Cegos i Mundials!!!!

Ahir va ser un dia en el que les coses van anar posant-se al seu lloc. La gent que havia viscut i patit la derrota de la selecció espanyola va haver de resignar-se a pensar que aquesta vegada ningú podria dir que els havien fet fora a quarts. Millor quedar-se a vuitens per si de cas. Els que vam celebrar la victòria del combinat francès, ara hem de buscar un equip amb el que anar, perque fins la nit del dimarts les predileccions eren clares: a favor de tots els equips que juguin contra espanya i a favor de tots els equips africans. Però ara ni hi ha ni una cosa ni l’altra. Els que tampoc no estaria gens malament que els posessin al lloc son els locutors de la Ser i la Cope, entre ells el Ronxes Camacho, que entre molts altres desqualificatius, afirmaven que tots aquells que no pensessin com ells érem uns desgraciats i van desitjar que ens moríssim. La veritat és que no s’equivocava gaire. Prefereixo morir-me abans que haver de sentir emoció al escoltar aquest himne, o vibrar amb el joc d’una selecció que m’és tan estrangera com la d’Alemanya. Però lluny de la pèrdua de papers d’aquesta colla de rancis, el mundial continua, i penso acabar de disfrutar-lo de la mateixa manera que l’he disfrutat fins ara. És el que te ser orfe de selecció. I com que això del mundial es una cosa que mou molta gent i diners, aquest estiu se celebraran dos mundials més. Primer començarem amb el de Basquet, un mundial que promet bastant, i al setembre se celebrarà el darrer mundial de l’estiu: El primer mundial de llançament de carros de la compra!!! El que sentiu! Resulta que a un directiu d’una cadena de supermercats se li va acudir la idea d’organitzar una competició com aquesta, i d’aquesta manera fer-se també una publicitat que segur que li anirà be al negoci. La iniciativa s’ha anat propagant i la cadena de supermercats planeja instaurar-ho a la resta de supermercats en un termini relativament curt.
La competició constarà de dues categories diferents, adults i nens, i consistirà en el llançament del carro de la compra des d’una determinada distància, amb l’objectiu de fer-lo entrar en el carril delimitat amb ferros on normalment es desen els carros. Si aquest tipus de competició te èxit no m’estranyaria que els següents a fer una activitat d’aquesta naturalesa siguin els de sempre, els americans. Clar que en el cas que el campionat se celebrés a l’estat de Califòrnia, aquest podia veure’s afectat per una de les últimes problemàtiques socials que pateixen. No patiu, que no és res greu, és simplement que durant el transcurs de la competició, algun carro es podia veure desviat pel fet d’haver xocat amb un Pelicà drogat. Segurament deveu pensar que el que vaig drogat soc jo, però no traieu conclusions precipitades, que ara us ho aclareixo. Resulta que la colònia de pelicans de la costa californiana està patint les conseqüències d’ingerir unes algues que els hi produeixen uns efectes molt semblants a la borratxera. Perque us en feu una idea hi ha varis exemplars que han xocat ja amb vehicles de lo cegos que van. Si això passés a casa nostra, segur que l’amiga Tura ens responsabilitzaria a nosaltres de la drogodependència dels animals i perseguiria a tots aquells vàndals i incívics que llencessin carros de supermercat. El primer és lo important!! El problema ve pel fet que sigui la Tura la que decideix que va primer i que va després!! Com sempre...

OPA a espanya des de l'exili

Quin dia el d’ahir! Des de primera hora ja es respirava en l’ambient aquella sensació de que alguna cosa havia de passar durant la jornada. La gent estava neguitosa, els mitjans de comunicació analitzaven del dret i del revés totes les dades de que disposaven, i la calor apretava de mala manera. Abans però de les grans ocasions, què millor que fer un aperitiu? Doncs dit i fet una petita prèvia abans del gran espectacle. Jugaven Brasil contra Ghana. Malauradament per l’últim equip africà que quedava en competició, la selecció Canarinha va anar a resoldre l’eliminatòria el més aviat possible, i en deu minuts ja guanyava. El partit va continuar en la mateixa línia fins al final. Un 3 a 0 prou contundent, i suficient per situar-se a quarts de final. Llavors va arribar el torn d’espanya. S’enfrontaven a la selecció francesa per primera vegada en un mundial, i degut a aquesta novetat, molts sentiments estaven en joc durant aquells 90 minuts. Històricament les relacions entre els francesos i els espanyols han estat marcades per guerres, baralles i disputes, i frases com “estos cabrones que nos queman los camiones” es van sentir durant tot el dia d’ahir. Fins al moment de l’inici del partit. El patriotisme espanyol estava present arreu, però seria absurd negar que érem molts els que desitjàvem una derrota del país que ens te presoners. El partit va començar molt be per la selecció espanyola, i abans de la primera hora de partit ja guanyaven per un a zero amb un gol marcat de penal. França va tornar el matx a la igualada amb un gol just abans de la mitja part, i a la segona van arribar els altres dos gols de França. Els diaris espanyols, la majoria de televisions es van omplir la boca afirmant que aquell seria el darrer partit de Zidane com a professional en la selecció, i encara que no s’ha pronunciat, falta veure si no haurà estat l’últim del Raulín!! I és que des que espanya va guanyar el primer partit contra Ucraïna, hem hagut d’escoltar titulars com ara “El mundial d’espanya” o be “Campeones del Mundo”, i ara en canvi tothom sabia que es tractava d’una selecció inexperta. Quins pebrots!! De totes maneres, a part de la victòria de França, el millor de tot és l’entrenador de la selecció gala. I perque? Francament (valgui la redundància) no és pot dir que sigui gràcies a ell que es van classificar per quarts, perque el joc dels Blaus ha deixat molt que desitjar durant tota la competició. Tot i això aquest senyor de nom Raymond Domenech s’ha guanyat la meva simpatia, i segur que la de molts com jo. Resulta que en una roda de premsa un periodista espanyol, fent una demostració de pur mestratge, va voler punxar l’entrenador al preguntar-li sobre si tindria el cor dividit, donats els seus orígens espanyols. El senyor Domenech, sense pels a la llengua, va voler deixar clar que ell se sentia Català, i no pas espanyol, i que no podia fer res al respecte, ja que era un sentiment molt profund, i transmès directament pels seus pares, republicans catalans que es van veure obligats a exiliar-se a França durant la Guerra Civil del 36.
Que millor que aquesta espanya que tantes coses havia de fer i guanyar, se’n vagi amb la cua entre cames, havent perdut contra una colla de "negros" (segons l’Aragonés...) que els hi cremen els camions i que els entrena un “polaco de mierda”.

