Ens devem a les paraules...o no

De petits érem cruels. I de fet, afirmant això em quedo curt, perque la realitat és que de petits érem molt i molt cruels. Teníem una mescla d’ingenuïtat i crueltat que ens convertia en petits monstres satànics, capaços del gest més tendre, i a la vegada, de la cafrada més bèstia. Sense anar més lluny, a l’escola sempre hi havia aquella persona a la que, amb la força que et proporcionava el grup, criticaves i en feies mofa sense cap mena de consideració (a dia d’avui, a un servidor el penediment se li fa present). Entre moltes altres coses, els nanos d’aquella edat (i no només els d’aquella edat) ens divertíem molt posant sobrenoms als companys de classe, i sobretot, si el nano en qüestió tenia un nom o be un cognom que donés una mica de joc, llavors la conya estava servida. Cognoms com “Gabarró” de seguida es convertien en “Cagarró”, la que es deia “García”, de seguida la batejaves com “L’Arpía”, i la pobre "Sanaüja" ben aviat passava a ser la “Santatruja”. I és que des de sempre els noms i els cognoms de les persones ha estat un focus d’humor força important. Durant la innocent infantesa ens fèiem un fart de riure amb el mític nom “Dolores Fuertes de Barriga”. A mesura que la picaresca s’anava fent la mestressa de bona part de les nostres reflexions, vam canviar els acudits més lleugers, per altres jocs de paraules una mica més treballats (i que curiosament sempre eren noms d’un de la classe d’un amic...). Noms com ara “Aitor Tilla”, “Henry Dículo”, “Elena Nito”, “Lola Mento”, “Jesús Tituto” o “Elsa Pato” van formar part de llargues hores de rialles. Ara, veient-ho des de la distància, crec que allà vaig descobrir la força del llenguatge, i les múltiples interpretacions que se li podien donar als mots, en funció de com tinguessis moblat el terrat (que en el meu cas, tela marinera...). Van anar passant els anys i així com amb la majoria de coses, vam introduir la vessant sexual en aquests ingeniosos doble sentits. Aviat els noms més neutres van ser substituïts per alguns més pujats de to. Entre molts d’altres, el boca a boca feia arribar a totes les escoles noms com ara “Felipe Zones”, “Tomàs Turbado”, “Leonor Gasmo”, “Jorge Nitales”, “Leandro Gao”, etc.
Tot i això, una de les coses que sempre m’ha fet molta gracia era quan el propi destí, o si voleu, la pròpia casualitat, fa que el cognom acabi vaticinant el devenir del pobre individu, o reflecteixi d’una manera o d’una altra la situació concreta d’aquella persona. Per exemple, algú que es digués “Cristià”, i per contra fos més ateu que ningú. Algú que portés el cognom “Rico” i en canvi passés certa penúria. Aquest és el cas del protagonista de la notícia que he trobat avui. Resulta que un jugador de futbol albanès, va patir un accident durant un partit amistós que jugava el seu equip, el Fortuna Dusseldorf, contra el Bayern de Munich. El que li va passar és... Bé, gairebé que només us diré el nom del jugador. L’individu en qüestió es deia Kastrati. Algú s’arrisca a dir que li va passar?
Collons! Quines coses te la vida...

Perquè?

