AVEure si arriba ja!!!

Aquest treball de camp va començar a principis de Juliol. Això no vol dir que abans no hagués tingut l’ocasió de començar a estudiar aquest fenomen, però diguem que no es va donar el cas. Resulta que des de l’esmentada data un servidor ha tingut l’oportunitat de descobrir el fabulós món del viatjant. Per raons de feina, he estat aquests últims sis mesos recorrent el país veí, ja sigui en tren com en avió. Del primer no en tinc cap mena de queixa, perque fins i tot podria afirmar, i sense cap mena de reserva, que m’agrada anar en tren. Respecte el segon, el transport aeri, la sensació que em deixa és força diferent. Diguem que tot plegat es un galimaties, i això que en principi és el mitjà més modern que tenim. Per començar, per agafar un avió, cal anar fins a l’aeroport de la ciutat en qüestió, que sovint acostuma a estar a prendre pel cul. No es que em preocupin les despeses del transport, perque aquestes estan totalment cobertes per l’empresa, sinó que això ja suposa haver de marxar una bona estona abans de casa. Però com sempre, les pitjors coses mai venen soles, i la previsió del temps no es limita exclusivament al trajecte fins l’aeroport, sinó que a més cal ser-hi com a mínim (i sempre i quan només portis equipatge de ma) mitja hora abans. Per tant, i tenint en compte aquell temps destinat al “persidecas”, com a mínim abans d’enlairar-te necessitaràs entre una hora i una hora i mitja. No està gens malament! Però un cop allà les coses no son pas bufar i fer ampolles! Resulta que arribat a l’aeroport has de passar els fantàstics controls. Un exemple molt gràfic és el de les persones que per mala sort els toca viatjar amb un ordinador portàtil, i que a sobre han de passar més d’un dia fora, perque llavors la cosa comença a ser casi digne de malabarista. Cal treure l’ordinador de la funda i posar-lo en una d’aquelles safates, en una altra safata hi hem de posar tot allò metàl·lic que pugui pitar al passar per sota els arcs, sense l’excepció del cinturó. Així que en resum tenim una safata amb l’ordinador, una altra amb totes les altres coses, una jaqueta, una bossa petita de viatge, i només tens dos mans... Complicat, no? Doncs imagineu-vos que li passa a un paio de constitució com la meva, que a sobre s’ha d’aguantar els pantalons perque sense cinturó li cauen... En fi, lamentable! No m'estranya que hi hagi persones, com ara la de la notícia, que no tinguin clar el que passen per l'escaner.
Però clar, no s’acaba aquí l’assumpte, perque si alguna cosa te el transport aeri es que sempre hi ha les típiques ofertes de “compre un billete para Madrid y llevese gratis un retraso de como mínimo media hora!!”. Així que entre la previsió, el viatge, l’antelació, els putos controls i el retard corresponent poden passar entre dues hores i mitja i tres hores des del moment que surts de casa fins que l’avió s’enlaira.
I és que el transport aeri està fent molt mal a les persones, i ja no només per que els pren el seu temps (una cosa totalment irreemborsable), sinó perque els està afectant la capacitat de fer ús de la raó. Perquè? Doncs perque en els diferents espais dels aeroports, terminals i avions, s’hi poden veure les tonteries més grans hagudes i per haver! Per exemple, quan veus la gent fent cua de peu, palplantada esperant per embarcar (entrar en l’avió) malgrat que per megafonia s’hagi anunciat un retard de dues hores. Ells, erre que erre, esperant que succeeixi el miracle. Com si no sabessin que en temes d’avions i aeroports els miracles no existeixen!! Una altra situació en la que em faig un fart de riure es quan l’avió, després d’aterrar, i un cop al lloc pertinent, s’atura completament. És en aquell moment en el que la gent salta del seient, com si tinguessin una molla sota al cul, i corren a buscar les seves pertinences als portaequipatges. Però clar, excepte els que han aconseguit fer-se amb mig metre quadrat del passadís, la resta semblen tots una colla de Gepruts de Notredamme, perque si alguna cosa te un avió es que en l’espai de les butaques no s’hi pot estar de peu. Però ells ni immutar-s’hi! De peu i amb tot el tors tort durant una bona estona, fins que obren les portes. I el pitjor de tot és que això ho fan després de la odisea que han hagut de passar per arribar fins allà. I és que al final de tot entre unes coses i les altres, el viatjar amb avió s’acaba traduint en tot un acte de fe. Cal creuar els dits i sense protestar (bàsicament perque no serveix de res) deixar que els senyors Spanair, Aireuropa, Vueling, Iberia, i la mare que els va parir a tots plegats ens prenguin el pèl, el temps i els diners!! No, si ja m'ho deia la meva mare: “No vagis amb males companyies!!!”

Fer-se el sord: més econòmic que evitar una mort!!

Sempre he pensat que manifestar-se en contra d’una injustícia, tot infligint-ne una altra a algú totalment aliè a la problemàtica, es tant o més injust que els primers. I a què treu cap tot això? Doncs en el fet que ahir un miler de motoristes (mig miler segons els mossos...com no, diferències!) es van manifestar per les carreteres catalanes, concretament per les diverses vies de sortida de Barcelona, per tal de fer sentir la queixa que porta anys sent el seu cavall de batalla: els guarda-rails. Per molt que sigui i em senti també motorista, no hi vaig participar pel què he comentat al principi. Això no treu que estigui totalment d’acord en que és una salvatjada haver de sortir amb la moto sabent que hi ha uns ferros a banda i banda de la carretera que serien capaços de partir-te en dos en menys que res! Una protesta a la que s’ha respost sempre amb mentides podrides disfressades de promeses des de fa molts anys! Així que si be no secundo el tipus de manifestació triat, estic més que a favor de que, d’una vegada per totes, se’ns faci cas!
La manifestació d’ahir no va ser tampoc un acte molt radical, ja que en cap moment van tallar les carreteres ni res per l’estil, tal com han fet mil vegades els pagesos amb els seus tractors, els taxistes, els veïns egoistes de la vall d’Hebron tot protestant per la narcosala... Simplement es van limitar a circular, amb tot el dret del mon, a la velocitat mínima permesa. Estic d’acord que això va perjudicar a l’altra gent, però diguem que les conseqüències van ser força reduïdes: tot es va saldar amb 11 km de circulació lenta (només que hagués fet bon temps s’haguessin produït també!). I davant de tot això, quina ha estat la resposta del cos de Mossos d’esquadra? Doncs en el signe al que ja ens te habituats! Segons han comunicat oficialment aquest migdia procediran a multar a tots aquells motoristes que hagin pogut fer la més petita infracció. Collons!!! I que carai en traureu carallots?? Seguir engrossint les arces (la que sembla la principal missió de casi tots els cossos de policia d’aquest país!!) al mateix temps que iniciar una batalla en la que de ben segur ningú guanyarà (tal com passa en totes les guerres!!). Davant d’una resposta com la que han anunciat els mossos, les protestes seran més sonades, més molestes i com no tan injustes com el que les ha provocat! I el que em fa gràcia, es que sempre que hi havia un tema d’aquests aprofitava per criticar una de les persones de la política catalana que pitjor em cau, la senyora Tura. Ara però ja no hi és, i no es pot dir que la trobi a faltar, però no per això penso deixar de ser crític! Senyor Saura. T’has passat la vida professant a tort i a dret, juntament amb tots els teus amics de partit, que cal mirar de fer polítiques socials, i vetllar pel benestar del poble català. Com ens ho farem ara que ostentes el càrrec de conseller d’interior?? Ens haurem d’empassar les paraules mentre intentem passar el mal d’estómac que es te quan es fa quelcom malfet? Viurem amb la mentida com ho acostumen a fer tots els polítics? Malauradament aquesta última te tots els números per que sigui veritat. Com ens hem de veure, no senyor Saura? Fent fora ocupes (abans els defensaves), autoritzant càrregues policials (abans les rebies)... D’això jo en dic “Vendre’s l’ànima al Diable!”

Acabar pillat pels ous...mai més ben dit!!

No és la primera vegada que parlo de la caiguda d’autèntics mites de la infància. Cap al més de febrer d’aquest any que ja s’acaba, vaig reflexionar sobre el meu amic TEO i les seves aventures, però aquesta vegada el mite te un carisma diferent, vaja… o si més no, és una forma de dir-ho. Segur que tots recordeu una sèrie de televisió que feien a Antena 3, en els seus primers anys d’emissió, que es deia Salvados por la Campana. Aquella sèrie va ser tot un èxit, i per una raó o una altra a mi em va marcar molt. De fet jo he catalogat un determinat col·lectiu de gent amb el nom d’un dels seus personatges, per lo be que crec que els defineix. Us diu res el nom de Dustin Diamond? Lògic!! No us pot sonar de res, però en canvi si us dic el nom del personatge que tenia a la sèrie segur que com a mínim us sonarà: Screech. El recordeu ara? Es el de la foto, però amb uns anys més! Resulta que per aquelles contradiccions de la vida, el paper que encarnava en aquella sèrie, i que el va dur a la fama, ha estat també el seu principal problema. Perquè? Doncs pel mateix que els ha passat a tants d’altres. Va quedar tant encasellat en aquell paper, que es feia molt difícil posar-lo en altres tessitures i no veure sempre aquell pringat d’institut americà. Des que es va començar a emetre la sèrie, cap al 1989, fins que finalment es va treure d’antena, les coses ja li estaven be al jove actor, però quan va voler consolidar la seva carrera en el mon de l’espectacle va ser quan van començar els problemes. No hi havia manera de poder trobar alguna cosa més que els tristos papers d’actor supersecondari (per no dir de bulto) així com també shows d’humor en bars i tuguris de mala mort. En resum, que les feines que trobava li feien impossible mantenir el ritme de vida de quan estava a la fama, però tal i com acostuma a passar, això no va fer que canviés les seves pretensions, i per tant tot ha acabat com la crònica d’una mort anunciada. El nano està arruïnat, i per això ha començat diferents iniciatives per tal de tirar la situació endavant. El primer dels intents per reconduir la seva situació econòmica va ser sortir a un programa de televisió per demanar ajuda als televidents i així aconseguir no perdre la casa. Dit i fet, el paio esperava que tot venent samarretes per la causa al preu de 15 dòlars (o per 20 dòlars en el cas de voler-la amb un autògraf...en fi...) podria reorientar la situació, però no ha estat així. Així que en vistes de l’èxit, calia ser més dràstic amb la solució. Com que el problema era l’encasellament artístic que patia, al mateix temps que la pobre situació econòmica, en Dustin ha volgut matar dos ocells d’un tret, i ha cregut que la millor sortida a tot plegat era el Porno. Clar i català, ha rodat el seu vídeo casolà (Aquí teniu un fragment sense sexe) tot esperant que les coses li vagin millor.
Jo no se si l’alternativa que ha triat li salvarà els números, però el que si que tinc clar és que a mi el fet de veure l’Screech amb dues ties alhora em motiva moltíssim, perque si un pringat com ell (d’imatge, encara que sigui) ho pot aconseguir, què no podem fer els altres??
Gràcies Screech!! Encara que la gent no ho sàpiga veure, jo hi veig la teva bona fe, i les ganes d’ajudar i motivar a la gent a assolir els seus reptes i objectius!
Actes com aquests t’honoren!!!

Dubtar l'evidencia, cagada segura!!!

