Una mica de Crema Anglesa??

No se si deu ser pel fet d’estar en una illa, o simplement perque, tal i com sempre ha dit la veu popular, ells son així i no cal buscar-hi més raons. De sempre han estat objecte de mil i una bromes, al mateix temps que se’ls ha catalogat de sonats, de borratxos, y també de ser un pel llardosos. No vull entrar en si les etiquetes que se’ls han penjat al llarg de la història son merescudes, o pel contrari ha estat un altre cas de difamació gratuïta, però el que tinc clar és que no penso girar l’esquena al que entenc que ha de ser de domini públic. Estic segur que la majoria de vosaltres em donareu la raó quan sapigueu de què parlo. Resulta que a Gran Bretanya, país de “Lords” i de “Sirs” (si més no segons ells), s’està preparant el major campionat de Strip Poker que mai s’hagi organitzat. Tot va començar com una broma. Pel que es veu, el dia equivalent al nostre dia dels innocents, un prestigiós corredor d’apostes va voler prendre el pèl a la gent convocant el concurs. A diferència del que passa en crides força més sèries, la gent va mostrar un interès immediat en l’esdeveniment. La resposta va ser tal que el senyor en qüestió, va considerar necessari organitzar l’acte. Segons el mitjà en el que he llegit la notícia, la motivació ve donada pel fet de poder-se proclamar guanyador del primer Campionat Mundial de Strip Poker. I una merda!!! El que passa és que la gent va més sortida que el canto d’una taula, i no deixa passar la més mínima oportunitat de veure un parell de pits! Pel que sembla hi haurà uns dos-cents participants, cent homes i cent dones, que lluitaran per erigir-se amb la impressionant distinció de Campió Mundial de Strip Poker. Ho posaran al Cv? En fi... El que tinc claríssim és que, quan la competició estigui ja avançada, el Cafè Royal de la plaça Picadilli (escenari del torneig) recordarà més un càmping i no pas una cafeteria, de la quantitat de tendes de campanya que es podran arribar a veure. Clar que això no serà res en comparació a una altra iniciativa que han tingut també a Anglaterra. Pel que sembla, la cadena de Televisió britànica “Channel Four” ha tingut una idea brillant per tal de poder recaptar diners per una causa solidaria. Sempre s’ha dit que “Es diu el pecat, però no el pecador”, però com que en certa mesura el pecador ja l’he dit, llavors encara amb més raó haig d’explicar-vos quin és aquest “Pecat” (per l’església segur que les cometes hi sobren!!). Resulta que amb l’objectiu de recaptar diners per defensar el sexe segur i la educació sexual, l’esmentat canal de televisió ha organitzat la primera marató televisada de masturbació. Com ho sentiu! Pel que es veu ja fa cinc anys que se celebra algo similar a San Francisco, però per primera vegada s’emetrà en antena! Espectacular! I suposo que tractant-se d’una causa solidaria la participació serà general, i l’allau de famosos serà brutal. M’estic imaginant el príncep Carles, pelant-se-la com un mandril, observat de prop per la Camila, al mateix temps aquesta juga amb un artefacte de làtex llarg i prim. Desagradable, eh? Doncs ja no diguem la reina mare!!! Això si, la cadena televisiva ja ha anunciat que el programa s’emetrà en horari d’adults. I que passa? Que als adults ningú ens ha de protegir d’aquest tipus de continguts?? Està clar que si tothom que participés en la marató fos del pal Victoria Beckham el programa es deixaria mirar, però només de pensar en la participació de la típica anglesa, blanca com una glopada de llet i amb una cara de bulldog més que considerable, ja se’m regira l’estomac.
No ho se... potser estic sent massa negatiu i ens hauríem de plantejar de fer l’esforç de veure el got mig ple, en comptes de mig buit. Penseu en la sort que tenim de que la Thatcher ja faci uns anys que està inactiva...

