnica tant arriscada. El titular diu així: “Sustituyen el tubo respirador de Sharon por un problema técnico”. Trobo absolutament espectacular que un metge, amb totes les responsabilitats inherents del seu càrrec, s’arrisqui a substituir un tub que si més no ajudava a respirar a aquest senyor per posar-hi en el seu lloc un problema tècnic. Si, si!! I com deu ser la forma d’un problema tècnic? Deu ser car? Francament desanima que el coneixement que anem adquirint al llarg dels anys, passi a ser obsolet a aquestes velocitats. Mira, jo, perque ja han passat els reis, perque si no hagués aprofitat per demanar-los un problema tècnic. Segur que triomfarà, perque totes les empreses mes avançades tecnològicament (proveïdores d’internet, bàsicament) sempre que truques per solucionar un problema, et diuen, com amb ànsies de fer dentetes, que el que els hi passa és que en tenen un, un problema tècnic!

El chip prodigioso

Bon dia a tothom i més concretament a ningú!!
Sovint, tot discutint amb els amics sobre els problemes de la societat, de les coses que no suportem del dia a dia, acabem deixant anar la mítica sentència de que nosaltres no hi podem fer res, que no està a les nostres mans... en definitiva, una sèrie de justificacions que ens deixen prou tranquils, però que de fet no deixen d’evidenciar que ens hem expulsat les puces de mala manera.
El fet és que moltes vegades no som del tot conscients de la força que podem tenir davant de tota aquesta colla de gent que fa de nosaltres el que mes els convé en cada moment. Total que, si be en comptagotes, hi ha vegades que surt una gesta individual que a tothom ens semblaria impossible, però en canvi s’ha pogut fer. Segurament hi ha qui ja sap de que parlo, però per qui no em segueixi, dir-vos que em refereixo a un nano de 18 anyets acabats de fer, que amb els seus pebrots, la seva inconsciència i un alt coneixement d’informàtica s’ha colat en els sistemes informàtics d’una base naval Americana, concretament a San Diego. Aquest xavalet, malagueny de naixement, ha aconseguit no només entrar en el sistema informàtic d’aquests yankees dels collons, sinó que a sobre, i segons aquest útlims, causar uns danys de l’ordre de 500.000 dolars, és a dir uns 413.000 € o el que ve a ser el mateix ( o si més no això deia la família Garcia en els anuncis de la tele!!) 69 milions de pessetes!! Bravo!! Si senyor, bravo!! Segons expliquen, el xavalet estava jugant amb els controls d’un dic de manteniment que contenia uns submarins nuclears. Vaja, com aquell qui juga a un joc de la Play Station, i ha de destruir tot el complex dels dolents. Total que la Guàrdia Civil, la benemerita de sempre, després de posar-li un nom a l’operació digne de sortir als diaris (Operacion Navy....juas, juas!!!! Idea del Bono?), va procedir a buscar, identificar i arrestar al nano, juntament amb els seus quatre amiguets! En realitat els del tricorni els consideren més una banda organitzada que no pas uns xavalets que jugant s’han ficat on no els demanen. Ja veurem com acaba el tema...sobretot tenint en compte que un dels afectats és els Estats Units. Com no vigilin, i tenint en compte que la base naval a la que s’han colat és de San Diego (California), el puto Schwarzenegger els condemna a mort, els fregeix a la cadira, i si te he visto no me acuerdo.
No està malament el pollastre que, ell tot sol, ha organitzat!! No creieu que si ens hi posem tots plegats podem tenir molta força? Entre tots estic segur que acabaríem per fer-nos escoltar!! Va doncs, contra qui anem??

Juguem als Funcionaris? El primer que es mou perd!

