Sete, PallaSete

Vivim en una societat sense sentiments ni prioritats. En un dia en el que el part de la ministra Chacón ocupa les portades de la majoria de diaris (ja és trist!), hi ha una notícia que ha quedat en segon terme, malgrat la seva enorme transcendència.
Un barceloní nascut cinc anys i un dia abans que jo, passa per una (una altra) temporada complicada. Un home que ha entretingut tantes i tantes velades amb les seves proeses (per dir-ho d’alguna manera) i que en canvi ara és el protagonista d’una història ben trista. Una cursa que ha acabat amb caiguda (prou habitual en ell també). Fill de bona família (no he entès mai perquè les famílies amb peles han de ser bones...) i d’empresaris del motor, aquest típic “niño mono” va tenir-ho molt fàcil per iniciar-se en les competicions de motocicletes. Des del trial, passant pel motocross, es va iniciar en el món de les carreres de velocitat a la copa Gilera. No va ser fins el 1996 que va debutar al campionat del món, amb una Honda de 250 cc. A partir de llavors es van començar a assentar els pilars sòlids d’un gran espectacle. No es tracta pas d’informació contrastada, però es comenta que a rel del seu debut en la categoria del quart de litre, se’l va batejar amb el nom que l’ha fet popular. Resulta que tant l’equip de mecànics, com els propis patrocinadors no feien més que avisar-lo de totes les cagades que potencialment era capaç de fer. Recriminacions com ara “Se te va a caer la moto”, “Se te van a subir los humos...”, “Se te va a pinchar la rueda”.... I li va quedar. En Sete Gibernau, inútil dins i fora dels circuits, és protagonista d’una de les trajectòries més tristes i alhora més divertides de l’esport professional. Capaç del pitjor, té el privilegi de presentar-se com un dels pocs pilots que no ha acabat una cursa del Mundial de Motociclisme per haver-se quedat sense benzina. Quin gran dia aquell. Tot un festival de l’humor. En el Gran Premi de la República Txeca, mentre lluitava per la primera plaça, i tot just a un kilòmetre de la línia d’arribada, va esgotar fins l’última gota del seu dipòsit. Tampoc va poder córrer la seva última cursa, la de comiat, degut a una lesió que es va complicar amb més d’una caiguda.
De fet, sempre s’ha vinculat la figura d’aquest pilot amb la mala sort. L'altra explicació que hi trobo (poc creïble) era atribuir-ho a fenòmens paranormals. Sigui com sigui, aquesta mala sort sí que es pot atribuir a algú en concret. Es tracta de Valentino Rossi, que amb un parell d’ous, i després que el niñato Gibernau plorés perque segons ell “Il Dottore” havia fet una maniobra il·legal, va afirmar que mentre ell corregués a la categoria de MotoGP, el senyor Gibernau no guanyaria cap més carrera. Dit i fet! Res de res! No va tornar a guanyar res més, a part d’una “muñeca chochona” en una fira d’Albacete, ciutat natal de la persona amb qui compartia tota la seva mala sort. Tenien tantes ganes de compartir coses, i fer cas al que deien els capellans “en la riquesa i la pobresa, en la fortuna i la dissort...” (malgrat casar-se pel civil) que al final, després de retirar-se a l’octubre del 2006, es van casar sis mesos més tard, a l’abril del 2007. Confiaven que seria la cursa de la seva vida. No ha estat així. Després d’un any de matrimoni han anunciat públicament la seva separació. Les motos no tenen marxa enrera, i als pilots no els agraden segons quin tipus de gomes. Tractant-se de qui es tractava, la Cañadas ho tenia clar: “Si se’m tira, segur que falla!”, i no tenia cap intenció de deixar de ser una model casi anorèxica per ser el palillo amb oliva d'un Dry Martini. Les conseqüències dels temors de la Cañadas (així com tota la seva trajectòria esportiva) van acabar donant lloc al seu altre sobrenom: Palla-sete.
Confiem que el nano es recuperi, i ens torni a obsequiar amb altres moments estelars. Mentre això no arribi, simplement dir: Gràcies Sete per tants bons moments!