Ai...que diu el meu reietó?

N’hi ha que de vegades (per no dir sempre) em fan gracia.
La llista seria molt llarga si pretengués plasmar-la en lletres i espais, així que no ho penso fer. Tot i això no m’estaré de comentar l’individu que m’ha fet més gracia en els últims dies. Espero que la colla de venuts feixistes (que alguns anomenen jutges) que dominen les decisions del Tribunal Constitucional no em vinguin a buscar, acompanyats de la policia militar, acusant-me d’injúries a aquesta monarquia imposada que regenta aquest país que fa tant de temps que ens oprimeix. No tinc cap mena de dubte que la majoria ja sabeu de qui parlo. El fet és que aquest titella de la herència constitucional, altrament conegut com a rei d’espanya, va creure adequat sortir en defensa de...de...en realitat no tinc ni idea de que collons pretenia defensar. Simplement va creure que una aparició pública per calmar els ànims era el que necessitàvem els catalans. No soc ningú per parlar en boca d’altres, però pel que fa a mi, el que digui o deixi de dir aquest instrument polític ni em calma ni calmarà mai la necessitat de que se’ns reconegui d’una vegada per totes com la nació que som. Tot i això, ell (o el que pren les decisions per ell, perque no te pinta de ser massa capaç de decidir) ho va creure convenient, i per això em trobo escrivint aquestes intranscendents reflexions. Aquest senyor va aparèixer, i vull creure que sense saber el que es deia, recalcant literalment el següent: “Los valores de la convivencia democrática, del entendimiento y del respeto mutuo, de la tolerancia y de la libertad han determinado el más largo periodo de estabilidad y prosperidad en democracia vividos por España, en el marco del modelo de Monarquía parlamentaria que sustenta nuestra Constitución”. Dit així ja sona a burrada, però ja ni us ho explico si fem l’exercici de desglossar cada una de les idees (és una forma de parlar, clar!) que conté l’afirmació. Comencem pel principi: “Los valores de la convivencia democrática...”. Conviure democràticament...que be que sona, mare de déu! Només m’agradaria fer un petit apunt sobre aquest concepte. La democràcia es basa, i s’ha de basar sempre, en el dret del ciutadà a influir obertament i de manera legal en el procés de presa de decisions. Altra vegada, que be que sona! Només sona be, perque avui en dia és la gran utopia del catalans. Com coi podem decidir el que volem, si l’eina establerta per aquest casos, la consulta popular, ens està prohibida en funció de la naturalesa de la consulta? Be, potser el titella constitucional no hi va caure en això... Continuem. “...del entendimiento y del respeto mutuo...”. Embolica que fa fort!! Posar la paraula respecte en boca d’aquesta gent es tot un insult, perque si tant ens respectessin, perque no respecten el fet de que no vulguem formar part d’aquest país que ells tant s’estimen? Que se’l confitin i ens deixi tranquils, no? Però no! Tant que parlen d’entesa, i aquí no vol entendre’ns ningú!. Seguim que això va per llarg. “...de la tolerancia y de la libertad...” Jajaja!!! Festival de l’humor!! Fa massa temps que no som lliures. A part, si no ho tinc mal entès, la tolerància procura perque es respecti a les demés persones en el seu entorn, és a dir en la seva forma de pensar, de veure les coses y lògicament en la seva forma de sentir aquestes coses. La tolerància es el respecte amb igualtat, i sense distinció de cap tipus. Com a il·lusió no està gens malament, oi senyor monarca? Però clar, parlar d’igualtat amb vostè és absurd, ja que és un concepte que no pot ni tan sols d’imaginar. Per una banda és un mantingut que no ha hagut de fotre en tota la vida un pal a l’aigua (ni ells ni tot el seguici de dropos que el rodegen). Miro de trobar la igualtat per alguna banda, i francament no me’n surto. Potser en els drets i els deures... bufff...que va!! Resulta que, tal i com estipula l’article 56 punt 3 de la constitució espanyola, la figura del rei és inviolable (és a dir que no li poden donar pel cul com estan fent ells dia sí, dia també amb nosaltres), i al mateix temps és una figura que no està subjecta a responsabilitat. Si fa no fa, això ve a dir que si mai us atropella el rei ningú respondrà. És més, no ens hauria d’estranyar que ens culpessin a nosaltres mateixos d’autoatropellar-nos, o el que seria encara més habitual, que ens tatxessin de “separatistas violentos catalanes que han querido atentar contra la monarquía española, y contra todos los españoles poniendose delante de su coche....” Com collons pretén sortir per asserenar els ànims, i mostrar el camí correcte cap a una perfecta convivència quan ell representa tot lo contrari?
I es queixen que s’estan cremant fotografies del rei...ridícul!! Realment el que es mereixerien, ell i tota la calanya de putos feixistes, és que els hi fotessin un pal pel cul i els ruixessin amb força benzina, mentre esperen que algú encengui la flama. Per fer-ho, jo crec que l’Incendiari, i autèntic terrorista, Jimenez Losantos seria un bon candidat per fer-ho. Només caldria encendre la cama de fusta que gentilment li van regalar els de Terra lliure, i esperar a l’espectacle.
Com vaig dir al inici de l’article anterior, “De somnis en tenim tots!”

