Ves en pau.....i no tornis!!!!!!

Avui és un dia de victòria, al mateix temps que de derrota. Un dia que convida a aixecar les copes, i brindar per a temps millors, mentre lamentem amb la cua entre cames haver estat derrotats. Potser us semblarà que no te cap sentit el que estic dient, però segur que si m’explico una mica, més d’un estarà d’acord amb mi. Qui em coneix una mica sap que hi ha alguns personatges públics als que tinc un “apreci”especial. Aquest és el cas de l’alcalde d’aquesta ciutat, el senyor Joan Clos VollDamm. Un paio que va passar a ser batlle de Barcelona, de forma accidental l’any 1997, després de que el seu predecessor, el senyor Maragall cregués convenient deixar el càrrec per preparar-se per ser president. El més greu de tot aquest assumpte és que malgrat les seves carències evidents en diversos aspectes, ha estat elegit dues vegades per sufragi. Com pot ser? Un paio que ha donat signes evidents de com no ha de ser un alcalde, o si voleu, i per no limitar-ho tant, com no ha de ser una persona que ostenti un càrrec públic. El fet és que tal com deia al principi avui és un dia de contradicció sentimental. Una contradicció que ve donada per l’alegria que he sentit quan, al arribar al bar on esmorzo al matí, m’he trobat la notícia a la portada del diari. Finalment hem aconseguit deslliurar-nos d’aquest inútil personatge, o més ben dit, ens l’hem tret de sobre i l’hem encolomat a uns altres. No vull ni imaginar-me com pot anar el Ministeri d’indústria, turisme i comerç tenint aquest paio com a màxim responsable. Si li haguessin donat la cartera de sanitat, encara hagués tingut una mica de sentit, gràcies al coneixement anestèsic que té: és de calaix que per quedar-se tant tarat ha d’haver tastat tots i cada un dels productes que va estudiar a la carrera de medicina. En canvi, de les noves responsabilitats, tot el que en deu saber deu anar lligat amb el turisme, i ho coneix gràcies al Fòrum, així que crec que no cal fer cap comentari. D’indústria i comerç no se si en sap res, però de no ser així, estic segur que ens esperen estones de riure amb ganes. És aquesta doncs la vessant bona d’aquest afer, però tal com us he dit, n’hi ha una que justament és tot el contrari. Durant molt de temps, mentre em cagava mil vegades amb la merda d’alcalde que teníem, i amb les seves magnífiques ocurrències, em naixia l’esperança de que algun dia el sentit comú s’imposaria, i el vot del ciutadà enviaria aquest element al carrer. Ara, però, m’haig de fer a la idea de que aquest tio podrà afirmar, sense cap mena de reserva, que sempre que es va presentar en unes eleccions municipals les va guanyar. No se per vosaltres, però per mi això és un insult a la democràcia, al mateix temps que a la intel·ligència humana. Considero que la raó i l’enteniment han estat derrotats de forma contundent pel pallasso número u de la política catalana i han condemnat la poca il·lusió que em quedava envers tot l’entramat polític.
Per més inri, la persona que l’ha de substituir porta el cognom “Hereu”. Vull creure que l’etimologia d’aquest nom de família distarà molt de la línia d’actuació del nou alcalde, perque de no ser així, haurem sortit de l’aigua per acabar al fang.

