OPA a espanya des de l'exili

Quin dia el d’ahir! Des de primera hora ja es respirava en l’ambient aquella sensació de que alguna cosa havia de passar durant la jornada. La gent estava neguitosa, els mitjans de comunicació analitzaven del dret i del revés totes les dades de que disposaven, i la calor apretava de mala manera. Abans però de les grans ocasions, què millor que fer un aperitiu? Doncs dit i fet una petita prèvia abans del gran espectacle. Jugaven Brasil contra Ghana. Malauradament per l’últim equip africà que quedava en competició, la selecció Canarinha va anar a resoldre l’eliminatòria el més aviat possible, i en deu minuts ja guanyava. El partit va continuar en la mateixa línia fins al final. Un 3 a 0 prou contundent, i suficient per situar-se a quarts de final. Llavors va arribar el torn d’espanya. S’enfrontaven a la selecció francesa per primera vegada en un mundial, i degut a aquesta novetat, molts sentiments estaven en joc durant aquells 90 minuts. Històricament les relacions entre els francesos i els espanyols han estat marcades per guerres, baralles i disputes, i frases com “estos cabrones que nos queman los camiones” es van sentir durant tot el dia d’ahir. Fins al moment de l’inici del partit. El patriotisme espanyol estava present arreu, però seria absurd negar que érem molts els que desitjàvem una derrota del país que ens te presoners. El partit va començar molt be per la selecció espanyola, i abans de la primera hora de partit ja guanyaven per un a zero amb un gol marcat de penal. França va tornar el matx a la igualada amb un gol just abans de la mitja part, i a la segona van arribar els altres dos gols de França. Els diaris espanyols, la majoria de televisions es van omplir la boca afirmant que aquell seria el darrer partit de Zidane com a professional en la selecció, i encara que no s’ha pronunciat, falta veure si no haurà estat l’últim del Raulín!! I és que des que espanya va guanyar el primer partit contra Ucraïna, hem hagut d’escoltar titulars com ara “El mundial d’espanya” o be “Campeones del Mundo”, i ara en canvi tothom sabia que es tractava d’una selecció inexperta. Quins pebrots!! De totes maneres, a part de la victòria de França, el millor de tot és l’entrenador de la selecció gala. I perque? Francament (valgui la redundància) no és pot dir que sigui gràcies a ell que es van classificar per quarts, perque el joc dels Blaus ha deixat molt que desitjar durant tota la competició. Tot i això aquest senyor de nom Raymond Domenech s’ha guanyat la meva simpatia, i segur que la de molts com jo. Resulta que en una roda de premsa un periodista espanyol, fent una demostració de pur mestratge, va voler punxar l’entrenador al preguntar-li sobre si tindria el cor dividit, donats els seus orígens espanyols. El senyor Domenech, sense pels a la llengua, va voler deixar clar que ell se sentia Català, i no pas espanyol, i que no podia fer res al respecte, ja que era un sentiment molt profund, i transmès directament pels seus pares, republicans catalans que es van veure obligats a exiliar-se a França durant la Guerra Civil del 36.
Que millor que aquesta espanya que tantes coses havia de fer i guanyar, se’n vagi amb la cua entre cames, havent perdut contra una colla de "negros" (segons l’Aragonés...) que els hi cremen els camions i que els entrena un “polaco de mierda”.