Egoisme vs. Convivència

Ahir estava que treia foc pels queixals. No és que justament ahir passés alguna cosa en concret que em girés l’humor de cop, sinó que vaig poder constatar, per enèsima vegada, que el món està ple de gent egoista, sense escrúpols i per sobre de tot, individualista! La veritat és que em costa molt discernir quin és el sentiment que se’m desperta, però tinc clar que vaga entre la ràbia i la impotència, amb una gran dosi de “perquès”. No se si us haureu posat a reflexionar mai sobre aquest tema, però jo, últimament, no faig més que donar-hi voltes sense aconseguir res de positiu, sinó tot el contrari: em foto d’una mala llet que no em porta enlloc. I és que fa molt temps que veig que han anat desapareixent tota una sèrie de valors i de principis de la nostra societat, per donar pas a un individualisme total, caracteritzat per considerar el propi benestar per sobre del de qualsevol altre persona o grup. I en què he anat veient aquestes actituds que, des del meu particular i modest punt de vista, son tant deplorables? Doncs bàsicament en la tranquil·litat en que la majoria de la gent transgredeix les normes, escrites o no, amb l’únic objectiu de satisfer les seves voluntats, o el que be a ser el mateix trepitjant si fa falta, el que ho impedeixi. La transgressió ha substituït el respecte de la mateixa manera que l’egoisme ha retirat la convivència. Per exemple, per posar-nos en situació, què passa en la gran majoria de semàfors de Barcelona? La gent respecta el senyal? La gent surt quan el semàfor està verd? No! I perquè? Doncs per molt que hi he donat voltes no he arribat a trobar una resposta convincent. Hi guanyen res? Doncs no! Sovint s’acaben aturant altra vegada en els següent semàfor. I llavors perque collons no poden esperar-se a que estigui verd? Perquè han de sortir en el mateix moment en que el ninotet verd comença a pampalluguejar? I si els hi dius alguna cosa, llavors que passa? Doncs simplement et miren amb aires de suficiència mentre pensen per dintre que ells fan el que volen! El que volen fins el dia que algú, venint per l’altre carrer passi un semàfor en àmbar (en tot el seu dret) i s’emporti per davant aquest egoista dels pebrots, daltònic per voluntat pròpia. I sincerament, com que es el que volia no em sabria greu per ell, però si pel pobre desgraciat que se l’ha emportat pel davant. Aquest viurà amb aquesta pesada càrrega tota la vida, sense ni tan sols haver-ho escollit. Un altre cas que em sulfura es la conducció per autopista. Entre moltes i moltes normes de circulació, n’hi ha una que la sents i ressents mil i una vegades: S’ha de conduir per la dreta. Sense més complicació que això! I la gent que fa? Doncs seguint amb la línia d’abans: El que volen!! El més freqüent és que condueixin pel carril del mig (en una via de tres carrils), si be hi ha els més xulitos “porqueyolovalgo” que no abandonen el carril esquerra ni que els matin. Potser tenen la sensació que anar per la dreta només està reservat per la gent que porta un vehicle modest i no pot córrer més. I tal com dèiem anteriorment, que passa si els hi dius algo? Doncs que se’t queden mirant amb la mateixa indiferència, sabedors que no estan actuant be, i sense cap mena de remordiment ni qüestionament al respecte. Perque aquesta necessitat de saltar-s’ho tot a la torera? Perque no son capaços d’entendre unes normes que fins els més petits comprenen i accepten sense discutir, malgrat la seva reduïda capacitat de raonament? Des del moment en que la gent no és capaç de respectar la convivència, passant per davant les necessitats individuals, estarem abandonant la nostra sort a l’egoisme màxim, i per tant substituint la rao pels impulsos més animals!! En vistes d'això, i si be sempre he defensat tenir els animals en llibertat, no em faria res veure aquesta colla de burros dins d'una gàbia!!

Xerraires elevats a la màxima potència!