Lladres, Xoriços i Polítics

Ara feia molt de temps que no trobava una notícia d’aquesta naturalesa. I és que sempre m’he declarat un fanàtic de les notícies de lladres i robatoris. No és que tingui cap simpatia per les persones que perpetren aquestes accions, i ni molt menys comparteixo que aquesta sigui una sortida, però malgrat això, aquesta activitat acostuma a donar situacions molt còmiques. Aquesta vegada la història comença de la mateixa manera que la majoria, i a mesura que avancen els esdeveniments va prenent vida pròpia. Resulta que a Buenos Aires, un senyor anomenat Sergio Villagra va creure pertinent, pels motius que sigui, entrar a robar a una casa. A diferència d’altres vegades, aquest cop el lladre va optar entrar a la vivenda malgrat hi fossin els propietaris, i per tant es va trobar amb un problema afegit. Tant era així que el primera cosa que havia de fer era aconseguir que el senyor de la casa deixés d’oposar resistència, i d’aquesta manera pogués fer la seva “feina” sense entrebancs. Dit i fet es va dedicar amb cos i ànima a reduir aquella conducta reactiva. A base de crits, i mentre amenaçava amb una arma blanca, anava aconseguint calmar al propietari. Tot i això, les coses no sempre surten com un planifica, i entre crit i crit, i amb un grau elevat de mala sort, la dentadura del lladre va sortir disparada, anant a parar a sota un sillonet. El paio, intentant mantenir la calma, va mirar de trobar, sense massa sort, la pròtesi dental, al mateix temps que amenaçava al propietari amb el ganivet perque deixés de moure’s. En un descuit del mangui, el senyor de la casa va poder deslliurar-se de la subjecció del lladre, i immediatament es va posar a cridar per tal d’intentar alarmar els veïns. Veient la situació en Sergio va tocar el dos cames ajudeu-me, abans de que els crits de la seva víctima alertés a la policia, i la història acabés malament per a ell. El que no s’imaginava l’amic és que a través de la seva dentadura, i després d’uns mesos de feina, els pèrits odontològics de la policia federal Argentina van poder determinar la identitat del lladre. Gràcies a això en Sergio va poder tornar a mastegar, però amb el petit inconvenient d’haver-ho de fer a la garjola! El problema és que no tots els lladres acaben entre reixes! Sobretot els que se n’acostumen a salvar son aquells que, rera la imatge “respectable” que passegen, amaguen un dels pitjors lladres que existeixen. Aquest és el cas de la família dels polítics. No dic que tots siguin uns pispes, però si que s’ha pogut constatar que molts naveguen entre la llum i la penombra. I si no que li preguntin al senyor Osvaldo Pereira, del partit Liberal i social de l’estat brasiler, que llest com la gana va veure la oportunitat de fer unes peles aprofitant-se justament del fet de ser candidat a unes eleccions presidencials. La magnífica idea del senyor va ser vendre els espais gratuïts que han de cedir les televisions per a poder fer la propaganda electoral, i d’aquesta manera fer uns calerons extres. Per dos minuts i quatres segons, pretenia treure’n 470.000 euros! El problema se’l va trobar quan va equivocar el receptor del seu missatge. Resulta que la persona amb qui comentava aquesta possibilitat era periodista, i no només això, sinó que a part estaven filmant les propostes del senyor (per dir-ho d’alguna manera!) Pareira. El que no se és si va ser més trista la proposta, o la posterior excusa. Segons aquest desgraciat (s’han acabat les paraules educades per aquests cabrons!) pretenia simplement recollir fons per la campanya. Ell ho classificava com una ajuda... Quin podrit dels collons!!! Es tan aberrant la actuació d’aquest paio, que veure com pronuncia una paraula tan noble com “ajuda”, m’indigna enormement!!
Donat que és un candidat a unes presidencials, jo faria el que fos per ajudar-lo a aconseguir el que realment volen els seus votants! Sumir-lo en la més estricta misèria, perque pogués constatar el verdader significat de la paraula Ajuda.

Acció-Reacció, i un bon fart de tonteries!!

