Malsons tenyits de realitat

Ja fa uns dies que un malson turmenta les meves nits i els meus despertars. Un somni que si molt no m’erro pot succeir-se almenys fins passades més de dues setmanes, i aquesta visió del que ha d’arribar m’enterboleix la vista al temps que em flaquegen les cames. Perque carai han de ser tant reals les imatges? D’on surt la plasticitat de totes i cada una de les coses que es van apareixent en la història? Soc conscient del que afirmen varies teories del somni al respecte, com ara que els somnis no deixen de ser una representació adulterada de la realitat que vivim, però tot i això no deixa d’inquietar-me. De fet, ve a ser aquesta última definició la que en un principi em tranquil·litza, per passar, en breus instants de temps, a un cangueli màxim vers la possibilitat de quedar-me adormit. Se que pot semblar una mica esquizofrènic, però estic convençut que qualsevol persona en la meva situació estaria si fa no fa igual. Resulta que així que el cansament venç la resistència a la son, la història es repeteix amb ben poques, imperceptibles i irrellevants diferències. La escena comença a la meva habitació. En un primer moment un ensurt de grans dimensions se’m presenta davant la idea d’haver-me adormit, i no és fins que reflexiono, que recordo que malgrat ser dimecres, és festiu. Sabent això adapto el procés de llevar-me a la quantitat de temps de què disposo, és a dir, molt. Un cop dutxat i arreglat surto al carrer, amb el casc i les claus de la moto a les mans. M’hi enfilo, poso les claus al contacte, premo el botó d’engegada i em dirigeixo, Hospital Militar avall, cap al barri, el meu veritable barri. Del trajecte, al llevar-me, poques coses en recordo, però això tampoc és un fet extraordinari, ja que sovint, producte del capficament, al arribar als destins em sorprenc pel fet de ser-hi. El fet és que en el somni, el destí sempre és el mateix: la imponent Escola Industrial. En un obrir i tancar d’ulls, temps necessari per lligar la moto i treure’m el casc, ja he creuat tot el jardí, i soc dins d’un dels edificis, senyalat amb un cartell a la porta amb el cartell “U-161”. Donant un cop d’ull a esquerres i dretes (mai més ben dit) m’adono que estic en el col·legi electoral disposat a exercir el meu dret/obligació a votar per les eleccions autonòmiques. Seguint el mateix protocol de cada vegada, em situo a la taula on hi ha les paperetes, per tal d’agafar la que vull. La que vull? Heus aquí un dels factors de terror del malson. Que coi haig de votar? Però si només fos això es podria suportar, però és que de cop i volta, i sortint del res, una especie d’homenets, perfectament detallats, i amb les formes i les veus de tots i cada un dels candidats. Us imagineu una col·lecció d’Argamboys, tots posats sobre una taula plena de paperetes, recitant les seves promeses electorals? L’AirgamMas, amb un excés de gomina i de supèrbia, venent el DVD de CiU talment com si fos un top-manta de Pedralbes. L’AirgamMontilla, amb els seu Castellà catalanitzat (o viceversa, segons com es miri) repetint l’eslògan “Ningú no farà més per Catalunya, Ningú no farà més per Catalunya”, mentre jo em poso a plorar al veure lo fotudes que estan les coses. Però sempre diuen que després de la tempesta surt el sol, i si parlem de sol, que millor que veure lo sol que s'ha quedat l’AirgamCarod, amb la faixa castellera i sense abandonar els deliris de grandesa, tot repetint (per no dir implorant) que no tanquen la porta a cap possible pacte. Mentretant, l’AirgamSaura es posa les mans al cap veient el dispendi de paper que suposen unes eleccions, i proposa com a possible solució fer-ho amb paper de fumar, perque a part de reciclar, segurament disminuiria l'abstenció dels joves. Mentre tant l'AirgamPiqué, intenta fer-se l'important reciclant idees del PSUC per tal que el seu programa electoral sigui algo més que una foto d'un gra al cul. Ja us podeu imaginar que en un tres i no res, la taula de les paperetes s’acaba convertint en algo semblant a una guarderia. És llavors, en el punt més àlgid de la cridòria, que em desperto tot suat.
Que deu voler dir aquest somni? Hi podria haver algun nexe amb la realitat? Malauradament, però, la política catalana està força pitjor!!

Tots els camins porten a.....on soc jo!!!

