És freqüent sentir expressions de l’estil: “El que compta no és el què es diu sinó el com es diu” i quan analitzes el seu significat amb el que passa al teu entorn cada dia t’adones que el saber popular és sovint més savi que molts que se les donen de llestos. Tot i això, hi ha vegades que si el que es diu no te massa sentit, que més hi dona el com ho diguis... no? Sense anar més lluny, la política ha passat a ser l’aparador màxim d’aquesta premisa. Però com que no tinc ganes de ratllar-me parlant d’aquesta xusma, posaré exemples que si més no ens facin dibuixar un somriure a la cara. Per exemple, i per començar, quina cara se’t queda si llegeixes una noticia com aquesta:”Espanya produjo en el 2002 un total de 198 pares de zapatos por un valor de 3.120 millones de euros”. En primera instància penses...son poques sabates, no? Clar que perque n’haurien de fer més... Venent un parell de sabates, i amb un simple càlcul, tenim que aquesta gent ingressa un total de 15 milions d’euros. Mmmm...no està malament, no? Queda palès que el que es diu també te importància, no? Clar que potser el millor que podem fer és trobar altres exemples que donin força a la tesis que comentàvem al principi. A veure...perfecte...aquesta anirà be. El titular diu: “...hasta 1150 millones de euros se puede ahorrar al año un comprador madrileño que se preocupe por buscar los mejores precios...” 1150 milions???? D’euros!!! Bufff.... I encara ens hem de sentir que els catalans som uns pesseteros!! Però com collons no ho hem de ser, si per estalviar una mil·lèsima part del que estalvia un madrileny en un any, nosaltres tardaríem tota una vida!! Així no m’extranya que espanya participi en els projectes científics més ambiciosos. Una altra cosa seria discutir la necessitat o utilitat de la inversió, o més ben dit del projecte sencer. Perque? Ostres, perque gastar-se fons públics per tirar endavant projectes absurds fa una mica de mal no? Per exemple, si jo us dic que el país ha participat en el projecte astrològic més important impulsat per l’unió europea, em creuríeu? Doncs llegiu-ho vosaltres mateixos! “Construido por europa, divisarà objetos a 100 metros”. Collons!!!! 100 metres!!!!!! Això si que són avenços!!! Al costat de la invenció de la roda això és el més important que s’ha descobert!! I és que els diners tenen la virtut de fer possibles projectes que semblaven inviables de bon principi. Clar que sovint, els diners, son la causa de molts problemes, i si no que li preguntin al nano que, en un atac de pur mestratge, es va gastar 2100€ en un club d’alterne. I que? Fins aquí res, si no fos que els diners no eren seus, sinó de la seva novia, i havien de servir per a pagar una reparació de l’aire condicionat. Així que calia trobar la manera de justificar aquella sobtada despesa. Dit i fet, va deixar que la maquina comencés a funcionar, i en poca estona ja havia ideat un magnífic pla, que en principi l’havia de treure d’aquell merder. Així que va conduir el cotxe fins a les afores, va trucar a la policia dient que hi havia un cotxe sospitós al marge de la carretera, es va lligar de mans i peus amb cinta adhesiva, es va amordaçar i amb total convenciment es va tancar ell mateix dins del portaequipatges. La policia, no se perque no se’l va creure...Que va fallar? El què? O el com? Doncs és ben fàcil! El que fallava era l’aire condicionat!!
20 de març 2006
Dir el que es pensa o pensar el que es diu...
És freqüent sentir expressions de l’estil: “El que compta no és el què es diu sinó el com es diu” i quan analitzes el seu significat amb el que passa al teu entorn cada dia t’adones que el saber popular és sovint més savi que molts que se les donen de llestos. Tot i això, hi ha vegades que si el que es diu no te massa sentit, que més hi dona el com ho diguis... no? Sense anar més lluny, la política ha passat a ser l’aparador màxim d’aquesta premisa. Però com que no tinc ganes de ratllar-me parlant d’aquesta xusma, posaré exemples que si més no ens facin dibuixar un somriure a la cara. Per exemple, i per començar, quina cara se’t queda si llegeixes una noticia com aquesta:”Espanya produjo en el 2002 un total de 198 pares de zapatos por un valor de 3.120 millones de euros”. En primera instància penses...son poques sabates, no? Clar que perque n’haurien de fer més... Venent un parell de sabates, i amb un simple càlcul, tenim que aquesta gent ingressa un total de 15 milions d’euros. Mmmm...no està malament, no? Queda palès que el que es diu també te importància, no? Clar que potser el millor que podem fer és trobar altres exemples que donin força a la tesis que comentàvem al principi. A veure...perfecte...aquesta anirà be. El titular diu: “...hasta 1150 millones de euros se puede ahorrar al año un comprador madrileño que se preocupe por buscar los mejores precios...” 1150 milions???? D’euros!!! Bufff.... I encara ens hem de sentir que els catalans som uns pesseteros!! Però com collons no ho hem de ser, si per estalviar una mil·lèsima part del que estalvia un madrileny en un any, nosaltres tardaríem tota una vida!! Així no m’extranya que espanya participi en els projectes científics més ambiciosos. Una altra cosa seria discutir la necessitat o utilitat de la inversió, o més ben dit del projecte sencer. Perque? Ostres, perque gastar-se fons públics per tirar endavant projectes absurds fa una mica de mal no? Per exemple, si jo us dic que el país ha participat en el projecte astrològic més important impulsat per l’unió europea, em creuríeu? Doncs llegiu-ho vosaltres mateixos! “Construido por europa, divisarà objetos a 100 metros”. Collons!!!! 100 metres!!!!!! Això si que són avenços!!! Al costat de la invenció de la roda això és el més important que s’ha descobert!! I és que els diners tenen la virtut de fer possibles projectes que semblaven inviables de bon principi. Clar que sovint, els diners, son la causa de molts problemes, i si no que li preguntin al nano que, en un atac de pur mestratge, es va gastar 2100€ en un club d’alterne. I que? Fins aquí res, si no fos que els diners no eren seus, sinó de la seva novia, i havien de servir per a pagar una reparació de l’aire condicionat. Així que calia trobar la manera de justificar aquella sobtada despesa. Dit i fet, va deixar que la maquina comencés a funcionar, i en poca estona ja havia ideat un magnífic pla, que en principi l’havia de treure d’aquell merder. Així que va conduir el cotxe fins a les afores, va trucar a la policia dient que hi havia un cotxe sospitós al marge de la carretera, es va lligar de mans i peus amb cinta adhesiva, es va amordaçar i amb total convenciment es va tancar ell mateix dins del portaequipatges. La policia, no se perque no se’l va creure...Que va fallar? El què? O el com? Doncs és ben fàcil! El que fallava era l’aire condicionat!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
El que més m'ha impactat ha sigut l'últim: poder veure a ni més ni menys que 100 metres de distància! Com avança el món, tú, a la meva época això no passava...
Publica un comentari a l'entrada