Impunitat selectiva

Vivim en una societat en que l’obligació d’assumir responsabilitats es medeix amb diferents escales. Qui no ha hagut de respondre davant la presentació d’algun tràmit fora de termini? Qui no ha hagut de descarregar un cotxe plè de trastos, i al tornar a la zona de càrrega i descàrrega s’ha adonat que a part de la suor i un cert mal d’esquena, també s’endú un paperet groc en forma de multa? Malaluradament, no ens queda més remei que jugar segons les normes establertes, perque de no fer-ho s’et persegueix fins aconseguir el que volen! Qualsevol mitjà és vàlid per tal que facis el que pertoca. Embargaments de comptes, embargaments de nòmines, inhabilitació pública… Un llarg etcètera per tal de garantir l’assumpció, per part teva, de les responsabilitats que et són pròpies. Un criteri que no critico, tot i que no comparteixo al cent per cent. El problema no rau en com s’afronta el cumpliment de les obligacions socials i de convivència per part de les persones anònimes com nosaltres, sinó en el tracte preferencial que obtenen aquells que més càstig mereixerien. M’explicaré. Un gran exemple és la gestió del darrer conflicte bèlic a Irak (encara latent…). Els senyors Bush i Aznar o Aznar i Bush (ara tinc un dilema per allò de que el burro va al davant...) van defensar davant de tot el món que l’ocupació de l’Irak era totalment necessària, donada l’existència corroborada d’armes de destrucció massiva. Cap mostra de desacord per part de la població civil va modificar les seves intencions. Un desacord que ells mateixos, i curiosament al haver finalitzat les seves legislatures, van acabar recolzant en el mateix moment que confirmaven el que tothom ja sabia. I la responsabilitat d’aquest error garrafal qui l’assumeix? A part de totes les victimes, mortals o no, ningú més. Aquest parell de desgraciats encara van amb el seu somriure de hiena tot remenant la cua pel món. No han pagat ni pagaran pel que han fet.
En altres àmbits les coses no han anat pas massa diferent. Un individu anomenat Madoff, amb quatre tripijocs, ha aconseguit defraudar milions i milions d’euros, fins al punt de desestabilitzar ell solet les economies de molts països. Aquest individu, tot i no haver-hi dubtes de la seva responsabilitat en el frau, campa lliure, fent una vida al més pur estil Rockefeller, amb la simple molèstia d’un braçalet localitzador per tal que no s’escapi del país… No hauria d’estar florint-se en la cel·la més humida de la presó més remota?
I és que el dia a dia és testimoni de milers de cagades de l’alçada d’un campanar, i per les quals ningú n’acaba responent. Casos com el del finançament acordat en l’Estatut d’Autonomia (retallat i retallat) que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que el govern espanyol en boca del senyor Zapatero es va comprometre a complir, són en l’ordre del dia. Ni aquest últim, ni el govern català, supeditat en tot moment per la política del PSOE, han complert el seu compromís… Els terminis van caducant, del finançament res de res, i d’assumpció de responsabilitats encara menys...
A nivell local també ens trobem constantment en situacions similars. A un servidor li cau el món als peus quan algú que diu abanderar les esquerres socials i l’ecologisme, tot fent ús de la posició de regidora, es gasta 214.000 € de les arques consistorials per fer el que ella considera un Nadal Sostenible. Ningú, com sempre, mou fitxa per tal de responsabilitzar-ne la negligència, . L’única cosa que ens queda són uns cons lletjos perquè sí i de dubtós nivell de sotenibilitat. En els dies que vivim, potser hagués valgut la pena destinar aquests diners a ajudar al cultivador d’arbres de nadal, donat que vénen èpoques de vaques flaques? Comptant la compra dels avets, i les despeses posteriros per un adequat transplantament dels mateixos, quants arbres creieu que es podrien haver comprat amb 214.000 €? Tenint en compte que un avet d’uns 2 metres d’alçada surt per uns 20 €, i que fent números molt a l’engròs, un de més gran pot arribar a sortir per uns 100 eurets, la xifra resultant es bastant esfereïdora. Senyora Mayol: Vostè hagués pogut comprar (avet més, avet menys) uns 2000 arbres! Una despesa totalment excesiva, però francament... no tant com la que vostè ha fet! Creieu que tornarà de la seva butxaca tots els euros malversats? Jo en dubto. Creieu que humilment deixarà el seu càrrec per incompetència? No em feu riure…
I així van les coses: cap dels que té una responsabilitat, o si més no una repercusió, social assumeix les conseqüències del seus actes. Cap d’ells.
Això si, demà jutjaran a un periodista Irakià, del qual no se’n tenen noticies oficials, per haver llençat un parell de sabates al ximpanzé Bush (prego als simis que disculpin la comparació).

Lamentable!

Missàntrop a contracor

Comptava amb poc més de sis mesos de vida i ja hi vaig passar el primer estiu. Després d’aquest, el van seguir molts altres dies. Dies que es van convertir en mesos i anys. Mitja vida gaudint d’aquest preciós paratge, les seves formes, les seves llums… Ara però em barallo amb tota una mescla de sentiments contradictoris que en cap dels casos puc atribuir a aquesta terra que tant m’estimo. Sentiments que se’m desprenen al observar el meu entorn i constatar que hi ha coses que no suporto. Aspectes que em fan posar malalt, la solució dels quals es fa totalment impossible en els dies que vivim.
És en dies com avui que aquest malestar es fa més present. Després d’haver estat tres dies a Alp un servidor hauria d’estar encantat de la vida amb el temps que ha gaudit. Malauradament no és ben be així. Em nego a deixar que totes aquestes coses m’amarguin l’existència, però em deixen un regust amarg, i força acidesa d’estómac.
Passar tres dies compartint espais amb tota una colla de personatges que m’inspiren moltes coses, menys paraules boniques, fa que la sensació que et queda després d’un cap de setmana com aquest, sigui una mica desagradable. No voldria que ningú pensés que em crec en disposició de jutjar sobre qui pot i qui no pot gaudir d’aquesta terra. No és això. La única cosa que demano és que tant uns com els altres ens permetem gaudir-ho amb un mínim de respecte. Un respecte que, a dia d’avui, és gairebé inexistent en la majoria de persones, i que jo, en un indret que m’estimo tant, constato amb més tristesa. Cotxes corrent a velocitats desmesurades pel mig del poble, on la gent hi passeja despreocupada. Gent que toca el clàxon dels seus llampants vehicles , trencant així el poc silenci que quedava, pel sol fet que el cotxe de davant s’ha aturat a descarregar unes coses. Gent que ens regala amablement les seves cançons amplificades pels potents equips de so que porten instalats als seus cotxes tunejats. En resum, un cúmul de situacions que acaben per fer-te decidir per quedar-te a casa, i inentar tenir el mínim contacte amb tota aquesta barbarie. Aquesta opció encara és possible.
Quan arriba l’hora de marxar, es fa palès l’altre gran punt crític: El viatge de tornada. No parlo de les cues que s’han de fer. Es decisió nostra pujar a la Cerdanya o no fer-ho, o el que és el mateix, fer o no fer aquestes grans currues. El que si que em posa de molt mala llet és veure com s’imposa per sobre de tot el benefici individual per sobre del comú. Gent que creu estar per sobre dels demés, i que farà tot el que calgui per sortir-ne guanyant, tot i sabent que perjudiquen els demés. Es creuen més llestos que la majora, suposo.
Abandonar la carretera general, per entrar als pobles per on passa la carretera, per tal d’estalviar-se uns quants metres d’embús…això està a l’ordre del dia. Un embús que per culpa seva acaba sent més gran, al haver de deixar que s’incorporin. Entrar a una benzinera, per sortir 200 metres més endavant… Qualsevol opció és bona mentre s’estalviin una part de cues. I als demés? Doncs als demés que els hi donin pel cul. Pot semblar exagerat, però ells mateixos no tenen cap mena d’escrúpols per acceptar aquesta actitud tant egoista. La seva resposta acaba sent: “fes-ho tu també…”.
Amb actituds com aquestes, no és d’extranyar veure com estant anant les coses.
Amb tristesa me n’adono que m’estan convertint en una especie de missàntrop sense cap ganes de ser-ho…
Com deia abans, malauradament la solució és totalment impossible en els dies que vivim.