Sempre hi ha hagut la creença que l’avenç en el temps suposava l’augment de la coherència i el sentit comú. Hem crescut amb el convenciment
de que l’experiència viscuda ens havia preparat per poder resoldre i condemnar les diferents situacions que es van presentant. Però com acostuma a passar en la majoria de coses, de lo que realment es diu al que realment acaba sent hi ha unes distàncies sovint incomprensibles. Una comprensió que es veu impossibilitada pel fet de pretendre ratificar una vegada i una altra l’expressió de que “L’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra”. I és que resulta que aquest matí, donant un cop d’ull ràpid a la premsa, he trobat una titular que m’ha cridat l’atenció, bàsicament pel fet de que no m’esperava trobar notícies com aquestes en els temps que vivim. Vull creure que la majoria de vosaltres us haguéssiu quedat tant parats com jo, si haguéssiu llegit: “La Universidad de Santiago decide hoy si Franco sigue siendo un Doctor Honoris Causa”. No se vosaltres, però jo m’he quedat bastant perplex. He tingut la sensació de que no podia ser que algú amb dos dits de front fes un planteig similar. Imagineu-vos que un alumne de la mateixa Universitat, amb un tarannà relativament conflictiu, durant una classe i davant de tota la resta dels alumnes així com del professor, no se li acut res més que pujar a sobre la taula del docent, i cagar-se sobre els papers, la maleta i els estris d’aquest. Sense més. Obviant qualsevol cosa que s’assembli el més mínim al respecte i a la educació. Fins aquí suposo que tothom ha estat capaç d’imaginar-s’ho, perque malauradament estem acostumats a veure grillats que van totalment girats i passats de voltes. Els que de ben segur costaria més d’imaginar és que en vistes del que l’alumne havia fet, el “Consello de Gobierno” de la universitat es reunís per tal d’analitzar si l’alumne es mereix ser condecorat com a doctor honoris causa. Posaria la ma al foc que ningú, i repeteixo, ningú deu haver contemplat aquesta opció! Perquè? Doncs perque omplir de merda les coses pot ser objecte de moltes respostes però rarament serà premiat amb una distinció com aquesta. Avui també sortia al diari que el metge Carlos Cordón ha estat investit amb aquest honor per la Universitat de Barcelona, després d’haver dedicat la vida per solucionar una de les pitjors malalties de la societat actual: el càncer. Així doncs, havent vist què és el que cal perque se’t distingeixi com a Doctor Honoris Causa, i per quines actuacions mai l’atorgarien, què podem dir davant del fet que el “Consello de Gobierno” s’hagi de reunir per decidir si aquell grandíssim fill de puta se’l mereix o no, havent escampat arreu del país tota la seva merda, i no haver fet res per aconseguir una societat millor i més justa, sinó tot el contrari!!
Mentre la gent encara dubti quan es tracta de jutjar aberracions d’aquest nivell, com podem pretendre que el sentit comú s’imposi?

Resignació o anarquia...dilema forçat!!

Tot just fa una setmana dels últims comicis a Catalunya. Unes eleccions que des del meu humil punt de vista han estat més contraproduents que no pas beneficioses. Quin tipus de democràcia tenim en aquest país? No podem oblidar-nos de la habitual forma de fer les coses, al més pur estil d’un circ, encara que només sigui per constituir un govern amb unes mínimes garanties? Hem d’estar fent el número contínuament per tal que enlloc ens prenguin en serio? No penso amagar que estic molt dolgut amb el que ha passat en aquestes eleccions, així com durant tota la campanya. Diguem que ha estat la segona part de la pel·lícula que es va estrenar el 2003, i com sempre s’ha dit: “Segones parts mai han estat bones”. Com hauria de ser bona si la primera ja va ser, en el sentit més ampli de la paraula, lamentable. Resulta que amb el sistema actual, els vots emesos per gran part dels catalans, s’utilitzen sense autorització prèvia pels fins que convinguin, o dit d’una altra manera, es venen al diable a canvi de poder papallonejar amb certa dosis de poder. De que serveix que jo doni el meu vot a alguna formació política, si aquesta, abans fins i tot de que em pugui guardar el carnet d’identitat a la cartera, ja l’han venut al millor postor. Quin concepte haig de tenir jo de tota aquesta gent, quan resulta que m’han obligat a votar una cosa en contra de les meves idees? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, quan el més coherent hagués estat posar el meu granet de sorra en el camí cap al reconeixement de Catalunya com a nació? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, quan el més normal hagués estat contribuir amb una Catalunya més conscient amb l’entorn que ens rodeja? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, per tal d’evitar que determinats individus siguin presidents de la Generalitat?
La trista història de sempre! Moltes preguntes i poques respostes, o dit amb plata, poques veritats. Estic fart de sentir parlar de partits de dretes, partits de centre i partits d’esquerres. Fart d’haver d’escoltar com parlen de polítiques socials, polítiques econòmiques, polítiques d’immigració.... Fart de constatar que tant uns com els altres son un clar exemple d’ambició desmesurada, amb l’únic objectiu – comú per tots – de tenir poder a les seves mans. Com podem esperar, innocents de nosaltres, que es respecti la nostra identitat i el nostre dret a poder dir, amb la cara ben alta i plena d’orgull, que som Catalans? Com podem pretendre que la imatge de tots nosaltres sigui bona, si els emissaris escollits per transmetre la nostra condició de nació, són uns mandrils dignes d’estar engabiats a qualsevol zoo del mon? Com podem jutjar la incomprensió i la condemna que realitzen bona part dels d’espanyols cap al nostre sentiment nacionalista català, si els pregoners encarregats per fer-ho, es dediquen a anteposar els interessos individuals i de partit per davant dels interessos del país que amb molt d’honor haurien de defensar.
Sempre he criticat la utòpica anarquia argumentant-ne les raons, però en vistes de que la gent no és capaç d’abstenir-se de les ànsies de poder, em començo a plantejar que abans que algun individu d’aquests gestioni les meves necessitats, prefereixo ser jo el meu propi gestor. Tal com em deien a casa: “Preu per preu, sabates grosses”.

Malsons tenyits de realitat

Ja fa uns dies que un malson turmenta les meves nits i els meus despertars. Un somni que si molt no m’erro pot succeir-se almenys fins passades més de dues setmanes, i aquesta visió del que ha d’arribar m’enterboleix la vista al temps que em flaquegen les cames. Perque carai han de ser tant reals les imatges? D’on surt la plasticitat de totes i cada una de les coses que es van apareixent en la història? Soc conscient del que afirmen varies teories del somni al respecte, com ara que els somnis no deixen de ser una representació adulterada de la realitat que vivim, però tot i això no deixa d’inquietar-me. De fet, ve a ser aquesta última definició la que en un principi em tranquil·litza, per passar, en breus instants de temps, a un cangueli màxim vers la possibilitat de quedar-me adormit. Se que pot semblar una mica esquizofrènic, però estic convençut que qualsevol persona en la meva situació estaria si fa no fa igual. Resulta que així que el cansament venç la resistència a la son, la història es repeteix amb ben poques, imperceptibles i irrellevants diferències. La escena comença a la meva habitació. En un primer moment un ensurt de grans dimensions se’m presenta davant la idea d’haver-me adormit, i no és fins que reflexiono, que recordo que malgrat ser dimecres, és festiu. Sabent això adapto el procés de llevar-me a la quantitat de temps de què disposo, és a dir, molt. Un cop dutxat i arreglat surto al carrer, amb el casc i les claus de la moto a les mans. M’hi enfilo, poso les claus al contacte, premo el botó d’engegada i em dirigeixo, Hospital Militar avall, cap al barri, el meu veritable barri. Del trajecte, al llevar-me, poques coses en recordo, però això tampoc és un fet extraordinari, ja que sovint, producte del capficament, al arribar als destins em sorprenc pel fet de ser-hi. El fet és que en el somni, el destí sempre és el mateix: la imponent Escola Industrial. En un obrir i tancar d’ulls, temps necessari per lligar la moto i treure’m el casc, ja he creuat tot el jardí, i soc dins d’un dels edificis, senyalat amb un cartell a la porta amb el cartell “U-161”. Donant un cop d’ull a esquerres i dretes (mai més ben dit) m’adono que estic en el col·legi electoral disposat a exercir el meu dret/obligació a votar per les eleccions autonòmiques. Seguint el mateix protocol de cada vegada, em situo a la taula on hi ha les paperetes, per tal d’agafar la que vull. La que vull? Heus aquí un dels factors de terror del malson. Que coi haig de votar? Però si només fos això es podria suportar, però és que de cop i volta, i sortint del res, una especie d’homenets, perfectament detallats, i amb les formes i les veus de tots i cada un dels candidats. Us imagineu una col·lecció d’Argamboys, tots posats sobre una taula plena de paperetes, recitant les seves promeses electorals? L’AirgamMas, amb un excés de gomina i de supèrbia, venent el DVD de CiU talment com si fos un top-manta de Pedralbes. L’AirgamMontilla, amb els seu Castellà catalanitzat (o viceversa, segons com es miri) repetint l’eslògan “Ningú no farà més per Catalunya, Ningú no farà més per Catalunya”, mentre jo em poso a plorar al veure lo fotudes que estan les coses. Però sempre diuen que després de la tempesta surt el sol, i si parlem de sol, que millor que veure lo sol que s'ha quedat l’AirgamCarod, amb la faixa castellera i sense abandonar els deliris de grandesa, tot repetint (per no dir implorant) que no tanquen la porta a cap possible pacte. Mentretant, l’AirgamSaura es posa les mans al cap veient el dispendi de paper que suposen unes eleccions, i proposa com a possible solució fer-ho amb paper de fumar, perque a part de reciclar, segurament disminuiria l'abstenció dels joves. Mentre tant l'AirgamPiqué, intenta fer-se l'important reciclant idees del PSUC per tal que el seu programa electoral sigui algo més que una foto d'un gra al cul. Ja us podeu imaginar que en un tres i no res, la taula de les paperetes s’acaba convertint en algo semblant a una guarderia. És llavors, en el punt més àlgid de la cridòria, que em desperto tot suat.
Que deu voler dir aquest somni? Hi podria haver algun nexe amb la realitat? Malauradament, però, la política catalana està força pitjor!!

Tots els camins porten a.....on soc jo!!!

