Segones parts, o terceres...mai han estat bones!!

Ser reincident és un factor que sovint està mal vist, per no dir condemnat i penat. Està clar que la reincidència pot ser de mil maneres diferents, i per tant el grau d’acceptació d’aquesta és molt dispar en funció de cada cas. Per exemple, quan érem petits, la primera vegada que fèiem una trastada, normalment se’ns picava els dits, però se’ns explicava amb calma que allò no ho havíem de fer, que no estava be...vaja, bones paraules per tal que ho entenguéssim. Si per qualsevol cosa se’ns acudia repetir-ho les conseqüències eren pitjors, i com a mínim una clatellada ens queia segur.
Sense anar més lluny la reincidència ha fet que el protagonista d’aquesta notícia sortís més mal parat que no pas si només ho hagués fet un cop. Resulta que el senyor va ser detectat i fotografiat per un radar per passar-hi excedint el límit de velocitat en 128km/h (s’havia d’anar a 50 i el paio anava a 178 km/h. No esta mal!), i sense cap problema l’amic va fer la volta a la rotonda que hi havia al final del carrer, i vinga, no content amb la primera foto, va tornar a passar per veure si en el segon intent sortia millor! El radar el va tornar a detectar, aquesta vegada no arribava a superar de 100 km/h el límit de velocitat en un nucli urbà, però per poc li va anar (143 km/h). Dit i fet, dues multes de més de 1000€, la retirada de carnet, i unes fotos precioses!! Està clar que li hagués caigut el pel amb la primera foto, però també és innegable que la reincidència no l’ha afavorit gens ni mica.
A qui tampoc l’ha afavorit la reincidència ha estat al senyor James Blunt, i a la seva cançó “You’re Beautiful”. Estic segur que molts coincidireu amb mi, si afirmo que la promoció de la cançó d’aquest senyor va ser excessiva, arribant a l’extrem d’arribar a agafar certa animadversió cap a l’èxit de Blunt. Doncs la mateixa sensació van tenir els oients d’una radio anglesa, que van fer la petició a la cadena radiofònica perque retiressin la cançó d’antena perque entenien que se n’estava fent un ús mediàtic excessiu. Dit i fet, la cadena local ha entès que el que manava era la voluntat dels seus oients, que no havien de cedir davant les pressions comercials d’aquest estil, ja que com ells afirmaven orgullosos, no es tractava de res més que d’una cadena d’abast local.
I en la mateixa línia, la reincidència no ha estat tampoc exemplar aquest cap de setmana. Alguns pensareu que si no hi ha futbol, no pot ser que es reincideixi en alguna cosa durant tot un cap de setmana. Doncs si! Resulta que he sentit una frase, entre moltes altres, un futimé de vegades, i al meu entendre sense cap justificació coherent. Us diu alguna cosa la frase “se encuentra estable dentro de la gravedad”? Doncs és l’afirmació que tots els enviats dels incontables mitjans de comunicació deien en les seves connexions, quan informaven de l’estat de salut de la Rocio Jurado. Sense voluntat d’ofendre, però no m’importa en absolut el seu estat de salut!! Bombardejar i ocupar totes les franges horàries amb aquesta noticia no te nom!!
Sabeu a què m’ha portat aquest abús de l’espai públic? A desitjar (i que consti que no he volgut mai mal a ningú) que aquesta pobra dona es mori d’una vegada, o que es morin tots els que col·loquen tota aquesta porqueria en la programació diària de la televisió. Que trist no?

Prou de vessar la nostra pròpia sang!!

Un 15 de juny de fa casi 30 anys, concretament de l’any 1977, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques d’espanya, després de viure, o més ben dit, malviure durant molts anys en l’opressió d’una dictadura. Aquell període, comprès entre els anys 1936 i 1975 és recordat per aquells que el van patir com una de les èpoques més crues de les seves vides. És per això que la possibilitat de decidir democràticament va ser rebuda amb entusiasme al mateix temps que amb escepticisme. Tot i això la jornada electoral es va celebrar sense massa complicacions i el senyor Adolfo Suarez, de la UCD es va proclamar president del Govern espanyol. Aquella victòria, sense voler entrar en les persones que es van presentar, així com tampoc en els diferents colors polítics que hi havia en aquell llavors, va ser una victòria per a la democràcia, i per a la gent que tant havia lluitat per aconseguir-la. Des de llavors aquell sistema havia de ser el que establís les bases de tot el funcionament polític espanyol, i requeria de l’esforç i la participació de tothom.
I és que la democràcia, per una banda havia de garantir el respecte dels drets de tots els ciutadans, però per l’altra viure en un país democràtic comporta unes obligacions i uns deures que al meu entendre són inexcusables. Tot i això pel que es veu, i havent passat ja tres dècades, hi ha encara gent que no ha acabat d’entendre que la democràcia, en tant que sistema representatiu, necessita de l’opinió del poble. Jo si més no ho veig així. Pel que es veu, però, hi ha tota una colla que no ho veuen igual, i no només es limiten a això, sinó que no escatimen esforços per sortir-se amb la seva. Aquest és el cas del referèndum del 18 de juny en el que pel que es veu hi ha qui pretén desvirtuar-lo, i eximir-lo d’un caràcter democràtic per mi indiscutible. Resulta que segons uns quants, entre els quals hi ha ERC (la que va ser la meva opció política en les autonòmiques anteriors, però que dubto que ho sigui en les properes, per raons que trobo evidents) la campanya publicitària que va engegar el govern català per tal de fomentar la participació en la consulta popular havia de ser retirada ja que la consideren tendenciosa i partidista. I la pregunta del milió és: “Que deia la campanya, perque fos tan tendenciosa?”. Qualsevol persona, havent sentit la notícia, creuria que en la campanya hi havia algun missatge rotllo “Vota si”, o “Vota no”, o “No votis Si”, o “No votis No”... Vaja, les possibilitats de missatges partidistes són infinites, però ves per on el missatge de la campanya que va iniciar el govern català no s’assemblava a cap dels que poguessin sortir en aquesta llista. De fet la publicitat deia exclusivament: “Vota, 18 de juny”. Tendenciós el missatge, eh? Cagun dena!! Segons aquesta gent, el govern català no pot finançar una campanya que fomenti la participació, o dit d’una altra manera, el govern català no pot convidar al ciutadà que exerceixin el que és el seu Dret, i alhora el seu Deure.
Sincerament, començo a estar molt fart de les pataletes infantils d’aquests senyors que han arribat gairebé a negar els seus principis ideològics per tal de tenir presència en l’actualitat de la política catalana. Això no és un joc, senyors, és el meu futur!!!