Hi ha elements que al estar en contacte reaccionen. N’hi ha que ho fan de forma més contundent que d’altres, però tota reacció s’acostuma a percebre d’una manera o d’una altra. Des que érem ben petits ja anàvem descobrint les diferents reaccions que es produïen al nostre entorn. La primera parella de coses que vam ajuntar va ser la caca i el cul, i de seguida vam veure clar que en la mesura del possible havíem de deixar enrera aquell costum, bàsicament perque la irritació de baixos devia ser terrible. Mica en mica vam anar superant aquestes petites coses, per enfrontar-nos a d’altres més complexes. La reacció de tocar una olla al foc, o be un tronc encès de seguida ens va enviar el missatge de que tornar a fer aquella acció era de burros (i la de vegades que ens hem cremat! Així de burros devem ser...). De la mateixa manera ens va passar amb els dits i els endolls, amb el sabó i els ulls, amb els ganivets i els talls, amb el córrer i el caure... En resum, un futimé de coses que vam anar aprenent al llarg dels anys. Quan ja teníem una capacitat més gran per a raonar i aprendre les coses, les reaccions que érem capaços de provocar eren també de conseqüències majors que les anteriors. Vam ajuntar una pedra amb un cotxe, amb el posterior fart de córrer. Vam ajuntar les catorze anys amb el tabac, amb la pertinent addicció. Vam ajuntar les ganes d’alguna cosa amb la falta de diners, per acabar tancats en un quartet del “Galerias Preciados” amb un vigilant molt mal carat. Vam ajuntar els estius amb les noies, amb el corresponent mal d’amor... Totes i cada una de les coses que ajuntàvem tenien una repercussió en el nostre dia a dia. En plena edat de ebullició, vam ajuntar la universitat amb els 18 anys, amb un resultat acadèmic lluny del que s’esperava. De la unió de l’alcohol amb els porros en vam treure una molt mala estona, una copiosa vomitada, i una de les primeres ressaques que recordem. Del fet d’ajuntar un explotador amb la primera ocupació laboral, en vam obtenir la certesa de que “mai més” acceptaríem un tracte semblant (no ha estat ben be així...però vaja!).
Mica en mica anàvem prenent nota de tot allò que no podíem ajuntar, o be que calia fer-ho amb precaució. Totes i cada una de les experiències que anàvem vivint ens permetia crear un arxiu de les situacions que havíem d’evitar repetir. És evident que la meva experiència personal no te perque ser el model que tothom va seguir, però m’hi jugaria alguna cosa en que, en certa mesura la majoria va passar pel mateix procés d’aprenentatge.
Es llavors quan m’adono que malgrat la gran majoria hem estat capaços d’identificar allò que no ens convenia, per mitjà de l’assaig-error, n’hi ha que no n’aprenen malgrat haver estat protagonistes d’autèntiques burrades. Aquest és el cas de la unió dels Espanyols amb els Estats Units (la crême de la crême!). En els últims anys hem pogut ser testimonis de la magnitud de la burrada resultant d’ajuntar els americans i els nostres veïns espanyols. Tot i això, i a diferència de la majoria dels mortals, resulta que no han estat capaços d’aprendre la lliçó dels seus errors garrafals. Ara resulta que s’ha tornat a produir una unió d’aquest tipus, i com no podia ser d’una altra manera, el resultat ha estat de lo més absurd. Que als EEUU hi fan un campionat d’escopir pinyols d’oliva? Doncs en vistes de la burrada de campionat, i com no podia ser d’una altra manera, un espanyol va presentar-s’hi. Però clar, tenint en compte que un dels principis actitudinals més populars es “Si hay que ir se va, pero ir pa na es tonteria!”, ja ens podem imaginar quin va ser el resultat. Molts pinyols, molts llançaments, molt d’esforç, i molta tonteria, i com que en tonteria difícilment algú els supera, al final l’espanyol es fa endur el trofeu (per dir-ho d’alguna manera!)

