Malsons tenyits de realitat

Ja fa uns dies que un malson turmenta les meves nits i els meus despertars. Un somni que si molt no m’erro pot succeir-se almenys fins passades més de dues setmanes, i aquesta visió del que ha d’arribar m’enterboleix la vista al temps que em flaquegen les cames. Perque carai han de ser tant reals les imatges? D’on surt la plasticitat de totes i cada una de les coses que es van apareixent en la història? Soc conscient del que afirmen varies teories del somni al respecte, com ara que els somnis no deixen de ser una representació adulterada de la realitat que vivim, però tot i això no deixa d’inquietar-me. De fet, ve a ser aquesta última definició la que en un principi em tranquil·litza, per passar, en breus instants de temps, a un cangueli màxim vers la possibilitat de quedar-me adormit. Se que pot semblar una mica esquizofrènic, però estic convençut que qualsevol persona en la meva situació estaria si fa no fa igual. Resulta que així que el cansament venç la resistència a la son, la història es repeteix amb ben poques, imperceptibles i irrellevants diferències. La escena comença a la meva habitació. En un primer moment un ensurt de grans dimensions se’m presenta davant la idea d’haver-me adormit, i no és fins que reflexiono, que recordo que malgrat ser dimecres, és festiu. Sabent això adapto el procés de llevar-me a la quantitat de temps de què disposo, és a dir, molt. Un cop dutxat i arreglat surto al carrer, amb el casc i les claus de la moto a les mans. M’hi enfilo, poso les claus al contacte, premo el botó d’engegada i em dirigeixo, Hospital Militar avall, cap al barri, el meu veritable barri. Del trajecte, al llevar-me, poques coses en recordo, però això tampoc és un fet extraordinari, ja que sovint, producte del capficament, al arribar als destins em sorprenc pel fet de ser-hi. El fet és que en el somni, el destí sempre és el mateix: la imponent Escola Industrial. En un obrir i tancar d’ulls, temps necessari per lligar la moto i treure’m el casc, ja he creuat tot el jardí, i soc dins d’un dels edificis, senyalat amb un cartell a la porta amb el cartell “U-161”. Donant un cop d’ull a esquerres i dretes (mai més ben dit) m’adono que estic en el col·legi electoral disposat a exercir el meu dret/obligació a votar per les eleccions autonòmiques. Seguint el mateix protocol de cada vegada, em situo a la taula on hi ha les paperetes, per tal d’agafar la que vull. La que vull? Heus aquí un dels factors de terror del malson. Que coi haig de votar? Però si només fos això es podria suportar, però és que de cop i volta, i sortint del res, una especie d’homenets, perfectament detallats, i amb les formes i les veus de tots i cada un dels candidats. Us imagineu una col·lecció d’Argamboys, tots posats sobre una taula plena de paperetes, recitant les seves promeses electorals? L’AirgamMas, amb un excés de gomina i de supèrbia, venent el DVD de CiU talment com si fos un top-manta de Pedralbes. L’AirgamMontilla, amb els seu Castellà catalanitzat (o viceversa, segons com es miri) repetint l’eslògan “Ningú no farà més per Catalunya, Ningú no farà més per Catalunya”, mentre jo em poso a plorar al veure lo fotudes que estan les coses. Però sempre diuen que després de la tempesta surt el sol, i si parlem de sol, que millor que veure lo sol que s'ha quedat l’AirgamCarod, amb la faixa castellera i sense abandonar els deliris de grandesa, tot repetint (per no dir implorant) que no tanquen la porta a cap possible pacte. Mentretant, l’AirgamSaura es posa les mans al cap veient el dispendi de paper que suposen unes eleccions, i proposa com a possible solució fer-ho amb paper de fumar, perque a part de reciclar, segurament disminuiria l'abstenció dels joves. Mentre tant l'AirgamPiqué, intenta fer-se l'important reciclant idees del PSUC per tal que el seu programa electoral sigui algo més que una foto d'un gra al cul. Ja us podeu imaginar que en un tres i no res, la taula de les paperetes s’acaba convertint en algo semblant a una guarderia. És llavors, en el punt més àlgid de la cridòria, que em desperto tot suat.
Que deu voler dir aquest somni? Hi podria haver algun nexe amb la realitat? Malauradament, però, la política catalana està força pitjor!!