De casi morts a Immortals

Passar a la posteritat ha estat sovint el somni de molta gent. Hi ha qui ha dedicat la vida a aconseguir-ho, i no se n’ha sortit, i en canvi hi ha qui no ha fet mai mèrits, i seran recordats. De fet tots nosaltres, en certa mesura, mirem de fer les coses de tal manera que, lluny de passar a la posteritat, siguin recordades per aquells a qui apreciem i estimem. Ara em ve al cap una frase d’un tantra del Dalai Lama, que va molt lligada a aquest tema. Ve a dir: “Comparte tu conocimiento; es una manera de conseguir la inmortalidad”. Tan fàcil com això. I és que el cert és que la gent sempre pretén anar massa ràpid, i massa lluny. Quantes notícies han arribat a sortir de paios que en un creuament de cables espectacular en lia una de molt grossa per tal de formar part, a ser possible, de la història de la humanitat. L’exemple més clar és el Llibre dels Records Guiness. La de vegades que he vist algun d’aquests sonats i he pensat: “a qui se li acut una burrada com aquesta?” i el següent que em balla pel cap és “Poca feina han de tenir per dedicar hores i hores a una cosa tant banal”. I és que entre el llibre dels Record Guiness i el mític programa “Que apostamos?” s’han vist la majoria d’animalades enfocades a pasar a la posteritat. Sempre que surt aquest tema, amb els amics, em ve al cap una prova del programa del Ramón Garcia en la que sortia un paio que des d’un metre i mig de distància, ficava monedes que llançava amb les orelles dintre un got. La perícia del paio quedava totalment demostrada, perque realment entraven gairebé totes dintre, però tot i això no deixa de sorprendre’m que a algú se li pugui acudir que plegant-se l’orella d’una determinada manera i recolzant la galta sobre una taula podia ficar una moneda dintre un got situat a un metre i mig de distància. El que si que és indubtable és que en el cas de que aquest paio hagués mort ( espero que no sigui així) en aquest moments jo li estaria donant una mica d’immortalitat, una empenteta cap al seu desig de ser recordat.
Tot i això, no tothom ha hagut de lluitar per aconseguir aquest objectiu, sinó que n’hi ha d’altres que passen a la posteritat per una casualitat, perque passaven per allà... Aquest és el cas de dos personatges de la política espanyola, que en una situació que hagués pogut acabar en tragèdia (també hi anava el pilot), en van sortir il·lesos, al mateix temps que amb una popularitat reconeguda mundialment. Segurament creureu que se m’està parant el cap, i que no n’hi ha per tant, però es que el que he llegit avui reforça totalment el que us estic dient. Resulta que segons sembla (encara no he pogut fer la comprovació definitiva) al Google Earth, una aplicació del Google que permet veure tot el mon a través de fotografies aèries, hi podem trobar la plaça de toros de Móstoles. I que? Doncs que allà va ser on el Rajoy i la Esperanza Aguirre van passar a formar part de la història mundial. I perque mundial? Doncs perque pel que es veu a la imatge del Google Earth de la citada plaça, hi surt un helicòpter, amb la mateixa orientació que estava aquell dia. Pel que sembla, per l’hora que es van fer les fotografies, podria perfectament ser el mateix aparell que minuts mes tard va acabar menjant la pols del terra! Si realment es veritat, ho trobo de lo millor que he sentit últimament. De gairebé morir-se a passar a ser una mica més immortals. Catxis!!

Polaritat Teòrica

La política: curiosa disciplina. L’etimologia d’aquesta paraula ens diu que prové de la paraula grega “Politeia”, que en paraules d’avui dia ve a ser la Teoria de la ciutat. De fet també es podria definir com a un conjunt de moltes teories (Poli, prefix que be a significar molts i Teia, teoria). I tota aquesta introducció a raó de què? Doncs bàsicament perque miro de trobar explicació a la política que estem vivint, alhora que a l’actuació d’aquells que en principi es podrien anomenar Teòrics de la ciutat, o seguint amb la línia anterior, Multi-teòrics. I és aquí on les coses es comencen a explicar per si soles. M’explicaré.
Alguna vegada us ha semblat sentir o observar una contradicció en el món de la política? Una? Un futimé!! I que passa quan la sents? Doncs que et fots d’una mala llet que espanta les mosques! Des que en tinc memòria, hi ha hagut molts partits que s’han omplert la boca dient que per res del mon pactarien amb no se quin altre partit, i quan ha arribat el moment, han canviat de camisa, i han pactat amb qui ha fet falta per tal d’estar en la repartició del pastís. En resum, que la definició de Multi-teòrics els hi va com anell al dit, en aquest i a molts d’altres perque per desgràcia això ha estat el pa de cada dia en la curta història de democràcia d’aquest país. La història més recent, però, no va començar fins fa poc més de dos anys. Qui no recorda unes fotografies a las Azores? Qui no recorda que ens van dur a la guerra en el nostre nom? I qui no recorda que es va amenaçar en tancar a la garjola aquell que pretengués saber l’opinió del poble a través d’un referèndum, per tractar-se segons ells, d’un acte inconstitucional? Però clar, allò eren altres temps, i llavors, la teoria absolutista era la que es portava. Ara però tot ha canviat, i com que d’absoluta la única cosa que tenen és la deficiència, ara creuen tenir tot el dret com a ciutadans de poder convocar un referèndum perque tot un país opini d’allò que ni coneix. I el que és millor és que tal com va passar anteriorment, afirmen que el que els hi porti la contrària, actuarà de forma inconstitucional. Com si la constitució fos seva! El fet és que la cúpula del Partit Popular es va presentar ahir a la porta del congrés de diputats, amb una desena de furgonetes carregades amb més de quatre milions de suposades firmes (unes 876 caixes plenes) per tal d‘aturar que l’Estatut de Catalunya tiri endavant. Quatre milions de firmes que juridicament no tenen cap mena de valor, tot el contrari que el valor que te tot el paper que es va gastar: 876 caixes a rao de cinc paquets de 500 folis cada un això fa un total de 2.200.000 fulls. Per no servir de res, es un bon gasto. Però això ja és un altre tema. Seguint amb el que estàvem, el líder del PP, un cop finalitzada la descàrrega de les firmes, va voler fer unes declaracions sense opció a preguntes. La seves paraules van ser: "la iniciativa más respaldada de la historia de la democracia". Clar! Perque les manifestacions que es van organitzar en tot el país en contra de la guerra, això eren trobades per caminar plegats gran via amunt gran via avall... Quins pebrots!! Mentre aquesta gent que es fan anomenar polítics s‘agafi al peu de la lletra la definició de Multi-teòrics, aquest país seguirà sent el que és: el fabulós mon de la farandula dirigida per Pajares i Esteso.

