Lladres, Xoriços i Polítics

Ara feia molt de temps que no trobava una notícia d’aquesta naturalesa. I és que sempre m’he declarat un fanàtic de les notícies de lladres i robatoris. No és que tingui cap simpatia per les persones que perpetren aquestes accions, i ni molt menys comparteixo que aquesta sigui una sortida, però malgrat això, aquesta activitat acostuma a donar situacions molt còmiques. Aquesta vegada la història comença de la mateixa manera que la majoria, i a mesura que avancen els esdeveniments va prenent vida pròpia. Resulta que a Buenos Aires, un senyor anomenat Sergio Villagra va creure pertinent, pels motius que sigui, entrar a robar a una casa. A diferència d’altres vegades, aquest cop el lladre va optar entrar a la vivenda malgrat hi fossin els propietaris, i per tant es va trobar amb un problema afegit. Tant era així que el primera cosa que havia de fer era aconseguir que el senyor de la casa deixés d’oposar resistència, i d’aquesta manera pogués fer la seva “feina” sense entrebancs. Dit i fet es va dedicar amb cos i ànima a reduir aquella conducta reactiva. A base de crits, i mentre amenaçava amb una arma blanca, anava aconseguint calmar al propietari. Tot i això, les coses no sempre surten com un planifica, i entre crit i crit, i amb un grau elevat de mala sort, la dentadura del lladre va sortir disparada, anant a parar a sota un sillonet. El paio, intentant mantenir la calma, va mirar de trobar, sense massa sort, la pròtesi dental, al mateix temps que amenaçava al propietari amb el ganivet perque deixés de moure’s. En un descuit del mangui, el senyor de la casa va poder deslliurar-se de la subjecció del lladre, i immediatament es va posar a cridar per tal d’intentar alarmar els veïns. Veient la situació en Sergio va tocar el dos cames ajudeu-me, abans de que els crits de la seva víctima alertés a la policia, i la història acabés malament per a ell. El que no s’imaginava l’amic és que a través de la seva dentadura, i després d’uns mesos de feina, els pèrits odontològics de la policia federal Argentina van poder determinar la identitat del lladre. Gràcies a això en Sergio va poder tornar a mastegar, però amb el petit inconvenient d’haver-ho de fer a la garjola! El problema és que no tots els lladres acaben entre reixes! Sobretot els que se n’acostumen a salvar son aquells que, rera la imatge “respectable” que passegen, amaguen un dels pitjors lladres que existeixen. Aquest és el cas de la família dels polítics. No dic que tots siguin uns pispes, però si que s’ha pogut constatar que molts naveguen entre la llum i la penombra. I si no que li preguntin al senyor Osvaldo Pereira, del partit Liberal i social de l’estat brasiler, que llest com la gana va veure la oportunitat de fer unes peles aprofitant-se justament del fet de ser candidat a unes eleccions presidencials. La magnífica idea del senyor va ser vendre els espais gratuïts que han de cedir les televisions per a poder fer la propaganda electoral, i d’aquesta manera fer uns calerons extres. Per dos minuts i quatres segons, pretenia treure’n 470.000 euros! El problema se’l va trobar quan va equivocar el receptor del seu missatge. Resulta que la persona amb qui comentava aquesta possibilitat era periodista, i no només això, sinó que a part estaven filmant les propostes del senyor (per dir-ho d’alguna manera!) Pareira. El que no se és si va ser més trista la proposta, o la posterior excusa. Segons aquest desgraciat (s’han acabat les paraules educades per aquests cabrons!) pretenia simplement recollir fons per la campanya. Ell ho classificava com una ajuda... Quin podrit dels collons!!! Es tan aberrant la actuació d’aquest paio, que veure com pronuncia una paraula tan noble com “ajuda”, m’indigna enormement!!
Donat que és un candidat a unes presidencials, jo faria el que fos per ajudar-lo a aconseguir el que realment volen els seus votants! Sumir-lo en la més estricta misèria, perque pogués constatar el verdader significat de la paraula Ajuda.