Corre(te) Corre(te)!! que te pillo!!

En un dia com avui, en el que per tot arreu se sent parlar i opinar sobre l’aprovació de l’estatut en el congrés, tota una sèrie de notícies queden en segon pla, i com sempre passa en aquest país, per art de màgia al cap d’uns dies queden oblidades. Notícies com el que ha passat a Marbella mereixen tota l’atenció del món. I és que una gent que amb la seva actuació fraudulenta han acumulat una riquesa molt difícil d’imaginar no es mereixen passar inadvertits. Els diaris afirmen que s’han incautat moltíssims bens i de gran valor la majoria, fina a arribar a la burrada de 2400 milions d’euros. Dit així, i com sempre ens passa amb els putos euros, no sembla tant, però fent uns càlculs a l’engròs tenim que aquesta gent tenia un patrimoni que ascendia a la increïble xifra de 400.000 milions de pessetes!!! Brutal!!!! Que si jet privat, que si dues helicòpters, que si cotxes per un tubo, que si una promoció immobiliària amb 1000 vivendes, un yot privat.... Es per això que dic que aquesta gent mereixeria estar penjat d’un pal, al estil crucificació, durant un parell de dies, menjant-se tota la solana i rebent els insults i les crítiques de la gent que a diferencia d’ells, han viscut honradament, i s’han guanyat fins l’ultima pesseta de la que disposen. Però vaja, no crec que ens ho deixessin fer. El que està clar és que s’haurien de podrir a la presó. Ni llibertat condicional ni històries. I si a més els pogués passar com a l’amic de la següent noticia molt millor. Resulta que un ex-près d’una centre penitenciari de Polònia ha demandat a l’estat pel fet d’haver-se quedat estèril mentre complia condemna. Dit així, sembla que n’hagi fet un gra massa, però entrant una mica en detall, flipes el que pot haver passat aquest paio mentre estava a la garjola. Resulta que havia de treballar amb una màquina que produïa unes vibracions tremendes i per poder treballar les havia de parar amb el seu propi abdomen. El contacte amb la màquina, sumat amb les vibracions li provocava una ejaculació cada mitja hora! El que sentiu, una ejaculació cada mitja hora acompanyada del seu corresponent orgasme. Us imagineu el cansament que ha de suposar això al cap del dia?? Bufff.... Suposant que a la presó feia una jornada similar a la que es fa fora dels barrots, aquest paio es corria unes 16 vegades en el trancurs d’un dia de feina. 16!!! Això a la setmana suposen 80 ejaculacions a la setmana (calculant que hi ha dos dies que te festa). Quina animalada!! Fent càlculs molt ràpids, comptant que estava tancat per un delicte normalet, i que es va passar a la garjola un cinc anyets, aquest tio es va córrer 19.200 vegades!!! Lligant-ho amb els tios que buscaven els seus germans, concebuts a través del semen del mateix donant, imagineu la de germans que podria arribar a tenir aquest tio! Per no parlar de la quantitat de roba que va arribar a embrutar!! Si a sobre d’haver de treballar amb aquesta màquina, el pobre tio patís també les feinetes (típiques de la trena) de l’escura xemeneies de les dutxes, deu haver acabat odiant tot el que faci referència al sexe, i la veritat és que no n’hi ha per menys.
Vaja, no ho se, que potser hi estic donant moltes voltes, però es que a mi això m’ha deixat en un estat de xoc que de ben segur alguns de vosaltres compartiu. I és que aquest tio, sincerament ha de ser la Rellet!!!!!!!!!

Sentir la Bellesa

La bellesa... un concepte complicat. De fet cadascú de nosaltres te els seus gustos i sovint allò que un troba preciós a l’altre ni fu ni fa. El que sí que és indiscutible és que s’ha creat tot un complex sistema entorn de la bellesa que ara, és difícil de trencar. Per exemple ha passat a ser un factor important a l’hora de trobar feina, a l’hora de trobar parella (per molt que compti l’interior, si lo de fora no......llavors res!). Així que donada la importància que se li ha anat adjudicant, no és estrany que hagin sortit els mil concursos de bellesa que existeixen. Es comença, talment com si es tractés de futbol, en les categories inferiors, concursant per ser Miss Papiol, passant per Miss Penedès, miss Mon fins arribar a Miss Univers. Entremig, mil i una categories, i disciplines varies. I clar, fent una simple combinatòria resulta que podrien sortir centenars de concursos diferents: que si Miss Camiseta mojada d’Eivissa, que si Miss Espuma de Benidorm, que si Miss Cuerpo escultural... Vaja....mil exemples que no val la pena anomenar. A més a més, molts d’aquest concursos han estat objecte de manipulacions, extorsions, maletins i el que convingui! Clar, entre que es tracta d’una valoració molt subjectiva, i que a sobre s’hi mou tot aquest mamoneo, imagineu la quantitat d’escàndols que han sortit a la llum dins el sector. Un dels més populars s’explicava en un reportatge que van fer per la tele, i que realment et clarificava el rotllet que es viu en aquest tipus de concurs, i com s’encarreguen alguns de pagar, i els altres per cobrar, per tal que la nena en qüestió vegi fet realitat el somni de la seva vida. Perque clar, hi ha indrets en el que els concursos de bellesa són el més important del mon, i se segueixen com si d’una religió es tractés. En resum, que es tracta d’un somni que requereix molt esforç, tant a nivell econòmic, físic com moral, i en canvi quedar-se pel camí és el final més probable per la majoria. El problema apareix quan ja has començat a veure fet realitat el teu somni, i tot se’n va a fer punyetes. I és que hi ha moltes coses que poden torçar una carrera de Miss, com una caiguda en mal moment, una malaltia, un accident... Si, un accident és potser el que sovint s’encarrega de dilapidar la carrera d’aquestes joves belleses. I si no que li preguntin a la Tara Rose, de Texas que després de moltíssima dedicació, va aconseguir fer-se amb el títol de Miss Texas Sorda. Tal com ho heu sentit!! Sorda! Si, aquest concurs també existeix, i la Tara Rose després de competir amb set altres candidates al guardó (sordes totes elles), va endur-se el premi al més de juny passat, i havia de presentar-se aquest més de juliol que vindrà al certamen de Miss Amèrica Sorda. Però com deia abans un accident pot deixar a la cuneta definitivament la carrera de qualsevol d’aquestes noies, i la Tara Rose, no va ser una excepció. Resulta que la Tara, de 18 anys, va ser atropellada per un tren. Perquè? Doncs perque el tren va estar tocant el clàxon repetidament per tal d’advertir a la jove, confiant en que s’apartaria, i la pobra, seguint la història de la seva vida, no ho va sentir. Desenllaç trist, i carrera trencada justament pel que diferenciava qualsevol concurs d’aquest: el fet de ser sorda.