Ja fa molt de temps que tenia pendent una petita dissertació sobre la famosa i quotidiana teoria del “Lloc de Pas”. Dit així pot arribar a sonar com una bajanada pròpia d’algú que no és capaç de frenar els deliris durant les seves sortides nocturnes. No negaré mai aquesta possibilitat, però en aquest mateix instant, i amb la claredat que proporciona la no ingestió de cap mena de beguda alcohòlica, segueixo creient i defensant l’existència d’aquesta teoria de curiosa naturalesa, i d’explicació encara més difícil. El millor que puc fer és mirar de posar-vos en situació, i de ben segur que en un tres i no res entendreu de que coi estic parlant. Tots estareu d’acord amb mi si afirmo que tots nosaltres tenim la necessitat de mantenir el nostre espai personal lliure de qualsevol intrusió. Sense anar més lluny, si durant un trajecte en metro, amb tot el vagó per nosaltres, entrés algú i s’assegués just al nostre costat, colze amb colze, creuríem que s’està atemptant contra el nostre espai vital, a la vegada que ens sentiríem molt incòmodes. M’equivoco? Estic segur que no! En canvi, en una de les múltiples contradiccions del nostre comportament, som capaços d’obviar aquesta necessitat i limitar l’espai personal a la més mínima expressió. Aquest és el cas de les manifestacions i dels concerts, en els que podríem estar amb l’esquena d’un paio davant dels morros, el colze de l’altre tocant-nos l’esquena, els peus d’uns quants trepitjant-nos... i malgrat això, no sentir en cap moment que han violat el nostre espai. I és justament en aquestes situacions quan pren força la teoria que anteriorment comentava. Quants de vosaltres no heu intercanviat la sensació d’intrusió de l’espai per la sensació d’estar sempre en el Lloc de Pas? Quantes vegades heu pensat: “Quina mala sort, ens hem anat a posar en el lloc per on tothom passa!”? Estic segur que moltes, i el més trist de tot és que malgrat canviar de lloc al llarg de l’acte, la gent segueix passant pel vostre costat... Vaig errat? Diria que de moment no! I llavors la pregunta que jo em faig és: Si tots tenim aquesta sensació, podríem afirmar que tots els llocs d’un concert son de pas, i per tant més que públic el que hi ha són transeünts? I si tothom creu que està en el lloc de pas, exactament qui son els que passen???? És en aquest moment que la teoria pren un caire més abstracte. Potser hauríem de contemplar la intervenció de factors que s’escapen a la nostra percepció, com ara els diferents mites i creences religioses que existeixen. Sense anar més lluny em ve al cap una cosa que sempre he sentit repetir a la gent gran (devots per excel·lència) així com també a algun individu “jove” del meu entorn proper: “Estem aquí de pas”. Quanta raó!!! Com podien saber tot això la gent gran?? Quantes vegades hem pensat que els nostres avis estaven anys lluny de la modernitat, i que difícilment entendrien determinades evolucions de les coses? I en canvi ara resulta que tenen resposta per tot, ja siguin les coses més bàsiques i simples, com aquelles que ni nosaltres som capaços de respondre amb l’ajuda d’internet!!! Ja ho diu el savi refranyer popular: “El dimoni en sap més per vell que per dimoni”.

Qui la fa la paga...o més ben dit la cobra!!

Ahir era un dia en el que no hi havia res a celebrar. Tot i això, i seguint amb les habituals ganes de veure la part bona de les coses, no negaré que vaig gaudir enormement el fet de que fos una festivitat laboral. D’altra banda, no és cap secret que n’hi va haver molts que van viure el dia amb el mateix fervor o més que el meu, malgrat fer-ho per motius ben diferents. Alguns, moguts per la seva fe religiosa, van obsequiar a la verge del Pilar amb milions de flors tot esperant que l’ofrena es traduís en bona ventura. Altres van congregar-se en racons de dictadura, abanderats amb ocellots inconstitucionals, tot fent saber un sentiment arrebossat d’anacronisme, i farcit d’idees ràncies. No penso fer-me mala sang davant d’aquestes activitats feixistes, perque de ser així, necessitaria un tractament de diàlisis de per vida. Però aquests insensats no van ser els únics a celebrar aquest sentiment patriòtic, ja que de forma oficial, i seguint tots i cada un dels preceptes que marca l’articulat de la constitució, es va celebrar la ja habitual desfilada del poder militar del país veí. Un “passeig” que se’m fa molt i molt difícil de justificar. Perquè? Doncs bàsicament perque sempre he considerat que és un error de grans dimensions confondre la identitat d’un poble amb la seva capacitat armamentística. O dit d’una altra manera creure’s forts pel que es te, i no pas pel que s’és. El fet és que, per unes raons o per unes altres, tota una colla de militars van sortir al carrer de Madrid per tal de mostrar els seus uniformes, les seves armes, i com no, ensenyar al poble que durant l’últim any, i després de molt d’esforç han aconseguit caminar en files rectes. Un gran repte, no creieu? No només van sortir els soldadets dels diferents cossos, sinó que també ho va fer la ja tradicional cabreta de la legió, així com també tota la flota de vehicles que molt “amablement” i sense més opció, tots hem subvencionat. Però clar, un espectacle així congrega molt de públic (sobretot per aquelles terres...) i d’entre els assistents s’hi podia trobar tota la calanya política identificada, en major o menor mesura, amb aquestes idees. Una identificació traduïda en la posició adoptada durant tot l’espectacle, talment com si fossin soldats de lleva, amb el mentó cap amunt i la mirada qui sap on. Segons el protocol es tracta de l’actitud esperada per a molts. Una actitud de respecte, al mateix temps que de reconeixement, cap a unes idees i unes actuacions que no necessariament comparteixen. Si fa no fa be a ser el mateix que havien d’haver demostrat una colla de gent a Martorell que van increpar de forma equivocada a un parell de desgraciats com son l’Acebes i el Piqué. No justifico el que van fer, però entenc que van pagar amb una altra agressió les múltiples agressions verbals que ens profereixen . A casa sempre m’havien dit que “Cadascú cull el que sembra”, i sincerament aquests individus porten molt de temps sembrant. Com no vigilin passaran del minifundi al latifundi i la superfície de sembrat es traduirà en una gran collita. I que passa normalment amb les collites excessives? Doncs o deixes que es podreixi, o baixes el preu de venta, convertint el producte en quelcom assequible per tots. Com al final tothom vulgui tenir accés a la collita, lo del dimecres quedarà com una anècdota al costat del que pot arribar a passar. No serà que no se’ls ha avisat!! Aquesta és la moneda amb que poden cobrar!!

Igualtat? Palaus per tothom!!!!

Es un tema que està molt de moda. En els últims vint anys s’han anat fent passos per tal d’aconseguir l’objectiu sense poder dir que hi hem arribat. I es que la igualtat de drets entre homes i dones ha estat un punt d’actuació important durant el la segona meitat del segle vint i principis del vint-i-u. S’han vist progressos importants que de ben segur, i en l’opinió de la feminista més fanàtica, no han estat suficients, mentre que pel masclista més ranci ha suposat un excés, alhora que una pèrdua de temps. No penso posicionar-me vers cap d’aquestes postures, ja que entenc que es un tema molt i molt parlat i per contra gens solucionat (gràcies a l’extremisme dels dos bàndols, i “l’ajut” del mitjans de comunicació). El fet és que ara s’ha reobert el debat, amb l’afegitó de la sang blava. Resulta que la Leti i el principito estan embarassats, i es en aquest moment que cal resoldre (o no...) la desigualtat per raó de gènere en la successió del tron. I això exactament en que ens influeix? Ens veurem afectats per les seves necessitats, quan per contra ells no se’n veuen gens per les nostres? Pel que sembla ara estan començant a plantejar-se la possibilitat de que s’hagi de modificar la constitució. Modificar-la? Però si tot just fa un parell d’anyets, quan es parlava dels referèndums que es volien celebrar a Catalunya i a Euskadi, es contemplava aquesta possibilitat i va ser descartada perque segons ells, la constitució no podia ser tractada com qui renta una camisa. Només podia ser modificada per coses transcendentals pel país. Ara resulta que la successió d’una monarquia imposada i mancada de sentit en una societat com la que vivim és un aspecte de gran importància i transcendència per tot el país i els seus ciutadans. Quins pebrots! Però lo més fotut és que no és pas aquesta la raó que donen, sinó que, emparant-se en les tendències socials, ho emmascaren com si es tractés d’una equiparació dels drets per raó de gènere. Perque carai s’omplen la boca aquesta gent, quan dubto que tinguin consciència del que són els drets dels ciutadans. La raó del dubte s’origina en la premissa de que els integrants de la família reial no s’han hagut de preocupar mai per garantir que algun dels seus drets es complís. Així doncs en nom de qui o de que es permeten el luxe de parlar del que no coneixen. Però ja no és només aquest factor, sinó que el que és més insultant per a la intel·ligència humana és el que fet de que parlin d’igualtat i d’equiparació. Que n’han de saber ells del concepte d’igualtat? Lo màxim que poden saber del concepte d’igualtat és que la Leonor és igual que la mare del rei (però això és un conflicte que han d’arreglar entre el Juanca i el principito). Una gent que no es capaç d’entendre el concepte “no arribar a final de més”, o be que no s’ha trobat mai davant d’una injustícia flagrant, segons la meva modesta opinió, no pot ni podrà mai parlar d’igualtat. Dos poden considerar-se iguals quan riuen pel mateix, ploren les mateixes penes, persegueixen somnis semblants...i per sobre de tot quan són conscients que aquests mateixos somnis, en el cas d’aconseguir-los, els costaran molt d’esforç... I havent fet aquesta reflexió és quan realment se’m planteja la inquietud de saber com son els somnis d’aquesta gent. Per naturalesa la gent associa els somnis amb els desitjos d’aconseguir alguna cosa, bàsicament perque somiar és gratis. Així doncs, tota aquesta colla, en que omplen les nits de son profund? M’és impossible determinar-ho, però el que tinc clar és que no les destinen a pensar el que diuen, perque de ser així, no ens veuríem obligats a sentir bajanades d’aquestes dimensions!!

Venuts per venuts!!!

Estic completament segur que al llarg dels anys hem sentit més d’una vegada l’expressió “S’ha de predicar amb l’exemple”. Per alguna raó és una expressió que la gent intenta obviar per la responsabilitat inherent que normalment porta incorporada. Responsabilitat que ens obliga a ser els primers a fer allò que pretenem que facin els altres. El problema ve donat perque sovint exigim algunes coses que nosaltres no hem fet ni fem mai. És en aquesta situació quan no tenim cap mena de dret a queixar-nos. “Haver-t’ho pensat abans” ens deien sempre els pares. El fet és que ara mateix estem en una situació en la que segurament, si ens ho haguéssim pensat abans, podríem exigir alguna cosa. Potser que us expliqui de que parlo, perque m’estic començant a embolicar. Qui més qui menys s’ha pogut assabentar del rebombori que ha armat un tal senyor Mújica respecte l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Segons aquest home, en ús de les seves competències com a Defensor del Poble, l’Estatut que va entrar en vigor el dia 9 d’agost d’aquest mateix any te 112 articles dels 223 que són inconstitucionals, així com també 4 de les 15 disposicions addicionals. No entraré a discutir si el motor d’aquest recurs prové de la ja ancestral persecució a la identitat catalana, però el que si que em pregunto es si està complint o no amb les obligacions del seu càrrec. El que vull dir és que malauradament, i a efectes burocràtics, no puc negar que soc espanyol, i resulta que els meus interessos com a “poble” que soc no s’estan veient defensats sinó tot el contrari. Qui estableix els drets que s’han de defensar? No espero obtenir resposta, però continuant amb el refranyer popular ara em ve al cap que casa també m’han repetit mil vegades que “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”, i és justament el que en la meva modesta opinió ha fallat aquesta vegada. M’explicaré. Resulta que el recurs del senyor Mújica jo l’entenc com una manca de respecte cap a la decisió que tot un poble va prendre democràticament. Una decisió resultat d’un referèndum que segons aquest paio també és inconstitucional. I perque tant de peu a generar conflicte? Personalment considero que tot el que ha passat i està passant amb el text de l’estatut d’Autonomia és culpa (digueu-li responsabilitat si voleu) dels representants polítics catalans. Com podem pretendre que la gent respecti la nostra opció, si ni tan sols els partits polítics van saber anteposar les voluntats del poble a les pròpies de partit? Com pretenem que el Defensor del poble defensi els nostres drets, si les persones que vam escollir perque ens representessin han estat jugant a la puta i a la ramoneta durant tota la negociació? Com podem esperar que la gent ens prengui en serio si els caps visibles de la política catalana semblen nens d’escola barallant-se per ser el primers de sortir de classe. Segurament el que els ha faltat ha estat justament això: quedar-se més estones a classe i poder entendre així que ser un representat polític no és vetllar per qui surt mes temps en pantalla. No podem pretendre que la gent respecti la nostra identitat si els encarregats d’aconseguir-ho són incapaços de remar cap a la mateixa direcció, o dit d’una altra manera, són els primers a atemptar contra els interessos de Catalunya i els interessos dels catalans. L’única conclusió que en trec és que tan li fot que siguin d’esquerres, de centre, de dretes, nacionalistes, feixistes, independentistes... El poder te un preu, i aquest es renegar de la teva identitat. Vendre’s o no, es la seva elecció!

