Carta d'un usuari desconcertat

Benvolguts senyors arquitectes, enginyers, electricistes, i altres professionals involucrats,

Ja fa força temps que volia escriure’ls aquesta carta per tal de resoldre tota una sèrie de dubtes que se’m presenten força vegades al llarg del meu dia a dia. No voldria ser extremista i afirmar que no faig altra cosa que donar-hi voltes per tal d’entendre-ho. No és això. En realitat es tracta d’una incògnita de moments concrets i de resposta desconeguda.
Aniré al gra. Intentaré posar-los en situació, per tal que una vegada els ho hagi explicat, puguin interpretar correctament l’orientació dels meus dubtes, i donar-me una resposta que els pugui resoldre. Procediré doncs.
Com qualsevol persona d’aquest món mundial, haig de dedicar moltes hores a treballar per tal de poder guanyar diners, i d’aquesta manera fer rics a alguns pocs, mentre ens fem pobres tots els altres. No pretenc entrar en aquest delicat tema, ja que l’única cosa que aconsegueixo és encendre’m, i per contra, no soluciono res. Així que passaré per alt el tema de pagar, i continuaré parlant del tema treballar. Com exposava anteriorment, dedico com gairebé tothom un terç del meu dia a escalfar una cadira ubicada en un edifici, on hi ha altres cadires, i altres persones. El fet és que durant aquesta jornada laboral, i com a resultat dels cafès amb llet i l’aigua que vaig ingerint durant les 8 hores, acabo havent de satisfer algunes necessitats, i en conseqüència, dirigint-me a fer miccions controlades (com diria algú que conec) als lavabos de la feina. Un cop soc allà el procés és força rutinari. Entrar als serveis, escollir una de les tres portes que et queden davant, entrar i encendre el llum, si no està encès ja. Aquí voldria aturar-me, ja que considero que estem davant d’un tema molt important i que sovint s’ha deixat de la mà de Déu.
Vostès sabran millor que ningú quines són les tendències actuals quan es parla d’il·luminació de lavabos en edificis d’oficines (també existeix el mateix problema en bars, restaurants, consultes mèdiques...vaja...casi a tots els espais públics), però no m’equivoco si els dic que més o menys el que es porta es podria resumir en:

• Llum que s’acciona manualment, amb una duració d’encesa determinada controlada per un temporitzador.

• Un llum al·logen situat al mig del sostre del lavabo (Les mesures habituals d’un lavabo acostumen a ser si fa no fa, 1,5m x 1,8m...).

Arribats a aquest punt, crec que és necessari fer un anàlisi detallat d’aquests dos aspectes, donat que a primera vista no semblen pas massa crucials, però una vegada endinsats en l’estudi, de seguida ens adonem que hi ha coses prou incomprensibles. Concretaré una mica per que no hi hagi mals entesos.
Comparteixo amb vostès la necessitat de posar un temporitzador al llum, donat que la gent (mal educada, cal dir-ho!!) no sap apagar el llum quan surt d’un lloc. Fins aquí, correcte. Les dificultats es fan presents quan el temps fixat en el temporitzador no cobreix el temps mitjà utilitzat en aquest tipus de necessitats. A tots ens ha passat d’estar, de peu o asseguts..., fent les nostres coses, i veure com tot d’una aquell llum que et feia veure clar l’orifici destinatari d’allò que ens sobra, s’apagava deixant-nos en la penombra. I ja se sap que “Sempre plou sobre mullat”. No només s’apaga el llum, sinó que sovint et trobes que algú de vostès es va oblidar (i això no és en tots els casos) de posar el típic led vermell que permet veure l’interruptor que ens ha de portar altra vegada la claror als nostres ulls. Resultat, toca palpar la paret per tal de trobar aquell maleït interruptor. Sovint la inspecció manual obté els resultats esperats, i altres vegades no hi ha manera. Tot això, clar està, cal fer-ho mentre a les fosques intentes posar aquell raig, ara ja descontrolat, dins aquella tassa esdevinguda invisible. Però els problemes mai venen sols, i sovint palpar la paret no és una solució eficaç. I perquè? Doncs perque moltes vegades aquell interruptor està a una distància impossible per una persona que ha d’estar apuntant a les fosques, mentre estira el braç cap enrere. Inassequible fins i tot per una persona com jo, dotada amb uns braços considerablement més llargs que els de la majoria. I el problema és que a les fosques no es pot estar segur de si s’hi arriba o no, així que l’única opció que ens queda és continuar palpant la paret (i ves a saber com està la paret...ja ens entenem!).
Però quan el llum està encès, no pensin vostès que queden solucionats tots els inconvenients. Com he dit anteriorment, la majoria de lavabos disposen d’un llum al·logen central, en el sostre, per tal d’il·luminar el petit habitacle. S’hi han fixat vostès que un mateix sempre es fa ombra? El llum no serveix mai per il·luminar la tassa del wàter, sinó que ens omple de claror l’esquena i el clatell, mentre has d’anar movent el cap per no fer-te ombra a tu mateix. Sincerament és com si el llum d’un museu enfoqués el marc i no la tela. Perque no el posen sobre la tassa enlloc d'ubicar-lo on quedi maco?
Confio que aquestes paraules no els hagin molestat (o si més no, no els hagin molestat tant com el que molesta haver de palpar la paret...). Dir-los que estaré encantat de resoldre qualsevol dubte que els hagi pogut quedar sobre la meva explicació, i que resto a l’espera d’alguna resposta satisfactòria per part seva. En cas de no rebre cap comunicació al respecte, els informo que procediré (tal i com ja feia fins ara) a recordar-me de les seves mares mentre continuo palpant la paret. Espero que això no els ofengui.
Dit això, m’acomiado de vostès sense cap esperança que el sentit comú s’imposi, tant en aquesta com en tantes altres situacions.

