Acció-Reacció, i un bon fart de tonteries!!

Hi ha elements que al estar en contacte reaccionen. N’hi ha que ho fan de forma més contundent que d’altres, però tota reacció s’acostuma a percebre d’una manera o d’una altra. Des que érem ben petits ja anàvem descobrint les diferents reaccions que es produïen al nostre entorn. La primera parella de coses que vam ajuntar va ser la caca i el cul, i de seguida vam veure clar que en la mesura del possible havíem de deixar enrera aquell costum, bàsicament perque la irritació de baixos devia ser terrible. Mica en mica vam anar superant aquestes petites coses, per enfrontar-nos a d’altres més complexes. La reacció de tocar una olla al foc, o be un tronc encès de seguida ens va enviar el missatge de que tornar a fer aquella acció era de burros (i la de vegades que ens hem cremat! Així de burros devem ser...). De la mateixa manera ens va passar amb els dits i els endolls, amb el sabó i els ulls, amb els ganivets i els talls, amb el córrer i el caure... En resum, un futimé de coses que vam anar aprenent al llarg dels anys. Quan ja teníem una capacitat més gran per a raonar i aprendre les coses, les reaccions que érem capaços de provocar eren també de conseqüències majors que les anteriors. Vam ajuntar una pedra amb un cotxe, amb el posterior fart de córrer. Vam ajuntar les catorze anys amb el tabac, amb la pertinent addicció. Vam ajuntar les ganes d’alguna cosa amb la falta de diners, per acabar tancats en un quartet del “Galerias Preciados” amb un vigilant molt mal carat. Vam ajuntar els estius amb les noies, amb el corresponent mal d’amor... Totes i cada una de les coses que ajuntàvem tenien una repercussió en el nostre dia a dia. En plena edat de ebullició, vam ajuntar la universitat amb els 18 anys, amb un resultat acadèmic lluny del que s’esperava. De la unió de l’alcohol amb els porros en vam treure una molt mala estona, una copiosa vomitada, i una de les primeres ressaques que recordem. Del fet d’ajuntar un explotador amb la primera ocupació laboral, en vam obtenir la certesa de que “mai més” acceptaríem un tracte semblant (no ha estat ben be així...però vaja!).
Mica en mica anàvem prenent nota de tot allò que no podíem ajuntar, o be que calia fer-ho amb precaució. Totes i cada una de les experiències que anàvem vivint ens permetia crear un arxiu de les situacions que havíem d’evitar repetir. És evident que la meva experiència personal no te perque ser el model que tothom va seguir, però m’hi jugaria alguna cosa en que, en certa mesura la majoria va passar pel mateix procés d’aprenentatge.
Es llavors quan m’adono que malgrat la gran majoria hem estat capaços d’identificar allò que no ens convenia, per mitjà de l’assaig-error, n’hi ha que no n’aprenen malgrat haver estat protagonistes d’autèntiques burrades. Aquest és el cas de la unió dels Espanyols amb els Estats Units (la crême de la crême!). En els últims anys hem pogut ser testimonis de la magnitud de la burrada resultant d’ajuntar els americans i els nostres veïns espanyols. Tot i això, i a diferència de la majoria dels mortals, resulta que no han estat capaços d’aprendre la lliçó dels seus errors garrafals. Ara resulta que s’ha tornat a produir una unió d’aquest tipus, i com no podia ser d’una altra manera, el resultat ha estat de lo més absurd. Que als EEUU hi fan un campionat d’escopir pinyols d’oliva? Doncs en vistes de la burrada de campionat, i com no podia ser d’una altra manera, un espanyol va presentar-s’hi. Però clar, tenint en compte que un dels principis actitudinals més populars es “Si hay que ir se va, pero ir pa na es tonteria!”, ja ens podem imaginar quin va ser el resultat. Molts pinyols, molts llançaments, molt d’esforç, i molta tonteria, i com que en tonteria difícilment algú els supera, al final l’espanyol es fa endur el trofeu (per dir-ho d’alguna manera!)