Eleccions o condemnes?

Ens passem la vida escollint el que és millor per nosaltres, o si més no el que creiem que ens beneficiarà més en un futur. De fet comencem a fer eleccions des de ben petits, i d’aquestes n’hi ha que són més transcendentals que d’altres, donada la seva possible repercussió en la nostra vida. És aquí on sempre he cregut que hi ha un error. El fet d’haver de decidir una sèrie de coses que ens afectaran al futur quan tot just ets un cap verd ho trobo aberrant. En el meu pas per l’escola, l’institut i la facultat les eleccions han estat constants, i si be les més recents ja tenien tot un rodatge al darrera que ajudaven a enfortir els fonaments de la decisió, quan era un xinorri esbalotat qualsevol decisió que prenia tenia una mancança més que considerable de raó i de consciència. Com havia de saber jo, quan tot just tenia 13 anyets, si m’aniria més be pel futur estudiar anglès o francès? Vaig triar francès. Perquè? I què coi se jo! I que coi sabia jo llavors!! Però clar la decisió l’havia de prendre, i això vaig fer! Em vaig equivocar? Doncs no ho se, però segurament ara la tria seria una altra. Igualment, qui m’assegurava als 16,que decidir estudiar ciències era una bona elecció? D’acord que els números m’agradaven i no se’m donaven malament, però això no era cap garantia d’èxit, i malgrat això, amb la meva inconsciència d’adolescent, vaig decantar-me cap a les mates, la física i la química. Vaig errar el camí? Tampoc ho crec, però el que tinc clar és que a la situació que estic ara mateix hi hagués pogut arribar havent triat la opció lletres. I si seguim amb aquest ordre cronològic, amb 17 anys vaig haver d’optar a entrar a diferents facultats. Que carai havia d’estudiar? Que volia fer quan fos gran? Amb que volia guanyar-me la vida? I un cop decidit això, podria realment guanyar-me la vida? Com collons pretenien que dugués a terme una reflexió de les diferents possibilitats, i prosseguís prenent una decisió conscient, quan al cap no hi tenia més que les ganes de pillar borratxeres de calimotxo i enrotllar-me amb totes aquelles noies que em feien gràcia. Però malgrat totes aquestes incongruències, vaig acabar decidint el que en un principi seria la meva professió. Ho ha estat? Doncs no! Em sorprèn? Doncs tampoc, la veritat!! I és que sempre he estat del parer que la vida està muntada al revés. Durant els primers anys cal veure moltes coses, conèixer nous mons, noves experiències, i quan el bagatge acumulat fos suficient, cap als 75 o 80, llavors prendre totes aquestes decisions. Fer-ho com ho estem fent ens hipoteca el futur. I ja no parlo només de la decisió concreta, sinó de l’actitud que acompanya cada elecció. Com podia ser conscient que com més estudiés més fàcil serien les coses? Impossible!! Al cap hi tenia pits i xibeques!! Procurar que durant tots els cursos les notes fossin bones, per tal que arribat al punt de decidir els estudis universitaris, tingués nota suficient per entrar a qualsevol carrera, era si més no una utopia. Quanta gent ha hagut de dedicar uns anys a aconseguir acabar, amb esforços, una carrera que ni tan sols van triar, i que en la majoria de vegades no els desperta cap interès ni motivació? Molts!
Doncs per aquesta mateixa situació estan passant tota una colla de xavals que des d’ahir i fins demà estan examinant-se de la selectivitat. Sempre s’ha dit que “Si t’arrisques et pots equivocar, però si no t’arrisques ja t’hauràs equivocat”. En certa mesura hi estic d’acord, però considero que afrontar tants factors de risc, sense la consciència necessària és com començar una casa per la teulada. Te molts números de caure!!