La intransigència dels que es queixen d'injustícia

Ja fa temps que aquest tema em sulfura. De fet des que va començar el conflicte cada vegada que en sentia parlar o be en veia imatges per la televisió m’indignava, i em segueix indignant ara. Pensar que vivim envoltats de gent egoista que no fa més que exigir sense plantejar-se cedir el més mínim em posa de molt mala llet. I es que resulta que al final, després de 44 manifestacions (tallant les rondes la majoria de vegades) la narcosala que s’havia instal·lat a la Vall d’Hebron, ha fet les maletes i ha marxat. Avui en el seu lloc només hi queda la gespa descolorida per la falta de llum, i poca cosa més.
Durant un temps algú se m’hagués pogut dirigir retraient-me que no era un interlocutor vàlid, pel sol fet de no ser veí del barri, però ara ja ningú em pot dir res al respecte, perque des de desembre soc tan veí com qualsevol. I per tant, i com a veí que soc, estic en posició de objectar, i mostrar la meva disconformitat amb les mobilitzacions que han dut a terme els meus “veins” per tal que la narcosala marxes de la Vall d’Hebron.
Resulta que tothom vol tenir els millors serveis al barri, volen un millor transport públic, volen més espais verds per que els nanos puguin jugar, volen una escola pública per l’educació dels seus fills.... I tot això que volen què coi ho motiva? Doncs una necessitat! La necessitat de viure en un indret ben comunicat, la necessitat de tenir un espai perque els crios juguin, la necessitat de portar els fills a l’escola... Però clar, i aquí ve el que més m’indigna: Mentre les necessitats d’uns i les dels altres vagin en la mateixa direcció fantàstic, però si no, llavors el que eren víctimes defensant els seus drets, es converteixen talment en tirans intransigents, amb l’únic objectiu d’evitar que un determinat col·lectiu cobreixi, amb el mateix dret que tothom, les seves malaurades necessitats. I és que ara resulta que els drogoaddictes són una estament inferior de la societat, i cal que, de la mateixa manera que es va fer amb els leprosos als primers segles de la història, els aïllem de la societat i evitem que mantinguin el mínim contacte amb el barri, la gent i per descomptat amb el servei que tant i tant necessiten. A la merda!! I ho dic amb totes les lletres i ben alt! Es tant important que un nano tingui educació al barri, com que un drogodependent pugui superar la seva addicció i reinsertar-se en la societat!! Es tan important que les soles de les sabates no se’ns gastin gràcies a un magnífic transport públic com que el drogoaddicte pugui tenir accés a uns estris que si més no evitin el contagi de malalties com ara el sida!!
Però clar...tenir això al barri comportarà problemes (com si no n’hi hagués abans) alhora que ens omplirà les cantonades de perduts, borratxos i drogates! Quina burrada!! Al costat de casa els pares hi havia una escola de monges, i no per això estava el carrer a rebentar de mares superiores, ni res per l’estil!!
En fi, que segur que aquell que pensés el contrari, ho seguirà fent es digui el que es digui, però jo no penso quedar-me callat! Ho dic, i amb veu ben alta: Sí a la Narcosala de la Vall d’Hebron!! Sí a les narcosales que facin falta i allà on facin falta!!!

Robar el que tapa o Tapar el que es roba?

La gent està fatal. Definitivament cada vegada hi toquen menys....o hauria de dir hi toquem menys? No!! M’hi nego!! No es pot comparar les tonteries que puc arribar a fer jo, amb les animalades de dement que sents per les notícies. Sense anar més lluny, la notícia que ha sortit aquest cap de setmana dels profanadors de tombes de Girona ha fet mèrits propis per entrar en el Top Ten dels Actes Macabres. Que es profani una nínxol ja per si sol és de depravat, però que a sobre es remeni, s’agafin uns ossos, i com aquell qui no vol, es prepari un caldet amb l’ajuda d’un fogonet de càmping gas i unes pastilles avecrem per potenciar els sabors, això ja passa de mida!! Tot el cap de setmana hem estat discutint amb uns o amb uns altres els motius que poden portar a la gent a fer un acte d’aquesta naturalesa, i malgrat les hores invertides, i la saliva malgastada, no n’hem tret l’aigua clara. Està clar que la gent no hi toca. De sonats n’hi ha hagut sempre, n’hi ha i n’hi haurà, però per molt sonat que s’estigui un necessita un motiu per fer les coses. Quin era el seu? La gana? De ben segur que no! I llavors? A què treu cap l’acció? La única cosa a la que vam arribar és que es deuria tractar d’algun joc de rol o similar portat a l’extrem. Si no és això, llavors a mi que m’ho expliquin...perque això em supera.
Els que si que s’han superat són els tios que es van emportar, per no dir robar, el que de ben segur es el botí més pesat i voluminós de la història dels robatoris d’aquest país. Us posaré en situació. Recordeu que l’equip espanyol de tenis va guanyar una copa Davis que es jugava a Sevilla? I recordeu que en aquella competició es va estrenar una cúpula que tapava tot l’estadi de la cartuja, i que el convertia en l’estadi de tenis cobert més gran d’Europa? Be, sigui com sigui, està tot dit. Resulta que la cúpula que es va estrenar en aquella ocasió, i que era un dels orgulls de la ciutat de Sevilla, va ser robada durant aquesta setmana santa. I suposo que us esteu preguntat com es roba una cúpula d’un estadi. Jo m’he preguntat el mateix (això és justament el que m’ha cridat l’atenció), i llegint la notícia tampoc n’he tret l’aigua clara. Algunes coses si que he aclarit, però n’hi ha d’altres que em costen molt d’imaginar. Anem a pams. Resulta que la cúpula va estar instal·lada, tapant l’estadi de la Cartuja, durant uns tres mesos, fins que finalment l’Ajuntament va creure adient treure-la i guardar-la en un solar propietat de l’ajuntament. Així doncs, cap al març del 2005 van fer tota l’operació, deixant al cúpula guardadeta al solar. Segons sembla, i per decisió del consell de govern de l’ajuntament de Sevilla, es va acordar que s’instal·laria un sistema de seguretat per preservar la cúpula de qualsevol dany. Tal com sempre passa, les paraules se les va emportar el vent, i la cúpula va quedar en el solar com si d’un cotxe de desguàs es tractés. Total que en vistes de les facilitats (això és un dir) uns paios van decidir robar-la. I ara ve el que realment sobta: Com collons es poden emportar una cúpula que pesa 105 tones i que te una superfície de 3250 m2 (això són casi 60m x 60m!)? Ningú va veure res? Ni les grues que la van aixecar, ni els camions que la carregaven, ni res... em sembla espectacular! Es com si algú roba l’estàtua de Colón, i ningú no veu res! Impossible! En fi...
Si els ajuntaments no son capaços de veure això com collons pretenen acabar amb les corrupcions dels consistoris??

