Tot creant un nou Big Bang

“Cria cuervos y te comeran los ojos”. Crec que es pot dir més alt, però no més clar. I és que de la dimissió de Florentino Perez com a president del Real Madrizzzzz ha vingut precedida per una espècie de joc d’amor i odi entre aquest senyor i tota la colla de mantinguts que ell mateix havia contractat. Tot va començar amb la marxa del senyor (per dir-ho d’alguna manera) Figo, que va marxar del Barça sent un ídol per recalar en el primer equip de Florentino. Lògicament el lus no va deixar gaire bona imatge a Barcelona, tot el contrari, però en canvi va ser rebut a la capital com un autèntic heroi. El Portuguès es va vendre l’ànima al diable – encarnat per Florentino – per uns quants milions de pessetes d’aquell temps. Al fitxatge de Figo el van seguir moltes altres estrelles del futbol mundial, i any rera any el dimitit president anunciava orgullós l’adquisició d’algun crack del moment. Talonari per aquí, talonari per allà i els jugadors més contents que un gínjol ( dono recompensa a qui em digui que coi és un Gínjol). El problema venia quan a part de cobrar tots els milions, els feien entrenar exercicis físics, jugar amb fred i plovent...i clar....qui podria aguantar aquestes condicions tant adverses? El fet és que fotien el que volien, vivien com a reis i es muntaven unes farres que riu-te’n de les nostres!! I així es difícil jugar a futbol al més alt nivell. La pilota va anar fent-se grossa fins que al final ja no entrava a la porteria, i clar...vinga perdre partits, vinga resultats dolents... Feia falta alguna solució amb tots aquells galàctics. Una opció era fer per segona vegada un Big Bang, i fer petar tot aquest plegat d’estrelles pels aires! Hagués estat be, però no va haver-hi pebrots! La solució més assequible passava per carregar-te el titella de l’entrenador. Primer Del Bosque, després Queiroz, passant per Camacho, Garcia Remón i Luxemburgo per acabar amb Lopez Caro. De tots aquests entrenadors, només un va estar a l’alçada del que s’esperava d’ell (es a dir res), Del Bosque, però el van destituir perque no donava la imatge que s’estava buscant pel nou Madrid...pots comptar com els ha anat. I la pregunta que es planteja al cap de molts de nosaltres és: “I ara què?”. Serà l’excusa per quedar-se un altre any en blanc? Segurament si, però mentre tant seguirem gaudint dels ridículs d’aquest trist equip. I qui agafarà les regnes? Doncs hi ha qui parla del pilot de rallies Carlos Sainz. Clar que recordant el “trata de arrancar-lo Carlos” em ve una imatge del Madrid que....que m’agrada força!! Com continuï amb la seva manera d’acabar les coses, amb una mica de sort tornarem a disfrutar d’alguns títols a l’estil Tenerife!!!

Por la gracia de dios.... Doncs quina gracia!!

Un, al final ja no sap què pensar. Però no estava prohibit? Clar que ells són ells...encara que ens rebenti l’estómac.
Tots hem anat seguint, encara que sigui per sobre tot el tema de les cèl·lules mare, i la seva utilització per a la cura de malalties que fins el moment no tenien remei. Les coses han anat avançant, però a un ritme tant lent que haguessin hagut de passar molts anys perque els prínceps d’Asturies poguessin fer el que han fet, però al país que regenten, i amb totes les de la llei. Està clar que tothom mira d’espavilar-se per tal de donar seguretat a tot el seu entorn de la forma més adequada, però quan un ho fa amb els diners dels altres...llavors toca una mica les pilotes, no? De fet, si esbarbem una mica en tot plegat comencem a trobar aspectes que grinyolen que fa por. Per començar tenim la oposició de la rància església espanyola respecte a l’avenç mèdic en aquesta direcció. La conferència episcopal espanyola condemna ferventment el fet de que es guardin cèl·lules mare per ús mèdic. El que és rellevant en aquest cas no és el fet que l’església hi estigui en contra, ja que això és el pa de cada dia d’aquesta institució, sinó que si no recordo malament (i si no sempre puc refrescar la memòria llegint la constitució del 78) la família real ho és por la gracia de diós. Llavors no entenc com és que a Déu no li molesta aquesta immoralitat!! Dic immoralitat perque segons ells és pecat intentar amb la ciència el que segons ells només està en mans de déu. Però no entrarem a discutir de l’església, perque avui no és el cas. Com diria el meu pare: “Un altre dia...”
A part de constatar que anaven en contra de les paraules dels ministres de l’església, hi ha un altre factor que em te encuriosit. Això val quartos, no? Vaja, un dubte absurd, ja que se’m fa difícil veure un camió de la creu roja, com aquell qui recull sang, fent el mateix amb cordons umbilicals. Segons alguns diaris tampoc no és molt molt car, però vaja és el fet. Segurament ho deuen haver pagat amb les peles que treu la Leti, donant classes particulars o be amb el sobresou que es treu el príncep quan el truquen de la ETT per anar a treballar a descarregar uns barcos al port... Pujar i baixar pells es el que hauria de fer per tenir consciència del que costa guanyar diners. Per pocs diners que això hagi costat, ho estem pagant tu, jo i el de la boina! Però clar, nosaltres no podem fer-ho! Segurament perque no anem tan sobrats de peles, però segur que ens posarien molts més entrebancs que a aquesta parella de tortolitos. Quina ràbia!!!
I el que sobretot trobo ja un insult és que portem temps sentint que la constitució espanyola del 1978 (la mateixa que comentàvem abans...) és la llei mare, i que donat que les modificacions d’aquesta són impossibles, ens hem d’ajustar al que diguin aquests artícles. I si no recordo malament, l’article 14 de la constitució diu literalment : "Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. I llavors? No són espanyols potser? O es que tot plegat és una farsa? M’inclino cap a aquesta última!!

Qui la fa la paga??