Ara ja fa gairebé un mes que estic treballant a l’Agència de residus. En aquest temps he tingut temps d’observar molts aspectes, alguns dels quals desconeguts per mi, i d’altres mitificats per molts.
Se que generalitzar és un error en la majoria de situacions, però crec que el col·lectiu dels funcionaris mereixen que es faci un anàlisi detallat de la seva condició. Per començar caldria investigar quin és l’origen del substantiu Funcionari. De quina arrel semàntica prové? De Funcionar? De funció? De fet el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, en la primera entrada, defineix el mot “Funcionari” com la persona que exerceix una funció pública. Tot i això, m’ha sorprès molt que hi aparegués una segona entrada, fent una clara distinció entre el que és un funcionari, i el que significa un funcionari Públic. La definició exacta d’aquesta última entrada és: “Empleat d’una administració pública, d’una forma tendent a la permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella”. Si descomponem la definició en diferents conceptes, ens trobem, primer de tot, amb “...tendent a la permanència en el lloc...”. Primer fet diferencial entre els funcionaris i la resta del mon. Permanència per sobre de moltes coses (fins i tot en no fotre ni cop) en el seu lloc de treball. El segon concepte clau que hi trobem és “...que es troba en una situació especial...”. Joder! Aquí si que l’encerten!! Es tan especial la situació d’aquest col·lectiu que, i ho dic per experiència, fins que no hi ets dins no ho pots arribar a copsar en la seva totalitat. En aquest mes, he notat certs patrons de comportament entre la gent que treballa per aquí. Per una banda hi trobem la sensació de l’estrès. En aquesta casa tothom te la sensació de que te molta feina i que és impossible acabar-la a temps. Fins aquí res estrany, perque la majoria de mortals a la feina ens passa el mateix. El fet diferencial on està? Doncs simplement és que l’estrès està totalment mancat de motius. Durant el dia fan tan poca feina que la poca que tenen els hi sembla una aberració en els drets dels treballadors. A part d’aquest estrès, també he pogut veure que en línies generals la gent d’aquí és molt hipocondríaca. Segons el mateix diccionari es tracta d’un trastorn mental caracteritzat per l’ansietat respecte a la salut pròpia i per la tendència a exagerar els sofriments reals o imaginaris. Francament, es pot dir més alt, però no més clar! Aquí la gent, davant d’un esternut són capaços d’agafar la baixa, no fos cas que fos el primer cas de grip aviar del país. Total que les baixes van que volen, i sobretot les de maternitat. La conclusió a la que he arribat és que per ser funcionaria s’ha de ser molt conilla, i tenir com a mínim un parell de criatures, amb les seves conseqüents baixes prèvies al part, i la posterior de maternitat. I clar...qualsevol cosa que una persona faci en aquesta casa, acaba sent de domini públic, amb l’objectiu lògic de passar l’estona comentant-ho.
I Tornant a l’arrel del mot Funcionari, jo em pregunto: “Semànticament te per origen el verb “funcionar”?” I si és així, voleu dir que funciona????
I si l’origen en el seu significat ve de “funcions”, quina funció tenen??
No crec que se solucioni aquest històric dilema, però si més no he passat una bona estona....ui....se m’està encomanant aquesta curiosa enfermetat!! I és que fa una estona que em trobo amb el nas super tapat, i clar amb la feinada que tinc sobre la taula no arribo....