Qüestió de Pebrots

Quantes vegades us heu trobat dient alguna expressió de l’estil “els te molt ben posats”, o “quins collons que te” al veure que algú fa alguna gesta espectacular, arriscada, i que segurament nosaltres no faríem. El que és innegable és que moltes vegades aquestes expressions van acompanyades d’un comentari o d’un pensament de l’ordre de “està sonat!!” o “li falta un bull!!!”. Per exemple uns turistes espanyols, acompanyats d’una noia del país, van ser detinguts per la policia romanesa, al entrar de nit al que es diu que havia estat el castell del Comte Dracula. Pel que es veu, van saltar la reixa que separava l’espai públic del privat, i van accedir a la propietat a través del pati. Un cop els van detenir, van voler justificar-se dient que volien experimentar sensacions fortes. A mi se m’acuden moltes maneres d’experimentar-les sense haver de saltar la reixa d’una propietat privada en un país estranger. Però suposo que això deu anar a gustos. Per exemple quatre persones es van armar de valor i van dur terme una de les gestes més heroiques i alhora arriscades que he sentit en els últims temps. Seguint amb la meva predilecció per tot el que fa referència al món dels lladres he trobat una notícia que ha fet que aquest gènere prengués encara més rellevància en el meu rànquing particular de temes d’interès. Us posaré en context. Resulta que aquests quatre paios van planificar i perpetrar un robatori, ben entrada la matinada, en una de les urbanitzacions de l’extra radi de Girona. El fet és que els quatre atrevits van entrar forçant una finestra de la planta baixa de la casa i no va ser fins que van pujar a la primera planta que es van trobar amb el propietari, que es va despertar al notar la presencia dels paios dins la seva habitació. Especial el cas? De moment no massa, però com en tot, el millor ve al final. Resulta que el que converteix aquest robatori en un acte digne de dir “quin pebrots que tenen!!” és el fet que el propietari medís 2,21 m. i que tingués una cara digne de trobar al castell on van entrar el xavals d’abans. Resulta que els tios havien planificat entrar a robar a casa d’en Roberto Dueñas!! Pel que es veu el jugador no va oposar la més mínima resistència, i mentre l’amenaçaven amb un tornavís el van lligar de mans i peus. D’acord, estic d’acord que es tracta del típic cas en el que les aparences enganyen, però tot i això aquest paio és enorme! Per molt tornavís que tinguessin, simplement que el Dueñas estirés el braç ja n’hi hauria prou per mantenir a ratlla aquell tornavís. Jo l’he tingut al costat i us asseguro que fa molt de respecte! Imagineu-vos el enrabiat...fa por eh!! Potser no hi estareu d’acord, però jo ho haig de dir: lo d’aquests quatre paios mereix que es digui: “quins collons!!!” Clar que aquesta expressió no sempre te aquest significat, sinó que moltes vegades s’atribueix a algú que, agafant un exemple a l’atzar, col·loca en el govern d’un país un conseller que encara no fa ni un més havia estat titllat d’extorsionar a diversos càrrecs públics del seu propi partit, i el que és més greu, sense que se’n detractés el més mínim, sinó tot el contrari. Estareu d’acord amb mi que en aquest cas l’expressió també s’hi escau, no?
Quins Collons!! (al meu entendre amb tota la raó del mon)

20 de Abril de... de... de... 20 d'Abril i prou!!

“Veinte de abril del noveinta, hola chata, como estás?”. Això és justament el primer que m’ha vingut al cap quan m’he assegut al davant de l’ordinador. Llavors m’he posat a mirar la Vanguardia per veure que havia passat al mon. Resulta que no se que ha passat al mon, perque m’he distret amb dos temes, i ja m’he perdut. El primer, els canvis en el govern. Sempre he estat dels que ha pensat que “Renovar-se o morir”, però el que no entenc és perque si el conseller de governació va ser discutit no fa ni un mes, i el senyor president el va ratificar, ara el fan saltar com si res. A que juguem? En fi...quan hi hagi més teca per entrar-hi a fons, ja ho faré...
De moment em dedico a l’altra tema que m’ha fet perdre el fil de la lectura que portava: l’Hemeroteca. Resulta que tinc accés a l’hemeroteca d’aquest diari, i donat que havia començat la jornada laboral amb la cançó dels Celtas Cortos, m’he preguntat que va passar un dia com avui de fa molts anys. El primer any que m’ha sortit, per defecte, ha estat el 1979, i com que tan m’era un o l’altre he començat a fullejar el diari (Cliqueu a la imatge per veure-la a tamany real). De la mateixa manera que amb un diari del dia, el primer que he fet ha estat donar un cop d’ull a la portada, en la que hi surt el nomenament de Narcís Serra (el del piano) com a alcalde de Barcelona. Segur que era molt millor que el clos! Vist això, dono un cop d’ull a la primera plana en busca de més informació d’aquest nomenament, i patapam, allà hi trobo la paraula, la que hem estat sentint tant de temps: “Estatut”. El Serra, en el discurs de possessió del càrrec d’alcalde va reivindicar, davant del propi Tarradellas (no és el de la pizza), l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. M’ha fet molta gràcia aquesta coincidència. Però clar, ja que hi era, no només m’he quedat amb aquesta anècdota, sinó que de seguida m’he sentit temptat per veure com eren les notícies de successos de llavors. Realment la lectura ha estat molt profitosa, i m’ha deixat clar que les notícies d’abans no tenen res a envejar a les d’ara. La primera que m’ha cridat l’atenció afirmava que una persona s’havia passat 28 anys en un manicomi dels estats units. Fins aquí no és tan estrany, si no fos que el motiu de que estigués allà internat era que ningú no l’entenia quan parlava, ja que utilitzava una llengua que resultava incongruent i plena de despropòsits. Vint-i-vuit anys després, algú molt brillant (deuria ser americà) va descobrir que potser la llengua que parlava no era tan rara, ja que 800 milions de persones la parlaven!!! Resulta que el paio era chino!!! Propi dels yankees, no? Mentre encara em sobreposava de la notícia anterior, un altre titular m’ha semblat interessant, i dit i fet, m’he disposat a llegir-lo. Justa la fusta!! L’article te força xixa també! El titular diu: “Olvidado en la carcel durante 18 dias”. Resulta que un ciutadà austríac, anava en un cotxe amb un altre paio Hungar. Resulta que van patir un accident relativament greu, i la policia va detenir als dos ocupants del vehicle. El conductor, que pel que es veu anava mamat, va sortir al cap de poques hores, mentre que l’acompanyant, el xaval austríac de 18 anys, va ser oblidat a la seva cel·la, i com que els policies anaven una mica liats de feina, es van despistar i se’l van deixar allà. Quan el van trobar el paio estava desnodrit i deshidratat. Vaja, fet una merda!
Pel que es veu el dia 20 d’abril es dia de canvis. Uns surten de la trena, els altres dels sanatoris, i els que haurien d’estar realment tancats, els nostres estimats polítics, resulta que ja no treballen per nosaltres, o si més no no tots. Bon vent i barca nova!!