Con faldas y a lo Loco!

Si avui mateix sortíssim al carrer per preguntar a la gent quin creuen que és en dia d’avui l’aspecte que els produeix més sensació d’inseguretat i de por, de ben segur que la majoria afirmaria que es tracta de la nova onada de robatoris que està visquent Catalunya. I és que lluny d’entrar en els motius que puguin tenir aquesta gent per veure’s avocats a cometre aquest delicte, estem parlant d’una de les situacions que més ràbia desperten alhora que generen una impotència immensa. Qualsevol podria pensar que parlo sense coneixement de causa, però us asseguro que se del que estic parlant. Entrar a casa i veure que l’espai està més buit, que les coses no son al seu lloc i que el desordre que es veu no és gens habitual et fa fer un bot al cor que es difícil d’explicar. La ràbia creix per segons per deixar pas a una gran impotència. I el més fort és que jo us parlo d’unes sensacions que vaig experimentar quan tot just tenia consciència del que significava sentir allò. Jo era un xinorri, i segurament no vaig saber copsar tot el mal que allò va fer als meus pares, perque moltes coses se m’escapaven o se m’amagaven directament, però si que era capaç de veure que la mare i el pare tenien una tristesa als rostres que no era gens normal de veure. I ara això últimament ho estan patint un futimé de persones de Catalunya amb l’afegit que ara els manguis no es limiten a entrar sense fer soroll i emportar-se tot allò que puguin, sinó que directament es deixen veure, actuen amb violència i s’emporten tot el que volen i més. Sincerament que no ho desitjo a ningú! I davant de tot això quina solució s’ha buscat la nostra estimada consellera d’interior? Doncs de la mateixa manera que hauria fet qualsevol han reforçat la presència dels Mossos d’Esquadra en les zones més afectades. Fins aquí tot correcte, si no fos que resulta que l’entranyable senyora Tura no ha enviat agents del cos dels Mossos, sinó tota una colla de xavals que encara estan en període de pràctiques!! Curiós no? De fet ve a ser com si el barça, el passat 17, de maig hagués enviat a jugar a l’estadi de Saint Denís tot l’equip del Barça B. No hagués tingut cap sentit oi? Sigui com sigui, tant si surt be la iniciativa com si no, la culpa serà sempre nostra! I és que no se com ni perquè però aquesta senyora, una espècie de barreja entre llet agra i pa sec, no te mai la responsabilitat de res, i sempre s’expulsa les puces com una professional! Que si culpa dels Okupes, que si culpa dels conductors, que si culpa de les festes de gràcia... No m’estranyaria gens que per consignes directes d’aquest coi de dona, la policia de Cadis ens culpi de l’incident que va patir la senyoreta Letizia quan un cop d’aire li va aixecar les faldilles i va deixar entreveure les vergonyes de tota una futura reina. No ens hauria de sorprendre que adjudiquessin el cop d’aire a un grup d’insurgents que defensen la tramuntana i respecte els quals s’ha de tenir tolerància zero.
Per sort això li ha passat a la Leti, que dintre el que hi cap sempre ha tingut una mínima classe vestint-se, perque si per exemple, per posar un cas a l’atzar, li hagués passat a la Tura, jo crec que lo dels robatoris hagués quedat en un segon terme en les preocupacions dels catalans, i que aquells culots de color marronós, de mida i formes dels anys 40, passarien a formar part dels malsons de tots nosaltres. Només de pensar-ho fins i tot a mi se’m posen els pels de punta, alhora que m’entren unes nàusees que... que....perdoneu-me un moment!!!!

Torna el Mercadeig!

Els que us he vist últimament sabeu que estic mirant de canviar-me la moto. De fet porto amb aquesta idea ballant-me pel cap molt de temps, però en els últims mesos ja van dues temptatives força més series. La primera es tractava de la moto d’en Mad ( El meu amic del Joc), però després de fer uns quants números vaig haver d’acceptar que no estava en situació d’afrontar aquella despesa (i això que era una molt bona ocasió). La segona ha estat aquesta setmana, i el resultat encara està per veure. De moment ja he superat la primera prova: saber que no haig de pagar a la declaració de RENDA. A partir d’aquí passo a la segona fase, que és posar a vendre la moto que tinc ara, per tal de tenir líquid per comprar-me l’altra. És en aquesta segona fase quan m’he trobat amb una sorpresa força curiosa. He rebut una resposta (de fet és la primera i única que he rebut) a l’anunci que havia penjat a internet, que m’ha deixat alucinant. El mail deia literalment això: “Contraoferta: hola soy augusto, estoy interesado en tu moto, pero me interesaria cambiarla, tengo 75m2 de parquet y 80 ml de zocalo su precio en el mercado es de 1800 euros aproximados, (un poco mas) si te intereza te lo cambio directo. salu2 augusto”. Parquet? Si jo el que necessito és líquid!! Tot i això puc entendre l’amic Augusto, perque per provar no hi perd res. El fet és que mogut per aquesta idea del “trueque” he començat a investigar, i resulta que és una activitat que cada vegada és més freqüent. La sorpresa màxima ha estat quan mirant, mirant m’he trobat amb la gesta d’un paio americà que a base d’anar canviant objectes ha aconseguit obtenir el lloguer d’un apartament a Phoenix gratuït durant un any. El tema més rellevant és saber amb què va començar la seva proesa. Resulta que aquest paio va començar la roda de canvis amb un clip de color vermell. En ple mes de Juliol aquest paio, Kyle MacDonald, va penjar una fotografia del clip vermell en el seu blog, amb un text al costat que posava que el canviava per alguna cosa més gran o millor. Dit i fet la gent va començar a participar en el que en principi era més aviat un joc. El primer canvi el va fer per un bolígraf en forma de peix, perque posteriorment el canviés per un pom de porta fet a ma. Aquest pom va acabar a les mans del propietari d’una barbacoa, i aquesta va ser canviada per un generador elèctric vermell com el clip, que a la vegada va ser canviat per un cartell de neó i un barril de Budweiser. I és aquí on ve el canvi que més em costa de creure. Segons el senyor MacDonald diu que va canviar el barril i el cartell per una moto de neu. Comoooor? El fet és que segons ell va ser així, i la moto de neu li va servir per bescanviar-la per un viatge, i posteriorment aconseguir una furgoneta que li va servir per fer el trueque amb una discogràfica per firmar un contracte per gravar un disc. És aquest contracte el que li va servir per obtenir un any de lloguer gratis d’un apartament de Phoenix. I encara no es dona per satisfet, així que ja anirem seguint com avança el tema. Jo mentrestant ja he pensat en el meu propi negoci de canvi: Canvio unes inversions que tinc fetes en segells per un equip professional de ciclisme. El que no se es si hi perdo o hi guanyo amb tot això... Potser millor un clip vermell!!