L'extinció del Juràsic

Ahir va ser un dia important. No és que passés res que canviés el curs de la història ni res per l’estil, però si més no vam deixar enrera una de les taques més negres de la política espanyola. I és que després d’haver estat present i actiu en totes les jugadetes de Franco i no haver-se amagat mai de la seva condició de ranci feixista, aquest home encara participava sota el nom de democràcia, i abrigat per una colla de senyors d’un partit que deixa bastants dubtes de la seva condició de demòcrates. El fet és que el Sr. Manuel Fraga va cedir el seu càrrec de president del Partit Popular de Galícia. Per si no el recordeu és un home que caminava com un pingüí, que tenia un mal caràcter contrastat per tothom en la petita pantalla, i que alguna vegada havia fet caiguda lliure des del faristol en algun que altre “festival de l’humor”. En definitiva, que aquest senyor ha passat a la segona línia de foc, deixant el seu lloc al senyor Nuñez Feijoó. El nou president ha estat nombrat pel propi Fraga, que a la vegada havia estat el fundador del mateix PP. Així doncs es pot esperar un canvi? Feijoó afirma ser deixeble de les restes juràssiques de la repressió franquista - altrament conegudes com a Manuel Fraga - així que francament, la història que està per escriure segurament serà susceptible de ser catalogada de plagi. Total que per la majoria és una pàgina més d’un llibre que hauria d’estar fora de catàleg, mentre que pel president del partit es tracta de tenir la seva gent el més a prop possible per tal que, encara que sigui, li facin de coixí quan caiguin en picat. Mentrestant el senyor Fraga, en comptes de dedicar les hores a jugar a la petanca amb els excombatents de la Falange i jugar al tute o al mus al casal del barri cada tarda, ocuparà la seva jornada com a senador. Senador?? Per favor!! Segons ell, confia en col·laborar a l’alta càmara per tal de poder mantenir la unitat d’Espanya, i aconseguir que el senat sigui una institució de representació territorial. Jo, ho sento molt, però paraules dites per un dels braços forts del caudillo, omplint-se la boca amb conceptes democràtics m’irriten els nervis!
Si proposar una persona amb demència senil per un càrrec públic és normal, llavors jo proposo, que ja posats a fer, hi posem la Carmen Sevilla i així ja ho acabem de fer més còmic!

El civisme de Joan Clos Van Dame

Bon deia deia!!
Com cada matí, i per tal d’esgarrapar uns minutets a aquest rellotge que li costa tan passar les hores, m’he posat a llegir la Vanguardia per internet. Es una manera de saber mínimament que passa i a part distreure’m una mica. El fet és que avui, i exactament no se el perque, han posat en un lloc destacat de la pàgina un punt on hi anuncia que hi ha penjada la nova ordenança municipal sobre el civisme que el nostre estimat ajuntament ha elaborat per tots nosaltres. Soc el primer que considera que el civisme es importantíssim, i que és cosa de tots treballar perque es mantingui. Això si, aquesta ordenança passa de la ratlla. Si be hi ha capítols que els comparteixo amb escreix, n’hi ha d’altres que desvirtuen els anteriors. Per començar, i suposo que fent una maniobra de distracció, ens trobem amb un article, concretament el 5, que fa tot un exercici de realçament de totes i cada una de les llibertats que en principi ens pertoquen. Estovades les reticències, la ordenança ja entra en matèria a marxes forçades. Parla dels atemptats a la dignitat de les persones, de la degradació visual de l’entorn urbà, les juguesques, l’ús inadequat de l’espai públic per a jocs... vaja... i molts d’altres. I és justament en aquest últim grupet on està el que podria ser la meva ruïna en algunes de les meves sortides nocturnes. Fent uns càlculs a l’engròs he arribat a acumular la magnífica xifra de 1800 €. No està gens malament, no. De fet aquesta pasta es tradueix en haver begut al carrer, haver mixionat (cívicament no està ben vist dir pixar) a la barraca de la nafra vivent del Mariano, haver comprat una llauna de cervesa a un paqui, fumar-me una canyeta, i quan al final la cosa se te’n va de les mans, i acabes totalment girat, vomites i amb posterioritat escups per treure aquell agradable regust a la teva boca... Déu n’hi do com s’han posat les coses!
El que no em suposa cap mena de dubte és que davant de tot això tots plegats ens hem quedat amb una ma al davant i una al darrera, amb ben poques llibertats de les que ens regalava l’article 5. I el millor de tot és que al quedar-nos en pilotes també infringim tota una sèrie de normatives del Títol II de l’ordenança. Tot i això no ho tinc molt clar perque per una banda trobem que estan terminalment prohibides les conductes de caire sexual en la via pública, sobretot davant de menors. Per l’altra (ja fa un temps) el nostre estimat alcalde va anunciar als quatre vents que no era cap infracció anar despullat pel carrer. Així doncs on està el llindar? Què es el nudisme i què l’exhibicionisme? Qui determina la diferència?
Si més no una cosa és de calaix: Si el que pretenem és una resposta coherent, el que no hem de fer mai es preguntar-ho a l’alcalde. Altres coses si, però el coherència no!

