Ai...que diu el meu reietó?

N’hi ha que de vegades (per no dir sempre) em fan gracia.
La llista seria molt llarga si pretengués plasmar-la en lletres i espais, així que no ho penso fer. Tot i això no m’estaré de comentar l’individu que m’ha fet més gracia en els últims dies. Espero que la colla de venuts feixistes (que alguns anomenen jutges) que dominen les decisions del Tribunal Constitucional no em vinguin a buscar, acompanyats de la policia militar, acusant-me d’injúries a aquesta monarquia imposada que regenta aquest país que fa tant de temps que ens oprimeix. No tinc cap mena de dubte que la majoria ja sabeu de qui parlo. El fet és que aquest titella de la herència constitucional, altrament conegut com a rei d’espanya, va creure adequat sortir en defensa de...de...en realitat no tinc ni idea de que collons pretenia defensar. Simplement va creure que una aparició pública per calmar els ànims era el que necessitàvem els catalans. No soc ningú per parlar en boca d’altres, però pel que fa a mi, el que digui o deixi de dir aquest instrument polític ni em calma ni calmarà mai la necessitat de que se’ns reconegui d’una vegada per totes com la nació que som. Tot i això, ell (o el que pren les decisions per ell, perque no te pinta de ser massa capaç de decidir) ho va creure convenient, i per això em trobo escrivint aquestes intranscendents reflexions. Aquest senyor va aparèixer, i vull creure que sense saber el que es deia, recalcant literalment el següent: “Los valores de la convivencia democrática, del entendimiento y del respeto mutuo, de la tolerancia y de la libertad han determinado el más largo periodo de estabilidad y prosperidad en democracia vividos por España, en el marco del modelo de Monarquía parlamentaria que sustenta nuestra Constitución”. Dit així ja sona a burrada, però ja ni us ho explico si fem l’exercici de desglossar cada una de les idees (és una forma de parlar, clar!) que conté l’afirmació. Comencem pel principi: “Los valores de la convivencia democrática...”. Conviure democràticament...que be que sona, mare de déu! Només m’agradaria fer un petit apunt sobre aquest concepte. La democràcia es basa, i s’ha de basar sempre, en el dret del ciutadà a influir obertament i de manera legal en el procés de presa de decisions. Altra vegada, que be que sona! Només sona be, perque avui en dia és la gran utopia del catalans. Com coi podem decidir el que volem, si l’eina establerta per aquest casos, la consulta popular, ens està prohibida en funció de la naturalesa de la consulta? Be, potser el titella constitucional no hi va caure en això... Continuem. “...del entendimiento y del respeto mutuo...”. Embolica que fa fort!! Posar la paraula respecte en boca d’aquesta gent es tot un insult, perque si tant ens respectessin, perque no respecten el fet de que no vulguem formar part d’aquest país que ells tant s’estimen? Que se’l confitin i ens deixi tranquils, no? Però no! Tant que parlen d’entesa, i aquí no vol entendre’ns ningú!. Seguim que això va per llarg. “...de la tolerancia y de la libertad...” Jajaja!!! Festival de l’humor!! Fa massa temps que no som lliures. A part, si no ho tinc mal entès, la tolerància procura perque es respecti a les demés persones en el seu entorn, és a dir en la seva forma de pensar, de veure les coses y lògicament en la seva forma de sentir aquestes coses. La tolerància es el respecte amb igualtat, i sense distinció de cap tipus. Com a il·lusió no està gens malament, oi senyor monarca? Però clar, parlar d’igualtat amb vostè és absurd, ja que és un concepte que no pot ni tan sols d’imaginar. Per una banda és un mantingut que no ha hagut de fotre en tota la vida un pal a l’aigua (ni ells ni tot el seguici de dropos que el rodegen). Miro de trobar la igualtat per alguna banda, i francament no me’n surto. Potser en els drets i els deures... bufff...que va!! Resulta que, tal i com estipula l’article 56 punt 3 de la constitució espanyola, la figura del rei és inviolable (és a dir que no li poden donar pel cul com estan fent ells dia sí, dia també amb nosaltres), i al mateix temps és una figura que no està subjecta a responsabilitat. Si fa no fa, això ve a dir que si mai us atropella el rei ningú respondrà. És més, no ens hauria d’estranyar que ens culpessin a nosaltres mateixos d’autoatropellar-nos, o el que seria encara més habitual, que ens tatxessin de “separatistas violentos catalanes que han querido atentar contra la monarquía española, y contra todos los españoles poniendose delante de su coche....” Com collons pretén sortir per asserenar els ànims, i mostrar el camí correcte cap a una perfecta convivència quan ell representa tot lo contrari?
I es queixen que s’estan cremant fotografies del rei...ridícul!! Realment el que es mereixerien, ell i tota la calanya de putos feixistes, és que els hi fotessin un pal pel cul i els ruixessin amb força benzina, mentre esperen que algú encengui la flama. Per fer-ho, jo crec que l’Incendiari, i autèntic terrorista, Jimenez Losantos seria un bon candidat per fer-ho. Només caldria encendre la cama de fusta que gentilment li van regalar els de Terra lliure, i esperar a l’espectacle.
Com vaig dir al inici de l’article anterior, “De somnis en tenim tots!”