202, amb sort, els resultats de primera

Entre d’altres coses, les persones tenim la particularitat de fer múltiples celebracions. Partint dels dies per a tot (dia mundial pel càncer, dia mundial de la dona,... tot té el seu dia) fins als aniversaris de les diverses coses o persones que ens envolten, ens podríem estar la vida de celebració en celebració. Malgrat això hi ha festivitats que per la seva transcendència tenen més importància que d’altres. Aquest és el cas del motiu d’aquest escrit. El dia 16 de maig del 1988 va iniciar la primera emissió ininterrompuda d’un dels més grans invents de la història: El teletext.
Si be al Regne Unit ja existia, els espanyols no van saber o poder emetre’l fins passat algun que altre any....concretament 16. Com sempre en l’avantguarda de les noves tecnologies....
El motiu que m’ha portat a escriure, però, no és pas aquest endarreriment tecnològic sinó el fet de que aquest gran avenç hagi complert 20 anys. Dues dècades navegant (per dir-ho d’alguna manera) entre pàgines fixes, pàgines rodants amb diverses subpàgines...
No negaré mai que quan aquesta tecnologia va sortir a la llum, va ser un gran pas cap a la modernitat, però el que tampoc penso negar, tot el contrari, és que en dia d’avui es tracta d’un dels invents més obsolets del món mundial.
No es pot dir que sigui una persona molt entesa en tecnologia, però el que si que tinc clar és que si ens posem a comparar les prestacions del Teletext amb altres eines de les que disposem, la cosa és de jutjat de guàrdia. Vivim en una societat en la que podem posar-nos a parlar amb algú que estigui a l’altra punta del planeta, a través d’una webcam, i en canvi hi ha vegades que és impossible distingir amb claredat la informació que surt reflectida en alguna pàgina del Teletext. Pretens mirar els resultats de la jornada de futbol, i t’has de dedicar a desencriptar un codi de símbols estranys i lletres amb diferents accents i dièresis. Un joc de cucanya divertidíssim. I el que és més divertit és que, en el seu dia, l’objectiu inicial d’aquest “avenç” tecnològic va ser oferir la possibilitat de llegir els subtítols de determinada programació, a les persones amb problemes auditius. No em vull ni imaginar el que deu ser veure una pel·lícula qualsevol, tot interpretant el símbols que van apareixent al més pur estil jeroglífic. Pots haver vist un dramon, i en canvi al explicar-lo a algú, expliquis alguna cosa semblant a Batman i Robin, i els seus PIM! PAM! PUM! *! @ Ç SPLASH... I més val no parlar dels dibuixos (si se’n pot dir així) amb uns píxels d’un centímetre per costat. I el que és més fort, són les tarifes per posar-hi anuncis que amb una mica de sort es puguin llegir!! Des de 700€ fins a la impressionant xifra de 4.900€!!!! Em sembla increïble!
El que és més curiós, és que al buscar informació del Teletext, la seva història, i altres dades d’interès, m’he trobat amb alguna informació prou curiosa. Si partim d’una comparativa amb aquest mateix blog (amb això no vull dir que aquest espai de deliri personal hagi de servir de referent) ens trobem davant d’una dada molt curiosa. Tot i que aquí es llegeixen absolutament totes les lletres que prèviament escric, acompanyades de les corresponents imatges, resulta que en els dos anys que fa que hi escric he tingut poc més de 2200 visites. Una xifra molt normaleta, que es converteix en miserable si tenim en compte que TVE afirma que diàriament fan ús del seu Teletext 3 milions i mig de persones!! Imagina si realment fos un sistema útil, en el que s’hi pogués navegar de manera similar a com ho fem per internet!! En fi...
Des d’aquí no em queda més que felicitar al Teletext per aquests 20 anys, i només per aquests 20 anys, perque tota la resta es una caca gegant punxada d’un pal!!

Antena3 o Goma2 ??

Per una mínima convivència cal adaptar l’actuació de les persones a cada situació concreta. Això no és cap secret, i en canvi de vegades sembla que sigui complicat d’entendre. Posem per cas que anem de colònies amb nens d’uns 8-10 anys. Imaginem que en el transcurs de la visita de reconeixement de la casa ens aturem davant d’una porta, i girant-nos cap a tot el grup de nens, els advertim que per res del mon es pot obrir aquella porta. Quina creieu que serà la conseqüència? Creieu que serien molt obedients, o be que l’advertiment serviria per encendre la curiositat dels nanos? Tots sabem que aquesta darrera possibilitat és la que més s’ajusta al comportament d’un nen. M’equivoco?
Una cosa similar passa amb la gent adulta. Fa falta poca cosa perque algun aspecte sense importància acabi prenent un protagonisme desmesurat. A tots ens ha passat alguna vegada el fet d’observar un gra, un tic o qualsevol altre petit defecte del nostre interlocutor, i no poder apartar-ne més la vista. És superior a nosaltres. Es per aquesta raó que l’anunci que vaig sentir ahir a la nit em va fer tenir els pitjors presagis. Resulta que ahir, en el transcurs del típic zapping mandrós de diumenge a la nit, vaig veure com la cadena televisiva Antena 3 anunciava un dels seus programes, tot explicant el seu contingut. Fins aquí, res de l’altre món, si no fos justament pel contingut. El programa en qüestió, anomenat “GPS Testigo directo” pretén abordar, el dilluns 2 de juny, el sucós tema dels tòpics. Aspectes com el nivell d’anglès dels espanyols, o com la tolerància a la immigració ajudaran a camuflar el que ells anomenen un “Experiment sociològic”, i que segons la meva opinió, no suposa cap altra cosa que la flama que encén el ble a la intolerància y a les rancúnies gratuïtes. Una espècie de demagògia que sembla que pretengui enardir a l’apologia de la violència. Fer créixer l’odi sense contemplar les magnituds que pot arribar a prendre. Aquest experiment sociològic ells els descriuen literalment així a la seva web: “Los reporteros del programa han realizado decenas de ‘experimentos' por todo el país. Por ejemplo, han viajado con coches "decorados" con multitud de símbolos españolistas a Euskadi y Cataluña o con simbología nacionalista a Murcia y Sevilla para comprobar cómo eran recibidos allí los vehículos.”. Què? Què us ha semblat? Bonic no?
Senyors (per dir-ho alguna manera) del consell d’administració d'Antena 3: Creuen vostès que amb la responsabilitat que ostenten al dirigir un mitjà de comunicació com el seu, poden prendre’s la llibertat d’escalfar els ànims en un país en el que ja prou malament estan les coses?
Quin ha estat el seu propòsit? Donar a conèixer als seus telespectadors una realitat desconeguda per ells? Va home, va! No ens prengui per estúpids! Saben tant be com jo que no és la primera vegada que es tira llenya al foc, tot inundant les converses de carrer de farses i mentides, amb l’únic objectiu d’escalfar encara més els ànims.