Qui no ha sentit mai les expressions “qui la fa la paga” o “Cadascú cull el que sembra”? Segur que tots. I es compleix? Buffff....doncs hi ha vegades que si, i per contra hi ha vegades que ni en broma. Per exemple ahir al vespre un paio arrogant perque sí, va rebre la primera part de l’escarment que es mereix. Tota la xuleria, la prepotència i la manca de respecte se li va girar ahir en contra, i el Barça va fer un pas important per poder veure aquell impresentable, al final del partit de tornada, recollint els trastos i tornant capcot cap a Londres, amb cara d’un gos quan fuig. I és que aquest paio l’ha estat fent repetidament, i el dia set de març la pagarà amb interessos! Però clar, en aquest cas l’expressió es compleix, però no sempre és així. Qui no recorda l’accident als túnels de París, de la Diana de Galles? En aquella ocasió va haver-hi de tot, i per les dues bandes, però seguint amb el tema que comentàvem, ahir es va publicar la sentència del jutge que portava el cas. Resulta que els tres fotògrafs que van estar perseguint a la Lady Di ja tenen la seva condemna. No penso posar-me a jutjar si van tenir responsabilitat en l’accident ni res per l’estil. Simplement el que m’agradaria comentar és la insòlita condemna d’aquest tres paparazzis. Els tres senyors en qüestió hauran d’abonar un euro en concepte de sanció. Però el que trobo fatal per part del jutge és que no és un euro cadascú sinó que és un euret a pagar entre els tres!! Però que no veu que no és divisible???? Com se li acut aplicar aquesta quantitat!! Però Lluny d’entrar en si s’ho mereixen o no, vull afirmar que es tracta d’una de les burrades més grans dels sistemes judicials de tot el mon!! Totes les despeses administratives que ha suposat tenir el cas obert, gent treballant-hi, una sala ocupada, un jutge designat....en fi, que al final surt més car el farcit que el gall!!! Sorprenent!
Però la cosa no acaba aquí, perque hi ha casos per donar i per vendre! El que avui no podíem oblidar és el que concerneix a tota una sèrie de militars que per la seva cara bonica estan gaudint de la vida com qualsevol de nosaltres (si no més!) quan fa vint-i-cinc anys van intentar donar un cop d’estat. No es tracta d’algú que ha robat, o d’un okupa que es nega a sortir de la casa en qüestió tot apedregant la policia, ni d’un terrorista d’ETA que posa una bomba en un cotxe per extorsionar a algun empresari. Es tracta d’uns senyors que van atemptar contra tot! Un atemptat en contra dels drets de tots els homes i dones del territori, de les seves llibertats, de les seves il·lusions i esperances. Un atemptat d’autèntic terrorista. Però clar...coses de la vida. Uns son els pàries de la societat, l’objectiu de totes les mirades acusadores dels rancis de sempre, mentre que els altres han quedat impunes del seu crim. Tanta discussió sobre el diàleg per la pau en el conflicte d’ETA, tanta discussió sobre el trasllat de presos, tantes objeccions respecte la possible condonació de penes, i aquests cabrons estan tranquils i contents, sense ni tan sols entonar el mea culpa, sinó exalçant la seva causa. Algú m’ho pot explicar? Jo no arribo a entendre-ho! Realment ells han collit el que van sembrar? Pel meu entendre, no, ja que s’havien d’haver podrit a la garjola! I nosaltres? Ens mereixem aquesta farsa? D’això si que n’estic segur: No mereixo res de tot això!!! Tal com dirien, exaltats davant de tants motius, uns quants que conec: “Iros del mundo, no disimuleis!!”

Paper de merda.... o merda de paper!

Sempre he cregut que cal posar-se a la pell dels demés per tal de mirar d’entendre el perquè de les coses, els motius, les inquietuds... Qualsevol situació seria resolta de maneres diferents segons l’entorn, els involucrats, el temps... Vaja, en definitiva, que no podem pretendre que a simple cop d’ull el nostre judici sigui adequat i coherent amb les circumstàncies. És per això que he cregut que el millor que podíem fer era proposar un exercici per tal d’adonar-nos fins quin punt es complicat entendre les coses, sense un coneixement extens del tema en qüestió.
Imagineu, per exemple, que esteu treballant en un petit poblet amb el vostre company de feina. Fa un dia preciós, els ocells ens regalen mil melodies, i la feina així, dona gust de fer-la. Fins aquí suposo que no hi ha hagut problemes per posar-se en situació. Perfecte. Imagineu doncs que treballant, treballant comencem a notar que potser havíem d’haver passat pel Roca a fer “una, Grande i libre” abans de sortir de casa. La primera impressió és que s’està posant tot a lloc, i que serà una falsa alarma. Però resulta que no és així, sinó que el que eren petites sensacions es converteixen amb grans urgències. Estic segur que tots ens hem trobat en una situació similar. M’equivoco? Segur que no. Be, doncs continuo. En vistes de que la cosa va en serio, ens disposem a anar al lavabo de la feina, malgrat tinguem com a principis inviolables de comportament el fet d’evitar determinades tasses de wàter (i això també se que la majoria ho defensa!). Dit i fet, posem la directa cap als excusats, entrem amb presses tot assegurant-nos de que ningú ens ha vist entrar, girem el baldó, i amb grans escarafalls iniciem l’operació de recolzar les natges a la grimosa tassa. Per sort, la sensació final supera amb escreix totes les angúnies passades per arribar a la consecució de l’objectiu. Per sort aquella pressió insostenible ha desaparegut. Ara la única cosa que ens queda per fer, es dedicar-nos a la neteja de rigor, i vinga....sant tornem-hi cap a al feina, que no ha estat res! Però – i ara és quan realment heu de fer l’exercici de posar-vos en situació – resulta que ens trobem amb una sorpresa que ens fa canviar la cara al mateix temps que desapareix aquella sensació de benestar que teníem uns segons abans. No hi ha paper!!!!!!!!!! A quin desaprensiu se li pot acudir acabar-se el paper de wàter i no posar un rotlle nou?? Mentre aquesta pregunta es repeteix sense parar dintre el nostre cap se’ns encén la llumeta. Serà cabron!!! Ha estat ell!! Resulta que ens recordem que el nostre company de feina una estona abans ens havia comentat que anava al lavabo, i s’hi havia estat una bona estona... serà.... Total que, com podem, practiquem una neteja de lo més bàsica, i ens dirigim cap al nostre company a cantar-n’hi quatre de fresques. I que fem llavors??? Aquí la pregunta del segle!! Les persones normals li diríem de cabron cap amunt, li demanariem que no tornés a passar, i al cap d’una estona s’hauria acabat el problema. Llavors el problema on està?? Doncs simplement que la situació aquesta es doni a EEUU, i que per tant – tal com fan amb totes les coses – treguin les coses de mare. Quina va ser l’opció triada pel protagonista de l’impactant article?? Doncs agafar els dos martells que utilitzava per la feina, i matxucar-li el cap al company fins a matar-lo!! Perque us en feu una idea, la manca de paper de wàter al lavabo de la feina va suposar que la identificació del cadàver s’hagués de fer amb les empremtes dactilars.
I ara la reflexió: Oi que havent fet l’exercici de posar-nos a la pell de l’altre, entenem i compartim la reacció de l’amic... oi? No?? Ara no ho entenc... segur que no?

N'hi ha per treure foc pels queixals!!

