Antena3 o Goma2 ??

Per una mínima convivència cal adaptar l’actuació de les persones a cada situació concreta. Això no és cap secret, i en canvi de vegades sembla que sigui complicat d’entendre. Posem per cas que anem de colònies amb nens d’uns 8-10 anys. Imaginem que en el transcurs de la visita de reconeixement de la casa ens aturem davant d’una porta, i girant-nos cap a tot el grup de nens, els advertim que per res del mon es pot obrir aquella porta. Quina creieu que serà la conseqüència? Creieu que serien molt obedients, o be que l’advertiment serviria per encendre la curiositat dels nanos? Tots sabem que aquesta darrera possibilitat és la que més s’ajusta al comportament d’un nen. M’equivoco?
Una cosa similar passa amb la gent adulta. Fa falta poca cosa perque algun aspecte sense importància acabi prenent un protagonisme desmesurat. A tots ens ha passat alguna vegada el fet d’observar un gra, un tic o qualsevol altre petit defecte del nostre interlocutor, i no poder apartar-ne més la vista. És superior a nosaltres. Es per aquesta raó que l’anunci que vaig sentir ahir a la nit em va fer tenir els pitjors presagis. Resulta que ahir, en el transcurs del típic zapping mandrós de diumenge a la nit, vaig veure com la cadena televisiva Antena 3 anunciava un dels seus programes, tot explicant el seu contingut. Fins aquí, res de l’altre món, si no fos justament pel contingut. El programa en qüestió, anomenat “GPS Testigo directo” pretén abordar, el dilluns 2 de juny, el sucós tema dels tòpics. Aspectes com el nivell d’anglès dels espanyols, o com la tolerància a la immigració ajudaran a camuflar el que ells anomenen un “Experiment sociològic”, i que segons la meva opinió, no suposa cap altra cosa que la flama que encén el ble a la intolerància y a les rancúnies gratuïtes. Una espècie de demagògia que sembla que pretengui enardir a l’apologia de la violència. Fer créixer l’odi sense contemplar les magnituds que pot arribar a prendre. Aquest experiment sociològic ells els descriuen literalment així a la seva web: “Los reporteros del programa han realizado decenas de ‘experimentos' por todo el país. Por ejemplo, han viajado con coches "decorados" con multitud de símbolos españolistas a Euskadi y Cataluña o con simbología nacionalista a Murcia y Sevilla para comprobar cómo eran recibidos allí los vehículos.”. Què? Què us ha semblat? Bonic no?
Senyors (per dir-ho alguna manera) del consell d’administració d'Antena 3: Creuen vostès que amb la responsabilitat que ostenten al dirigir un mitjà de comunicació com el seu, poden prendre’s la llibertat d’escalfar els ànims en un país en el que ja prou malament estan les coses?
Quin ha estat el seu propòsit? Donar a conèixer als seus telespectadors una realitat desconeguda per ells? Va home, va! No ens prengui per estúpids! Saben tant be com jo que no és la primera vegada que es tira llenya al foc, tot inundant les converses de carrer de farses i mentides, amb l’únic objectiu d’escalfar encara més els ànims.

Cretins! El que estan fent és ensenyar la porta que no cal obrir als nanos de les colonies!
No negaré que ja no els tenia massa simpatia, però amb aquesta última gesta m’han demostrat que són uns autèntics amorals. Tant li fa que l’única cosa que el seu missatge aconsegueixi sigui la ràbia entre pobles, la violència, el terrorisme i la pena de tants innocents. Tant li fa. Tot això és justificat si aconsegueixen sortir, al costat d’altres cadenes i programes, com la que ha tingut l'espai televisiu amb més audiència de la setmana. Qui no perdria els principis per un premi tant i tant important? Cretins!!
Segons la meva opinió, és tant terrorista el que prepara o fa detonar la bomba físicament, com qui ho fa amb els seus missatges incendiaris.

Això és el que vostès poden provocar. Allà vostès, amb la seva consciència.... Ai no, sovint m’oblido que alguns mitjans de comunicació d’això no en tenen. Així van les coses...