Cretins! El que estan fent és ensenyar la porta que no cal obrir als nanos de les colonies!
No negaré que ja no els tenia massa simpatia, però amb aquesta última gesta m’han demostrat que són uns autèntics amorals. Tant li fa que l’única cosa que el seu missatge aconsegueixi sigui la ràbia entre pobles, la violència, el terrorisme i la pena de tants innocents. Tant li fa. Tot això és justificat si aconsegueixen sortir, al costat d’altres cadenes i programes, com la que ha tingut l'espai televisiu amb més audiència de la setmana. Qui no perdria els principis per un premi tant i tant important? Cretins!!
Segons la meva opinió, és tant terrorista el que prepara o fa detonar la bomba físicament, com qui ho fa amb els seus missatges incendiaris.

Això és el que vostès poden provocar. Allà vostès, amb la seva consciència.... Ai no, sovint m’oblido que alguns mitjans de comunicació d’això no en tenen. Així van les coses...

Sete, PallaSete

Vivim en una societat sense sentiments ni prioritats. En un dia en el que el part de la ministra Chacón ocupa les portades de la majoria de diaris (ja és trist!), hi ha una notícia que ha quedat en segon terme, malgrat la seva enorme transcendència.
Un barceloní nascut cinc anys i un dia abans que jo, passa per una (una altra) temporada complicada. Un home que ha entretingut tantes i tantes velades amb les seves proeses (per dir-ho d’alguna manera) i que en canvi ara és el protagonista d’una història ben trista. Una cursa que ha acabat amb caiguda (prou habitual en ell també). Fill de bona família (no he entès mai perquè les famílies amb peles han de ser bones...) i d’empresaris del motor, aquest típic “niño mono” va tenir-ho molt fàcil per iniciar-se en les competicions de motocicletes. Des del trial, passant pel motocross, es va iniciar en el món de les carreres de velocitat a la copa Gilera. No va ser fins el 1996 que va debutar al campionat del món, amb una Honda de 250 cc. A partir de llavors es van començar a assentar els pilars sòlids d’un gran espectacle. No es tracta pas d’informació contrastada, però es comenta que a rel del seu debut en la categoria del quart de litre, se’l va batejar amb el nom que l’ha fet popular. Resulta que tant l’equip de mecànics, com els propis patrocinadors no feien més que avisar-lo de totes les cagades que potencialment era capaç de fer. Recriminacions com ara “Se te va a caer la moto”, “Se te van a subir los humos...”, “Se te va a pinchar la rueda”.... I li va quedar. En Sete Gibernau, inútil dins i fora dels circuits, és protagonista d’una de les trajectòries més tristes i alhora més divertides de l’esport professional. Capaç del pitjor, té el privilegi de presentar-se com un dels pocs pilots que no ha acabat una cursa del Mundial de Motociclisme per haver-se quedat sense benzina. Quin gran dia aquell. Tot un festival de l’humor. En el Gran Premi de la República Txeca, mentre lluitava per la primera plaça, i tot just a un kilòmetre de la línia d’arribada, va esgotar fins l’última gota del seu dipòsit. Tampoc va poder córrer la seva última cursa, la de comiat, degut a una lesió que es va complicar amb més d’una caiguda.
De fet, sempre s’ha vinculat la figura d’aquest pilot amb la mala sort. L'altra explicació que hi trobo (poc creïble) era atribuir-ho a fenòmens paranormals. Sigui com sigui, aquesta mala sort sí que es pot atribuir a algú en concret. Es tracta de Valentino Rossi, que amb un parell d’ous, i després que el niñato Gibernau plorés perque segons ell “Il Dottore” havia fet una maniobra il·legal, va afirmar que mentre ell corregués a la categoria de MotoGP, el senyor Gibernau no guanyaria cap més carrera. Dit i fet! Res de res! No va tornar a guanyar res més, a part d’una “muñeca chochona” en una fira d’Albacete, ciutat natal de la persona amb qui compartia tota la seva mala sort. Tenien tantes ganes de compartir coses, i fer cas al que deien els capellans “en la riquesa i la pobresa, en la fortuna i la dissort...” (malgrat casar-se pel civil) que al final, després de retirar-se a l’octubre del 2006, es van casar sis mesos més tard, a l’abril del 2007. Confiaven que seria la cursa de la seva vida. No ha estat així. Després d’un any de matrimoni han anunciat públicament la seva separació. Les motos no tenen marxa enrera, i als pilots no els agraden segons quin tipus de gomes. Tractant-se de qui es tractava, la Cañadas ho tenia clar: “Si se’m tira, segur que falla!”, i no tenia cap intenció de deixar de ser una model casi anorèxica per ser el palillo amb oliva d'un Dry Martini. Les conseqüències dels temors de la Cañadas (així com tota la seva trajectòria esportiva) van acabar donant lloc al seu altre sobrenom: Palla-sete.
Confiem que el nano es recuperi, i ens torni a obsequiar amb altres moments estelars. Mentre això no arribi, simplement dir: Gràcies Sete per tants bons moments!

Carta d'un usuari desconcertat

Benvolguts senyors arquitectes, enginyers, electricistes, i altres professionals involucrats,

Ja fa força temps que volia escriure’ls aquesta carta per tal de resoldre tota una sèrie de dubtes que se’m presenten força vegades al llarg del meu dia a dia. No voldria ser extremista i afirmar que no faig altra cosa que donar-hi voltes per tal d’entendre-ho. No és això. En realitat es tracta d’una incògnita de moments concrets i de resposta desconeguda.
Aniré al gra. Intentaré posar-los en situació, per tal que una vegada els ho hagi explicat, puguin interpretar correctament l’orientació dels meus dubtes, i donar-me una resposta que els pugui resoldre. Procediré doncs.
Com qualsevol persona d’aquest món mundial, haig de dedicar moltes hores a treballar per tal de poder guanyar diners, i d’aquesta manera fer rics a alguns pocs, mentre ens fem pobres tots els altres. No pretenc entrar en aquest delicat tema, ja que l’única cosa que aconsegueixo és encendre’m, i per contra, no soluciono res. Així que passaré per alt el tema de pagar, i continuaré parlant del tema treballar. Com exposava anteriorment, dedico com gairebé tothom un terç del meu dia a escalfar una cadira ubicada en un edifici, on hi ha altres cadires, i altres persones. El fet és que durant aquesta jornada laboral, i com a resultat dels cafès amb llet i l’aigua que vaig ingerint durant les 8 hores, acabo havent de satisfer algunes necessitats, i en conseqüència, dirigint-me a fer miccions controlades (com diria algú que conec) als lavabos de la feina. Un cop soc allà el procés és força rutinari. Entrar als serveis, escollir una de les tres portes que et queden davant, entrar i encendre el llum, si no està encès ja. Aquí voldria aturar-me, ja que considero que estem davant d’un tema molt important i que sovint s’ha deixat de la mà de Déu.
Vostès sabran millor que ningú quines són les tendències actuals quan es parla d’il·luminació de lavabos en edificis d’oficines (també existeix el mateix problema en bars, restaurants, consultes mèdiques...vaja...casi a tots els espais públics), però no m’equivoco si els dic que més o menys el que es porta es podria resumir en:

• Llum que s’acciona manualment, amb una duració d’encesa determinada controlada per un temporitzador.