Un somni fet "realitat"

De somnis en tenim tots.
De fet, en els dies que vivim, els somnis prenen un paper especial pel sol fet que són de les poques coses gratuites que encara ens queden. N’hi ha molts, en els quals jo m’hi incloc, que vivim els somnis com una via d’escapatoria quan, sense massa esforços, ens adonem que la situació s’allunya del que relament ens agradaria. Alguns ens anomenen somniatruites per posar esperança a segons què. Però de fet, si sempre s’ha dit que mentre hi ha vida hi ha esperança, no seria cap error dir que mentre hi ha esperança, hi ha vida, no? Be, no m’estendré en això, perque sinó no explicaré res del que m’havia proposat. El fet és que no tothom viu els somnis d’aquesta manera, sinó que n’hi ha d’altres que encara els viuen de forma més profunda. Gent que dels somnis en treu records. Gent a la que la realitat se li fon dins la nebulosa dels somnis fins a arribar a confondre tota la seva experiència. Jo he conegut alguna persona així. Sense anar més lluny alguns afortunats (o no) com jo tenim l’oportunitat diàriament d’escoltar en “Milnoucents” i tota la seva estranya mescla d’aventures i vivències. El fet és que aquest personatge no és dels que perden més els papers (que no vol dir que no faci), sinó que hi ha individus que porten aquesta afició fins a un extrem malaltís. Qui no recorda l’Enric Marco? Un home que va sustentar la seva vida en un fals i dolorós record i una partida d'escacs amb un membre de les SS. Un home que amb la seva necessitat de tenir un somni, va guiar pel camí de la mentida a totes les persones que estimava. Un home que fins i tot va obtenir un gran reconeixement, per acabar sent conegut per tothom (i no com ell pretenia). Un mentider innocent de culpa; un culpable massa innocent. Dels pocs supervivents d’Auswitch que no hi va ser mai.
L’Enric Marco, però, no és l’únic que tendeix a confondre els somnis (per no dir malsons) amb la vida real. Al llarg dels darrers dies, han anat apareixent moltes notícies relacionades amb una noia, l’Alicia Esteve. Sembla ser que aquesta noia, amb un atac de lucidesa, va creure convenient començar a explicar alguna història per tal d’obtenir certa quota de popularitat (una cosa que pel que es veu l’omplia molt). El fet és que es va autonombrar una de les 19 persones supervivents de les plantes on van impactar els avions del 11-S. Batalletes que, de quedar-se així, no fan massa mal a ningú. Tot i això, al igual que el nostre amic Enric, la Alicia va voler anar una mica més enllà en els seus propòsits. Tant és així que, tot prenent el fals nom de Tania Esteve, es va erigir, de forma encara desconeguda, com la presidenta d’una de les associacions de víctimes de l’11-S, aportant el seu estimable, i alhora fals, testimoni. Una afició que ja li ve de família: tant el seu pare com el seu germà van ser processats i empresonats per falsedat documental i frau. Una bona herència, genètica o no, que la va portar a que un bon dia, s’hagués convertit en una víctima de la gran massacra de l’11-S, que perdés un novio imaginari en el mateix atemptat, que atribuís una antiga lesió que tenia a la mà al mateix accident, que hagués estat en coma durant cinc dies després de l’accident (curiosament, en aquells dies també estava assistint de forma regular a les classes d’ESADE), etc. Vaja un fart d’imaginacions cobertes amb els millors vestits de la mentida. I és que ja m’ho deien a casa: “S’agafa abans un mentider que a un coix”. Quanta raó!
I el millor de tot sabeu que és? Doncs que en breu, no ens ha d’estranyar trobar-la com a col·laboradora d’algun d’aquests vomitius programes que omplen la graella televisiva d’aquest cony de país. Riure de les desgracies dels altres, o més ben dit, riure d’alguns pobres desgraciats, el veritable esport nacional. No m'extranya que surtin de sota les pedres! Pel que sembla, és un futur prometedor.