La seca, el MECA i la Vall d'Andorra

Bon dia a tothom i més concretament a ningú!!
Hi ha moments en els que tenim coses amb un valor incalculable a l’abast de la ma i ni tan sols som capaços de prendre’n consciència. Sense anar més lluny aquests dies ha tornat a sortir la estela d’una de les estrelles mundials en la seva especialitat. I de qui estic parlant? Doncs del nostre campió de llargues distàncies!!! David Meca!!! Quin paio! Demostra estar com un llum per posar-se a nedar més de 100km a mar obert, però hi ha tota una cara d’aquest personatge que no estaria malament analitzar, perque te tela! I que cal fer? Doncs bàsicament, per poder ser un interlocutor vàlid és necessari que coneguem qui és aquest tio, a que es dedica...en definitiva, saber de qui estem parlant. I quin és el millor lloc? Doncs cap altre que la seva web personal! No se que és més increïble, si les seves proeses a l’aigua o la seva pagina personal (http://www.davidmeca.com/). A part de llegir que aquest tio es va posar a nedar perque tenia malformacions, he pogut constatar que aquest senyor també alternava la natació amb dues aficions més: la passarel·la i els escenaris. La llista d’anuncis en els que ha participat, si més no et fa recordar moltes coses que ja no es comercialitzen, i les seves aparicions a programes de televisió són també bastant estel·lars! I el més fort de tot és que la web no està actualitzada, i per tant encara no hi ha l’ultima aventura d’aquest boig de la natació, aficionat de la moda i somiador dels escenaris. En definitiva, un senyor amb unes ànsies de ser popular brutals. I a part de tota la mofa que en pugui fer, una cosa no li treu ningú. Si és popular és perque s’ho ha currat, perque si hi ha algú que creu que viu del cuento, que agafi la tovallola, es posi un turbopaket, i apa, a nedar... Això si, quan he entrat a la seva web, la primera cosa que m’ha sorprès és l’apartat “Contrata a David Meca”. Entreu-hi vosaltres mateixos, però aquest tio a part de nedar pretén ser una mescla entre Ronald McDonald i un gigoló. Perque us en feu una idea (i això no us eximeix d’entrar a la seva pàgina) he agafat una de les que més m’ha cridat l’atenció: “¿Quieres que DAVID pase un día contigo y tus amigos en la piscina de tu casa?”. No tinc paraules...
Aquest mite no es pot perdre, i jo crec que també és feina nostra que segueixi triomfant. Una persona amb aquest perfil tant complet és capaç de fer qualsevol cosa, i més si aquesta li aporta uns minutets de gloria i fama. Ajudem-lo amb les seves gestes! Donem-li idees! Que continuï aquest espectacle que ens ofereix… Proposem-li reptes! Alguna idea?