L'espera de la Raó...Tot un acte de fe!!

Sempre s’ha establert un lligam molt directe entre l’església i l’educació. De fet, els primers centres educatius estaven sustentats per l’església. No penso entrar a discutir si la opció d’educació religiosa es millor, pitjor, diferent..., simplement afirmar que aquesta dupla ha anat sovint junta. Partint des de l’experiència més propera de que disposem, és a dir els nostres pares, podem adonar-nos que, qui més qui menys, tots havien anat a una escola religiosa. Els nois, segons les històries que tant hem sentit dels nostres progenitors, anaven a les escoles de capellans, caracteritzades per la mala jarandia, i els arguments feixistes de molts dels que es feien dir erròniament professors. Les noies, per altra banda se les havien de veure amb les estimades monges. Unes dones que si be, al igual que passava amb els capellans, n’hi havia de molt bona pasta, la gran majoria es caracteritzaven per ser unes resignades disposades a fer passar per la pedra de l’amargura totes les noies que passessin per les seves aules. Però no voldria entrar a criticar el sistema educatiu sustentat en la religió, sinó deixar molt clar que l’educació i la religió han anat sempre agafades de la ma. És per això que em va sorprendre tant un comentari que va deixar anar el líder espiritual de l’església, el senyor Mazinguer Z. Amb tota tranquil·litat, i amb una inconsciència més pròpia d’un adolescent, va afirmar amb seguretat que “La teoria de la evolució era totalment Irracional”. Us deixaré una mica de temps per assimilar l’afirmació. Irracional???? Com pot algú afirmar i creure, reforçat per una gran fe, que la creació d’aquest mon va ser obra divina, i en canvi considerar que una teoria amb una notable base científica és irracional? Algú li hauria d’explicar a aquest senyor que la raó es fonamenta en fets, mentre que la fe es basa en creences. Però casi que passo... no hi ha res pitjor que intentar fer entendre alguna cosa a una persona que gira el cap al mon real.
Un mon real que te lloc per molts i molts individus que per una rao o per una altra destaquen per sobre de la majoria. Aquest és el cas del molt estimat senyor Joan Clos Voll Damm. Un paio capaç de dir quantitat de tonteries i coses sense sentit en molt poc temps. Confusions i errors difícils d’imaginar, com és el cas de la última compareixença pública del que havia estat (per desgràcia la nostra) l’alcalde de Barcelona en els últims anys. Un home que amb la seva estranya capacitat de fer-se embolics ja va tenir la primera ocasió de cagar-la en la presa de possessió del seu nou càrrec, ministre de la cartera de consum, industria i turisme. El problema és que seguint amb la seva línia d’actuació no va poder limitar-se a jurar el càrrec davant de la constitució espanyola, i tot cofoi i amb aquella agilitat verbal que el caracteritza va incloure la cartera de justícia, i va eliminar la industria. Així doncs es va erigir com el primer ministre del país veí de la cartera de Justícia, consum i turisme! Perque? Doncs perque ell és així!!!! Se que no és una resposta, però tinc por d’intentar trobar-ne una de més lògica i que en Mazinguer Z se assabenti, i en conseqüència em titlli d’irracional.

N'hi ha per tots els gustos!!!

Avui és primer de mes. Juntament amb el mes de gener, el setembre te una característica especial que no tenen cap dels altres 10 primers de mes: Es un dia de bons propòsits. Molta gent ha tornat a la feina avui, i qui no ho ha fet, ho farà dilluns, i la gran majoria coincideixen en la necessitat o la voluntat de marcar-se una mica les metes que volen assolir al llarg del curs. Si fa no fa és el mateix que es fa el dia 1 de gener, en el que la gent es planteja deixar de fumar, començar un règim, canviar de feina...., però més enfocat a l’activitat diària, com ara estudiar molt i aprovar-ho tot, treballar fort per aconseguir aquella plaça que saps que ha de sortir, fer el curs aquell que saps que tant be et pot anar, però que et fa tanta mandra... D’una manera o d’una altra la gent es planifica els mesos que han de venir, de forma més o menys conscient, però ho acaben fent. Suposo que es deu tractar d’algun aspecte de la psicologia del comportament humà, o alguna cosa per l’estil, però sigui com sigui es una evidència. I per si algú tingués dubtes potser hauria de reflexionar sobre el perquè d’un política de ventes que comparteixen unes quantes empreses, i que se sustenta en aquest principi no escrit. I de que va aquesta política? Doncs com ja us n’haureu adonat, el setembre es un mes en que comencen tots els col·leccionables del mon mundial. És realment un món apassionant, i que es capaç d’englobar una diversitat de gustos i aficions enorme. Aficions com els cotxes, els soldadets de plom, les nines, els robots, les maquetes, l’aeromodelisme, la sotura, la cuina, les motos..... i una infinitat més estan representades en aquests col·leccionables. Realment hi ha algunes col·leccions que son d’edició expressa per al col·lectiu freaky, perque de no ser així, se’m fa molt difícil entendre quina és la visió comercial dels responsables d’aquesta branca de producte. Col·leccions com ara “Caballeros de las cruzadas” en la que es recreen en figures de plom els caballers (si es que se’n pot dir així) que per la seva cara bonica i en nom d’una religió tant feixista com qualsevol dictadura, creien estar en posició de pelar aquell que no accedís a convertir la seva fe. En la mateixa línia bèl·lica hi ha col·leccions com ara “Los Blindados más poderosos y legendarios” o be “Aviones de combate de la 2ª guerra mundial”. Si ja em costa entendre que la gent, sigui 1 de setembre o 22 de maig, decideixi iniciar una col·lecció, encara m’al·lucina més els que ho fan amb coses relacionades amb la guerra, i lligades amb les massacres més sagnants de la història de la humanitat.
No tots els col·leccionables, però, recreen aspectes violents, sinó que n’hi ha d’altres que es caracteritzen per la futilitat d’aquests. Hi ha col·leccionables per tots els gustos, començant per didals de cosir, i passant per ventalls, per nines anomenades Mariquita Perez, per miniatures d’obres mestres de la literatura, per llevataps antics... En resum, que n’hi ha per tots els gustos! Concretament entre dues editorials n’editen 134 de diferents. Sabent aquest número no m’estranya que n’hi hagi de tant rares i freakys. Jo encra no m’he decidit per cap d’aquestes. No n’hi ha cap que em motivi suficient com per poder prendre el compromís d’acabar-la. De fet no se perque m’enganyo, perque segurament només una part més que ridícula acaba la col·lecció mentre la majoria es queda pel camí, això si, havent-se gastat unes peles, i tenint una mica més de merda a casa! Sigui com sigui, estic esperant que surti la que realment em te entusiasmat: “Los Alcaldes Socialistas de Barcelona Designados por el mismo partido, y por la Gracia de Dios”, amb fascicles i figuretes dels casos de Narcís Serra (pròfug a ministre, Maragall (pròfug al centre de desintoxicació) i Clos (pròfug amb sense aturador).
Quins pebrots!!!!!!!!!

Ves en pau.....i no tornis!!!!!!

Avui és un dia de victòria, al mateix temps que de derrota. Un dia que convida a aixecar les copes, i brindar per a temps millors, mentre lamentem amb la cua entre cames haver estat derrotats. Potser us semblarà que no te cap sentit el que estic dient, però segur que si m’explico una mica, més d’un estarà d’acord amb mi. Qui em coneix una mica sap que hi ha alguns personatges públics als que tinc un “apreci”especial. Aquest és el cas de l’alcalde d’aquesta ciutat, el senyor Joan Clos VollDamm. Un paio que va passar a ser batlle de Barcelona, de forma accidental l’any 1997, després de que el seu predecessor, el senyor Maragall cregués convenient deixar el càrrec per preparar-se per ser president. El més greu de tot aquest assumpte és que malgrat les seves carències evidents en diversos aspectes, ha estat elegit dues vegades per sufragi. Com pot ser? Un paio que ha donat signes evidents de com no ha de ser un alcalde, o si voleu, i per no limitar-ho tant, com no ha de ser una persona que ostenti un càrrec públic. El fet és que tal com deia al principi avui és un dia de contradicció sentimental. Una contradicció que ve donada per l’alegria que he sentit quan, al arribar al bar on esmorzo al matí, m’he trobat la notícia a la portada del diari. Finalment hem aconseguit deslliurar-nos d’aquest inútil personatge, o més ben dit, ens l’hem tret de sobre i l’hem encolomat a uns altres. No vull ni imaginar-me com pot anar el Ministeri d’indústria, turisme i comerç tenint aquest paio com a màxim responsable. Si li haguessin donat la cartera de sanitat, encara hagués tingut una mica de sentit, gràcies al coneixement anestèsic que té: és de calaix que per quedar-se tant tarat ha d’haver tastat tots i cada un dels productes que va estudiar a la carrera de medicina. En canvi, de les noves responsabilitats, tot el que en deu saber deu anar lligat amb el turisme, i ho coneix gràcies al Fòrum, així que crec que no cal fer cap comentari. D’indústria i comerç no se si en sap res, però de no ser així, estic segur que ens esperen estones de riure amb ganes. És aquesta doncs la vessant bona d’aquest afer, però tal com us he dit, n’hi ha una que justament és tot el contrari. Durant molt de temps, mentre em cagava mil vegades amb la merda d’alcalde que teníem, i amb les seves magnífiques ocurrències, em naixia l’esperança de que algun dia el sentit comú s’imposaria, i el vot del ciutadà enviaria aquest element al carrer. Ara, però, m’haig de fer a la idea de que aquest tio podrà afirmar, sense cap mena de reserva, que sempre que es va presentar en unes eleccions municipals les va guanyar. No se per vosaltres, però per mi això és un insult a la democràcia, al mateix temps que a la intel·ligència humana. Considero que la raó i l’enteniment han estat derrotats de forma contundent pel pallasso número u de la política catalana i han condemnat la poca il·lusió que em quedava envers tot l’entramat polític.
Per més inri, la persona que l’ha de substituir porta el cognom “Hereu”. Vull creure que l’etimologia d’aquest nom de família distarà molt de la línia d’actuació del nou alcalde, perque de no ser així, haurem sortit de l’aigua per acabar al fang.