Un cap verd! Això és el érem quan tot just teníem els divuit o dinou anyets. Ens passejàvem per la vida com si ja anéssim de tornada, capaços de contestar-ho tot i sense cap necessitat de consells ni de ningú que ens digui el que hem de fer. En resum, un cap verd. La meitat de les coses que en aquella època em semblaven de justícia, ara també m’ho semblen, perque si un jutge m’hagués enxampat m’hagués caigut un puro dels grossos!! Però en aquell moment tot creus dominar-ho, i qualsevol sortida, per absurda que la vegis ara, abans semblava la panacea, la solució del més llest. I si no que li preguntin a un xaval d’Elx, o més concretament a sa germana. El fet és que el paio, delerós de menjar-se el mon decideix fer una cosa que la majoria de nosaltres hem fet, però amb desenllaços diferents. Es presentava una nit de festa, però tenint en compte que a Elx les distàncies son llargues, o això creien, es feia imprescindible disposar d’un vehicle. Tu en tens? Jo no! I tu? Home.... jo podria mirar d’agafar el de la meva germana...sense que ho sabés... Cagada!!!! Ja tenim un peu a la galleda. Fins aquí la cosa es relativament normal als divuit anys. La cosa s’embolica quan en un moment de distracció, el cotxe fa un estrany (segons diu el nano) i com aquell qui no ha sopat, es menja tota l’amplada i l’alçada d’una magnífica palmera de passeig. La palmera cau, atravessada al mig del carrer i el xaval, nerviós i confós, decideix allunyar-se de la palmera, o més aviat del que quedava d’ella. Uns metres mes endavant, la reacció més normal. Aprofitant la calma que ens atorga la distancia del lloc del fets, el nano va sortir per mirar detingudament com havia quedat el cotxe després d’aquella col·lisió. Surt del cotxe, ho veu, i pel seu cap comencen a aparèixer imatges de la seva germana, talment com si fos el diable, els ulls injectats en sang, repartint a tort i a dret tots els improperis inventats i per inventar en contra el seu germanet petit. Tal és el terror que sent el xaval, que en un atac de lucidesa i mestratge, decideix idear el pla de la vida, lamentable per altra part. El nano fa unes equacions mentals de la situació, i per mera regla de tres, treu la solució que en principi li hauria de salvar el cul. He trinxat el cotxe de la meva germana i per tant haig d’amagar el cop. Però com que és tan gros, haig de trobar una sortida de força major al problema. Agafa un encenedor, descargola el tap de la benzina, relaciona l’element A amb l’element B, i ja la tenim liada. El cotxe comença a cremar gràcies a les brillants idees del xaval. La policia municipal, alertada pel fet de trobar-se una palmera creuada al mig del carrer es va dirigir cap on estaven els joves per veure que passava. La sorpresa us la podeu imaginar, i estic segur que algun dels dos policies es va haver de reprimir per no fotre-li un calvot per burro! Total, visita a les dependències policials, i comunicació a les famílies (altrament dit germana...). Pobre xaval. Estic segur que preferiria la presó abans d’haver de patir l’odi, la indiferència, la ira de la seva germana. Però no crec que tingui aquesta sort. I és que últimament el tema de la presó no està ben organitzat. Hi ha tanta gent que hi hauria de passar llargues temporades, i en canvi van passejant-se tot movent la cua... I si no comproveu-ho vosaltres mateixos (Notícia). Mereix o no mereix aquest cabró passar una temporadeta entre reixes meditant en quin temps vivim, i en el significat del respecte?? Per desgràcia tota aquesta colla de rancis semblen tenir immunitat...però un dia o altra se’ls acabarà la sort. Se que ho veurem.

Avui és dilluns....segons la guardia urbana dijous!

No puc entendre-ho. Ja fa molt de temps que s’està seguint aquesta política, i per molt que hi dono voltes no arribo a entendre si realment te alguna justificació, o simplement es tracta d’una altra manifestació gratuïta a les que ja ens tenen acostumats. Sempre he sentit a dir que els extrems no son mai bons, i en bona part secundo aquesta opinió, però entre poc i massa. Com es menja que per uns hi hagués un milió de persones, i pels altres n’hi hagués 125.000? Ja se que el més important és que la manifestació “Pel Dret a Decidir” va ser tot un èxit, però collons, perquè aquesta diferència tant típica i alhora absurda??
No hi ha cosa més penosa que veure algú intentant negar el que és innegable! Intentar obviar una realitat que disposa de proves és com negar que avui sigui dilluns. Es pot discutir, però és perdre el temps. He estat fent uns càlculs per sobre, i els resultats no deixen de donar-nos la raó. Sabent que el trajecte des d’una plaça a l’altra és de 2.5Km, i que la granvia te com a mínim mínim una amplada de 50m., això ja donen 125.000m2. A persona per metro quadrat, ja estaríem en el que la nostra, l’estimada Guàrdia Urbana de Barcelona va comunicar (estic segur que els càlculs que es van fer van ser aquests! No espero més de determinada gent!!). El que tots sabem, i vam veure, és que la gent és va concentrar de tal manera, que quan eren quarts de vuit, hi havia gent que encara no havia sortit de plaça espanya. Per tant el mínim de 125.000 queda ja completament obsolet donat que com a mínim és doblava... En fi...
És igual. No vull entrar en els detalls, perque cada vegada han estat uns o uns altres. El que si que realment em preocupa és aquesta filosofia. Aquest caràcter a la baixa que prenen totes les xifres que fan referènca alguna cosa de l’ajuntament. L’alcalde per exemple, es com si fos de rebaixes, les obres municipals, tres quarts del mateix, sinó que ho preguntin a la gent del Carmel. Així doncs són totes les que estan a la baixa? No!! tant de bo ho fossin totes, perque almenys guanyaríem en alguna cosa. Però no, les multes no les conten mai a la baixa! Això mai! Diners, diners, diners....es mio...mi tesoro.....
Clar que si el nostre alcalde ens regala amb actituds i imatges tant poc coherents en la seva posició, no podem pretendre que la seva policia sigui l’exemple a seguir. D’on no n’hi ha no en raja, i si raja...més val que vigilem, perque segur que serà per error!

Calle del Expolio

“Acompaño a mi sombra por la avenida, mis pasos se pierden entre tanta gente, busco una puerta, una salida donde convivan pasado y presente… De pronto me paro, alguien me observa, levanto la vista, me encuentro con ella. Y ahí está, ahí está, ahí está, ahí está, viendo pasar el tiempo la Puerta de Alcalá...” Ahí está, ahí está... i el burro no la veu!! La mítica porta d’Alcalá, a la que tantes vegades se li ha retut un homenatge en les milers de Karaokes del país, ha patit un petit ensurt aquesta matinada. I mira que la cançó ho diu clar: Ahí está! Doncs res! El tio tot enxufat passa de la puerta i vinga, a menjar pedra!
La proesa ha començat a quarts de quatre de la matinada, quan un paio de 19 anys, en un atac de mestratge, roba un camió de gran tonelatge i inicia una persecució per el centre de Madrid, conduint com un satànic, sense ni tan sols inmutar-se a saltar-se els semàfors, ja que tot xulo ell, directament hi passava per sobre. Com era d’esperar la policia municipal va aparèixer, i es va disposar a perseguir el nano.amb el cotxe patrulla fins que van tenir l’accident. Accident que per altra banda no entenc, perque tal com diu l’article (Noticia) els policies van resultar ferits a resultes de l’impacte a la part de darrera del cotxe amb el frontal del camió... Així doncs qui perseguia a qui? Perque que jo sàpiga si un persegueix a algú altre ho fa posant-se al darrera i mirant d’agafar-lo. Potser es tracta d’una tàctica novedosa de la policia municipal de madrid...clar que de moment no la tenen molt per la ma, perque no els hi va sortir del tot be. El fet és que després de recórrer cinc quilometres pel centre de Madrid, el xaval deuria perdre el control fins empotrar-se contra la famosa Puerta, quedant atrapat a la cabina, amb les cames bloquejades per la ferralla. A partir d’aquí, el de sempre: Bombers, ambulàncies, policia, curiosos... I aquí es va acabar l’anècdota de la nit madrilenya. I és que per sobre de tot es tracta d’una anècdota, i ningú es planteja fixar el dia d’avui com el dia de la Puerta d’Alcalà, ni tampoc modificar-ne el nom i posar-li la puerta del Camión, ni res per l’estil. No es planteja perque una cosa no porta l’altra. En canvi a Salamanca pel que sembla el tema aquest no el porten molt be, i canvien els noms de les places i els carrers com qui compra xurros. Segons es publica en un diari (Article) canviaran el nom del carrer on estava situat l’arxiu, i li posaran “Calle del Expolio”. Culleres!! A Salamanca hi passa una cosa totalment normal i legal, i volen canviar-ho tot, i a Madrid, una cosa atípica i ilegal es converteix en una anècdota. Aquest país i la seva gent estan molt malament!! I després no entenen perque no ens sentim espanyols!! Com diria el Sabina: Nos sobran los motivos!!

