Ens devem a les paraules...o no

De petits érem cruels. I de fet, afirmant això em quedo curt, perque la realitat és que de petits érem molt i molt cruels. Teníem una mescla d’ingenuïtat i crueltat que ens convertia en petits monstres satànics, capaços del gest més tendre, i a la vegada, de la cafrada més bèstia. Sense anar més lluny, a l’escola sempre hi havia aquella persona a la que, amb la força que et proporcionava el grup, criticaves i en feies mofa sense cap mena de consideració (a dia d’avui, a un servidor el penediment se li fa present). Entre moltes altres coses, els nanos d’aquella edat (i no només els d’aquella edat) ens divertíem molt posant sobrenoms als companys de classe, i sobretot, si el nano en qüestió tenia un nom o be un cognom que donés una mica de joc, llavors la conya estava servida. Cognoms com “Gabarró” de seguida es convertien en “Cagarró”, la que es deia “García”, de seguida la batejaves com “L’Arpía”, i la pobre "Sanaüja" ben aviat passava a ser la “Santatruja”. I és que des de sempre els noms i els cognoms de les persones ha estat un focus d’humor força important. Durant la innocent infantesa ens fèiem un fart de riure amb el mític nom “Dolores Fuertes de Barriga”. A mesura que la picaresca s’anava fent la mestressa de bona part de les nostres reflexions, vam canviar els acudits més lleugers, per altres jocs de paraules una mica més treballats (i que curiosament sempre eren noms d’un de la classe d’un amic...). Noms com ara “Aitor Tilla”, “Henry Dículo”, “Elena Nito”, “Lola Mento”, “Jesús Tituto” o “Elsa Pato” van formar part de llargues hores de rialles. Ara, veient-ho des de la distància, crec que allà vaig descobrir la força del llenguatge, i les múltiples interpretacions que se li podien donar als mots, en funció de com tinguessis moblat el terrat (que en el meu cas, tela marinera...). Van anar passant els anys i així com amb la majoria de coses, vam introduir la vessant sexual en aquests ingeniosos doble sentits. Aviat els noms més neutres van ser substituïts per alguns més pujats de to. Entre molts d’altres, el boca a boca feia arribar a totes les escoles noms com ara “Felipe Zones”, “Tomàs Turbado”, “Leonor Gasmo”, “Jorge Nitales”, “Leandro Gao”, etc.
Tot i això, una de les coses que sempre m’ha fet molta gracia era quan el propi destí, o si voleu, la pròpia casualitat, fa que el cognom acabi vaticinant el devenir del pobre individu, o reflecteixi d’una manera o d’una altra la situació concreta d’aquella persona. Per exemple, algú que es digués “Cristià”, i per contra fos més ateu que ningú. Algú que portés el cognom “Rico” i en canvi passés certa penúria. Aquest és el cas del protagonista de la notícia que he trobat avui. Resulta que un jugador de futbol albanès, va patir un accident durant un partit amistós que jugava el seu equip, el Fortuna Dusseldorf, contra el Bayern de Munich. El que li va passar és... Bé, gairebé que només us diré el nom del jugador. L’individu en qüestió es deia Kastrati. Algú s’arrisca a dir que li va passar?
Collons! Quines coses te la vida...