El trio Calavera

Vivim en una societat moguda per tres motors de propulsió. Uns motors que no tenen res a veure ni amb la mecànica, ni amb la física ni amb cap ciència o tecnologia relacionada amb la cinètica, sinó amb el que realment acaba movent el món: Els Diners, els que tenen el poder i els que tenen més poder encara. Estem immersos, per no dir totalment absorbits, per un sistema econòmic en que tot el que tingui finalitats i motivacions econòmiques, passarà per davant del benestar de les persones. Malauradament les coses estan així, i les úniques persones o estaments amb poder suficient per a modificar aquesta tendència, són justament uns defensors acèrrims d’aquest sistema desbocat. Per si algú encara no ha lligat caps, acompanyant els diners (o capitalisme extrem) en la funció motriu, jo hi situo els governs per una banda, i l’església per l’altra. Es tracta d’una opinió personal, però que estic segur que molts compartireu reflexionant-hi un instant. Malgrat això, i si bé la identificació d’aquest tres elements ha estat senzill, no he aconseguit determinar en quin grau de força actua cada un d’ells. Qui predomina per sobre de qui? Qui porta la veu cantant? Per alguns, la única i verdadera força la te Déu, i per tant la paraula i voluntat de l’església hauria de passar per sobre de qualsevol altre premissa. Per uns altres l’ànsia de poder camuflada amb el nom de política és el que hauria de regir el dia a dia de la nostra societat. Per acabar, hi ha qui considera que els diners estan en un nivell per sobre dels altres dos factors. Consideren que l’economia disposa de la seva pròpia font d’energia i per tant està per damunt d’institucions i persones.
Jo em defineixo com un “inculte relatiu” en aquests temes, i per tant no soc capaç d’afirmar quin seria l’ordre d’importància. Així doncs, la única cosa que puc fer és utilitzar la tècnica de la deducció a l’absurd, creuar els dits i esperar que surti alguna cosa amb una mica de sentit. Anem a veure, per on començo... Una possibilitat és intentar desxifrar quin és l’origen del poder que ostenten. Els governs, lluny de si l’ús que en fan és adequat o no, basen la seva força en el poder que el ciutadà els ha delegat. L’església, per la seva part, basa la seva hegemonia en un poder adquirit al llarg de la història (sense ficar-me amb els mitjans utilitzats), i encara vigent avui en dia. Per últim, els diners són capaços de dur una societat sencera cap a una situació de crisi profunda amb una simple baixada del preu del diner, o una pujada dels tipus d’interès.
Aquests resultats la veritat és que no em revelen cap dada significativa, i això em torna a situar altra vegada al punt de partida. Donat que la meva faceta deductiva no ha estat suficient per resoldre el dilema, intentaré fer ús d’una altra eina que vaig aprendre a la facultat. Quan estudiàvem dret, tant si era dret constitucional, com sindical, com laboral, afirmàvem que una de les fonts del dret era la Jurisprudència (conjunt de sentències prèvies), així que podria provar si en aquest cas utilitzar una tècnica similar em dona resultats. Així doncs, com que no necessito sentències, sinó resultats de possibles enfrontaments entre els tres poders, m’he posat a buscar notícies que hi tinguessin alguna relació. Dit i fet m’he trobat amb una que m’encaixa a la perfecció. El titular diu així: “Multan a un cura que aparcó mal su coche por una extremaunción”. Resulta que a un capellà que estava en un hospital li van demanar si podia anar a donar la extremunció a una pobre dona que moria al seu llit. L’home, conscient de les seves responsabilitats laborals (per dir-ho d’alguna manera) es va dirigir cap allà, i donada la gravetat de la situació no va prestar la més mínima atenció al lloc on deixava el cotxe. En resum, multa al canto, i ara que? De moment ja han pagat, per tant potser son els diners els que manen... Però qui cobra aquests diners? Els governs, per tant potser manen ells... I l’església amb tot això que hi diu? Tant li fot el que diguin. El que han de fer és no queixar-se, ja que m’agradaria saber d’on treuen els quartos! I no em crec una història com la dels pans i els peixos...
Alguna sugerència de qui mana realment?

Telebrutícies....o no!