Després de la tempesta sempre surt el sol...espero!

Aquesta situació ja s’ha donat alguna que altra vegada, però és inevitable pensar que potser aquest cop si que és la definitiva. Diguem que qualsevol persona amb dos dits de front desitja veure ja un final com déu mana a una història que fa massa temps que dura. Atemptats, assassinats, alguna massacre... vaja, resumint, tota una sèrie de barbaritats que s’han anat succeït en les últimes dècades, i que al meu entendre i suposo que en el de tots, no son per res del mon justificables. Ningú pot negar que en els seus inicis, la motivació d’aquestes accions era justificada, i que van contribuir de manera important en la lluita contra el règim franquista, i pel retorn de les llibertats del poble. Però totes les coses tenen el seu final, i per sort la nostra, la vida d’aquell tirà es va esfumar com ho havien fet tots els nostres drets durant el seu regim. I llavors què? Aquí tenim el problema. Aquest “llavors” ningú se l’havia plantejat, i tal com acostuma a passar en la majoria de coses que s’improvisen, fallen o be per una banda o be per l’altra, i així va ser i ha estat fins el dia d’avui. Molts anys lluitant per una llibertat que ens havien arrabassat per la força, per acabar privant de llibertat a tota una colla de víctimes innocents. I és que això és el que la banda terrorista ETA ha anat fent en les dues últimes decades. Durant aquesta etapa hi ha hagut simulacres de treves que mai han arribat al final que tanta gent anhela: acabar amb aquesta violència. Si no ha estat per una cosa ha estat per l’altra, però mai s’ha aconseguit un acord definitiu. I sí, he dit acord i ho torno a repetir, perque estic convençut que problemes d’aquesta índole no se solucionen ni amb lleis, ni amb presons, ni amb amenaces, sinó amb un diàleg obert, predisposat que permeti consensuar les voluntats d’uns amb les dels altres. Això s’ha intentat alguna vegada, però encara no hem tingut prou sort, i al igual que hem fet amb totes les coses de la vida (exàmens, parelles, feines...) reaccionant amb voluntat de corregir els fracassos anteriors, cal que amb ETA també siguem constants, i ara és un bon moment per ser-ho, perque pel que es veu podria haver-hi un possible acord per una treva definitiva. I llavors que és el que em preocupa? Si sembla que tenim el final a la vora!! Doncs que coi ha de ser! El malson de sempre! Siusplau, que els senyors del PP no segueixin amb la seva política d’anar en contra de tot i fotin enlaire aquesta oportunitat! Jo vull pau, a casa meva també i se’m fa difícil creure que qualsevol família no ho vulgui! Llavors deixem l’afany de popularitat de banda, oblidem-nos de com van les enquestes per les pròximes eleccions, i per una vegada, encara que sigui, remem tots cap a una mateixa direcció. Ho podreu fer? Malauradament tot el que faci referència a aquesta gent em provoca desconfiança. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou!

Àguiles dels collons

Que venen, que venen! Sembla ser que ben aviat seran aquí, però pel que es veu no hem de patir de moment. Vaja, això és un dir, perque amb totes les compareixences que s’estan fent al respecte no crec que hi hagi algú que en tregui l’aigua clara. Diguem que les contradiccions són constants, i clar, gens aclaridores. Per una banda, lògicament, intenten asserenar els ànims dient que no es tracta d’un virus que pugui afectar a les persones. Fins aquí tot correcte si no fos que, degut a algun que altre problema de memòria, al cap d’una estona compareix el secretari de Salut Pública, el senyor Manuel Oñorbe i afirma sense cap mena de problemes que les persones afectades pel virus de la grip aviar ja sumen 165. Culleres!! Doncs per ser que no afectava a les persones...déu n’hi do.
No és que m’hagi agafat pànic ni res per l’estil, però sempre tenim por a allò que desconeixem, i de moment tot el que fa referència als constipats de les gallines és tot un misteri. Per no alarmar a la població miren de parlar amb paraules neutres, que no puguin comportar reaccions precipitades de la gent, i això acaba traduint-se en desinformació general. Algú te idea de quins son els símptomes d’aquesta malaltia? A les persones quan tenim grip se’ns posa el nas irritat i vermell de tant mocar-nos, fem veu nassal, i tenim els ulls vidriosos, però amb els ocells això com es veu? Si tenen el bec vermell xungo? Un ànec pel sol fet d’emetre un so nassal, ja se l’ha de tractar com un contagiat? I amb els coloms? Perque si igualment s’han de morir, no podem guanyar temps i començar ja? Es que son la pesta amb potes i ales!!
El que em te més preocupat son uns pajarracos que vaig veure ahir per Barcelona, més concretament pel barri. Francament tenien una pinta molt xunga, se’ls veia malament i en gran mesura, perillosos. Els mitjans d’informació se’n van fer ressò, però ningú va dir què s’havia de fer si ens trobàvem de cara amb aquest bitxos. Segons sembla son migratoris, perque d’aquí no són, i un cop vistos sincerament acabes sent de l’opinió de que no vols que es quedin tampoc. El fet és que de bones a primeres estàs temptat d’escopir-los, però no crec que a un pajarraco així li faci res. De fet vaig pensar les mil maneres per acabar amb l’espècie – gairebé totes prenien un caire violent considerable – i al final he arribat a la conclusió que el millor que es pot fer es oblidar-los, ignorar-los, prescindir-ne...el que sigui perque no t’amarguin la vida, ja que desgraciadament fa temps que, com si d'aguiles es tractés, pretenen ocupar un lloc que va deixar lliure un ocellot repugnant un 20 de novembre del 1975, i encara que sembli impossible hi ha gent d’arreu – Catalunya inclosa – que els segueix, i el que es pitjor de tot, se’ls creu.

