Freaks de Dimarts

Fa dies que em balla pel cap la necessitat de rendir homenatge a tots aquells individus que per moltes raons i per cap en concret passen per les nostres vides sense pena ni gloria però sense passar desapercebuts. Sembla una contradicció, però es tal i com us ho dic.
I si feia dies que hi pensava, perque avui? Doncs resulta que ahir es va produir un detonant que era impossible de no percebre. Es va produir el primer congrés mundial de freaks sense ni tan sols necessitar preparació. I és que fa temps que amb la Dammlemon i el Loco de la colina sospesem la teoria de que els dimarts son un dia satànic, i que per algun motiu o altre acostuma a crear-se un Karma especial, un conjunt de personalitats bizarres disposades a convertir les nits d’entre setmana en tota una exposició de rareses. Es per això que he cregut necessari que aquesta gent tinguin el paper i la importància que realment mereixen, i què millor que homenatjar-los per ser com son. I és que de freakees n’hi ha de moltes categories, i cada un acostuma a tenir almenys una d’aquestes categories totalment entrenada. Per exemple, i sense necessitat ni voluntat de donar noms, tenim l’amic que sempre arriba als llocs cridant, cantant càntics blaugranes i preguntant per un resultat. Un resultat que encara no s’ha donat, però que segur que vindrà marcat per....hamarcateto’o!! hamarcateto’o!! I és que aquest senyor,l’Eto’o, de ben segur que va ser company d’habitació de l’altre personatge clàssic del nostre entorn, el que tot ho sap; el que ha estat arreu del mon; i com no, el que ha conegut a tots aquells a qui esmentis. I és que el Dr.Maligno ens ha regalat estones d’entreteniment i ficció molt agradables, malgrat que bona part de la historia ens hagi semblat totalment inversemblant i impossible. Però els freaks tenen aquestes coses, i al igual que els imans es repelen si s’acosten els dos pols iguals, el freaks acostumen a tenir alguna enganxada amb els que son de la mateixa condició. I si no que li preguntin al Marquès de Sade, que durant una bona temporada ens va regalar empipades i espectacles propis de criatures, però en un cos de senyor gran. I amb qui se les tenia? Doncs amb l’altre gall del galliner: el Dr.Maligno, que entre crit i retret aprofitava l’ocasió per introduir més anècdotes de la seva frenètica vida. I és que l’amic del Mini Yo sempre ha procurat portar-se be amb tothom i en poques ocasions l’he vist perdre els nervis. Una d’aquestes enganxades la va tenir amb la “Paseando Miss Daysi” (o Con techo...). I és que la senyoreta està en un lloc privilegiat del rànking, i per mèrits propis. Sense oblidar el seu gos, que deu rebre alguna compensació especial per aguantar lligat al tronc de l’arbre mentre l’amiga busca una presa. Una presa que be podria ser el Jonnhy Guitarras, amb el que ahir va mantenir una amena conversació, però que no va arribar a enlloc. Qui sap si el tema es va desviar i van acabar parlant de musica, de guitarres, del ritme de la bateria, i de l’any en que es va gravar el disc... Un disc que no te res a veure amb el disc horari que porta a l’autocar el nostre Conductor de la Sarfa, un personatge ben curiós, acompanyat sempre del Remington Steel del barri, que observa sempre des de darrera del seu gintònic com el “jose” (no parlo de l’original) dubta de si entrar en conversa, per acabar-hi entrant i quedant-se sol parlant del seu barça, movent les espatlles i gesticulant amb el braç.
A tots vosaltres, Moltes gràcies per ser com sou! Els dimarts no serien el mateix sense vosaltres!