Es de domini públic que l’entorn que ens envolta ens influeix enormement en la nostra actuació. Qui no ha sentit alguna vegada a algú dient “Avui estic com el dia...”, referint-se al mal humor que li transmet el mal temps, o be l’eufòria encomanada per algun que altre acte festiu. I és que en certa mesura es podria dir que estem sota el domini del que ens envolta, i el nostre comportament es veu sèriament condicionat per tot allò que ens queda a una distància suficient com per influenciar-nos. En els diversos àmbits en els que ens movem en el nostre dia a dia, i a través de tots els sentits, percebem la informació de tot el que ens envolta ubicant-ho gairebé instantàniament en la nostra escala de benestar. Una escala que talment com si es tractés d’una balança, decantarà la nostra percepció en direcció positiva o negativa, en funció dels imputs rebuts. Si be cada un de nosaltres, en funció – bàsicament – de la nostra experiència, establim la gradació d’aquest benestar, en línies generals tots tendim a considerar agradables unes coses, i a menysprear-ne d’altres. Per exemple, la gran majoria de nosaltres se sentiria incòmode, i fins i tot alterat, si haguéssim de treballar sentint tot el sant dia crits i baralles dels nostres companys o superiors... I qui no ha estat mai en algun lloc en el que el fàstic s’ha convertit en el teu acompanyant fidel? Un lavabo brut, un magatzem abandonat, una habitació de parets grogues i d’olor rància... En definitiva mil i una situacions en les que hem fet el possible per acabar el que haguéssim de fer, i així poder tocar el dos d’aquella font de nàusees. Però clar, hi ha vegades que la fugida no és tan fàcil, i és llavors quan la situació es complica. Aquest és el cas de la feina. Perquè? Doncs perque tots hem treballat en condicions que deixaven molt que desitjar, i que alhora les hem hagut d’aguantar perque, a excepció d’alguns pocs, la resta depenem de la feina per anar tirant. És per això que tots nosaltres acabem buscant aquella ocupació laboral que es proporcioni aquell entorn que creiem més adequat en funció de la nostra escala de benestar. I si no, que li preguntin al presentador de les noticies d’una cadena sueca, que va veure incorporat el sexe en el seu entorn laboral. Els més volàtils de ment segur que s’han imaginat el paio en mig de bacanals de periodistes, hostesses i presentadores, però lamento refredar aquest clímax creatiu, perque el tema no va per aquí. Resulta que als companys de feina d’aquest paio, mirant de fer més agradable la seva jornada laboral, els va venir de gust mirar-se una pel·lícula porno a les pantalles del plató dels informatius. Fins aquí cap problema, si no fos que, com sempre passa en aquest tipus de temes, un descuit acaba fent-ho sortir a la llum. Entre col·legues no hi ha problema. Lo fotut, realment, és que a part dels teus col·legues se n’assabenti mig país! En resum, que la emissió va començar, i ningú va pensar en apagar aquell monitor. Resultat: un parlant de guerres, de fam i de política (desgràcies en conjunt, vaja...) mentre per darrera la guerra va per una altra banda. Estic segur que el presentador es volia fondre. El que no tinc clar es si era per la vergonya, o be per la calentura que portava. Cinc minuts va durar el porno en aquell monitor. Temps suficient com per que uns quants posessin el crit al cel, i els altres ens aficionessim....mmmm.......vull dir...s’aficionessin als telenotícies.

