Resignació o anarquia...dilema forçat!!

Tot just fa una setmana dels últims comicis a Catalunya. Unes eleccions que des del meu humil punt de vista han estat més contraproduents que no pas beneficioses. Quin tipus de democràcia tenim en aquest país? No podem oblidar-nos de la habitual forma de fer les coses, al més pur estil d’un circ, encara que només sigui per constituir un govern amb unes mínimes garanties? Hem d’estar fent el número contínuament per tal que enlloc ens prenguin en serio? No penso amagar que estic molt dolgut amb el que ha passat en aquestes eleccions, així com durant tota la campanya. Diguem que ha estat la segona part de la pel·lícula que es va estrenar el 2003, i com sempre s’ha dit: “Segones parts mai han estat bones”. Com hauria de ser bona si la primera ja va ser, en el sentit més ampli de la paraula, lamentable. Resulta que amb el sistema actual, els vots emesos per gran part dels catalans, s’utilitzen sense autorització prèvia pels fins que convinguin, o dit d’una altra manera, es venen al diable a canvi de poder papallonejar amb certa dosis de poder. De que serveix que jo doni el meu vot a alguna formació política, si aquesta, abans fins i tot de que em pugui guardar el carnet d’identitat a la cartera, ja l’han venut al millor postor. Quin concepte haig de tenir jo de tota aquesta gent, quan resulta que m’han obligat a votar una cosa en contra de les meves idees? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, quan el més coherent hagués estat posar el meu granet de sorra en el camí cap al reconeixement de Catalunya com a nació? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, quan el més normal hagués estat contribuir amb una Catalunya més conscient amb l’entorn que ens rodeja? Perquè carai m’he vist forçat a votar en blanc, per tal d’evitar que determinats individus siguin presidents de la Generalitat?
La trista història de sempre! Moltes preguntes i poques respostes, o dit amb plata, poques veritats. Estic fart de sentir parlar de partits de dretes, partits de centre i partits d’esquerres. Fart d’haver d’escoltar com parlen de polítiques socials, polítiques econòmiques, polítiques d’immigració.... Fart de constatar que tant uns com els altres son un clar exemple d’ambició desmesurada, amb l’únic objectiu – comú per tots – de tenir poder a les seves mans. Com podem esperar, innocents de nosaltres, que es respecti la nostra identitat i el nostre dret a poder dir, amb la cara ben alta i plena d’orgull, que som Catalans? Com podem pretendre que la imatge de tots nosaltres sigui bona, si els emissaris escollits per transmetre la nostra condició de nació, són uns mandrils dignes d’estar engabiats a qualsevol zoo del mon? Com podem jutjar la incomprensió i la condemna que realitzen bona part dels d’espanyols cap al nostre sentiment nacionalista català, si els pregoners encarregats per fer-ho, es dediquen a anteposar els interessos individuals i de partit per davant dels interessos del país que amb molt d’honor haurien de defensar.
Sempre he criticat la utòpica anarquia argumentant-ne les raons, però en vistes de que la gent no és capaç d’abstenir-se de les ànsies de poder, em començo a plantejar que abans que algun individu d’aquests gestioni les meves necessitats, prefereixo ser jo el meu propi gestor. Tal com em deien a casa: “Preu per preu, sabates grosses”.