Farts d'aquesta Merda!!

Ja fa molt de temps que crec necessari parlar d’un tema que tots coneixem, que tothom mira d’evitar, i que només es parla obertament quan l’ambient està alterat i la gent ha anat embalant-se progressivament.
I doncs? Que és el que ha passat perque hagi pres la decisió de parlar-ne d’una vegada per totes? Millor que comenci des del principi, perque sinó no ens entendrem. Resulta que des que vaig entrar en el mon laboral hi ha hagut sempre una cosa que no he arribat a entendre mai, i que per molt que hi he donat voltes no he aconseguit trobar-li sentit. A partir d’aquí demano disculpes perque el tema anirà sent cada vegada més escatològic, però cal parlar-ne. Resulta que com cada dia, resultat de la quantitat d’aigua que bec durant un matí, he anat a buidar el líquid de les olives al lavabo de la feina. Com cada dia també, al entrar m’ha atacat un perfum massa natural i poc agradable per ser algo bo. Qui collons va a cagar a la feina??? No ho puc entendre!! Està clar que sempre et poden venir els cinc minuts, i per tant, donada la urgència, fer ús d’aquesta instal·lació de la empresa, però cada dia??? No se si algú compartirà la meva opinió, però és que les vegades que he tingut aquesta urgència (molt poques per sort), la incomoditat ha pogut amb mi. Sempre em passa pel cap que en el moment que surti del lavabo em trobaré algú de morros, i aquest a la vegada posarà una cara d’asfíxia i intoxicació considerable, mentre em clava una mirada d’acusació totalment fonamentada. Però en canvi hi ha gent que aquest problema no el te, i va regalant els seus aromes a tots els seus companys de feina! Però clar, ningú ho diu! Sempre son els altres! I és que no se exactament el perquè, però tot el que fa referència amb temes escatològics porta a la mentida o a la invenció de terceres persones. Amb lo fàcil que es sortir de casa cagat i pixat, tal i com deia el meu avi. Un altre exemple el trobem entre els nois, en l’acció típica de mirar de treure la derrapada de rigor, tot fent punteria al fons de la tassa. Malgrat que al preguntar-ho lo primer que es fa es posar cara com de fàstic per acabar negant-ho, si coincideix amb una nit en la que en general tothom augmenta els seu estat etílic, al final tothom acaba admetent que ha jugat a aquest joc de punteria. És curiós...
El que no acabo d’entendre és la contradicció que es presenta amb aquest tema. Vull dir que la majoria de gent s’esmerça per negar o amagar que ha deixat la merda en un lavabo o un altre, i en canvi hi ha tota una gent que no fa més que escampar merda per tot arreu i alhora se’n senten orgullosos de fer-ho. Com pot ser que un s’amagui de fer una “Grande i Libre” per por del què diran, i en canvi altres es reafirmen en la voluntat de que tot tornés a ser com en els orígens d’aquesta expressió. Com pot ser que evitem tractar temes d’aquesta naturalesa, i en canvi la majoria estem amb la merda fins el coll. Suposo que estem tan acostumats a que ens fotin la merda d’altres per sobre que quan parlem de la nostra, ja n’estem farts!!

Misèria per uns i Miserables els altres!!

“En casa de herrero, cuchillo de palo”. Perquè? Perquè carai aquesta frase es compleix amb tanta regularitat? És típic que un metge descuidi la seva salut, que un cuiner mengi a casa seva menjar precuinat, que un professor maleduqui els seus fills, que un polític sigui normalment políticament incorrecte... Vaja, un futimé de casos que confirmen l’expressió. L’últim cas que he conegut no te desperdici, la veritat! Resulta que la ministra de treball polonesa, com a extra a part de la política, va obrir un supermercat. Resulta que un periodista va voler infiltrar-se com a treballador del supermercat durant un mes per tal de poder demostrar que l’expressió del principi, en el mon de la política, es compleix molt sovint! Després d’aquest període, el periodista va fer públiques les seves conclusions, i tal com era d’esperar aquestes no deixaven a la senyora ministra en massa bona posició. Pel que recull en el seu article publicat al diari “Fakt”, la senyora ministra incomplia, en el seu supermercat, gran part de la normativa laboral polonesa. Contractes dubtosos, sous en negre, salaris miserables, hores extres impagades, incompliment de la normativa sanitaria i de prevenció de riscos laborals, fins a idear maneres d’enganyar a les inspeccions legals. Vaja, en definitiva, que la colega era una perla de les bones!! I a sobre amb el càrrec que ostenta!!! Quins pebrots!!! I el que em fa més gràcia és que el ministeri de treball no ha volgut fer comentaris al respecte. No m’estranya!!! Que coi vols que diguin!!! Suposo que a hores d’ara jo, en la seva situació, ja hauria desitjat mil vegades fer-me invisible durant una bona temporada!! I és que poder fer-se invisible es tot un somni per molts. Jo mateix he somiat mil vegades poder fer i desfer sense que ningú em veiés!!! Si sent de carn i ossos ja la he liat molt, sent invisible seria brutal la quantitat de gamberrades que arribaria a fer!! Però de moment la invisibilitat queda molt lluny. El que no està tant lluny és el camuflar el timbre del mòbil. Segur que ara tots pensareu que estic penjat, i que el silenciador del mòbil ja fa temps que existeix. Totalment d’acord, però el nou sistema que ha sortit supera amb escreix l’acció de silenciar el telèfon. Pel que sembla han desenvolupat un so de freqüència molt alta que resulta inaudible per molts adults, però no pels adolescents. Això comporta que molts alumnes d’institut facin us del seu telèfon a les classes així com també en indrets en els que la utilització de l’aparell està prohibit. L’objectiu inicial d’aquest so d’alta freqüència, desenvolupat per una empresa de seguretat, era la de dissoldre les agrupacions d’adolescents davant de certes botigues de Gran Bretanya, i en canvi ha resultat ser una eina molt útil pels adolescents per transgredir totes les normatives al respecte. A qui segur que li hagués anat molt be és al ex-conseller del PP, que ha estat expulsat per haver votat “SI” en el referèndum per l’estatut. Estic segur que hagués donat el que fos perque aquell telèfon deixés de sonar per retreure-li el fet d’haver actuat segons els seus principis, i en acord a tots els seus drets. Els que no han donat cap sorpresa son els amics del PP, que seguint amb la seva línia d’actuació, han fet gala de la seva voluntat excloent, feixista i antidemocràtica. En la seva línia, vaja!!!