Germans de Sang?

Des de fa uns anys, la televisió s’ha especialitzat en un gènere televisiu que està creant molts adeptes en la població espanyola (...i no em sorprèn...) i que ha fet “feliços” (per dir-ho d’alguna manera) a moooolts d’aquests il·lustres televidents. Tots recordareu el que, en la meva modesta i alhora ignorant opinió, va ser el pioner en aquest tipus de shows: “Su Media Naranja”. Qui no recorda tot un mite de la comunicació com Jesús Puente? Aquell presentador que ens va regalar, a part del conegut programa, uns anuncis per prevenir la calvície (amb una frase ben mítica d’eslògan...) així com unes pinces que es deien LASVI que es posaven a les orelles i reduïen el dolor. Quin? No ho se..., el dolor en general suposo... El fet és que entre anunci i anunci es dedicava als seus programes, i així com “Su media Naranja” es basava en comprovar si les parelles estaven ben avingudes i es coneixien a fons, ben aviat es va passar a un altre clàssic de l’antena: “Lo que necesitas es amor”, en el que l’objectiu era declarar-se a la persona estimada. El programa no el va poder acabar el mateix Jesús Puente, donada la seva inesperada mort, i el va substituir una altra presentadora que pot ser que us soni: Isabel Gemio. Quins records que m’està portant tot això...tinc la pell de gallina i tot!! El fet és que aquesta senyoreta es va afincar a la poltrona i va encadenar varis programes de la mateixa temàtica: “Sorpresa Sorpresa”, amb un objectiu clar, donar una sorpresa a algú, “Hay una carta para ti”, que era més del mateix, etc.
Aquest gènere televisiu ha anat consolidant-se mica en mica, i sent líder d’audiències en la majoria de casos. Avui en dia, en la graella televisiva hi tenim una tal Patricia, que es veu que te un diari, i que pel que es veu te per objectiu principal reunir els paios més raros de tot el país perque vinguin a explicar la seva vida (els que tenen suficient vocabulari, clar...). En aquest programa s’hi ha vist gent gran, gent jove, gent sense vergonya, gent acomplexada, gent que els hi falta deu minuts, gent que va passadíssima... en definitiva, gent diversa sense altra feina o preocupació que sortir a la tele, i demostrar a tota la audiència que te (o justament el contrari) tots els requisits per sortir a la tele! El que de moment no s’ha vist (que jo sàpiga) és el que he llegit avui. La sorpresa del principi ha deixat pas a la necessitat de fer-ho saber. Aniré al grà. Resulta que l’article explica com s’ha creat un portal per tal de possibilitar el rencontre de germans. Però no es tracta de germans normals, ja que d’això ja se n’encarrega la Patrícia que dèiem abans. Es tracta de germans concebuts pels mateixos donants de semen. Ole, ole, ole!!! Resulta que, fent números a l’engròs, tenim que cada donant dona semen amb una periodificació setmanal durant tres mesos, per tant, tirant curt, al final dels tres mesos, aquella persona pot haver repartit un mínim de dotze fills. Això comptant que només dona semen una vegada. Imagineu!!! Hi deu haver famílies que podrien jugar un partit de futbol d’onze contra onze, amb suplents, àrbitre i jutges de línia, sense haver de demanar a ningú per jugar amb ells. Quina burrada!! I els dinars de Nadal?? En primera generació encara, però en segona i en tercera la cosa ja es desmadra.
El saber aquesta noticia m’ha animat a fer el mateix, però amb les burilles! El meu objectiu a partir d’ara serà recuperar totes i cada una de les burilles que he anat escampant pel mon! Me les estimo i vull esmenar l’error que vaig cometre el dia que les vaig abandonar! No hi puc fer més!!

Negro? No es una peca!!

Ja portem una bona temporada en la que tot el que està relacionat amb la estètica agafa forta volada i acaba sent el pa de cada dia. Actualment una operació d’estètica es el el més normal del mon, i ha deixat de ser un fet o decisió diferencial. Sense anar més lluny, a les nenes de 15 anys, si al final de curs han estat bones minyones, han estudiat molt i han tret bones notes en comptes de fer-los el típic regalet/detallet per premiar l’esforç, com podrien ser un collaret, aquells pantalons que tant li agraden, aquell cd del cantant que la fa anar boja... els pares han entrat en la dinàmica de regalar a les filles una operació d’estètica. I tant tranquils tu!!! La nena vol més pit? doncs no volies pit, doncs dos!! (ja que s’hi posen millor que en posin dos...). Que la nena se sent lletja amb el seu nas, que és aguilenc i que no li agrada....doncs res, truquem a la consulta, demanem hora, i si la nena s’ho curra, nas nou!! Però tots sabem que no es tracta només de les nenes de 15 anys, sinó que son molts els que es treuen d’aquí, es posen per allà, s’arreglen això, milloren allò.... buff!! Un futimé d’operacions diferents amb l’únic objectiu (la majoria de vegades) de millorar la presencia física. I clar, si les operacions d’estètica estan a l’abast de moltes famílies, com no haurien d’estar-ho de la família reial! De fet la lògica em diu que podrien fer el que volguessin en aquest sentit, però en canvi em miro a la parella de monstres reals, i no semblen que hagin passat per cap quiròfan ni res per l’estil. I és que potser, tant a la Infanta Elena com al seu amic Marichalar, els hi van dir que lo seu no tenia solució...qui sap.
La que si que ja comença a tenir un bon historial mèdic és la Infanta Leonor. Per començar te moltes coses que els nens normals no tenen. Entre d’altres, te tants diners com pugui necessitar, te el cordó umbilical congelat als EEUU per si un dia és per allà pugui fer-se un estofat, i a part de tot això també tenia una piga de la mida d’un cèntim al costat del nas. I dic tenia, perque a hores d’ara ja no la deu tenir. Perque? Doncs el que comentàvem. Operació d’estètica i llestos!! I ja poden mirar d’explicar-me que ho han fet per tal d’evitar que la piga pogués esdevenir maligna, blablabla... res!! El que passa és que aquesta gent te la mentalitat de que els reis han de ser perfectes, i de fet jo hi estic totalment d’acord, però no parlo justament de perfecció física, sinó de perfecció personal. Clar que no es pot demanar pa a un famolenc, i per tant es limíten a tot allò possible. I és que mirat fredament, no dona gens de crèdit anar pel mon amb una piga al nas, però en canvi anar predicant pel mon que ets border line, això si que es porta molt!! Una llàstima, la veritat! Amb el que haguéssim rigut posant motes a la criatura! Que si “grano cafè”, que si “os panda”, que si “Gorvatsov”, que si "Miles Davis"...
O les cançons dedicades de siniestro total : “era se una peca a una nariz pegada, i pegada a la nariz una infanta , una infanta...!
En resum, que toca molt els pebrots que el poble tingui una cua d’espera de la hostia per qualsevol intervenció, i a la puta nena resulta que li treuen una miserable piga!! Com toquin molt els ous, encara es crearà una clinica d’estètica, però que en comptes de bisturí aniran amb bats de beisball, i en lloc d’haver d’anar a la consulta, es farà a domicili. Es el progrés...