Un usuari desconcertat.

D'això se'n diu "Fer-ne un gra NASA!"

Ja no se quantes vegades m’he trobat amb aquesta disjuntiva, i per contra en cap d’elles he obtingut una resposta que em calmés el neguit. Em sento lligat i obligat a jugar al joc de la incertesa, tot i seguint les canviants normes que van imposant la comunitat de científics. No és cap secret que la ignorància escampa les pors, i malgrat aquesta premissa, els homes hem lluitat per fer minvar aquest desconeixement, o dit d’una altra manera, hem anat fent gran el sac de les pors. Ara tenim consciència d’una infinitat de formes en les que podem estirar la pota. Algunes passen per un procés llarg i destructor, mentre que altres poden acabar la teva biografia amb un punt i final ràpid i contundent.
Són les persones amb ànsies de descobrir (a les quals respecto enormement), combinades amb l’incandescència dels mitjans de comunicació, els que fan que avui en dia un bistec pugui ser un focus perillós de contaminació, enlloc d’un aliment bo i necessari. És aquest perillós còctel d’informació i ciència el que transforma el problema del canvi climàtic en una disbauxa d’opinions capaces d’embolicar la troca al més convençut. Per dir-ho d’una altra manera, es podria afirmar que dia rera dia ens trobem amb una lluita interna per decidir a qui ens volem creure.
Algunes d’aquestes notícies tenen fonament científic (o això diuen) i d’altres acaben desencadenant el mateix efecte que les anteriors, simplement sustentades per la mera creença o superstició cap alguna cosa. Aquest es el cas de Nostradamus, catalogat en l’actualitat com el profeta de les catàstrofes del món, i tingut en consideració no fa pas masses anys (al 1999, concretament) per la seva predicció de la fi del món (una obsessió que mai he entès...perque s’ha d’acabar de forma planificada? En fi...).
El fet és que cada un cert temps apareix en els mitjans de comunicació alguna notícia incendiaria que omple els titulars de la majoria de mitjans de comunicació, i crea grans i sàvies converses de cafè, alhora que certa alarma social. Un tema molt recorregut és el que parla de tot allò provinent de l’espai exterior. Sense anar més lluny, el conegut per molts com el setè art, ha volgut representar aquesta amenaça en grans produccions de caire èpic en el que els habitants de la terra s’enfronten a un enemic còsmic o be marcià.
Un dels temes preferits ha estat sempre el referent als meteorits i és justament en aquest perill en el que s’ha regit la notícia que ha aparegut avui en “El Periodico”. Aquesta vegada no perseguia cap voluntat d’alteració de la tranquil·litat popular (tenint el món com el tenim no se si és adequat parlar de tranquil·litat). Aquest cop, les pretensions han anat més properes al que hauria de perseguir tot mitjà de comunicació: Limitar-se a informar. La notícia explica com un nen alemany de 13 anys, Nico Marquardt, ha estat el responsable de fer veure a la NASA (en principi una de les agències espacials més ben preparades) que havia comès un error en uns càlculs. Uns càlculs referents a la trajectòria de l’asteroide Apophis, y a la possibilitat de que es produís un impacte entre aquesta bola de ferro i iridi, amb un diàmetre de 320 metres, i el nostre estimat planeta,la Terra i el terra dels nostres peus. I quin error van cometre us preguntareu? Es va produir un error informàtic? No es va calcular correctament la densitat d’aquest objecte? Res d’això. Resulta que tota una colla de científics, situats en l’elit de la seva disciplina, no van ser capaços de tenir en compte que l’asteroide podia xocar contra algun dels 40.000 satèl·lits amb que es creuarà, camí de la terra. 40.000!!!! No un, ni dos, ni tres... 40.000!!!! La pregunta que se’ns pot plantejar és: Quins mitjans tenia aquest nano, que la NASA no disposa, per haver pogut constatar aquest error? Ha de ser alguna tecnologia fora de sèrie, la que permeti superar-los, no? Doncs.... be, millor que jutgeu vosaltres mateixos. Aquest nano disposava d’un: ..... TELESCOPI!! Ooooohhhhh...... Impressionant, no? Prodigi de la ciència....
A mi, que m’ho expliquin, perque no ho entenc!