Ja tenen dia!!

A casa sempre havia sentit l’expressió “Hi ha més dies que llonganisses”. Quan m’ho deien pretenien calmar les meves ànsies per fer i per tenir tot allò que volia. Ara però, per mi, aquesta expressió ha pres una altra dimensió degut bàsicament a la curiosa necessitat de que tots els col·lectius tinguin un dia concret per a celebrar que existeixen com a grup, i que defensen la seva causa. Que si el dia mundial de l’aigua, que si el dia mundial de l’alimentació, que si el dia mundial sense tabac, que si el dia mundial de la salut... Totes les causes tenen el seu dia, i el problema és que els dies d’un any son limitats. Estic segur que ja deuen coincidir dues causes en un sol dia però el que no se és si hi ha algun dia en que les causes coincidents siguin alhora contradictòries entre sí, com per exemple el Dia de l’orgull gay coincidint amb el dia mundial dels catòlics conservadors. En resum que totes les causes disposen d’un dia per reivindicar-se, i per no ser menys un dels col·lectius amb més força dels últims anys ha volgut també instaurar el seu dia, i per tant demà 25 de maig ho celebraran. Celebraran el Dia de l’Orgull Friki. Tal com ho sentiu. Aquest col·lectiu de paios curiosos, sovint desconcertants ha cregut que en tant que grup consolidat havien de tenir la seva pròpia diada. I suposo que us preguntareu: “Perque el dia 25 de maig?”. Jo hagués proposat tots els 29 de febrer per acabar de fer les coses rares, però no, com no podia ser d’una altra manera, els frikis han decidit aquesta data per tal de commemorar l’estrena de “La Guerra de las Galaxias”. Impressionant!! De seguida que he vist la notícia m’ha cridat l’atenció, però res comparat amb el que he anat flipant a mesura que anava llegint. Resulta que aquest grup de gent tenen el seu propi manifest en el que defineixen qui son, que fan i que volen. Al principi del manifest ens regalen amb una frase digna de frikis: “Porque hay Día del Padre, de la Madre, del Trabajo, de la Mujer Trabajadora, del Orgullo Gay... comenzaremos una campaña a nivel nacional para que a los frikis -que ya somos legión- se nos tome en serio y no nos definan como niños grandes". Tal i com comença aquest manifest, i sabent la passió que tenen pel tema Star Wars, un no acaba de quedar-se tranquil pensant que en qualsevol moment aquesta colla pot començar el seu “Ataque de los clones” particular, i llavors potser haurem de córrer. Per sort un es queda més tranquil quan veu que es tracta d’un moviment ben estructurat, i que tenen el seu decàleg de drets i deures. Entre els drets que segons ells ostenten hi trobem el dret a ser més friki encara (important!), a no tenir parella i ser verge (definitivament aquests paios no hi toquen!!) o també al sobrepès i la miopia (això és un dret o una conseqüència? En fi...). Però en la vida s’ha de donar i rebre, i per tant també han volgut establir les seves obligacions com a frikis, i francament no tenen desperdici: tots enfocats a radicalitzar encara més la seva raresa. El que si que m’ha deixat parat, lligat amb el que comentava de “El ataque de los clones”, es que tant en els drets com en els deures, hi ha un concepte molt nazi, o si més no a mi m’ho sembla: dominar el mon. Confio que tot sigui tan inofensiu com disfressar-se de Dark Vader, perque si no anem llestos!!!
Jo mentretant reivindico el dia mundial dels dies mundials!!

La peülla d'espanya

Hi havia una vegada una parella acabada de casar que volien fer una pota de xai al forn. Quan ja tenien tots els ingredients es van posar a preparar la cuixa. Sense pensar-s’ho gens ni mica, la noia va agafar el ganivet i es va disposar a tallar tot el peu de l’animal. El noi la va increpar dient-li que no calia tallar la punta, que la cuixa de xai es feia sencera. La noia ho va negar i es va justificar argumentant que la seva mare sempre ho feia d’aquella manera. Com que no es posaven d’acord van decidir anar a veure la mare de la noia i preguntar-li el perque la punta de la pota s’havia de tallar. La dona els va explicar que sempre s’havia fet així i que sempre havia vist la seva mare – l’àvia de la noia – cuinant la cuixa de xai sense el peu ni les ungles. Així doncs, ja posats que s’havien embarcat en saber el perque s’havia de tallar la punta de la pota de xai per fer-la al forn, van anar a demanar a l’àvia que els resolgués el dubte. La entranyable dona, amb molta calma i bonhomia, va escoltar l’exposició dels fets de la jove parella, i sense immutar-se el més mínim els va espetar que ella tallava la punta de la cuixa del xai, perque al forn de casa seva no hi cabia sencera.
I és que totes les coses tenen la seva explicació en els seus orígens, i en una setmana en la que una de les notícies més rellevant és el resultat del referèndum de Montenegro, potser ha arribat el moment de cridar ja n’hi ha prou i exigir davant de qui sigui que es respectin els nostres orígens i que ens permetin la possibilitat de poder decidir el que volem ser. No és cap secret que hem arribat a un punt en les relacions amb espanya en que el retorn es casi impossible, i que per tant hem d’arriscar-nos i tirar cap endavant. Durant més d’un any (coincidint amb les negociacions de l’estatut) les desqualificacions i els insults cap als catalans han estat en l’ordre del dia, i francament entenc que és força absurd intentar mantenir les coses tal i com estan. Es com si hi hagués algú que s’entossudís a mesclar aigua i oli. Potser remenant força ràpid ens dona la sensació de que realment s’estan mesclant, però és pura ficció, perque al deixar-ho reposar s’evidencia que segueixen havent-hi les dues capes, i res ens fa pensar que podem arribar a aconseguir tal proesa.
Als catalans ens està passant si fa no fa el mateix. Els espanyols en general tenen la fixació de que els catalans hem de ser espanyols per pebrots, i si algú en demana el perque, la única resposta que obté és tan absurda com res: “Sempre ha estat així”.
Senyors espanyols i corresponents representants: si en un tema tant banal com cuinar una cuixa de xai, l’argument de que “sempre ha estat així” és de lo més absurd, en temes tan seriosos com la identitat d’un poble hauria de ser delicte. Així que deixeu de tocar-nos el voraviu i deixeu-nos coure la cuixa de xai tal i com volem: Sabent que surti el que surti serà Catalana!