Un somni fet "realitat"

De somnis en tenim tots.
De fet, en els dies que vivim, els somnis prenen un paper especial pel sol fet que són de les poques coses gratuites que encara ens queden. N’hi ha molts, en els quals jo m’hi incloc, que vivim els somnis com una via d’escapatoria quan, sense massa esforços, ens adonem que la situació s’allunya del que relament ens agradaria. Alguns ens anomenen somniatruites per posar esperança a segons què. Però de fet, si sempre s’ha dit que mentre hi ha vida hi ha esperança, no seria cap error dir que mentre hi ha esperança, hi ha vida, no? Be, no m’estendré en això, perque sinó no explicaré res del que m’havia proposat. El fet és que no tothom viu els somnis d’aquesta manera, sinó que n’hi ha d’altres que encara els viuen de forma més profunda. Gent que dels somnis en treu records. Gent a la que la realitat se li fon dins la nebulosa dels somnis fins a arribar a confondre tota la seva experiència. Jo he conegut alguna persona així. Sense anar més lluny alguns afortunats (o no) com jo tenim l’oportunitat diàriament d’escoltar en “Milnoucents” i tota la seva estranya mescla d’aventures i vivències. El fet és que aquest personatge no és dels que perden més els papers (que no vol dir que no faci), sinó que hi ha individus que porten aquesta afició fins a un extrem malaltís. Qui no recorda l’Enric Marco? Un home que va sustentar la seva vida en un fals i dolorós record i una partida d'escacs amb un membre de les SS. Un home que amb la seva necessitat de tenir un somni, va guiar pel camí de la mentida a totes les persones que estimava. Un home que fins i tot va obtenir un gran reconeixement, per acabar sent conegut per tothom (i no com ell pretenia). Un mentider innocent de culpa; un culpable massa innocent. Dels pocs supervivents d’Auswitch que no hi va ser mai.
L’Enric Marco, però, no és l’únic que tendeix a confondre els somnis (per no dir malsons) amb la vida real. Al llarg dels darrers dies, han anat apareixent moltes notícies relacionades amb una noia, l’Alicia Esteve. Sembla ser que aquesta noia, amb un atac de lucidesa, va creure convenient començar a explicar alguna història per tal d’obtenir certa quota de popularitat (una cosa que pel que es veu l’omplia molt). El fet és que es va autonombrar una de les 19 persones supervivents de les plantes on van impactar els avions del 11-S. Batalletes que, de quedar-se així, no fan massa mal a ningú. Tot i això, al igual que el nostre amic Enric, la Alicia va voler anar una mica més enllà en els seus propòsits. Tant és així que, tot prenent el fals nom de Tania Esteve, es va erigir, de forma encara desconeguda, com la presidenta d’una de les associacions de víctimes de l’11-S, aportant el seu estimable, i alhora fals, testimoni. Una afició que ja li ve de família: tant el seu pare com el seu germà van ser processats i empresonats per falsedat documental i frau. Una bona herència, genètica o no, que la va portar a que un bon dia, s’hagués convertit en una víctima de la gran massacra de l’11-S, que perdés un novio imaginari en el mateix atemptat, que atribuís una antiga lesió que tenia a la mà al mateix accident, que hagués estat en coma durant cinc dies després de l’accident (curiosament, en aquells dies també estava assistint de forma regular a les classes d’ESADE), etc. Vaja un fart d’imaginacions cobertes amb els millors vestits de la mentida. I és que ja m’ho deien a casa: “S’agafa abans un mentider que a un coix”. Quanta raó!
I el millor de tot sabeu que és? Doncs que en breu, no ens ha d’estranyar trobar-la com a col·laboradora d’algun d’aquests vomitius programes que omplen la graella televisiva d’aquest cony de país. Riure de les desgracies dels altres, o més ben dit, riure d’alguns pobres desgraciats, el veritable esport nacional. No m'extranya que surtin de sota les pedres! Pel que sembla, és un futur prometedor.

