Quien me ha visto y quine me ve!!

Es curiós el fart de canvis que vivim al llarg de la nostra vida. De fet des que naixem no parem de canviar. Partint del canvi físic, passant pel canvi de vestuari i aturant-nos també en el canvi ideològic, tots i cada un d’aquests aspectes han anat modificant-se, moguts sovint per dues forces principals: la voluntat de canvi i, en contraposició, la necessitat de canvi. Quan amb prou feines aixecava un pam de terra, el meu mon, les meves necessitats, els meus desitjos no anaven massa més lluny dels que ara considerem com a bàsics i primitius (si be alhora són sovint els que, en dia d’avui, anhelem amb més desig). Tots els canvis que vam anar visquent en aquests primers anys van ser moguts principalment pel motor de la necessitat. Una necessitat, la qual desconeixíem, i que van haver de ser uns altres (els pares majoritàriament) els que van procurar perque quedés coberta.
Van haver de transcórrer uns anys perque deixés de ser un crio innocent i divertit, per passar a ser un adolescent amb més grans a la cara que neurones al cap. Durant tot aquest període en la gran majoria de situacions la voluntat va trepitjar la necessitat, tot i parlar en boca seva. Camuflàvem rera la necessitat tot allò que volíem, tant si es tractava de canviar la nostra imatge per assimilar-la a alguna o altra tribu urbana, com si preteníem creure en ideologies que havíem sentit que existien, malgrat no saber-ne més que la façana. A excepció de casos aïllats, com el pas de l’escola a l’institut o el canvi de la veu, la resta de modificacions que va anar patint el nostre dia a dia estaven sostinguts sobre paper mullat, sobre fonaments que crèiem sòlids, tot i no aguantar-se per enlloc. Per sort, i tal com diuen els avis, la vida t’acaba posant a lloc, i passat aquest període de màxima tonteria vaig anar posant seny, encara que a velocitats poc apreciables. El canvis seguien arribant, i els anàvem passant de llarg sense ni tan sols adonar-nos en. De fet, no es que no patíssim totes i cada una d’aquestes modificacions, però com passa amb la majoria de situacions, un cop deixades enrera, ens semblen poca cosa. Així vam anar canviant de novia, vam passar de l’institut a la facultat, vam deixar enrera uns grups d’amics, i en vam incorporar d’altres... Un servidor fins i tot va canviar radicalment l’enfoc del seu futur professional, veient-se d’aquesta manera obligat a tornar-se a posar a estudiar, mentre seguia treballant pels matins. D’aquell temps ençà, he marxat de casa els pares i visc sol, he deixat de fumar tabac, ja no tinc la meva primera moto.... I fins fa poc tinc una nova feina, i una nova moto. I que ho ha motivat tot això? Es tracta només d’unes idees que se’m van posar al cap i no he parat fins que ho he aconseguit? En certa mesura si, i en certa mesura no. Diguem que laboralment he deixat una feina que no em donava cap garantia, però que en canvi em permetia viure com un autèntic rei, per passar a treballar en una empresa en la que hi ha un projecte clar i interessant, amb vistes de futur. Malgrat això, no tot pot ser tant bo, i es pot dir que he “sortit perdent” pel que fa a l’horari, l’uniforme, i la mobilitat. Mobilitat que per altra banda ha millorat molt amb la moto de nova adquisició. Necessitat? Voluntat? Les Dues! I com pot ser? Doncs perque al veure clar que necessitava un canvi, ha estat el desig i les ganes de fer-lo el que al final m’hi han portat de cap.
Les necessitats obren camins, i les ganes donen les forces!!
I jo amb tot això, estic content!!