Ja fa molt de temps que tenia pendent una petita dissertació sobre la famosa i quotidiana teoria del “Lloc de Pas”. Dit així pot arribar a sonar com una bajanada pròpia d’algú que no és capaç de frenar els deliris durant les seves sortides nocturnes. No negaré mai aquesta possibilitat, però en aquest mateix instant, i amb la claredat que proporciona la no ingestió de cap mena de beguda alcohòlica, segueixo creient i defensant l’existència d’aquesta teoria de curiosa naturalesa, i d’explicació encara més difícil. El millor que puc fer és mirar de posar-vos en situació, i de ben segur que en un tres i no res entendreu de que coi estic parlant. Tots estareu d’acord amb mi si afirmo que tots nosaltres tenim la necessitat de mantenir el nostre espai personal lliure de qualsevol intrusió. Sense anar més lluny, si durant un trajecte en metro, amb tot el vagó per nosaltres, entrés algú i s’assegués just al nostre costat, colze amb colze, creuríem que s’està atemptant contra el nostre espai vital, a la vegada que ens sentiríem molt incòmodes. M’equivoco? Estic segur que no! En canvi, en una de les múltiples contradiccions del nostre comportament, som capaços d’obviar aquesta necessitat i limitar l’espai personal a la més mínima expressió. Aquest és el cas de les manifestacions i dels concerts, en els que podríem estar amb l’esquena d’un paio davant dels morros, el colze de l’altre tocant-nos l’esquena, els peus d’uns quants trepitjant-nos... i malgrat això, no sentir en cap moment que han violat el nostre espai. I és justament en aquestes situacions quan pren força la teoria que anteriorment comentava. Quants de vosaltres no heu intercanviat la sensació d’intrusió de l’espai per la sensació d’estar sempre en el Lloc de Pas? Quantes vegades heu pensat: “Quina mala sort, ens hem anat a posar en el lloc per on tothom passa!”? Estic segur que moltes, i el més trist de tot és que malgrat canviar de lloc al llarg de l’acte, la gent segueix passant pel vostre costat... Vaig errat? Diria que de moment no! I llavors la pregunta que jo em faig és: Si tots tenim aquesta sensació, podríem afirmar que tots els llocs d’un concert son de pas, i per tant més que públic el que hi ha són transeünts? I si tothom creu que està en el lloc de pas, exactament qui son els que passen???? És en aquest moment que la teoria pren un caire més abstracte. Potser hauríem de contemplar la intervenció de factors que s’escapen a la nostra percepció, com ara els diferents mites i creences religioses que existeixen. Sense anar més lluny em ve al cap una cosa que sempre he sentit repetir a la gent gran (devots per excel·lència) així com també a algun individu “jove” del meu entorn proper: “Estem aquí de pas”. Quanta raó!!! Com podien saber tot això la gent gran?? Quantes vegades hem pensat que els nostres avis estaven anys lluny de la modernitat, i que difícilment entendrien determinades evolucions de les coses? I en canvi ara resulta que tenen resposta per tot, ja siguin les coses més bàsiques i simples, com aquelles que ni nosaltres som capaços de respondre amb l’ajuda d’internet!!! Ja ho diu el savi refranyer popular: “El dimoni en sap més per vell que per dimoni”.

Qui la fa la paga...o més ben dit la cobra!!

Ahir era un dia en el que no hi havia res a celebrar. Tot i això, i seguint amb les habituals ganes de veure la part bona de les coses, no negaré que vaig gaudir enormement el fet de que fos una festivitat laboral. D’altra banda, no és cap secret que n’hi va haver molts que van viure el dia amb el mateix fervor o més que el meu, malgrat fer-ho per motius ben diferents. Alguns, moguts per la seva fe religiosa, van obsequiar a la verge del Pilar amb milions de flors tot esperant que l’ofrena es traduís en bona ventura. Altres van congregar-se en racons de dictadura, abanderats amb ocellots inconstitucionals, tot fent saber un sentiment arrebossat d’anacronisme, i farcit d’idees ràncies. No penso fer-me mala sang davant d’aquestes activitats feixistes, perque de ser així, necessitaria un tractament de diàlisis de per vida. Però aquests insensats no van ser els únics a celebrar aquest sentiment patriòtic, ja que de forma oficial, i seguint tots i cada un dels preceptes que marca l’articulat de la constitució, es va celebrar la ja habitual desfilada del poder militar del país veí. Un “passeig” que se’m fa molt i molt difícil de justificar. Perquè? Doncs bàsicament perque sempre he considerat que és un error de grans dimensions confondre la identitat d’un poble amb la seva capacitat armamentística. O dit d’una altra manera creure’s forts pel que es te, i no pas pel que s’és. El fet és que, per unes raons o per unes altres, tota una colla de militars van sortir al carrer de Madrid per tal de mostrar els seus uniformes, les seves armes, i com no, ensenyar al poble que durant l’últim any, i després de molt d’esforç han aconseguit caminar en files rectes. Un gran repte, no creieu? No només van sortir els soldadets dels diferents cossos, sinó que també ho va fer la ja tradicional cabreta de la legió, així com també tota la flota de vehicles que molt “amablement” i sense més opció, tots hem subvencionat. Però clar, un espectacle així congrega molt de públic (sobretot per aquelles terres...) i d’entre els assistents s’hi podia trobar tota la calanya política identificada, en major o menor mesura, amb aquestes idees. Una identificació traduïda en la posició adoptada durant tot l’espectacle, talment com si fossin soldats de lleva, amb el mentó cap amunt i la mirada qui sap on. Segons el protocol es tracta de l’actitud esperada per a molts. Una actitud de respecte, al mateix temps que de reconeixement, cap a unes idees i unes actuacions que no necessariament comparteixen. Si fa no fa be a ser el mateix que havien d’haver demostrat una colla de gent a Martorell que van increpar de forma equivocada a un parell de desgraciats com son l’Acebes i el Piqué. No justifico el que van fer, però entenc que van pagar amb una altra agressió les múltiples agressions verbals que ens profereixen . A casa sempre m’havien dit que “Cadascú cull el que sembra”, i sincerament aquests individus porten molt de temps sembrant. Com no vigilin passaran del minifundi al latifundi i la superfície de sembrat es traduirà en una gran collita. I que passa normalment amb les collites excessives? Doncs o deixes que es podreixi, o baixes el preu de venta, convertint el producte en quelcom assequible per tots. Com al final tothom vulgui tenir accés a la collita, lo del dimecres quedarà com una anècdota al costat del que pot arribar a passar. No serà que no se’ls ha avisat!! Aquesta és la moneda amb que poden cobrar!!