Dar(se) el Lote en el mundial

Potser algú pensarà que ja n’hi ha prou de parlar de futbol, però no puc obviar el partit que vaig veure ahir, el que vaig arribar a patir, el que vaig disfrutar... Vam guanyar, vam jugar be, i el millor de tot, sense cap mena de dubte és que dimecres que ve Sant Tornem-hi!!! La última prova que ens separa de poder viure una altra final de la lliga de campions! I per si fos poc, acabada la lliga, la Champions i tot plegat....El Mundial!!!! Realment als que no els agradi aquest esport deuen estar fins al gorro de la piloteta dels coll.... però és el que hi ha. No s’hi pot fer més. I és que només falten un parell de mesos per l’esdeveniment en qüestió, i tots els equips així com la organització estan acabant d’enllestir els últims detalls abans de la competició. Sense anar més lluny la Ciutat de Leipzig s’està preparant per rebre una munió d’esportistes i aficionats que de ben segur poden saturar la ciutat. Davant de la perspectiva que la ciutat pugui acabar desbordada, els organitzadors estan muntant uns paquets, segons ells uns lots de “primers auxilis”, amb els que en principi pretenen cobrir les necessitats de tota la gent que trepitjarà el la ciutat. Entre totes les coses que hi han posat, la notícia en qüestió ha volgut posar èmfasi principalment en dos objectes i en la seva utilització. Vaja, de fet l’article defineix un ús que a mi se m’ha fet estrany...potser també per l’objecte que acompanya. En aquests “lots d’emergència” hi podran trobar condons i kleenex, entre d’altres coses. El condons no especifica per quina activitat s’han de menester, si be crec que no cal, però en canvi els kleenex si que explica com utilitzar-los. Segons la notícia els mocadorets de paper són literalment “para que los seguidores puedan secarse los ojos después de una derrota”. D’acord, serveixen per això. Però llavors perque no els ha esmentat quan parlava d’un xiulet i d’unes tiretes. Es com si jo ara us dic que sobre la taula hi havia un consolador i un pot de nata montada. Qui coi pensa que la nata és pels maduixots?? Ningú!! La nostra ment fa associacions d’idees directes, i per molt que pretenguin justificar la posició de la nata, pel cap no hi sents més que: “ja...si, si, nata pels maduixots..si, si...” I és que per naturalesa acostumem a fer relacions inconscients de les coses. El que està clar és que els Kleenex, ja siguin per assecar les llàgrimes com per l’ús que se’n vulgui fer, acabaran sent útils. I ara que hem tret el tema de la utilitat, i en una relació d’idees d’aquestes inconscients que deia, m’ha vingut al cap com deurien ser els “lots d’emergència” durant el mundial d’Espanya del 82. Que hi deuria haver-hi? La típica figura del toro i el torero per posar sobre la tele? Una ampolla de calimotxo? (en aquella època encara no estava perseguit el botellon), Un CD del Fary amb la cançó del carro? L’àlbum i cromos de la col·lecció de Panini? Una postal del 23-F, amb el Tejero i el tricorni? Vaja, que segur que havia de ser un paquet molt i molt complet. De fet segur que Espanya va ser la precursora d’aquest tipus de servei perque per una banda tot el país està ple de “paquetes”, i per l’altra si acoto la vista i em miro... Pa que te voy a contar!!

Me gusta el furgol...nianonianiaro....

Avui, encara que no ho vulguem és dia de futbol. Estic d’acord que per aquells que no els agrada el futbol aquests fanatismes són un conyàs, i que veure com un futimé de malalts (en els quals m’hi haig d’incloure) van molta estona abans a un bar per agafar i reservar lloc, és de les coses més absurdes que hi ha. En això estem d’acord, però defenso aquells a qui els agrada tant el futbol, perque sincerament ho crec, és una font d’emocions espectaculars. De fet el futbol ha propiciat un fart d’imatges peculiars i curioses, provocades bàsicament per la màgia del futbol. Tot i això no seria just, si no diguéssim que el futbol també ha propiciat casos molt tristos, en els que la violència i la agressivitat han embrutat aquell espectacle amb el que tanta gent disfruta. Però no voldria que la gent es quedés amb aquestes lamentables imatges que tots recordem, sinó que vull realçar el futbol, l’espectacle, la màgia, i com no, els individus que van, i segueixen incondicionalment el seu equip. Sense anar més lluny, un pobre paio que, incondicional com pocs, seguia el seu equip “manquepierda” el van multar per fumar un cigarret del riure mentre mirava el partit. Concretament el xaval estava mirant el partit que jugava el seu equip, el Cordoba, contra el Valladolid, partit en el que es va consumar el descens de categoria del mateix Cordoba. Malgrat això, el nano segui allà, veient la caiguda precipitada dels seus colors, i en un atac per calmar els neguits, per sobreposar-se a la tristesa va agafar xocolata del moro, i treballant, treballant, i embolica que fa fort, aviat el va tenir llest. Arribats en aquest punt, la única cosa que quedava per fer era fotre-li foc, i vinga amb les pipades. Coneixent els efectes d’aquest tipus de cigarrets estic segur que devia veure les coses d’una altra manera. Fins aquí, el paio no va tenir més mal de cap que el fet de pensar que perdien la categoria. Però sempre plou sobre mullat, i en un cúmul de mala sort, uns policies nacionals van veure el tio amb el seu canuto. Malgrat intentés dissimular llençant la canyeta al terra, el van enxampar de plè, i clar, va ser impossible burlar la sanció. Una sanció que, sumada a la pèrdua de categoria del seu equip, devia deixar al xaval fet una coca. Per començar, multa de 3001 €, i per si fos poc també la prohibició durant cinc anys a accedir a qualsevol recinte esportiu. Toma candela!! Ni a l’Skating pot anar!! Total per una canyeta que s’estava fumant! Això si, tots els últres que propinen pallisses a tort i a dret, aquests segueixen tan panxos, perque és força més complicat empapelar un paio com aquest, que no pas un pobre tio, desanimat pels resultats del seu equip i amb un porret a les mans.
El que està clar és que avui els cigarrets del riure correran, i segurament no seran per animar els decaiguts, sinó per calmar les taquicàrdies que provocarà un partit com el d’aquest vespre. Jo per si de cas, i donat que la meva ocupació laboral m’ho permet, ja estic concentrat a l’Hotel Medi Ambient. He sortit a fer un passeig per les immediacions, ja torno a estar tancat, pensant només en el partit. Ara que hi penso...pobre paio el del Cordoba!!!