Blancura Total

Qui més qui menys, dedica unes hores al dia a pensar per a ell mateix. Pensaments sovint poc aprofitables per l’alt grau de fantasia i utopia que contenen. Són aquells moments en que la imaginació frueix sense reserves donat que no hi ha ningú que et pugui debatre, i ni tan sols tractar-te d’il·lús, per tenir unes idees tant desvariades. I tal com passa amb moltes coses d’aquesta vida, quan dos elements iguals s’uneixen, el creixement és exponencial. M’explicaré de forma més planera perque em sembla que m’estic embolicant. Això mateix em va passar a mi ara fa uns quants dies. En una conversa que vaig tenir a altes hores de la matinada amb algú que vaig trobar per casa, vam començar a estirar el fil del cabdell de la paranoia fins a veure’ns capaços de fer una afirmació prou agosarada, per be que possible (d’aquí que ara estigui intentant plasmar-ho en paraules). Tot va sorgir quan destacàvem la força d’inducció que tenia la publicitat, i en conseqüència la responsabilitat que requeria el seu tractament. Responsabilitat que, per altra banda, amb un anàlisi superficial ja se’n te prou per veure que no es té en compte. Sigui com sigui, el dilema que se’ns va presentar va ser: Que passaria si de sobte es comencés una campanya de publicitat en la que no es promocionés res? Pensàvem amb les conseqüències que suscitarien una colla d’anuncis en Blanc. Si, si. Tal com ho heu sentit. Que passaria si els cartells publicitaris del carrer apareguessin, d’un dia per l’altre, en blanc? De fet, la mentalitat pròpia de les persones ens portaria a buscar la resposta més coherent possible. Aquesta seria, si fa no fa, atribuir el fenomen a un error de l’empresa de publicitat, a l’impàs entre un anunciant i un altre, o simplement una mera coincidència... De ben segur que no hi donaríem importància. La cosa marxaria un pèl més lluny quan de sobte comencessin a aparèixer espais en blanc en diaris, revistes i publicacions varies. Aquí segurament començarien algunes especulacions de forma aïllada. El tema començaria realment a prendre cos quan la reina dels mitjans inclogués en la seva programació espais publicitaris que deixessin la pantalla en blanc durant un lapse de temps concret. Seria a partir d’aquell moment que les conjetures començarien a ser les protagonistes de les converses de carrer. El Vox Populi acabaria de fer la feina restant, i els múltiples intents d’explicar aquella incògnita guanyarien pes a marxes forçades. Qui més qui menys atribuiria la campanya a una estrategia impulsada per les altes esferes amb la intenció d’alinear a la població sota uns cànons pretesos. Vaig gaire errat? Jo crec que no massa...
El fet és que molta gent intentaria trobar un vincle entre la publicitat en blanc i el desig de control de la població per part dels estaments de govern, i en canvi, segons la meva manera de veure-ho, la situació es podria definir com la del “Caçador Caçat”. Un caçador que en forma de ciutadania dóna peu a que se’l domini, carregant les armes que posteriorment els han de disparar. Però per desgràcia aquesta és la realitat que vivim, i fins que la gent no s’adoni que el poder no l’ostenta el que vol, sinó el que pot, no estarem en situació de canviar les coses a la mesura de les nostres necessitats reals, diferents (almenys en el meu cas) que les necessitats que han pretès crear-nos. Depèn de nosaltres...i això no deixa de preocupar-me.

¿El gay nace o se hace?