Eleccions o condemnes?

Ens passem la vida escollint el que és millor per nosaltres, o si més no el que creiem que ens beneficiarà més en un futur. De fet comencem a fer eleccions des de ben petits, i d’aquestes n’hi ha que són més transcendentals que d’altres, donada la seva possible repercussió en la nostra vida. És aquí on sempre he cregut que hi ha un error. El fet d’haver de decidir una sèrie de coses que ens afectaran al futur quan tot just ets un cap verd ho trobo aberrant. En el meu pas per l’escola, l’institut i la facultat les eleccions han estat constants, i si be les més recents ja tenien tot un rodatge al darrera que ajudaven a enfortir els fonaments de la decisió, quan era un xinorri esbalotat qualsevol decisió que prenia tenia una mancança més que considerable de raó i de consciència. Com havia de saber jo, quan tot just tenia 13 anyets, si m’aniria més be pel futur estudiar anglès o francès? Vaig triar francès. Perquè? I què coi se jo! I que coi sabia jo llavors!! Però clar la decisió l’havia de prendre, i això vaig fer! Em vaig equivocar? Doncs no ho se, però segurament ara la tria seria una altra. Igualment, qui m’assegurava als 16,que decidir estudiar ciències era una bona elecció? D’acord que els números m’agradaven i no se’m donaven malament, però això no era cap garantia d’èxit, i malgrat això, amb la meva inconsciència d’adolescent, vaig decantar-me cap a les mates, la física i la química. Vaig errar el camí? Tampoc ho crec, però el que tinc clar és que a la situació que estic ara mateix hi hagués pogut arribar havent triat la opció lletres. I si seguim amb aquest ordre cronològic, amb 17 anys vaig haver d’optar a entrar a diferents facultats. Que carai havia d’estudiar? Que volia fer quan fos gran? Amb que volia guanyar-me la vida? I un cop decidit això, podria realment guanyar-me la vida? Com collons pretenien que dugués a terme una reflexió de les diferents possibilitats, i prosseguís prenent una decisió conscient, quan al cap no hi tenia més que les ganes de pillar borratxeres de calimotxo i enrotllar-me amb totes aquelles noies que em feien gràcia. Però malgrat totes aquestes incongruències, vaig acabar decidint el que en un principi seria la meva professió. Ho ha estat? Doncs no! Em sorprèn? Doncs tampoc, la veritat!! I és que sempre he estat del parer que la vida està muntada al revés. Durant els primers anys cal veure moltes coses, conèixer nous mons, noves experiències, i quan el bagatge acumulat fos suficient, cap als 75 o 80, llavors prendre totes aquestes decisions. Fer-ho com ho estem fent ens hipoteca el futur. I ja no parlo només de la decisió concreta, sinó de l’actitud que acompanya cada elecció. Com podia ser conscient que com més estudiés més fàcil serien les coses? Impossible!! Al cap hi tenia pits i xibeques!! Procurar que durant tots els cursos les notes fossin bones, per tal que arribat al punt de decidir els estudis universitaris, tingués nota suficient per entrar a qualsevol carrera, era si més no una utopia. Quanta gent ha hagut de dedicar uns anys a aconseguir acabar, amb esforços, una carrera que ni tan sols van triar, i que en la majoria de vegades no els desperta cap interès ni motivació? Molts!
Doncs per aquesta mateixa situació estan passant tota una colla de xavals que des d’ahir i fins demà estan examinant-se de la selectivitat. Sempre s’ha dit que “Si t’arrisques et pots equivocar, però si no t’arrisques ja t’hauràs equivocat”. En certa mesura hi estic d’acord, però considero que afrontar tants factors de risc, sense la consciència necessària és com començar una casa per la teulada. Te molts números de caure!!

Que la sort t'acompanyi!!

