Esto pasa de marrón oscuro

Demència prolongada en el temps, i estesa entre la gent d’aquest maltractat món en el que convivim amb penes i treballs. Aquesta seria una de les mil definicions possibles que es podrien fer per tal de plasmar en paraules com estan anant les coses. Tothom creu tenir raó, i ningú es planteja perque és ell el que la té, i no pas l’altre. Què té la seva visió (o la meva), que la faci més bona que la dels demés? Normalment res. El fet és que, donat l’alt grau de convenciment de cada una de les postures, la defensa d’aquestes es converteix en una lluita casi a vida o mort, en la que es fa difícil trobar punts intermitjos. Una lluita casi a vida o mort? Casi? Ric de l’absurditat de l’afirmació mentre ploro davant el seu lamentable i cru significat. I és que la societat d’avui en dia va sempre agafada de la mà de conflictes i violència, i justifica la seva primitiva actitud amb la seva tancada forma de veure les coses. Conflictes “mediàtics” com ara el del Pròxim Orient, o el del Pèrsic , així com també gran quantitat d’animalades varies, repartides per tot el planeta es podrien resumir amb aquest concepte: “Jo penso això, i tu el contrari...així que et mato (com a mínim) i d’aquesta manera evito el maldecap d’haver d’intentar entendre la teva postura”. El problema s’agreuja quan, a tota aquesta barbàrie innata de les persones, se li ajunten els mitjans de comunicació, per tal d’encendre més els ànims a base d’un bombardeig constant de missatges, molts sovint tendenciosos. Resultat: accentuació màxima d’aquest gran defecte humà. Sense anar més lluny, una televisió de Gaza, controlada per Hamas, ha cregut convenient fer sortir un titella (aquesta vegada parlo de la joguina...) que representava a un nen palestí, empunyant “l’espasa de l’Islam”, mentre matava a un altre nen, vestit amb d’indumentària militar dels Estats Units, i simbolitzant el titella (aquesta vegada no parlo de la joguina...) del president d’aquest país. Una cafrada... I encara amb més raó, si us dic que l’espai televisiu en qüestió va adreçat a un públic molt innocent, i encara més suggestionable: Els nens. N’hi ha per penjar-los del pal més alt! Enlloc d’intentar transmetre alguns valors com ara la tolerància, el respecte... per tal d’aportar solucions a aquest conflicte de violència perenne, han preferit alimentar el monstre del rancor i la venjança. Lamentable!
I clar, tal i com sempre passa, mentre els uns s’entretenen incitant la violència, els altres maten el temps posant-la en pràctica. El resultat? El contingut de les notícies d’un dia qualsevol. Sense anar més lluny, el dia 24 del mes passat, una agència de publicitat austríaca va publicar una notícia que donava fonament a tot el que he comentat anteriorment. Resulta que una dona es va proposar atracar un banc amb una de les armes preferides dels palestins i els israelians: les bombes. Va entrar a l’entitat bancària, i dirigint-se a una de les caixeres, va amenaçar de que faria explotar el paquet que portava a les mans si no li donaven tots els diners (quina demanda!! poc original la dona...). Fins aquí, pels interessos de la dona, semblava que tot funcionava. La mala sort (afegida a la ingenuïtat natural de la dona), es va acabar convertint en la companya de projecte de la pobra delinqüent. Amb un moviment brusc, la caixa va impactar en el mostrador, provocant d’aquesta manera l’explosió del paquet... Una explosió que va ser molt diferent a la que la pobre noia de finestreta s’esperava. Tot de sobte una forta pudor es va estendre per la oficina bancària, obligant a totes les persones a sortir al carrer en busca d’una mica d’aire fresc...o si més no que no fes tanta catipén. Bombes fètides! Bombes fètides!! Mare de déu!! No em queda més remei que riure pels descosits mentre aplaudeixo a la pobre aprenent de Dioni, pel fet d’haver triat una tècnica inofensiva, o si més no, No letal.
Estaria molt be que aquesta colla de bàrbars, violents i egoistes, que van infligint mort i desgràcia per tot arreu on ells creuen convenient, aprenguessin una mica de la forma de pensar d’aquesta senyora: Robar potser si, però mai matant innocents!