Si la muntanya no va al piano...

Déu n’hi do quina setmana! Vist des de la distància sembla que hagi passat una eternitat, però de fet no ha estat més que una setmaneta. Això si, una setmana culminada amb una gran festa major (gran en tant que qualitat i no pas quantitat). El fet és que aquest cap de setmana han estat les festes del Passatge, i com ja era d’esperar han estat tot un festival. Començant el divendres a la nit, amb l’orquestreta de rigor i un disc-jockey força curiós, ja vam adonar-nos que aquelles festes prometien. Tant divendres com dissabte l’ambient que es va viure al carrer va ser genial, i es va acabar de arrodonir amb la paella popular del diumenge. Quatre bombones de butà, una pila de musclos, dues bosses senceres de cloïsses, molts escamarlans i 20 kg. d’arròs entre molts altres ingredients van ser necessaris per alimentar una bona colla de veïns afamats. I clar, durant l’estona de la preparació una cerveseta anava de conya per passar la set i la calor, i després també entrava finíssima per acompanyar l’arròs. És més, també va passar de conya durant la sobretaula, i perque no dir-ho, al vespre amb les havaneres. En resum que la cervesa va córrer a dojo, al igual que havia passat durant les nits del divendres i dissabte. Per sort, vam poder arribar a la festa amb un bon entrenament, ja que el dimecres la fèiem bona al celebrar la victòria del Barça en la lliga de xampinyons fins a altes hores, i amb forces copes a sobre. Però realment la setmana va començar amb la caminada a Montserrat. La tarda del dissabte sortíem de la plaça Bonanova caminant cap a Montserrat. Per davant teníem els 52 km. i moltes hores de caminar. Sabíem que caminats tots aquests quilometres arribaríem al formiguer de turistes i creients en que s’ha convertit la muntanya de Montserrat. I es que sovint es molt bo saber que és el que et trobaràs, perque d’aquesta manera un es pot anar preparant. I si no que els hi preguntin a uns voluntaris anglesos, que fent una feina de neteja de deixalles del pic més alt de les Illes Britàniques (de 1.346m) van trobar-se a dalt de tot un piano. La sopresa va ser evident, i un altre grup de voluntaris, especialistes en la restauració d’obres d’art van pujar per a preparar el trasllat de l’instrument per tal de poder esbrinar des de quan està el piano allà dalt. El que serà més difícil és determinar el perque i el com aquell piano vertical, havia anat a parar allà. El que tinc clar és que si hi va haver algú que el va pujar fins dalt, aquest és un autèntic campió, i ni la caminada a Montserrat, ni la celebració del dimecres, ni totes les festes del passatge superen el desgast que havia de suposar pujar un piano dalt de tot d’una muntanya. Lo màxim similar que jo he pogut fer aquests dies es agafar unes turques com un piano, però clar...son dues coses diferents.

Ball de números d'una final

Avui és un dia de futbol. Es digui el que es digui, i sense entrar en si realment hauria de ser així, la final de la Xampinyons League paralitzarà tota la gran part de la ciutat de Barcelona i de la resta de poblacions de Catalunya. Qui més qui menys ha fet els seus pronòstics, i a part dels que es mouen pels desitjos del cor (en certa mesura tots ens hi movem), molts han fonamentat la seva predicció a través dels números dels dos equips, les estadístiques en totes les competicions... I és que l’estadística i la numerologia son disciplines que molts utilitzen per tal de predir els resultats de manera (segons ells) més fiable. I és que de dades n’hi ha moltes i de molts colors. Cadascú ha d’agafar aquelles que creu que li donaran un resultat coherent. Jo mateix he fet els meus càlculs, i la veritat és que la sorpresa ha estat majuscula! Anem per parts. Resulta que la última vegada que vam tenir oportunitat de “disfrutar” (es un dir perque ens van fotre una pallissa) veient el Barça jugant una final de la lliga de campions va ser el 19 de maig del 1994. Des de llavors ha passat gairebé dotze anys. Concretament han passat onze anys i 363 dies, o el que ve a ser el mateix 4381 dies (tenint en compte que els anys 96, 2000 i 2004 van ser de traspàs). Si convertim els dies en hores tenim la burrada de 105.144 hores, i si encara anem més lluny, i ho passem a minuts, llavors la xifra ja espanta: 6.308.640 minuts!!
Suposo que us preguntareu el perque de tants números si no serveixin de res! Calma, calma que tot arribarà. Resulta que les culés hem hagut d’esperar 6.308.640 minuts per poder veure un parit que tan sols en dura 90!! Això vol dir que per cada minutet de la final hem hagut d’esperar 70.096 minuts! Un preu molt car no? I aquí és on entra la numerologia. De bones a primeres el número no te res d’especial, però si ens el mirem ben mirat, trobem un missatge molt clar. Només hem d’escriure el numero en un paper, i girar el paper. Que llegiu? Jo hi llegeixo 9 GOOL. Es un senyal, però que vol dir? He estat donant-hi voltes, i se m’acuden diferents opcions. Una és que al minut nou es marcarà un gol, el que no queda gens clar és quin equip el marcarà. Una altra opció és que el dorsal 9 marcarà un gol, però serà l’Eto’o o serà el Reyes? L’altra opció és que durant la final es marcaran 9 gols, però de quina manera? Arribant als penals o sense arribar-hi? Perque si es sense arribar als penaltis llavors es preveu un partit de collons!!! Com veieu cap de les opcions ens assegura res, però com avui es marqui un gol al minut 9, o be marquin els dorsals “9” o alguna de les altres opcions us asseguro que fliparé una miqueta bastant! Sigui com sigui serà un partit que penso gaudir al màxim, i espero que sigui tot un espectacle, però de colors blaugrana, siusplau!! Demà, si he encertat alguna predicció em podeu trobar a les Rambles, amb una tauleta de càmping fent la primera pela com endeví (como me has puesto...), i si ni tan sols m’hi acosto, els ingenus haureu estat vosaltres per creure en coses tan abstractes!
Sigui com sigui els que segur que guanyaran seran els jugadors, però ja no només el partit, sinó una millonada de collons. Fem números del que es trauran?