Porto uns dies amb una idea voltant-me pel cap. De fet més que una idea és un dubte o una pregunta que se’m fa difícil contestar donat l’ampli ventall de possibles respostes que se m’acuden. En els últims dies m’he creuat amb personatges que tenien una característica en comú. Tots ells, a la seva manera, tenien, per no dir patien, una necessitat imperiosa de parlar pels descosits. N’hi ha que ja coneixia la seva faceta d’oradors compulsius, i n’hi ha que sense haver-los vist a la vida, amb les primeres frases ja he pogut imaginar del que són capaços. Tot i tenir certs aspectes en comú, no tots pateixen aquestes dolències de la mateixa manera. N’hi ha que per explicar una anècdota, han de passar prèviament per gran part de les experiències que, segons el seu criteri, tenen un cert lligam amb el tema del monòleg (és agosarat parlar de conversa...), provocant així al nostre cap un efecte similar al del salvapantalles, deixant la nostra atenció cap aquell focus d’informació en un estat de somnolència o standby. El més curiós d’aquesta varietat d’etern xerraire és que no necessita en cap moment de la intervenció de l’altra persona, sinó que qualsevol expressió per part nostra, per petita i involuntària que sigui, els és suficient per reafirmar-se en la seva voluntat de continuar taladrant.
Un altra varietat d’orador compulsiu és el que no només no pot aturar les ànsies de fotre la tabarra, sinó que a sobre li és impossible no recórrer a la fantasia i la imaginació. Imaginació tant desbordada que al cap d’una estona d’escoltar aventures dignes de l’Indiana Jones, un en té el nas ple, i acaba deixant-lo amb la paraula a la boca amb més o menys bones maneres. Aquest tipus de corcó, a diferència de l’anterior, necessita com si fos aire el sentir-se escoltat, i no es conforma només amb això, sinó que a part busca per tots els mitjans crear al seu oient un sentiment d’admiració respecte la seva excitant i moguda vida. Total: en poc temps t’adones de quin peu calça, i aviat ets un expert en no fotre-li el més mínim cas. Ara m’adono que m’és molt difícil parlar d’aquesta varietat de locutor d’aventures extraordinàries sense veure la imatge d’una persona en concret. Alguns ja sabeu de qui parlo! (Powerrr!).
Però no tot es redueix als matxaques de turno, sinó que l’altra dia, en el taxi que em portava a casa vaig descobrir una varietat molt estranya. De fet n’havia sentit a parlar, però no creia que fos possible que realment existís. Es tracta del que en podríem anomenar el xerraire satèl·lit. En essència es molt similar als que hem vist anteriorment, però en la pràctica gestionen la parla d’una forma diferent. Resulta que vaig pujar al taxi, vaig dir l’adreça de casa, i va començar l’entranyable trajecte. Fins aquí tot normal. Ben be fins a tres quartes parts del camí el silenci que regnava feia impossible imaginar el desenllaç que tindria el viatge. Durant tot aquell primer tram la situació em va semblar més que normal i no vaig parar atenció a les reaccions que pogués tenir el taxista. Ara, mirant-m’ho des de la distància, suposo que el paio deuria estar prement els llavis i mirant d’aguantar sense obrir la boca el màxim temps possible. No va poder, i en un atac de pura llibertat em va preguntar per les vacances. La meva resposta gairebé monosil·làbica li va ser suficient per posar-se en orbita, i iniciar un monòleg de tots els problemes de la seva vida i més. Aquest senyor s’ho devia estar passant molt malament sense parlar, perque l’arrancada que va tenir va ser sensacional. Em va explicar els problemes familiars, els problemes professionals, el deteriorament de la ciutat... en definitiva, que va abordar tots els temes que el preocupaven. I us puc ben assegurar que el preocupaven, perque vam estar parats davant de la porta de casa meva durant uns deu minuts, i al paio li era totalment igual. Tant li feia que deixés de guanyar diners. Ell volia parlar, i ho va fer! Us puc ben assegurar que l’home va acabar feliç!!!
Si tots tinguéssim aquesta capacitat de donar prioritat a allò que volem, i no pas allò que la gent espera, segur que aconseguiríem viure molts moments de felicitat com el que va viure el taxista. Jo per la meva banda ho intentaré!!