Bon dia a tothom i més concretament a ningú!!
M’imagino que mai heu tingut la necessitat de ballar sevillanes? De fet per algunes persones la cultura i els trets identificatius son aspectes de la vida que no son importants, i no només es limiten a pensar-ho sinó que obertament i sense cap mena de problema, ho anuncien als quatre vents. Es podria entendre que ho fessin de forma totalment altruista i per compartir el coneixement (si es que se’n pot dir així...) però per desgràcia es tracta de gent que no sap mantenir la boca tancadeta, i justament quan la obre la caga. Però clar, s’ha d’entendre, perque pot haver estat fruit de la manca de cultura, per la falta d’educació... i davant de temes d’aquests s’ha de ser molt respectuós, i mirar de posar mitjans per solucionar aquest greu problema. Però i si en aquest cas l’accés a l’educació i a la cultura no ha estat el problema, sinó que tot ha sortit com a resultat d’una mentalitat tancada i massa rància? Llavors això es podria catalogar de prou greu. El fet és que el senyor Francisco José Hernando, president del Tribunal Suprem ha catalogat alguns trets culturals d’Andalusia i de Catalunya com a poc importants i sense cap necessitat de preservar de ments com la d’aquest paio. Segons aquest senyor la llengua catalana no s’hauria d’exigir per a exercir la carrera judicial a Catalunya. I per fer-ho una mica més clar ens delecta amb una comparació francament estúpida per una persona amb el nivell d’estudis i cultura que hauria de tenir tot un president del Tribunal Suprem. Segons aquest element, posar el català com a requisit indispensable ve a ser el mateix que si a Andalusia demanessin les sevillanes. Si que es veritat que trobaria fora de lloc posar com a requisit les sardanes, perque si be son part de la cultura catalana i cal preservar-les, seria barrejar peres amb pomes. El que no te cap sentit és que es posin en el mateix cistell una llengua vehicular de tota una nació i un element folkloric com les sevillanes. Però clar, és gràcies a patinades d’aquesta categoria que un se n’adona del perque la justícia va com va. Que un senyor anomenat Farruquito faci i desfaci al seu gust, o que una sèrie de lladregots a l’engròs visquin com a reis mentre compleixen les seves condemnes per haver-se forrat a base de fraus continuats, o que un senyor anomenat Jimenez Losantos faci dia rera dia apologia del terrorisme, o que.... En fi. Com aquestes n’hi ha un futimé, però clar, pel que es veu tenen altres inquietuds o si més no altres prioritats.
Permeti’m dir-li senyor Hernando: deixi de fer judicis gratuïts i dediquis a la justícia que realment li toca.

Bon dia a tothom i més concretament a ningú!!
I vaja això de bon dia és un dir, perque collons, aquesta pluja fa que un comenci el dia amb el peu esquerra. Moll fins les dents he arribat aquí disposat a fer la meva jornada laboral de funcionari. I és que la vida laboral d’un funcionari o similar és tot un mon. Un mon que si fos per una colla d’anacrònics estaria encara més brut de sang, i amb les armes dominant la situació. I es que... que faríem nosaltres sense un estament tant important com l’exèrcit. El nostre exèrcit, l’exèrcit de tots, perque no oblidem que el que és d’espannnnnya és dels espannnnyols. Amb els seus soldadets, les seves armes, la seva cabreta i com no, els que porten la veu cantant: coronels, sergents, caporals, capitans... i amb ells l’amic Jose Mena Aguado, que altruista com ell sol ens ha regalat amb unes magnífiques declaracions que, si més no han fet aixecar bastanta pols. Pols que de moment se la treu de sobre tothom. Un Ministre de degggfensa que s’espolsa les puces, una oposició que.... (millor que no en parlem ara d’aquests). Total un girigall considerable, i tot plegat per les declaracions d’un militar amb el cervell de la mida d’un pèsol, i una educació tant rància com petit es el pèsol. I tot perque? Doncs per la mateixa rao de sempre: els catalans i el seu estatut.
I es que al final no és estrany que entre tota la cúpula política i militar acabi acusant-se uns als altres dient-se “...has estat tut!” i clar.... comencen els problemes.

Bon dia a tothom i més concretament a ningú!!
Sovint, i més concretament quan no se com omplir totes les hores de feina, em dedico a... a....doncs bàsicament a tocar els pebrots al personal amb les meves històries i paranoies. Total que no podia haver-hi una lloc millor, i amb un nom tan escaient com el de Blog & Deker. Ja veureu ja quines taladrades que penso fer.
M'heu d'entendre.... no és facil convertir-se en funcionari d'un dia per l'altre!
Així que ja ho sabeu!