Digne d'Animal Lekter...

Els extrems no són ni han estat mai una bona postura (no parlo d’aquest tipus de postures, bruts!!) i el més fort és que en tots o quasi tots els casos es compleix la premissa. La última vegada que he pogut constatar-ho ha estat aquesta última setmana. En aquest cas es tracta de que fer amb els animals. Per una banda ens trobem els desgraciats de l’ajuntament de Marbella, i amb ells el puto Sr.Roca, que si be no te res a veure amb els waters, és ven cert que està cobert de merda!! El fet és que tots vam poder veure ahir les imatges de l’interior de la casa d’aquest malparit. Podríem discutir si la caça esportiva és una activitat racional, o si per contra és un crim i una salvatjada. El que si que és indiscutible és que tenir tots aquells animals dissecats al menjador de la casa es de malalt. A mesura que anava veient les imatges la boca se m’anava omplint amb un fill de puta en majúscules, mentre m’imaginava lo be que quedaria el cap d’aquest paio penjat de la sala de plens de l’ajuntament. Diguem que veure un animal dissecat no és de les coses mes desagradables que hi havia a la casa, sinó que es van veure imatges que si més no a mi em van posar els pels de punta (i això que es complicat!). Una de les imatges que em va marcar va ser veure un Miró considerat com una obra única i de valor incalculable penjat a la paret del lavabo. Quins collons... Tot i que el que realment em va fotre la pell de gallina va ser el veure que tota la casa estava plena de cendrers. Ooohhh! Fumava!! Que collons, tant me fot que fumés!! El problema és que els cendrers estaven fets amb una pota d’elefant. No he aconseguit cap fotografia, però si més no a mi em van donar molt yuyu. Entre això i les mil mafies que tenia montades aquest imbècil es mereixeria estar tancat tota la vida en una garjola (si vol i si no també li portarem tots els seus estimats animals dissecats a la seva cel·la. Estaria tant còmode!! I en el cas que sortís (cosa del tot segura malauradament) l’haurien de fer treballar fins que es morís per tal d’anar tornant (encara que simbòlicament) tot el que s’ha embutxacat a base de fraus. Però no voldria excitar-me massa amb el tema, perque de fet jo volia parlar dels extrems, i concretament del tracte que rebien els animals. Si be el “Sr. Water” no tenia cap mena d’escrúpols amb les pobres bèsties, hi ha gent que actua de forma totalment contraposada. Avui he llegit que a Madrid s’estrena la primera obra de teatre per gossos. Increïble! Segons els creadors d’aquest curiós espectacle l’espectacle consisteix en llegir uns contes per relaxar-los per continuar amb un espectacle de malabars per tal de cridar la seva atenció. El que els responsables han volgut deixar molt clar en els amos dels gossos (que es queden a fora durant l’espectacle) és que no s’alimentarà ni s’utilitzarà als animals, sinó que els gossos seran única i exclusivament espectadors de luxe. L’entrada a l’espectacle costa dos euros, i en aquest preu ja hi ha inclòs l’espectacle i la recollida de les toves.
A mi que em diguin el que vulguin, però ni animals dissecats, ni animals al teatre! Tot plegat, una animalada! Una animalada tan grossa com posar una arracada a un gos valorada en 60.000€, i perdre el gos! En fi...