Perquè?

No és la primera vegada que dic una cosa semblant. Però és que realment sento una vergonya enorme quan em trobo davant de situacions d’aquesta índole. Una vergonya que no te res a veure ni amb la timidesa, la introversió, el ridícul... No. No te res a veure amb tot això. És la vergonya de saber que formo part d’una cosa de la qual, sovint, no vull ser-ne partícep. Més d’un pot preguntar-se: “Què pot ser tan greu, que s’hagi d’introduir d’aquesta manera?”. Parlant sense embuts, quan m’assabento de notícies com la que avui ha publicat El Periodico, sento vergonya de la naturalesa humana. Si! És això! Sento moltíssima tristor al constatar que la gent actua així, anteposant el benefici individual per davant de tot. No hi fa res que hi hagi algú que en pugui sortir perjudicat. No hi fa res que fiquem el dit dins la ferida de la tragèdia. No hi fa res!
La notícia en qüestió està introduïda pel següent titular (que parla per si sol): “Un conductor que mató a un ciclista en La Rioja demanda a los padres del fallecido por daños en el coche”. Quina autèntica burrada! –he pensat jo – però no he deixat que el meu cap tragués conclusions precipitades, sense tenir prous arguments per fer-ho. Així doncs m’he disposat a endinsar-me en la notícia per poder jutjar amb propietat. Quins grandíssims fills de puta!! Això ha estat lo següent que he pronunciat en veu alta. Resulta que la notícia explica els fets que van ocórrer l’agost del 2004 prop de la localitat Riojana de Castañares de la Rioja. Resulta que el cabronàs d’en Tomàs Delgado Bartolomé, que tenia llavors 43 anys, es va endur per endavant un nano de 17 anyets, l’Enaitz Iriondo Trinidad, quan aquest es dirigia amb la seva bicicleta cap al Camping on estava passant les vacances. Aquest desgraciat, segons els informes pericials, conduïa el seu Audi A8 a la moderada velocitat de 173 Km/h, quan la màxima velocitat permesa eren 90 Km/h. No satisfet amb això, el perit també va determinar que portava una taxa d’alcoholèmia superior a la permesa. En definitiva. Un cúmul de circumstàncies que van acabar provocant un xoc que va fer que el pobre nano volés una bona quantitat de metres. Només d’imaginar-me el dolor que pot arribar a sentir un pare davant d’un accident així fa que se m’encongeixi el cor. Però aquest malparit, no satisfet amb tot el mal infringit a aquesta pobra gent, i assessorat (de ben segur) per un advocat sense escrúpols ni principis, va creure oportú presentar una demanda als pares del pobre Enaitz, per danys al seu vehicle assassí, així com també una compensació per les despeses de llogar un cotxe per poder continuar treballant. En total 14.000 € pel primer concepte, i 6.000 pel darrer.
Com pot dormir tranquil aquest indesitjable? Si ja ha de ser difícil viure amb el pes a la consciència d’haver comès un error tant greu com el seu, no vull ni imaginar la falta de dignitat que es necessita per actuar així.
Sempre m’he considerat una persona que va en contra de tot el que tingui relació amb la violència, i en canvi, per culpa de gent com aquesta, sento despertar dins meu una ràbia que per res del món desitjo sentir. Però per desgràcia no puc deixar de pensar que aquest tio mereix el més cruel dels càstigs. I és llavors quan m’adono que la meva vessant més salvatge i primitiva pren força, casi en contra de la meva voluntat. De quina pasta estem fets? Perque la gent és així? Perque els homes sempre acaben sent profetes d’una de les contradiccions més grans de l’existència humana: “Mantenir una baralla constant amb tothom amb l’objectiu de poder viure més tranquils”. No ho entendré mai...