La sort ha estat sempre un concepte difícil d’explicar. De fet no és només l’explicació el que és complicat, sinó l’entendre el perque hi ha vegades que la sort apareix, i en canvi n’hi ha d’altres en que sembla que es rigui de nosaltres. De fet hi ha qui ha cregut sempre que la sort és una mescla entre l’esforç, la tenacitat i la oportunitat, reacis de creure que algun factor desconegut i incontrolable pugui influir en allò que volem tenir sota control. Però des del meu punt de vista la sort està més enllà d’una mera oportunitat, o d’un gran esforç. Es tracta de quelcom inexplicable i misteriós que acaba decantant les coses cap a una banda o cap una altra, sense tenir, la majoria de vegades, ni capacitat ni temps de reacció. I és que la mateixa cultura popular ha anat molt lligada a aquest concepte, i mai ha intentat explicar el perque de la seva existència, sinó que s’ha limitat a advertir d’aquelles situacions que, ja sigui per l’experiència prèvia, ja sigui per creences vàries, són propícies a portar bona o mala sort. I el que és més divertit és que modifiquen sovint la nostra actitud, malgrat tenir un grau d’escepticisme considerable cap a tot allò que no te una explicació coherent, física o realista. I sinó perque la gent, malgrat ser reticent a creure’s aquestes històries, mira de no passar per sota una escala? o gairebé mai obre un paraigües en un lloc tancat? o tem els dimarts 13 i evita els colors grocs en dies importants? Tal com diu l’expressió popular, ningú vol “temptar la sort” o be ningú vol temptar-la massa, Ningú? Home, hi ha qui qui ha arriscat més del que realment podia, i s’ha acabat picant els dits, i en canvi hi ha qui ha buscat molt les pessigolles a la fortuna, i aquesta li ha acabat somrient. A part però d’aquests dos extrems, hi ha el que te mala sort sempre. Passi el que passi, sigui el dia que sigui aquestes persones estan tocades per la mala astrugànça, i tot el que proven i tot el que toquen per raons inexplicables s’acaba torçant, i acabant com el rosari de l’Aurora. Qui no recorda en Frank Spencer, que amb la seva rutina diària era capaç de posar-te el cor en un puny, i la pell de gallina, amb cagades rera cagades. Però no fa falta un personatge fictíci per trobar un exemple. A la vida real també se’n troben. Aquest és el cas d’un nom que parla per si sol, d’una persona que per A o per B la sort li ha girat l’esquena i que, sense voler fer llenya de l’arbre caigut, ha donat grans tardes d’humor involuntari. Si algú encara no sap de qui parlo, el millor serà que digui el nom i que sigui el que sigui... bufff... quins nervis... Sete Gibernau!!!!!! .....no ha passat res? Buffff...doncs aprofitem mentre duri!! Resulta que aquest senyor està marcat per la sort, però en connotació negativa. El que no li hagi passat a aquest pilot és perque deu ser completament impossible que succeeixi (fins i tot amb la intervenció de la sort). Ha caigut sol de la moto quan ho tenia tot fet, se li ha acabat la benzina a la última volta de la cursa, ha tingut tots els problemes mecànics del món del motor.... Però la última ha estat el colmo del colmo!!! Aquest cap de setmana va tenir un desgraciat accident (veient les repeticions jo li atribueixo a ell bona part de culpa, però vaja... això és un altre tema) i va haver de ser traslladat amb ambulància a l’hospital de la Vall d’Hebron amb la clavícula trencada. Mala pata oi? Doncs això no es res!! Perque de camí cap a l’hospital el vehicle sanitari amb el que anava va patir un accident provocant la caiguda del pilot al terra de l’ambulància!! Que més li pot passar a aquest home? Exactament no ho se, però jo li recomanaria que deixés tota activitat de risc perque pot acabar molt malament. Tinc un sentiment de contradicció, perque amb ell m’he fet bons farts de riure, però si no ho aturem, aquest paio pot acabar malament!!

Bon Viatge Caspolino!!!

Llocs d’aquests són els que donen identitat a un barri, a una ciutat. Indrets que han escampat la seva màgia per tots els racons i que han arribat al cor d’aquells que valoràvem i defensàvem la seva existència. I és que ahir, tot pujant cap a casa, vaig passar per la Plaça Gala Placidia, i al aturar-me al semàfor, com aquell qui no vol la cosa, la vista se me’n va anar cap al Caspolino. Segurament hi haurà molta gent que per aquest nom no sabrà de que parlo, però només que digui que es tracta dels caballitos estic segur que tothom pensarà: “Ah vale! No sabia que es digués Caspolino...”. De fet es tracta del típic lloc que tothom coneix, però ningú en sap el nom real. Molts hi hem passat molt bones estones. De ben petit, i com a cosa excepcional, la meva padrina em pujava als caballitos. Quan ja era una miqueta més gran vaig poder gaudir d’aquella atracció que tant m’havia al·lucinat i mai m’hi deixaven pujar: Els Autos de Xoc! Tot i això potser l’atracció, per dir-ho d’alguna manera, a la que més hores hi havia dedicat eren els futbolins. Aquelles tardes de dissabte fent l’indio per tot arreu sempre tenien reservada l’estona d’intentar fotre aquelles pilotetes blanques que apareixien al calaix despres de posar els cinc duros, dins una o l’altra porteria. Porteries que moltes vegades estaven taponades per algun dels nostres jerseis fins que ens pillaven i ens fotien la gran bronca. Són aquestes vivències individuals les que el converteixen en un indret amb molta història a les espatlles. Una història que es va veure truncada el dia 6 de febrer del 2005, quan definitivament el Caspolino va tancar les portes i amb elles les magnífiques atraccions. Des de llavors ha restat amb les persianes baixades esperant que alguna mostra del capitalisme extrem que impera actualment a la ciutat s’apoderi d’aquell entranyable, i alhora estratègic, racó. Ara pel que sembla ja ho deu haver comprat algú, perque al mirar ahir, vaig veure que ja no hi havia sostre. L’havien tirat a terra, i amb les bigues i les teules ha desaparegut la possibilitat de que algú, de la mateixa manera que estic fent jo ara, d’aquí vint anys recordi la màgia inherent d’aquell petit i curiós parc d’atraccions.
Han tirat a terra el lloc on molts nanos van plorar, on d’altres van riure pels descosits, on Salvador Puig Antich va deixar-se la cartera amb vestigis de mort, que el va acabar portant a la detenció, on jo vaig descobrir el futbolín, on aquella parella es va fer el primer petó, on aquells pares veien orgullosos els seus fills embadalits per l’estranyesa d’aquell bonic cau, on... on hi posaran alguna oficina bancària, botiga de roba o cibercafè que mai podrà oferir la possibilitat de que un nano plori, que d’altres riguin pels descosits, que jo hi descobreixi alguna cosa, que aquella parella es faci el primer petó, que aquells pares vegin amb orgull els seus fills embadalits. No hem perdut només un espai, unes parets i un sostre, sinó que hem perdut bona part de la nostra història, tant la passada com la futura. Es llàstima que siguin sempre les coses bones les que desapareixen!