Sete, PallaSete

Vivim en una societat sense sentiments ni prioritats. En un dia en el que el part de la ministra Chacón ocupa les portades de la majoria de diaris (ja és trist!), hi ha una notícia que ha quedat en segon terme, malgrat la seva enorme transcendència.
Un barceloní nascut cinc anys i un dia abans que jo, passa per una (una altra) temporada complicada. Un home que ha entretingut tantes i tantes velades amb les seves proeses (per dir-ho d’alguna manera) i que en canvi ara és el protagonista d’una història ben trista. Una cursa que ha acabat amb caiguda (prou habitual en ell també). Fill de bona família (no he entès mai perquè les famílies amb peles han de ser bones...) i d’empresaris del motor, aquest típic “niño mono” va tenir-ho molt fàcil per iniciar-se en les competicions de motocicletes. Des del trial, passant pel motocross, es va iniciar en el món de les carreres de velocitat a la copa Gilera. No va ser fins el 1996 que va debutar al campionat del món, amb una Honda de 250 cc. A partir de llavors es van començar a assentar els pilars sòlids d’un gran espectacle. No es tracta pas d’informació contrastada, però es comenta que a rel del seu debut en la categoria del quart de litre, se’l va batejar amb el nom que l’ha fet popular. Resulta que tant l’equip de mecànics, com els propis patrocinadors no feien més que avisar-lo de totes les cagades que potencialment era capaç de fer. Recriminacions com ara “Se te va a caer la moto”, “Se te van a subir los humos...”, “Se te va a pinchar la rueda”.... I li va quedar. En Sete Gibernau, inútil dins i fora dels circuits, és protagonista d’una de les trajectòries més tristes i alhora més divertides de l’esport professional. Capaç del pitjor, té el privilegi de presentar-se com un dels pocs pilots que no ha acabat una cursa del Mundial de Motociclisme per haver-se quedat sense benzina. Quin gran dia aquell. Tot un festival de l’humor. En el Gran Premi de la República Txeca, mentre lluitava per la primera plaça, i tot just a un kilòmetre de la línia d’arribada, va esgotar fins l’última gota del seu dipòsit. Tampoc va poder córrer la seva última cursa, la de comiat, degut a una lesió que es va complicar amb més d’una caiguda.
De fet, sempre s’ha vinculat la figura d’aquest pilot amb la mala sort. L'altra explicació que hi trobo (poc creïble) era atribuir-ho a fenòmens paranormals. Sigui com sigui, aquesta mala sort sí que es pot atribuir a algú en concret. Es tracta de Valentino Rossi, que amb un parell d’ous, i després que el niñato Gibernau plorés perque segons ell “Il Dottore” havia fet una maniobra il·legal, va afirmar que mentre ell corregués a la categoria de MotoGP, el senyor Gibernau no guanyaria cap més carrera. Dit i fet! Res de res! No va tornar a guanyar res més, a part d’una “muñeca chochona” en una fira d’Albacete, ciutat natal de la persona amb qui compartia tota la seva mala sort. Tenien tantes ganes de compartir coses, i fer cas al que deien els capellans “en la riquesa i la pobresa, en la fortuna i la dissort...” (malgrat casar-se pel civil) que al final, després de retirar-se a l’octubre del 2006, es van casar sis mesos més tard, a l’abril del 2007. Confiaven que seria la cursa de la seva vida. No ha estat així. Després d’un any de matrimoni han anunciat públicament la seva separació. Les motos no tenen marxa enrera, i als pilots no els agraden segons quin tipus de gomes. Tractant-se de qui es tractava, la Cañadas ho tenia clar: “Si se’m tira, segur que falla!”, i no tenia cap intenció de deixar de ser una model casi anorèxica per ser el palillo amb oliva d'un Dry Martini. Les conseqüències dels temors de la Cañadas (així com tota la seva trajectòria esportiva) van acabar donant lloc al seu altre sobrenom: Palla-sete.
Confiem que el nano es recuperi, i ens torni a obsequiar amb altres moments estelars. Mentre això no arribi, simplement dir: Gràcies Sete per tants bons moments!