No és la primera vegada que dic una cosa semblant. Però és que realment sento una vergonya enorme quan em trobo davant de situacions d’aquesta índole. Una vergonya que no te res a veure ni amb la timidesa, la introversió, el ridícul... No. No te res a veure amb tot això. És la vergonya de saber que formo part d’una cosa de la qual, sovint, no vull ser-ne partícep. Més d’un pot preguntar-se: “Què pot ser tan greu, que s’hagi d’introduir d’aquesta manera?”. Parlant sense embuts, quan m’assabento de notícies com la que avui ha publicat El Periodico, sento vergonya de la naturalesa humana. Si! És això! Sento moltíssima tristor al constatar que la gent actua així, anteposant el benefici individual per davant de tot. No hi fa res que hi hagi algú que en pugui sortir perjudicat. No hi fa res que fiquem el dit dins la ferida de la tragèdia. No hi fa res!
La notícia en qüestió està introduïda pel següent titular (que parla per si sol): “Un conductor que mató a un ciclista en La Rioja demanda a los padres del fallecido por daños en el coche”. Quina autèntica burrada! –he pensat jo – però no he deixat que el meu cap tragués conclusions precipitades, sense tenir prous arguments per fer-ho. Així doncs m’he disposat a endinsar-me en la notícia per poder jutjar amb propietat. Quins grandíssims fills de puta!! Això ha estat lo següent que he pronunciat en veu alta. Resulta que la notícia explica els fets que van ocórrer l’agost del 2004 prop de la localitat Riojana de Castañares de la Rioja. Resulta que el cabronàs d’en Tomàs Delgado Bartolomé, que tenia llavors 43 anys, es va endur per endavant un nano de 17 anyets, l’Enaitz Iriondo Trinidad, quan aquest es dirigia amb la seva bicicleta cap al Camping on estava passant les vacances. Aquest desgraciat, segons els informes pericials, conduïa el seu Audi A8 a la moderada velocitat de 173 Km/h, quan la màxima velocitat permesa eren 90 Km/h. No satisfet amb això, el perit també va determinar que portava una taxa d’alcoholèmia superior a la permesa. En definitiva. Un cúmul de circumstàncies que van acabar provocant un xoc que va fer que el pobre nano volés una bona quantitat de metres. Només d’imaginar-me el dolor que pot arribar a sentir un pare davant d’un accident així fa que se m’encongeixi el cor. Però aquest malparit, no satisfet amb tot el mal infringit a aquesta pobra gent, i assessorat (de ben segur) per un advocat sense escrúpols ni principis, va creure oportú presentar una demanda als pares del pobre Enaitz, per danys al seu vehicle assassí, així com també una compensació per les despeses de llogar un cotxe per poder continuar treballant. En total 14.000 € pel primer concepte, i 6.000 pel darrer.
Com pot dormir tranquil aquest indesitjable? Si ja ha de ser difícil viure amb el pes a la consciència d’haver comès un error tant greu com el seu, no vull ni imaginar la falta de dignitat que es necessita per actuar així.
Sempre m’he considerat una persona que va en contra de tot el que tingui relació amb la violència, i en canvi, per culpa de gent com aquesta, sento despertar dins meu una ràbia que per res del món desitjo sentir. Però per desgràcia no puc deixar de pensar que aquest tio mereix el més cruel dels càstigs. I és llavors quan m’adono que la meva vessant més salvatge i primitiva pren força, casi en contra de la meva voluntat. De quina pasta estem fets? Perque la gent és així? Perque els homes sempre acaben sent profetes d’una de les contradiccions més grans de l’existència humana: “Mantenir una baralla constant amb tothom amb l’objectiu de poder viure més tranquils”. No ho entendré mai...

Fer-se el suec

De ben segur que si algú ens digués, sense més, que ens estem fent els suecs, entendríem de seguida el que proven de dir-nos. El llenguatge popular te aquestes coses. El que també te, és que la majoria de persones no sabria dir el perquè s’utilitza aquesta expressió quan es vol donar a entendre que la persona s’està fent l’orni, el desentès, o fins i tot, el tonto. De fet, en l’origen de la dita, no es parlava dels suecs de Suècia, sinó que erròniament el temps ha acabat alterant el significat per un simple mimetisme fonètic. De fet l’origen el trobem al mot llatí “Soccus”, un tipus de calçat que usaven les dones i els comediants de l’època. Es tractava d’una sabata molt similar al que avui en dia anomenem esclop, o com també s’anomena en la llengua del país veí, zueco.
Malgrat això, no voldria ser més papista que el papa defensant acèrrimament el significat d’aquesta expressió. És més, en aquesta ocasió, realment em convé més el sentit adulterat de la dita, que no pas el real.
Perquè? M’explicaré. Qui no recorda aquella sèrie d’acudits en que es parlava del “colmo dels colmos”. Respostes com “perdre un Imperdible” estaven en l’ordre del dia. Ara, però feia molt de temps que no em trobava en una situació d’aquestes fins que he llegit un titular d’una publicació (no m’atreveixo a dir-ne diari) que crec que la gran majoria ha tingut alguna vegada a les mans. Resulta que en el “20 minutos” s’ha publicat una notícia d’aquelles que no passa desapercebuda. La notícia parlava d’una farmacèutica de Goteborg (d’aquí el rotllo inicial sobre Suècia i els esclops) que segurament es farà la sueca. Començaré pel principi, i així segurament m’explicaré millor. Resulta que en el pàrquing d’un edifici d’apartaments de la ciutat de Goteborg un empleat de la neteja va trobar un paquet que li va semblar sospitós. El paquet en qüestió feia un sorollet constant, a la vegada que, també es movia a talment com si estigués tremolant. De seguida la policia de la ciutat sueca va enviar un equip d’experts en explosius per tal que desactivessin l’artefacte. Dit i fet. L’equip especial d’antibombes va acordonar tota la zona, i de la mateixa manera que ho fan a les pel·lícules, va disposar tot un dispositiu de seguretat per intervenir el paquetet. Precaució, suors fredes... De fet ja m’imagino la situació: “La caixa ja era oberta. Ara venia l’hora de la veritat. Observar el tipus d’explosiu i procedir a la desactivació. L’artificier va donar primer cop d’ull, i a jutjar per la cara d’estupefacció del policia, tothom deuria témer lo pitjor. Amb la decisió que s’espera de tot un professional va ficar la ma a la caixa, i amb un gest ràpid va mostrar el temut explosiu....”. Estic segur que cap dels que es trobaven darrera del cordó policial es podia creure el que veien els seus ulls. Tot un desplegament de mitjans per acabar desactivant un...consolador! Boníssim!! Tota una unitat d’agents especials destinats a aturar una joguina que acostuma a generar crits que supliquen el contrari: “no paris, no paris...”.
El millor de tot, encara que sembli impossible, ja no és la pròpia notícia (que per ser sincers no te desperdici) sinó el que acaba afirmant en les últimes línies: “Las investigaciones de la Policía se centran ahora en dar con el dueño o la dueña del juguete sexual”. Com?? Poca feina, no?
Serà per tornar-li? O per preguntar-li on l'ha comprat?