Abans buscar culpables que assumir responsabilitats

Ahir era diumenge. Un gran dia per fer totes aquelles coses que els altres dies de la setmana no pots fer. De fet, el dissabte acostuma a servir per fer tot el que has de fer, i el diumenge per tot el que vols fer. Entre tantes coses, a mi m’agrada molt esmorzar, ja a mig matí, absorbint el solet mentre vaig llegint el diari (del dia, si pot ser...). Ahir vaig poder dedicar-me a aquest gran plaer. Assegut a la terrassa d’un bar, en bona companyia, i amb “La Vanguardia” entre els dits vaig entregar-me amb cos i ànima a tots els estímuls que aquell dia de jove primavera m’oferia: el sol escalfava de valent, el cafè era bo, i la companyia encara millor. Tot hagués estat paradisíac si en la seixantena de pàgines impreses de “La Vanguardia” les notícies haguessin estat lluny de les habituals desgràcies i mentides. Com cada dia del món mundial, les lletres encadenades que omplien els grisosos fulls d’aquella edició pregonaven a crits casos de barbàrie humana, de mentida política i altres bajanades. N’hi va haver una que em va cridar l’atenció. No és que fos “la bona notícia” entre aquell mar de llàstima informativa. No. Es tractava d’una entrevista que li havien fet al que durant dos dècades va ser el president del Comitè Olímpic Internacional, el senyor (per dir-ho d’alguna manera) Juan Antonio Samaranch. Entre moltes altres coses, n’hi va haver una que em va cridar molt l’atenció (de fet era el titular, però tampoc se’m pot demanar massa, un diumenge al matí...): “Si se quiere castigar a China, no es justo utilizar los juegos”. De seguida l’afirmació va fer que la l’àcid làctic del cafè amb llet anés augmentant el seu PH... No m’esperava aquest posicionament. Creia sincerament que assumirien les responsabilitats i les conseqüències de les seves decisions, encara que fos mantenint un silenci sepulcral respecte aquest trist afer. Però no...no va ser així. El titular es veia reiterat en quasi totes les respostes de l’expresident del COI, convertint-se així en un altre desencís de la decència. Perque demanen explicacions als que posen en tela de judici la idoneïtat de la nominació de La República Popular de la Xina, enlloc de fer autocrítica i admetre que potser (encara que sigui potser) no va ser una bona idea? No és prou evident la estructura i la idiosincràsia totalitàries del govern xinès? Un govern que, malgrat fonamentar-se en un règim dictatorial, estableix una divisió de poders (eina creada per pensadors demòcrates del s. XVIII per tal d’evitar justament l’abús de poder). La divisió es va establir de la següent manera: L’estat, el Partit, i l’Exercit. Al capdavant de l’estat hi trobem el president de la República Popular de la Xina (mira que n’arriba a ser d’irònica aquesta nomenclatura): El senyor (bastant menys senyor que el de l’entrevista) Hu Jintao. Com a responsable del Partit hi trobem el Secretari General, càrrec que ocupa...a veure com es deia... ui! Com el cap de l’estat: Hu Jintao. Quina casualitat... I per últim, hi trobem l’exèrcit, comandat pel President de la Comissió Militar Central , altrament conegut per Hu Jintao. Popular aquesta república, eh??
El fet és que el senyor Samaranch pretenia fer palesa la injustícia que s’està cometent al criticar, de forma activa, l’elecció de Xina com a seu d’uns Jocs Olímpics.... Perfavor!!!! Quina indecència una afirmació com aquesta! No la vam pas permetre nosaltres amic Juan Antonio, aquesta tria! Si no recordo malament, l’elecció de la seu d’uns jocs olímpics corre a càrrec del Comitè internacional! Així que enlloc d’anar buscant els culpables de la situació que s’està vivint a dia d’avui, potser que mirem qui ha estat el responsable de que això arribés a passar, no creu?
I per concloure una aparició tant brillant, no podia faltar un número ben impactant. Estic segur que va mesurar les seves paraules per tal d’aconseguir el màxim climax en les reaccions de l’ignorant lector (com ara jo), i francament no es va quedar pas lluny. Una afirmació com ara “...la política es la política, y el deporte, el deporte....” es el colofó perfecte per una compareixença digne d’un gran cretí. Com pot pronunciar aquesta gran mentida i quedar-se tant ample? Ridícul!!

