Qui més qui menys, dedica unes hores al dia a pensar per a ell mateix. Pensaments sovint poc aprofitables per l’alt grau de fantasia i utopia que contenen. Són aquells moments en que la imaginació frueix sense reserves donat que no hi ha ningú que et pugui debatre, i ni tan sols tractar-te d’il·lús, per tenir unes idees tant desvariades. I tal com passa amb moltes coses d’aquesta vida, quan dos elements iguals s’uneixen, el creixement és exponencial. M’explicaré de forma més planera perque em sembla que m’estic embolicant. Això mateix em va passar a mi ara fa uns quants dies. En una conversa que vaig tenir a altes hores de la matinada amb algú que vaig trobar per casa, vam començar a estirar el fil del cabdell de la paranoia fins a veure’ns capaços de fer una afirmació prou agosarada, per be que possible (d’aquí que ara estigui intentant plasmar-ho en paraules). Tot va sorgir quan destacàvem la força d’inducció que tenia la publicitat, i en conseqüència la responsabilitat que requeria el seu tractament. Responsabilitat que, per altra banda, amb un anàlisi superficial ja se’n te prou per veure que no es té en compte. Sigui com sigui, el dilema que se’ns va presentar va ser: Que passaria si de sobte es comencés una campanya de publicitat en la que no es promocionés res? Pensàvem amb les conseqüències que suscitarien una colla d’anuncis en Blanc. Si, si. Tal com ho heu sentit. Que passaria si els cartells publicitaris del carrer apareguessin, d’un dia per l’altre, en blanc? De fet, la mentalitat pròpia de les persones ens portaria a buscar la resposta més coherent possible. Aquesta seria, si fa no fa, atribuir el fenomen a un error de l’empresa de publicitat, a l’impàs entre un anunciant i un altre, o simplement una mera coincidència... De ben segur que no hi donaríem importància. La cosa marxaria un pèl més lluny quan de sobte comencessin a aparèixer espais en blanc en diaris, revistes i publicacions varies. Aquí segurament començarien algunes especulacions de forma aïllada. El tema començaria realment a prendre cos quan la reina dels mitjans inclogués en la seva programació espais publicitaris que deixessin la pantalla en blanc durant un lapse de temps concret. Seria a partir d’aquell moment que les conjetures començarien a ser les protagonistes de les converses de carrer. El Vox Populi acabaria de fer la feina restant, i els múltiples intents d’explicar aquella incògnita guanyarien pes a marxes forçades. Qui més qui menys atribuiria la campanya a una estrategia impulsada per les altes esferes amb la intenció d’alinear a la població sota uns cànons pretesos. Vaig gaire errat? Jo crec que no massa...El fet és que molta gent intentaria trobar un vincle entre la publicitat en blanc i el desig de control de la població per part dels estaments de govern, i en canvi, segons la meva manera de veure-ho, la situació es podria definir com la del “Caçador Caçat”. Un caçador que en forma de ciutadania dóna peu a que se’l domini, carregant les armes que posteriorment els han de disparar. Però per desgràcia aquesta és la realitat que vivim, i fins que la gent no s’adoni que el poder no l’ostenta el que vol, sinó el que pot, no estarem en situació de canviar les coses a la mesura de les nostres necessitats reals, diferents (almenys en el meu cas) que les necessitats que han pretès crear-nos. Depèn de nosaltres...i això no deixa de preocupar-me.