Dir el que es pensa o pensar el que es diu...

És freqüent sentir expressions de l’estil: “El que compta no és el què es diu sinó el com es diu” i quan analitzes el seu significat amb el que passa al teu entorn cada dia t’adones que el saber popular és sovint més savi que molts que se les donen de llestos. Tot i això, hi ha vegades que si el que es diu no te massa sentit, que més hi dona el com ho diguis... no? Sense anar més lluny, la política ha passat a ser l’aparador màxim d’aquesta premisa. Però com que no tinc ganes de ratllar-me parlant d’aquesta xusma, posaré exemples que si més no ens facin dibuixar un somriure a la cara. Per exemple, i per començar, quina cara se’t queda si llegeixes una noticia com aquesta:”Espanya produjo en el 2002 un total de 198 pares de zapatos por un valor de 3.120 millones de euros”. En primera instància penses...son poques sabates, no? Clar que perque n’haurien de fer més... Venent un parell de sabates, i amb un simple càlcul, tenim que aquesta gent ingressa un total de 15 milions d’euros. Mmmm...no està malament, no? Queda palès que el que es diu també te importància, no? Clar que potser el millor que podem fer és trobar altres exemples que donin força a la tesis que comentàvem al principi. A veure...perfecte...aquesta anirà be. El titular diu: “...hasta 1150 millones de euros se puede ahorrar al año un comprador madrileño que se preocupe por buscar los mejores precios...” 1150 milions???? D’euros!!! Bufff.... I encara ens hem de sentir que els catalans som uns pesseteros!! Però com collons no ho hem de ser, si per estalviar una mil·lèsima part del que estalvia un madrileny en un any, nosaltres tardaríem tota una vida!! Així no m’extranya que espanya participi en els projectes científics més ambiciosos. Una altra cosa seria discutir la necessitat o utilitat de la inversió, o més ben dit del projecte sencer. Perque? Ostres, perque gastar-se fons públics per tirar endavant projectes absurds fa una mica de mal no? Per exemple, si jo us dic que el país ha participat en el projecte astrològic més important impulsat per l’unió europea, em creuríeu? Doncs llegiu-ho vosaltres mateixos! “Construido por europa, divisarà objetos a 100 metros”. Collons!!!! 100 metres!!!!!! Això si que són avenços!!! Al costat de la invenció de la roda això és el més important que s’ha descobert!! I és que els diners tenen la virtut de fer possibles projectes que semblaven inviables de bon principi. Clar que sovint, els diners, son la causa de molts problemes, i si no que li preguntin al nano que, en un atac de pur mestratge, es va gastar 2100€ en un club d’alterne. I que? Fins aquí res, si no fos que els diners no eren seus, sinó de la seva novia, i havien de servir per a pagar una reparació de l’aire condicionat. Així que calia trobar la manera de justificar aquella sobtada despesa. Dit i fet, va deixar que la maquina comencés a funcionar, i en poca estona ja havia ideat un magnífic pla, que en principi l’havia de treure d’aquell merder. Així que va conduir el cotxe fins a les afores, va trucar a la policia dient que hi havia un cotxe sospitós al marge de la carretera, es va lligar de mans i peus amb cinta adhesiva, es va amordaçar i amb total convenciment es va tancar ell mateix dins del portaequipatges. La policia, no se perque no se’l va creure...Que va fallar? El què? O el com? Doncs és ben fàcil! El que fallava era l’aire condicionat!!

Que fer amb els papers per no perdre'ls...

Tots som dèbils davant de segons què. Encara que de vegades pretenem negar-ho per tal de aparentar ser gent com cal, tots ens trobem moltes vegades en situacions que ens fan trontollar aquesta seguretat. Per exemple, si jo us dic que la màquina de tabac del bar de la cantonada està donant el tabac i al mateix temps tornant els diners, que faríeu? I no em digueu...no es que no fumo... Tan li fa, un altre exemple. Fa uns dies vaig comentar una noticia d’un caixer que donava més diners dels que tocaven. Si us hi trobéssiu, segur que ho aprofitaríeu!! N’estic segur, perque per sort o per desgràcia les persones tenim aquesta reacció animal, instintiva, i difícilment podem neutralitzar-la.
Imagineu que teniu la possibilitat de falsificar bitllets, sense que es noti res. En trauríeu profit? Segur!! Potser no us desfasaríeu, però segur que us n’aprofitaríeu. El que si que em costa mes d’imaginar és que tenint la possibilitat de fer-ho, i fer-ho be, decidíssiu fer una cagada com una casa de pagès, però de forma voluntària. Oi que es fa més difícil d’entendre? Doncs imagineu-vos la cara de sorpresa que m’ha quedat quan fent la ronda habitual pels mitjans de comunicació més selectes i populars m’he trobat amb una notícia que no te desperdici. Imagineu que us dic que he aconseguit falsificar bitllets, i que he decidit fer-los per la quantitat de 93,56€. Suposo que després de fotre’m les collejas que em mereixeria després intentaríeu entendre el perque, sense arribar segur a cap conclusió satisfactòria. I és que explicació no en te cap! I menys explicació te que els protagonistes de la noticia en qüestió falsifiquessin bitllets per valor de 1000 milions de dòlars. En un sol bitllet!!!!!!! Però anem a veure....qui ha estat el brillante de luces que ha tingut aquesta genial idea? I el que és pitjor, segons manifestava la policia hi ha hagut gent que els ha acceptat com a bons. Cooooom? Per a veure un moment...d’acord que això ha succeït als estats units, i allà tot es possible, però fins i tot en el seu cas em costa creure que hi hagi algú tant inútil! En vistes del que hi ha, en comptes de patir per la grip aviar, jo em preocuparia pel creixent augment del síndrome Bush, conegut també com el síndrome Borderline. Esperem però que aquesta síndrome no creui d’atlàntic, perque de ser així deixaríem de gaudir d’espectacles i iniciatives com les que tenim actualment. Sense anar més lluny, amb la síndrome Bush, mai s’hagués pogut organitzar el mundial de llançament d’avions de paper. De moment, al igual que passa amb altres esports, s’estan fent les eliminatòries per ciutats, per després fer la final per països i finalment arribar al mundial que se celebrarà a la ciutat austríaca de Salzburg amb la participació de 48 països. Tres disciplines en les que competir i diferents records a superar. Una de les modalitats és el llançament a major distància, amb un record a superar d’una mica més de 58 metres. L’altre premia el vol que dura més estona a l’aire, amb una marca de 27,6 segons com a objectiu a batre. La última disciplina es la d’acrobàcies, que si be no s’ha especificat el rècord, jo crec que està en les birgueries que deuen haver fet els pioners d’aquesta competició per arribar a organitzar un mundial d’avions de paper.
Hi he estat pensant, i com que veig que iniciatives d’aquestes son possibles, penso organitzar el primer mundial de fer punta al llapis. Necessitaria però, que féssiu la prova per tal d’establir els temps mínims per classificar-se. Això serà un èxit!!

