De casi morts a Immortals

Passar a la posteritat ha estat sovint el somni de molta gent. Hi ha qui ha dedicat la vida a aconseguir-ho, i no se n’ha sortit, i en canvi hi ha qui no ha fet mai mèrits, i seran recordats. De fet tots nosaltres, en certa mesura, mirem de fer les coses de tal manera que, lluny de passar a la posteritat, siguin recordades per aquells a qui apreciem i estimem. Ara em ve al cap una frase d’un tantra del Dalai Lama, que va molt lligada a aquest tema. Ve a dir: “Comparte tu conocimiento; es una manera de conseguir la inmortalidad”. Tan fàcil com això. I és que el cert és que la gent sempre pretén anar massa ràpid, i massa lluny. Quantes notícies han arribat a sortir de paios que en un creuament de cables espectacular en lia una de molt grossa per tal de formar part, a ser possible, de la història de la humanitat. L’exemple més clar és el Llibre dels Records Guiness. La de vegades que he vist algun d’aquests sonats i he pensat: “a qui se li acut una burrada com aquesta?” i el següent que em balla pel cap és “Poca feina han de tenir per dedicar hores i hores a una cosa tant banal”. I és que entre el llibre dels Record Guiness i el mític programa “Que apostamos?” s’han vist la majoria d’animalades enfocades a pasar a la posteritat. Sempre que surt aquest tema, amb els amics, em ve al cap una prova del programa del Ramón Garcia en la que sortia un paio que des d’un metre i mig de distància, ficava monedes que llançava amb les orelles dintre un got. La perícia del paio quedava totalment demostrada, perque realment entraven gairebé totes dintre, però tot i això no deixa de sorprendre’m que a algú se li pugui acudir que plegant-se l’orella d’una determinada manera i recolzant la galta sobre una taula podia ficar una moneda dintre un got situat a un metre i mig de distància. El que si que és indubtable és que en el cas de que aquest paio hagués mort ( espero que no sigui així) en aquest moments jo li estaria donant una mica d’immortalitat, una empenteta cap al seu desig de ser recordat.
Tot i això, no tothom ha hagut de lluitar per aconseguir aquest objectiu, sinó que n’hi ha d’altres que passen a la posteritat per una casualitat, perque passaven per allà... Aquest és el cas de dos personatges de la política espanyola, que en una situació que hagués pogut acabar en tragèdia (també hi anava el pilot), en van sortir il·lesos, al mateix temps que amb una popularitat reconeguda mundialment. Segurament creureu que se m’està parant el cap, i que no n’hi ha per tant, però es que el que he llegit avui reforça totalment el que us estic dient. Resulta que segons sembla (encara no he pogut fer la comprovació definitiva) al Google Earth, una aplicació del Google que permet veure tot el mon a través de fotografies aèries, hi podem trobar la plaça de toros de Móstoles. I que? Doncs que allà va ser on el Rajoy i la Esperanza Aguirre van passar a formar part de la història mundial. I perque mundial? Doncs perque pel que es veu a la imatge del Google Earth de la citada plaça, hi surt un helicòpter, amb la mateixa orientació que estava aquell dia. Pel que sembla, per l’hora que es van fer les fotografies, podria perfectament ser el mateix aparell que minuts mes tard va acabar menjant la pols del terra! Si realment es veritat, ho trobo de lo millor que he sentit últimament. De gairebé morir-se a passar a ser una mica més immortals. Catxis!!