De Patilles a Pitillos

Alguns de vosaltres sabeu el que és igualar-se les patilles, oi? Bàsicament els nois, clar...Segur que us ha passat mes d’una vegada que la de l’esquerra és més llarga, per tant l’escurço una mica i pam...t’has passat, i quina solució hi ha? Doncs fer més curta la dreta...i així anar fent fins que et quedes sense patilles. Suposo que us preguntareu de que coi estic parlant. Tranquils, ara m’explico. De la mateixa manera que amb les patilles de tant retallar al final et quedes sense (i sempre et cagues en tot perque ho consideres un error), ara resulta que el col·lectiu de rancis anti tabac volen fer el mateix amb el fumar. Anar retallant, anar retallant...i de la mateixa manera que amb les patilles, també crec que és tracta d’un error. Ara resulta que els nostres amics de CIU amb un atac de pur mestratge han cregut convenient reclamar la separació entre els fumadors i els no fumadors... Fins aquí tot normal. Restaurants separats, locals de nit separats, habitacions d’hotels diferenciades... Separació, vaja! El fet és que si una cosa tenien en comú tots aquestes prohibicions (o si voleu dir-ho més fi, restriccions) es que es tractava de llocs tancats i per tant ho respecto totalment. Però tal com us deia abans els nostres amics de convergència, i més concretament el senyor Josep Maria Guinart, Alcalde de l'Escala, han iniciat una campanya al congrés per tal que es delimitin les zones de fumadors i no fumadors a les platges!! El que sentiu!! Però qui carai s’han cregut que son aquesta gent! Ja n’hi ha prou de prohibicions, ja n’hi ha prou de coartar la llibertat de tots per satisfer les voluntats d’uns quants. Anem a veure senyors meus: Si no recordo malament, les platges són un espai obert, a l’aire lliure i per tant sense cap necessitat de regular ni delimitar zones de fumadors i zones d’antitabaquistes (perque de fet és el que son. Gent intolerant malgrat ho neguin). Puc entendre que pot arribar a molestar, però com moltes coses en aquesta societat, perque per sort o per desgràcia convivim en aquest mon molts milions de persones, i és inevitable que les coses d’uns molestin als altres, però no per això s’ha de posar restriccions a tot. Es com si jo, fent us d’un càrrec polític, i seguint les meves preferències, determino que com que no suporto la pudor a perfumeria que fan moltes dones i homes al entrar al metro, doncs reclamés la prohibició, encara que sigui en determinades zones, de posar-se colònies i similars. I em quedo tan panxo!! O ja que son els simpàtics de CIU els que volen portar aquesta iniciativa al congrés, a mi no m’agrada gens la cara del Mas, i ningú te perque forçar-me a mirar-la. Estic fart d’estar a casa meva, on hi faig el que em dona la gana, i haver de veure la seva cara a les notícies, o als diaris. Em molesta tant com un cigarro mal apagat. Tinc el dret a acabar amb tot el que no m’agrada? No va haver-hi un paio que es va dedicar a fer això i la història la titllat de Dictador i d’autor de genocidi... Però clar, com que el tema està de moda, doncs fotem-li llenya! Quins pebrots!! Fa prop de deu mesos que vaig deixar de fumar cigarrets (segueixo amb els del riure) però em sulfura que els típics “antitabac”, fent us de la normativa vigent, s’aprofitin per escombrar cap a casa seva.
Així que de tot cor m’agradaria dir: “Senyor Mas, si alguna vegada, des de la platja estant, una bafarada de nicotina li penetra pels narius, faci una cosa: tregui’s el tanga de cuir que porta i que, aprofitant l'ocasió, és lamentable (lease em molesta!) i se’l fot com una mordassa. Si tot i olorar aquella olor a ranci, encara creu que el tabac li molesta, llavors com diria un paio de bigoti molt còmic, vagi-se’n senyor Mas, vagi-se’n!!"

Orientar Nens i Nens Orientals

Sempre s’ha dit que els nanos són la base pel futur, i que l’educació d’avui ha de servir per que el dia de demà puguin afrontar la vida amb plenes garanties. Una educació que queda repartida en molts i molt diversos àmbits, i talment com si d’esponges es tractés, van absorbint tot allò que veuen i que viuen. Tots, en certa mesura, tenim un paper d’educadors d’aquestes noves generacions, començant pels pares, lògicament, i passant per l’escola i els extraescolars. Entre aquests extraescolars la diversitat és impressionant, i trobem des de les coses més modernes o actuals (arts marcials, capoeira, danses orientals...), així com també una vessant més clàssica com ara estudiar música, fer algun esport d’equip, i com no, un dels més clàssics, la catequesi. La nostra generació encara va ser molt de catequesi, o si més no en el meu entorn. Actualment, i és una opinió personal, aquest extraescolar està anant de cap a caiguda, seguint potser un paral·lelisme amb la mateixa institució de l’església. El fet és que encara es fa, i si fos per l’amic de la següent noticia, no duraria massa en la llista d’opcions dels pares. Perquè? Doncs perque de la mateixa manera que menjar un ou ferrat amb sucre és totalment fastigós, barrejar la doctrina catòlica amb la pornografia també suposa un xoc frontal de creences. Resulta que el professor, un teòleg croat de 26 anys, va creure convenient donar als seus alumnes a tall de material de reforç un CD en el que hi podien trobar el que ell mateix anomenava com a Preceptes Espirituals. Dit i fet, amb el seu ordinador portàtil al davant va començar a fer les copies d’aquest disc. En va copiar uns 15, i un cop fet, va suggerir que fessin còpies a tots els companys que ho poguessin necessitar. El que no va veure és que en el CD que va gravar, se li va colar un vídeo pornogràfic, fet que va comportar que els nanos s’agafessin els preceptes espirituals amb més ganes. De fet diuen que el vídeo el van veure uns 300 alumnes... El que no se és si els preceptes espirituals també els van consultar els 300. L’escola ha anunciat que investigarà el que ha passat, però mantenen la postura de que el professor fins el moment havia tingut una actuació exemplar.
Clar que per exemplar, l’activitat extraescolar escollida (suposo)pels pares d’un nen xinès de 6 anyets. Segons afirma la notícia en qüestió el nano és capaç de fer 30 flexions en 10 segons, i per si fos poc diu que en tres hores i vint-i-dos minuts va fer 10.130 flexions!!! Segons el pare de la criatura, el nano va començar a fer flexions als quatre anys, i pel que es veu en dos anys ha agafat una velocitat i una força fora mesura. Jo tinc els meus dubtes però la notícia afirma que n’hi ha imatges. De fet el mateix pare afirma que properament aniran a Pekin per participar en un programa per donar a conèixer les capacitats del xaval, i en posterioritat intentar batre el record guiness actual, amb 24 flexions en 10 segons. Una burrada, vaja!! No em vull ni imaginar el nano sortint a la pel·lícula del CD del professor de catequesis. Seria com veure una peli porno a càmera ràpida, estil Benny Hill. Per cert... quin clàssic en Benny Hill. Un dia d’aquests li hauré de fer el meu homenatge particular, però avui no que el cap em dona voltes només de pensar en la velocitat del xinito!

Cantades d'altura!!

Com que en aquesta vida tot sembla funcionar en acord al que marquen les modes, jo no vull ser menys. Ahir parlava del tema dels avions, i per seguir a “la page” avui seguiré indagant en el tema, perque jo diria que hi ha molta teca. Buscant buscant he trobat una notícia prou impactant i com que la veritat és que no tinc massa més cosa a fer doncs us l’explicaré. Va molt lligada amb el que ahir comentava del terrorisme, i diu així: Hi havia una vegada....
Ara en serio. Resulta que el terror i la por s’han anat fent els protagonistes del transport aeri, i ara sembla que qualsevol indici es susceptible de ser interpretat com terrorisme en tota regla. Si en la notícia d’ahir, per fer-se unes galloles al lavabo de l’avió ja es pensaven que eren terroristes manipulant Antrax, imagineu en quantes situacions els cossos de seguretat (no massa “brillantes de luces” normalment) poden creure que ets un terrorista buscat als cinc continents. Doncs això és el que li va passar a un pobre paio de 23 anys, d’origen Indi, però de nacionalitat Britànica, que en el taxi de camí cap a l’aeroport, on havia d’agafar l’avió que el tornava a Londres, va estar cantant unes cançons de Led Zeppelin i de The Clash. Un cop a l’aeroport, les típiques coses de sempre: Facturar l’equipatge, passar pels controls diversos, embarcar per la porta i l’hora indicades (sempre i quan no hi hagués retards), seure en la teva butaca i a preparar-se pel viatge. Fins aquí tot correcte. Però clar, sempre hi ha el ciutadà llest com la gana, savi com ningú, que veu els dolents a hores lluny, i que en conseqüència amb tot això i com a ciutadà compromès amb les forces de l’ordre, avisa a la policia si alguna cosa li ha semblat sospitosa. I qui era aquesta vegada el confident? Les hostesses del text d’ahir? Els mariners de les galloles, que no volien ser els únics pringats de turno? Doncs cap d’ells. El que va anar de xivato va ser el taxista. I la pregunta que tothom espera és perquè? Doncs tan senzill i evident com que el paio, que feia mala pinta (recordem que era d’origen indi...no te jode!!) cantava cançons reaccionaries que exaltaven la violència i la revolta. En l’article hi ha algunes traduccions de les cançons que cantava, i tothom estarà d’acord amb mi que eren dignes d’un xalat terrorista, amant de la violència, enemic dels valors humans més essencials, com ara la pau... Vaja un perill públic. Un perill com milions i milions de persones que han seguit i cantat les cançons de dos dels conjunts musicals més bons i coneguts de la història. El pobre paio el van fer baixar de l’avió, el van interrogar amb la llei antiterrorista als morros, amb el culet apretat com mai de lo cagat de por que estava, i tot perque “London calling to the faraway towns Now that war is declared-and battle come down”. Els següents en anar a la presó seran els Europe, per cantar el compte enrera del llançament d’alguna o altra bomba, després els Sex Pistols per cridar obertament que son anticristians (es a dir, integristes islàmics...), sense oblidar-se dels Queen, que amb la seva cançó Killer Queen deixen ben clares les seves intencions, i per últim el Fary. No és que les seves lletres diguin res sospitós, però la seva música és insofrible!!! En fi...quin món el nostre!!!