Freaks de Dimarts

Fa dies que em balla pel cap la necessitat de rendir homenatge a tots aquells individus que per moltes raons i per cap en concret passen per les nostres vides sense pena ni gloria però sense passar desapercebuts. Sembla una contradicció, però es tal i com us ho dic.
I si feia dies que hi pensava, perque avui? Doncs resulta que ahir es va produir un detonant que era impossible de no percebre. Es va produir el primer congrés mundial de freaks sense ni tan sols necessitar preparació. I és que fa temps que amb la Dammlemon i el Loco de la colina sospesem la teoria de que els dimarts son un dia satànic, i que per algun motiu o altre acostuma a crear-se un Karma especial, un conjunt de personalitats bizarres disposades a convertir les nits d’entre setmana en tota una exposició de rareses. Es per això que he cregut necessari que aquesta gent tinguin el paper i la importància que realment mereixen, i què millor que homenatjar-los per ser com son. I és que de freakees n’hi ha de moltes categories, i cada un acostuma a tenir almenys una d’aquestes categories totalment entrenada. Per exemple, i sense necessitat ni voluntat de donar noms, tenim l’amic que sempre arriba als llocs cridant, cantant càntics blaugranes i preguntant per un resultat. Un resultat que encara no s’ha donat, però que segur que vindrà marcat per....hamarcateto’o!! hamarcateto’o!! I és que aquest senyor,l’Eto’o, de ben segur que va ser company d’habitació de l’altre personatge clàssic del nostre entorn, el que tot ho sap; el que ha estat arreu del mon; i com no, el que ha conegut a tots aquells a qui esmentis. I és que el Dr.Maligno ens ha regalat estones d’entreteniment i ficció molt agradables, malgrat que bona part de la historia ens hagi semblat totalment inversemblant i impossible. Però els freaks tenen aquestes coses, i al igual que els imans es repelen si s’acosten els dos pols iguals, el freaks acostumen a tenir alguna enganxada amb els que son de la mateixa condició. I si no que li preguntin al Marquès de Sade, que durant una bona temporada ens va regalar empipades i espectacles propis de criatures, però en un cos de senyor gran. I amb qui se les tenia? Doncs amb l’altre gall del galliner: el Dr.Maligno, que entre crit i retret aprofitava l’ocasió per introduir més anècdotes de la seva frenètica vida. I és que l’amic del Mini Yo sempre ha procurat portar-se be amb tothom i en poques ocasions l’he vist perdre els nervis. Una d’aquestes enganxades la va tenir amb la “Paseando Miss Daysi” (o Con techo...). I és que la senyoreta està en un lloc privilegiat del rànking, i per mèrits propis. Sense oblidar el seu gos, que deu rebre alguna compensació especial per aguantar lligat al tronc de l’arbre mentre l’amiga busca una presa. Una presa que be podria ser el Jonnhy Guitarras, amb el que ahir va mantenir una amena conversació, però que no va arribar a enlloc. Qui sap si el tema es va desviar i van acabar parlant de musica, de guitarres, del ritme de la bateria, i de l’any en que es va gravar el disc... Un disc que no te res a veure amb el disc horari que porta a l’autocar el nostre Conductor de la Sarfa, un personatge ben curiós, acompanyat sempre del Remington Steel del barri, que observa sempre des de darrera del seu gintònic com el “jose” (no parlo de l’original) dubta de si entrar en conversa, per acabar-hi entrant i quedant-se sol parlant del seu barça, movent les espatlles i gesticulant amb el braç.
A tots vosaltres, Moltes gràcies per ser com sou! Els dimarts no serien el mateix sense vosaltres!

Festival d'Eurovisió?o la visió d'Europa...un Festival!!