La Gràcia del Contrast

Ja diuen que tot lo bo s’acaba. I és que ahir, les últimes orquestres, ajudades per les habituals cantades d’havaneres, van posar fi a les festes majors de Gràcia d’aquest any. Els veïns dels diversos carrers van esgotar les últimes gotes de vida de la decoració que tanta suor, esforços i patiments els havia suposat al llarg dels darrers dotze mesos, alhora que el cap ja els jugava la mala passada d’estar pensant en el projecte de l’any que ve. Un comportament curiós, ratllant l’estupidesa si voleu, però totalment humà i habitual. És innegable que com en la majoria de coses d’aquesta vida, les festes de gràcia han gaudit d’un contrast de sensacions més que considerable, i només feia falta passejar-te pel barri, tot donant un cop d’ull, per constatar moltes contradiccions difícils d’entendre (si més no per a mi). De la mateixa manera que el fet de decorar els carrers suposa una lluita brutal entre les ganes i el comentari tant i tant repetit: “Aquest segur que és l’últim any” dels veïns Graciencs, hi ha hagut molts altres aspectes que es contradeien entre sí. Sense haver d’anar més lluny, curiós que hi hagi tota una sèrie de gent que es desvisqui per deixar preciós un carrer, mentre hi ha molta altra gent que, per incapacitat o be per involutant, no entenen que és vergonyós anar trencant la feina i les il·lusions dels altres. Però no tot, en aquestes festes gira exclusivament entorn de la decoració dels carrers. Aspectes com el vestuari es veien contraposats contínuament. Tant si passava un “unborjaporqueyolovalgo” per davant d’un rastes, com si ho feia un Punk per davant d’un Skin Head, els sentits captaven la gran diversitat d’aquesta festa. Però no pel fet que hagi sortit la paraula diversitat, aquests encontres havien de ser sempre amistosos, sinó que alguna que altra vegada acabava a mastegots entre uns i altres. Heus aquí una gran contradicció. Sortir de festa, i voler pegar-se... No ho entendré mai! Però vaja, no voldria que els contrastos que abans comentava semblessin centrats en la falta de sentit comú d’alguns indesitjables. No! N’hi ha hagut de totes les naturaleses i gustos. Mentre a la Virreina et cobraven 3 euros per una cervesa, un “paki” (amb tots els respectes, sobretot!) te la venia per un euro i mig. Mentre uns consumien alcohol fins a quantitats desmesurades, altres anaven més fumats que la visera de Fidel Castro. Mentre uns no bevien perque havien de conduir, altres anaven borratxos perduts justament perque un altre ja conduïa. Mentre a les quatre del matí un dormia en estat totalment etílic, repenjat a qualsevol cantonada, un altre cridava eufòric esperonat justament pel verí somnolent de l’anterior. Mentre un optava per la recepta tradicional de l’entrepà de pa amb tomàquet i pernil, altres es decantaven per la contundència dels ja mític Shawarma i Falafel.
El fet és que d’una manera o d’una altra, podem estar segurs que any rera any podem gaudir d’unes festes amb un encant molt especial. L’ambient càlid de l’estiu – regat espontàniament amb alguns ruixats intermitents – complementat amb la alegria inherent a qualsevol acte festiu, fan que durant una setmana es puguin viure unes fabuloses nits d’agost. Fins i tot gairebé podria afirmar que no tenim res a envejar de ningú a aquest respecte. Dic fins i tot, perque hi ha un interrogant que va rebotant-me pel meu cervell en estat postvacacional, i que em fa adonar que algo falla . Senyor Clos, agrair-li sincerament el gran esforç que deu haver fet per aconseguir que tant la nit del divendres, com la del dissabte el metro obrís les 24 hores en motiu de les festes de gràcia (que si no m’equivoco duraven tota la setmana...però vaja!). El que no acabo d’entendre és que dues putes nits de metro siguin tan complicades d’aconseguir, quan a Madrid el metro obre en aquest horari tots els mesos d’estiu. No serà pel que paguen, perque mentre ells paguen un euro per una xarxa de metro de més de 190 parades, nosaltres paguem 1, 20 € per només 116 estacions!! No ho entenc senyor Clos. Clar que demanar-li que m’ho expliqui vostè es totalment contradictori a la voluntat de comprendre-ho!

