AVEure si arriba ja!!!

Aquest treball de camp va començar a principis de Juliol. Això no vol dir que abans no hagués tingut l’ocasió de començar a estudiar aquest fenomen, però diguem que no es va donar el cas. Resulta que des de l’esmentada data un servidor ha tingut l’oportunitat de descobrir el fabulós món del viatjant. Per raons de feina, he estat aquests últims sis mesos recorrent el país veí, ja sigui en tren com en avió. Del primer no en tinc cap mena de queixa, perque fins i tot podria afirmar, i sense cap mena de reserva, que m’agrada anar en tren. Respecte el segon, el transport aeri, la sensació que em deixa és força diferent. Diguem que tot plegat es un galimaties, i això que en principi és el mitjà més modern que tenim. Per començar, per agafar un avió, cal anar fins a l’aeroport de la ciutat en qüestió, que sovint acostuma a estar a prendre pel cul. No es que em preocupin les despeses del transport, perque aquestes estan totalment cobertes per l’empresa, sinó que això ja suposa haver de marxar una bona estona abans de casa. Però com sempre, les pitjors coses mai venen soles, i la previsió del temps no es limita exclusivament al trajecte fins l’aeroport, sinó que a més cal ser-hi com a mínim (i sempre i quan només portis equipatge de ma) mitja hora abans. Per tant, i tenint en compte aquell temps destinat al “persidecas”, com a mínim abans d’enlairar-te necessitaràs entre una hora i una hora i mitja. No està gens malament! Però un cop allà les coses no son pas bufar i fer ampolles! Resulta que arribat a l’aeroport has de passar els fantàstics controls. Un exemple molt gràfic és el de les persones que per mala sort els toca viatjar amb un ordinador portàtil, i que a sobre han de passar més d’un dia fora, perque llavors la cosa comença a ser casi digne de malabarista. Cal treure l’ordinador de la funda i posar-lo en una d’aquelles safates, en una altra safata hi hem de posar tot allò metàl·lic que pugui pitar al passar per sota els arcs, sense l’excepció del cinturó. Així que en resum tenim una safata amb l’ordinador, una altra amb totes les altres coses, una jaqueta, una bossa petita de viatge, i només tens dos mans... Complicat, no? Doncs imagineu-vos que li passa a un paio de constitució com la meva, que a sobre s’ha d’aguantar els pantalons perque sense cinturó li cauen... En fi, lamentable! No m'estranya que hi hagi persones, com ara la de la notícia, que no tinguin clar el que passen per l'escaner.
Però clar, no s’acaba aquí l’assumpte, perque si alguna cosa te el transport aeri es que sempre hi ha les típiques ofertes de “compre un billete para Madrid y llevese gratis un retraso de como mínimo media hora!!”. Així que entre la previsió, el viatge, l’antelació, els putos controls i el retard corresponent poden passar entre dues hores i mitja i tres hores des del moment que surts de casa fins que l’avió s’enlaira.
I és que el transport aeri està fent molt mal a les persones, i ja no només per que els pren el seu temps (una cosa totalment irreemborsable), sinó perque els està afectant la capacitat de fer ús de la raó. Perquè? Doncs perque en els diferents espais dels aeroports, terminals i avions, s’hi poden veure les tonteries més grans hagudes i per haver! Per exemple, quan veus la gent fent cua de peu, palplantada esperant per embarcar (entrar en l’avió) malgrat que per megafonia s’hagi anunciat un retard de dues hores. Ells, erre que erre, esperant que succeeixi el miracle. Com si no sabessin que en temes d’avions i aeroports els miracles no existeixen!! Una altra situació en la que em faig un fart de riure es quan l’avió, després d’aterrar, i un cop al lloc pertinent, s’atura completament. És en aquell moment en el que la gent salta del seient, com si tinguessin una molla sota al cul, i corren a buscar les seves pertinences als portaequipatges. Però clar, excepte els que han aconseguit fer-se amb mig metre quadrat del passadís, la resta semblen tots una colla de Gepruts de Notredamme, perque si alguna cosa te un avió es que en l’espai de les butaques no s’hi pot estar de peu. Però ells ni immutar-s’hi! De peu i amb tot el tors tort durant una bona estona, fins que obren les portes. I el pitjor de tot és que això ho fan després de la odisea que han hagut de passar per arribar fins allà. I és que al final de tot entre unes coses i les altres, el viatjar amb avió s’acaba traduint en tot un acte de fe. Cal creuar els dits i sense protestar (bàsicament perque no serveix de res) deixar que els senyors Spanair, Aireuropa, Vueling, Iberia, i la mare que els va parir a tots plegats ens prenguin el pèl, el temps i els diners!! No, si ja m'ho deia la meva mare: “No vagis amb males companyies!!!”