Convergència i Unió o Conveniència i Unió??

“Que be!! Demà ve la Mary M.!!” ens hem dit forces vegades en Xavi i jo. Deixant al marge el fet de si som més o menys guarros i desordenats, és innegable que estem contentíssims de pagar-li els diners que li paguem perque ens ajudi a mantenir la casa molt més neta del que nosaltres la teníem.
La Mary M és marroquina, i a part de ser força callada, és una persona que de moment ha demostrat ser molt treballadora i responsable. Això, lògicament és el que ha pogut deixar veure des que és aquí, però no em vull oblidar de la demostració de força, coratge, i com no, de necessitat que va fer en el moment de marxar del seu país, de la seva terra, del costat de la seva família per venir aquí, i poder demostrar que....és molt treballadora i responsable. Em mereix molt de respecte la gent com ella.
Hi ha gent, en canvi, que sembla que el respecte se l’hagin deixat a casa, si és que mai l’han tingut, clar. Segurament em direu que això és el pa de cada dia, i que en general la gent segueix per política (i mai més encertat) aquesta línia d’actuació. Segurament si, i malgrat em dolgui molt, a aquesta gent, la única cosa que els hi podria dir és que discrepo de les seves opinions, però per educació haig de respectar que les tinguin. Però quan resulta que l’individu que diu això és un personatge que porta més de trenta anys visquent a costa de tots i cada un de nosaltres, aleshores per mi està clar que perd aquest dret a la llibertat d’expressió arbitrària. És més, entenc que está obligat a mostrar encara més respecte. Malauradament no és així. El senyor (per dir-ho d’alguna manera) Duran Lleida, acompanyat de tots els seus amiguets de CIU, ha tingut la poquíssima vergonya de presentar un eslogan per les eleccións generals del 9 de març en el que hi transllueixen idees al més pur estil Hitlerià. L’eslogan, que de ben segur algú de vosaltres ja haurà quedat petrificat al llegir-lo, diu el següent: “La gent no se’n va del seu país per ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom”. Com????? Que s’han begut l’enteniment??? Segurament el que s’ha begut son les ampolles de whisky dels seus lots de nadal (que com podem imaginar, també els hem pagat nosaltres!!).
I és que la pregunta que al llegir això se’m presenta no és altra que: I què entén el Sr. Duran per tothom? Ahhhh....ja ho entenc! Potser deu estar parlant dels 200 milions de turistes que venen cada any a Catalunya? O potser dels consums que suposen tal moviment turístic (els milions de litres d’aigua que consumeixen els hotels, el consum energètic tant de l’estada, com del viatge...)? O potser es refereix als Ronaldinhos, Eto’o’s i Messis varis?
Per desgracia, el senyor Duran (que es defineix com un polític de centre i per contra parla i actua com un conservador de dretes ratllant el feixisme més ranci) resulta que menysvalora a la gent que ve a casa nostra i que amb el seu treball contribueix al creixement del nostre estimat país. I no només això, sinó que es prèn la llicència de dir qui te lloc i qui no a Catalunya. disculpi'm l'atreviment, però això no és competència seva, senyor Duran!
Per sort, la meva Catalunya no és pas la seva!
Ets benvinguda i valorada, Mary M. A la meva catalunya sempre hi tindràs lloc!

