Germans de Sang?

Des de fa uns anys, la televisió s’ha especialitzat en un gènere televisiu que està creant molts adeptes en la població espanyola (...i no em sorprèn...) i que ha fet “feliços” (per dir-ho d’alguna manera) a moooolts d’aquests il·lustres televidents. Tots recordareu el que, en la meva modesta i alhora ignorant opinió, va ser el pioner en aquest tipus de shows: “Su Media Naranja”. Qui no recorda tot un mite de la comunicació com Jesús Puente? Aquell presentador que ens va regalar, a part del conegut programa, uns anuncis per prevenir la calvície (amb una frase ben mítica d’eslògan...) així com unes pinces que es deien LASVI que es posaven a les orelles i reduïen el dolor. Quin? No ho se..., el dolor en general suposo... El fet és que entre anunci i anunci es dedicava als seus programes, i així com “Su media Naranja” es basava en comprovar si les parelles estaven ben avingudes i es coneixien a fons, ben aviat es va passar a un altre clàssic de l’antena: “Lo que necesitas es amor”, en el que l’objectiu era declarar-se a la persona estimada. El programa no el va poder acabar el mateix Jesús Puente, donada la seva inesperada mort, i el va substituir una altra presentadora que pot ser que us soni: Isabel Gemio. Quins records que m’està portant tot això...tinc la pell de gallina i tot!! El fet és que aquesta senyoreta es va afincar a la poltrona i va encadenar varis programes de la mateixa temàtica: “Sorpresa Sorpresa”, amb un objectiu clar, donar una sorpresa a algú, “Hay una carta para ti”, que era més del mateix, etc.
Aquest gènere televisiu ha anat consolidant-se mica en mica, i sent líder d’audiències en la majoria de casos. Avui en dia, en la graella televisiva hi tenim una tal Patricia, que es veu que te un diari, i que pel que es veu te per objectiu principal reunir els paios més raros de tot el país perque vinguin a explicar la seva vida (els que tenen suficient vocabulari, clar...). En aquest programa s’hi ha vist gent gran, gent jove, gent sense vergonya, gent acomplexada, gent que els hi falta deu minuts, gent que va passadíssima... en definitiva, gent diversa sense altra feina o preocupació que sortir a la tele, i demostrar a tota la audiència que te (o justament el contrari) tots els requisits per sortir a la tele! El que de moment no s’ha vist (que jo sàpiga) és el que he llegit avui. La sorpresa del principi ha deixat pas a la necessitat de fer-ho saber. Aniré al grà. Resulta que l’article explica com s’ha creat un portal per tal de possibilitar el rencontre de germans. Però no es tracta de germans normals, ja que d’això ja se n’encarrega la Patrícia que dèiem abans. Es tracta de germans concebuts pels mateixos donants de semen. Ole, ole, ole!!! Resulta que, fent números a l’engròs, tenim que cada donant dona semen amb una periodificació setmanal durant tres mesos, per tant, tirant curt, al final dels tres mesos, aquella persona pot haver repartit un mínim de dotze fills. Això comptant que només dona semen una vegada. Imagineu!!! Hi deu haver famílies que podrien jugar un partit de futbol d’onze contra onze, amb suplents, àrbitre i jutges de línia, sense haver de demanar a ningú per jugar amb ells. Quina burrada!! I els dinars de Nadal?? En primera generació encara, però en segona i en tercera la cosa ja es desmadra.
El saber aquesta noticia m’ha animat a fer el mateix, però amb les burilles! El meu objectiu a partir d’ara serà recuperar totes i cada una de les burilles que he anat escampant pel mon! Me les estimo i vull esmenar l’error que vaig cometre el dia que les vaig abandonar! No hi puc fer més!!