Millor l'alternativa!

En un dia com avui en el que els sisos es repeteixen de forma (per alguns) satànica trobo que es un bon moment per afirmar que sempre m’ha agradat el paper d’advocat del diable. No és que professi admiració per allò obscur, ni res per l’estil, sinó que el que sempre miro és de que les coses no siguin o be blanques o be negres. Sempre he cregut que cal respectar i donar a conèixer totes les escales de grisos que hi ha entre aquests dos colors, perque és justament aquest degradat el que dota la vida d’una riquesa meravellosa. De la mateixa manera que si una fotografia fos exclusivament en Blanc i negre, la vida necessita de tots els colors possibles per no semblar, talment com la fotografia, una vinyeta de còmic. És per això que he cregut necessari parlar avui i aquí, de la FIFI, de la Wild Cup, de Grenlandia, de Gibraltar, del Tíbet, de Zanzíbar y de Xipre del Nord, entre d’altres.
I la pregunta és: “De què va tot plegat?”. Doncs bàsicament es tracta d’una activitat paral·lela a la que acapararà tot l’espai mediàtic durant aquest estiu: El mundial de futbol d’Alemanya. Resulta que entre el 29 de maig i el 3 de juny s’ha celebrat el mundial de futbol alternatiu amb seleccions esportivament poc destacades o be de països no reconeguts per a les Nacions Unides. Només pel sol fet de ser alguna cosa alternativa, ja fa que un s’ho miri amb uns altres ulls, però si a sobre reconeixen el dret de poder jugar a les seleccions que per motius que mai entendré, no estan considerades oficials, doncs llavors encara més. Resulta que aquesta competició es caracteritza pel seu ambient distès, alegre, i en bona part també de reivindicació. Per començar el futbol prenia una altra dimensió, tant a nivell del campionat, com a nivell dels jugadors, ja que una bona representació d’aquests anava força sobradet pel que fa als quilos de més. Els jugadors, amb les samarretes apretades a la corba de la vida, sortien agafats de go-go’s molt curtetes de roba, enlloc del típic nen de tots els estadis, i les mascotes quedaven lluny de la imatge bucòlica que pretén donar sempre la FIFA, ja que en aquest cas, i de forma molt encertada al meu entendre, les mascotes representen a al Tip i Tap (mascotes en el mundial d’Alemanya 1974) amb trenta anys de mes, malafeitats, i amb una cervesa a les mans. En definitiva una realitat com un temple que s’assembla molt més a la que viu la majoria que segueix el futbol.
I és que si més no es tracta d’una organització que te una mentalitat oberta, i realista, no com la FIFA, ja que per exemple Grenlàndia no es considerada una selecció oficial perque no disposa de cap estadi amb herba, donat única i exclusivament a les dures condicions climàtiques que s’hi donen. Lamentable!! I és que qualsevol actitud excloent, sense tenir fonaments sòlids, és llastimosa, alhora que vergonyosa.
De cara a la pròxima edició podríem fer l’equip de Catalunya - selecció nacional exclosa de la FIFA de manera dictatorial - i juntament amb Gibraltar podríem tocar els ous als putos feixistes de turno, veient com el seu estimat país dels collons es desmembra a velocitats forçades. Primer el futbol i més endavant ja atacarem amb la INDEPENDÈNCIA!!