Putes per fills de puta!!!

El món està ple de desgràcies (i de desgraciats també!! cal dir-ho ben alt!), i normalment aquestes mai venen soles. N’hi ha que difícilment s’haguessin pogut evitar, i d’altres que han acabat en una desgràcia major per culpa dels desgraciats que comentava abans. I és que la història de la humanitat ha viscut calamitats inoblidables, i moltes d’aquestes amb un responsable concret. I el més curiós que és que n’hi ha que repeteixen, ja sigui de manera directa o indirecta, però la seva ombra sempre voleia per allà. Aquest és el cas dels EEUU, un país que no ha brillat mai per les seves decisions intel·ligents (tenen per president un border line!!), i que ha estat involucrada, en diferent mesura, en un futimé de barbaritats. Sense anar massa lluny trobem l’aniquilació en massa que va fer dels indis americans pels volts del 1860 i l’usurpació de les seves cultivades i riques terres. Això va ser una de les moltes burrades, perque una mica menys d’un segle després, aquest intel·ligentíssims americans van creure que carregar unes bombes atòmiques en unes de les seves avions i llençar-les sobre Hiroshima i Nagasaki era la solució definitiva al conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial. Amb aquells absurds bombardejos van morir en el mateix instant 150.000 persones i 100.000 persones van quedar greument ferides. A part de les morts provocades per la mateixa bomba cal sumar-hi les que posteriorment van morir a causa de les radiacions nuclears. Es calcula que els afectats (morts i ferits) van ser dels volts d’uns 450.000 sobre d’una població de 645.000 persones. Una autèntica massacre!! Però tot i això aquesta gent segueix liant-la i sembla que tinguin total immunitat. Després hi va haver-hi la guerra del Golf Pèrsic, motivada exclusivament per la riquesa en forma de cru que disposava Kuwait, per molt que ells van dir que ho feien per defensar un país sense mitjans per fer-ho! Anda ya!!! Els assassins més grans de la història i pretenien fer creure que s’havien convertit en les germanetes de la caritat. Uns anys després encegats de ràbia per l’atemptat a les torres (un genocidi perpetrat per uns altres desgraciats) van creure necessari fotre’s en una guerra contra Irak, i el règim dictatorial de Sadam Husseín. En aquesta guerra no van voler-hi anar sols, i es van envoltar dels imbècils que tenia per allà a la vora. El senyor Blair i el senyor Aznar van ser els escollits, donat el seu grau de subnormalitat. Dit i fet allò va suposar moltes víctimes innocents a Irak, i alhora un atemptat a Madrid en el que també hi van deixar la vida molta gent. Encara hi ha molta merda per sortir d’aquesta puta guerra, però segur que seguiran quedant impunes. La última bajanada perpetrada per aquesta colla d’impresentables és fondre’s bona part de les ajudes destinades als damnificats pels huracans Rita i Katrina, en despesen gens humanitàries. Tal qual!! Resulta que dels 5.000 milions d’euros destinats en un inici, aquesta gent se’n va patejar 800!!!!! I no estem parlant d’una despesa que es pogués minimament justificar, sinó que aquesta gent de la FEMA (l’Agència Federal per a la Gestió d’Emergències) es fa fondre la pasta en joies, viatges, putes i fins i tot una operació de canvi de sexe!!!!!!! Però com poden passar coses d’aquestes??? I mentrestant la gent de Nova Orleans encara deuen treure aigua dels racons per buscar alguna cosa per menjar. Fills de puta!! Tal com diu un que jo se: “Iros del mundo no disimuleis!!!!!”

"A todo cerdo le llega su San Martín"

Et despertes pel matí, mires per la finestra i t’adones que fa un dia preciós. T’aixeques del llit, passes per la dutxa, esmorzes alguna cosa, i tant radiant com el sol que cau amb justícia, surts al carrer. El dia promet, i amb aquesta idea enfiles carrer amunt per anar a fer una volta pel barri. Mentre camines penses que seria fantàstic que res trenqués aquesta sensació de benestar, de calma i tranquil·litat amb que has començat aquest dia assolellat. Xino xano, vas passejant pel barri amb un somriure a la cara que descriu molt be com et sents. De cop i volta, sense temps per reaccionar, aquest somriure es converteix primer en una cara d’estranyesa, per deixar pas a una cara de curiositat que canvia instantàniament a una cara de repugnància mesclada amb mala llet. Cagun dena!! Tota la calma i tota la tranquil·litat van marxant a marxes forçades mentre et comencen a envair unes ganes boges de penjar a algú. Ja està el porc de turno que passejat el seu xuxo llardós (m’encanten els gossos, però quan et passa això només et ve la imatge d’un gos llardós....si més no a mi) que no ha recollit la tova del coi d’animal, i que posteriorment jo he trepitjat, provocant-me un canvi d’humor radical, una sensació de fàstic substancial i una sabata plena de merda de gos!! Que collons els hi costa recollir la cagada del seu estimat animal de companyia? Perque haig de pringar jo per algo que ni m’hi va ni m’hi ve? Que potser he triat jo tenir gos? No! Per alguna cosa no en tinc!!! Que potser tinc la necessitat de comprovar la consistència de la tova del coi de xuxo? Tampoc!! Ni la tinc ni crec que la tingui mai!! I mentre tant que hi fa l’ajuntament per evitar que els alguns guarros que tenen gos, deixin la cagada del gos al mig del pas?? La de Barcelona res de res! S’omplen la boca de mala manera, i la merda segueix als carrers. És massa feina controlar això! Com sempre la llei del mínim esforç!! Exigir molt i donar poc! La trista història de l’ajuntament de Barcelona! En canvi, l’ajuntament de Granollers, si més no en temes d’aquest, ha demostrat que hi ha una solució efectiva contra aquesta gent tant guarra. La primera iniciativa que van dur a terme va ser controlar que la gent llancés les escombraries fora dels contenidors. Com ho va fer-ho? Doncs regalant unes bosses d’escombraries amb la particularitat d’anar marcades amb les dades de cada veí. Aquesta mesura va reduir amb escreix el problema! Ara, amb el problema de la caca de gos, han decidit fer us de l’escarni i el ridícul per frenar aquesta desagradable actitud. Resulta que personal del consistori es dedicarà a observar als amos amb els seus gossos, i enlloc d’increpar al guarro en el mateix moment (per tal d’evitar la típica resposta: “ara ho anava a recollir...”) prefereixen deixar passar la persona, recollir l’excrement de l’animal, posar-lo en una bossa i donar el “regal” al porc en qüestió en el moment en que el ridícul que pugui sentir sigui major. Em sembla collonut!!! La vergonya i el ridícul és per mi una de les armes més eficaç per modificar actituds!!!! La notícia especifica que per tal d’evitar una reacció violenta de l’amo del gos, calia utilitzar un llenguatge amable... I una merda com la del seu gos!!!!!! El que reaccionés malament, si depengués de mi, li enclastaria la merda a la cara!!! D’aquesta manera sabrà que és estar pringat d’una merda que no es seva, sense voler-ho!!! Ja ho diuen els castellans “A todo cerdo le llega su San Martín”.

