Igualtat? Palaus per tothom!!!!

Es un tema que està molt de moda. En els últims vint anys s’han anat fent passos per tal d’aconseguir l’objectiu sense poder dir que hi hem arribat. I es que la igualtat de drets entre homes i dones ha estat un punt d’actuació important durant el la segona meitat del segle vint i principis del vint-i-u. S’han vist progressos importants que de ben segur, i en l’opinió de la feminista més fanàtica, no han estat suficients, mentre que pel masclista més ranci ha suposat un excés, alhora que una pèrdua de temps. No penso posicionar-me vers cap d’aquestes postures, ja que entenc que es un tema molt i molt parlat i per contra gens solucionat (gràcies a l’extremisme dels dos bàndols, i “l’ajut” del mitjans de comunicació). El fet és que ara s’ha reobert el debat, amb l’afegitó de la sang blava. Resulta que la Leti i el principito estan embarassats, i es en aquest moment que cal resoldre (o no...) la desigualtat per raó de gènere en la successió del tron. I això exactament en que ens influeix? Ens veurem afectats per les seves necessitats, quan per contra ells no se’n veuen gens per les nostres? Pel que sembla ara estan començant a plantejar-se la possibilitat de que s’hagi de modificar la constitució. Modificar-la? Però si tot just fa un parell d’anyets, quan es parlava dels referèndums que es volien celebrar a Catalunya i a Euskadi, es contemplava aquesta possibilitat i va ser descartada perque segons ells, la constitució no podia ser tractada com qui renta una camisa. Només podia ser modificada per coses transcendentals pel país. Ara resulta que la successió d’una monarquia imposada i mancada de sentit en una societat com la que vivim és un aspecte de gran importància i transcendència per tot el país i els seus ciutadans. Quins pebrots! Però lo més fotut és que no és pas aquesta la raó que donen, sinó que, emparant-se en les tendències socials, ho emmascaren com si es tractés d’una equiparació dels drets per raó de gènere. Perque carai s’omplen la boca aquesta gent, quan dubto que tinguin consciència del que són els drets dels ciutadans. La raó del dubte s’origina en la premissa de que els integrants de la família reial no s’han hagut de preocupar mai per garantir que algun dels seus drets es complís. Així doncs en nom de qui o de que es permeten el luxe de parlar del que no coneixen. Però ja no és només aquest factor, sinó que el que és més insultant per a la intel·ligència humana és el que fet de que parlin d’igualtat i d’equiparació. Que n’han de saber ells del concepte d’igualtat? Lo màxim que poden saber del concepte d’igualtat és que la Leonor és igual que la mare del rei (però això és un conflicte que han d’arreglar entre el Juanca i el principito). Una gent que no es capaç d’entendre el concepte “no arribar a final de més”, o be que no s’ha trobat mai davant d’una injustícia flagrant, segons la meva modesta opinió, no pot ni podrà mai parlar d’igualtat. Dos poden considerar-se iguals quan riuen pel mateix, ploren les mateixes penes, persegueixen somnis semblants...i per sobre de tot quan són conscients que aquests mateixos somnis, en el cas d’aconseguir-los, els costaran molt d’esforç... I havent fet aquesta reflexió és quan realment se’m planteja la inquietud de saber com son els somnis d’aquesta gent. Per naturalesa la gent associa els somnis amb els desitjos d’aconseguir alguna cosa, bàsicament perque somiar és gratis. Així doncs, tota aquesta colla, en que omplen les nits de son profund? M’és impossible determinar-ho, però el que tinc clar és que no les destinen a pensar el que diuen, perque de ser així, no ens veuríem obligats a sentir bajanades d’aquestes dimensions!!

Venuts per venuts!!!