miTE Oblidat

Hi ha vegades que un es fa una idea d’alguna cosa, i al final el destí li depara una sorpresa que difícilment hagués pogut predir. Ens ha passat a tots, i en mil situacions diferents. Una feina que no és el que ens pensàvem, un indret que és molt més bonic en la foto, un producte que no neteja les sis taules de plats greixosos de l’anunci... en definitiva, que sovint ens fem una idea predeterminada, i quan ens cau el gerro d’aigua freda, llavors ens adonem del grau d’innocència que hem tingut tot aquest temps. Avui he tingut aquesta sensació. Per una banda he hagut d’assumir que les dones, o més ben dit algunes dones, poden no ser de fiar. No és un secret que determinades senyoretes es prenen les coses al peu de la lletra, però arribar a aquest extrem reforça la teoria de que les coses no son el que pensàvem, i que cal que anem amb mil ulls per tal d’evitar tenir algun ensurt. Ensurt com el que va tenir un senyor rus a les platges de Tenerife. Segons posa en el titular: “Hallan en una playa de Tías el cadáver de un hombre que recibió 5 puñaladas” (Noticia 1). Està clar que l’agressió a una persona fins a matar-lo és de salvatges, però qui li manava al tio fotre’s en un platja exclusivament de Ties!! Llavors passa el que passa. El meu avi sempre em deia que “Si no vols pols no vagis a l’era”, i aquest paio, pols no se si en buscava, però anant a un indret d’aquestes característiques potser si que volia un bon polvo.
Una altra de les coses que m’han fet repensar tota la meva infància l’he trobada a un diari de A coruña. Ja no és cap sorpresa el fet de que porto una temporadeta en la que els mites no paren de caure un rera l’altra sense massa excepció. El motiu de que tots hagin triat la mateixa temporada el desconec, però seria burro per part meva obviar una evidència com aquesta. I es que de petit m’encantava! En serio! Aquella innocència, aquelles històries...i va i tot se’n va a can taps! Sinó jutgeu vosaltres mateixos (Noticia 2). És o no xocant!! Aquell nano de cabells taronges, samarreta a ratlles i pantalons vermells resulta que era un especulador immobiliari, amb l’únic objectiu d’enriquir-se a esquenes de la pobra gent que necessita una vivenda. I no una ni dues ni tres.... no!! Perque conformar-se amb poc!! Quaranta!!!! Quina desil·lusió... estic fotut, ho sento! I el més fort és que el diari no ha tingut el més mínim tacte a l’hora de comunicar-ho, i pel broc gros, i com qui no vol la cosa, apa!! Aquí us deixo això!: “La explosión de una pirotécnica causa destrozos en cuarenta viviendas de Teo”. Aquesta vegada el destí ha obrat amb justícia!! Tota una vida enganyant la gent amb una imatge falsa, que agradés a la gent, i mentrestant omplint-se les butxaques com un satànic. S’ho té ben merescut! I pel que a mi respecta aquest personatge ha deixat de formar part dels meus referents! Penso usar els llibres per arreglar la típica taula coixa, o be per tapar un forat al vidre d’una finestra...el que sigui, però no vull tornar a saber res d’aquelles enganxoses i pasteloses històries de família feliç. Estic fotut....m’heu d’entendre...estic fotut!

Houston tenim problemes...

Hi ha noticies que per la seva naturalesa son capaces de paralitzar completament un país. El problema és que quan el país es molt gran, no deixen de passar-hi coses, i per tant tot queda paralitzat per regla general. Sinó quina explicació hi ha en el fet de que tinguin un Borderline com a president?
Total que imagineu-vos el merder que s’organitza cada vegada que hi passa res. Tot i això també hem de treure llenya al tema, ja que es tracta d’un dels països que sempre fan d’un gra de sorra una muntanya. Diguem que son especialistes en liar-la gratuïtament. Es innegable però que notícies com aquestes son les que canvien un país. De primer plat tenim un dels mites del segle XX, que sorprèn a tothom al saber-se la seva condició sexual (això en aquest país es un tema delicat!!). Doncs si, ho hem de dir ben alt: Marlon Brando era bisexual, o si més no això publica un llibre, i per si fos poc, també enumera tota una sèrie de gent que pel que es veu podien haver estat entre les seves conquistes, com ara Burt Lancaster, James Dean, Montgomery Clift.... Déu n’hi do quin historial! Ni la Obregon!!
Però clar, sempre plou sobre mullat, i les sorpreses no podien arribar soles. La noticia anterior es impactant, i per més d’un o una, difícil d’assumir, però mesclada amb el fet de que els membres del govern van fotent trets a tort i a dret (tal i com fan a l’Irak, l’Afganistan,....) fins al punt de ferir a un pobre contribuent..... llavors tot es complica. Els ànims estan caldejats! D’acord que en principi diuen que va ser un accident durant una cacera, però el tret no li treu ni cristo al pobre home!! La gent no ho deu tenir gens clar, i fins i tot pot estar espantada. I francament no m’estranya, perque com acabarà tot plegat??
I per postres aquesta impactant exclusiva!! I és que des del llançament del Challenger no crec que es produís una situació similar. Tenir tot un país i més concretament un estat (que no he dit ni nació ni res per l’estil eh!! Que si no els rancis de turno et salten a la jugular... )pendent d’alguna cosa necessita d’algun fet o notícia sense precedents. Ningú pot oblidar les paraules que uns astronautes van dir just abans de formar part d’un espectacular castell de focs. Recordeu aquells “Houston tenim problemes”? allò va ser un xoc per a molts. Hi ha qui posa en dubte que Houston s’hagi refet d’aquell susto. Clar que si no s’ha refet, amb la notícia del dia segur que acaba enfonsant-se. Literalment la noticia afirma: “Houston vive pendiente de la salud de Rocio Jurado”. Vive pendiente?? Si jo me’n vaig enterar ahir, i malauradament visc en un país de jolgorio i premsa rosa, que collons als Estats Units han d’estar pendents d’això!!!!! I si realment ho estan, llavors això m’explicaria moltes coses que estan passant al mon, fins i tot el fet que el senyor Bush sigui president.


http://www.lavanguardia.es/web/20060213/51233365744.html

De Guatemala a Guatapeor!

Les coses estan fotudes. Actualment ningú regala res, i davant d’això no ens queda més remei que buscar-nos la vida. Hi ha maneres i maneres de fer-ho, més normals o menys, més arriscades o menys, més legals o menys...però el que està clar és que tots prenem una determinació al respecte. Tal com veieu a la foto, la Nina, la del calaix a la boca, va triar la seva manera per tal de tirar endavant. Personalment és una de les més sacrificades que he sentit, però vaja...allà està! Els esforços, aquesta vegada, li van servir d’alguna cosa. Ara això si, tal com diu en Cristobal Gallardi (l’amable proveïdor de successos i imatges freaks), cal tenir estómac per tirar endavant una proesa com aquesta. Jo miro d’imaginar-me en una situació similar, amb la Sarita Montiel per exemple, i se’m treuen les ganes de tot, us ho asseguro! I si no feu l’intent...ja veureu!
Tot i això una de les sortides que més adeptes te, es el fet de fer-se lladre. Clar que el tema seria discutir si el lladre neix o es fa. Jo, en vistes del que he estat llegint crec sincerament que s’ha de néixer per fer-ho, perque si pretens ser lladre amb la única ajuda d’un curs accelerat de CEAC, juntament amb el passamuntanyes i la llanterna que et regalen amb la inscripció, vas llest!
Per que us en feu una idea de les sorpreses que es troben aquests lladres innocents (innocents a nivell de caràcter, no pas en termes legals) he triat alguna de les noticies que m’han semblat més clarificadores. Per exemple, un dels pitjors enemics per aquest col·lectiu és la mala sort. Sinó mireu-vos aquesta noticia (http://www.radioarlanzon.com/modules.php?name=News&file=article&sid=9147) en la que el pobre desgraciat, amb tota la determinació del mon, entra a l’ascensor just darrera de la típica veïna de totes les escales. Dit i fet, i volent aprofitar el trajecte, treu un punxo i es disposa a atracar a la pobra senyora. Fins aquí res estrany, fins que l’ascensor fa una d’aquelles coses típiques, es para a mig camí, deixant bloquejats al pispa i a la senyora. Podeu imaginar que quan van venir els bombers i la policia ningú va creure la versió del xaval. No m’extranya!
El que també recordarà el que li va passar és al tio que, amb grans habilitats d’observació, va veure un cotxe susceptible de ser obert, i un cop a dins, robar la radio (http://servicios.lasprovincias.es/valencia/pg060209/prensa/noticias/Sucesos/200602/09/VAL-SUC-186.html) . Dit i fet, va entrar, i va començar amb la operació de desmuntar l’aparell. L’amo del vehicle, al veure l’individu a l’interior del seu cotxe, va avisar als amics que estaven amb ell, i amb un atac de “maestria” va preguntar-li al xaval que hi feia dins del cotxe. Esperar que passi el metro, no te jode!!! (deuria pensar el lladre). Total que vist que tenia mala peça al teler, va demanar que el perdonessin, però el propietari del vehicle junt amb els amics van creure convenient bloquejar a l’intrús dins del cotxe fins que vingués la policia i observés el panorama.
Un altre protagonista, amb una mescla de mala sort i d’ingenuïtat, va triar un altre mètode per tirar endavant (http://servicios.lasprovincias.es/valencia/pg060209/prensa/noticias/Sucesos/200602/09/VAL-SUC-189.html) . La seva tria es basava en entrar en un xalet, gaudir de les comoditats inherents d’aquest tipus d’inmoble (veure la tele a la terrassa, calmar la set amb alguna beguda...), empaquetar els objectes que volia afanar d’aquella casa (plats coberts, cristalleria...curiós botí!) i marxar tan tranquil amb les noves adquisicions. El problema és que l’amo de la casa el va enganxar infraganti, i a diferència dels amics d’abans, aquest es va poder escapar saltant la valla. Li havia anat dels pels, però ara ja estava salvat... si no fos que mentre s’escapava li va caure el seu Curriculum amb fotografia inclosa al terra. Per favor!! A qui se li acut!! La policia fent ús de la seva notable inteligència, va poder detenir al despistat mangui.

