Benvolguts senyors arquitectes, enginyers, electricistes, i altres professionals involucrats,Ja fa força temps que volia escriure’ls aquesta carta per tal de resoldre tota una sèrie de dubtes que se’m presenten força vegades al llarg del meu dia a dia. No voldria ser extremista i afirmar que no faig altra cosa que donar-hi voltes per tal d’entendre-ho. No és això. En realitat es tracta d’una incògnita de moments concrets i de resposta desconeguda.
Aniré al gra. Intentaré posar-los en situació, per tal que una vegada els ho hagi explicat, puguin interpretar correctament l’orientació dels meus dubtes, i donar-me una resposta que els pugui resoldre. Procediré doncs.
Com qualsevol persona d’aquest món mundial, haig de dedicar moltes hores a treballar per tal de poder guanyar diners, i d’aquesta manera fer rics a alguns pocs, mentre ens fem pobres tots els altres. No pretenc entrar en aquest delicat tema, ja que l’única cosa que aconsegueixo és encendre’m, i per contra, no soluciono res. Així que passaré per alt el tema de pagar, i continuaré parlant del tema treballar. Com exposava anteriorment, dedico com gairebé tothom un terç del meu dia a escalfar una cadira ubicada en un edifici, on hi ha altres cadires, i altres persones. El fet és que durant aquesta jornada laboral, i com a resultat dels cafès amb llet i l’aigua que vaig ingerint durant les 8 hores, acabo havent de satisfer algunes necessitats, i en conseqüència, dirigint-me a fer miccions controlades (com diria algú que conec) als lavabos de la feina. Un cop soc allà el procés és força rutinari. Entrar als serveis, escollir una de les tres portes que et queden davant, entrar i encendre el llum, si no està encès ja. Aquí voldria aturar-me, ja que considero que estem davant d’un tema molt important i que sovint s’ha deixat de la mà de Déu.
Vostès sabran millor que ningú quines són les tendències actuals quan es parla d’il·luminació de lavabos en edificis d’oficines (també existeix el mateix problema en bars, restaurants, consultes mèdiques...vaja...casi a tots els espais públics), però no m’equivoco si els dic que més o menys el que es porta es podria resumir en:
• Llum que s’acciona manualment, amb una duració d’encesa determinada controlada per un temporitzador.
Aniré al gra. Intentaré posar-los en situació, per tal que una vegada els ho hagi explicat, puguin interpretar correctament l’orientació dels meus dubtes, i donar-me una resposta que els pugui resoldre. Procediré doncs.
Com qualsevol persona d’aquest món mundial, haig de dedicar moltes hores a treballar per tal de poder guanyar diners, i d’aquesta manera fer rics a alguns pocs, mentre ens fem pobres tots els altres. No pretenc entrar en aquest delicat tema, ja que l’única cosa que aconsegueixo és encendre’m, i per contra, no soluciono res. Així que passaré per alt el tema de pagar, i continuaré parlant del tema treballar. Com exposava anteriorment, dedico com gairebé tothom un terç del meu dia a escalfar una cadira ubicada en un edifici, on hi ha altres cadires, i altres persones. El fet és que durant aquesta jornada laboral, i com a resultat dels cafès amb llet i l’aigua que vaig ingerint durant les 8 hores, acabo havent de satisfer algunes necessitats, i en conseqüència, dirigint-me a fer miccions controlades (com diria algú que conec) als lavabos de la feina. Un cop soc allà el procés és força rutinari. Entrar als serveis, escollir una de les tres portes que et queden davant, entrar i encendre el llum, si no està encès ja. Aquí voldria aturar-me, ja que considero que estem davant d’un tema molt important i que sovint s’ha deixat de la mà de Déu.
Vostès sabran millor que ningú quines són les tendències actuals quan es parla d’il·luminació de lavabos en edificis d’oficines (també existeix el mateix problema en bars, restaurants, consultes mèdiques...vaja...casi a tots els espais públics), però no m’equivoco si els dic que més o menys el que es porta es podria resumir en:
• Llum que s’acciona manualment, amb una duració d’encesa determinada controlada per un temporitzador.
• Un llum al·logen situat al mig del sostre del lavabo (Les mesures habituals d’un lavabo acostumen a ser si fa no fa, 1,5m x 1,8m...).
Arribats a aquest punt, crec que és necessari fer un anàlisi detallat d’aquests dos aspectes, donat que a primera vista no semblen pas massa crucials, però una vegada endinsats en l’estudi, de seguida ens adonem que hi ha coses prou incomprensibles. Concretaré una mica per que no hi hagi mals entesos.
Comparteixo amb vostès la necessitat de posar un temporitzador al llum, donat que la gent (mal educada, cal dir-ho!!) no sap apagar el llum quan surt d’un lloc. Fins aquí, correcte. Les dificultats es fan presents quan el temps fixat en el temporitzador no cobreix el temps mitjà utilitzat en aquest tipus de necessitats. A tots ens ha passat d’estar, de peu o asseguts..., fent les nostres coses, i veure com tot d’una aquell llum que et feia veure clar l’orifici destinatari d’allò que ens sobra, s’apagava deixant-nos en la penombra. I ja se sap que “Sempre plou sobre mullat”. No només s’apaga el llum, sinó que sovint et trobes que algú de vostès es va oblidar (i això no és en tots els casos) de posar el típic led vermell que permet veure l’interruptor que ens ha de portar altra vegada la claror als nostres ulls. Resultat, toca palpar la paret per tal de trobar aquell maleït interruptor. Sovint la inspecció manual obté els resultats esperats, i altres vegades no hi ha manera. Tot això, clar està, cal fer-ho mentre a les fosques intentes posar aquell raig, ara ja descontrolat, dins aquella tassa esdevinguda invisible. Però els problemes mai venen sols, i sovint palpar la paret no és una solució eficaç. I perquè? Doncs perque moltes vegades aquell interruptor està a una distància impossible per una persona que ha d’estar apuntant a les fosques, mentre estira el braç cap enrere. Inassequible fins i tot per una persona com jo, dotada amb uns braços considerablement més llargs que els de la majoria. I el problema és que a les fosques no es pot estar segur de si s’hi arriba o no, així que l’única opció que ens queda és continuar palpant la paret (i ves a saber com està la paret...ja ens entenem!).
