Xerraires elevats a la màxima potència!

Porto uns dies amb una idea voltant-me pel cap. De fet més que una idea és un dubte o una pregunta que se’m fa difícil contestar donat l’ampli ventall de possibles respostes que se m’acuden. En els últims dies m’he creuat amb personatges que tenien una característica en comú. Tots ells, a la seva manera, tenien, per no dir patien, una necessitat imperiosa de parlar pels descosits. N’hi ha que ja coneixia la seva faceta d’oradors compulsius, i n’hi ha que sense haver-los vist a la vida, amb les primeres frases ja he pogut imaginar del que són capaços. Tot i tenir certs aspectes en comú, no tots pateixen aquestes dolències de la mateixa manera. N’hi ha que per explicar una anècdota, han de passar prèviament per gran part de les experiències que, segons el seu criteri, tenen un cert lligam amb el tema del monòleg (és agosarat parlar de conversa...), provocant així al nostre cap un efecte similar al del salvapantalles, deixant la nostra atenció cap aquell focus d’informació en un estat de somnolència o standby. El més curiós d’aquesta varietat d’etern xerraire és que no necessita en cap moment de la intervenció de l’altra persona, sinó que qualsevol expressió per part nostra, per petita i involuntària que sigui, els és suficient per reafirmar-se en la seva voluntat de continuar taladrant.
Un altra varietat d’orador compulsiu és el que no només no pot aturar les ànsies de fotre la tabarra, sinó que a sobre li és impossible no recórrer a la fantasia i la imaginació. Imaginació tant desbordada que al cap d’una estona d’escoltar aventures dignes de l’Indiana Jones, un en té el nas ple, i acaba deixant-lo amb la paraula a la boca amb més o menys bones maneres. Aquest tipus de corcó, a diferència de l’anterior, necessita com si fos aire el sentir-se escoltat, i no es conforma només amb això, sinó que a part busca per tots els mitjans crear al seu oient un sentiment d’admiració respecte la seva excitant i moguda vida. Total: en poc temps t’adones de quin peu calça, i aviat ets un expert en no fotre-li el més mínim cas. Ara m’adono que m’és molt difícil parlar d’aquesta varietat de locutor d’aventures extraordinàries sense veure la imatge d’una persona en concret. Alguns ja sabeu de qui parlo! (Powerrr!).
Però no tot es redueix als matxaques de turno, sinó que l’altra dia, en el taxi que em portava a casa vaig descobrir una varietat molt estranya. De fet n’havia sentit a parlar, però no creia que fos possible que realment existís. Es tracta del que en podríem anomenar el xerraire satèl·lit. En essència es molt similar als que hem vist anteriorment, però en la pràctica gestionen la parla d’una forma diferent. Resulta que vaig pujar al taxi, vaig dir l’adreça de casa, i va començar l’entranyable trajecte. Fins aquí tot normal. Ben be fins a tres quartes parts del camí el silenci que regnava feia impossible imaginar el desenllaç que tindria el viatge. Durant tot aquell primer tram la situació em va semblar més que normal i no vaig parar atenció a les reaccions que pogués tenir el taxista. Ara, mirant-m’ho des de la distància, suposo que el paio deuria estar prement els llavis i mirant d’aguantar sense obrir la boca el màxim temps possible. No va poder, i en un atac de pura llibertat em va preguntar per les vacances. La meva resposta gairebé monosil·làbica li va ser suficient per posar-se en orbita, i iniciar un monòleg de tots els problemes de la seva vida i més. Aquest senyor s’ho devia estar passant molt malament sense parlar, perque l’arrancada que va tenir va ser sensacional. Em va explicar els problemes familiars, els problemes professionals, el deteriorament de la ciutat... en definitiva, que va abordar tots els temes que el preocupaven. I us puc ben assegurar que el preocupaven, perque vam estar parats davant de la porta de casa meva durant uns deu minuts, i al paio li era totalment igual. Tant li feia que deixés de guanyar diners. Ell volia parlar, i ho va fer! Us puc ben assegurar que l’home va acabar feliç!!!
Si tots tinguéssim aquesta capacitat de donar prioritat a allò que volem, i no pas allò que la gent espera, segur que aconseguiríem viure molts moments de felicitat com el que va viure el taxista. Jo per la meva banda ho intentaré!!