Quien me ha visto y quine me ve!!

Es curiós el fart de canvis que vivim al llarg de la nostra vida. De fet des que naixem no parem de canviar. Partint del canvi físic, passant pel canvi de vestuari i aturant-nos també en el canvi ideològic, tots i cada un d’aquests aspectes han anat modificant-se, moguts sovint per dues forces principals: la voluntat de canvi i, en contraposició, la necessitat de canvi. Quan amb prou feines aixecava un pam de terra, el meu mon, les meves necessitats, els meus desitjos no anaven massa més lluny dels que ara considerem com a bàsics i primitius (si be alhora són sovint els que, en dia d’avui, anhelem amb més desig). Tots els canvis que vam anar visquent en aquests primers anys van ser moguts principalment pel motor de la necessitat. Una necessitat, la qual desconeixíem, i que van haver de ser uns altres (els pares majoritàriament) els que van procurar perque quedés coberta.
Van haver de transcórrer uns anys perque deixés de ser un crio innocent i divertit, per passar a ser un adolescent amb més grans a la cara que neurones al cap. Durant tot aquest període en la gran majoria de situacions la voluntat va trepitjar la necessitat, tot i parlar en boca seva. Camuflàvem rera la necessitat tot allò que volíem, tant si es tractava de canviar la nostra imatge per assimilar-la a alguna o altra tribu urbana, com si preteníem creure en ideologies que havíem sentit que existien, malgrat no saber-ne més que la façana. A excepció de casos aïllats, com el pas de l’escola a l’institut o el canvi de la veu, la resta de modificacions que va anar patint el nostre dia a dia estaven sostinguts sobre paper mullat, sobre fonaments que crèiem sòlids, tot i no aguantar-se per enlloc. Per sort, i tal com diuen els avis, la vida t’acaba posant a lloc, i passat aquest període de màxima tonteria vaig anar posant seny, encara que a velocitats poc apreciables. El canvis seguien arribant, i els anàvem passant de llarg sense ni tan sols adonar-nos en. De fet, no es que no patíssim totes i cada una d’aquestes modificacions, però com passa amb la majoria de situacions, un cop deixades enrera, ens semblen poca cosa. Així vam anar canviant de novia, vam passar de l’institut a la facultat, vam deixar enrera uns grups d’amics, i en vam incorporar d’altres... Un servidor fins i tot va canviar radicalment l’enfoc del seu futur professional, veient-se d’aquesta manera obligat a tornar-se a posar a estudiar, mentre seguia treballant pels matins. D’aquell temps ençà, he marxat de casa els pares i visc sol, he deixat de fumar tabac, ja no tinc la meva primera moto.... I fins fa poc tinc una nova feina, i una nova moto. I que ho ha motivat tot això? Es tracta només d’unes idees que se’m van posar al cap i no he parat fins que ho he aconseguit? En certa mesura si, i en certa mesura no. Diguem que laboralment he deixat una feina que no em donava cap garantia, però que en canvi em permetia viure com un autèntic rei, per passar a treballar en una empresa en la que hi ha un projecte clar i interessant, amb vistes de futur. Malgrat això, no tot pot ser tant bo, i es pot dir que he “sortit perdent” pel que fa a l’horari, l’uniforme, i la mobilitat. Mobilitat que per altra banda ha millorat molt amb la moto de nova adquisició. Necessitat? Voluntat? Les Dues! I com pot ser? Doncs perque al veure clar que necessitava un canvi, ha estat el desig i les ganes de fer-lo el que al final m’hi han portat de cap.
Les necessitats obren camins, i les ganes donen les forces!!
I jo amb tot això, estic content!!