48 amb gust de 52

Un calçat còmode i una motxileta amb ganyips i aigua ja serien suficients per començar. Això i una bona dosi de ganes i de moral. I és que la moral hi juga un paper molt important en gestes d’aquesta naturalesa. Potser millor que expliqui de que parlo. Hi ha qui ja ho sap i alhora hi pot haver-hi gent que no, però és que aquest cap de setmana he viscut una experiència nova, i molt contradictòria en ella mateixa: sortir caminant de Barcelona amb els ànims al màxim per arribar a Montserrat absolutament destrossat. Aquest era l’objectiu, o dit d’una manera el desenllaç de la sortida d’aquest cap de setmana. Tota l’aventura va començar el dissabte a la tarda. Eren quarts de vuit quan una colla de 37 persones sortíem de davant del número 3 del carrer Sant Joan de la Salle. L’ambient era d’allò més festiu i les rialles eren els protagonistes de l’inici de la caminada. La primera etapa va transcórrer amb total normalitat, i al arribar a Sant Cugat tot era bon humor. Allà ens hi esperava un entrepà de llom i un bon got de caldo que ens havien preparat el magnífic grup d’avituallament(als quals els envio un sentit agraiment). Eren ja les onze quan sortíem per fer la segona etapa. Va ser llavors que ens vam adonar que la lluna plena ens donaria la llum suficient per caminar sense haver de menester ni lots ni frontals. Els acudits seguien, i es pot dir que aquest tram va ser el que menys va costar a tot el grup. Però no tot podia ser tan senzill, i sortint del segon punt de trobada, a l’estació de Rubí-Les Fonts, vam començar a fer els 15 quilometres que ens deixarien clar que l’experiència no l’acabaríem sense haver de patir. Aquell tram va ser absolutament trencador i hi va haver molts factors que van influir en que la gran majoria acabes força derrotat un cop a Vacarisses. Per una banda portàvem ja una bona tirada, i es començava a notar que les cames i els peus havien caminat més del normal, i per l’altra el veure un cartell indicatiu cap a Terrassa, en el que deia que hi havia 8 km, quan per nosaltres havia estat una vida, i un trenca cames.
El fet és que vam començar el quart tram amb els ànims ratllant el terra, però ves per on que el fet de fer-se de dia al mateix temps que començàvem a veure la muntanya Montserrat molt a prop van afavorir que la moral es recuperés i que la gent arribés a Monistrol amb els ànims suficients per afrontar els últims 4 quilometres dels 52 totals. No tothom es va veure amb cor de fer aquest darrer esforç, entre els quals m’hi haig d’incloure. Un cert problema de fregaments traduïts en encetament van privar que acabés la gesta. Però francament estic molt i molt content. Però ja no només pel fet d’haver caminat 48 quilometres del tiron (cosa que no havia fet mai) sinó perque molts van aconseguir el que s’havien proposat als sortir de Barcelona, i sobretot perque cap de nosaltres va patir cap problema greu, a excepció de les llagues i el cansament!
I és que es tracta d’una cosa que no tornaré a fer mai més a la vida (si està a les meves mans triar, clar!) però que en canvi estic molt content d’haver-ho casi fet, i més encara d’haver-ne format part!!
Per mi els 48 km que vaig fer tenen tot el gust de 52 que van fer la majoria!!
Felicitem-nos doncs!!!

Un policia sempre serà un policia...per desgràcia!!!

I encara proven de justificar-se!! Segur que en algun moment o altre sortirà la senyora Tura per intentar treure foc al problema, i per confirmar que en breu s’obrirà una investigació. Quins pebrots!! I és que diguin el que diguin, tots els cossos policials són de la mateixa calanya, i si creuen que han de fer us de la violència, tiren pel dret, i si veuen necessari fer ús (o més ben dit abús) del poder que la placa i les armes els hi proporcionen, doncs es fa i llestos!
Aquest mateix raonament deu ser el que va seguir una Mosso d’Esquadra de Girona, en un restaurant de la mateixa ciutat, quan es va creure amb el dret de solucionar un descuit seu a expenses de la gent que estava sopant en el mateix establiment. Resulta que la impresentable en qüestió va anar a sopar a un restaurant de Girona, acompanyada d’un altre mosso, dues companyes policies i més gent, i cap a la una de la matinada, havent acabat ja de sopar, va anar cap al lavabo a rentar-se les mans. Va arribar als excusats, es va treure els anells que duia, i es va rentar les mans. Havent acabat, va tornar cap on eren els seus companys, i no va ser fins al cap d’una estona que es va adonar que s’havia deixat els anells al lavabo. Va tornar per agafar-los i es va trobar amb l’agradable sorpresa de que no hi eren. Arribats a aquest punt, crec que és necessari que fem un exercici de posar-nos en situació per tal de poder avaluar si la reacció que va tenir la senyora te alguna similitud amb la que tindríem qualsevol de nosaltres. Que faríeu en una situació així? Jo quan llegia la notícia m’he vist parlant amb el responsable del local, donant-li el numero de telèfon i demanant-li que si sortien els anells per favor em truquessin. La majoria haguéssiu fet com jo. Crec que és de sentit comú. Però ara, fet aquest exercici de posar-nos en situació, tornem a la història que ens concerneix. Resulta que la senyora en veure que els anells no hi eren ho va dir de pressa i corrents als companys de velada, i el mosso d’esquadra, company de la despistada, es va dirigir a la única taula que quedava ocupada al local, en la que hi havia un grup d’ex-alumnes de l’escola de les Dominicanes, per tal de demanar si els havien vist. Entre el grup de joves hi va haver reaccions diverses: unes van donar la seva negativa i altres van ser reticents a respondre, tot i que el mosso els havia comentat que els anells valien molts diners. Davant d’aquesta situació els astuts agents dels cossos policials van creure que no hi havia cap més sortida que retenir aquella gent al local i procedir a un exhaustiu registre de totes i cada una de les joves que hi havia en aquella taula. Segons sembla només un dels policies va mostrar la placa, mentre que la resta es va identificar amb la peliculera expressió “Policia Secreta”. Al cap d’una hora de show, no van trobar res de res, i les noies van poder marxar. Quins pebrots!!!!!!
Estimadíssima senyora Tura: quan vostè parlava de la Tolerància zero, a que es venia a referir? Perquè tothom veu només la brossa en l’ull dels demés?? No estaria malament que aquesta tolerància zero l’apliqués vostè als seus Gossets de Tura, perque no paren de sortir notícies en les que els senyors estan perdent els papers, i justament son els que menys els haurien de perdre!!
Tolerància zero sí, però per tothom i d’una vegada per totes!!!!!!!!