Terroristes de Palla!!

Per tothom és sabut que des que es va perpetrar un dels atemptats més bèsties de la història de la humanitat , el fet de viatjar amb avió s’ha convertit en una prova d’obstacles. Una cosa semblant a una gincama de controls policials en els que en principi han de detectar qualsevol aspecte que pogués ser considerat com a perillós per la seguretat del viatge. El que deia, res que no fos de domini públic.
Suposo que cada país deu tenir les seves línies d’actuació al respecte, però si més no seria necessari que tots els països remessin cap a la mateixa direcció, perque sinó la feina d’uns no serveix per a res, degut a la mala feina dels altres. Per que us en feu una idea, fa uns mesos, vaig haver d’anar una setmana a Madrid, i al passar pel control de metalls van veure que portava a la motxilla un obridor d’ampolles. El portava perque alguna vegada l’hauria posat allà, i allà es va quedar. Com tots els obridors te una petita fulla de ganivet que serveix per tallar el caputxó. En veure’l em van dir que allò no ho podia passar i que s’havia de quedar allà. Quin remei, no era plan de discutir. Vaig deixar l’obridor allà i vaig continuar la gincama. I mentre em feia mala sang perque aquells paios s’havien quedat amb el meu obridor (que tot sigui dit, el tenia des que estudiava hostaleria...) em va venir una imatge al cap que em va deixar perplex. Resulta que de sempre porto una navalla com a clauer de les claus, i això ho havia pogut passar sense el més mínim problema! Quina seguretat eh?? Doncs clar, de que serveix que uns països tinguin aquest lamentable control, i en canvi d’altres perdin els papers de mala manera, amb l’obsessió de la seguretat. M’explicaré. Resulta que he trobat una notícia que no te desperdici....vaja....si que en te si de desperdici. En un aeroport de París, concretament en un vol cap a Hong Kong, hi viatjaven tres mariners de les illes del pacífic sud. Resulta que per uns motius que ara encara desconec (diguem que desconec els motius no pas el que van fer), els tres mariners es van anar aixecant per torns per anar al lavabo abans de que l’avió procedís a enlairar-se. L’hostessa de vol, va trobar estranya l’esmentada processó i va voler entrar al lavabo per veure si tot estava en ordre. La sorpresa va venir quan va observar una substància blanca sospitosa, i va advertir a la policia de fronteres conforme es podia tractar d’un atemptat amb ANTRAX. Em puc imaginar el desplegament de la policia francesa, ja que si per lo dels estudiants gairebé han tret l’exèrcit al carrer, imagineu si es tracta de la seguretat nacional! Van fer desembarcar als tres mariners i van pujar a l’avió per analitzar la situació alhora que la estranya substància. La policia de fronteres va poder constatar sense massa problemes que es tractava simplement d’una buidada de dipòsits d’uns passatgers que res tenien a veure amb el terrorisme. No em vull imaginar que hagués passat si això hagués succeït a espanya. S’haguessin obert dues línies d’investigació de les quals la primera (totalment improbable) apuntava a una descàrrega de dipòsits d’uns mariners calents com una torradora, mentre que la segona (la mes segura) apuntava a ETA (man-ETA).

Salvem el Medi Ambient...

Que tindrà aquesta santa casa perque tot el que li concerneixi quedi viciat i podrit de mala manera? M’explicaré. La majoria sabeu quina es la meva actual ocupació laboral, i també teniu present que el volum de feina que faig dia si i dia també se surt molt dels cànons habituals, sempre cap a la baixa. En resum, que parlant en plata, podríem dir que la meva ocupació actual es basa en tocar-me els pebrots tot el sant dia mirant de trobar alguna cosa per fer. De fet per la majoria això no és una sorpresa, però és que avui he viscut una experiència que no ha fet més que incrementar la meva sensació de que això es una casa de putes, i a sobre jo encara no he sucat! (deu ser perque soc d’ETT). El fet és que no fa més de mitja hora que hem “celebrat” (no tinc altre nom per definir el que hem fet) un simulacre d’incendis, i tal com he anat observant des que soc a la casa, tot allò que sigui susceptible de comportar una pèrdua de temps cal treure-li tot el suc possible. Dit i fet, cap a un quart d’una ha començat a sonar l’alarma d’incendis amb un volum suficient per despertar tots aquells treballadors que estaven fet una becaineta. El fet és que amb la sirena sonant com si es tractés d’un atac aeri hem baixat a través de l’escala d’incendis fins el pàrquing i d’allà fins el carrer. Un cop allà he vist que ja que s’hi havia posat, havien tirat la casa per la finestra, i hi havia un desplegament tan exagerat que fins i tot la gent del carrer estava indignada. Perque us en feu una idea, a mesura que la gent anava sortint per la rampa del pàrquing anava contemplant la desfasada organització d’aquell simulacre. Dos cotxes dels mossos d’esquadra i un de la urbana, juntament amb els policies que anaven dintre (sempre me’n oblido d’aquests!) han començat a tallar el trànsit bloquejant tota la zona, i en conseqüència a gent que no tenia res a veure amb aquella història. Camions de transportistes, missatgers amb les seves motos, alguna que altra pija del barri amb el seu mercedes esportiu (aquesta no m’ha fet gens de pena, no se perque...)... vaja! No contents amb això tampoc deixaven acostar-se a menys de 150 metres de l’edifici, i per tant la gent que tant tranquil·la passejava pel carrer havia de fer una volta tremenda per anar on tenien previst. Un taxi que ha arribat just en el moment en que la gent començava a sortir portava a una senyora gran que anava a visitar-se a la consulta de la clínica tres torres, i al aturar-se a la cantonada, els mossos li han dit que per res del mon podia quedar-se allà i que havia d’avançar el vehicle lluny del radi de 150 metres. Contrariat, el taxista s’ha allunyat una mica, i la sorpresa ha estat meva quan he vist que la pobre dona anava molt feixuga de moviments, i que entre les crosses, el moneder, els mossos i la mare que els va matricular tenia prou feines per caminar cap a l’entrada de la consulta. Al cap d’una bona estona ens han dit que ja podíem tornar a entrar, mentre el mossos buscaven pels voltants de l’edifici. Que collons buscaven?? Que no sabien que era un simulacre? I clar...segur que mentrestant, a la pobra dona de les crosses i el moneder ja li havien fet “el tirón” amb una moto i l’havien deixat plegada al terra... Però clar el primer és el primer...

