Tots els camins porten a.....on soc jo!!!

Ja fa molt de temps que tenia pendent una petita dissertació sobre la famosa i quotidiana teoria del “Lloc de Pas”. Dit així pot arribar a sonar com una bajanada pròpia d’algú que no és capaç de frenar els deliris durant les seves sortides nocturnes. No negaré mai aquesta possibilitat, però en aquest mateix instant, i amb la claredat que proporciona la no ingestió de cap mena de beguda alcohòlica, segueixo creient i defensant l’existència d’aquesta teoria de curiosa naturalesa, i d’explicació encara més difícil. El millor que puc fer és mirar de posar-vos en situació, i de ben segur que en un tres i no res entendreu de que coi estic parlant. Tots estareu d’acord amb mi si afirmo que tots nosaltres tenim la necessitat de mantenir el nostre espai personal lliure de qualsevol intrusió. Sense anar més lluny, si durant un trajecte en metro, amb tot el vagó per nosaltres, entrés algú i s’assegués just al nostre costat, colze amb colze, creuríem que s’està atemptant contra el nostre espai vital, a la vegada que ens sentiríem molt incòmodes. M’equivoco? Estic segur que no! En canvi, en una de les múltiples contradiccions del nostre comportament, som capaços d’obviar aquesta necessitat i limitar l’espai personal a la més mínima expressió. Aquest és el cas de les manifestacions i dels concerts, en els que podríem estar amb l’esquena d’un paio davant dels morros, el colze de l’altre tocant-nos l’esquena, els peus d’uns quants trepitjant-nos... i malgrat això, no sentir en cap moment que han violat el nostre espai. I és justament en aquestes situacions quan pren força la teoria que anteriorment comentava. Quants de vosaltres no heu intercanviat la sensació d’intrusió de l’espai per la sensació d’estar sempre en el Lloc de Pas? Quantes vegades heu pensat: “Quina mala sort, ens hem anat a posar en el lloc per on tothom passa!”? Estic segur que moltes, i el més trist de tot és que malgrat canviar de lloc al llarg de l’acte, la gent segueix passant pel vostre costat... Vaig errat? Diria que de moment no! I llavors la pregunta que jo em faig és: Si tots tenim aquesta sensació, podríem afirmar que tots els llocs d’un concert son de pas, i per tant més que públic el que hi ha són transeünts? I si tothom creu que està en el lloc de pas, exactament qui son els que passen???? És en aquest moment que la teoria pren un caire més abstracte. Potser hauríem de contemplar la intervenció de factors que s’escapen a la nostra percepció, com ara els diferents mites i creences religioses que existeixen. Sense anar més lluny em ve al cap una cosa que sempre he sentit repetir a la gent gran (devots per excel·lència) així com també a algun individu “jove” del meu entorn proper: “Estem aquí de pas”. Quanta raó!!! Com podien saber tot això la gent gran?? Quantes vegades hem pensat que els nostres avis estaven anys lluny de la modernitat, i que difícilment entendrien determinades evolucions de les coses? I en canvi ara resulta que tenen resposta per tot, ja siguin les coses més bàsiques i simples, com aquelles que ni nosaltres som capaços de respondre amb l’ajuda d’internet!!! Ja ho diu el savi refranyer popular: “El dimoni en sap més per vell que per dimoni”.