Lladres, Xoriços i Polítics

Ara feia molt de temps que no trobava una notícia d’aquesta naturalesa. I és que sempre m’he declarat un fanàtic de les notícies de lladres i robatoris. No és que tingui cap simpatia per les persones que perpetren aquestes accions, i ni molt menys comparteixo que aquesta sigui una sortida, però malgrat això, aquesta activitat acostuma a donar situacions molt còmiques. Aquesta vegada la història comença de la mateixa manera que la majoria, i a mesura que avancen els esdeveniments va prenent vida pròpia. Resulta que a Buenos Aires, un senyor anomenat Sergio Villagra va creure pertinent, pels motius que sigui, entrar a robar a una casa. A diferència d’altres vegades, aquest cop el lladre va optar entrar a la vivenda malgrat hi fossin els propietaris, i per tant es va trobar amb un problema afegit. Tant era així que el primera cosa que havia de fer era aconseguir que el senyor de la casa deixés d’oposar resistència, i d’aquesta manera pogués fer la seva “feina” sense entrebancs. Dit i fet es va dedicar amb cos i ànima a reduir aquella conducta reactiva. A base de crits, i mentre amenaçava amb una arma blanca, anava aconseguint calmar al propietari. Tot i això, les coses no sempre surten com un planifica, i entre crit i crit, i amb un grau elevat de mala sort, la dentadura del lladre va sortir disparada, anant a parar a sota un sillonet. El paio, intentant mantenir la calma, va mirar de trobar, sense massa sort, la pròtesi dental, al mateix temps que amenaçava al propietari amb el ganivet perque deixés de moure’s. En un descuit del mangui, el senyor de la casa va poder deslliurar-se de la subjecció del lladre, i immediatament es va posar a cridar per tal d’intentar alarmar els veïns. Veient la situació en Sergio va tocar el dos cames ajudeu-me, abans de que els crits de la seva víctima alertés a la policia, i la història acabés malament per a ell. El que no s’imaginava l’amic és que a través de la seva dentadura, i després d’uns mesos de feina, els pèrits odontològics de la policia federal Argentina van poder determinar la identitat del lladre. Gràcies a això en Sergio va poder tornar a mastegar, però amb el petit inconvenient d’haver-ho de fer a la garjola! El problema és que no tots els lladres acaben entre reixes! Sobretot els que se n’acostumen a salvar son aquells que, rera la imatge “respectable” que passegen, amaguen un dels pitjors lladres que existeixen. Aquest és el cas de la família dels polítics. No dic que tots siguin uns pispes, però si que s’ha pogut constatar que molts naveguen entre la llum i la penombra. I si no que li preguntin al senyor Osvaldo Pereira, del partit Liberal i social de l’estat brasiler, que llest com la gana va veure la oportunitat de fer unes peles aprofitant-se justament del fet de ser candidat a unes eleccions presidencials. La magnífica idea del senyor va ser vendre els espais gratuïts que han de cedir les televisions per a poder fer la propaganda electoral, i d’aquesta manera fer uns calerons extres. Per dos minuts i quatres segons, pretenia treure’n 470.000 euros! El problema se’l va trobar quan va equivocar el receptor del seu missatge. Resulta que la persona amb qui comentava aquesta possibilitat era periodista, i no només això, sinó que a part estaven filmant les propostes del senyor (per dir-ho d’alguna manera!) Pareira. El que no se és si va ser més trista la proposta, o la posterior excusa. Segons aquest desgraciat (s’han acabat les paraules educades per aquests cabrons!) pretenia simplement recollir fons per la campanya. Ell ho classificava com una ajuda... Quin podrit dels collons!!! Es tan aberrant la actuació d’aquest paio, que veure com pronuncia una paraula tan noble com “ajuda”, m’indigna enormement!!
Donat que és un candidat a unes presidencials, jo faria el que fos per ajudar-lo a aconseguir el que realment volen els seus votants! Sumir-lo en la més estricta misèria, perque pogués constatar el verdader significat de la paraula Ajuda.

Acció-Reacció, i un bon fart de tonteries!!

Hi ha elements que al estar en contacte reaccionen. N’hi ha que ho fan de forma més contundent que d’altres, però tota reacció s’acostuma a percebre d’una manera o d’una altra. Des que érem ben petits ja anàvem descobrint les diferents reaccions que es produïen al nostre entorn. La primera parella de coses que vam ajuntar va ser la caca i el cul, i de seguida vam veure clar que en la mesura del possible havíem de deixar enrera aquell costum, bàsicament perque la irritació de baixos devia ser terrible. Mica en mica vam anar superant aquestes petites coses, per enfrontar-nos a d’altres més complexes. La reacció de tocar una olla al foc, o be un tronc encès de seguida ens va enviar el missatge de que tornar a fer aquella acció era de burros (i la de vegades que ens hem cremat! Així de burros devem ser...). De la mateixa manera ens va passar amb els dits i els endolls, amb el sabó i els ulls, amb els ganivets i els talls, amb el córrer i el caure... En resum, un futimé de coses que vam anar aprenent al llarg dels anys. Quan ja teníem una capacitat més gran per a raonar i aprendre les coses, les reaccions que érem capaços de provocar eren també de conseqüències majors que les anteriors. Vam ajuntar una pedra amb un cotxe, amb el posterior fart de córrer. Vam ajuntar les catorze anys amb el tabac, amb la pertinent addicció. Vam ajuntar les ganes d’alguna cosa amb la falta de diners, per acabar tancats en un quartet del “Galerias Preciados” amb un vigilant molt mal carat. Vam ajuntar els estius amb les noies, amb el corresponent mal d’amor... Totes i cada una de les coses que ajuntàvem tenien una repercussió en el nostre dia a dia. En plena edat de ebullició, vam ajuntar la universitat amb els 18 anys, amb un resultat acadèmic lluny del que s’esperava. De la unió de l’alcohol amb els porros en vam treure una molt mala estona, una copiosa vomitada, i una de les primeres ressaques que recordem. Del fet d’ajuntar un explotador amb la primera ocupació laboral, en vam obtenir la certesa de que “mai més” acceptaríem un tracte semblant (no ha estat ben be així...però vaja!).
Mica en mica anàvem prenent nota de tot allò que no podíem ajuntar, o be que calia fer-ho amb precaució. Totes i cada una de les experiències que anàvem vivint ens permetia crear un arxiu de les situacions que havíem d’evitar repetir. És evident que la meva experiència personal no te perque ser el model que tothom va seguir, però m’hi jugaria alguna cosa en que, en certa mesura la majoria va passar pel mateix procés d’aprenentatge.
Es llavors quan m’adono que malgrat la gran majoria hem estat capaços d’identificar allò que no ens convenia, per mitjà de l’assaig-error, n’hi ha que no n’aprenen malgrat haver estat protagonistes d’autèntiques burrades. Aquest és el cas de la unió dels Espanyols amb els Estats Units (la crême de la crême!). En els últims anys hem pogut ser testimonis de la magnitud de la burrada resultant d’ajuntar els americans i els nostres veïns espanyols. Tot i això, i a diferència de la majoria dels mortals, resulta que no han estat capaços d’aprendre la lliçó dels seus errors garrafals. Ara resulta que s’ha tornat a produir una unió d’aquest tipus, i com no podia ser d’una altra manera, el resultat ha estat de lo més absurd. Que als EEUU hi fan un campionat d’escopir pinyols d’oliva? Doncs en vistes de la burrada de campionat, i com no podia ser d’una altra manera, un espanyol va presentar-s’hi. Però clar, tenint en compte que un dels principis actitudinals més populars es “Si hay que ir se va, pero ir pa na es tonteria!”, ja ens podem imaginar quin va ser el resultat. Molts pinyols, molts llançaments, molt d’esforç, i molta tonteria, i com que en tonteria difícilment algú els supera, al final l’espanyol es fa endur el trofeu (per dir-ho d’alguna manera!)

El trio Calavera

Vivim en una societat moguda per tres motors de propulsió. Uns motors que no tenen res a veure ni amb la mecànica, ni amb la física ni amb cap ciència o tecnologia relacionada amb la cinètica, sinó amb el que realment acaba movent el món: Els Diners, els que tenen el poder i els que tenen més poder encara. Estem immersos, per no dir totalment absorbits, per un sistema econòmic en que tot el que tingui finalitats i motivacions econòmiques, passarà per davant del benestar de les persones. Malauradament les coses estan així, i les úniques persones o estaments amb poder suficient per a modificar aquesta tendència, són justament uns defensors acèrrims d’aquest sistema desbocat. Per si algú encara no ha lligat caps, acompanyant els diners (o capitalisme extrem) en la funció motriu, jo hi situo els governs per una banda, i l’església per l’altra. Es tracta d’una opinió personal, però que estic segur que molts compartireu reflexionant-hi un instant. Malgrat això, i si bé la identificació d’aquest tres elements ha estat senzill, no he aconseguit determinar en quin grau de força actua cada un d’ells. Qui predomina per sobre de qui? Qui porta la veu cantant? Per alguns, la única i verdadera força la te Déu, i per tant la paraula i voluntat de l’església hauria de passar per sobre de qualsevol altre premissa. Per uns altres l’ànsia de poder camuflada amb el nom de política és el que hauria de regir el dia a dia de la nostra societat. Per acabar, hi ha qui considera que els diners estan en un nivell per sobre dels altres dos factors. Consideren que l’economia disposa de la seva pròpia font d’energia i per tant està per damunt d’institucions i persones.
Jo em defineixo com un “inculte relatiu” en aquests temes, i per tant no soc capaç d’afirmar quin seria l’ordre d’importància. Així doncs, la única cosa que puc fer és utilitzar la tècnica de la deducció a l’absurd, creuar els dits i esperar que surti alguna cosa amb una mica de sentit. Anem a veure, per on començo... Una possibilitat és intentar desxifrar quin és l’origen del poder que ostenten. Els governs, lluny de si l’ús que en fan és adequat o no, basen la seva força en el poder que el ciutadà els ha delegat. L’església, per la seva part, basa la seva hegemonia en un poder adquirit al llarg de la història (sense ficar-me amb els mitjans utilitzats), i encara vigent avui en dia. Per últim, els diners són capaços de dur una societat sencera cap a una situació de crisi profunda amb una simple baixada del preu del diner, o una pujada dels tipus d’interès.
Aquests resultats la veritat és que no em revelen cap dada significativa, i això em torna a situar altra vegada al punt de partida. Donat que la meva faceta deductiva no ha estat suficient per resoldre el dilema, intentaré fer ús d’una altra eina que vaig aprendre a la facultat. Quan estudiàvem dret, tant si era dret constitucional, com sindical, com laboral, afirmàvem que una de les fonts del dret era la Jurisprudència (conjunt de sentències prèvies), així que podria provar si en aquest cas utilitzar una tècnica similar em dona resultats. Així doncs, com que no necessito sentències, sinó resultats de possibles enfrontaments entre els tres poders, m’he posat a buscar notícies que hi tinguessin alguna relació. Dit i fet m’he trobat amb una que m’encaixa a la perfecció. El titular diu així: “Multan a un cura que aparcó mal su coche por una extremaunción”. Resulta que a un capellà que estava en un hospital li van demanar si podia anar a donar la extremunció a una pobre dona que moria al seu llit. L’home, conscient de les seves responsabilitats laborals (per dir-ho d’alguna manera) es va dirigir cap allà, i donada la gravetat de la situació no va prestar la més mínima atenció al lloc on deixava el cotxe. En resum, multa al canto, i ara que? De moment ja han pagat, per tant potser son els diners els que manen... Però qui cobra aquests diners? Els governs, per tant potser manen ells... I l’església amb tot això que hi diu? Tant li fot el que diguin. El que han de fer és no queixar-se, ja que m’agradaria saber d’on treuen els quartos! I no em crec una història com la dels pans i els peixos...
Alguna sugerència de qui mana realment?

Telebrutícies....o no!

