AVEure si arriba ja!!!

Aquest treball de camp va començar a principis de Juliol. Això no vol dir que abans no hagués tingut l’ocasió de començar a estudiar aquest fenomen, però diguem que no es va donar el cas. Resulta que des de l’esmentada data un servidor ha tingut l’oportunitat de descobrir el fabulós món del viatjant. Per raons de feina, he estat aquests últims sis mesos recorrent el país veí, ja sigui en tren com en avió. Del primer no en tinc cap mena de queixa, perque fins i tot podria afirmar, i sense cap mena de reserva, que m’agrada anar en tren. Respecte el segon, el transport aeri, la sensació que em deixa és força diferent. Diguem que tot plegat es un galimaties, i això que en principi és el mitjà més modern que tenim. Per començar, per agafar un avió, cal anar fins a l’aeroport de la ciutat en qüestió, que sovint acostuma a estar a prendre pel cul. No es que em preocupin les despeses del transport, perque aquestes estan totalment cobertes per l’empresa, sinó que això ja suposa haver de marxar una bona estona abans de casa. Però com sempre, les pitjors coses mai venen soles, i la previsió del temps no es limita exclusivament al trajecte fins l’aeroport, sinó que a més cal ser-hi com a mínim (i sempre i quan només portis equipatge de ma) mitja hora abans. Per tant, i tenint en compte aquell temps destinat al “persidecas”, com a mínim abans d’enlairar-te necessitaràs entre una hora i una hora i mitja. No està gens malament! Però un cop allà les coses no son pas bufar i fer ampolles! Resulta que arribat a l’aeroport has de passar els fantàstics controls. Un exemple molt gràfic és el de les persones que per mala sort els toca viatjar amb un ordinador portàtil, i que a sobre han de passar més d’un dia fora, perque llavors la cosa comença a ser casi digne de malabarista. Cal treure l’ordinador de la funda i posar-lo en una d’aquelles safates, en una altra safata hi hem de posar tot allò metàl·lic que pugui pitar al passar per sota els arcs, sense l’excepció del cinturó. Així que en resum tenim una safata amb l’ordinador, una altra amb totes les altres coses, una jaqueta, una bossa petita de viatge, i només tens dos mans... Complicat, no? Doncs imagineu-vos que li passa a un paio de constitució com la meva, que a sobre s’ha d’aguantar els pantalons perque sense cinturó li cauen... En fi, lamentable! No m'estranya que hi hagi persones, com ara la de la notícia, que no tinguin clar el que passen per l'escaner.
Però clar, no s’acaba aquí l’assumpte, perque si alguna cosa te el transport aeri es que sempre hi ha les típiques ofertes de “compre un billete para Madrid y llevese gratis un retraso de como mínimo media hora!!”. Així que entre la previsió, el viatge, l’antelació, els putos controls i el retard corresponent poden passar entre dues hores i mitja i tres hores des del moment que surts de casa fins que l’avió s’enlaira.
I és que el transport aeri està fent molt mal a les persones, i ja no només per que els pren el seu temps (una cosa totalment irreemborsable), sinó perque els està afectant la capacitat de fer ús de la raó. Perquè? Doncs perque en els diferents espais dels aeroports, terminals i avions, s’hi poden veure les tonteries més grans hagudes i per haver! Per exemple, quan veus la gent fent cua de peu, palplantada esperant per embarcar (entrar en l’avió) malgrat que per megafonia s’hagi anunciat un retard de dues hores. Ells, erre que erre, esperant que succeeixi el miracle. Com si no sabessin que en temes d’avions i aeroports els miracles no existeixen!! Una altra situació en la que em faig un fart de riure es quan l’avió, després d’aterrar, i un cop al lloc pertinent, s’atura completament. És en aquell moment en el que la gent salta del seient, com si tinguessin una molla sota al cul, i corren a buscar les seves pertinences als portaequipatges. Però clar, excepte els que han aconseguit fer-se amb mig metre quadrat del passadís, la resta semblen tots una colla de Gepruts de Notredamme, perque si alguna cosa te un avió es que en l’espai de les butaques no s’hi pot estar de peu. Però ells ni immutar-s’hi! De peu i amb tot el tors tort durant una bona estona, fins que obren les portes. I el pitjor de tot és que això ho fan després de la odisea que han hagut de passar per arribar fins allà. I és que al final de tot entre unes coses i les altres, el viatjar amb avió s’acaba traduint en tot un acte de fe. Cal creuar els dits i sense protestar (bàsicament perque no serveix de res) deixar que els senyors Spanair, Aireuropa, Vueling, Iberia, i la mare que els va parir a tots plegats ens prenguin el pèl, el temps i els diners!! No, si ja m'ho deia la meva mare: “No vagis amb males companyies!!!”

Fer-se el sord: més econòmic que evitar una mort!!