La unió Europea ha estat un projecte que s’ha anat construint i fent fort al llarg de molts anys. De fet, els més papistes diuen que Europa ha assolit una força que res te per envejar als EEUU, i d’igual manera, consideren que res tombarà tal imperi. De fet, fins fa poc jo era dels primers a defensar que Europa estava prou consolidada, i que era totalment impensable que en un estat de la Unió s’arribés a un conflicte bèl·lic. A mi em feia por la situació que s’estava produint aquí a casa nostra. L’odi i el rancor que s’està acumulant fora de Catalunya cap als catalans era totalment desmesurat, però em tranquil·litzava el pensar que mai es podria arribar a un conflicte bèl·lic de caire civil, mentre forméssim part de la Unió europea. Ara però m’estan sobresaltant una sèrie de dubtes ja que últimament s’han produït uns incidents de caràcter social prou importants, i al mateix temps prou desequilibrants. I el que més a fet créixer la meva preocupació ha estat que els protagonistes d’aquestes controvertides decisions no son països que tot just han ingressat en la unió, i que per tant podria entendre’s com dins de la normalitat, sinó de països completament assentats dintre el conjunt d’Europa. Sense anar més lluny el que està passant a França podria acabar com el rosari de l’Aurora. I no n’hi ha per menys. A qui coi se li pot acudir una mesura social i laboral d’aquest nivell sense predir les conseqüències que pot arribar a tenir a nivell del poble. No poso en dubte que una mesura d’aquest nivell està totalment meditada, però el que no podem és desvestir un sant per vestir-ne un altre. Entenc que en la balança de la gent del carrer el que realment compta és allò que els afecta directament, i per molt que es justifiquin les decisions, si el poble es veu perjudicat per la mesura hi aniran en contra. Com poden plantejar-se una reforma laboral com la que pretenen aplicar? Com es pot deixar tant desprotegit un col·lectiu, i per l’altra banda destinar esforços i recursos per solucionar aquesta desprotecció? A qui se li apareix la magnífica idea de creure que l’acomiadament sense necessitat de justificació ni indemnització és una mesura que potenciarà el creixement econòmic d’un país? Però que fumen herba aquesta gent?? Perque si no és així, ja poden mirar d’explicar-ho que no crec que puguin convèncer a ningú. Com poden pretendre que el col·lectiu de Joves accepti que el govern els deixi amb el cul a l’aire perque tots aquells empresaris sense escrúpols puguin fer-los una prospecció rectal. Dos anys amb acomiadament totalment lliure per als menors de 26 durant el seu primer contracte!!!!! Vergonyós!!! I el més trist és que l’il·luminat que ha pensat aquesta opció cobra un sou que difícilment algú de nosaltres tindrà, i no m’estranyaria que en el seu contracte hi hagués una clàusula que li assegurés el futur, perque últimament les coses estan molt malament......No et fot!! Quina colla de cabrons!!
I per si fos poc amb això a Alemanya ja s’ha pactat l’enrederiment de l’edat de jubilació. Està clar que ho han fet per garantir un sistema de prestacions que pugui donar abast a tota la població, però perque han de pagar sempre els mateixos els plats trencats! Perque és el més pringat de turno el que haurà d’esperar dos anys per poder dir que ja ha treballat prou a la vida? Perque no poden retallar per altres bandes? Nooooo!!! No fos cas....
Algú sap que s’ha d’estudiar per estar al govern? El graduat escolar es suficient, oi?

No estaba muerto estaba de parranda...

Heu provat de trobar explicació a alguna cosa que a simple vista sembla no tenir-la? Segur que si, perque malauradament aquesta situació és el pa de cada dia. Ara fa ja uns tres anys va haver-hi una colla de personatges que ens van involucrar en una cosa amb la qual ben poca gent hi volia tenir res a veure. De fet, tal com es defineix la democràcia, aquesta gent va parlar per nosaltres. Fins aquí perfecte, però si s’han de posar a parlar en boca nostra, almenys que hi estiguem d’acord, no? El més trist és que no només es va basar en paraules sinó en decisions molt més compromeses i que aquesta gent va prendre sense consulta ni concens. Tothom recordarà aquell trio maravilles, les seves fotografies de família, i com no, les seves irresponsables decisions. Ara, passat tot aquest temps, veiem que tots teníem raó! Tots menys els tres personatges i els seus amiguets. I és que els fets evidencien el que us dic. L’Aznar va rebre el que mereixia, i ara es dedica a explicar batalletes al col·lectiu de Borjas mentre la majoria el recorda amb molt de rencor. En Blair encara aguanta, però la lògica em diu que ha de saltar aviat (clar que aplicar la lògica als anglesos es tot un acte de fe!). I el senyor Bush? Doncs li queda un telenotícies com a president dels EEUU. La gent americana s’ha adonat (i això també es notícia) que el mandril que tenien per president no valia ni un duro sevillano! Tot apunta que està esgotant els últims dies d’activitat abans que li fotin una puntada de peu en tot el trassero i l’enviïn a pastar fang amb els seus amics els porcs. I és que lo seu ha estat molt greu, però es fa difícil exigir responsabilitats a algú que demostra ser gairebé Border Line. Però clar, si un tonto de remat s’envolta dels de la seva condició no es pot esperar que les coses tinguin sentit. Sense anar més lluny (Article 1), un dels ex-assessors del president Bush en temes de política nacional, ha estat detingut per robar en un Centre comercial per valor de 5000 dolars. El pitjor de tot és que robava productes que no arribaven ni a 2 dòlars i mig. Els que més tenen, i va i encara roben!! Quins pebrots!!! I és que el que no necessitem és gent com aquesta!! Necessitem gent am sentit comú, gent amb una mica de criteri i bones intencions, per tal de mirar de canviar aquesta situació tan desesperant. I si no que els ho diguin als integrants d’aquella banda musical (Article 2) que cantaven “Mama mia, Mama mia, now I really know, My my, I could never let you go...” , que sense cap mena de por han declarat:"AVA preocupada con el incremento de robos y agresiones a los agricultores de la huerta de Campanar que coincide con intereses urbanísticos”. No ho entenc molt, però encara que ni els hi vagi ni els hi vingui, em sembla molt be que defensin la justícia i la llibertat de totes les persones!! Llibertat a viure amb tranquilitat! Si, si! A viure!! Perque pel que sembla ara ni això, i si no que li preguntin al pobre home que el van enterrar sense que ell ho sabés (Article 3). La família va encarregar-se del tanatori, de les flors, de comunicar-ho als amics i familiars, i en cap moment se’ls va acudir veure el seu parent... Una confusió prou bèstia. Uns enterren algú que creien mort, i els altres ja no poden enterrar aquell que suposaven viu. Vosaltres mateixos ... jo no tinc paraules!!

Suma i sigue...fins quan??