I és que els lladres ja no son el que eren. On estan els Dionis o els Vaquilles de l’actualitat?? S’està perdent l’ofici...

Serà Capullo...vull dir Capello

Hi ha certes activitats, certs espectacles que, per si sols, creen una expectació fora de mida. La gent els segueix amb fervor, i com sempre passa, n’hi ha que perden els papers. El futbol podria dir-se que és el rei en aquest sentit, perque les animalades que s’han arribat a fer són dignes d’un dement qualsevol. El que passa és que normalment els brutos a qui se’ls parava el cap eren aficionats més o menys radicals, que en un moment de “encefalograma pla” – per dir-ho d’alguna manera – emboliquen la troca de mala manera fins al punt, malauradament, d’arribar a fer mal a terceres persones, que apassionades en la seva mesura, acaben víctimes, en certa manera, de la seva passió. Però aquesta vegada no es tracta d’algú “extern” al mon del futbol, com son tots aquests seguidors i fanàtics, sinó que es tracta d’algú de dins mateix del cercle del futbol. Us diu res el nom de Fabio Capello?? Un senyor que actualment està entrenant a la Juventus de Turí, però que també havia estat vivint a Espanya mentre entrenava al Real Madrid. Aquest personatge ha declarat obertament i sense cap pudor que l’innombrable dictador que vam tenir instal·lat a casa nostra durant tants anys, ha estat un dels factors més decisius a l’hora de tenir el país com el tenim. Fins aquí podríem estar-hi d’acord, però el problema és que el senyor Capello no ho deia pas en termes negatius, sinó tot el contrari. Segons ell, i durant el temps que va estar vivint a la Capital del país del costat, va poder constatar que es tractava d’un país en el que tot funcionava, i no satisfet amb això afegeix que a més funcionava be. Segons ell hi havia educació, neteja, respecte i poca burocràcia. Tots aquests qualificatius em semblen massa genèrics i trivials per un país en el que hi viuen 40 milions de persones, però vaja. De totes maneres, simplement amb la unió de paraules es podria tombar cada una de les coses que va afirmar aquest personatge. Per exemple, Neteja – Clos, o Respecte – Losantos, Educació – PP... en definitiva opinions d’algu que va viure un país imaginari, ja que estar per aquí amb les butxaques plenes de quartos suposo que deu fer veure les coses de diferent manera.
Sigui com sigui per aquest senyor el fet de poder sortir d’un estadi sense la necessitat d’escorta, o poder anar al futbol amb la família sense que et passi res converteixen a tot un país en exemplar i modèlic. Ho trobo agosarat. Llavors per la mateixa regla de tres, si a casa meva s’hi pot anar sense escorta, i s’hi pot veure futbol sense cap risc, això converteix el meu pis en exemplar i modèlic. Senyor Capello, ni el meu pis es l’exemple de res ni de ningú (li asseguro), ni el fill de puta de dictador que vam tenir enganxat xuclant-nos la sang – com si d’una sangonera es tractés – durant tants anys va significar res de positiu per aquest país ni per la seva gent (també li asseguro).

http://sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idioma=CAS&idnoticia_PK=278667&idseccio_PK=805&h

Perdre les pedres...

Arriba un moment en el que un ja no sap que coi pensar! Fa uns dies us vaig parlar de la caiguda de determinats mites d’avui i de sempre, com per exemple el poli de Village People.
Ara però això ens toca molt més d’aprop. Perque us en feu una idea, la notícia que tant m’ha trasbalsat vindria a ser de la mateixa naturalesa que si us digués que que Magnus Larson, de “l’Home més fort del món” participa en la Casa de tu vida, però més autòcton. L’exemple que més s’assembla seria que la Coloma, el mític gos dels concursos de Castellar de n’Hug, participés com a concursant al Gran Hermano de l’any vinent. No fotem que no seria curiós, i alhora trist veure que un gos de tura (no vol dir que sigui de la sub....al de la consellera) es baralla i s’insulta amb altres gossos, oblidant així la seva gran passió, les ovelles.
Doncs un cas molt semblant ha estat anunciat avui al Periodico de Catalunya.
El mític, d’inigualable, el mil vegades esmentat Iñaki Perurena , dels Perurena de tota la vida, participarà en un concurs de la televisió. Però clar, no es tracta d’un concurs com “El tiempo es oro” de Constantino Romero (us en recordeu?? Genial!) sinó d’una patoxada com un temple: Un concurs semblant a l’Operación triunfo, però sense Eurovisión ni la Nina Bocalaix.
Se’m fa molt dificil d’imaginar a l’amic Perurena, entonant cançons alegrement. De fet me’l puc imaginar, però cantant “La Ramona pechugona se ha fugado con el hijo del cartero....”. Diguem que crec que un estil més elaborat li anirà més gran que les pedres que aixecava. Però en gustos no hi ha res escrit, i pot ser que algú gaudeixi de les melodies entonades per l’Iñaki, talment com un escolanet de Montserrat, cantant “Can’t live....if living its without youuuuuuuuu.....”. Jo us haig de ser sincer: A mi em costa imaginar-m’ho, i en la única situació en que me’l podria imaginar, es si alguna de les pedres que aixecava li caigués als peus... llavors encara! Sense aquesta petita ajuda se’m fa difícil.
I que serà el següent? Reapareixerà un mite de les pantalles com és la Vicenteta, participant en el concurs del Chef??? O potser algun dia veurem el Llatzer Escrarceller en la “Isla de los Famosos”??
Els mites (al igual que les metes) van caient sense que res ho pugui aturar.
Al final el terra estarà ple de mites!! Mireu sinó, a Valencia, que ja existeix Terra Mítica!!


