Missàntrop a contracor

Comptava amb poc més de sis mesos de vida i ja hi vaig passar el primer estiu. Després d’aquest, el van seguir molts altres dies. Dies que es van convertir en mesos i anys. Mitja vida gaudint d’aquest preciós paratge, les seves formes, les seves llums… Ara però em barallo amb tota una mescla de sentiments contradictoris que en cap dels casos puc atribuir a aquesta terra que tant m’estimo. Sentiments que se’m desprenen al observar el meu entorn i constatar que hi ha coses que no suporto. Aspectes que em fan posar malalt, la solució dels quals es fa totalment impossible en els dies que vivim.
És en dies com avui que aquest malestar es fa més present. Després d’haver estat tres dies a Alp un servidor hauria d’estar encantat de la vida amb el temps que ha gaudit. Malauradament no és ben be així. Em nego a deixar que totes aquestes coses m’amarguin l’existència, però em deixen un regust amarg, i força acidesa d’estómac.
Passar tres dies compartint espais amb tota una colla de personatges que m’inspiren moltes coses, menys paraules boniques, fa que la sensació que et queda després d’un cap de setmana com aquest, sigui una mica desagradable. No voldria que ningú pensés que em crec en disposició de jutjar sobre qui pot i qui no pot gaudir d’aquesta terra. No és això. La única cosa que demano és que tant uns com els altres ens permetem gaudir-ho amb un mínim de respecte. Un respecte que, a dia d’avui, és gairebé inexistent en la majoria de persones, i que jo, en un indret que m’estimo tant, constato amb més tristesa. Cotxes corrent a velocitats desmesurades pel mig del poble, on la gent hi passeja despreocupada. Gent que toca el clàxon dels seus llampants vehicles , trencant així el poc silenci que quedava, pel sol fet que el cotxe de davant s’ha aturat a descarregar unes coses. Gent que ens regala amablement les seves cançons amplificades pels potents equips de so que porten instalats als seus cotxes tunejats. En resum, un cúmul de situacions que acaben per fer-te decidir per quedar-te a casa, i inentar tenir el mínim contacte amb tota aquesta barbarie. Aquesta opció encara és possible.
Quan arriba l’hora de marxar, es fa palès l’altre gran punt crític: El viatge de tornada. No parlo de les cues que s’han de fer. Es decisió nostra pujar a la Cerdanya o no fer-ho, o el que és el mateix, fer o no fer aquestes grans currues. El que si que em posa de molt mala llet és veure com s’imposa per sobre de tot el benefici individual per sobre del comú. Gent que creu estar per sobre dels demés, i que farà tot el que calgui per sortir-ne guanyant, tot i sabent que perjudiquen els demés. Es creuen més llestos que la majora, suposo.
Abandonar la carretera general, per entrar als pobles per on passa la carretera, per tal d’estalviar-se uns quants metres d’embús…això està a l’ordre del dia. Un embús que per culpa seva acaba sent més gran, al haver de deixar que s’incorporin. Entrar a una benzinera, per sortir 200 metres més endavant… Qualsevol opció és bona mentre s’estalviin una part de cues. I als demés? Doncs als demés que els hi donin pel cul. Pot semblar exagerat, però ells mateixos no tenen cap mena d’escrúpols per acceptar aquesta actitud tant egoista. La seva resposta acaba sent: “fes-ho tu també…”.
Amb actituds com aquestes, no és d’extranyar veure com estant anant les coses.
Amb tristesa me n’adono que m’estan convertint en una especie de missàntrop sense cap ganes de ser-ho…
Com deia abans, malauradament la solució és totalment impossible en els dies que vivim.