Impunitat selectiva

Vivim en una societat en que l’obligació d’assumir responsabilitats es medeix amb diferents escales. Qui no ha hagut de respondre davant la presentació d’algun tràmit fora de termini? Qui no ha hagut de descarregar un cotxe plè de trastos, i al tornar a la zona de càrrega i descàrrega s’ha adonat que a part de la suor i un cert mal d’esquena, també s’endú un paperet groc en forma de multa? Malaluradament, no ens queda més remei que jugar segons les normes establertes, perque de no fer-ho s’et persegueix fins aconseguir el que volen! Qualsevol mitjà és vàlid per tal que facis el que pertoca. Embargaments de comptes, embargaments de nòmines, inhabilitació pública… Un llarg etcètera per tal de garantir l’assumpció, per part teva, de les responsabilitats que et són pròpies. Un criteri que no critico, tot i que no comparteixo al cent per cent. El problema no rau en com s’afronta el cumpliment de les obligacions socials i de convivència per part de les persones anònimes com nosaltres, sinó en el tracte preferencial que obtenen aquells que més càstig mereixerien. M’explicaré. Un gran exemple és la gestió del darrer conflicte bèlic a Irak (encara latent…). Els senyors Bush i Aznar o Aznar i Bush (ara tinc un dilema per allò de que el burro va al davant...) van defensar davant de tot el món que l’ocupació de l’Irak era totalment necessària, donada l’existència corroborada d’armes de destrucció massiva. Cap mostra de desacord per part de la població civil va modificar les seves intencions. Un desacord que ells mateixos, i curiosament al haver finalitzat les seves legislatures, van acabar recolzant en el mateix moment que confirmaven el que tothom ja sabia. I la responsabilitat d’aquest error garrafal qui l’assumeix? A part de totes les victimes, mortals o no, ningú més. Aquest parell de desgraciats encara van amb el seu somriure de hiena tot remenant la cua pel món. No han pagat ni pagaran pel que han fet.
En altres àmbits les coses no han anat pas massa diferent. Un individu anomenat Madoff, amb quatre tripijocs, ha aconseguit defraudar milions i milions d’euros, fins al punt de desestabilitzar ell solet les economies de molts països. Aquest individu, tot i no haver-hi dubtes de la seva responsabilitat en el frau, campa lliure, fent una vida al més pur estil Rockefeller, amb la simple molèstia d’un braçalet localitzador per tal que no s’escapi del país… No hauria d’estar florint-se en la cel·la més humida de la presó més remota?
I és que el dia a dia és testimoni de milers de cagades de l’alçada d’un campanar, i per les quals ningú n’acaba responent. Casos com el del finançament acordat en l’Estatut d’Autonomia (retallat i retallat) que va aprovar el Parlament de Catalunya, i que el govern espanyol en boca del senyor Zapatero es va comprometre a complir, són en l’ordre del dia. Ni aquest últim, ni el govern català, supeditat en tot moment per la política del PSOE, han complert el seu compromís… Els terminis van caducant, del finançament res de res, i d’assumpció de responsabilitats encara menys...
A nivell local també ens trobem constantment en situacions similars. A un servidor li cau el món als peus quan algú que diu abanderar les esquerres socials i l’ecologisme, tot fent ús de la posició de regidora, es gasta 214.000 € de les arques consistorials per fer el que ella considera un Nadal Sostenible. Ningú, com sempre, mou fitxa per tal de responsabilitzar-ne la negligència, . L’única cosa que ens queda són uns cons lletjos perquè sí i de dubtós nivell de sotenibilitat. En els dies que vivim, potser hagués valgut la pena destinar aquests diners a ajudar al cultivador d’arbres de nadal, donat que vénen èpoques de vaques flaques? Comptant la compra dels avets, i les despeses posteriros per un adequat transplantament dels mateixos, quants arbres creieu que es podrien haver comprat amb 214.000 €? Tenint en compte que un avet d’uns 2 metres d’alçada surt per uns 20 €, i que fent números molt a l’engròs, un de més gran pot arribar a sortir per uns 100 eurets, la xifra resultant es bastant esfereïdora. Senyora Mayol: Vostè hagués pogut comprar (avet més, avet menys) uns 2000 arbres! Una despesa totalment excesiva, però francament... no tant com la que vostè ha fet! Creieu que tornarà de la seva butxaca tots els euros malversats? Jo en dubto. Creieu que humilment deixarà el seu càrrec per incompetència? No em feu riure…
I així van les coses: cap dels que té una responsabilitat, o si més no una repercusió, social assumeix les conseqüències del seus actes. Cap d’ells.
Això si, demà jutjaran a un periodista Irakià, del qual no se’n tenen noticies oficials, per haver llençat un parell de sabates al ximpanzé Bush (prego als simis que disculpin la comparació).