Estic completament segur que al llarg dels anys hem sentit més d’una vegada l’expressió “S’ha de predicar amb l’exemple”. Per alguna raó és una expressió que la gent intenta obviar per la responsabilitat inherent que normalment porta incorporada. Responsabilitat que ens obliga a ser els primers a fer allò que pretenem que facin els altres. El problema ve donat perque sovint exigim algunes coses que nosaltres no hem fet ni fem mai. És en aquesta situació quan no tenim cap mena de dret a queixar-nos. “Haver-t’ho pensat abans” ens deien sempre els pares. El fet és que ara mateix estem en una situació en la que segurament, si ens ho haguéssim pensat abans, podríem exigir alguna cosa. Potser que us expliqui de que parlo, perque m’estic començant a embolicar. Qui més qui menys s’ha pogut assabentar del rebombori que ha armat un tal senyor Mújica respecte l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Segons aquest home, en ús de les seves competències com a Defensor del Poble, l’Estatut que va entrar en vigor el dia 9 d’agost d’aquest mateix any te 112 articles dels 223 que són inconstitucionals, així com també 4 de les 15 disposicions addicionals. No entraré a discutir si el motor d’aquest recurs prové de la ja ancestral persecució a la identitat catalana, però el que si que em pregunto es si està complint o no amb les obligacions del seu càrrec. El que vull dir és que malauradament, i a efectes burocràtics, no puc negar que soc espanyol, i resulta que els meus interessos com a “poble” que soc no s’estan veient defensats sinó tot el contrari. Qui estableix els drets que s’han de defensar? No espero obtenir resposta, però continuant amb el refranyer popular ara em ve al cap que casa també m’han repetit mil vegades que “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”, i és justament el que en la meva modesta opinió ha fallat aquesta vegada. M’explicaré. Resulta que el recurs del senyor Mújica jo l’entenc com una manca de respecte cap a la decisió que tot un poble va prendre democràticament. Una decisió resultat d’un referèndum que segons aquest paio també és inconstitucional. I perque tant de peu a generar conflicte? Personalment considero que tot el que ha passat i està passant amb el text de l’estatut d’Autonomia és culpa (digueu-li responsabilitat si voleu) dels representants polítics catalans. Com podem pretendre que la gent respecti la nostra opció, si ni tan sols els partits polítics van saber anteposar les voluntats del poble a les pròpies de partit? Com pretenem que el Defensor del poble defensi els nostres drets, si les persones que vam escollir perque ens representessin han estat jugant a la puta i a la ramoneta durant tota la negociació? Com podem esperar que la gent ens prengui en serio si els caps visibles de la política catalana semblen nens d’escola barallant-se per ser el primers de sortir de classe. Segurament el que els ha faltat ha estat justament això: quedar-se més estones a classe i poder entendre així que ser un representat polític no és vetllar per qui surt mes temps en pantalla. No podem pretendre que la gent respecti la nostra identitat si els encarregats d’aconseguir-ho són incapaços de remar cap a la mateixa direcció, o dit d’una altra manera, són els primers a atemptar contra els interessos de Catalunya i els interessos dels catalans. L’única conclusió que en trec és que tan li fot que siguin d’esquerres, de centre, de dretes, nacionalistes, feixistes, independentistes... El poder te un preu, i aquest es renegar de la teva identitat. Vendre’s o no, es la seva elecció!

L'espera de la Raó...Tot un acte de fe!!

Sempre s’ha establert un lligam molt directe entre l’església i l’educació. De fet, els primers centres educatius estaven sustentats per l’església. No penso entrar a discutir si la opció d’educació religiosa es millor, pitjor, diferent..., simplement afirmar que aquesta dupla ha anat sovint junta. Partint des de l’experiència més propera de que disposem, és a dir els nostres pares, podem adonar-nos que, qui més qui menys, tots havien anat a una escola religiosa. Els nois, segons les històries que tant hem sentit dels nostres progenitors, anaven a les escoles de capellans, caracteritzades per la mala jarandia, i els arguments feixistes de molts dels que es feien dir erròniament professors. Les noies, per altra banda se les havien de veure amb les estimades monges. Unes dones que si be, al igual que passava amb els capellans, n’hi havia de molt bona pasta, la gran majoria es caracteritzaven per ser unes resignades disposades a fer passar per la pedra de l’amargura totes les noies que passessin per les seves aules. Però no voldria entrar a criticar el sistema educatiu sustentat en la religió, sinó deixar molt clar que l’educació i la religió han anat sempre agafades de la ma. És per això que em va sorprendre tant un comentari que va deixar anar el líder espiritual de l’església, el senyor Mazinguer Z. Amb tota tranquil·litat, i amb una inconsciència més pròpia d’un adolescent, va afirmar amb seguretat que “La teoria de la evolució era totalment Irracional”. Us deixaré una mica de temps per assimilar l’afirmació. Irracional???? Com pot algú afirmar i creure, reforçat per una gran fe, que la creació d’aquest mon va ser obra divina, i en canvi considerar que una teoria amb una notable base científica és irracional? Algú li hauria d’explicar a aquest senyor que la raó es fonamenta en fets, mentre que la fe es basa en creences. Però casi que passo... no hi ha res pitjor que intentar fer entendre alguna cosa a una persona que gira el cap al mon real.
Un mon real que te lloc per molts i molts individus que per una rao o per una altra destaquen per sobre de la majoria. Aquest és el cas del molt estimat senyor Joan Clos Voll Damm. Un paio capaç de dir quantitat de tonteries i coses sense sentit en molt poc temps. Confusions i errors difícils d’imaginar, com és el cas de la última compareixença pública del que havia estat (per desgràcia la nostra) l’alcalde de Barcelona en els últims anys. Un home que amb la seva estranya capacitat de fer-se embolics ja va tenir la primera ocasió de cagar-la en la presa de possessió del seu nou càrrec, ministre de la cartera de consum, industria i turisme. El problema és que seguint amb la seva línia d’actuació no va poder limitar-se a jurar el càrrec davant de la constitució espanyola, i tot cofoi i amb aquella agilitat verbal que el caracteritza va incloure la cartera de justícia, i va eliminar la industria. Així doncs es va erigir com el primer ministre del país veí de la cartera de Justícia, consum i turisme! Perque? Doncs perque ell és així!!!! Se que no és una resposta, però tinc por d’intentar trobar-ne una de més lògica i que en Mazinguer Z se assabenti, i en conseqüència em titlli d’irracional.