Es de domini públic que l’entorn que ens envolta ens influeix enormement en la nostra actuació. Qui no ha sentit alguna vegada a algú dient “Avui estic com el dia...”, referint-se al mal humor que li transmet el mal temps, o be l’eufòria encomanada per algun que altre acte festiu. I és que en certa mesura es podria dir que estem sota el domini del que ens envolta, i el nostre comportament es veu sèriament condicionat per tot allò que ens queda a una distància suficient com per influenciar-nos. En els diversos àmbits en els que ens movem en el nostre dia a dia, i a través de tots els sentits, percebem la informació de tot el que ens envolta ubicant-ho gairebé instantàniament en la nostra escala de benestar. Una escala que talment com si es tractés d’una balança, decantarà la nostra percepció en direcció positiva o negativa, en funció dels imputs rebuts. Si be cada un de nosaltres, en funció – bàsicament – de la nostra experiència, establim la gradació d’aquest benestar, en línies generals tots tendim a considerar agradables unes coses, i a menysprear-ne d’altres. Per exemple, la gran majoria de nosaltres se sentiria incòmode, i fins i tot alterat, si haguéssim de treballar sentint tot el sant dia crits i baralles dels nostres companys o superiors... I qui no ha estat mai en algun lloc en el que el fàstic s’ha convertit en el teu acompanyant fidel? Un lavabo brut, un magatzem abandonat, una habitació de parets grogues i d’olor rància... En definitiva mil i una situacions en les que hem fet el possible per acabar el que haguéssim de fer, i així poder tocar el dos d’aquella font de nàusees. Però clar, hi ha vegades que la fugida no és tan fàcil, i és llavors quan la situació es complica. Aquest és el cas de la feina. Perquè? Doncs perque tots hem treballat en condicions que deixaven molt que desitjar, i que alhora les hem hagut d’aguantar perque, a excepció d’alguns pocs, la resta depenem de la feina per anar tirant. És per això que tots nosaltres acabem buscant aquella ocupació laboral que es proporcioni aquell entorn que creiem més adequat en funció de la nostra escala de benestar. I si no, que li preguntin al presentador de les noticies d’una cadena sueca, que va veure incorporat el sexe en el seu entorn laboral. Els més volàtils de ment segur que s’han imaginat el paio en mig de bacanals de periodistes, hostesses i presentadores, però lamento refredar aquest clímax creatiu, perque el tema no va per aquí. Resulta que als companys de feina d’aquest paio, mirant de fer més agradable la seva jornada laboral, els va venir de gust mirar-se una pel·lícula porno a les pantalles del plató dels informatius. Fins aquí cap problema, si no fos que, com sempre passa en aquest tipus de temes, un descuit acaba fent-ho sortir a la llum. Entre col·legues no hi ha problema. Lo fotut, realment, és que a part dels teus col·legues se n’assabenti mig país! En resum, que la emissió va començar, i ningú va pensar en apagar aquell monitor. Resultat: un parlant de guerres, de fam i de política (desgràcies en conjunt, vaja...) mentre per darrera la guerra va per una altra banda. Estic segur que el presentador es volia fondre. El que no tinc clar es si era per la vergonya, o be per la calentura que portava. Cinc minuts va durar el porno en aquell monitor. Temps suficient com per que uns quants posessin el crit al cel, i els altres ens aficionessim....mmmm.......vull dir...s’aficionessin als telenotícies.

La Gràcia del Contrast

Ja diuen que tot lo bo s’acaba. I és que ahir, les últimes orquestres, ajudades per les habituals cantades d’havaneres, van posar fi a les festes majors de Gràcia d’aquest any. Els veïns dels diversos carrers van esgotar les últimes gotes de vida de la decoració que tanta suor, esforços i patiments els havia suposat al llarg dels darrers dotze mesos, alhora que el cap ja els jugava la mala passada d’estar pensant en el projecte de l’any que ve. Un comportament curiós, ratllant l’estupidesa si voleu, però totalment humà i habitual. És innegable que com en la majoria de coses d’aquesta vida, les festes de gràcia han gaudit d’un contrast de sensacions més que considerable, i només feia falta passejar-te pel barri, tot donant un cop d’ull, per constatar moltes contradiccions difícils d’entendre (si més no per a mi). De la mateixa manera que el fet de decorar els carrers suposa una lluita brutal entre les ganes i el comentari tant i tant repetit: “Aquest segur que és l’últim any” dels veïns Graciencs, hi ha hagut molts altres aspectes que es contradeien entre sí. Sense haver d’anar més lluny, curiós que hi hagi tota una sèrie de gent que es desvisqui per deixar preciós un carrer, mentre hi ha molta altra gent que, per incapacitat o be per involutant, no entenen que és vergonyós anar trencant la feina i les il·lusions dels altres. Però no tot, en aquestes festes gira exclusivament entorn de la decoració dels carrers. Aspectes com el vestuari es veien contraposats contínuament. Tant si passava un “unborjaporqueyolovalgo” per davant d’un rastes, com si ho feia un Punk per davant d’un Skin Head, els sentits captaven la gran diversitat d’aquesta festa. Però no pel fet que hagi sortit la paraula diversitat, aquests encontres havien de ser sempre amistosos, sinó que alguna que altra vegada acabava a mastegots entre uns i altres. Heus aquí una gran contradicció. Sortir de festa, i voler pegar-se... No ho entendré mai! Però vaja, no voldria que els contrastos que abans comentava semblessin centrats en la falta de sentit comú d’alguns indesitjables. No! N’hi ha hagut de totes les naturaleses i gustos. Mentre a la Virreina et cobraven 3 euros per una cervesa, un “paki” (amb tots els respectes, sobretot!) te la venia per un euro i mig. Mentre uns consumien alcohol fins a quantitats desmesurades, altres anaven més fumats que la visera de Fidel Castro. Mentre uns no bevien perque havien de conduir, altres anaven borratxos perduts justament perque un altre ja conduïa. Mentre a les quatre del matí un dormia en estat totalment etílic, repenjat a qualsevol cantonada, un altre cridava eufòric esperonat justament pel verí somnolent de l’anterior. Mentre un optava per la recepta tradicional de l’entrepà de pa amb tomàquet i pernil, altres es decantaven per la contundència dels ja mític Shawarma i Falafel.
El fet és que d’una manera o d’una altra, podem estar segurs que any rera any podem gaudir d’unes festes amb un encant molt especial. L’ambient càlid de l’estiu – regat espontàniament amb alguns ruixats intermitents – complementat amb la alegria inherent a qualsevol acte festiu, fan que durant una setmana es puguin viure unes fabuloses nits d’agost. Fins i tot gairebé podria afirmar que no tenim res a envejar de ningú a aquest respecte. Dic fins i tot, perque hi ha un interrogant que va rebotant-me pel meu cervell en estat postvacacional, i que em fa adonar que algo falla . Senyor Clos, agrair-li sincerament el gran esforç que deu haver fet per aconseguir que tant la nit del divendres, com la del dissabte el metro obrís les 24 hores en motiu de les festes de gràcia (que si no m’equivoco duraven tota la setmana...però vaja!). El que no acabo d’entendre és que dues putes nits de metro siguin tan complicades d’aconseguir, quan a Madrid el metro obre en aquest horari tots els mesos d’estiu. No serà pel que paguen, perque mentre ells paguen un euro per una xarxa de metro de més de 190 parades, nosaltres paguem 1, 20 € per només 116 estacions!! No ho entenc senyor Clos. Clar que demanar-li que m’ho expliqui vostè es totalment contradictori a la voluntat de comprendre-ho!

Satis-FER o Satis-NO FER, aquesta es la Qüestió

Vaig entrar a treballar ara farà un mes exacte. En aquest període he pogut anar situant-me i constatant que la feina compleix la majoria d’expectatives que jo m’havia fet. Vist des d’aquest punt de vista es podria dir que estic satisfet. I com puc estar tant segur d’això? Doncs perque entenc que des del moment en que les meves expectatives en certa mesura s’han vist cobertes haig d’estar content. Tot despertant la meva vocació amagada de petit científic puc arribar a relacionar-ho tot amb una petita formula, i fent us de la vella tàctica de l’assaig error puc anar esbrinant si realment es satisfacció el que tinc respecte aquesta nova feina. La formula ve a ser la següent: S = P – E, en la que "S" és la satisfacció resultant respecte la nova feina, la "P" són les percepcions que n’he obtingut, i "E" les expectatives que jo me n’havia fet. Així doncs donant valor a cada una de les variables sabré si el signe de la meva satisfacció es realment positiu, i per tant confirma les meves sensacions inicials, o si pel contrari es negatiu, i en conseqüència falla alguna cosa en aquest nova ocupació laboral.
L’ordre d’anàlisi més lògic entenc que és el que comença avaluant quines expectatives m’havia fet. No us amagaré que, tot i no dir-ho obertament per no ser malastruc, tenia moltes esperances en aquesta feina. Ja portava massa temps ballant d’una empresa a l’altre, sense passar la majoria de vegades per la sortida, i per tant sense cobrar els 20.000. Aquesta inestabilitat m’afectava en força coses del meu dia a dia, com es el cas dels diners, en la possibilitat de fer una mínima previsió en el temps, en la seguretat en mi mateix... En resum que desitjava que la nova feina em minimitzes al màxim aquestes preocupacions. I realment ha estat així? Per resoldre aquest dubte cal que em miri quina ha estat la percepció que jo n’he tingut. La feina m’agrada, em sento a gust amb l’ambient que hi ha, hi ha un projecte molt interessant, puc aprendre motes coses, i em donarà una experiència que em serà molt útil el dia de dema, etc. En fi, que no cal ser cap geni per afirmar que la percepció que en tinc fins ara es força bona. Tant bona com per ser major que les expectatives que hi havia posat, i en conseqüència, tant bona com per que li doni un signe positiu a la meva satisfacció? Doncs està clar que em puc equivocar, però a hores d’ara, posaria la ma al foc i afirmaria convençut que tal com estan les coses en dia d’avui, estic satisfet!
Tot i això no voldria semblar massa fàcil d’engatussar, i és per això que no vull limitar el meu estudi a una mera formula, de la qual no en tinc cap certesa contrastada. Així doncs hauria de buscar altres factors que em permetin observar el meu grau de satisfacció. Millor que comenci altra vegada pel principi, i a partir d’aquí podré anar construint un esquema lògic d’anàlisi. Som-hi doncs. Tal i com ja he comentat a l’inici de l’escrit vaig començar el dia 3 de juliol, es a dir fa exactament un més. A part d’això el dia d’avui te alguna cosa en especial? Ups...doncs si. Mira per on! Resulta que avui mateix començo vacances. Començo avui fins el dia 21 d’agost, que hauré de tornar a estar aquí, al peu del canó. Així doncs, deixant lliure altra vegada la meva afició pels números, tenim que per 31 dies de contracte (dels quals n’he treballat 25) faré14 dies de vacances (sense contar aquest primer cap de setmana, clar!). Si calculo quina proporció de dies treballats per dies de vacances em trobo que cada 1,7 dies treballats en faig un de vacances! O el que be a ser el mateix: tenint en compte que el conveni laboral estableix una jornada laboral anual total de 1736 hores, es a dir 217 dies, això vol dir que al final de l’any acabaré fent...a veure....mmmm..... un total de 127 dies de vacances, que traduït en mesos equival a la modesta xifra de quatre mesos i una setmana. Clar que aquí encara hi haig de comptar el mes de vacances que també estableix el conveni, així com els 14 dies dels festius locals. Així doncs i fent els números una mica a l’engròs tinc que amb aquestes condicions al cap de l’any acabaria fent cinc mesos i tres setmanes de vacances. No se si us convenç o no, pero jo, jo estic satisfet!!!