Com està el pati!!! Francament ve de gust no sortir-hi a jugar! I és que quan un se n’adona que el sentit comú deixa d’imperar en molts àmbits, llavors tot, i repeteixo tot, es converteix en possible i probable!! Fa por no? Si més no a mi me’n fa, i el pitjor és que no es tracta d’una cosa estancada sinó que cada vegada va a més. Sense anar més lluny, avui sortia una noticia en la que s’explicava com en el procés d’unes oposicions per entrar al cos de bombers de l’ajuntament d’Alacant, en una de les proves, es va incloure una pregunta de test que deia literalment: “Cual de estas sustáncias es autoreactiva?” Fort eh?... no, ara en serio. El que sortia de la lògica era una de les opcions que es donaven com a possibles respostes a la pregunta: Zapateroboboetanopacta. Què? Què us ha semblat? I ja que estem amb el rotllo de les preguntes, a que no sabeu quin color polític governa l’ajuntament d’Alacant? I a que no sabeu en quin partit militaven la majoria del tribunal qualificador? I com collons pot ser que una falta de respecte tant gran, una presa de pèl d’aquest calibre, es deixi passar sense que ningú faci res per que no es torni a repetir? I perque son sempre els mateixos que estan ficats en tots els merders, i sempre en surten remenant la cua, i amb ganes de tornar-hi? Com pot ser que a un pobre xaval de 14 anys l’anés a buscar a casa seva, al maresme, un escamot de la guàrdia civil, armats fins les dents pel sol fet que el nano, l’Eric, havia enviat unes cartes a unes empreses demanant que etiquetessin els seus productes en català. Va ser tractat de terrorista, i va haver de defensar-se davant dels més alts estaments del poder judicial d’aquest país de faràndula. Però clar, el xaval és català, i qualsevol català es susceptible de convertir-se en un perillós terrorista. Calia que ho aturessin. Això si, tots els improperis que s’estan llençant en l’altre sentit son justificats perque....perque....perque???? No puc entendre-ho!!
I és que la política que ens regalen aquesta gent fot els pels de punta, per no parlar del que s’encarreguen d’assegurar que es compleixi. Tots hem patit el comportament irracional del cossos policials. Tan irracionals com el que llegit avui al 20 minutos, on un grup de policies locals van creure convenient vestir-se al més pur estil geo, comando, grup d’assalt.... i entrar a un local apuntant les pistoles i les escopetes cap al sostre, per acabar ruixant un gas tòxic a diestru i siniestru!! Que ho motivava? Doncs ni idea, però que va ser excessiu segur!! Fins i tot la gent que estava al local es va pensar que era un grup terrorista o uns atracadors!
Quan de temps haurem d’aguantar tota aquesta merda??? Més val que comencem a planificar-nos l’únic moment en el que deixaran de tocar-nos els ous: quan ens morim. I si no que li preguntin a l’amic rus, que sabent que li arribava l’hora, va voler fer-se fer un taüt especial, per tal de poder emportar-se les coses que més estima a la vida amb ell. I de que es tractava? Doncs de la col·lecció de revistes porno!! I és que és molt natural la justificació que dona l’home: “perque hauria de separar-me de les meves nenes si han estat tota la vida amb mi?”. El mateix que penso jo. He nascut català i lliure, i m’emportaré a la tomba el meu sentit catalanisme i la meva justa llibertat!!

3, 2, 1....Involució!!!!

Jo creia sincerament que ja ho havia vist tot. De fet, tots nosaltres tenim el cul pelat de veure tot de coses que per les seves característiques surten de lo habitual. Tot i això, pel que veig últimament, em sembla que anirem tenint forces sorpreses.
Algú ha sentit a parlar de Darwin? De la Selecció natural? Es tracta d’un personatge i una teoria que si més no pretenien establir unes pautes per tal de definir com havia transcorregut l’evolució de l’espècie humana, tant a nivell físic i motriu com a nivell psíquic. Doncs resulta que, després de tants i tants anys, potser ens podríem trobar davant d’una prova que tiraria per terra unes quantes teories. Resulta que tot navegant, m’he trobat amb aquesta impactant notícia, que a part de ser bastant curiosa provoca diversitat de reaccions. Hi ha qui s’ho agafa serenament, analitzant els motius i les causes d’aquesta situació, i per contra hi ha qui reacciona amb total escepticisme al respecte. I és que la veritat és que l’escepticisme no està gens fora de lloc davant d’una notícia com aquesta, perque si mai ens ho haguessin explicat ens haguéssim fotut un bon fart de riure. Anem millor al grà, i m’entendreu.
La notícia en qüestió (Noticia 1) es presenta als seus lectors amb un titular cridaner per ell sol: “Una supuesta família de cuadrupedos turcos desata un debate científico sobre la evolución”. Podeu entendre doncs que com a persona curiosa, i perque no dir-ho, ociosa laboralment parlant, una notícia d’aquesta naturalesa (i mai més ben dit) no em podia passar per alt, sinó tot el contrari. Només el titular ja m’estava demanant a crits un anàlisi profund i rigorós d’aquest descobriment. Dit i fet, m’he disposat a clicar al link, i a devorar les paraules, frases i paràgrafs de l’article. A mesura que anava llegint m’anava fent una mica a la idea del que passava. Tot i això, hi ha coses que tal com les relata l’article francament no queden clares. Queda palès que tot l’article està basat en que la família en qüestió han patit una regressió en l’escala evolutiva, i que podrien haver retrocedit fins a un milió d’anys enrera. Es diu ràpid, eh! Ja veureu proveu-ho: unmiliód’anysenrera!! En fi, que tal com descriu l’article la familia la conformen els progenitors i 19 xurumbeles!! 19!! Es diu ràpid, eh...be, millor que no em repeteixi... El fet és que d’aquests 19 fills n’hi ha cinc que caminen de quatre grapes (Video), i segons m’ha semblat entendre el llenguatge que tenen es molt primitiu. I la pregunta que jo em plantejo és: Com és possible que s’hagi pogut esdevenir un retrocés en l’evolució? Com pot ser que uns turcs, de cop i volta deixin de parlar el turc per començar a parlar una llengua pròpia i primitiva? No pot ser que es tracti de persones setmesones? No pot ser que els faltessin algun minut d’incubadora? El que no se’m fa tan estrany d’imaginar és que un grup de persones, de cop i volta decideixin caminar a quatre grapes, així, perque sí (d’aquí que quan anem borratxos i anem pels terres diguem cofois l’expressió d’agafar una turca).Tot i això crec que tampoc es l’unic cas d’Involució. De fet només cal veure com en el seu ja habitual estat de desorientació, els senyors del PP també estan patint una regressió evolutiva. Han deixat de seure a les cadires, viuen al dia (sense cap objectiu ni finalitat) i francament també els falten deu minuts. Donaria el que fos perque les lleis evolutives facin lo propi i ens deslliurin d’aquest petaners, i posats a demanar, que la selecció natural s’encarregui del Mister Cope-r!

Con un poco de pasta basta...