S'agafa abans un mentider que un coix!!

Ens passem la vida mirant de descobrir quin són les persones que ens envolten. No és pas estrany sentir de tant en tant que algú que has conegut no era el tipus de persona que creies, o be que no t’esperaves certa reacció d’algú al que pensaves conèixer. El fet és que qui més qui menys guarda algun secret inconfessable, i quan aquest, per aquelles coses de la vida, surt a la llum, llavors sembla que tot el nostre entorn es desplomi sense contemplacions. Aquest és el cas d’en José Antonio López de Pablo, al que les coses se li van escapar de les mans (al meu entendre... vaja) i ha acabat sortint escaldat de la situació que ell mateix es va crear. Resulta que aquest personatge, alhora que la seva clínica dental, ha estat denunciat per una família pel que en conjunt es pot catalogar de mala praxis. De fet aquesta família ha denunciat al senyor Lopez de Pablo perque entre d’altres coses havia empastat 14 queixals a la filla, tots ells sense usar cap mena d’anestèsia o similar, i extret tres queixals del seny provocant-li amb la intervenció infeccions a les genives i a la mandíbula. Clar que els despropòsits no van quedar aquí, perque tal com acostuma a passar tots els membres d’una família acostumen a anar al mateix dentista, i en conseqüència el pare es trobava amb una pròtesi sobre la tauleta de nit que no es podia posar del mal que li feia, i la mare se’n recordava del dentista i de la seva feina cada vegada que mastegava... En resum, tot un seguit d’animalades que pel que sembla les hauria de pagar cares. Fins i tot li podrien retirar la llicència... De fet li podrien retirar la llicència si realment en tingués, perque resulta que aquest senyor no era dentista, sinó protèsic dental, i les úniques pràctiques que podia dur a terme no passaven del fer i polir peces dentals postisses. Algú pot pensar que el paio desconeixia la prohibició en aquest sentit, però hi ha alguna que altra evidència que demostren el contrari. De ben segur que en son moltes, però la que és més definitiva és que la clínica anava a nom d’un tal Manuel A.B. I qui era aquest paio? No se si es una prova prou concloent, però resulta que les infermeres anomenaven al desaprensiu protèsic amb aquest nom, Manuel, en lloc d’anomenar-lo José Antonio. Una confusió? Desenganyem-nos! La família el coneixia amb el nom de Manuel, així que quan es va destapar la caixa dels trons, la sorpresa va ser prou majúscula. Tot i això, sempre plou sobre mullat, i si de moment tota la història es totalment rocambolesca, encara falta la millor part! Resulta que el fer desgràcies dentals no era la única ocupació que omplia el temps a aquest element. Combinava aquesta pràctica amb la política! Però no amb una simple afiliació o similar. No! Seguint amb l’exageració que mantenia fent de dentista, el paio amb la política no va voler ser menys: Resulta que el senyor Jose Antonio Lopez de Pablo és l’alcalde de Garriguella, un poble de l’Alt Empordà d’uns 750 habitants. Impressionant la manera de complicar-se la vida d’aquest tio. El que més em costa d’entendre és com es pot mantenir una farsa de tals dimensions sense tenir un mal de panxa constant? Suposo que deu ser qüestió de tenir molt d’estómac.
El que si que m’ha quedat molt i molt clar, un cop assabentat de tot això, és que, per una banda, gairebé tots els polítics són iguals, i que per l’altra jo també soc Dentista, Indepen-Dentista!!!!!