Esto pasa de marrón oscuro

Demència prolongada en el temps, i estesa entre la gent d’aquest maltractat món en el que convivim amb penes i treballs. Aquesta seria una de les mil definicions possibles que es podrien fer per tal de plasmar en paraules com estan anant les coses. Tothom creu tenir raó, i ningú es planteja perque és ell el que la té, i no pas l’altre. Què té la seva visió (o la meva), que la faci més bona que la dels demés? Normalment res. El fet és que, donat l’alt grau de convenciment de cada una de les postures, la defensa d’aquestes es converteix en una lluita casi a vida o mort, en la que es fa difícil trobar punts intermitjos. Una lluita casi a vida o mort? Casi? Ric de l’absurditat de l’afirmació mentre ploro davant el seu lamentable i cru significat. I és que la societat d’avui en dia va sempre agafada de la mà de conflictes i violència, i justifica la seva primitiva actitud amb la seva tancada forma de veure les coses. Conflictes “mediàtics” com ara el del Pròxim Orient, o el del Pèrsic , així com també gran quantitat d’animalades varies, repartides per tot el planeta es podrien resumir amb aquest concepte: “Jo penso això, i tu el contrari...així que et mato (com a mínim) i d’aquesta manera evito el maldecap d’haver d’intentar entendre la teva postura”. El problema s’agreuja quan, a tota aquesta barbàrie innata de les persones, se li ajunten els mitjans de comunicació, per tal d’encendre més els ànims a base d’un bombardeig constant de missatges, molts sovint tendenciosos. Resultat: accentuació màxima d’aquest gran defecte humà. Sense anar més lluny, una televisió de Gaza, controlada per Hamas, ha cregut convenient fer sortir un titella (aquesta vegada parlo de la joguina...) que representava a un nen palestí, empunyant “l’espasa de l’Islam”, mentre matava a un altre nen, vestit amb d’indumentària militar dels Estats Units, i simbolitzant el titella (aquesta vegada no parlo de la joguina...) del president d’aquest país. Una cafrada... I encara amb més raó, si us dic que l’espai televisiu en qüestió va adreçat a un públic molt innocent, i encara més suggestionable: Els nens. N’hi ha per penjar-los del pal més alt! Enlloc d’intentar transmetre alguns valors com ara la tolerància, el respecte... per tal d’aportar solucions a aquest conflicte de violència perenne, han preferit alimentar el monstre del rancor i la venjança. Lamentable!
I clar, tal i com sempre passa, mentre els uns s’entretenen incitant la violència, els altres maten el temps posant-la en pràctica. El resultat? El contingut de les notícies d’un dia qualsevol. Sense anar més lluny, el dia 24 del mes passat, una agència de publicitat austríaca va publicar una notícia que donava fonament a tot el que he comentat anteriorment. Resulta que una dona es va proposar atracar un banc amb una de les armes preferides dels palestins i els israelians: les bombes. Va entrar a l’entitat bancària, i dirigint-se a una de les caixeres, va amenaçar de que faria explotar el paquet que portava a les mans si no li donaven tots els diners (quina demanda!! poc original la dona...). Fins aquí, pels interessos de la dona, semblava que tot funcionava. La mala sort (afegida a la ingenuïtat natural de la dona), es va acabar convertint en la companya de projecte de la pobra delinqüent. Amb un moviment brusc, la caixa va impactar en el mostrador, provocant d’aquesta manera l’explosió del paquet... Una explosió que va ser molt diferent a la que la pobre noia de finestreta s’esperava. Tot de sobte una forta pudor es va estendre per la oficina bancària, obligant a totes les persones a sortir al carrer en busca d’una mica d’aire fresc...o si més no que no fes tanta catipén. Bombes fètides! Bombes fètides!! Mare de déu!! No em queda més remei que riure pels descosits mentre aplaudeixo a la pobre aprenent de Dioni, pel fet d’haver triat una tècnica inofensiva, o si més no, No letal.
Estaria molt be que aquesta colla de bàrbars, violents i egoistes, que van infligint mort i desgràcia per tot arreu on ells creuen convenient, aprenguessin una mica de la forma de pensar d’aquesta senyora: Robar potser si, però mai matant innocents!