Què són els diners? Total...es tracta d’uns paperets als que els hi donem molt de valor, però que realment potser no en tenen tant (i que consti que he dit potser!). Mira que hi ha coses a la vida que són molt més valuoses que els diners, i que per molts que en tinguéssim mai podríem pagar-les, però tampoc podem tancar els ulls a la realitat i considerar els diners com un objecte obsolet dins la societat en la que vivim. Ni molt menys! Sempre hem sentit l’expressió popular que diu que “Els diners no fan la felicitat”. Mira, no dubto que tingui raó, però el que també tinc seguríssim és que malgrat per si sols no aportin la felicitat, ajuden molt. I si no que li preguntin al cambrer del restaurant “Nello”, que va acabar el servei amb una dosi de felicitat considerable (Article 1). Resulta que, com si fos el més normal del mon, un client després de considerar que havia sopat prou be va creure oportú deixar una propina al cambrer de la ratlla de 16.000 dòlars, que equivaldria a uns tres milions de les antigues pessetes (que típica aquesta expressió, oi?). No tranquil amb això, va creure necessari també convidar a tothom del restaurant a beure alguna cosa, per acabar deixant-se al restaurant casi 25.000 dolars (8.000 del sopar, 16.000 de propina i 500 convidant a la gent). I ell tant feliç, i el cambrer ni t’explico!! Tant content com estaven tots els que es van trobar amb una altra sorpresa ben agradable (Article 2). Per un moment intenteu posar-vos en situació per tal d’intentar esbrinar quins són realment els sentiments que provoca una situació així. Ens dirigim al caixer per treure diners, i ens passa allò que tots hem somiat i que sempre hem cregut que era impossible: Que el caixer s’equivoqui a favor nostre!! Us ha canviat la cara? Doncs imagineu la cara que els quedava a la gent quan el caixer els donava el doble dels diners que havien demanat, i només constava que n’havien tret la meitat!!! Impressionant!! I feliços?? Doncs com unes pasqües!!!! Perque després diguin!! Clar que els diners no son sempre tan fàcils d’aconseguir, i hi ha vegades que un ha d’ingeniar-se les per guanyar algun cèntim. Aquest és el cas del següent amic, que va pensar un astut pla per tal d’ingressar algun quarto a les seves butxaques (Article 3). Com ho va fer? Doncs fàcil. Va robar un autobús! Però quan dic robar un autobús no vull dir només les peles que hi hagués, sinó l’autobús. Les coses van anar de la següent manera. El nostre amic va pujar a l’autobús, quan el conductor no hi era, va arrencar i va començar a fer la ruta habitual d’aquella línia. La gent anava pujant i baixant (cosa normal en un autobús) i cadascú anava pagant el seu bitllet religiosament. L’amic va anar-se embutxacant les conquistes fins acabar la ruta, i deixar abandonat l’autobús a pocs quilometres de les cotxeres. I tan panxo, i no dubto que ben feliç, se’n va anar xino xano cap a casa, perque últimament el tema d’agafar el transport públic no és molt de fiar.
I és que els diners mouen muntanyes, encara que ens faci ràbia, obren també moltes portes. I si no que els ho preguntin al príncep i a la leti, que a base de quartos han aconseguit tenir el cordó umbilical de la nena als EEUU (no se si me’n fiaria jo amb el Bush per allà...). El que és més trist de tot és que ara resulta que canviarà la normativa al respecte del tractament i els bancs de cordó umbilical. Perquè deu haver sortit ara aquesta notícia?(Article 4) Es deu tractar d’una casualitat no? En fi...

Alèrgia als "Borjas"

Avui comença la fira d’Alimentària al recinte firal de la Fira de Barcelona. Es tracta d’una trobada de professionals relacionats per un mateix tret comú. Els assistents a la fira representen el sector de la restauració i l’alimentació de Catalunya, així com també el d’altres països estrangers. I és que des de fa una bona temporada tots els sectors econòmics, tots els col·lectius professionals, miren de crear espais per tal de poder estar al dia de les novetats i alhora permetre un intercanvi d’impressions i dubtes molt útil pel dia a dia de cada un d’aquests experts. El que passa és que moltes vegades aquests “Salons o Fires” perden de vista l’objectiu de la utilitat per a passar a ser considerats com a espectacles purs i durs, deixant en un segon terme molts altres aspectes importants.
També hi ha trobades que lluny d’una missió comercial l’objectiu tendeix més a la col·laboració i intercanvi entre la majoria de professionals dels sector. D’això se’n diuen congressos, i normalment es mira de barrejar la utilitat professional amb una vessant més aviat lúdica. Un exemple, tot i que no s’ajusta molt al que comentàvem, es el que ha passat aquest cap de setmana. El congres dels Borjas ha tingut lloc aquest cap de setmana a Madrid, i hi ha assistit tots i cadascun dels integrants d’aquesta immunda calanya. Feien tan de goig tots de costat, amb els seus polos de cocodrils i caballets, aquells jerseiets de punt amb coll de pic, i de colors blau cel, rosa, groc...vaja, colors tan rancis com ells. I és que aprofitant que es reunien tots els Borjas del país, els nostres amics de PP han fet coincidir el seu congrés anual, i així ser més colla llardosa i grimosa (un dels requisits indispensables per aconseguir acreditació). De fet feia maco de veure, amb aquells cabells engominats, amb la clenxa ben marcada i a la dreta (clar), uns pantalonets estil dockers i com no unes “sebago” de tota la vida....la seva vida, vaja. Les imatges que ens han regalat han estat tot un tresor pels que agraïm els esforços en animació i espectacle. Deixant a part els Borjas, lògicament hem pogut seguir amb deteniment els progressos (es un dir això de progrés...) dels personatges del PP. Els Rajoys, Zaplanas i Acebes van amenitzar la trobada amb una espècie del club de la comèdia improvisat, i lògicament amb tot un reguitzell de desqualificatius cap al govern actual, i lògicament cap als catalans, Catalunya i tot el que representem. De fet, tot mirant les imatges que anaven sortint per la televisió, així com les aparicions dels socialistes, m’he adonat que, malgrat no acostumo a fer-ho, aquesta vegada estava completament d’acord amb el que va dir un polític, en aquest cas el sociata Blanco: que hi ha millor que organitzar un congrés per parlar dels altres en comptes de parlar de lo teu, criticar les actuacions de tothom sense plantejar-se quines accions es duran a terme pel be del partit... Vaja, que dona gust veure com aquesta colla d’impresentables pretenen mantenir-se en el dia a dia de la popularitat, anant en contra de tot, sense ni tan sols ser conscients que estan caient en picat i que molta gent se n’alegra al veure-ho! La única cosa que em fa relativa por és que tots els animals son perillosos quan se senten acorralats, i aquests elements no es pot dir que estiguin en una situació gaire millor. De moment, però, gaudeixo veient-los pels terres!!

Menjar-se un marron!!