Lliures de somiar ser Lliures

Somiar és de les poques coses d’aquest mon que és totalment gratis. De fet suposo que és justament per això que m’agrada tant somiar. I quan somio amb temes de diners llavors ja no em para ningú. De fet m’he fet ric de mil maneres diferents, i cada una més fantàstica que l’anterior. M’ha tocat la loteria, m’he trobat maletes plenes de diners, he recollit bitllets que queien del cel, he tret diners d’un caixer, i aquest no ha parat de treure bitllets i bitllets... Vaja, mil maneres diferents de somiar que em faig ric. Però no és això el que realment m’encanta, sinó que el que realment em posa fora de mi és el planificar com gastar-los. Això si que em xifla! He comprat pisos als germans, cotxes, he donat diners als pares perque deixin de treballar i disfrutin de la vida com ells saben... De fet si ara em toquessin 1000 milions de peles a la loteria sabria perfectament com gastar-los, com invertir-los, com regalar-los... Ho he fet tantes i tantes vegades que no em vindria de nou. Però clar, no tot és tan fàcil com en els somnis, i els diners no venen a les teves mans perque sí. Tot i això hi ha vegades que s’ajunten una sèrie de circumstàncies, i talment com si es tractés d’un dels meus somnis, a algú li cauen diners a les mans de forma impensable, i sense dedicar-hi el més mínim esforç. I si no que els hi preguntin a uns xavals canadencs de 13 i 14 anys que han estat arrestats per atracar bancs. Suposo que llegint fins aquí us pensareu que m’he begut l’enteniment, i que atracar un banc no te res de fantàstic ni d’inesperat. Teniu raó, però la cosa guanya en qualitat quan resulta que t’assabentes que atracaven els bancs sense cap mena d’arma. Alguns pensareu que utilitzaven la típica tècnica de la ma a la butxaca simulant una pistola, però no, ni tan sols això! Resulta que aquests xavals arribaven al banc, i un cop davant de la finestreta feien lliscar un full de paper amb una nota en la que demanaven que els hi donessin els diners. Els treballadors dels bancs, seguint les ordres expresses dels directors de les entitats de donar els diners en cas de robatori, en veure la nota donaven els diners als nanos. I vinga, cap a casa que no ha estat res! I així set vegades en dos mesos! Son culpables?? Ostres, doncs jo tinc els meus dubtes, perque de fet és el paio de la finestreta que al veure una nota de l’estil “Dóna’ns els diners”, els hi ha donat la pasta. Sembla realment un somni, no?
Això si, en un dia com avui, no podien passar per alt els somnis d’un referent dels segle vint, per no dir de la historia de la humanitat. I és que avui fa 25 anys que es va morir en Bob Marley. Un Marley que va dedicar la vida als somnis, tan seus com dels demés, i que va fer de la música i la religió Rastafari principis de vida per molta gent. Un paio que només amb 36 anys de vida va aconseguir fer realitat molts dels seus somnis, cosa que la majoria de gent no aconsegueix en el doble d’anys. I perquè? Doncs perque creia en els seus somnis, i és per això que escrivia cançons i les cantava. Per tal de fer saber a la gent que calia estar preparats per que en algun moment tocaria alçar-se i lluitar per la llibertat, la llibertat de tots, la llibertat de fer realitat els nostres somnis. Perque si be els somnis son gratis, el més important de tot, és que són sinònim de llibertat.

Qüestió de credibilitat...suposo!

Sorpreses n’hi ha de molts colors i tamanys, i lògicament de més agradables i de menys. Alhora hi ha qui catalogaria determinades sorpreses com a desagradables i en canvi hi ha qui faria tot el contrari. Podríem dir doncs, que les sorpreses són una cosa personal, i que per tant cadascú les ha de viure a la seva manera.
I si no que li preguntin al francès que després d’un accident de cotxe, va veure que havien caigut d’algun lloc del cotxe, talment com si d’alguna peça es tractés, uns fardos amb haixís. Concretament després de l’accident van caure 3,2 kg de cannabis, o el que en valor econòmic equival a gairebé un milió de peles!! Com qui no vol la cosa. El paio en un acte que jo no se si hagués fet, va portar els fardos a la gendarmerie. Perque no ho hagués fet?? Segur que els més mal pensats pensen que m’ho hagués guardat tot per fumar-m’ho però el que realment m’hagués fet pensar el anar o no a la policia és la incertesa de si em creurien. Vaja, posant-me en la pell del policia (es una activitat de risc i desagradable que no heu de fer sense la supervisió dels vostres pares) dubto que com a poli em cregués un paio jovenet que em porta gairebé 6.000 euros en costo, al·legant que li havien caigut, així perque si, del seu propi cotxe, però que ell no en sap res. Mmmm....no se, no se.... El més fort de tot és que la cosa no va quedar així, sinó que com sempre passa després d’un accident, el cotxe va anar al taller per reparar els desperfectes, i és allà quan va aparèixer la segona sorpresa. Resulta que no només portava els tres quilets de xocolata, sinó que repartits per tot el cotxe n’hi portava 18 més, o el que és el mateix cinc milions i mig de peles! I en vistes d’això, i pel que posa a la notícia, la policia va seguir creient-se el paio. Això, per mi, si que és una sorpresa! I el que és pitjor es que això va passar a França, i a mi, quan vaig ser allà, em van desmuntar el cotxe a la frontera amb suïssa. Es més, em van estar estona i estona mirant la navalleta que porto sempre amb les claus, per veure si s’havia tallat alguna cosa amb aquella fulla. I resulta que a un paio li cauen 3 kilos de costo, i posteriorment n’hi troben 18 més, i no li diuen ni mu. Segons la gendarmeria la droga portava en el cotxe uns vuit anys, tenint en compte que va ser l’últim canvi de propietaris del cotxe. Parlen que l’individu en qüestió podria haver estat engarjolat abans de poder desfer-se del material, i allà s’havia quedat. A mi que em diguin el que vulguin, però això fa pudor, o si més no costa molt de creure. Clar que, el que realment em costa de creure, o si més no d’imaginar, és el que es fa amb tot el haixís que s’incauta. Sempre s’ha dit que es destrueix, i la única manera que jo conec per destruir-lo es cremar-lo. Així que, com es fa per treure’s les oposicions de cremador de costo incautat? Tot i que molt em sembla que deu ser un lloc on només hi entren enxufats (no parlo de drogues) i en surten col·locats(no parlo de feina).

