Bon Viatge Caspolino!!!

Llocs d’aquests són els que donen identitat a un barri, a una ciutat. Indrets que han escampat la seva màgia per tots els racons i que han arribat al cor d’aquells que valoràvem i defensàvem la seva existència. I és que ahir, tot pujant cap a casa, vaig passar per la Plaça Gala Placidia, i al aturar-me al semàfor, com aquell qui no vol la cosa, la vista se me’n va anar cap al Caspolino. Segurament hi haurà molta gent que per aquest nom no sabrà de que parlo, però només que digui que es tracta dels caballitos estic segur que tothom pensarà: “Ah vale! No sabia que es digués Caspolino...”. De fet es tracta del típic lloc que tothom coneix, però ningú en sap el nom real. Molts hi hem passat molt bones estones. De ben petit, i com a cosa excepcional, la meva padrina em pujava als caballitos. Quan ja era una miqueta més gran vaig poder gaudir d’aquella atracció que tant m’havia al·lucinat i mai m’hi deixaven pujar: Els Autos de Xoc! Tot i això potser l’atracció, per dir-ho d’alguna manera, a la que més hores hi havia dedicat eren els futbolins. Aquelles tardes de dissabte fent l’indio per tot arreu sempre tenien reservada l’estona d’intentar fotre aquelles pilotetes blanques que apareixien al calaix despres de posar els cinc duros, dins una o l’altra porteria. Porteries que moltes vegades estaven taponades per algun dels nostres jerseis fins que ens pillaven i ens fotien la gran bronca. Són aquestes vivències individuals les que el converteixen en un indret amb molta història a les espatlles. Una història que es va veure truncada el dia 6 de febrer del 2005, quan definitivament el Caspolino va tancar les portes i amb elles les magnífiques atraccions. Des de llavors ha restat amb les persianes baixades esperant que alguna mostra del capitalisme extrem que impera actualment a la ciutat s’apoderi d’aquell entranyable, i alhora estratègic, racó. Ara pel que sembla ja ho deu haver comprat algú, perque al mirar ahir, vaig veure que ja no hi havia sostre. L’havien tirat a terra, i amb les bigues i les teules ha desaparegut la possibilitat de que algú, de la mateixa manera que estic fent jo ara, d’aquí vint anys recordi la màgia inherent d’aquell petit i curiós parc d’atraccions.
Han tirat a terra el lloc on molts nanos van plorar, on d’altres van riure pels descosits, on Salvador Puig Antich va deixar-se la cartera amb vestigis de mort, que el va acabar portant a la detenció, on jo vaig descobrir el futbolín, on aquella parella es va fer el primer petó, on aquells pares veien orgullosos els seus fills embadalits per l’estranyesa d’aquell bonic cau, on... on hi posaran alguna oficina bancària, botiga de roba o cibercafè que mai podrà oferir la possibilitat de que un nano plori, que d’altres riguin pels descosits, que jo hi descobreixi alguna cosa, que aquella parella es faci el primer petó, que aquells pares vegin amb orgull els seus fills embadalits. No hem perdut només un espai, unes parets i un sostre, sinó que hem perdut bona part de la nostra història, tant la passada com la futura. Es llàstima que siguin sempre les coses bones les que desapareixen!