Lamentable!

Missàntrop a contracor

Comptava amb poc més de sis mesos de vida i ja hi vaig passar el primer estiu. Després d’aquest, el van seguir molts altres dies. Dies que es van convertir en mesos i anys. Mitja vida gaudint d’aquest preciós paratge, les seves formes, les seves llums… Ara però em barallo amb tota una mescla de sentiments contradictoris que en cap dels casos puc atribuir a aquesta terra que tant m’estimo. Sentiments que se’m desprenen al observar el meu entorn i constatar que hi ha coses que no suporto. Aspectes que em fan posar malalt, la solució dels quals es fa totalment impossible en els dies que vivim.
És en dies com avui que aquest malestar es fa més present. Després d’haver estat tres dies a Alp un servidor hauria d’estar encantat de la vida amb el temps que ha gaudit. Malauradament no és ben be així. Em nego a deixar que totes aquestes coses m’amarguin l’existència, però em deixen un regust amarg, i força acidesa d’estómac.
Passar tres dies compartint espais amb tota una colla de personatges que m’inspiren moltes coses, menys paraules boniques, fa que la sensació que et queda després d’un cap de setmana com aquest, sigui una mica desagradable. No voldria que ningú pensés que em crec en disposició de jutjar sobre qui pot i qui no pot gaudir d’aquesta terra. No és això. La única cosa que demano és que tant uns com els altres ens permetem gaudir-ho amb un mínim de respecte. Un respecte que, a dia d’avui, és gairebé inexistent en la majoria de persones, i que jo, en un indret que m’estimo tant, constato amb més tristesa. Cotxes corrent a velocitats desmesurades pel mig del poble, on la gent hi passeja despreocupada. Gent que toca el clàxon dels seus llampants vehicles , trencant així el poc silenci que quedava, pel sol fet que el cotxe de davant s’ha aturat a descarregar unes coses. Gent que ens regala amablement les seves cançons amplificades pels potents equips de so que porten instalats als seus cotxes tunejats. En resum, un cúmul de situacions que acaben per fer-te decidir per quedar-te a casa, i inentar tenir el mínim contacte amb tota aquesta barbarie. Aquesta opció encara és possible.
Quan arriba l’hora de marxar, es fa palès l’altre gran punt crític: El viatge de tornada. No parlo de les cues que s’han de fer. Es decisió nostra pujar a la Cerdanya o no fer-ho, o el que és el mateix, fer o no fer aquestes grans currues. El que si que em posa de molt mala llet és veure com s’imposa per sobre de tot el benefici individual per sobre del comú. Gent que creu estar per sobre dels demés, i que farà tot el que calgui per sortir-ne guanyant, tot i sabent que perjudiquen els demés. Es creuen més llestos que la majora, suposo.
Abandonar la carretera general, per entrar als pobles per on passa la carretera, per tal d’estalviar-se uns quants metres d’embús…això està a l’ordre del dia. Un embús que per culpa seva acaba sent més gran, al haver de deixar que s’incorporin. Entrar a una benzinera, per sortir 200 metres més endavant… Qualsevol opció és bona mentre s’estalviin una part de cues. I als demés? Doncs als demés que els hi donin pel cul. Pot semblar exagerat, però ells mateixos no tenen cap mena d’escrúpols per acceptar aquesta actitud tant egoista. La seva resposta acaba sent: “fes-ho tu també…”.
Amb actituds com aquestes, no és d’extranyar veure com estant anant les coses.
Amb tristesa me n’adono que m’estan convertint en una especie de missàntrop sense cap ganes de ser-ho…
Com deia abans, malauradament la solució és totalment impossible en els dies que vivim.