Satis-FER o Satis-NO FER, aquesta es la Qüestió

Vaig entrar a treballar ara farà un mes exacte. En aquest període he pogut anar situant-me i constatant que la feina compleix la majoria d’expectatives que jo m’havia fet. Vist des d’aquest punt de vista es podria dir que estic satisfet. I com puc estar tant segur d’això? Doncs perque entenc que des del moment en que les meves expectatives en certa mesura s’han vist cobertes haig d’estar content. Tot despertant la meva vocació amagada de petit científic puc arribar a relacionar-ho tot amb una petita formula, i fent us de la vella tàctica de l’assaig error puc anar esbrinant si realment es satisfacció el que tinc respecte aquesta nova feina. La formula ve a ser la següent: S = P – E, en la que "S" és la satisfacció resultant respecte la nova feina, la "P" són les percepcions que n’he obtingut, i "E" les expectatives que jo me n’havia fet. Així doncs donant valor a cada una de les variables sabré si el signe de la meva satisfacció es realment positiu, i per tant confirma les meves sensacions inicials, o si pel contrari es negatiu, i en conseqüència falla alguna cosa en aquest nova ocupació laboral.
L’ordre d’anàlisi més lògic entenc que és el que comença avaluant quines expectatives m’havia fet. No us amagaré que, tot i no dir-ho obertament per no ser malastruc, tenia moltes esperances en aquesta feina. Ja portava massa temps ballant d’una empresa a l’altre, sense passar la majoria de vegades per la sortida, i per tant sense cobrar els 20.000. Aquesta inestabilitat m’afectava en força coses del meu dia a dia, com es el cas dels diners, en la possibilitat de fer una mínima previsió en el temps, en la seguretat en mi mateix... En resum que desitjava que la nova feina em minimitzes al màxim aquestes preocupacions. I realment ha estat així? Per resoldre aquest dubte cal que em miri quina ha estat la percepció que jo n’he tingut. La feina m’agrada, em sento a gust amb l’ambient que hi ha, hi ha un projecte molt interessant, puc aprendre motes coses, i em donarà una experiència que em serà molt útil el dia de dema, etc. En fi, que no cal ser cap geni per afirmar que la percepció que en tinc fins ara es força bona. Tant bona com per ser major que les expectatives que hi havia posat, i en conseqüència, tant bona com per que li doni un signe positiu a la meva satisfacció? Doncs està clar que em puc equivocar, però a hores d’ara, posaria la ma al foc i afirmaria convençut que tal com estan les coses en dia d’avui, estic satisfet!
Tot i això no voldria semblar massa fàcil d’engatussar, i és per això que no vull limitar el meu estudi a una mera formula, de la qual no en tinc cap certesa contrastada. Així doncs hauria de buscar altres factors que em permetin observar el meu grau de satisfacció. Millor que comenci altra vegada pel principi, i a partir d’aquí podré anar construint un esquema lògic d’anàlisi. Som-hi doncs. Tal i com ja he comentat a l’inici de l’escrit vaig començar el dia 3 de juliol, es a dir fa exactament un més. A part d’això el dia d’avui te alguna cosa en especial? Ups...doncs si. Mira per on! Resulta que avui mateix començo vacances. Començo avui fins el dia 21 d’agost, que hauré de tornar a estar aquí, al peu del canó. Així doncs, deixant lliure altra vegada la meva afició pels números, tenim que per 31 dies de contracte (dels quals n’he treballat 25) faré14 dies de vacances (sense contar aquest primer cap de setmana, clar!). Si calculo quina proporció de dies treballats per dies de vacances em trobo que cada 1,7 dies treballats en faig un de vacances! O el que be a ser el mateix: tenint en compte que el conveni laboral estableix una jornada laboral anual total de 1736 hores, es a dir 217 dies, això vol dir que al final de l’any acabaré fent...a veure....mmmm..... un total de 127 dies de vacances, que traduït en mesos equival a la modesta xifra de quatre mesos i una setmana. Clar que aquí encara hi haig de comptar el mes de vacances que també estableix el conveni, així com els 14 dies dels festius locals. Així doncs i fent els números una mica a l’engròs tinc que amb aquestes condicions al cap de l’any acabaria fent cinc mesos i tres setmanes de vacances. No se si us convenç o no, pero jo, jo estic satisfet!!!

Sindicats amb deliris de Divinitat!

