Un somni fet "realitat"

De somnis en tenim tots.
De fet, en els dies que vivim, els somnis prenen un paper especial pel sol fet que són de les poques coses gratuites que encara ens queden. N’hi ha molts, en els quals jo m’hi incloc, que vivim els somnis com una via d’escapatoria quan, sense massa esforços, ens adonem que la situació s’allunya del que relament ens agradaria. Alguns ens anomenen somniatruites per posar esperança a segons què. Però de fet, si sempre s’ha dit que mentre hi ha vida hi ha esperança, no seria cap error dir que mentre hi ha esperança, hi ha vida, no? Be, no m’estendré en això, perque sinó no explicaré res del que m’havia proposat. El fet és que no tothom viu els somnis d’aquesta manera, sinó que n’hi ha d’altres que encara els viuen de forma més profunda. Gent que dels somnis en treu records. Gent a la que la realitat se li fon dins la nebulosa dels somnis fins a arribar a confondre tota la seva experiència. Jo he conegut alguna persona així. Sense anar més lluny alguns afortunats (o no) com jo tenim l’oportunitat diàriament d’escoltar en “Milnoucents” i tota la seva estranya mescla d’aventures i vivències. El fet és que aquest personatge no és dels que perden més els papers (que no vol dir que no faci), sinó que hi ha individus que porten aquesta afició fins a un extrem malaltís. Qui no recorda l’Enric Marco? Un home que va sustentar la seva vida en un fals i dolorós record i una partida d'escacs amb un membre de les SS. Un home que amb la seva necessitat de tenir un somni, va guiar pel camí de la mentida a totes les persones que estimava. Un home que fins i tot va obtenir un gran reconeixement, per acabar sent conegut per tothom (i no com ell pretenia). Un mentider innocent de culpa; un culpable massa innocent. Dels pocs supervivents d’Auswitch que no hi va ser mai.
L’Enric Marco, però, no és l’únic que tendeix a confondre els somnis (per no dir malsons) amb la vida real. Al llarg dels darrers dies, han anat apareixent moltes notícies relacionades amb una noia, l’Alicia Esteve. Sembla ser que aquesta noia, amb un atac de lucidesa, va creure convenient començar a explicar alguna història per tal d’obtenir certa quota de popularitat (una cosa que pel que es veu l’omplia molt). El fet és que es va autonombrar una de les 19 persones supervivents de les plantes on van impactar els avions del 11-S. Batalletes que, de quedar-se així, no fan massa mal a ningú. Tot i això, al igual que el nostre amic Enric, la Alicia va voler anar una mica més enllà en els seus propòsits. Tant és així que, tot prenent el fals nom de Tania Esteve, es va erigir, de forma encara desconeguda, com la presidenta d’una de les associacions de víctimes de l’11-S, aportant el seu estimable, i alhora fals, testimoni. Una afició que ja li ve de família: tant el seu pare com el seu germà van ser processats i empresonats per falsedat documental i frau. Una bona herència, genètica o no, que la va portar a que un bon dia, s’hagués convertit en una víctima de la gran massacra de l’11-S, que perdés un novio imaginari en el mateix atemptat, que atribuís una antiga lesió que tenia a la mà al mateix accident, que hagués estat en coma durant cinc dies després de l’accident (curiosament, en aquells dies també estava assistint de forma regular a les classes d’ESADE), etc. Vaja un fart d’imaginacions cobertes amb els millors vestits de la mentida. I és que ja m’ho deien a casa: “S’agafa abans un mentider que a un coix”. Quanta raó!
I el millor de tot sabeu que és? Doncs que en breu, no ens ha d’estranyar trobar-la com a col·laboradora d’algun d’aquests vomitius programes que omplen la graella televisiva d’aquest cony de país. Riure de les desgracies dels altres, o més ben dit, riure d’alguns pobres desgraciats, el veritable esport nacional. No m'extranya que surtin de sota les pedres! Pel que sembla, és un futur prometedor.