Telebrutícies....o no!

Es de domini públic que l’entorn que ens envolta ens influeix enormement en la nostra actuació. Qui no ha sentit alguna vegada a algú dient “Avui estic com el dia...”, referint-se al mal humor que li transmet el mal temps, o be l’eufòria encomanada per algun que altre acte festiu. I és que en certa mesura es podria dir que estem sota el domini del que ens envolta, i el nostre comportament es veu sèriament condicionat per tot allò que ens queda a una distància suficient com per influenciar-nos. En els diversos àmbits en els que ens movem en el nostre dia a dia, i a través de tots els sentits, percebem la informació de tot el que ens envolta ubicant-ho gairebé instantàniament en la nostra escala de benestar. Una escala que talment com si es tractés d’una balança, decantarà la nostra percepció en direcció positiva o negativa, en funció dels imputs rebuts. Si be cada un de nosaltres, en funció – bàsicament – de la nostra experiència, establim la gradació d’aquest benestar, en línies generals tots tendim a considerar agradables unes coses, i a menysprear-ne d’altres. Per exemple, la gran majoria de nosaltres se sentiria incòmode, i fins i tot alterat, si haguéssim de treballar sentint tot el sant dia crits i baralles dels nostres companys o superiors... I qui no ha estat mai en algun lloc en el que el fàstic s’ha convertit en el teu acompanyant fidel? Un lavabo brut, un magatzem abandonat, una habitació de parets grogues i d’olor rància... En definitiva mil i una situacions en les que hem fet el possible per acabar el que haguéssim de fer, i així poder tocar el dos d’aquella font de nàusees. Però clar, hi ha vegades que la fugida no és tan fàcil, i és llavors quan la situació es complica. Aquest és el cas de la feina. Perquè? Doncs perque tots hem treballat en condicions que deixaven molt que desitjar, i que alhora les hem hagut d’aguantar perque, a excepció d’alguns pocs, la resta depenem de la feina per anar tirant. És per això que tots nosaltres acabem buscant aquella ocupació laboral que es proporcioni aquell entorn que creiem més adequat en funció de la nostra escala de benestar. I si no, que li preguntin al presentador de les noticies d’una cadena sueca, que va veure incorporat el sexe en el seu entorn laboral. Els més volàtils de ment segur que s’han imaginat el paio en mig de bacanals de periodistes, hostesses i presentadores, però lamento refredar aquest clímax creatiu, perque el tema no va per aquí. Resulta que als companys de feina d’aquest paio, mirant de fer més agradable la seva jornada laboral, els va venir de gust mirar-se una pel·lícula porno a les pantalles del plató dels informatius. Fins aquí cap problema, si no fos que, com sempre passa en aquest tipus de temes, un descuit acaba fent-ho sortir a la llum. Entre col·legues no hi ha problema. Lo fotut, realment, és que a part dels teus col·legues se n’assabenti mig país! En resum, que la emissió va començar, i ningú va pensar en apagar aquell monitor. Resultat: un parlant de guerres, de fam i de política (desgràcies en conjunt, vaja...) mentre per darrera la guerra va per una altra banda. Estic segur que el presentador es volia fondre. El que no tinc clar es si era per la vergonya, o be per la calentura que portava. Cinc minuts va durar el porno en aquell monitor. Temps suficient com per que uns quants posessin el crit al cel, i els altres ens aficionessim....mmmm.......vull dir...s’aficionessin als telenotícies.