• Un llum al·logen situat al mig del sostre del lavabo (Les mesures habituals d’un lavabo acostumen a ser si fa no fa, 1,5m x 1,8m...).

Arribats a aquest punt, crec que és necessari fer un anàlisi detallat d’aquests dos aspectes, donat que a primera vista no semblen pas massa crucials, però una vegada endinsats en l’estudi, de seguida ens adonem que hi ha coses prou incomprensibles. Concretaré una mica per que no hi hagi mals entesos.
Comparteixo amb vostès la necessitat de posar un temporitzador al llum, donat que la gent (mal educada, cal dir-ho!!) no sap apagar el llum quan surt d’un lloc. Fins aquí, correcte. Les dificultats es fan presents quan el temps fixat en el temporitzador no cobreix el temps mitjà utilitzat en aquest tipus de necessitats. A tots ens ha passat d’estar, de peu o asseguts..., fent les nostres coses, i veure com tot d’una aquell llum que et feia veure clar l’orifici destinatari d’allò que ens sobra, s’apagava deixant-nos en la penombra. I ja se sap que “Sempre plou sobre mullat”. No només s’apaga el llum, sinó que sovint et trobes que algú de vostès es va oblidar (i això no és en tots els casos) de posar el típic led vermell que permet veure l’interruptor que ens ha de portar altra vegada la claror als nostres ulls. Resultat, toca palpar la paret per tal de trobar aquell maleït interruptor. Sovint la inspecció manual obté els resultats esperats, i altres vegades no hi ha manera. Tot això, clar està, cal fer-ho mentre a les fosques intentes posar aquell raig, ara ja descontrolat, dins aquella tassa esdevinguda invisible. Però els problemes mai venen sols, i sovint palpar la paret no és una solució eficaç. I perquè? Doncs perque moltes vegades aquell interruptor està a una distància impossible per una persona que ha d’estar apuntant a les fosques, mentre estira el braç cap enrere. Inassequible fins i tot per una persona com jo, dotada amb uns braços considerablement més llargs que els de la majoria. I el problema és que a les fosques no es pot estar segur de si s’hi arriba o no, així que l’única opció que ens queda és continuar palpant la paret (i ves a saber com està la paret...ja ens entenem!).
Però quan el llum està encès, no pensin vostès que queden solucionats tots els inconvenients. Com he dit anteriorment, la majoria de lavabos disposen d’un llum al·logen central, en el sostre, per tal d’il·luminar el petit habitacle. S’hi han fixat vostès que un mateix sempre es fa ombra? El llum no serveix mai per il·luminar la tassa del wàter, sinó que ens omple de claror l’esquena i el clatell, mentre has d’anar movent el cap per no fer-te ombra a tu mateix. Sincerament és com si el llum d’un museu enfoqués el marc i no la tela. Perque no el posen sobre la tassa enlloc d'ubicar-lo on quedi maco?
Confio que aquestes paraules no els hagin molestat (o si més no, no els hagin molestat tant com el que molesta haver de palpar la paret...). Dir-los que estaré encantat de resoldre qualsevol dubte que els hagi pogut quedar sobre la meva explicació, i que resto a l’espera d’alguna resposta satisfactòria per part seva. En cas de no rebre cap comunicació al respecte, els informo que procediré (tal i com ja feia fins ara) a recordar-me de les seves mares mentre continuo palpant la paret. Espero que això no els ofengui.
Dit això, m’acomiado de vostès sense cap esperança que el sentit comú s’imposi, tant en aquesta com en tantes altres situacions.

Un usuari desconcertat.

D'això se'n diu "Fer-ne un gra NASA!"

Ja no se quantes vegades m’he trobat amb aquesta disjuntiva, i per contra en cap d’elles he obtingut una resposta que em calmés el neguit. Em sento lligat i obligat a jugar al joc de la incertesa, tot i seguint les canviants normes que van imposant la comunitat de científics. No és cap secret que la ignorància escampa les pors, i malgrat aquesta premissa, els homes hem lluitat per fer minvar aquest desconeixement, o dit d’una altra manera, hem anat fent gran el sac de les pors. Ara tenim consciència d’una infinitat de formes en les que podem estirar la pota. Algunes passen per un procés llarg i destructor, mentre que altres poden acabar la teva biografia amb un punt i final ràpid i contundent.
Són les persones amb ànsies de descobrir (a les quals respecto enormement), combinades amb l’incandescència dels mitjans de comunicació, els que fan que avui en dia un bistec pugui ser un focus perillós de contaminació, enlloc d’un aliment bo i necessari. És aquest perillós còctel d’informació i ciència el que transforma el problema del canvi climàtic en una disbauxa d’opinions capaces d’embolicar la troca al més convençut. Per dir-ho d’una altra manera, es podria afirmar que dia rera dia ens trobem amb una lluita interna per decidir a qui ens volem creure.
Algunes d’aquestes notícies tenen fonament científic (o això diuen) i d’altres acaben desencadenant el mateix efecte que les anteriors, simplement sustentades per la mera creença o superstició cap alguna cosa. Aquest es el cas de Nostradamus, catalogat en l’actualitat com el profeta de les catàstrofes del món, i tingut en consideració no fa pas masses anys (al 1999, concretament) per la seva predicció de la fi del món (una obsessió que mai he entès...perque s’ha d’acabar de forma planificada? En fi...).
El fet és que cada un cert temps apareix en els mitjans de comunicació alguna notícia incendiaria que omple els titulars de la majoria de mitjans de comunicació, i crea grans i sàvies converses de cafè, alhora que certa alarma social. Un tema molt recorregut és el que parla de tot allò provinent de l’espai exterior. Sense anar més lluny, el conegut per molts com el setè art, ha volgut representar aquesta amenaça en grans produccions de caire èpic en el que els habitants de la terra s’enfronten a un enemic còsmic o be marcià.
Un dels temes preferits ha estat sempre el referent als meteorits i és justament en aquest perill en el que s’ha regit la notícia que ha aparegut avui en “El Periodico”. Aquesta vegada no perseguia cap voluntat d’alteració de la tranquil·litat popular (tenint el món com el tenim no se si és adequat parlar de tranquil·litat). Aquest cop, les pretensions han anat més properes al que hauria de perseguir tot mitjà de comunicació: Limitar-se a informar. La notícia explica com un nen alemany de 13 anys, Nico Marquardt, ha estat el responsable de fer veure a la NASA (en principi una de les agències espacials més ben preparades) que havia comès un error en uns càlculs. Uns càlculs referents a la trajectòria de l’asteroide Apophis, y a la possibilitat de que es produís un impacte entre aquesta bola de ferro i iridi, amb un diàmetre de 320 metres, i el nostre estimat planeta,la Terra i el terra dels nostres peus. I quin error van cometre us preguntareu? Es va produir un error informàtic? No es va calcular correctament la densitat d’aquest objecte? Res d’això. Resulta que tota una colla de científics, situats en l’elit de la seva disciplina, no van ser capaços de tenir en compte que l’asteroide podia xocar contra algun dels 40.000 satèl·lits amb que es creuarà, camí de la terra. 40.000!!!! No un, ni dos, ni tres... 40.000!!!! La pregunta que se’ns pot plantejar és: Quins mitjans tenia aquest nano, que la NASA no disposa, per haver pogut constatar aquest error? Ha de ser alguna tecnologia fora de sèrie, la que permeti superar-los, no? Doncs.... be, millor que jutgeu vosaltres mateixos. Aquest nano disposava d’un: ..... TELESCOPI!! Ooooohhhhh...... Impressionant, no? Prodigi de la ciència....
A mi, que m’ho expliquin, perque no ho entenc!