Digne d'Animal Lekter...

Els extrems no són ni han estat mai una bona postura (no parlo d’aquest tipus de postures, bruts!!) i el més fort és que en tots o quasi tots els casos es compleix la premissa. La última vegada que he pogut constatar-ho ha estat aquesta última setmana. En aquest cas es tracta de que fer amb els animals. Per una banda ens trobem els desgraciats de l’ajuntament de Marbella, i amb ells el puto Sr.Roca, que si be no te res a veure amb els waters, és ven cert que està cobert de merda!! El fet és que tots vam poder veure ahir les imatges de l’interior de la casa d’aquest malparit. Podríem discutir si la caça esportiva és una activitat racional, o si per contra és un crim i una salvatjada. El que si que és indiscutible és que tenir tots aquells animals dissecats al menjador de la casa es de malalt. A mesura que anava veient les imatges la boca se m’anava omplint amb un fill de puta en majúscules, mentre m’imaginava lo be que quedaria el cap d’aquest paio penjat de la sala de plens de l’ajuntament. Diguem que veure un animal dissecat no és de les coses mes desagradables que hi havia a la casa, sinó que es van veure imatges que si més no a mi em van posar els pels de punta (i això que es complicat!). Una de les imatges que em va marcar va ser veure un Miró considerat com una obra única i de valor incalculable penjat a la paret del lavabo. Quins collons... Tot i que el que realment em va fotre la pell de gallina va ser el veure que tota la casa estava plena de cendrers. Ooohhh! Fumava!! Que collons, tant me fot que fumés!! El problema és que els cendrers estaven fets amb una pota d’elefant. No he aconseguit cap fotografia, però si més no a mi em van donar molt yuyu. Entre això i les mil mafies que tenia montades aquest imbècil es mereixeria estar tancat tota la vida en una garjola (si vol i si no també li portarem tots els seus estimats animals dissecats a la seva cel·la. Estaria tant còmode!! I en el cas que sortís (cosa del tot segura malauradament) l’haurien de fer treballar fins que es morís per tal d’anar tornant (encara que simbòlicament) tot el que s’ha embutxacat a base de fraus. Però no voldria excitar-me massa amb el tema, perque de fet jo volia parlar dels extrems, i concretament del tracte que rebien els animals. Si be el “Sr. Water” no tenia cap mena d’escrúpols amb les pobres bèsties, hi ha gent que actua de forma totalment contraposada. Avui he llegit que a Madrid s’estrena la primera obra de teatre per gossos. Increïble! Segons els creadors d’aquest curiós espectacle l’espectacle consisteix en llegir uns contes per relaxar-los per continuar amb un espectacle de malabars per tal de cridar la seva atenció. El que els responsables han volgut deixar molt clar en els amos dels gossos (que es queden a fora durant l’espectacle) és que no s’alimentarà ni s’utilitzarà als animals, sinó que els gossos seran única i exclusivament espectadors de luxe. L’entrada a l’espectacle costa dos euros, i en aquest preu ja hi ha inclòs l’espectacle i la recollida de les toves.
A mi que em diguin el que vulguin, però ni animals dissecats, ni animals al teatre! Tot plegat, una animalada! Una animalada tan grossa com posar una arracada a un gos valorada en 60.000€, i perdre el gos! En fi...

Tengo una debilidad....

Qui hagi anat llegint les meves pallisses del blog sabrà que tinc especial debilitat per una sèrie d’aspectes. No fa ni un parell de dies vaig tornar a tirar de la beta del meu alcalde preferit (a excepció de tots els de Marbella, clar!!) i, tot i que ara fa un temps que els deixo tranquils, no puc oblidar-me dels amics Zaplana, Rajoy, Piqué, Aceves, Fraga i la mare que els va parir a tots plegats. I és que de la mateixa manera que una sèrie de televisió la seguim perque la trobem distreta, també cal seguir tots aquests energúmens perque sovint (massa sovint) ens obsequien amb afirmacions, actituds, comportaments que no poden passar desapercebuts. Però no tots els temes pels quals tinc debilitat són de caire polític, ja que sinó seria una amargura constant, sinó que també n’apareixen en el camp dels esports, com ara David Meca, en el camp de la faràndula, com ara la família reial i de forma força reiterada també en el camp dels successos. I és que el jaciment que suposen les notícies de successos es inesgotable, i gairebé sempre inesperat i supressiu. Però si em fessin decantar per un dels diferents gèneres d’aquestes notícies de successos em quedo, sense cap mena de dubte, amb les notícies de lladres i robatoris. Què es el que fa que m’agradin tant? Doncs bàsicament perque les notícies parlen per si soles, i la quantitat de burrades que s’acaben fent acollonit i amb por de que t’enxampin són tals, que val la pena recopilar-les i fer-les saber. I és que els lladres són un cas, i si no que li comentin a l’amic de la següent notícia, que per tal d’escapar-se del propietari de la casa on havia entrat a robar, va iniciar un atac de projectils que consistia en llençar tot allò que tenia a l’abast. El problema és que el nano no va tenir mesura, i no va saber discernir entre el que podia ser tirat i el que no. Què va tirar, doncs ,que no havia d’haver tirat? Què és el que podria posar-lo en més problemes? Llençar un pollastre infectat de grip aviar? Llençar un exemplar de l’esborrany de l’estatut al mig del carrer “del expolio” de Salamanca? Entrar a treballar a l’ajuntament de Marbella?... No hi ha dubte que tot això el posaria en seriosos problemes, però el que sense cap mena de dubte és el visat per anar a petar a la garjola és tirar el teu propi document d’identitat per tal d’escapar-te. Però a qui collons se li acut?? I ja no només perque amb el document d’identitat et poden identificar al moment – això és de calaix – sinó que què esperaves fer llençant un DNI contra una persona? Clavar-li al mig del front com si es tractés d’una estrella ninja? En fi, un error de principiant que li va costar una temporada a la presó (S’aixeca el teló i es veu un lladre tremolant de por, es baixa el teló. Com es diu la medicina? Pispa porug!!). Però el més curiós és que el col·lectiu dels lladres acostumen a fer aquests errors garrafals, i no prenen consciència de que això perjudica la imatge de la seva professió. I si no llegiu la següent notícia, en la que uns lladres entren a robar en una sabateria i s’emporten tot el que hi havia a l’aparador. Segons fonts policials es van emportar 756 sabates. Fins aquí tot correcte, si no fos que – tal com acostuma a passar en la majoria de sabateries – en els aparadors només hi posen un dels peus (o el dret o l’esquerra) i clar, van tornar cap al seu amagatall amb un botí de 756 sabates del peu dret que no servien per una merda, a no ser que negociessin amb l’amo de la sabateria per vendre-li el que ja era seu... En fi... confiem que l’ofici no es professionalitzi i puguem continuar gaudint d’aquestes entranyables històries. Gràcies mentre no em toqui a mi!