Tot un infern

Realment hi ha d’haver gent per tot, i només llegint unes quantes notícies dels diferents diaris d’aquest país t’adones que realment és així. En aquests mitjans hi trobes notícies nacionals, notícies internacionals i notícies que pel seu contingut i protagonistes son pròpies d’una altra galàxia. Per exemple a Anglaterra, el dimarts passat va tenir lloc un fet, molt freqüent per la seva banda, però molt esperpèntic per totes les coses que es van succeir en posterioritat al fet causant. Millor que deixi de banda aquest llenguatge d’advocat d’estar per casa, i parli en plata, perque segur que ens entendrem millor. Algú te present quin dia era el dimarts? Segur que si perque les televisions i els diaris se’n van fer ressò. Exacte, dimarts era el 6 del 6 del 6! Per alguns el dia de Satanàs. Hi ha hagut gent que havia elucubrat diferents profecies en relació a aquesta data i al futur de la humanitat. Alguns afirmaven que naixeria el profeta del mal, el rei dels inferns... Altres creien que el propi Dimoni triaria aquesta data per imposar el mal i les tenebres per tot el mon... El fet és que el dia ja ha passat, i el mon segueix existint. La única versió que encara guarda opcions de fer-se realitat és la que creu que el dimarts va néixer la bèstia, el rei del subsòl. És aquesta possiblitat la que m’ha portat a investigar sobre aquest tema i m’he trobat amb una notícia que guarda molta relació amb aquesta opció. Resulta que el dimarts 06/06/06, tal com passa cada dia, van néixer molts nadons, i entre tots aquests parts n’hi va haver un, a l’hospital de Bristol, que va néixer a les 06:06h., i que per si fos poc, segons el que posa en l’article pesava també 6 lliures i 6 onces, és a dir 2,897 Kg. Fins aquí es podria tractar d’un cúmul de casualitats, si no fos que la mare es definia com una gran aficionada del cinema de terror i una apassionada de la pel·lícula “La Profecia”. Una pel·lícula que si no recordeu narrava la història d’un matrimoni que, després de perdre una criatura en el part, se’ls hi donava la possibilitat d’adoptar un nen recent nascut que havia perdut la mare en el part. Tota la pel·lícula versa sobre la vida d’aquest nano, i el misteri que l’envolta. Un misteri que s’acaba convertint en una maledicció i en una evidència de que es tracta de l’Anticrist. El nano en qüestió l’anomenen Damien, el mateix nom que li han posat els pares del nadó nascut el dimarts 06/06/06 a les 06:06h. i amb un pes de 6 lliures i 6 onces. Quina ment més retorçada la dels pares, no? Està clar que per ells aquelles dades no eren més que pures coincidències, i la tria del nom només havia estat en memòria a la seva pel·lícula preferida, però igualment és una manera de crear una ombra que el seguirà durant molt de temps. Imagineu que el nano, per un creuament de cables com hem tingut tots plegats, li fot la traveta a un altre, i aquest es fa mal. Quins creieu que serien els comentaris dels pares, així com el d’altra gent? No m’estranyaria que anessin tots enfocats en aquesta direcció: que si es malvat, que si es satànic, que si es el mal en persona... Pobre nano, no? Quina estela que li ha tocat arrossegar per culpa d’unes contraccions en un dia que no tocaven juntament amb la gracieta dels pares.
Ara estic pensant que si mai tinc una criatura, ja sigui nen o nena, m’agradaria que nasqués el dia 01 de juny, i li diria Rocio Jurado en la seva memòria!

A veure si això PETA!!

Qui no ha sentit alguna vegada l’expressió: “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”. Estic segur que a la majoria de nosaltres ens l’han dit alguna vegada o altra. El problema és que normalment l’àmbit d’aplicació de tal expressió és molt reduït, per no dir que es limita exclusivament als aspectes més personals, i en conseqüència fomenta l’individualisme. Cadascú mira per ell mateix, ignorant, en el cas de ser necessari, qualsevol obstacle que se’ns posi pel davant i potenciant així l’egoisme imperant d’aquesta desestructurada societat. El fet és que hi ha gent que lluita per tota una sèrie de causes que no els toquen directament, però que consideren injustes i fora de lloc. Aquest és el cas d’un grup de gent unida en l’organització anomenada PETA (no és cap brometa ni res per l’estil, sinó que es tracta de l’organització per el tracte ètic als animals) que fan el que fa molts i molts anys que hauríem d’haver fet nosaltres. Resulta que aquesta colla estan duent a terme una campanya per tal de lluitar contra una de les tradicions més primitives, alhora que sàdica i sagnant, del nostre país veí, Espanya: Els putos toros!! La seva protesta ha consistit en diverses mobilitzacions davant diferents ambaixades espanyoles, com és el cas de l’ambaixada espanyola a Washington DC, la de Roma, la de Brussel·les i la de Berlin. En tots els casos els activistes anaven casi en pilotes, i amb pancartes en forma de senyal de transit amb missatges molt clars i concisos en contra de tal salvatjada. Entre moltes coses m’ha cridat molt l’atenció que en la protesta que es va fer a Washington hi hagués una pancarta en Català (foto de l’article). És impossible saber si la noia en qüestió és catalana o no, però sigui com sigui és trist que es vegi un missatge com aquest als putos EEUU i en canvi, a casa nostra, no siguem capaços d’organitzar, d’una vegada per totes, una protesta que acabi amb aquesta barbàrie. Però en el país que vivim tothom es mira primer el melic, i si te temps, pot, o simplement en te ganes fa alguna cosa més. És aquesta la nafra constant de la societat en la que vivim, i el problema és que cada vegada va a més. M’agradaria veure que passaria si per exemple es bloquegessin tots els repetidors de senyal de telefonia mòbil... Segur que tothom es mobilitzaria per protestar per aquesta immoral decisió, i si fes falta també s’aniria despullat. Però clar, han de ser situacions en les que la gent pugui veure perillar el seu benestar particular, i les seves pertinences, perque de no ser així la gent no mou ni un dit. I on ens portarà això? Doncs a ser el que ells volen que siguem: burros de consum amb la boca tancada i obedients a tot el que se’ns diu. I una merda!! Per que no prenem exemple d’aquesta gent del PETA i comencem a bellugar-nos? Hi ha punts crítics per donar i per vendre, com és l’abús de contribucions que paga el ciutadà, l’abús de poder de bona part del govern, la corrupció en la majoria de les estaments públics, la legalització de la prostitució, l’habitatge assequible, els salaris a nivell europeu, la despesa armamentística, la contundència de l’actuació de tots els cossos policials, els peatges, les llistes d’espera dels hospitals, la precarietat laboral... No són prou motius per començar a moure’ns? Doncs som-hi!!

Millor l'alternativa!