Abans buscar culpables que assumir responsabilitats

Ahir era diumenge. Un gran dia per fer totes aquelles coses que els altres dies de la setmana no pots fer. De fet, el dissabte acostuma a servir per fer tot el que has de fer, i el diumenge per tot el que vols fer. Entre tantes coses, a mi m’agrada molt esmorzar, ja a mig matí, absorbint el solet mentre vaig llegint el diari (del dia, si pot ser...). Ahir vaig poder dedicar-me a aquest gran plaer. Assegut a la terrassa d’un bar, en bona companyia, i amb “La Vanguardia” entre els dits vaig entregar-me amb cos i ànima a tots els estímuls que aquell dia de jove primavera m’oferia: el sol escalfava de valent, el cafè era bo, i la companyia encara millor. Tot hagués estat paradisíac si en la seixantena de pàgines impreses de “La Vanguardia” les notícies haguessin estat lluny de les habituals desgràcies i mentides. Com cada dia del món mundial, les lletres encadenades que omplien els grisosos fulls d’aquella edició pregonaven a crits casos de barbàrie humana, de mentida política i altres bajanades. N’hi va haver una que em va cridar l’atenció. No és que fos “la bona notícia” entre aquell mar de llàstima informativa. No. Es tractava d’una entrevista que li havien fet al que durant dos dècades va ser el president del Comitè Olímpic Internacional, el senyor (per dir-ho d’alguna manera) Juan Antonio Samaranch. Entre moltes altres coses, n’hi va haver una que em va cridar molt l’atenció (de fet era el titular, però tampoc se’m pot demanar massa, un diumenge al matí...): “Si se quiere castigar a China, no es justo utilizar los juegos”. De seguida l’afirmació va fer que la l’àcid làctic del cafè amb llet anés augmentant el seu PH... No m’esperava aquest posicionament. Creia sincerament que assumirien les responsabilitats i les conseqüències de les seves decisions, encara que fos mantenint un silenci sepulcral respecte aquest trist afer. Però no...no va ser així. El titular es veia reiterat en quasi totes les respostes de l’expresident del COI, convertint-se així en un altre desencís de la decència. Perque demanen explicacions als que posen en tela de judici la idoneïtat de la nominació de La República Popular de la Xina, enlloc de fer autocrítica i admetre que potser (encara que sigui potser) no va ser una bona idea? No és prou evident la estructura i la idiosincràsia totalitàries del govern xinès? Un govern que, malgrat fonamentar-se en un règim dictatorial, estableix una divisió de poders (eina creada per pensadors demòcrates del s. XVIII per tal d’evitar justament l’abús de poder). La divisió es va establir de la següent manera: L’estat, el Partit, i l’Exercit. Al capdavant de l’estat hi trobem el president de la República Popular de la Xina (mira que n’arriba a ser d’irònica aquesta nomenclatura): El senyor (bastant menys senyor que el de l’entrevista) Hu Jintao. Com a responsable del Partit hi trobem el Secretari General, càrrec que ocupa...a veure com es deia... ui! Com el cap de l’estat: Hu Jintao. Quina casualitat... I per últim, hi trobem l’exèrcit, comandat pel President de la Comissió Militar Central , altrament conegut per Hu Jintao. Popular aquesta república, eh??
El fet és que el senyor Samaranch pretenia fer palesa la injustícia que s’està cometent al criticar, de forma activa, l’elecció de Xina com a seu d’uns Jocs Olímpics.... Perfavor!!!! Quina indecència una afirmació com aquesta! No la vam pas permetre nosaltres amic Juan Antonio, aquesta tria! Si no recordo malament, l’elecció de la seu d’uns jocs olímpics corre a càrrec del Comitè internacional! Així que enlloc d’anar buscant els culpables de la situació que s’està vivint a dia d’avui, potser que mirem qui ha estat el responsable de que això arribés a passar, no creu?
I per concloure una aparició tant brillant, no podia faltar un número ben impactant. Estic segur que va mesurar les seves paraules per tal d’aconseguir el màxim climax en les reaccions de l’ignorant lector (com ara jo), i francament no es va quedar pas lluny. Una afirmació com ara “...la política es la política, y el deporte, el deporte....” es el colofó perfecte per una compareixença digne d’un gran cretí. Com pot pronunciar aquesta gran mentida i quedar-se tant ample? Ridícul!!

Esto pasa de marrón oscuro

Demència prolongada en el temps, i estesa entre la gent d’aquest maltractat món en el que convivim amb penes i treballs. Aquesta seria una de les mil definicions possibles que es podrien fer per tal de plasmar en paraules com estan anant les coses. Tothom creu tenir raó, i ningú es planteja perque és ell el que la té, i no pas l’altre. Què té la seva visió (o la meva), que la faci més bona que la dels demés? Normalment res. El fet és que, donat l’alt grau de convenciment de cada una de les postures, la defensa d’aquestes es converteix en una lluita casi a vida o mort, en la que es fa difícil trobar punts intermitjos. Una lluita casi a vida o mort? Casi? Ric de l’absurditat de l’afirmació mentre ploro davant el seu lamentable i cru significat. I és que la societat d’avui en dia va sempre agafada de la mà de conflictes i violència, i justifica la seva primitiva actitud amb la seva tancada forma de veure les coses. Conflictes “mediàtics” com ara el del Pròxim Orient, o el del Pèrsic , així com també gran quantitat d’animalades varies, repartides per tot el planeta es podrien resumir amb aquest concepte: “Jo penso això, i tu el contrari...així que et mato (com a mínim) i d’aquesta manera evito el maldecap d’haver d’intentar entendre la teva postura”. El problema s’agreuja quan, a tota aquesta barbàrie innata de les persones, se li ajunten els mitjans de comunicació, per tal d’encendre més els ànims a base d’un bombardeig constant de missatges, molts sovint tendenciosos. Resultat: accentuació màxima d’aquest gran defecte humà. Sense anar més lluny, una televisió de Gaza, controlada per Hamas, ha cregut convenient fer sortir un titella (aquesta vegada parlo de la joguina...) que representava a un nen palestí, empunyant “l’espasa de l’Islam”, mentre matava a un altre nen, vestit amb d’indumentària militar dels Estats Units, i simbolitzant el titella (aquesta vegada no parlo de la joguina...) del president d’aquest país. Una cafrada... I encara amb més raó, si us dic que l’espai televisiu en qüestió va adreçat a un públic molt innocent, i encara més suggestionable: Els nens. N’hi ha per penjar-los del pal més alt! Enlloc d’intentar transmetre alguns valors com ara la tolerància, el respecte... per tal d’aportar solucions a aquest conflicte de violència perenne, han preferit alimentar el monstre del rancor i la venjança. Lamentable!
I clar, tal i com sempre passa, mentre els uns s’entretenen incitant la violència, els altres maten el temps posant-la en pràctica. El resultat? El contingut de les notícies d’un dia qualsevol. Sense anar més lluny, el dia 24 del mes passat, una agència de publicitat austríaca va publicar una notícia que donava fonament a tot el que he comentat anteriorment. Resulta que una dona es va proposar atracar un banc amb una de les armes preferides dels palestins i els israelians: les bombes. Va entrar a l’entitat bancària, i dirigint-se a una de les caixeres, va amenaçar de que faria explotar el paquet que portava a les mans si no li donaven tots els diners (quina demanda!! poc original la dona...). Fins aquí, pels interessos de la dona, semblava que tot funcionava. La mala sort (afegida a la ingenuïtat natural de la dona), es va acabar convertint en la companya de projecte de la pobra delinqüent. Amb un moviment brusc, la caixa va impactar en el mostrador, provocant d’aquesta manera l’explosió del paquet... Una explosió que va ser molt diferent a la que la pobre noia de finestreta s’esperava. Tot de sobte una forta pudor es va estendre per la oficina bancària, obligant a totes les persones a sortir al carrer en busca d’una mica d’aire fresc...o si més no que no fes tanta catipén. Bombes fètides! Bombes fètides!! Mare de déu!! No em queda més remei que riure pels descosits mentre aplaudeixo a la pobre aprenent de Dioni, pel fet d’haver triat una tècnica inofensiva, o si més no, No letal.
Estaria molt be que aquesta colla de bàrbars, violents i egoistes, que van infligint mort i desgràcia per tot arreu on ells creuen convenient, aprenguessin una mica de la forma de pensar d’aquesta senyora: Robar potser si, però mai matant innocents!