Sindicats amb deliris de Divinitat!

Quins subnormals!!! No tinc més paraules al respecte!!! Quan temps haurà de passar perque la gent, i més concretament la perillosa espècie dels sindicalistes, entengui que no poden exigir els seus drets en detriment dels drets dels demés deixant el camí ple de víctimes del seu puto victimisme. Sempre s’ha dit que els sindicats lluiten per preservar els drets dels treballadors (si més no això es el concepte...) i en canvi no prediquen mai amb l’exemple! Gràcies al que em van explicar durant els estudis de relacions laborals, tinc una idea prou fonamentada del que son els drets i els deures d’un treballador. Un coneixement que si molt no m’erro s’hauria d’exigir a qualsevol persona que es fes anomenar representant dels treballadors. Resulta que entre molts dels drets recollits en l’articulat de l’Estatut dels treballadors s’hi troba el dret que te tot treballador a gaudir de vacances (article 38). Unes vacances que en cap cas poden ser substituïdes per una compensació econòmica, o el que ve a ser el mateix, han de ser gaudides per llei. Per tant, suposo que fins aquí tots estareu d’acord amb mi en que les vacances son un dret dels treballadors, i per tant tota aquesta colla de gent agrupada en sigles varies: UGT, CGT, CCOO i SPM (Sa Punyetera Mare), haurien de posar tots els mitjans i esforços per tal d’evitar que res es posés entre les vacances i els treballadors als que tant s’omplen la boca de representar. Però com molt be diuen en castellà “del dicho al hecho hay un trecho”, i com no podia ser d’una altra manera, després de la vaga il·legal convocada pels sindicats, els perjudicats per tot plegat no van ser altres que pobres desgraciats com tu o com jo, que joiosos de marxar de vacances es van fotre de morros contra una nova vessant de terrorisme. I és que per molt que es digui lo contrari, per mi el que ha passat a l’aeroport del prat ha estat terrorisme en tota regla, i per tant s’ha de castigar tal i com es mereix. Aquesta gent, creient-se els abanderats dels drets dels treballadors (amb el temps han demostrat amb escreix que no son més que una farsa més del sistema), han dut a terme un segrest massiu de gent amb el “petit” afegit de coartar les llibertats de milers i milers de persones, al mateix temps que atemptaven contra la seguretat de moltíssima gent. I davant de tot això que passarà? Es permetrà que la direcció d’Iberia, pressionada per les putes amenaces dels de sempre, acati les voluntats d’aquests cabrons, amb l’única intenció d’intentar minimitzar els efectes del que ja és la pitjor situació viscuda en aeroports espanyols (per no dir europeus...)?? Qui pagarà per això? El treballador que es va sumar a la vaga (alguns, no vull ni imaginar-me sota quines pressions!), o el desgraciat que ara deu estar assegut al seu despatxet? I és que és necessari aclarir que aquests que diuen que defensen els treballadors, estan deslliurats de l’obligació de treballar a l’empresa que els contractés al seu dia (malgrat segueixin cobrant d’ells), consumint les hores sindicals (en bona part cedides per altres representants electes) i portant una ritme de vida d’autèntic vividor. Però millor que deixi de parlar d’aquest impresentables perque no en trauré res més que sulfurar-me. El que realment vull denunciar és el fet que tants i tants treballadors que van secundar la vaga no s’adonessin del mal que feien a gent com ells, i que el comentari que més es va arribar a sentir va ser el de “a mi me joden, yo te jodo a ti!” Trist oi? Doncs el pitjor és que aquest comentari també va sortir dels propis afectats pel conflicte, que en un atac d’egoisme i mala baba, van tallar l’accés a l’aeroport a molta gent. Gent que potser haguessin pogut marxar amb el seu vol i que no ho van fer per la ràbia d’uns altres. Tot plegat es llastimós!! Però el que més pena em fa es veure i constatar que la gent només es mira el melic, i que la consideració i la convivència han passat a la categoria de valors històrics deixant pas a l’egoisme a qualsevol preu!

Una mica de Crema Anglesa??

No se si deu ser pel fet d’estar en una illa, o simplement perque, tal i com sempre ha dit la veu popular, ells son així i no cal buscar-hi més raons. De sempre han estat objecte de mil i una bromes, al mateix temps que se’ls ha catalogat de sonats, de borratxos, y també de ser un pel llardosos. No vull entrar en si les etiquetes que se’ls han penjat al llarg de la història son merescudes, o pel contrari ha estat un altre cas de difamació gratuïta, però el que tinc clar és que no penso girar l’esquena al que entenc que ha de ser de domini públic. Estic segur que la majoria de vosaltres em donareu la raó quan sapigueu de què parlo. Resulta que a Gran Bretanya, país de “Lords” i de “Sirs” (si més no segons ells), s’està preparant el major campionat de Strip Poker que mai s’hagi organitzat. Tot va començar com una broma. Pel que es veu, el dia equivalent al nostre dia dels innocents, un prestigiós corredor d’apostes va voler prendre el pèl a la gent convocant el concurs. A diferència del que passa en crides força més sèries, la gent va mostrar un interès immediat en l’esdeveniment. La resposta va ser tal que el senyor en qüestió, va considerar necessari organitzar l’acte. Segons el mitjà en el que he llegit la notícia, la motivació ve donada pel fet de poder-se proclamar guanyador del primer Campionat Mundial de Strip Poker. I una merda!!! El que passa és que la gent va més sortida que el canto d’una taula, i no deixa passar la més mínima oportunitat de veure un parell de pits! Pel que sembla hi haurà uns dos-cents participants, cent homes i cent dones, que lluitaran per erigir-se amb la impressionant distinció de Campió Mundial de Strip Poker. Ho posaran al Cv? En fi... El que tinc claríssim és que, quan la competició estigui ja avançada, el Cafè Royal de la plaça Picadilli (escenari del torneig) recordarà més un càmping i no pas una cafeteria, de la quantitat de tendes de campanya que es podran arribar a veure. Clar que això no serà res en comparació a una altra iniciativa que han tingut també a Anglaterra. Pel que sembla, la cadena de Televisió britànica “Channel Four” ha tingut una idea brillant per tal de poder recaptar diners per una causa solidaria. Sempre s’ha dit que “Es diu el pecat, però no el pecador”, però com que en certa mesura el pecador ja l’he dit, llavors encara amb més raó haig d’explicar-vos quin és aquest “Pecat” (per l’església segur que les cometes hi sobren!!). Resulta que amb l’objectiu de recaptar diners per defensar el sexe segur i la educació sexual, l’esmentat canal de televisió ha organitzat la primera marató televisada de masturbació. Com ho sentiu! Pel que es veu ja fa cinc anys que se celebra algo similar a San Francisco, però per primera vegada s’emetrà en antena! Espectacular! I suposo que tractant-se d’una causa solidaria la participació serà general, i l’allau de famosos serà brutal. M’estic imaginant el príncep Carles, pelant-se-la com un mandril, observat de prop per la Camila, al mateix temps aquesta juga amb un artefacte de làtex llarg i prim. Desagradable, eh? Doncs ja no diguem la reina mare!!! Això si, la cadena televisiva ja ha anunciat que el programa s’emetrà en horari d’adults. I que passa? Que als adults ningú ens ha de protegir d’aquest tipus de continguts?? Està clar que si tothom que participés en la marató fos del pal Victoria Beckham el programa es deixaria mirar, però només de pensar en la participació de la típica anglesa, blanca com una glopada de llet i amb una cara de bulldog més que considerable, ja se’m regira l’estomac.
No ho se... potser estic sent massa negatiu i ens hauríem de plantejar de fer l’esforç de veure el got mig ple, en comptes de mig buit. Penseu en la sort que tenim de que la Thatcher ja faci uns anys que està inactiva...

Egoisme vs. Convivència

Ahir estava que treia foc pels queixals. No és que justament ahir passés alguna cosa en concret que em girés l’humor de cop, sinó que vaig poder constatar, per enèsima vegada, que el món està ple de gent egoista, sense escrúpols i per sobre de tot, individualista! La veritat és que em costa molt discernir quin és el sentiment que se’m desperta, però tinc clar que vaga entre la ràbia i la impotència, amb una gran dosi de “perquès”. No se si us haureu posat a reflexionar mai sobre aquest tema, però jo, últimament, no faig més que donar-hi voltes sense aconseguir res de positiu, sinó tot el contrari: em foto d’una mala llet que no em porta enlloc. I és que fa molt temps que veig que han anat desapareixent tota una sèrie de valors i de principis de la nostra societat, per donar pas a un individualisme total, caracteritzat per considerar el propi benestar per sobre del de qualsevol altre persona o grup. I en què he anat veient aquestes actituds que, des del meu particular i modest punt de vista, son tant deplorables? Doncs bàsicament en la tranquil·litat en que la majoria de la gent transgredeix les normes, escrites o no, amb l’únic objectiu de satisfer les seves voluntats, o el que be a ser el mateix trepitjant si fa falta, el que ho impedeixi. La transgressió ha substituït el respecte de la mateixa manera que l’egoisme ha retirat la convivència. Per exemple, per posar-nos en situació, què passa en la gran majoria de semàfors de Barcelona? La gent respecta el senyal? La gent surt quan el semàfor està verd? No! I perquè? Doncs per molt que hi he donat voltes no he arribat a trobar una resposta convincent. Hi guanyen res? Doncs no! Sovint s’acaben aturant altra vegada en els següent semàfor. I llavors perque collons no poden esperar-se a que estigui verd? Perquè han de sortir en el mateix moment en que el ninotet verd comença a pampalluguejar? I si els hi dius alguna cosa, llavors que passa? Doncs simplement et miren amb aires de suficiència mentre pensen per dintre que ells fan el que volen! El que volen fins el dia que algú, venint per l’altre carrer passi un semàfor en àmbar (en tot el seu dret) i s’emporti per davant aquest egoista dels pebrots, daltònic per voluntat pròpia. I sincerament, com que es el que volia no em sabria greu per ell, però si pel pobre desgraciat que se l’ha emportat pel davant. Aquest viurà amb aquesta pesada càrrega tota la vida, sense ni tan sols haver-ho escollit. Un altre cas que em sulfura es la conducció per autopista. Entre moltes i moltes normes de circulació, n’hi ha una que la sents i ressents mil i una vegades: S’ha de conduir per la dreta. Sense més complicació que això! I la gent que fa? Doncs seguint amb la línia d’abans: El que volen!! El més freqüent és que condueixin pel carril del mig (en una via de tres carrils), si be hi ha els més xulitos “porqueyolovalgo” que no abandonen el carril esquerra ni que els matin. Potser tenen la sensació que anar per la dreta només està reservat per la gent que porta un vehicle modest i no pot córrer més. I tal com dèiem anteriorment, que passa si els hi dius algo? Doncs que se’t queden mirant amb la mateixa indiferència, sabedors que no estan actuant be, i sense cap mena de remordiment ni qüestionament al respecte. Perque aquesta necessitat de saltar-s’ho tot a la torera? Perque no son capaços d’entendre unes normes que fins els més petits comprenen i accepten sense discutir, malgrat la seva reduïda capacitat de raonament? Des del moment en que la gent no és capaç de respectar la convivència, passant per davant les necessitats individuals, estarem abandonant la nostra sort a l’egoisme màxim, i per tant substituint la rao pels impulsos més animals!! En vistes d'això, i si be sempre he defensat tenir els animals en llibertat, no em faria res veure aquesta colla de burros dins d'una gàbia!!