Tots sabem, malgrat ens dolgui, que agafar un diari és sinònim de depressió i encongiment del cor. Tot són desgràcies, tot és violència, tot és abús. És per això que llegir avui les pàgines d’El Periodico ha suposat un petit parèntesi en aquest drama informatiu. Notícies com aquestes fan que, malgrat els seus protagonistes ratllin la subnormalitat, a un se li dibuixi un somriure a la cara. Resulta que mentre uns discuteixen sobre les conseqüències, directes i indirectes, de l’enriquiment d’urani per finalitats bèl·liques, a altres se’ls acudeixen idees absurdes provocades per la constant inhalació d’àcids diversos. Idees com la de la notícia que us he comentat. Pel que es veu, als estats units (una societat que oculta de forma molt eficaç qualsevol indici d’intel·ligència) està corrent per internet la notícia de que un laboratori d’Ohio, ha estat treballant des del 1994 per desenvolupar el que ells anomenen una arma biologica no letal. Dit així sona a molt xungo, ja que malgrat no mati, les conseqüències que pot portar atribuïdes una bomba biologica poden ser alarmants. Tot i això, en aquest cas l’alarma no deixa de ser graciosa. El titular en qüestió, que el pentagon no ha desmentit sinó tot el contrari, és el següent: “La propuesta de una bomba que transforma los soldados enemigos en homosexuales agita internet”. Llegit el titular, i com es evident, la curiositat et porta a clicar sobre el link i informar-te de què va tot plegat. Dit i fet. Només començar amb la lectura, i concretament amb les dues primeres línies, una primera rialla es presenta descarada. El contingut d’aquestes ratlles inicials diu literalment el següent: “La descabellada idea de una bomba que transforma a soldados enemigos en homosexuales que prefieren hacer el amor a la guerra...”. Us imagineu la estampa? Boníssima!! Tota una colla de paios, vestits de soldat, recreant els Village People en el propi camp de batalla. Uns recollint les poques margarites que s’han salvat del pas dels tancs, uns altres comentant entre ells, al més pur estil “Loca” lo be que els hi queda la sivella del cinturó... Però clar, el dubte a mi m’assalta quan penso en el desenllaç de tot plegat, és a dir, que fan una vegada els tenen a tots transformats en Priscilla Reina del Desierto. Perque m’imagino a tot un batalló suplicant ser el primer en ser immobilitzat i registrat. En definitiva, un show digne de ser vist! No m’estranyaria que el principi fonamental per elaborar l’esmentat compost biològic hagi sortit d’un edifici tot blanc, però no pas d’un hospital, sinó de la residencia del subnormal que presideix aquell cony de país!

Qui diu que ja ho havíem vist tot?

Des que van assolir l’èxit es pot dir que la trajectòria d’aquesta colla ha estat sempre una caixa de sorpreses. Només pel fet de tenir l’edat que tenen, i encara veure’ls dalt de l’escenari, talment com si tinguessin 20 anys, ja diu molt d’aquests paios. Si durant molts anys han estat provocatius, i reivindicatius, l’etapa d’artistes de la Imserso no està gens lluny del que el seu currículum prometia. Sense anar més lluny les últimes gires sempre han estat envoltades de polèmica. M’he dedicat a buscar una mica d’informació de les noticies que giraven entorn els Rolling, perque si be recordava alguna cosa, no era capaç de parlar-ne amb seguretat, i totes elles, llegides una rera l’altra converteixen aquests últims mesos en un recital de despropòsits. No cal anar massa lluny per acumular forces històries. De la gira que van anunciar que farien durant l’any 2006 a la que van acabar fent hi va haver tot un mon. Tot va començar quan el guitarrista del grup, Keith Richards – gran protagonista d’aquest escrit – per un motiu que encara em sorprèn, va patir una lesió al cap. Resulta que, amb 59 anys al paio no se li va acudir res més que pujar a un cocoter quan passava una temporada a Nova Zelanda, amb la mala sort de que va caure i es fa donar un fort cop al cap... (si més no curiós!!). A resultes d’aquest accident el mític grup va haver de suspendre els concerts que havia de fer tant a Barcelona com a Madrid. La cosa no es va quedar aquí, sinó que a part d’aquests dos concerts, van haver de suspendre també els concerts previstos a Brussel·les, Göteborg, San Petersburg, Brno (República Txeca), Varsòvia, Atenes, Zagreb i Frankfurt. No estan gens malament les conseqüències de la tonteria del Richards!! Però vaja....un accident el pot tenir tothom... El fet és que malgrat l’incident, els fans espanyols dels Rollings encara disposaven de l’opció d’anar a veure els seus ídols musicals als concerts que tenien previstos a El Ejido i a Valladolid. Tot hauria quedat com una anècdota si no fos que com acostuma a passar, sempre plou sobre mullat. Primer ja va haver-hi un avís del que podria passar, quan Ron Wood, el també guitarra dels Rollings, va haver de ser ingressat en una clínica de desintoxicació degut al seu consum excessiu d’alcohol. La gira quedava pendent d’un fil, però per sort dels fans, tot va quedar en un ensurt i en unes quantes ampolles de whisky: els concerts de Valladolid i El Egido seguien en peu!! Però tal i com sempre s’ha dit en la llengua del país veí, “No hay dos sin tres”, així que alguna cosa més havia de passar. A falta d’un dia pel concert de Valladolid del 14 d’agost, van anunciar que també el suspenien degut a una fonia de Mick Jagger, l’altre dinosaure del mític grup. Encara quedava El Egido...però no! Es va acabar suspenent pel mateix motiu!! Quina gira, eh? Uns cracks!!
L’última notícia que he sentit, però, ha superat totes les meves previsions. Com tothom sap, malgrat l’edat que ja tenen, el motor de vida d’aquesta colla de músics ha estat la farra i la droga en abundància. Doncs resulta que en una entrevista, l’home de la caiguda lliure des de l’alçada dels cocoters australians (Keith Richards) va afirmar lo següent, amb aparent tranquil·litat: “La cosa más rara que he intentado esnifar? Mi padre, esnifé a mi padre", va declarar a la revista britànica New Musical Express (NME). "Él fue incinerado y yo no pude resistirme a mezclarlo con un poco de cocaína", va explicar a la entrevista. "Bajó bastante bien y yo todavía sigo vivo", va afegir, assegurant que "a él no le hubiera importado". No se vosaltres, però a mi m’ha deixat glaçat! Només d’imaginar-m’ho...en fi!! I qui diu que amb l’edat, un acaba posant seny???