I ara què?

Alguns ja m’ho han sentit a dir alguna vegada. Fins i tot amb algú hem fet projectes per convertir aquesta frase en un eslògan. I és que francament no n’hi ha per menys.
Què hem de fer? Com ens en sortim?? què ens passarà? Com acabarà? Com ho arreglem? Quin camí hem d’agafar??... vaja.... en definitiva: I ara què?
Des de fa una bona temporada em trobo que en la majoria d’àmbits que m’envolten la qüestió hi va com anell al dit, i de fet no deixa de preocupar-me, ja no pel fet de tenir preguntes (la curiositat és la base del coneixement) sinó pel fet de no obtenir respostes. Hi ha qui discutiria la manca de respostes, però des del meu modest punt de vista, crec que és vital que diferenciem el que són les respostes del que suposa rebre informació. Amb això vull dir que si jo li preguntés a algú quina edat te, ell em podria donar molta informació com ara “vaig néixer a tal lloc, de petit era molt grassonet, tinc dos germans petits, vaig anar a l’escola del carrer.....”, però res del que m’hauria explicat em respondria la pregunta. Doncs la mateixa sensació tinc dia rera dia quan llegeixo un titular al diari, o quan miro les noticies de la televisió, o quan escolto els programes de debat polític, o quan... I perquè? Doncs per la pedreta que portem a les sabates des de fa gairebé un any: l’Estatut. Es trist que defineixi un text que ha de procurar el benefici del meu país com una pedreta a les sabates, però tal com s’ha portat tot plegat entenc que la comparació és bona. I el pitjor de tot és que cada vegada la pedreta molesta més, i tot per culpa d’aquestes persones que creuen que tenir poder de representació significa que el que volen ells és per nassos el que vol la gent. Anem a pams, senyors meus! No podem confondre representació democràtica amb democràcia autoritària.
Resulta que el divuit de juny els catalans ens trobarem davant d’una taula amb sobrets i dos classes de papers, i jo, si més no amb el que se ara, no podré evitar que se’m repeteixi una vegada rera l’altra “I ara què?”. Perque sincerament no se que haig de fer, i com jo suposo que bona part dels catalans. La situació és digne de les millors comèdies d’embolics, perque veure que el partit més catalanista amb representació al govern (ERC) tingui la mateixa opinió que el partit popular amb un tema com l’estatut trenca tots els esquemes. Sentir sentències lapidàries d’uns, per després veure com els mateixos les contradiuen no ajuda massa a tenir les coses clares. I mentre tant ningú explica als catalans en quina situació estem i que suposa a curt, mig i llarg termini el vot a favor del “si”, i tres quarts del mateix amb el vot a favor del “no”. Però suposo que això no deu ser rellevant. El més important és que els que diuen que ens representen facin el màxim d’escàndol i espectacle per tal d’obtenir la màxima quota de pantalla. Això és la única cosa que sembla que els interessi.
Això és el que volem? Jo no!! Així doncs companys: I ara què?

Que se n'ha fet del "Qui Paga Mana"??

Quan no és un nap és una col, però d’una manera o d’una altra ens exprimeixen fins l’ultima pela que tenim a les butxaques. I és que al final, t’hi pares a pensar, i resulta que ens toca pagar absolutament per tot. Vols circular amb el teu vehicle pel carrer? Doncs paga! Vols aparcar el cotxe al carrer, perque no tens diners per poder circular? Doncs paga també! Que vols sortir de la zona metropolitana de Barcelona? Doncs vigila perque et trobaràs un peatge als morros i com sempre...a pagar! Que durant cinc anys has estat estudiant una carrera, dedicant-hi esforços, temps i com no diners, i finalment has aconseguit aprovar totes les assignatures i per tant tenir el Títol... Doncs paga per tenir aquest coi de paper que ja has pagat amb suor i diners durant cinc putos anys! I perque? Doncs perque cal pagar per tot, i a diferència del que ens venen sempre, ni de bon tros rebem tot el que donem. Però ara hem arribat a un moment que ja no només ens fan pagar, sinó que ens ja ens diuen com ho hem de fer. Sense anar més lluny, a les caixes d’estalvis només es poden anar a pagar rebuts en unes hores determinades. Per exemple en la meva oficina només es poden pagar rebuts de 8:00 a 10:00. Collons!! Tan pagar, tan pagar, i ni tan sols podem fer-ho com vulguem! I perque estic tant excitat avui, amb el tema dels nassos? Doncs perque fent l’ullada general que faig cada matí a la premsa diària he trobat una notícia que m’ha indignat. No es pot dir que l’iniciativa del personatge en qüestió fos una cosa innovadora, perque la veritat és que no ho és (tots ho hem pensat més d’una vegada), però si que fa bullir la sang. Resulta que un veí d’Àvila, fart de veure que tot el benefici del seu treball marxava a velocitats forçades per pagar rebuts, impostos i taxes, va prendre la determinació de que aniria a pagar un rebut amb una mica de suelto. Vaja, qui diu una mica de suelto diu 22 kg. de ferralla, en monedes d’un, dos i cinc cèntims. Un total de 11.976 monedes. L’ajuntament no va acceptar el pagament, al considerar que s’estava infringint una normativa europea del 1998, que estipula la prohibició amb les excepcions de costum que diuen literalment “excepto la autoridad emisora y las personas expresamente por la legislación nacional del Estado miembro emisor, ninguna parte estará obligada a recibir mas de 50 monedas en cada pago”. Ells si volen si que poden! Quins pebrots!
El més trist de tot és que el concepte pel qual se li exigeix el pagament de 190 euros és el d’un vado que ell no ha demanat. Es tracta d’una persiana o be d’una porta d’un estil similar a la d’un garatge, per la qual l’ajuntament ja creu que hi ha motiu suficient per estar obligat a abonar aquest import.
No se que pensareu vosaltres però per mi es prou motiu de queixa. I a sobre no pot ni pagar com vol! La pròxima vegada pot fer papiroflexia amb els bitllets, i seure a esperar a que surti una llei que ho prohibeixi. D’això se’n diu “ser cornut i pagar el beure”, i malauradament en aquest sentit som molts els que anem amb banyes, i els de sempre els que paguem!