Però quan el llum està encès, no pensin vostès que queden solucionats tots els inconvenients. Com he dit anteriorment, la majoria de lavabos disposen d’un llum al·logen central, en el sostre, per tal d’il·luminar el petit habitacle. S’hi han fixat vostès que un mateix sempre es fa ombra? El llum no serveix mai per il·luminar la tassa del wàter, sinó que ens omple de claror l’esquena i el clatell, mentre has d’anar movent el cap per no fer-te ombra a tu mateix. Sincerament és com si el llum d’un museu enfoqués el marc i no la tela. Perque no el posen sobre la tassa enlloc d'ubicar-lo on quedi maco?
Confio que aquestes paraules no els hagin molestat (o si més no, no els hagin molestat tant com el que molesta haver de palpar la paret...). Dir-los que estaré encantat de resoldre qualsevol dubte que els hagi pogut quedar sobre la meva explicació, i que resto a l’espera d’alguna resposta satisfactòria per part seva. En cas de no rebre cap comunicació al respecte, els informo que procediré (tal i com ja feia fins ara) a recordar-me de les seves mares mentre continuo palpant la paret. Espero que això no els ofengui.
Dit això, m’acomiado de vostès sense cap esperança que el sentit comú s’imposi, tant en aquesta com en tantes altres situacions.
Un usuari desconcertat.
Arribats a aquest punt, crec que és necessari fer un anàlisi detallat d’aquests dos aspectes, donat que a primera vista no semblen pas massa crucials, però una vegada endinsats en l’estudi, de seguida ens adonem que hi ha coses prou incomprensibles. Concretaré una mica per que no hi hagi mals entesos.
Comparteixo amb vostès la necessitat de posar un temporitzador al llum, donat que la gent (mal educada, cal dir-ho!!) no sap apagar el llum quan surt d’un lloc. Fins aquí, correcte. Les dificultats es fan presents quan el temps fixat en el temporitzador no cobreix el temps mitjà utilitzat en aquest tipus de necessitats. A tots ens ha passat d’estar, de peu o asseguts..., fent les nostres coses, i veure com tot d’una aquell llum que et feia veure clar l’orifici destinatari d’allò que ens sobra, s’apagava deixant-nos en la penombra. I ja se sap que “Sempre plou sobre mullat”. No només s’apaga el llum, sinó que sovint et trobes que algú de vostès es va oblidar (i això no és en tots els casos) de posar el típic led vermell que permet veure l’interruptor que ens ha de portar altra vegada la claror als nostres ulls. Resultat, toca palpar la paret per tal de trobar aquell maleït interruptor. Sovint la inspecció manual obté els resultats esperats, i altres vegades no hi ha manera. Tot això, clar està, cal fer-ho mentre a les fosques intentes posar aquell raig, ara ja descontrolat, dins aquella tassa esdevinguda invisible. Però els problemes mai venen sols, i sovint palpar la paret no és una solució eficaç. I perquè? Doncs perque moltes vegades aquell interruptor està a una distància impossible per una persona que ha d’estar apuntant a les fosques, mentre estira el braç cap enrere. Inassequible fins i tot per una persona com jo, dotada amb uns braços considerablement més llargs que els de la majoria. I el problema és que a les fosques no es pot estar segur de si s’hi arriba o no, així que l’única opció que ens queda és continuar palpant la paret (i ves a saber com està la paret...ja ens entenem!).
Però quan el llum està encès, no pensin vostès que queden solucionats tots els inconvenients. Com he dit anteriorment, la majoria de lavabos disposen d’un llum al·logen central, en el sostre, per tal d’il·luminar el petit habitacle. S’hi han fixat vostès que un mateix sempre es fa ombra? El llum no serveix mai per il·luminar la tassa del wàter, sinó que ens omple de claror l’esquena i el clatell, mentre has d’anar movent el cap per no fer-te ombra a tu mateix. Sincerament és com si el llum d’un museu enfoqués el marc i no la tela. Perque no el posen sobre la tassa enlloc d'ubicar-lo on quedi maco?
Confio que aquestes paraules no els hagin molestat (o si més no, no els hagin molestat tant com el que molesta haver de palpar la paret...). Dir-los que estaré encantat de resoldre qualsevol dubte que els hagi pogut quedar sobre la meva explicació, i que resto a l’espera d’alguna resposta satisfactòria per part seva. En cas de no rebre cap comunicació al respecte, els informo que procediré (tal i com ja feia fins ara) a recordar-me de les seves mares mentre continuo palpant la paret. Espero que això no els ofengui.
Dit això, m’acomiado de vostès sense cap esperança que el sentit comú s’imposi, tant en aquesta com en tantes altres situacions.
Un usuari desconcertat.
1 comentari:
Molt bé!
Un altre tema important, és quan estàs realitzant una micció controlada i et trobes una diana amb una puntuació, però que mai saps si has fet el record. Però el cas més estrany es quan micciones i et trobes com una pastilleta d'anís al urinari que com més la regues més fortor fa!.
Publica un comentari a l'entrada