En un dia com avui en el que els sisos es repeteixen de forma (per alguns) satànica trobo que es un bon moment per afirmar que sempre m’ha agradat el paper d’advocat del diable. No és que professi admiració per allò obscur, ni res per l’estil, sinó que el que sempre miro és de que les coses no siguin o be blanques o be negres. Sempre he cregut que cal respectar i donar a conèixer totes les escales de grisos que hi ha entre aquests dos colors, perque és justament aquest degradat el que dota la vida d’una riquesa meravellosa. De la mateixa manera que si una fotografia fos exclusivament en Blanc i negre, la vida necessita de tots els colors possibles per no semblar, talment com la fotografia, una vinyeta de còmic. És per això que he cregut necessari parlar avui i aquí, de la FIFI, de la Wild Cup, de Grenlandia, de Gibraltar, del Tíbet, de Zanzíbar y de Xipre del Nord, entre d’altres.
I la pregunta és: “De què va tot plegat?”. Doncs bàsicament es tracta d’una activitat paral·lela a la que acapararà tot l’espai mediàtic durant aquest estiu: El mundial de futbol d’Alemanya. Resulta que entre el 29 de maig i el 3 de juny s’ha celebrat el mundial de futbol alternatiu amb seleccions esportivament poc destacades o be de països no reconeguts per a les Nacions Unides. Només pel sol fet de ser alguna cosa alternativa, ja fa que un s’ho miri amb uns altres ulls, però si a sobre reconeixen el dret de poder jugar a les seleccions que per motius que mai entendré, no estan considerades oficials, doncs llavors encara més. Resulta que aquesta competició es caracteritza pel seu ambient distès, alegre, i en bona part també de reivindicació. Per començar el futbol prenia una altra dimensió, tant a nivell del campionat, com a nivell dels jugadors, ja que una bona representació d’aquests anava força sobradet pel que fa als quilos de més. Els jugadors, amb les samarretes apretades a la corba de la vida, sortien agafats de go-go’s molt curtetes de roba, enlloc del típic nen de tots els estadis, i les mascotes quedaven lluny de la imatge bucòlica que pretén donar sempre la FIFA, ja que en aquest cas, i de forma molt encertada al meu entendre, les mascotes representen a al Tip i Tap (mascotes en el mundial d’Alemanya 1974) amb trenta anys de mes, malafeitats, i amb una cervesa a les mans. En definitiva una realitat com un temple que s’assembla molt més a la que viu la majoria que segueix el futbol.
I és que si més no es tracta d’una organització que te una mentalitat oberta, i realista, no com la FIFA, ja que per exemple Grenlàndia no es considerada una selecció oficial perque no disposa de cap estadi amb herba, donat única i exclusivament a les dures condicions climàtiques que s’hi donen. Lamentable!! I és que qualsevol actitud excloent, sense tenir fonaments sòlids, és llastimosa, alhora que vergonyosa.
De cara a la pròxima edició podríem fer l’equip de Catalunya - selecció nacional exclosa de la FIFA de manera dictatorial - i juntament amb Gibraltar podríem tocar els ous als putos feixistes de turno, veient com el seu estimat país dels collons es desmembra a velocitats forçades. Primer el futbol i més endavant ja atacarem amb la INDEPENDÈNCIA!!

Dements Dement-ides

Abans es deia que es tornaven bojos i ara es parla de demència senil. I és que es innegable que les persones grans perden facultats arribada una certa edat, arribant a fer un retrocés que fa molt mal de veure, i que de ben segur que mentre en son conscients, fa molt mal de viure. L’edat però no està escrita enlloc, ni fixada per ningú, sinó que afecta de manera molt diferent a uns i altres. De fet, i sense anar més lluny, l’agosarat protagonista va demostrar que amb els seus 72 anyets, ni demència senil ni històries, sinó un parell de pebrots d’allò més ben posats! Resulta que el senyor Julian, sorià de naixement, i resident a la població saragossana de Pinseque, mentre es passejava per les afores de l’esmentada localitat es va trobar que al creuar la via de tren de la línia Madrid-Saragossa, el va sorprendre un tren de mercaderies. L’home, amb un atac de pur mestratge va optar per l’opció, la única que hi havia, de tirar-se al terra, bocaterrosa, entre el dos rails, i va esperar que tot el tren de mercaderies ( que normalment son més llargs que un dia sense pa) li passes pel damunt. El maquinista, que al adonar-se de la presencia d’en Julian havia aturat el comboi, va explicar que al baixar de la màquina va veure l’home deambulant per la via. No m’estranya francament! Després que et passi un tren per sobre, lo mínim que et pot passar és que estiguis una mica atordit. El fet és que es va avisar al 061 (l’agent que fa 54 després del mític 007), i el van portar amb la UVI mòbil fins l’Hospital Clínic de Saragossa, on li van fer unes revisió completa abans de donar-lo d’alta. Impressionant! I després diuen que al fer-te gran perds facultats! I una merda! Tant li fot que tinguis més o menys edat, que si no hi ets tot, no hi ets tot! I si no que els hi expliquin als dos següents personatges, que amb una falta total d’irrigació sanguina al cervell, van fer una autèntica demostració del que es estar dement de veritat. De primer plat tenim un il·luminat d’Australia, en Samuell, que es va quedar al càrrec d’una criatura de 13 mesos, filla de la seva novia, mentre aquesta havia anat al gimnàs. Resulta que la pobra criatura es va vessar una beguda per sobre, i l’amic Samuell, fent gala de la seva manca d’intel·ligència, va agafar a la pobre nena i la va posar a l’assecadora durant uns pocs minuts. Pocs però suficients per a produir-li cremades als peus i a les mans. L’amic va ser detingut després de la denuncia dels metges que van atendre la nena. El que també està per tancar es un paio que, després que la seva dona li descobrís un missatge al mòbil d’una presumpta amant, va voler demostrar-li fins quin punt era gran el seu amor per ella. Dit i fet que quan l’esposa li va demanar explicacions es va entaular una discussió que va acabar amb una gran prova d’amor: va agafar un ganivet i es va tallar el membre per tal que es creies la seva fidelitat. Els fills, que estaven a casa en aquell moment, no van poder afirmar si havia estat la dona l’autora del tall o be si pel contrari havia estat una auto-mutilació. El que està clar és que de dements n’hi ha per tots els gustos, però els pitjors de tots son aquells que ho són perque es creuen les seves mentides, i en conseqüència viuen una realitat paral·lela a la que vivim la resta de mortals.
Podríem tancar-los aquests també, no?