¿Como estan ustedes?

Estem tot just a inicis de febrer, i en canvi tinc una sensació molt pròpia dels períodes estivals. Una sensació que jo almenys he viscut alguna vegada i m’ha molestat sobremanera. Imagineu la situació. Estàs a casa, relaxat, amb un cafè i un llibre, gaudint de la pau que proporcionen les vacances guanyades amb masses dies de treball. De cop i volta, es comença a sentir com una furgoneta, empaperada fins les bugies de cartells llampants, i amb l’ajut de quatre megàfons collats al sostre, anuncia el seu magnífic espectacle. Un espectacle que, evidentment, i segons ells, és el més famós del mon del circ, carregat amb els números més sorprenents i perillosos que mai han vist els ulls d’un home...bla, bla, bla. El problema ve quan el “Circo Mundial (tots són mundials...no se perquè...) de Moscou...” no és la única caravana que ha decidit plantar el campament a la bucòlica localitat, i un altre circ anuncia amb més cartells, i amb un volum més estrident que l’altre, les excel·lències del seu show. Les conseqüències es tradueixen en una allau de propaganda, i un malestar generalitzat contra aquesta colla d’artistes.
Això és el que em passa a dia d’avui. “I quins circs hi ha actualment a Barcelona?”, us preguntareu. No és això. No és tracta d’una colla d’artistes, sinó d’una colla de pallassos. Una colla de pallassos que amb les seves sofisticades furgonetes en forma de mítings, van anunciant els seus espectacles, afirmant que els seus números són els millors.
No se si algú em segueix o no, però des de fa uns dies, tot i que encara som en precampanya, la varietat d’homínids “Politicus Trolerus” m’ha estat inflant la bossa dels patracols fins a límits insospitats. Per una banda tenim el PSOE, que si algú no se s’ha adonat, es defineixen com un partit socialista i d’esquerres. Els pallassos del Circ mundial (si tots ho son, aquest també) socialista han presentat el seu número estrella davant del seu públic (o no...). Retornar a les persones que hagin fet la declaració de renda la meravellosa xifra de 400 €, sigui quin sigui el nivell de renda. Malgrat sembli que em tiro pedres sobre la meva teulada (que en certa manera és així) em sembla una promesa electoral vergonyosa, i faltada de lògica, de principi a fi. Avui en dia el socialisme es defineix (a grans trets) com totes aquelles iniciatives orientades a reduir les diferències econòmiques entre classes, redistribuint la riquesa en la societat per tal d’oferir oportunitats a tots aquells individus que no hi poden tenir accés. Parlant en plata, i vist des del meu punt de vista, això significa que és el govern, l’encarregat de garantir que tota una sèrie de serveis/necessitats socials quedin cobertes. M’equivoco? Llavors com pot ser que aquests senyors anuncien als quatre vents que hi ha superàvit, i que sobren 8.000 milions d’euros per any? Ah clar...és veritat...tenim el millor servei sanitari del mon mundial (m’hi estic acostumant a això...), sense llistes d’esperes, ni camilles als passadissos... Ah! Ara sí que l’encerto, tenim la millor xarxa de guarderies públiques d’Europa... uix....això tampoc és així... I les infraestructures? Millor que no hi entrem, que ja són prou grossos els forats que s’han fet! I llavors senyor “Zapatero sus zapatos”? Em pot explicar d’on li sobren, aquests calers? O potser, i dic només potser, ens trobem davant d’una promesa populista per tal de guanyar vots?
Clar que millor que siguin ells els que guanyin aquests vots, perque si els guanyen els altres, llavors si que hem begut oli. Els senyors de les gavines, continuant amb la seva línia habitual, que recorda grises èpoques franquistes, amb l’església com a companya de taula i Catalunya com a principal enemic, continuen amb la seva demagògia carregada de supèrbia i els habituals detalls feixistes.
I el pitjor de tot, és que encara queden 38 dies de veure passar furgonetes, els seus cartells, i aquell so metàl·lic i distorsionat dels megàfons, escopint mentides difícils de digerir. Democràcia? DemoGràcia que em fa això...per no plorar!

Ens devem a les paraules...o no

De petits érem cruels. I de fet, afirmant això em quedo curt, perque la realitat és que de petits érem molt i molt cruels. Teníem una mescla d’ingenuïtat i crueltat que ens convertia en petits monstres satànics, capaços del gest més tendre, i a la vegada, de la cafrada més bèstia. Sense anar més lluny, a l’escola sempre hi havia aquella persona a la que, amb la força que et proporcionava el grup, criticaves i en feies mofa sense cap mena de consideració (a dia d’avui, a un servidor el penediment se li fa present). Entre moltes altres coses, els nanos d’aquella edat (i no només els d’aquella edat) ens divertíem molt posant sobrenoms als companys de classe, i sobretot, si el nano en qüestió tenia un nom o be un cognom que donés una mica de joc, llavors la conya estava servida. Cognoms com “Gabarró” de seguida es convertien en “Cagarró”, la que es deia “García”, de seguida la batejaves com “L’Arpía”, i la pobre "Sanaüja" ben aviat passava a ser la “Santatruja”. I és que des de sempre els noms i els cognoms de les persones ha estat un focus d’humor força important. Durant la innocent infantesa ens fèiem un fart de riure amb el mític nom “Dolores Fuertes de Barriga”. A mesura que la picaresca s’anava fent la mestressa de bona part de les nostres reflexions, vam canviar els acudits més lleugers, per altres jocs de paraules una mica més treballats (i que curiosament sempre eren noms d’un de la classe d’un amic...). Noms com ara “Aitor Tilla”, “Henry Dículo”, “Elena Nito”, “Lola Mento”, “Jesús Tituto” o “Elsa Pato” van formar part de llargues hores de rialles. Ara, veient-ho des de la distància, crec que allà vaig descobrir la força del llenguatge, i les múltiples interpretacions que se li podien donar als mots, en funció de com tinguessis moblat el terrat (que en el meu cas, tela marinera...). Van anar passant els anys i així com amb la majoria de coses, vam introduir la vessant sexual en aquests ingeniosos doble sentits. Aviat els noms més neutres van ser substituïts per alguns més pujats de to. Entre molts d’altres, el boca a boca feia arribar a totes les escoles noms com ara “Felipe Zones”, “Tomàs Turbado”, “Leonor Gasmo”, “Jorge Nitales”, “Leandro Gao”, etc.
Tot i això, una de les coses que sempre m’ha fet molta gracia era quan el propi destí, o si voleu, la pròpia casualitat, fa que el cognom acabi vaticinant el devenir del pobre individu, o reflecteixi d’una manera o d’una altra la situació concreta d’aquella persona. Per exemple, algú que es digués “Cristià”, i per contra fos més ateu que ningú. Algú que portés el cognom “Rico” i en canvi passés certa penúria. Aquest és el cas del protagonista de la notícia que he trobat avui. Resulta que un jugador de futbol albanès, va patir un accident durant un partit amistós que jugava el seu equip, el Fortuna Dusseldorf, contra el Bayern de Munich. El que li va passar és... Bé, gairebé que només us diré el nom del jugador. L’individu en qüestió es deia Kastrati. Algú s’arrisca a dir que li va passar?
Collons! Quines coses te la vida...