Xerraires elevats a la màxima potència!

Porto uns dies amb una idea voltant-me pel cap. De fet més que una idea és un dubte o una pregunta que se’m fa difícil contestar donat l’ampli ventall de possibles respostes que se m’acuden. En els últims dies m’he creuat amb personatges que tenien una característica en comú. Tots ells, a la seva manera, tenien, per no dir patien, una necessitat imperiosa de parlar pels descosits. N’hi ha que ja coneixia la seva faceta d’oradors compulsius, i n’hi ha que sense haver-los vist a la vida, amb les primeres frases ja he pogut imaginar del que són capaços. Tot i tenir certs aspectes en comú, no tots pateixen aquestes dolències de la mateixa manera. N’hi ha que per explicar una anècdota, han de passar prèviament per gran part de les experiències que, segons el seu criteri, tenen un cert lligam amb el tema del monòleg (és agosarat parlar de conversa...), provocant així al nostre cap un efecte similar al del salvapantalles, deixant la nostra atenció cap aquell focus d’informació en un estat de somnolència o standby. El més curiós d’aquesta varietat d’etern xerraire és que no necessita en cap moment de la intervenció de l’altra persona, sinó que qualsevol expressió per part nostra, per petita i involuntària que sigui, els és suficient per reafirmar-se en la seva voluntat de continuar taladrant.
Un altra varietat d’orador compulsiu és el que no només no pot aturar les ànsies de fotre la tabarra, sinó que a sobre li és impossible no recórrer a la fantasia i la imaginació. Imaginació tant desbordada que al cap d’una estona d’escoltar aventures dignes de l’Indiana Jones, un en té el nas ple, i acaba deixant-lo amb la paraula a la boca amb més o menys bones maneres. Aquest tipus de corcó, a diferència de l’anterior, necessita com si fos aire el sentir-se escoltat, i no es conforma només amb això, sinó que a part busca per tots els mitjans crear al seu oient un sentiment d’admiració respecte la seva excitant i moguda vida. Total: en poc temps t’adones de quin peu calça, i aviat ets un expert en no fotre-li el més mínim cas. Ara m’adono que m’és molt difícil parlar d’aquesta varietat de locutor d’aventures extraordinàries sense veure la imatge d’una persona en concret. Alguns ja sabeu de qui parlo! (Powerrr!).
Però no tot es redueix als matxaques de turno, sinó que l’altra dia, en el taxi que em portava a casa vaig descobrir una varietat molt estranya. De fet n’havia sentit a parlar, però no creia que fos possible que realment existís. Es tracta del que en podríem anomenar el xerraire satèl·lit. En essència es molt similar als que hem vist anteriorment, però en la pràctica gestionen la parla d’una forma diferent. Resulta que vaig pujar al taxi, vaig dir l’adreça de casa, i va començar l’entranyable trajecte. Fins aquí tot normal. Ben be fins a tres quartes parts del camí el silenci que regnava feia impossible imaginar el desenllaç que tindria el viatge. Durant tot aquell primer tram la situació em va semblar més que normal i no vaig parar atenció a les reaccions que pogués tenir el taxista. Ara, mirant-m’ho des de la distància, suposo que el paio deuria estar prement els llavis i mirant d’aguantar sense obrir la boca el màxim temps possible. No va poder, i en un atac de pura llibertat em va preguntar per les vacances. La meva resposta gairebé monosil·làbica li va ser suficient per posar-se en orbita, i iniciar un monòleg de tots els problemes de la seva vida i més. Aquest senyor s’ho devia estar passant molt malament sense parlar, perque l’arrancada que va tenir va ser sensacional. Em va explicar els problemes familiars, els problemes professionals, el deteriorament de la ciutat... en definitiva, que va abordar tots els temes que el preocupaven. I us puc ben assegurar que el preocupaven, perque vam estar parats davant de la porta de casa meva durant uns deu minuts, i al paio li era totalment igual. Tant li feia que deixés de guanyar diners. Ell volia parlar, i ho va fer! Us puc ben assegurar que l’home va acabar feliç!!!
Si tots tinguéssim aquesta capacitat de donar prioritat a allò que volem, i no pas allò que la gent espera, segur que aconseguiríem viure molts moments de felicitat com el que va viure el taxista. Jo per la meva banda ho intentaré!!

Quien me ha visto y quine me ve!!

Es curiós el fart de canvis que vivim al llarg de la nostra vida. De fet des que naixem no parem de canviar. Partint del canvi físic, passant pel canvi de vestuari i aturant-nos també en el canvi ideològic, tots i cada un d’aquests aspectes han anat modificant-se, moguts sovint per dues forces principals: la voluntat de canvi i, en contraposició, la necessitat de canvi. Quan amb prou feines aixecava un pam de terra, el meu mon, les meves necessitats, els meus desitjos no anaven massa més lluny dels que ara considerem com a bàsics i primitius (si be alhora són sovint els que, en dia d’avui, anhelem amb més desig). Tots els canvis que vam anar visquent en aquests primers anys van ser moguts principalment pel motor de la necessitat. Una necessitat, la qual desconeixíem, i que van haver de ser uns altres (els pares majoritàriament) els que van procurar perque quedés coberta.
Van haver de transcórrer uns anys perque deixés de ser un crio innocent i divertit, per passar a ser un adolescent amb més grans a la cara que neurones al cap. Durant tot aquest període en la gran majoria de situacions la voluntat va trepitjar la necessitat, tot i parlar en boca seva. Camuflàvem rera la necessitat tot allò que volíem, tant si es tractava de canviar la nostra imatge per assimilar-la a alguna o altra tribu urbana, com si preteníem creure en ideologies que havíem sentit que existien, malgrat no saber-ne més que la façana. A excepció de casos aïllats, com el pas de l’escola a l’institut o el canvi de la veu, la resta de modificacions que va anar patint el nostre dia a dia estaven sostinguts sobre paper mullat, sobre fonaments que crèiem sòlids, tot i no aguantar-se per enlloc. Per sort, i tal com diuen els avis, la vida t’acaba posant a lloc, i passat aquest període de màxima tonteria vaig anar posant seny, encara que a velocitats poc apreciables. El canvis seguien arribant, i els anàvem passant de llarg sense ni tan sols adonar-nos en. De fet, no es que no patíssim totes i cada una d’aquestes modificacions, però com passa amb la majoria de situacions, un cop deixades enrera, ens semblen poca cosa. Així vam anar canviant de novia, vam passar de l’institut a la facultat, vam deixar enrera uns grups d’amics, i en vam incorporar d’altres... Un servidor fins i tot va canviar radicalment l’enfoc del seu futur professional, veient-se d’aquesta manera obligat a tornar-se a posar a estudiar, mentre seguia treballant pels matins. D’aquell temps ençà, he marxat de casa els pares i visc sol, he deixat de fumar tabac, ja no tinc la meva primera moto.... I fins fa poc tinc una nova feina, i una nova moto. I que ho ha motivat tot això? Es tracta només d’unes idees que se’m van posar al cap i no he parat fins que ho he aconseguit? En certa mesura si, i en certa mesura no. Diguem que laboralment he deixat una feina que no em donava cap garantia, però que en canvi em permetia viure com un autèntic rei, per passar a treballar en una empresa en la que hi ha un projecte clar i interessant, amb vistes de futur. Malgrat això, no tot pot ser tant bo, i es pot dir que he “sortit perdent” pel que fa a l’horari, l’uniforme, i la mobilitat. Mobilitat que per altra banda ha millorat molt amb la moto de nova adquisició. Necessitat? Voluntat? Les Dues! I com pot ser? Doncs perque al veure clar que necessitava un canvi, ha estat el desig i les ganes de fer-lo el que al final m’hi han portat de cap.
Les necessitats obren camins, i les ganes donen les forces!!
I jo amb tot això, estic content!!

Cegos i Mundials!!!!

Ahir va ser un dia en el que les coses van anar posant-se al seu lloc. La gent que havia viscut i patit la derrota de la selecció espanyola va haver de resignar-se a pensar que aquesta vegada ningú podria dir que els havien fet fora a quarts. Millor quedar-se a vuitens per si de cas. Els que vam celebrar la victòria del combinat francès, ara hem de buscar un equip amb el que anar, perque fins la nit del dimarts les predileccions eren clares: a favor de tots els equips que juguin contra espanya i a favor de tots els equips africans. Però ara ni hi ha ni una cosa ni l’altra. Els que tampoc no estaria gens malament que els posessin al lloc son els locutors de la Ser i la Cope, entre ells el Ronxes Camacho, que entre molts altres desqualificatius, afirmaven que tots aquells que no pensessin com ells érem uns desgraciats i van desitjar que ens moríssim. La veritat és que no s’equivocava gaire. Prefereixo morir-me abans que haver de sentir emoció al escoltar aquest himne, o vibrar amb el joc d’una selecció que m’és tan estrangera com la d’Alemanya. Però lluny de la pèrdua de papers d’aquesta colla de rancis, el mundial continua, i penso acabar de disfrutar-lo de la mateixa manera que l’he disfrutat fins ara. És el que te ser orfe de selecció. I com que això del mundial es una cosa que mou molta gent i diners, aquest estiu se celebraran dos mundials més. Primer començarem amb el de Basquet, un mundial que promet bastant, i al setembre se celebrarà el darrer mundial de l’estiu: El primer mundial de llançament de carros de la compra!!! El que sentiu! Resulta que a un directiu d’una cadena de supermercats se li va acudir la idea d’organitzar una competició com aquesta, i d’aquesta manera fer-se també una publicitat que segur que li anirà be al negoci. La iniciativa s’ha anat propagant i la cadena de supermercats planeja instaurar-ho a la resta de supermercats en un termini relativament curt.
La competició constarà de dues categories diferents, adults i nens, i consistirà en el llançament del carro de la compra des d’una determinada distància, amb l’objectiu de fer-lo entrar en el carril delimitat amb ferros on normalment es desen els carros. Si aquest tipus de competició te èxit no m’estranyaria que els següents a fer una activitat d’aquesta naturalesa siguin els de sempre, els americans. Clar que en el cas que el campionat se celebrés a l’estat de Califòrnia, aquest podia veure’s afectat per una de les últimes problemàtiques socials que pateixen. No patiu, que no és res greu, és simplement que durant el transcurs de la competició, algun carro es podia veure desviat pel fet d’haver xocat amb un Pelicà drogat. Segurament deveu pensar que el que vaig drogat soc jo, però no traieu conclusions precipitades, que ara us ho aclareixo. Resulta que la colònia de pelicans de la costa californiana està patint les conseqüències d’ingerir unes algues que els hi produeixen uns efectes molt semblants a la borratxera. Perque us en feu una idea hi ha varis exemplars que han xocat ja amb vehicles de lo cegos que van. Si això passés a casa nostra, segur que l’amiga Tura ens responsabilitzaria a nosaltres de la drogodependència dels animals i perseguiria a tots aquells vàndals i incívics que llencessin carros de supermercat. El primer és lo important!! El problema ve pel fet que sigui la Tura la que decideix que va primer i que va després!! Com sempre...