Qüestions de compromís

Des que menjo d’aquesta ma, tot el que fa referència al Medi Ambient em concerneix. Qualsevol notícia que tingui alguna cosa en comú amb aquesta santa casa me la miro i remiro amb uns altres ulls. De fet ve a ser el mateix que quan el nostre pare feia qualsevol cosa i nosaltres creiem que era el millor, i que segur que estava ben fet, perque home...ho havia fet el Pare!! Doncs en certa mesura a mi m’està passant una cosa similar amb el Medi Ambient. Si be abans ja tenia consciència de la importància de cuidar el nostre entorn, ara a més, tinc la visió de la feina que es fa, en línies generals, per tal d’aconseguir reduir aquesta constant contaminació. I és que una de les coses que si que he vist és que el departament de comunicació de l’Agència de Residus de Catalunya dedica temps i esforços a conscienciar a la gent a base de programar diverses activitats i campanyes. I és que sempre s’ha dit que cal predicar amb l’exemple i el departament mira de que així sigui. De fet no només han de predicar amb l’exemple tots aquells estaments públics relacionats amb el medi ambient, sinó que qualsevol figura política i social hauria de tenir la responsabilitat de transmetre aquestes línies de bona conducte amb l’entorn. Sense anar més lluny, l’alcalde de tota ciutat hauria de ser la persona més compromesa de totes! Per exemple, l’alcalde de Londres, el senyor Ken Livingstone (te nom de joc d’ordinador!) porta 15 mesos portant la seva pròpia campanya d’estalvi de recursos alhora que d’informació i conscienciació. Amb el cap ben alt i amb un rictus de seguretat, aquest senyor afirma que porta 15 mesos sense tirar la cadena després de pixar. 15 mesos!! Em sembla molt i molt be!! De fet si tenim en compte que en una cisterna de wàter hi caben entre 6 i 10 litres d’aigua, i que cada dia podem anar a buidar l’aigua de les olives unes tres vegades, això converteix l’actuació de l’alcalde de Londres en un estalvi de 10.800 litres d’aigua. Bravo! Felicitats de part meva!! Si tothom prengués exemple segurament les coses anirien d’una altra manera. I si no, perque no comparem l’actitud del senyor Livingstone amb la del nostre estimat Joan Clos Voll Damm. Que fa l’alcalde per predicar amb l’exemple? Doncs sense anar més lluny, afirmar amb un somriure “made in lifting” que el dia 22 de setembre en motiu del dia escollit per la UE com el “Dia sense cotxes” va anar a treballar amb el cotxe. Concretament, se li va acostar un periodista i li va preguntar confiant que el senyor batlle donés la resposta esperada. Aquella resposta de l’estil “he anat amb bicicleta fins l’ajuntament” o be “he agafat el meravellós transport públic de la ciutat”. Però no es va obtenir cap d’aquestes respostes, sinó una totalment inesperada pel dia, però totalment previsible tenint en compte l’emissor que la deia. El senyor va contestar amb aquella soltura que el caracteritza: “he anat amb cotxe!! ... amb sense aturador, clar!”. En fi, tot el respecte pel medi ambient que professa el nostre alcalde, suposo que es tradueix en els quatre arbrets de merda que va col·locar a la plaça del fòrum. I que més volem?? Es que com som, eh!! Mai en tenim prou!!! Cert! De fet ja en tenim massa!!!!

La ITV del que es diu i s'escriu...

En tots els àmbits de la vida és essencial fer una parada en el camí, mirar cap enrera i valorar si el que hem fet, el que em dit o el que hem volgut és realment el que necessitàvem, o per contra vam equivocar-nos. Es tracta, sovint, d’un acte reflex, que d’una forma semi-inconscient ens fa analitzar les coses per veure si hem anat pel bon camí. Justament això és el que ahir vaig estar fent amb els meus germans i els meus pares. No, no cregueu que vam fer una teràpia familiar de resultats dubtosos. No, no es tracta d’això. En el transcurs del sopar van sortir a la conversa un parell de temes que anteriorment jo havia comentat en aquest mateix espai, i clar, les idees de molts sovint fan modificar l’opinió d’un de sol. En aquest cas la xerrada familiar va permetre ampliar les dades i les informacions que tenia jo en un parell de temes.
Xerrant, xerrant va sortir el tema del robatori de la cúpula de l’estadi de la Cartuja. Resulta que a diferència del que deia la notícia del 24 d’aquest més, la cúpula no va ser robada, sinó que va ser venuda. El que sentiu! Pel que es veu, el solar on van col·locar l’estructura era d’un particular, i va ser aquest mateix el que es va vendre el solar juntament amb tot el que hi havia dins. Així que van fer prou bon negoci, perque si be la cúpula estava valorada en 280.000 € (47 milions de peles) pel que es veu l’ajuntament en va pagar 800.000€ (gairebé el triple!). És més, gairebé estic segur que ja existeix un comprador, i aquest no pot ser altre que el mateix consistori de Sevilla. Així es pot dir que aquesta gent ha fet un negoci rodo, com el mateix estadi!Un altre dels temes que van sortir tot sopant és el de la recollida de signatures que va fer el PP, així com tot el desplegament que van fer per portar-les al congrés. En l’article del 26 d’aquest mes vaig entrar una mica en el número de fulls que en principi portaven signats. Ells parlaven de 876 caixes, que a raó de 2500 fulls per caixa (cinc paquets de cinc-cents fulls) feien un total de 2.200.000 fulls de paper. En aquell llavors em vaig indignar perque les signatures no tenien cap mena de valor jurídic i anirien a les escombraries de pet, i per tant tot el paper s’havia malgastat sense miraments. El que vam ampliar amb els de casa van ser certs aspectes que de bones a primeres no eren tan evidents, però que a la que hi pensaves es veien claríssimament. M’explicaré. Resulta que si portaven 2.200.000 fulls, i presentaven 4 milions de firmes, a cada full hi anaven només dues signatures, una pel davant i l’altre pel darrera (com el ball de la marinera). Primer fet curiós....quines firmes més grosses! Segurament no va ser així, sinó que es deurien equivocar amb el numero de caixes que portaven. Si fem el càlcul partint del numero de firmes que van presentar, i contant que a cada full i tirant molt curt hi poden haver 30 firmes (per davant i per darrera, es el ball de la marinera....quina cançó més estranya!! Un dia en parlarem...) ens van sortir 53 caixes, que repartides entre les 10 furgonetes que van portar vol dir que portaven cinc caixes per furgoneta i les furgos que portaven no eren petites que diguem. Així doncs, com es menja això? Com la majoria de coses que han fet aquesta gent: Amb patates quan governaven, i ara que no son al govern, amb una bona rialla!!