Perquè?

No és la primera vegada que dic una cosa semblant. Però és que realment sento una vergonya enorme quan em trobo davant de situacions d’aquesta índole. Una vergonya que no te res a veure ni amb la timidesa, la introversió, el ridícul... No. No te res a veure amb tot això. És la vergonya de saber que formo part d’una cosa de la qual, sovint, no vull ser-ne partícep. Més d’un pot preguntar-se: “Què pot ser tan greu, que s’hagi d’introduir d’aquesta manera?”. Parlant sense embuts, quan m’assabento de notícies com la que avui ha publicat El Periodico, sento vergonya de la naturalesa humana. Si! És això! Sento moltíssima tristor al constatar que la gent actua així, anteposant el benefici individual per davant de tot. No hi fa res que hi hagi algú que en pugui sortir perjudicat. No hi fa res que fiquem el dit dins la ferida de la tragèdia. No hi fa res!
La notícia en qüestió està introduïda pel següent titular (que parla per si sol): “Un conductor que mató a un ciclista en La Rioja demanda a los padres del fallecido por daños en el coche”. Quina autèntica burrada! –he pensat jo – però no he deixat que el meu cap tragués conclusions precipitades, sense tenir prous arguments per fer-ho. Així doncs m’he disposat a endinsar-me en la notícia per poder jutjar amb propietat. Quins grandíssims fills de puta!! Això ha estat lo següent que he pronunciat en veu alta. Resulta que la notícia explica els fets que van ocórrer l’agost del 2004 prop de la localitat Riojana de Castañares de la Rioja. Resulta que el cabronàs d’en Tomàs Delgado Bartolomé, que tenia llavors 43 anys, es va endur per endavant un nano de 17 anyets, l’Enaitz Iriondo Trinidad, quan aquest es dirigia amb la seva bicicleta cap al Camping on estava passant les vacances. Aquest desgraciat, segons els informes pericials, conduïa el seu Audi A8 a la moderada velocitat de 173 Km/h, quan la màxima velocitat permesa eren 90 Km/h. No satisfet amb això, el perit també va determinar que portava una taxa d’alcoholèmia superior a la permesa. En definitiva. Un cúmul de circumstàncies que van acabar provocant un xoc que va fer que el pobre nano volés una bona quantitat de metres. Només d’imaginar-me el dolor que pot arribar a sentir un pare davant d’un accident així fa que se m’encongeixi el cor. Però aquest malparit, no satisfet amb tot el mal infringit a aquesta pobra gent, i assessorat (de ben segur) per un advocat sense escrúpols ni principis, va creure oportú presentar una demanda als pares del pobre Enaitz, per danys al seu vehicle assassí, així com també una compensació per les despeses de llogar un cotxe per poder continuar treballant. En total 14.000 € pel primer concepte, i 6.000 pel darrer.
Com pot dormir tranquil aquest indesitjable? Si ja ha de ser difícil viure amb el pes a la consciència d’haver comès un error tant greu com el seu, no vull ni imaginar la falta de dignitat que es necessita per actuar així.
Sempre m’he considerat una persona que va en contra de tot el que tingui relació amb la violència, i en canvi, per culpa de gent com aquesta, sento despertar dins meu una ràbia que per res del món desitjo sentir. Però per desgràcia no puc deixar de pensar que aquest tio mereix el més cruel dels càstigs. I és llavors quan m’adono que la meva vessant més salvatge i primitiva pren força, casi en contra de la meva voluntat. De quina pasta estem fets? Perque la gent és així? Perque els homes sempre acaben sent profetes d’una de les contradiccions més grans de l’existència humana: “Mantenir una baralla constant amb tothom amb l’objectiu de poder viure més tranquils”. No ho entendré mai...

Fer-se el suec

De ben segur que si algú ens digués, sense més, que ens estem fent els suecs, entendríem de seguida el que proven de dir-nos. El llenguatge popular te aquestes coses. El que també te, és que la majoria de persones no sabria dir el perquè s’utilitza aquesta expressió quan es vol donar a entendre que la persona s’està fent l’orni, el desentès, o fins i tot, el tonto. De fet, en l’origen de la dita, no es parlava dels suecs de Suècia, sinó que erròniament el temps ha acabat alterant el significat per un simple mimetisme fonètic. De fet l’origen el trobem al mot llatí “Soccus”, un tipus de calçat que usaven les dones i els comediants de l’època. Es tractava d’una sabata molt similar al que avui en dia anomenem esclop, o com també s’anomena en la llengua del país veí, zueco.
Malgrat això, no voldria ser més papista que el papa defensant acèrrimament el significat d’aquesta expressió. És més, en aquesta ocasió, realment em convé més el sentit adulterat de la dita, que no pas el real.
Perquè? M’explicaré. Qui no recorda aquella sèrie d’acudits en que es parlava del “colmo dels colmos”. Respostes com “perdre un Imperdible” estaven en l’ordre del dia. Ara, però feia molt de temps que no em trobava en una situació d’aquestes fins que he llegit un titular d’una publicació (no m’atreveixo a dir-ne diari) que crec que la gran majoria ha tingut alguna vegada a les mans. Resulta que en el “20 minutos” s’ha publicat una notícia d’aquelles que no passa desapercebuda. La notícia parlava d’una farmacèutica de Goteborg (d’aquí el rotllo inicial sobre Suècia i els esclops) que segurament es farà la sueca. Començaré pel principi, i així segurament m’explicaré millor. Resulta que en el pàrquing d’un edifici d’apartaments de la ciutat de Goteborg un empleat de la neteja va trobar un paquet que li va semblar sospitós. El paquet en qüestió feia un sorollet constant, a la vegada que, també es movia a talment com si estigués tremolant. De seguida la policia de la ciutat sueca va enviar un equip d’experts en explosius per tal que desactivessin l’artefacte. Dit i fet. L’equip especial d’antibombes va acordonar tota la zona, i de la mateixa manera que ho fan a les pel·lícules, va disposar tot un dispositiu de seguretat per intervenir el paquetet. Precaució, suors fredes... De fet ja m’imagino la situació: “La caixa ja era oberta. Ara venia l’hora de la veritat. Observar el tipus d’explosiu i procedir a la desactivació. L’artificier va donar primer cop d’ull, i a jutjar per la cara d’estupefacció del policia, tothom deuria témer lo pitjor. Amb la decisió que s’espera de tot un professional va ficar la ma a la caixa, i amb un gest ràpid va mostrar el temut explosiu....”. Estic segur que cap dels que es trobaven darrera del cordó policial es podia creure el que veien els seus ulls. Tot un desplegament de mitjans per acabar desactivant un...consolador! Boníssim!! Tota una unitat d’agents especials destinats a aturar una joguina que acostuma a generar crits que supliquen el contrari: “no paris, no paris...”.
El millor de tot, encara que sembli impossible, ja no és la pròpia notícia (que per ser sincers no te desperdici) sinó el que acaba afirmant en les últimes línies: “Las investigaciones de la Policía se centran ahora en dar con el dueño o la dueña del juguete sexual”. Com?? Poca feina, no?
Serà per tornar-li? O per preguntar-li on l'ha comprat?

