Abans buscar culpables que assumir responsabilitats

Ahir era diumenge. Un gran dia per fer totes aquelles coses que els altres dies de la setmana no pots fer. De fet, el dissabte acostuma a servir per fer tot el que has de fer, i el diumenge per tot el que vols fer. Entre tantes coses, a mi m’agrada molt esmorzar, ja a mig matí, absorbint el solet mentre vaig llegint el diari (del dia, si pot ser...). Ahir vaig poder dedicar-me a aquest gran plaer. Assegut a la terrassa d’un bar, en bona companyia, i amb “La Vanguardia” entre els dits vaig entregar-me amb cos i ànima a tots els estímuls que aquell dia de jove primavera m’oferia: el sol escalfava de valent, el cafè era bo, i la companyia encara millor. Tot hagués estat paradisíac si en la seixantena de pàgines impreses de “La Vanguardia” les notícies haguessin estat lluny de les habituals desgràcies i mentides. Com cada dia del món mundial, les lletres encadenades que omplien els grisosos fulls d’aquella edició pregonaven a crits casos de barbàrie humana, de mentida política i altres bajanades. N’hi va haver una que em va cridar l’atenció. No és que fos “la bona notícia” entre aquell mar de llàstima informativa. No. Es tractava d’una entrevista que li havien fet al que durant dos dècades va ser el president del Comitè Olímpic Internacional, el senyor (per dir-ho d’alguna manera) Juan Antonio Samaranch. Entre moltes altres coses, n’hi va haver una que em va cridar molt l’atenció (de fet era el titular, però tampoc se’m pot demanar massa, un diumenge al matí...): “Si se quiere castigar a China, no es justo utilizar los juegos”. De seguida l’afirmació va fer que la l’àcid làctic del cafè amb llet anés augmentant el seu PH... No m’esperava aquest posicionament. Creia sincerament que assumirien les responsabilitats i les conseqüències de les seves decisions, encara que fos mantenint un silenci sepulcral respecte aquest trist afer. Però no...no va ser així. El titular es veia reiterat en quasi totes les respostes de l’expresident del COI, convertint-se així en un altre desencís de la decència. Perque demanen explicacions als que posen en tela de judici la idoneïtat de la nominació de La República Popular de la Xina, enlloc de fer autocrítica i admetre que potser (encara que sigui potser) no va ser una bona idea? No és prou evident la estructura i la idiosincràsia totalitàries del govern xinès? Un govern que, malgrat fonamentar-se en un règim dictatorial, estableix una divisió de poders (eina creada per pensadors demòcrates del s. XVIII per tal d’evitar justament l’abús de poder). La divisió es va establir de la següent manera: L’estat, el Partit, i l’Exercit. Al capdavant de l’estat hi trobem el president de la República Popular de la Xina (mira que n’arriba a ser d’irònica aquesta nomenclatura): El senyor (bastant menys senyor que el de l’entrevista) Hu Jintao. Com a responsable del Partit hi trobem el Secretari General, càrrec que ocupa...a veure com es deia... ui! Com el cap de l’estat: Hu Jintao. Quina casualitat... I per últim, hi trobem l’exèrcit, comandat pel President de la Comissió Militar Central , altrament conegut per Hu Jintao. Popular aquesta república, eh??
El fet és que el senyor Samaranch pretenia fer palesa la injustícia que s’està cometent al criticar, de forma activa, l’elecció de Xina com a seu d’uns Jocs Olímpics.... Perfavor!!!! Quina indecència una afirmació com aquesta! No la vam pas permetre nosaltres amic Juan Antonio, aquesta tria! Si no recordo malament, l’elecció de la seu d’uns jocs olímpics corre a càrrec del Comitè internacional! Així que enlloc d’anar buscant els culpables de la situació que s’està vivint a dia d’avui, potser que mirem qui ha estat el responsable de que això arribés a passar, no creu?
I per concloure una aparició tant brillant, no podia faltar un número ben impactant. Estic segur que va mesurar les seves paraules per tal d’aconseguir el màxim climax en les reaccions de l’ignorant lector (com ara jo), i francament no es va quedar pas lluny. Una afirmació com ara “...la política es la política, y el deporte, el deporte....” es el colofó perfecte per una compareixença digne d’un gran cretí. Com pot pronunciar aquesta gran mentida i quedar-se tant ample? Ridícul!!