Quins subnormals!!! No tinc més paraules al respecte!!! Quan temps haurà de passar perque la gent, i més concretament la perillosa espècie dels sindicalistes, entengui que no poden exigir els seus drets en detriment dels drets dels demés deixant el camí ple de víctimes del seu puto victimisme. Sempre s’ha dit que els sindicats lluiten per preservar els drets dels treballadors (si més no això es el concepte...) i en canvi no prediquen mai amb l’exemple! Gràcies al que em van explicar durant els estudis de relacions laborals, tinc una idea prou fonamentada del que son els drets i els deures d’un treballador. Un coneixement que si molt no m’erro s’hauria d’exigir a qualsevol persona que es fes anomenar representant dels treballadors. Resulta que entre molts dels drets recollits en l’articulat de l’Estatut dels treballadors s’hi troba el dret que te tot treballador a gaudir de vacances (article 38). Unes vacances que en cap cas poden ser substituïdes per una compensació econòmica, o el que ve a ser el mateix, han de ser gaudides per llei. Per tant, suposo que fins aquí tots estareu d’acord amb mi en que les vacances son un dret dels treballadors, i per tant tota aquesta colla de gent agrupada en sigles varies: UGT, CGT, CCOO i SPM (Sa Punyetera Mare), haurien de posar tots els mitjans i esforços per tal d’evitar que res es posés entre les vacances i els treballadors als que tant s’omplen la boca de representar. Però com molt be diuen en castellà “del dicho al hecho hay un trecho”, i com no podia ser d’una altra manera, després de la vaga il·legal convocada pels sindicats, els perjudicats per tot plegat no van ser altres que pobres desgraciats com tu o com jo, que joiosos de marxar de vacances es van fotre de morros contra una nova vessant de terrorisme. I és que per molt que es digui lo contrari, per mi el que ha passat a l’aeroport del prat ha estat terrorisme en tota regla, i per tant s’ha de castigar tal i com es mereix. Aquesta gent, creient-se els abanderats dels drets dels treballadors (amb el temps han demostrat amb escreix que no son més que una farsa més del sistema), han dut a terme un segrest massiu de gent amb el “petit” afegit de coartar les llibertats de milers i milers de persones, al mateix temps que atemptaven contra la seguretat de moltíssima gent. I davant de tot això que passarà? Es permetrà que la direcció d’Iberia, pressionada per les putes amenaces dels de sempre, acati les voluntats d’aquests cabrons, amb l’única intenció d’intentar minimitzar els efectes del que ja és la pitjor situació viscuda en aeroports espanyols (per no dir europeus...)?? Qui pagarà per això? El treballador que es va sumar a la vaga (alguns, no vull ni imaginar-me sota quines pressions!), o el desgraciat que ara deu estar assegut al seu despatxet? I és que és necessari aclarir que aquests que diuen que defensen els treballadors, estan deslliurats de l’obligació de treballar a l’empresa que els contractés al seu dia (malgrat segueixin cobrant d’ells), consumint les hores sindicals (en bona part cedides per altres representants electes) i portant una ritme de vida d’autèntic vividor. Però millor que deixi de parlar d’aquest impresentables perque no en trauré res més que sulfurar-me. El que realment vull denunciar és el fet que tants i tants treballadors que van secundar la vaga no s’adonessin del mal que feien a gent com ells, i que el comentari que més es va arribar a sentir va ser el de “a mi me joden, yo te jodo a ti!” Trist oi? Doncs el pitjor és que aquest comentari també va sortir dels propis afectats pel conflicte, que en un atac d’egoisme i mala baba, van tallar l’accés a l’aeroport a molta gent. Gent que potser haguessin pogut marxar amb el seu vol i que no ho van fer per la ràbia d’uns altres. Tot plegat es llastimós!! Però el que més pena em fa es veure i constatar que la gent només es mira el melic, i que la consideració i la convivència han passat a la categoria de valors històrics deixant pas a l’egoisme a qualsevol preu!