05 de maig 2009

Mallorca: Colònia Alemanya, Terra d'Eunucs

Era la única que em faltava per conèixer. He estat ja varies vegades a Menorca, un parell de vegades a Eivissa, una vegada a Formentera, i alguna vegada havia d’anar a Mallorca. Curiosament amb els temps que corren, ha estat per motius de feina que hi he pogut anar. La previsió era molt favorable per a poder gaudir de l’illa. Quatre dies allà i només 10 hores teòriques de feina. Això em deixava en una situació molt i molt òptima per poder gaudir del primer solet estiuenc i de les sorpreses que pogués amagar Mallorca. Dit i fet, a primera hora del dilluns em vaig dirigir cap a l’aeroport per agafar l’avió que m’havia de dur fins allà. Cap problema en el viatge, i al cap d’unes hores ja arribava al meu destí: un hotel situat a la Colònia Sant Jordi, ubicada al sud de l’illa. Després d’una primera jornada d’adaptació, ja vaig poder entreveure per on anaven els trets. Per una banda la constatació de que la més grossa de les balears era, sense cap mena de dubte, el més semblant a una colònia alemanya. Ja se que no estic descobrint res de nou, però dins meu encara hi quedava una espurna d’esperança de trobar-hi alguna cosa més. Malauradament no va ser així. En qualsevol indret on anés, la llengua vehicular era sempre en primera instància l’alemany, i en un segon terme, i per més decepció, el castellà.
El segon dia de ser allà, coincidia amb el primer partit de les semifinals de la Champions League, en el que s’enfrontava el millor equip del mon (sense cap mena de dubte) contra el Chelsea. Vaig veure el partit a l’habitació de l’hotel i per desgràcia es va quedar en un curt 0 a 0. Dintre meu hi quedaven ganes de més, i com que el partit ja s’havia acabat, vaig sortir a fer una cervesa a la zona del port. La meva intenció era poder refrescar-me els neguits alhora que comentar la jugada amb algú que s’hi prestés. Va ser en aquell moment en el que un altre tòpic es va manifestar amb força. Tothom que no fos alemany, o gairebé tothom, resultava que era seguidor d’un equip al que no fa dos dies els vam apallissar de manera vergonyosa. Deixant de banda aquest aspecte, vaig intentar interactuar amb la gent que anava venint al bar. Va ser llavors quan se’m va fer evident una de les descobertes més impactants d’aquells quatre dies: Tomeu Penya (a part de tenir nom de camell) és adoptat. Suposo que dit així, a la valenta, sembla una afirmació molt agosarada, però aquelles hores de cervesa i bar em van permetre obtenir proves prou concloents. M’explicaré. Tot estant a la barra, amb la meva Estrella ben fresca, vaig sentir darrera meu una veu femenina prou peculiar. La meva condició de curiós va fer que el meu coll portés a terme un gir d’uns 180 graus fins a poder posar cara a aquella veu. En contra del que esperava aquella veu pertanyia a un home, de complexió prou robusta i amb cara de pocs amics. Vaig permetre’m una gran rialla interna adornada amb un lleu somriure. Curiós vaig pensar. Tot hagués quedat aquí si no fos perque al cap d’una estoneta una veu de timbre similar es va deixar sentir entre els crits germànics. Altra vegada vaig girar el cap tot encisat per la curiositat. Justa la fusta! Era altra vegada un paio, aquesta vegada no tan gros, però amb la mateixa veueta femenina. A partir d’aquest moment vaig decidir dur endavant un petit, i alhora inútil, estudi d’aquest fenomen. Les evidències enfortien la teoria al temps que aquelles veus convertien la situació en quelcom semblant a “Los niños del coro”. Una premissa que no oblidaré amb força temps. Sens dubte. Per a mi l’Illa de Mallorca sempre serà Colònia Alemanya, Terra d’Eunucs.