Convergència i Unió o Conveniència i Unió??

“Que be!! Demà ve la Mary M.!!” ens hem dit forces vegades en Xavi i jo. Deixant al marge el fet de si som més o menys guarros i desordenats, és innegable que estem contentíssims de pagar-li els diners que li paguem perque ens ajudi a mantenir la casa molt més neta del que nosaltres la teníem.
La Mary M és marroquina, i a part de ser força callada, és una persona que de moment ha demostrat ser molt treballadora i responsable. Això, lògicament és el que ha pogut deixar veure des que és aquí, però no em vull oblidar de la demostració de força, coratge, i com no, de necessitat que va fer en el moment de marxar del seu país, de la seva terra, del costat de la seva família per venir aquí, i poder demostrar que....és molt treballadora i responsable. Em mereix molt de respecte la gent com ella.
Hi ha gent, en canvi, que sembla que el respecte se l’hagin deixat a casa, si és que mai l’han tingut, clar. Segurament em direu que això és el pa de cada dia, i que en general la gent segueix per política (i mai més encertat) aquesta línia d’actuació. Segurament si, i malgrat em dolgui molt, a aquesta gent, la única cosa que els hi podria dir és que discrepo de les seves opinions, però per educació haig de respectar que les tinguin. Però quan resulta que l’individu que diu això és un personatge que porta més de trenta anys visquent a costa de tots i cada un de nosaltres, aleshores per mi està clar que perd aquest dret a la llibertat d’expressió arbitrària. És més, entenc que está obligat a mostrar encara més respecte. Malauradament no és així. El senyor (per dir-ho d’alguna manera) Duran Lleida, acompanyat de tots els seus amiguets de CIU, ha tingut la poquíssima vergonya de presentar un eslogan per les eleccións generals del 9 de març en el que hi transllueixen idees al més pur estil Hitlerià. L’eslogan, que de ben segur algú de vosaltres ja haurà quedat petrificat al llegir-lo, diu el següent: “La gent no se’n va del seu país per ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom”. Com????? Que s’han begut l’enteniment??? Segurament el que s’ha begut son les ampolles de whisky dels seus lots de nadal (que com podem imaginar, també els hem pagat nosaltres!!).
I és que la pregunta que al llegir això se’m presenta no és altra que: I què entén el Sr. Duran per tothom? Ahhhh....ja ho entenc! Potser deu estar parlant dels 200 milions de turistes que venen cada any a Catalunya? O potser dels consums que suposen tal moviment turístic (els milions de litres d’aigua que consumeixen els hotels, el consum energètic tant de l’estada, com del viatge...)? O potser es refereix als Ronaldinhos, Eto’o’s i Messis varis?
Per desgracia, el senyor Duran (que es defineix com un polític de centre i per contra parla i actua com un conservador de dretes ratllant el feixisme més ranci) resulta que menysvalora a la gent que ve a casa nostra i que amb el seu treball contribueix al creixement del nostre estimat país. I no només això, sinó que es prèn la llicència de dir qui te lloc i qui no a Catalunya. disculpi'm l'atreviment, però això no és competència seva, senyor Duran!
Per sort, la meva Catalunya no és pas la seva!
Ets benvinguda i valorada, Mary M. A la meva catalunya sempre hi tindràs lloc!

Famós però desconegut

Un bon dia un suís anomenat Bernhard Weber va tenir una idea que ha acabat donant molt de sí. Aquest senyor, en un rampell de mestratge, va decidir que calia mobilitzar la població mundial perque decidissin quines eren les noves 7 meravelles del mon, donat que, entre altres coses, de les considerades “Les set meravelles del Món” només en queda una en peu. El fet es que va crear una pàgina web per tal que la gent hi entrés i votés d’entre 200 monuments els que ells creien que eren els set millors. D’aquesta llista de 200, es va passar a una altra de 77, fins aconseguir reduir-la fins a 7: Les set noves meravelles del món. La llista la composen: El Cristo Redentor de Rio de Janeiro, la Piràmide de Chichén Itzá, situada a la península del Yucatán (com tots sabeu, suposo...), el Coliseu Romà, el Taj Mahal al nord de l’India, La Gran Muralla China, Petra (capital de l’Imperi Nabataean) i per últim, el Machu Pichu a Cuzco.
Per ser sincer, no soc un interlocutor massa vàlid per jutjar aquesta votació, ja que no he tingut la sort de visitar cap de les set. Això no treu que no tingui prou sentit comú com per pensar que no s’han considerat alguns indrets mítics en l’esmentada votació. Be, de fet podríem extreure una llista molt llarga, perque tal com s’ha dit sempre, “sobre gustos no hi ha res escrit”. Jo, però, vull centrar-me en un d’aquests mites geogràfics, i alhora un d’aquests mites oblidats. M’estic referint a la famosa i alhora desconeguda “Reserve Africaine de Sigean”. Us diu alguna cosa aquest nom? Resulta que ja fa força temps que hi dono voltes, i no deixo de sorprendre’m, ja no tant per l’existència d’aquest resort, sinó per la política de Màrqueting que porten a terme des de fa ja anys. No és que em consideri un entès amb aquest tema, però això no m’impossibilita a trobar curiositats en “la campaña” (perque només n’he conegut una) que porten anys utilitzant.
Suposo que us estareu preguntant de que collons estic parlant. Deixeu que m’expliqui. Resulta que des de fa un any i mig treballo a la zona del Baix Llobregat. Entre moltes altres característiques, aquesta part de la geografia catalana és un dels afortunats indrets escollits pels responsables de promocionar aquesta especie de parc zoològic, per ubicar-hi la seva publicitat. Una publicitat que, després d’un sondeig que he anat duent a terme en els últims dies en el meu entorn més proper, realment ha assolit l’objectiu que perseguia, o si més no l’essencia més bàsica d’aquest objectiu. Dit així sona a metafísica avançada, però no em refereixo a res més que al fet que la gent recorda haver vist aquests anuncis (segurament ara que llegeixes això confirmes la meva hipòtesi), però per contra ningú en sap absolutament res. Be, per ser sincer, no és veritat que ningú no m’hagi pogut mig-explicar com és aquest peculiar indret. De tots els bons amics francesos que tinc, el que millor parla el català em va dir una vegada que es tractava d’un lloc bastant lleig, en el que els animals no tenien massa bones condicions de vida. Malauradament no he pogut contrastar mai aquesta informació, tot i que poso confiança cega en les paraules del nano de la bretanya. Sigui com sigui, trobo que s’hauria d’aprofundir en aquest aspecte, perque es tracta d’una de les estratègies de Màrqueting més estrafolaries que he conegut mai. Si fa no fa (almenys fins no fa massa, aquest va ser el meu cas) es com haver sentit mil vegades “ ...hi ha certes retencions a l’alçada del Papiol...” i no tenir massa idea d’on coi para aquest indret. O jo encara diria més (en un petit homenatge als germans Dupond), és com parlar del joc de la Galeta. Tothom sap com es juga, però ningú hi ha jugat mai...o això diuen! Eeeeeeecsss!!!!!!