Que collons faig aquí??

Quina és la situació més xunga en la que us heu trobat? Aquelles situacions en les que el cap no fa més que repetir la frase “Que collons foto aquí???” a la vegada que mires de trobar una solució al problema que s’acosta. Jo la veritat és que m’hi he trobat més d’una vegada i si be me n’he sortit força be la majoria de vegades, això no treu que totes les vegades em cagués en tot. Per exemple un dia em vaig trobar escalant per les parets del teatre municipal de Vera de Bidasoa. Estàvem de campaments amb xavals de 17-18 anys pel país Basc, i el dia que dormíem al teatre de Vera va coincidir que hi havia festa major al poble del costat. Amb una amiga de la facultat que era d’allà ens en vam anar de gresca, i al tornar, quan vaig voler entrar al teatre va resultar que m’havien tancat fora. Vaig intentar obrir-la d’alguna manera però no me’n vaig sortir, i com que no volia que els xavals s’aixequessin i trobessin el seu cap dormint a la porta d’entrada vaig creure convenient trobar la manera alternativa d’entrar. Fent un tomb pels voltants del teatre vaig descobrir una finestra oberta, i vaig creure que aquella era la meva. Vaig posar un peu, una ma, l’altre peu, l’altra ma i mica en mica vaig anar enfilant-me. De cop i volta vaig voler mirar el terra, i la veritat és que estava força alt. Seguidament vaig desviar la vista cap al que em quedava a l’esquena, i oh sorpresa, oh dolor, oh campos de soledad, mústios collados em vaig adonar que estava escalant la paret del teatre municipal d’un poble del País Basc, amb tota la caserna de la guàrdia civil com a públic d’excepció! No us podeu imaginar com em van començar a tremolar les cames en aquell moment!! Lògicament vaig tornar a baixar i em vaig resignar a no poder dormir dins!!
Una situació molt similar la va viure un amic japonès, que llest com la gana, va entrar a robar en un edifici en plena nit. Tot li anava de cara, perque havia trobat una porta que no estava tancada i per la qual va accedir al bloc de pisos. El nano no es creia la seva sort, i mentre remenava a les fosques per trobar un bon botí es va trobar amb una cosa molt gran de morros. De cop va notar que l’agafaven amb els braços i l’estrenyien amb força. El xaval no entenia com havia pogut canviar tant la situació. Mentre cridava per intentar escapar-se de l’abraçada es va obrir el llum. La cara d’aquest japonès havia de valdre un imperi, perque a la que va mirar al seu entorn es va trobar envoltat per una vintena de lluitadors de sumo, contemplant com el seu company de 1,80m. i 130kg. havia atrapat un insignificant lladre entre els braços. Us podeu imaginar el que en aquell moment va pensar el japo, no? Resulta que la seva gran idea havia estat entrar a robar en un edifici en el que s’hi entrenaven i dormien importants lluitadors de Sumo. La notícia no ho diu, però estic segur que o be es va posar a plorar, o be es va pixar a sobre, però el que és claríssim és que per algun lloc o altre li havia de sortir la por. I és que realment es pot afirmar que de tot el que li pot pasar a un pispes, això es el SUMO!!

Endevina qui ve a sopar...

Tots plegats tenim el costum de triar d’entre un grup determinat de coses o persones, aquella que més ens agrada, i transformar-la amb el temps en la nostra preferida. De fet ho hem fet en un futimé d’aspectes de la nostra vida. Qui no tenia de petit un rei mag preferit? Estic segur que la majoria! O qui no te un grup de música preferit, una recepta que ens encanta, una companya de classe genial, un jugador del barça més bo que tots... De fet som especialistes a triar d’entre molts el nostre preferit. No em posaré a especificar què és el que jo prefereixo en tots i cada un dels camps possibles, però el que si que penso fer és pronunciar-me respecte el personatge públic que més m’agrada, o dit d’una altra manera, el personatge públic que més segueixo donades les seves actuacions còmiques, i la seva aparença estranya. Ja se que amb la definició que he fet, podrien coincidir una pila de personatges de la vida pública d’aquest país de faràndula, però m’estic referint al nostre inigualable, i insubstituïble alcalde de Barcelona, el senyor Joan Clos Voll Damm. Suposo que us preguntareu el perque d’entre tots els meus personatges favorits he triat justament aquest paio. Doncs és que estava fent el meu tour habitual per gran part de les pàgines web dels diaris d’aquest país, i m’he trobat amb un article que sincerament no m’ha deixat tant tranquil, sinó tot el contrari. Resulta que en l’article s’explica una iniciativa que ha tingut l’actual alcalde de Cornellà per tal d’acostar la política municipal al ciutadà, i conèixer d’aquesta manera les inquietuds de tots, o si més no una representació, de les persones de la ciutat. Sembla ser que l’alcalde en qüestió ja ha anat a sopar amb unes 20 famílies que voluntàriament s’havien apuntat a la original iniciativa i com a bon convidat, l’alcalde no ha oblidat portar un detallet als amfitrions. En l’últim sopar va ser l’encarregat de portar el vi pel sopar. Tot un detall.
Suposo que tots vosaltres haureu vist el vincle fàcil entre la notícia i el Sr. Joan Clos Voll Damm. Us ho imagineu? Per un moment feu l’esforç de visualitzar aquest individu assegut a casa vostra, amb aquell saber estar que des de sempre l’ha caracteritzat. Només de pensar-hi ja m’agafa el fart de riure! Encepat com està el primer que hauríem de fer es preparar un soparet de règim, perque el paio està com un toixó. No ens podríem oblidar tampoc d’evitar qualsevol beguda alcohòlica, bàsicament per dos motius. El primer és que des que es va graduar com anestesista es deu haver fotut fins les caixes de les pastilles, i clar...qui sap quin efecte podria tenir una copeta de vi. El segon ve a ser també un subproducte del primer. Imagineu al Sr. Alcade, enxufat de vi, fotent l’espectacle. Estic segur que de poder vendre entrades, s’esgotarien! I després de sopar què? Amb els amics estic segur que la cosa sortiria espontàniament, però amb aquest curiós convidat no tinc massa confiança en que sortís res interessant. Caldria tenir uns quants recursos preparats per si de cas. Una opció seria el karaoke de Carlinhos Brown. Ja se que és infumable, però el paio s’ho passa taaaaaan be amb aquesta música...
Jo crec però que el que més engrescaria l’ambient seria un trivial, amb preguntes com ara “Donarem d’una vegada un lloc on viure a la gent del Carmel desallotjada?” o “Gastarem els diners de les moltes multes que posa la urbana en tapar forats del carrer, accelerar les obres de mitja barcelona, enlloc de gastar-los en un puto forum?"...
Qui creieu que guanyaria? Segur que ell. Començaria “Quesito t això ja està fet”, "Quesito t això ja ho vaig dir”, “Quesito t el que dic no te sentit”...