Famós però desconegut

Un bon dia un suís anomenat Bernhard Weber va tenir una idea que ha acabat donant molt de sí. Aquest senyor, en un rampell de mestratge, va decidir que calia mobilitzar la població mundial perque decidissin quines eren les noves 7 meravelles del mon, donat que, entre altres coses, de les considerades “Les set meravelles del Món” només en queda una en peu. El fet es que va crear una pàgina web per tal que la gent hi entrés i votés d’entre 200 monuments els que ells creien que eren els set millors. D’aquesta llista de 200, es va passar a una altra de 77, fins aconseguir reduir-la fins a 7: Les set noves meravelles del món. La llista la composen: El Cristo Redentor de Rio de Janeiro, la Piràmide de Chichén Itzá, situada a la península del Yucatán (com tots sabeu, suposo...), el Coliseu Romà, el Taj Mahal al nord de l’India, La Gran Muralla China, Petra (capital de l’Imperi Nabataean) i per últim, el Machu Pichu a Cuzco.
Per ser sincer, no soc un interlocutor massa vàlid per jutjar aquesta votació, ja que no he tingut la sort de visitar cap de les set. Això no treu que no tingui prou sentit comú com per pensar que no s’han considerat alguns indrets mítics en l’esmentada votació. Be, de fet podríem extreure una llista molt llarga, perque tal com s’ha dit sempre, “sobre gustos no hi ha res escrit”. Jo, però, vull centrar-me en un d’aquests mites geogràfics, i alhora un d’aquests mites oblidats. M’estic referint a la famosa i alhora desconeguda “Reserve Africaine de Sigean”. Us diu alguna cosa aquest nom? Resulta que ja fa força temps que hi dono voltes, i no deixo de sorprendre’m, ja no tant per l’existència d’aquest resort, sinó per la política de Màrqueting que porten a terme des de fa ja anys. No és que em consideri un entès amb aquest tema, però això no m’impossibilita a trobar curiositats en “la campaña” (perque només n’he conegut una) que porten anys utilitzant.
Suposo que us estareu preguntant de que collons estic parlant. Deixeu que m’expliqui. Resulta que des de fa un any i mig treballo a la zona del Baix Llobregat. Entre moltes altres característiques, aquesta part de la geografia catalana és un dels afortunats indrets escollits pels responsables de promocionar aquesta especie de parc zoològic, per ubicar-hi la seva publicitat. Una publicitat que, després d’un sondeig que he anat duent a terme en els últims dies en el meu entorn més proper, realment ha assolit l’objectiu que perseguia, o si més no l’essencia més bàsica d’aquest objectiu. Dit així sona a metafísica avançada, però no em refereixo a res més que al fet que la gent recorda haver vist aquests anuncis (segurament ara que llegeixes això confirmes la meva hipòtesi), però per contra ningú en sap absolutament res. Be, per ser sincer, no és veritat que ningú no m’hagi pogut mig-explicar com és aquest peculiar indret. De tots els bons amics francesos que tinc, el que millor parla el català em va dir una vegada que es tractava d’un lloc bastant lleig, en el que els animals no tenien massa bones condicions de vida. Malauradament no he pogut contrastar mai aquesta informació, tot i que poso confiança cega en les paraules del nano de la bretanya. Sigui com sigui, trobo que s’hauria d’aprofundir en aquest aspecte, perque es tracta d’una de les estratègies de Màrqueting més estrafolaries que he conegut mai. Si fa no fa (almenys fins no fa massa, aquest va ser el meu cas) es com haver sentit mil vegades “ ...hi ha certes retencions a l’alçada del Papiol...” i no tenir massa idea d’on coi para aquest indret. O jo encara diria més (en un petit homenatge als germans Dupond), és com parlar del joc de la Galeta. Tothom sap com es juga, però ningú hi ha jugat mai...o això diuen! Eeeeeeecsss!!!!!!