Terrorisme Paral·lel

La situació comença a ser desesperant. De fet haig de fer veritables esforços per calmar la ira que em desperta l’actitud d’aquesta colla de desgraciats, i haig de reconèixer que sovint la sang em puja al cap i rebento en desqualificatius i insults. Em costa, no hi puc fer més.
Des de fa una bona temporada la política espanyola està substituint amb escreix el buit deixat pels grans hermanos i las islas dels famosos de torn. L’espectacle és summament denigrant, i més si tenim en compte que, a diferència d’aquests programes de televisió, els polítics tenen la funció de representar i defensar els interessos dels ciutadans, aspecte que tenen oblidat des de fa temps. Bàsicament han reduït la activitat política a tocar els pebrots contínuament, i a barallar-se talment com si encara fossin al pati de l’escola. No defenso cap dels partits polítics, ja que fa temps que cap opció política mereix la meva deferència, però diguem que dintre de lo dolent, hi ha una colla d’energúmens units sota idees pre-democràtiques que atrauen la majoria dels meus retrets, per dir-ho suaument. I és que els senyors dels PP estan en una línia digna de les seves pròpies crítiques.
M’explicaré. En els últims temps, i sobretot a rel de l’excarceració de De Juana Chaos, els caps de turc del PP han tingut una actitud susceptible de que ells mateixos hi anessin en contra. Perque? Doncs perque per mi es tant terrorisme el que fan uns com el que fan els altres. Es tan injusta la seva postura com la de qualsevol comando d’ETA. Resulta que la banda terrorista, per tal de aconseguir els seus interessos, que des de fa tant de temps persegueixen, han anat sempre en contra dels interessos de la ciutadania en general, creient que els seus drets estan per sobre dels de qualsevol, i oblidant tots i cada un dels seus deures. Si fa no fa és exactament el mateix que porten fent els senyors del partit popular des d’aquell fatídic 11 de març. Concretament, va ser a partir del 14, dia en que van perdre la possibilitat de governar unilateralment, tal i com havien fet fins llavors. És en aquest instant en el que aquests senyors - seguidors acèrrims dels ideals d’una hiena amb bigoti inconstitucional – van començar la seva campanya terrorista particular. I perque terrorista? Doncs perque ells, al igual que ETA, han procurat defensar els seus interessos sense importar el que se’ls posi pel davant. El més important son ells, passant per sobre de les obligacions que els hi suposa tenir 148 escons de la cambra. Han cregut que no tenir la majoria – o el que ve a ser el mateix, estar en minoria – significa exclusivament fer el paper d’oposició torracollons. No nego que el paper de l’oposició és important en un govern, però confondre això amb generar el màxim de divergències en una societat per tal d’obtenir els seus beneficis, ho trobo indignant. Estan creant una tensió entre la gent per tal de recuperar el que, segons ells, el terrorisme els hi va treure. I el més trist de tot és que van ser ells mateixos els detonants d’aquell terrorisme. Això si, consideren greu escriure segons quins articles (no cal parla de De Juana Chaos, sinó que fins i tot amb el cas de l’Oleguer ha quedat palès), però no ho és pas fer una apologia continuada a la divergència social.
Son tant terroristes uns com els altres, amb la diferència que a uns els persegueix la justícia i als altres aquesta els empara. Vergonyós!!