N'hi ha per tots els gustos!!!

Avui és primer de mes. Juntament amb el mes de gener, el setembre te una característica especial que no tenen cap dels altres 10 primers de mes: Es un dia de bons propòsits. Molta gent ha tornat a la feina avui, i qui no ho ha fet, ho farà dilluns, i la gran majoria coincideixen en la necessitat o la voluntat de marcar-se una mica les metes que volen assolir al llarg del curs. Si fa no fa és el mateix que es fa el dia 1 de gener, en el que la gent es planteja deixar de fumar, començar un règim, canviar de feina...., però més enfocat a l’activitat diària, com ara estudiar molt i aprovar-ho tot, treballar fort per aconseguir aquella plaça que saps que ha de sortir, fer el curs aquell que saps que tant be et pot anar, però que et fa tanta mandra... D’una manera o d’una altra la gent es planifica els mesos que han de venir, de forma més o menys conscient, però ho acaben fent. Suposo que es deu tractar d’algun aspecte de la psicologia del comportament humà, o alguna cosa per l’estil, però sigui com sigui es una evidència. I per si algú tingués dubtes potser hauria de reflexionar sobre el perquè d’un política de ventes que comparteixen unes quantes empreses, i que se sustenta en aquest principi no escrit. I de que va aquesta política? Doncs com ja us n’haureu adonat, el setembre es un mes en que comencen tots els col·leccionables del mon mundial. És realment un món apassionant, i que es capaç d’englobar una diversitat de gustos i aficions enorme. Aficions com els cotxes, els soldadets de plom, les nines, els robots, les maquetes, l’aeromodelisme, la sotura, la cuina, les motos..... i una infinitat més estan representades en aquests col·leccionables. Realment hi ha algunes col·leccions que son d’edició expressa per al col·lectiu freaky, perque de no ser així, se’m fa molt difícil entendre quina és la visió comercial dels responsables d’aquesta branca de producte. Col·leccions com ara “Caballeros de las cruzadas” en la que es recreen en figures de plom els caballers (si es que se’n pot dir així) que per la seva cara bonica i en nom d’una religió tant feixista com qualsevol dictadura, creien estar en posició de pelar aquell que no accedís a convertir la seva fe. En la mateixa línia bèl·lica hi ha col·leccions com ara “Los Blindados más poderosos y legendarios” o be “Aviones de combate de la 2ª guerra mundial”. Si ja em costa entendre que la gent, sigui 1 de setembre o 22 de maig, decideixi iniciar una col·lecció, encara m’al·lucina més els que ho fan amb coses relacionades amb la guerra, i lligades amb les massacres més sagnants de la història de la humanitat.
No tots els col·leccionables, però, recreen aspectes violents, sinó que n’hi ha d’altres que es caracteritzen per la futilitat d’aquests. Hi ha col·leccionables per tots els gustos, començant per didals de cosir, i passant per ventalls, per nines anomenades Mariquita Perez, per miniatures d’obres mestres de la literatura, per llevataps antics... En resum, que n’hi ha per tots els gustos! Concretament entre dues editorials n’editen 134 de diferents. Sabent aquest número no m’estranya que n’hi hagi de tant rares i freakys. Jo encra no m’he decidit per cap d’aquestes. No n’hi ha cap que em motivi suficient com per poder prendre el compromís d’acabar-la. De fet no se perque m’enganyo, perque segurament només una part més que ridícula acaba la col·lecció mentre la majoria es queda pel camí, això si, havent-se gastat unes peles, i tenint una mica més de merda a casa! Sigui com sigui, estic esperant que surti la que realment em te entusiasmat: “Los Alcaldes Socialistas de Barcelona Designados por el mismo partido, y por la Gracia de Dios”, amb fascicles i figuretes dels casos de Narcís Serra (pròfug a ministre, Maragall (pròfug al centre de desintoxicació) i Clos (pròfug amb sense aturador).
Quins pebrots!!!!!!!!!