http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=5&idioma=CAS&idnoticia_PK=278528&idseccio_PK=18&h=060207

Tenim un problema del 2%

Déu n’hi do! Dit ràpid no sembla tant, però si hi pares a pensar són molts. 800.000!! Això, si fem uns números a l’engròs correspon a un 2% del total. Un dos per cent és una burrada!! De fet, que hi hagi tanta gent ratllant l’analfabetisme és alarmant. 800.000 persones han signat a favor de celebrar el referèndum contra l’Estatut de Catalunya. Anem a veure senyors: Que 800.000 persones hi signin pot ser greu, però es pot atribuir a una falta de coneixement legal i polític considerable, però que determinats, per no dir tots, elements del partit popular tinguin la funció d’abanderats en aquesta absurda causa, això ja és més lamentable. Algú hauria d’intentar mostrar a aquesta colla que entre un projecte i una llei hi va una diferència abismal. I el més fort és que la diferència és bàsicament el fet de que s’ha acordat o no al congrés dels diputats. És a dir, i en altres paraules, que els representants electes del poble decideixen aprovar, i per tant donar caràcter de llei a la proposta, o per contra, decideixen tombar la proposta sense que aquesta pugui prendre efectes legals. Sembla però que no ho han entès, i s’han entossudit en organitzar un referèndum (aquella eina democràtica que ells mateixos havien catalogat d’il·legal mentre eren al govern) per tal que l’estatut no progressi. Si la memòria històrica no em falla, fa un parell d’anyets aquests senyors ens van posar la mig d’una guerra que ni ens hi anava ni ens hi venia! És més, no només ens va fotre al mig del sidral, sinó que a més a més ho va fer de la maneta d’un dels fills de puta més grans de l’actualitat(ho sento, però hi ha coses que s’han de dir pel seu nom). Llavors un referèndum era sinònim de il·legalitat i comportava el pagament d’una sanció més que considerable, així com injusta. Una actuació que estava dada i beneïda, sense cap possibilitat de tirar enrere, és a dir, similar al fet de tenir rang de llei.
El que trobo més indignant és que s’estigui utilitzant una posició social per tal d’organitzar la seva pròpia creuada. I tot això amb el vist i plau, o el desconeixement, de 800.000 persones.
Ja fa dies que ho comento, i em segueixo reafirmant: M’alarma que un sentiment contrari a Catalunya, contrari als catalans i a tot el que representen, s’estengui d’aquesta manera, i que lluny d’intentar racionalitzar les coses, uns senyors que es fan dir representants del poble, atiïn un foc que ens pot petar a tots plegats als morros. Aquest ressentiment pot ser la llenya que cremi l’estat lliure i democràtic que tenim per a passar a la tirania que tots ells tant somien.

Meca Gundena!!

Estic confós. Sento com tot em cau a terra. Primer m’assabento de lo del Poli de Village People, i ara això. Tota la vida creient que es tractava d’un personatge únic, i resulta que com ell, si més no n’hi ha un altre. Vaja, de fet no es dediquen exactament al mateix, però vaja, les diferències són mínimes. El que més m’ha dolgut, no és que hagi caigut un dels meus ídols, també un mite per molts de vosaltres, sinó el fet de que he perdut el temps mitificant a una persona, quan realment la meva adoració per les proeses impossibles hauria d’haver anar dirigida cap a un britànic, crescut a Sud Afirca. Les llagrimes dels ulls m’estan fent bastant difícil escriure tot el que m’està passant pel cap, però més difícil ho tenia aquest anglès en la majoria de les seves bogeries, i ell segur que no plorava. I és que qui m’havia de dir qeu hi hauria algú que superaria al Mític, únic, inigualable David Meca. Com ho sentiu!!
He anat a fer el cafè a un bar de per aquí, he agafat un dels diaris més contrastats del mercat (El Mundo Deportivo per qui no ho hagués deduït ja) que estava sobre la barra, i ha estat llavors quan ho he vist. En la contraportada, una foto d’un paio, amb turbopacket, ulleres de nedar, i el braç aixecat. El personatge en qüestió es diu Lewis Gordon Pugh, i es dedica a nedar en llargues distàncies, però amb la dificultat afegida de nedar en aigües summament fredes, ratllant el punt de congelació. I el que ha estat el cop definitiu ha estat l’assabentar-me que aquest boig de la vida ni tan sols és nedador professional, sinó que és advocat!! Com ho sentiu! I per si fos poc, el tio es dedica a fer aquestes bogeries amb 38 anys! Hauré de treure tots els posters del Meca que tinc per l’habitació, perque ha segon pla en el mon de les proeses. Estic fotut...
Mireu-ho vosaltres mateixos, perque a mi ja se’m talla la veu...

http://www.elmundodeportivo.es/20060203/NOTICIA211703492.html

Més dura serà la caiguda...

Tots i cada un de nosaltres hem crescut amb una sèrie de referents que ens han marcat de bona manera. Qui més que menys va tenir com a ídols a emblemes històrics com el Naranjito, el Capità Harloc, Ratzinger Z, Son Goku... vaja, un infinitat d’exemples. Però clar, això si comptem només tots aquells personatges de ficció, perque si ens arrisquem a passar als personatges mítics de carn i ossos llavors la cosa pren unes dimensions considerables. Per exemple, qui no recorda el llangardaix bo de la serie “V”? Aquell interpretat per Robert Englund, o el nostre entranyable David Hasselhoff al Coche Fantàstico, i com no, la Suellen de Dallas (aquest em sembla que ha estat el referent de molts...no se per que!). En resum, que la tele havia estat la llançadora de molts dels mites que en dia d’avui recordem en les xerrades de bar. El mateix succeïa també amb tots els senyors, i senyoretes que es dedicaven a la música. Qui no havia seguit la professional trajectòria de la Sabrina, o de la Samantha Fox, per dir-ne dos a l’atzar? O per exemple aquell fanatisme amb els Rollings, l’Elvis, el Beatles, i un munt que com ells s’havien menjat el mon.
El problema ve, quan un d’aquest referents, un d’aquest mites, cau pel seu propi pes, baixant a nivell de terra gairebé. Per exemple, el nostre heroi Ratzinger Z ens fa defraudar a tothom quan en comptes de seguir vetllant per la pau mundial, es va posar al mando del vaticà i la va començar a liar. Mites com el Michel Jackson han anat perdent el seu prestigi i la seva imatge, per deixar pas a un personatge públic susceptible de ser objecte de totes les mofes i bromes del mon. Això si, el cop més fort que tots nosaltres devem haver patit en els útlims dies segur que te a veure amb el cas “Victor Willis”. Oi que si? Que qui és? Culleres! Doncs es tracta del mític i celebre poli dels Village People, uns altres que també es van menjar el mon, i segur que altres coses. Resulta que el fals agent de la policia, per segona vegada, ha estat detingut per tinença d’armes de foc (hombre no, no te jode! Però si es poli!!!) així com també de drogues. I ara què? Que farem a les mítiques festes majors, quan l’orquestra de tota la vida, amb els seus vestits de lluentons, entonin amb gran joia “It’s fun to stay at the YMCA”. Per si algú no ho sap, el YMCA és una organització que es dedicaven a fer campaments amb nens i tot plegat, i ara resulta que un dels que cantava la cançó dels campaments (rotllo “viu l’estiu, viu l’estiu, alegre viu l’estiu, viu la vida i la natura, viu l’estiu” de la generalitat) ha caigut en el “lado oscuro” (o no) de la força.
No se vosaltres, però jo estic fotut. La última cosa que ja em falta és que algú em digui que el David Meca, realment no neda, sinó que fa playback.
http://www.20minutos.es/noticia/85268/0/Village/People/