A la forca!!!!!

Soc conscient que la majoria de vegades el que explico en aquest blog no és cap novetat ni res per l’estil, però aquesta vegada es pot dir que el que explico ha estat en boca de tothom des de fa un parell d’anys! Com que avui m’he llevat tard a causa d’alguna que altra partida de dards, amenitzada amb cocteleres i cervesa, no he pogut llegir el diari, i a la que he tingut un moment a la feina m’he connectat a la vanguardia digital per veure que havia passat mentre jo era fora... El fet és que en primer terme, i com no podia ser d’una altra manera en el país de la faràndula i el xafardeig, la mort de la germana de la Leti ocupa bona part de la pàgina principal. Sincerament no m’alegro ni em deixo d’alegrar pel succés. Si us soc sincer, m’importa un puto rave! Tant o més que tots els suïcidis que es produeixen dia si, dia també. De fet, si normalment no puc entendre la solució del suïcidi, aquesta vegada menys, ja que pots comptar els problemes que tenia aquesta persona!! Bufff... una pila!! Anda ya! Però vaja, el que m’ha portat a tornar a escriure aquestes ratlles no és pas la vida de tota aquesta colla de cràpules, sinó un titular que apareixia en segon terme a la web de la vanguardia, i que ha tingut la capacitat d’encendre’m la sang fins a fer-la bullir! Resulta que “oh sorpresa, oh dolor, oh campos de soledad, mústios collados....” el senyor Aznar ha cregut convenient afirmar d’una vegada per totes, i sense cap sensibilitat al ridícul (ja fa temps que la van perdre aquests cabrons!) el que tots sabíem des de fa molt de temps: “Aznar reconoce ahora que en Iraq no había armas de destrucción masiva pero que "todo el mundo" lo creía”. Serà desgraciat aquest paio!!! Resulta que durant un cicle de conferències en el que hi intervenien alguns dels expresidents del govern espanyol, el mandril aquest es va omplir la boca dient que ell te el "problema de no haber sido tan listo y no haberlo sabido antes, pero es que, cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía". A veure un moment senyor del somriure de hiena amb bigoti inconstitucional: Quan es refereix a que ningú ho sabia, exactament que és el que vol dir? Ho dic bàsicament perque no acabo de seguir-li el fil. Més que res perque si no recordo malament es parlava de mils i mils de persones arreu d’espanya, manifestant-se en contra d’una guerra absurda i interessada. I si només fos espanya encara, perque aquestes xifres es repetien per tot el mon. Així doncs, exactament, que és el que ha pretès dir-nos amb això de que no ha estat lo suficientment llest? Perque si pretenia sorprendre li asseguro que no ho ha aconseguit! Estava tant clar el fet de que a Irak no hi havia Armes de destrucció Massiva, com que vostè és un autèntic borderline. Un arrogant, amb la intel·ligència d’un mosquit i la mateixa malícia i l’avarícia dels pitjors dictadors que ha hagut de patir la història. I el pitjor de tot és que malgrat haver fet de manera lamentable la feina que li pertocava, malgrat haver mentit una vegada i una altra, malgrat haver enganyat a tot un país.... malgrat tot això, aquest pocavergonya no ha d’assumir cap responsabilitat! Com podem demanar a tot un país que actui segons les normes, que compleixi amb les seves obligacions, i que assumeixi les responsabilitats de les seves faltes, quan algú que en principi hauria de predicar amb l’exemple, s’ho passa pel forro? No, si ja dic que no m’estranya que es doni importància a la mort de la germana de la Leti! En fi...Lamentable!!!!