La intransigència dels que es queixen d'injustícia

Ja fa temps que aquest tema em sulfura. De fet des que va començar el conflicte cada vegada que en sentia parlar o be en veia imatges per la televisió m’indignava, i em segueix indignant ara. Pensar que vivim envoltats de gent egoista que no fa més que exigir sense plantejar-se cedir el més mínim em posa de molt mala llet. I es que resulta que al final, després de 44 manifestacions (tallant les rondes la majoria de vegades) la narcosala que s’havia instal·lat a la Vall d’Hebron, ha fet les maletes i ha marxat. Avui en el seu lloc només hi queda la gespa descolorida per la falta de llum, i poca cosa més.
Durant un temps algú se m’hagués pogut dirigir retraient-me que no era un interlocutor vàlid, pel sol fet de no ser veí del barri, però ara ja ningú em pot dir res al respecte, perque des de desembre soc tan veí com qualsevol. I per tant, i com a veí que soc, estic en posició de objectar, i mostrar la meva disconformitat amb les mobilitzacions que han dut a terme els meus “veins” per tal que la narcosala marxes de la Vall d’Hebron.
Resulta que tothom vol tenir els millors serveis al barri, volen un millor transport públic, volen més espais verds per que els nanos puguin jugar, volen una escola pública per l’educació dels seus fills.... I tot això que volen què coi ho motiva? Doncs una necessitat! La necessitat de viure en un indret ben comunicat, la necessitat de tenir un espai perque els crios juguin, la necessitat de portar els fills a l’escola... Però clar, i aquí ve el que més m’indigna: Mentre les necessitats d’uns i les dels altres vagin en la mateixa direcció fantàstic, però si no, llavors el que eren víctimes defensant els seus drets, es converteixen talment en tirans intransigents, amb l’únic objectiu d’evitar que un determinat col·lectiu cobreixi, amb el mateix dret que tothom, les seves malaurades necessitats. I és que ara resulta que els drogoaddictes són una estament inferior de la societat, i cal que, de la mateixa manera que es va fer amb els leprosos als primers segles de la història, els aïllem de la societat i evitem que mantinguin el mínim contacte amb el barri, la gent i per descomptat amb el servei que tant i tant necessiten. A la merda!! I ho dic amb totes les lletres i ben alt! Es tant important que un nano tingui educació al barri, com que un drogodependent pugui superar la seva addicció i reinsertar-se en la societat!! Es tan important que les soles de les sabates no se’ns gastin gràcies a un magnífic transport públic com que el drogoaddicte pugui tenir accés a uns estris que si més no evitin el contagi de malalties com ara el sida!!
Però clar...tenir això al barri comportarà problemes (com si no n’hi hagués abans) alhora que ens omplirà les cantonades de perduts, borratxos i drogates! Quina burrada!! Al costat de casa els pares hi havia una escola de monges, i no per això estava el carrer a rebentar de mares superiores, ni res per l’estil!!
En fi, que segur que aquell que pensés el contrari, ho seguirà fent es digui el que es digui, però jo no penso quedar-me callat! Ho dic, i amb veu ben alta: Sí a la Narcosala de la Vall d’Hebron!! Sí a les narcosales que facin falta i allà on facin falta!!!