Sempre he pensat que manifestar-se en contra d’una injustícia, tot infligint-ne una altra a algú totalment aliè a la problemàtica, es tant o més injust que els primers. I a què treu cap tot això? Doncs en el fet que ahir un miler de motoristes (mig miler segons els mossos...com no, diferències!) es van manifestar per les carreteres catalanes, concretament per les diverses vies de sortida de Barcelona, per tal de fer sentir la queixa que porta anys sent el seu cavall de batalla: els guarda-rails. Per molt que sigui i em senti també motorista, no hi vaig participar pel què he comentat al principi. Això no treu que estigui totalment d’acord en que és una salvatjada haver de sortir amb la moto sabent que hi ha uns ferros a banda i banda de la carretera que serien capaços de partir-te en dos en menys que res! Una protesta a la que s’ha respost sempre amb mentides podrides disfressades de promeses des de fa molts anys! Així que si be no secundo el tipus de manifestació triat, estic més que a favor de que, d’una vegada per totes, se’ns faci cas!
La manifestació d’ahir no va ser tampoc un acte molt radical, ja que en cap moment van tallar les carreteres ni res per l’estil, tal com han fet mil vegades els pagesos amb els seus tractors, els taxistes, els veïns egoistes de la vall d’Hebron tot protestant per la narcosala... Simplement es van limitar a circular, amb tot el dret del mon, a la velocitat mínima permesa. Estic d’acord que això va perjudicar a l’altra gent, però diguem que les conseqüències van ser força reduïdes: tot es va saldar amb 11 km de circulació lenta (només que hagués fet bon temps s’haguessin produït també!). I davant de tot això, quina ha estat la resposta del cos de Mossos d’esquadra? Doncs en el signe al que ja ens te habituats! Segons han comunicat oficialment aquest migdia procediran a multar a tots aquells motoristes que hagin pogut fer la més petita infracció. Collons!!! I que carai en traureu carallots?? Seguir engrossint les arces (la que sembla la principal missió de casi tots els cossos de policia d’aquest país!!) al mateix temps que iniciar una batalla en la que de ben segur ningú guanyarà (tal com passa en totes les guerres!!). Davant d’una resposta com la que han anunciat els mossos, les protestes seran més sonades, més molestes i com no tan injustes com el que les ha provocat! I el que em fa gràcia, es que sempre que hi havia un tema d’aquests aprofitava per criticar una de les persones de la política catalana que pitjor em cau, la senyora Tura. Ara però ja no hi és, i no es pot dir que la trobi a faltar, però no per això penso deixar de ser crític! Senyor Saura. T’has passat la vida professant a tort i a dret, juntament amb tots els teus amics de partit, que cal mirar de fer polítiques socials, i vetllar pel benestar del poble català. Com ens ho farem ara que ostentes el càrrec de conseller d’interior?? Ens haurem d’empassar les paraules mentre intentem passar el mal d’estómac que es te quan es fa quelcom malfet? Viurem amb la mentida com ho acostumen a fer tots els polítics? Malauradament aquesta última te tots els números per que sigui veritat. Com ens hem de veure, no senyor Saura? Fent fora ocupes (abans els defensaves), autoritzant càrregues policials (abans les rebies)... D’això jo en dic “Vendre’s l’ànima al Diable!”

Acabar pillat pels ous...mai més ben dit!!

No és la primera vegada que parlo de la caiguda d’autèntics mites de la infància. Cap al més de febrer d’aquest any que ja s’acaba, vaig reflexionar sobre el meu amic TEO i les seves aventures, però aquesta vegada el mite te un carisma diferent, vaja… o si més no, és una forma de dir-ho. Segur que tots recordeu una sèrie de televisió que feien a Antena 3, en els seus primers anys d’emissió, que es deia Salvados por la Campana. Aquella sèrie va ser tot un èxit, i per una raó o una altra a mi em va marcar molt. De fet jo he catalogat un determinat col·lectiu de gent amb el nom d’un dels seus personatges, per lo be que crec que els defineix. Us diu res el nom de Dustin Diamond? Lògic!! No us pot sonar de res, però en canvi si us dic el nom del personatge que tenia a la sèrie segur que com a mínim us sonarà: Screech. El recordeu ara? Es el de la foto, però amb uns anys més! Resulta que per aquelles contradiccions de la vida, el paper que encarnava en aquella sèrie, i que el va dur a la fama, ha estat també el seu principal problema. Perquè? Doncs pel mateix que els ha passat a tants d’altres. Va quedar tant encasellat en aquell paper, que es feia molt difícil posar-lo en altres tessitures i no veure sempre aquell pringat d’institut americà. Des que es va començar a emetre la sèrie, cap al 1989, fins que finalment es va treure d’antena, les coses ja li estaven be al jove actor, però quan va voler consolidar la seva carrera en el mon de l’espectacle va ser quan van començar els problemes. No hi havia manera de poder trobar alguna cosa més que els tristos papers d’actor supersecondari (per no dir de bulto) així com també shows d’humor en bars i tuguris de mala mort. En resum, que les feines que trobava li feien impossible mantenir el ritme de vida de quan estava a la fama, però tal i com acostuma a passar, això no va fer que canviés les seves pretensions, i per tant tot ha acabat com la crònica d’una mort anunciada. El nano està arruïnat, i per això ha començat diferents iniciatives per tal de tirar la situació endavant. El primer dels intents per reconduir la seva situació econòmica va ser sortir a un programa de televisió per demanar ajuda als televidents i així aconseguir no perdre la casa. Dit i fet, el paio esperava que tot venent samarretes per la causa al preu de 15 dòlars (o per 20 dòlars en el cas de voler-la amb un autògraf...en fi...) podria reorientar la situació, però no ha estat així. Així que en vistes de l’èxit, calia ser més dràstic amb la solució. Com que el problema era l’encasellament artístic que patia, al mateix temps que la pobre situació econòmica, en Dustin ha volgut matar dos ocells d’un tret, i ha cregut que la millor sortida a tot plegat era el Porno. Clar i català, ha rodat el seu vídeo casolà (Aquí teniu un fragment sense sexe) tot esperant que les coses li vagin millor.
Jo no se si l’alternativa que ha triat li salvarà els números, però el que si que tinc clar és que a mi el fet de veure l’Screech amb dues ties alhora em motiva moltíssim, perque si un pringat com ell (d’imatge, encara que sigui) ho pot aconseguir, què no podem fer els altres??
Gràcies Screech!! Encara que la gent no ho sàpiga veure, jo hi veig la teva bona fe, i les ganes d’ajudar i motivar a la gent a assolir els seus reptes i objectius!
Actes com aquests t’honoren!!!