Algú de vosaltres ha passat mai gana? Però no aquell rau rau que s’insinua just l’estona abans de dinar, i que et recorda de que aviat seuràs a taula. No! Estic parlant de gana de veritat! Jo, per sort només he experimentat la gana en comptades ocasions, i més per culpa meva que no pas per les circumstàncies. Alguna vegada estant de ruta amb el k1 havia limitat el meu àpat diari a una llauna de tonyina amb quicos i cacauets, perque no suportava ni el pa negre, ni el foiegras ni res per l’estil, i com que durant uns dies vam menjar això, doncs dos pedres. A part d’això (que no crec que sigui gana gana) mai he hagut de passar per una necessitat imperiosa de menjar. Però suposo que si mai aparegués aquesta necessitat mouria cel i terra per menjar. I si no, que els hi preguntin als protagonistes de les següents noticies, perque si aquest comportament no ha vingut motivat per la gana, llavors és que al gent no hi toca (això ja fa temps que m’ho plantejo). El primer individu (Noticia 1) ha estat condemnat a un any de presó per robar en una sidreria una quantitat de menjar considerable. Alguns pensaran: “Es que tenia gana el pobre! Massa dura la justícia amb ell”. Jo hi podria estar d’acord, si no fos que el paio no es va emportar pa, llet, ous...elements de primera necessitat, sinó que es va emportar entrecots de vedella, pop i dues caixes de llagostins. No descarto que tingués gana, però una mica massa senyoret el tio, no? Vaja...si més no a mi m’ho sembla.
La notícia que realment m’ha frapat ha estat la que parla d’una noia de 15 anys, que va arribar a planejar quatre assassinats per un tros de formatge(Noticia 2). La senyoreta en qüestió - americana, com no! - va contractar el que ella es pensava que era un assassí a sou, per carregar-se a quatre persones, propietaris segons ella del tros de formatge, i poder d’aquesta manera robar-lo. Segons creia ella el tros de formatge no era més que una manera de camuflar cocaïna. El més trist de tot és que el sicari que va contractar era policia!! T’han de faltar deu minuts d’incubadora per voler matar per un tros de formatge blanc, i a sobre demanar-li a un poli que ho faci. Però és que quan entren en joc les drogues llavors tot es complica!! I si no que li preguntin al pare d’uns nanos, un militar francès ja retirat (aquesta informació no hauria de ser rellevant....o si!!), que per tal d’ajudar als seus fills a guanyar algun que altre partit de tenis, es dedicava a drogar als contrincants (Noticia 3). El problema va aparèixer quan a l’exmilitar se li va escapar la ma, i es va passar amb la dosis. De fet no ens hauria d’estranyar que un integrant d’un cos de seguretat (sigui la que sigui) se li en vagi la ma, ja que per mala sort això acostuma a ser el pa de cada dia, tant aquí com al pròxim orient, tant els d’una nacionalitat com els d’una altra. El fet es que el pobre xaval, col·locat perdut no va controlar el cotxe i es va matar. Ja m’ho ha dit sempre el meu avi que no em fiï d’algu que porti o hagi portat armes. I és que la gent ha de ser més conscient del que es pren i es deixa de prendre. Hi ha drogues i drogues, procedents de molts llocs diferents, i cadascuna amb uns efectes. Fins aquí no he descobert res nou. El que no acabo d’identificar és la droga que pren el xaval que prem els botons per fer entrar les imatges dels telenotícies de la TVE, ja que per segona vegada es va colar un frame del Rajoy en la notícia del suïcidi d’un integrant d’ETA. Quin tipus de substància ingereix aquest paio? I si no consumeix productes estupefaents, llavors podríem parlar que el sr. Rajoy es com un gra en el cul, que apareix sempre quan menys t’ho esperes, et cagues en ell mil vegades i que per sort no el pots veure, perque el rebentaries!!!

Diferents, però Referents!

Que seríem sense ells? Qui ens arrencaria aquell somriure que tant ens ajuda a afrontar els reptes? I és que no podem negar que la seva funció social és molt important, i que gràcies al seu exemple, gràcies a les seves grans gestes les persones som cada dia millors, més completes, en definitiva, més persones. I és que dia si dia també apareixen actuacions que d’una manera o d’una altra ens marquen els passos, i en conseqüència ens teixeixen l’entramat del nostre incert futur. Exemples com aquests els trobem a la majoria de mitjans de comunicació, i és responsabilitat nostra canalitzar la informació per tal que esdevingui útil en les nostres particulars circumstàncies. Sense anar més lluny notícies com aquesta (Notícia 1) ens ensenyen a saber mirar enrera, a recordar i aprendre dels records. A mi almenys, al llegir-la, m’ha assaltat un atac nostàlgic tot pensant en la incomparable Eva Nasarre, i en el paper que va tenir en la societat d’aquest país. No n’hi ha per menys no? Qui no en traurà profit i coneixement al veure la senyoreta Rice fent els seus exercicis de gimnàstica? Segur que tots, i si més no el somriure que abans comentàvem segur que ens aflora. I ja que estem ficats en el tema esportiu, que hem de dir dels esportistes d’èlit? Es tracta d’un col·lectiu que es caracteritza per ser el model a seguir de molta de la quitxalla d’avui en dia. Esportistes com David Meca, Pedraza i Roura (Mítics exjugadors del Barça), Mueleg i Sete Gibernau (entre d’altres) són clars referents per la joventut d’avui en dia. Tots donaríem el que fos per viure experiències com les que el popular David Bekham comparteix amb els mitjans de comunicació (Noticia 2). No estaríeu orgullosos de poder dir obertament i sense cap mena de pudor que els problemes de matemàtiques que ha de fer el nostre fill de sis anys per l’escola ens semblen de física quàntica? Doncs en David (el Bekham, no el Meca), carregat de bon cor i de sinceritat ho ha volgut compartir amb nosaltres, i no podem fer més que agrair-li el gest. Qui no deu estar agraïda pel gest que han tingut amb ella és la incomparable i insaciable Madonna. Una dona que ha marcat la cançó, el cinema, la pornografia.... Vaja, un mite de l’alçada d’un campanar!! Doncs resulta que una gent, corcada d’enveja, pretén tirar per terra la carrera immaculada d’aquesta gran artista. De fet l’acusen de plagiar el nom d’un explosiu plàstic (Noticia 3). Perque l’usava? D’aquí venen els comentaris de “noia explosiva” o “Chica cañon”? Segur que la nostra diva del segle XX ha actuat pensant en el benefici de tots, per sobre del propi. No d’admirar? I el nostre ministre de defensa, que alterna les tasques del ministeri, necessàries com l’aigua que veu la cabreta de la legió(o no...) amb les de la música i el Rock, composant cançons clàssiques com ara “güizorgüizarguiu, ohhh”.
Gràcies a tots. Us ho dic de tot cor. No agrair tanta generositat, tant altruisme seria la injustícia més gran de totes. Obrint el vostre mon a la vista dels demés ens ajuda a saber, a estar segurs que, encara que més justets de peles i de temps no volem ser com vosaltres!!! El meu més sentit agraïment!!