L'ase dels cops

No es nou afirmar que en aquest mon hi ha absolutament de tot, i que quan ja entrem en l’apartat de les persones les múltiples combinacions es tradueixen amb la brutal diversitat de caràcters, de fisonomies, d’alçades, de gustos... En definitiva, que tal com deia la refrany “popular” i ranci “Hi ha de tot en les vinyes dels senyor”. I fidel a la expressió, dia rera dia, van sortint en els diversos mitjans de comunicació un seguit de notícies que confirmen el que l’expressió rància ens diu. I dit i fet, aquest matí com sempre, “fullejant” el diari per internet, m’apareix una notícia que si més no he trobat divertida. Els protagonistes de la gamberrada (perque pel meu entendre és una gamberrada una mica massa pujada de to), es dedicaven a anar d’una punta a l’altra el barri de Sants, fotent “collejas” a la gent que passava pel carrer. Fins aquí, excessivament violent i agressiu, però possiblement còmic de veure des de la distància. Però clar, en una societat moderna com la que vivim, amb uns avenços tecnológics tan grans, una gamberrada d’aquestes es converteix en un joc de nens si no fas una captura gràfica de les teves aventures. I així ho van fer. Anaven passejant-se amb un cotxe per sants, i quan veien algú que podia ser la seva “víctima” baixava un del cotxe, treia el mòbil de la butxaca, activava el dispositiu de video, i apa, a fotre calvots a tort i a dret, sense cap mirament, sinó tot el contrari, amb riures constants. Pel que sembla els van enganxar perque una persona va anotar la matricula del cotxe, i clar, quan els van localitzar, duien totes les proves del seu delicte a sobre. En fi, que tot això s’ha saldat amb una multa de 50 euros pel que conduïa, i 900 per l’altra, que ni tan sol es va dignar a presentar-se a la vista, amb la sorpresa evident dels magistrats i el jutge.
Prou divertit, si més no d’imaginar-t’ho... I és que falta que et donin una idea perque el cap et comenci a fabular entron d’aquesta, i a imaginar-se situacions semblants. En el meu cas m’he imaginat un carrer ple de polítics de tots els partits, tant a nivell d’espanya com a nivell nacional (aqueta paraula els fa tanta ràbia! M’encanta!!), ple també d’algun que altre presentador, reporter, periodista..., en resum, ple de gent que com si de nens petits es tractés, mereixessin una picada de dits, o pels que la fan molt grossa simplement un mastegot. Això si, la cara que em va apareixent en tot moment és la del senyor Rodríguez Santiago, o per qui no el conegui, l’àrbitre (per dir-ho d’alguna manera) del partit d’ahir del Barça. Jo com molts i molts barcelonistes afirmo amb la veu ben alta que ens han robat!! Però a diferència dels que afirmen a pulmó ple que ens han robat el partit, jo dic que el que realment ens han robat son dos partits. Dos partits contra una colla d’amics que sempre ens fa il·lusió trobar-nos a l’altra meitat de camp. Dos partits contra el Madrid, que sumats als dos de la lliga, més una possible eliminatòria de champions amb ells, deixarien la temporada amb sis partits de “luju”. Però no, al senyor li venia de gust aigualir la festa i deixar que fos el Saragossa el que passés l'eliminatòria. Com són les coses, uns haguessin gaudit molt de l’espectacle, i en canvi ara, n’hi ha una colla que deuen anar de caguetes fines.

Trinxeres Urbanes

Sortia de casa. Com sempre m’havia entretingut amb alguna cosa o altre i ara el temps no em sobrava. No és que fos d’importància vital el que havia de fer, ni molt menys, però quan quedo a una hora amb algú, considero que el mínim és ser puntual... però vaja, això és un altre tema. El fet és que, com un hàbit adquirit vaig treure la pinça del disc de la moto, em vaig tapar per prevenir el fred, i vaig sortir disposat a veure la gent. Al llarg del trajecte, alguns semàfors, algun que altre mandril conduint com a tal, i oh sorpresa, oh dolor, oh campos de soledad, músitos collados... que quan arribo a l’alçada de la Plaça Lesseps (dic plaça perque sé que abans allà n’hi havia una...) descobreixo, com si d’un aventurer es tractés, una trinxera que podria ser de la Guerra Civil. La llàstima és que amb les feines d’esquivar-la, no vaig poder gaudir de la seva bellesa històrica.... o no. Encara absort en el meu descobriment, vaig continuar Príncep d’Asturies cap avall, i just quan arribo a la Diagonal, altre vegada el llegat històric d’aquesta ciutat em va semblar que se’m presentava davant dels nassos. No us ho creureu, però en un primer moment em va semblar veure una altra trinxera de guerra. Va ser llavors que realment em vaig començar a plantejar si potser era el dia mundial de les trinxeres (seguint la moda de donar un dia a tot), potser una exposició itinerant, o qui sap si eren craters d’un meteorit caigut. Però per sort la imaginació no em va fer perdre el nord, i de seguida vaig tocar de peus a terra. Vaig adonar-me que el forat que tenia al davant, de la mateixa manera que l’anterior, no era cap descobriment, ni històric ni astronòmic. El pragmatisme em va fer copsar que allà que tenia davant eren forats, purs i durs, o dit d’una altra manera, uns sots de la hòstia, al mig del carrer, suficients per a ficar-hi la roda i sortir volant per davant.
Innocentment, la idea de que el forat s’acabés just de fer em va rondar pel cap, però per sort la consciència em va tornar de seguida. Allò eren forats com una casa de pagès, i com aquests Barcelona n’està ple!! Que està passant senyor alcalde? S’està imposant la moda del Carmel? Busquem petroli? O potser estem tant preocupats pel civisme, per la zona Verda i Blava, per la zona del fòrum i per la mare que el va parir, que ens hem oblidat de tenir la ciutat en condicions. I no serà perque no hi ha ingressos a les arques de l’ajuntament, perque sincerament, qualsevol de les iniciatives que l’impressionant consistori a tirat endavant tenien un caràcter recaptatori. Les arques ben plenes dels quartos de les multes, sancions, taxes, sones blaves, zones verdes... i els diners? On coi son? A què els hem destinat?
En fi, que tenim una ciutat que fa bastant pena! Està molt bruta, i les coses estan deteriorant-se a marxes forçades. I el nostre amic Joan Clos VollDamm què hi fa al respecte? Multar als indigents que viuen al carrer en condicions precàries?? Francament per a fer això senyor alcalde, més val que provi de llepar-se el colze. No ho aconseguirà mai, però en el cas que, raro com és, ho aconseguís, no servirà per res! Vaja... com tot el que fa vostè!